Inici » Picasso

Etiqueta: Picasso

La síndrome

Poc abans de començar a escriure amb la intenció de crear històries ja havia llegit contes, diria que d’en Quim Monzó, que feien referència a la síndrome del full en blanc. Tanmateix, vaig trigar una mica a trobar-me amb aquesta síndrome, que es produeix quan les ganes d’escriure no es sincronitzen amb la inspiració. Té molt a veure amb allò que deia Picasso que inspiració t’ha de trobar treballant. Ara bé, hi ha moltes maneres de començar a escriure quan no tens res.

La més clàssica és la d’agafar un grapat de paraules a l’atzar i proposar-se escriure una història que les utilitzi. No aprofundiré més en aquest tema (per ara), qui vulgui endinsar-s’hi que consulti el llibre de Víctor Sunyol Màquines per a escriure.

M’interessa més destacar que la síndrome del full en blanc és una bajanada. No tan sols perquè hi ha maneres de combatre-la sinó perquè, si ho pensem bé, totes les històries neixen en un full en blanc.

I perdoneu-me aquest optimisme inusual. Espero que no es repeteixi.

Sobre l’originalitat

Moltes vegades creiem que som originals. Per desgràcia ser original cada cop és més difícil perquè tot i que l’infinit de possibilitats continua sent infinit (per definició d’infinit) és un infinit més petitó. I sempre hi ha algú que se’ns ha avançat. Això és el que vaig pensar quan vaig veure el següent vídeo:

Fer el que fa el Nach no és pas fàcil i no voldria desmerèixer la seva dedicació. És admirable. Tanmateix, hi trobo dos errors.

El primer el trobem en els nivells de dificultat. Segons el vídeo la dificultat augmenta passant de la A a la O, i després de la O a la E. Ara bé, en espanyol tant la A com la E són més freqüents que la O i, per tant, la O hauria de ser el nivell més difícil.

El segon és que no és tan original. El que fa en Nach fa anys que té nom: monovocalisme. L’han practicat anteriorment, entre d’altres, Georges Perec (a Les revenentes) i Rubén Darío (a Amar hasta fracasar (Trazada para la A) i a Querer es perecer).

Ara bé, parlava de l’originalitat i per fer-ho he:

  • Escrit en un blog.
  • Penjat un vídeo d’algú altre.
  • Criticat després d’expressar la meva admiració.
  • Utilitzat la informació que apareix a Verbàlia de Màrius Serra sobre el monovocalisme.

Evidentment tot això defensa la tesi inicial que deia que és molt difícil ser original. No hi ha res com construir teories ad hoc.

Tot plegat em recorda el que deia el meu amic austríac (i salsitxaire), Hans Meyer: “Picasso, Dalí, Klimt… no són tan originals. Serà que no hi va haver gent que va pintar abans que ells!”. I em sembla que una frase com aquesta ja l’havia dit abans Homer Simpson o potser Peter Griffin. O tots dos.