Inici » Belén Esteban

Etiqueta: Belén Esteban

Fantasmes

Hi ha qui diu que Ghost és una pel·lícula molt bonica. Però no és tan bonica. Per exemple, Pretty Woman és molt bonica perquè és inspiradora. Tant que gràcies a ella el món ara és ple de putes i puteros. En canvi, ningú vol ser una nòvia enviudada o un nòvio mort. En un punt intermig hi ha Gigolo. No va tenir tant d’èxit com les altres dues, però això és pel que la crítica cinematogràfica anomena “no escollir bé la banda sonora ni, probablement, el guió, el director, els actors i la perruquera”. Tanmateix molts homes (llavors joves) ara són putos (gigolo ve del llatí gigoli (o gigola, segons la font escollida) que significa “home que guanya diners amb el sexe i que, per tant, mata dos ocells d’un tret”) gràcies a aquella pel·lícula. Però no sobren les dones que es tallin una cama voluntàriament per a després trucar a un gigoló que resulta que s’enamorarà d’ella.

Però tornem a Ghost, que hi ha qui diu que és una pel·lícula molt bonica, però que no ho és tant. La pel·lícula té una errada de guió brutal. No, no parlo de Whoopi Goldberg que, sorprenentment, és la que salva el film. Parlo de les coses que poden (no) tocar els fantasmes. Es veu que el protagonista no pot tocar res, tot ho travessa. Segons explica un altre fantasma, no pot tocar res perquè en ser fantasma, d’entrada, no es pot tocar res. Per tant, l’explicació racional i científica és que la culpa d’aquest fenomen la té la fantasmositat intrínseca del protagonista. Vet aquí l’errada. Si no pot tocar res, com és que no se li cau la roba? Bé, podria ser, per desgràcia de tantes i tantes adolescents i no tan adolescents, que com que va morir amb la roba posada la roba hagués adquirit (per simpatia, per proximitat o per simple carinyo (*))  una afecció persecutòria o embolcallant cap al seu fantasma. D’acoooooooord. Però com és que no travessa el sòl fins al centre de la Terra? Posem que als fantasmes no els afecta la gravetat. I per què no vola, llavors?

Per sort (que en som, d’afortunats!) el fantasma científic li dóna una pista al protagonista. Per tocar les coses ha de creure realment que pot tocar les coses. Ah, Pepito! I si pot caminar perquè creu que pot tocar el terra? Mmmm, però llavors… en quin moment ha deixat de creure que pot xutar una llauna? Estudis homeopàtics (anava a dir científics però no ho puc dir perquè són homeopàtics) diuen (anava a dir demostren però no ho puc dir perquè són homeopàtics) que la llum blanca que es veu quan et mors dilueix molt i molt les neurones corresponents al còrtex preanal (si fos un estudi científic diria prefrontal, però bé…). Aquest fenomen fa que al final no quedi res del que hi havia al còrtex però no passa res, perquè la memòria de l’aigua fa que tot quedi igual però millor. Per això, abans de morir, el protagonista creu que pot tocar-ho tot amb normalitat i després ja mort, com que no passa res i res no canvia, ja no pot tocar res excepte el terra, que és molt millor. Magia? No! Homeopatia! Que no cola? Sí! Homeopatia!

I fins aquí Ghost, i d’altres fantasmes. En properes edicions acabaré la Trilogia de la Por. A aquest Fantasmes, l’acompanyarà un Zombies i un Vampirs. En el primer parlaré de com s’ho fa Belén Esteban per a que no li caigui el cap (pista: el cap ha de tenir cert pes, inclús per als zombies amb cirurgies reconstructives). En el segon parlaré dels bancs i de com una bona estaca clavada en un Servicaixa ha fet que alguns joves partícips d’un ancestral i tradicional ritus d’iniciació basc es sentin una mica menys indignats.

—–

(*) Carinyo significa “afecte, estima” en barceloní culte.

Quina una, de setmana!

Ereccions. Aquesta deu haver estat una de les setmanes més divertides de l’any per als periodistes d’aquest país. I també pels que parlen d’esports, es clar. Resultats d’eleccions que amb una mica de sort serviran per a que s’acabi la limitació dels 80 kilòmetres/hora a l’entrada-sortida de Barcelona que avui m’he menjat d’anada i de tornada i per a que als frikis de Ciudadanos se’ls sumin els frikis del Laporta. Només hagués faltat que entressin els de la CORI amb Carmen de Mairena i els malparits racistes de l’Anglada (aquell que diu en veu alta el que el PP tan sols insinua) per a que Catalunya es sentís veritablement representada en aquest circ infame que és la política catalana. Però bé, mentre els que hi hagin continuïn parodiant als personatges de Polònia encara queda esperança.

Futbol 5 – R.Madrid 0. “Mourinho sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo, sal del banquiiiiiilloooo, Mourinho sal del banquiiiilloooo”. I la Federación Sevillana de Fútbol li dóna un Premi al joc net a Sergio Ramos. Això és perquè els senyors de la Federación Sevillana de Fútbol no només són graciosos pel seu accent andalús sinó perquè dominen l’art de la fina ironia.

Wikileaks. Llegiu: L’home que parava els llamps de Jordi Nebot.

Controladors aeris. No em crec ningú. Ni al Gobierno de España (recordem que Zapatero continua sent per allà) ni als controladors. Encara ningú no m’ha ensenyat els papers que demostrin el que diuen els uns o els altres (potser apareixerà tot a wikileaks algun dia?). I això que he llegit els enllaços que parlen des del punt de vista dels controladors (gràcies Jaume!). El que sé és que la gent que es dedica als transports no tenen cap consideració cap als que els necessitem i algun dia els havia d’explotar a la cara. No pot ser que per a reclamar el temps i els diners que (dius que) et mereixes facis perdre el temps i els diners a aquells que són la font principal de la teva nòmina. Els que t’estan putejant són uns altres.

Estrés. Un cop més treballo i estudio i això sempre estressa. Però resulta que l’organització dels estudis està bastant mal feta i l’entrega de treballs és absurda per la seva alta freqüència, que impedeix dedicar el temps necessari per a realitzar-los amb prou qualitat i, sobretot, per a aprendre alguna cosa. Molts estudiants ens hem queixat a la tutora, que ens ha dit que els responsables del màster (que a hores d’ara encara no han donat senyals de vida) hi estan rumiant. Mentrestant seguiré enviant primeres versions dels treballs. M’és igual suspendre, intentaré aprendre ni que sigui alguna cosa de cada tema. I intentaré dormir més de cinc hores al dia. I no somiar amb Belén Esteban.

I elles (suripantes!) m’abandonen. Però el més important és el futur. Com ja va dir Einstein, ara és el moment de mirar endavant. És el moment de fer les primeres passes en nous camins. Com diu Bilbo a la pel·lícula de El senyor dels anells (no tinc temps de consultar el llibre per si també hi surt), “es perillós, Frodo, creuar la teva porta, poses el teu peu al camí, i si no cuides les teves passes, mai no saps on et poden portar”. Però si cuides les teves passes arribaràs on et proposes. I així ho espero. L’aventura s’ho val.

Altres coses. Les meves claus de l’oficina (dimarts treballo) estan de camí a Galícia i tornaran diumenge. No havien d’anar cap a Galícia, però en cas que hi haguessin hagut d’anar ho haurien fet en avió. Ara ho fan en tren i cotxe. A veure com tornen. Hi ha quatre bitxos que les trobarem a faltar.

La setmana encara no ha acabat. És el moment de tornar a citar la Filosofia de Murphy: “somriu, que demà pot ser pitjor”.

El tren

Sóc un asocial. Quan vaig al cercador d’amics del Facebook em surt la foto d’una bola de palla de pel·lícula del Far West i se sent un grill. Al tren a rebentar i jo assegut sol amb tres seients buits: la gent social no em reconeix com un dels seus. Sabeu aquell típic informàtic que no parla amb ningú? Aquell de qui la gent sent pena, llàstima, fàstic o (encara pitjor) res? És el meu estigma.

Intento deixar de ser asocial però sense èxit. Em fa por la gent, no l’entenc, no sé què espera de mi. Si estic a soles amb algú no sé de quin cony de tema parlar. Recordo un dia que vaig coincidir al tren amb una companya de la carrera. Davant per davant, callats i somrient (això ella, que jo no en sé de somriure) jo no feia res més que pensar “un tema, un tema, un tema”. No sé per què vaig dir: “Rússia!”. Es veu que havia passat alguna cosa amb el Boris Ieltsin i el meu cervell no trobar res millor, ni pitjor. Ella va respondre: “Què?”. No sé com me’n vaig sortir. Ah, sí! Vaig baixar dues estacions més enllà.

Per intentar eixir d’aquest aïllament innat, he provat d’observar com es comporta la gent. El tren ha estat el lloc més productiu. La gent (en aquest país) parla d’absolutament tot perquè “com els del voltant no em coneixen…” o “com que no puc sortir a la tele com la Belen Esteban faig servir el tren de públic”. I després, de tota aquesta observació no n’he tret res. No entenc la gent. No sé què li importa ni interessa. El que val per un no val per l’altre.

Normalment no sé si m’interessa relacionar-me amb algú. Però fins i tot si m’interessa, sóc capaç de sortir corrent perquè em fa por. No en sé. Ningú no me n’ha ensenyat o jo no n’he sabut aprendre. M’hi he esforçat. Però he fracassat. Sóc un fracassat, Betty. (*)

Almenys tinc temps d’aprendre’n fins que em mori.

—-

(*) Aquesta frase l’he afegida perquè representa que el to d’aquest blog és humorístic.