Inici » Màrius Serra

Etiqueta: Màrius Serra

Xerinola

La passada nit de diumenge es va desfermar la joia i la festa. Homes i dones del cap dret van sortir als carrers amb banderoles i vuvuzeles o comcoisescrigui, cridant i cantant. Jolius. L’alegria es desbarriava a dojo, s’escampava pels carrers com s’inunden les rieres a les tardors traïdores. Amb clàxons i gaubança festejaven, com es mereixia, l’ocasió: al pas de la mitjanit, vaig arribar oficialment als trenta anys.

Tant de goig queda explicat pel fet que sóc hipocondríac. Sóc més hipocondríac que Woody Allen i Monk junts. Per això molts cops he pensat que no hi arribaria, als trenta, que ja estaria podrit en un nínxol a hores d’ara. També he pensat en ser cendra perquè els cucs em fan fàstic, però després he pensat que no m’importarà massa quan sigui el moment i que els cucs també tenen dret a viure.

Ara mateix, ja havent passat el primer dia de la tercera dècada, em sento com quan tenia vint anys. Però amb la meitat de la capacitat pulmonar. A més, crec que és un bon moment per a fer un repàs de la meva vida tot i que –toquem ferro, o no perquè sóc hipocondríac però no pas supersticiós– sembli que s’hagi d’acabar aquí. No és el cas, com deia la cosa no s’acaba aquí (espero). Però em feia gràcia.

  • 1980 Neixo
  • 1981 Un dia ploro
  • 1982 M’operen d’apendicitis
  • 1983 Descobreixo que hi ha gent que parla en l’idioma de la tele: en espanyol. I que jo també sé parlar-hi (!)
  • 1984 Veig Gremlins.
  • 1985 Em disfresso de fantasma
  • 1986 Conec la mort
  • 1987 Aprenc a programar en BASIC
  • 1988 Em pixo a classe quan sóc a la pissarra
  • 1989 Em tallo el dit índex de la mà dreta
  • 1990 Llegeixo
  • 1991 Jugo al Sonic de la MegaDrive
  • 1992 Tinc un walkman
  • 1993 Ara no me’n recordo.
  • 1994 El pitjor any de la meva vida
  • 1995 Llegeixo El Senyor dels Anells
  • 1996 Sóc imbècil
  • 1997 Em surten grans
  • 1998 Em compro una guitarra elèctrica
  • 1999 Em donen carbasses
  • 2000 Continuo sent imbècil però menys
  • 2001 Mentida, sóc imbècil però més
  • 2002 Descobreixo Terry Pratchett
  • 2003 Em barallo amb un veí
  • 2004 Em donen el títol d’Enginyer en Informàtica
  • 2005 Planto tomàquets
  • 2006 Màrius Serra em signa Farsa.
  • 2007 Me’n vaig a viure a Viena
  • 2008 Torno de Viena
  • 2009 Abandono Filologia Catalana
  • 2010 Tornem a començar, que no ha estat res

Sobre l’originalitat

Moltes vegades creiem que som originals. Per desgràcia ser original cada cop és més difícil perquè tot i que l’infinit de possibilitats continua sent infinit (per definició d’infinit) és un infinit més petitó. I sempre hi ha algú que se’ns ha avançat. Això és el que vaig pensar quan vaig veure el següent vídeo:

Fer el que fa el Nach no és pas fàcil i no voldria desmerèixer la seva dedicació. És admirable. Tanmateix, hi trobo dos errors.

El primer el trobem en els nivells de dificultat. Segons el vídeo la dificultat augmenta passant de la A a la O, i després de la O a la E. Ara bé, en espanyol tant la A com la E són més freqüents que la O i, per tant, la O hauria de ser el nivell més difícil.

El segon és que no és tan original. El que fa en Nach fa anys que té nom: monovocalisme. L’han practicat anteriorment, entre d’altres, Georges Perec (a Les revenentes) i Rubén Darío (a Amar hasta fracasar (Trazada para la A) i a Querer es perecer).

Ara bé, parlava de l’originalitat i per fer-ho he:

  • Escrit en un blog.
  • Penjat un vídeo d’algú altre.
  • Criticat després d’expressar la meva admiració.
  • Utilitzat la informació que apareix a Verbàlia de Màrius Serra sobre el monovocalisme.

Evidentment tot això defensa la tesi inicial que deia que és molt difícil ser original. No hi ha res com construir teories ad hoc.

Tot plegat em recorda el que deia el meu amic austríac (i salsitxaire), Hans Meyer: “Picasso, Dalí, Klimt… no són tan originals. Serà que no hi va haver gent que va pintar abans que ells!”. I em sembla que una frase com aquesta ja l’havia dit abans Homer Simpson o potser Peter Griffin. O tots dos.