Venc supositori decoratiu amb xinxetes de colors

Fa anys hi havia un anunci d’Ikea en què un noi rebia un regal que no combinava amb res del seu pis per part d’uns suposats amics als que els feia molta gràcia, en aquest cas també anomenats malparits. El missatge de l’anunci era que el que havia de fer el receptor del regal era canviar tot el mobiliari del pis, encara que el més lògic hagués estat canviar d’amics després de llençar-los el regal a la cara amb intenció de trencar-los-la.

Ara que ja fa uns dies que els Reis ens han dut un munt de regals crec que és un bon moment per preguntar-me si es poden vendre o regalar-se. Hi ha gent que diu que no, que és lleig fer això. Per a aquesta gent, vendre un regal és més lleig que donar a ta mare a canvi d’un sac de fems. Té una idea de les convencions socials unidireccional: la persona que rep un regal ha de ser feliç encara que el regal sigui un supositori decoratiu amb xinxetes de colors. Que quan l’obres, riuen i et diuen “emprova-te’l, emprova-te’l”. Perquè són uns malparits.

Aquesta actitud d’aparent superioritat moral dels que neguen la idoneïtat de desfer-se dels regals que ells fan pot tenir conseqüències. Deixant de banda l’obvi foment i apologia de la síndrome de Diògenes que promulga aquesta gent sense ànima ni perdó del Monstre Volador d’Espagueti nostrosenyor, també provoquen trencaments. Per exemple, si el regal l’ha fet la sogra, pot trencar una parella, amén d’un munt de plats que, probablement, eren un regal de l’altra sogra. Ara bé, si el regal no el fa una mare/sogra es pot donar el cas conegut com a trencament pseudocasual amb orgasme i comunicació telepàtica. Adjunto descripció científica:

Siguin els subjectes A i B els membres d’una parella P que viu a l’habitacle H i sigui FdP un subjecte que regala R a la parella P. Sigui L un lloc dins de H. Quan FdP surt de H, el subjecte A situa R sobre L de forma precària. Passat un temps 0<t<10, expressat en dies, el subjecte B farà caure R de L d’una manera tal que R ni es creï ni es destrueixi, tan sols es transformi en r1, r2, …, rn, on 1<n<∞. En aquest moment B sent un orgasme OB. Quan A descobreix el que ha passat sent l’orgasme OA. A més, si A és present quan B fa la seva part, és a dir si t(OA)=t(OB) llavors podem parlar de trencament pseudocasual amb orgasme simultani i comunicació telepàtica.

Tanmateix les opcions que plantejava abans eren vendre el regal o tornar-lo a regalar. Vendre’l comporta un benefici econòmic. Regalar-lo a un altre “amic” ens converteix en malparits. Però si el regalem a qui ens l’ha regalat tenim cent anys de perdó, un llegat que els nostres hereus ens agrairan, encara que només sigui perquè no seran ells els que hagin de llençar el supositori decoratiu amb xinxetes de colors.

Les notícies del dia

Algunes empreses dels Estats Units deixen de contractar fumadors. Continuaran contractant cocaïnòmans perquè els proletaris no poden pagar-se la droga.
Almenys cinc detinguts en una operació contra el dopatge a l’esport a Catalunya. Els van poder detenir perquè en aquell moment se’ls havia passat l’efecte i corrien com persones normals.
Totes les models de Cibeles superen la prova de pes. Per sort l’índex de massa corporal no se’l van haver de calcular elles.
El Govern demana “sentit comú” a Camps sobre l’apagada de TV-3 al País Valencià. També demana pau al món, que dos més dos sumin tres, que Telecinco emeti programes de qualitat, que el PP es faci independentista i que no hi hagi polítics corruptes.
Elena Salgado no té “sobre la taula” la petició d’endeutament de Catalunya. La ministra l’espera amb delit perquè no li queden folis per fer avions de paper.

Com publicar un llibre

Està fet de pressa i corrents. Tinc el temps en números vermells i el deute segueix augmentant. Si teniu algun suggeriment, deixeu-lo als comentaris i aniré modificant el gràfic quan tingui “temps”. Entre tots esbrinarem com es fa això de publicar un llibre mitjançant una editorial, aquella gran desconeguda. Aprofiteu per anar repassant el Teorema de Bayes.

Quina una, de setmana!

Ereccions. Aquesta deu haver estat una de les setmanes més divertides de l’any per als periodistes d’aquest país. I també pels que parlen d’esports, es clar. Resultats d’eleccions que amb una mica de sort serviran per a que s’acabi la limitació dels 80 kilòmetres/hora a l’entrada-sortida de Barcelona que avui m’he menjat d’anada i de tornada i per a que als frikis de Ciudadanos se’ls sumin els frikis del Laporta. Només hagués faltat que entressin els de la CORI amb Carmen de Mairena i els malparits racistes de l’Anglada (aquell que diu en veu alta el que el PP tan sols insinua) per a que Catalunya es sentís veritablement representada en aquest circ infame que és la política catalana. Però bé, mentre els que hi hagin continuïn parodiant als personatges de Polònia encara queda esperança.

Futbol 5 – R.Madrid 0. “Mourinho sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo, sal del banquiiiiiilloooo, Mourinho sal del banquiiiilloooo”. I la Federación Sevillana de Fútbol li dóna un Premi al joc net a Sergio Ramos. Això és perquè els senyors de la Federación Sevillana de Fútbol no només són graciosos pel seu accent andalús sinó perquè dominen l’art de la fina ironia.

Wikileaks. Llegiu: L’home que parava els llamps de Jordi Nebot.

Controladors aeris. No em crec ningú. Ni al Gobierno de España (recordem que Zapatero continua sent per allà) ni als controladors. Encara ningú no m’ha ensenyat els papers que demostrin el que diuen els uns o els altres (potser apareixerà tot a wikileaks algun dia?). I això que he llegit els enllaços que parlen des del punt de vista dels controladors (gràcies Jaume!). El que sé és que la gent que es dedica als transports no tenen cap consideració cap als que els necessitem i algun dia els havia d’explotar a la cara. No pot ser que per a reclamar el temps i els diners que (dius que) et mereixes facis perdre el temps i els diners a aquells que són la font principal de la teva nòmina. Els que t’estan putejant són uns altres.

Estrés. Un cop més treballo i estudio i això sempre estressa. Però resulta que l’organització dels estudis està bastant mal feta i l’entrega de treballs és absurda per la seva alta freqüència, que impedeix dedicar el temps necessari per a realitzar-los amb prou qualitat i, sobretot, per a aprendre alguna cosa. Molts estudiants ens hem queixat a la tutora, que ens ha dit que els responsables del màster (que a hores d’ara encara no han donat senyals de vida) hi estan rumiant. Mentrestant seguiré enviant primeres versions dels treballs. M’és igual suspendre, intentaré aprendre ni que sigui alguna cosa de cada tema. I intentaré dormir més de cinc hores al dia. I no somiar amb Belén Esteban.

I elles (suripantes!) m’abandonen. Però el més important és el futur. Com ja va dir Einstein, ara és el moment de mirar endavant. És el moment de fer les primeres passes en nous camins. Com diu Bilbo a la pel·lícula de El senyor dels anells (no tinc temps de consultar el llibre per si també hi surt), “es perillós, Frodo, creuar la teva porta, poses el teu peu al camí, i si no cuides les teves passes, mai no saps on et poden portar”. Però si cuides les teves passes arribaràs on et proposes. I així ho espero. L’aventura s’ho val.

Altres coses. Les meves claus de l’oficina (dimarts treballo) estan de camí a Galícia i tornaran diumenge. No havien d’anar cap a Galícia, però en cas que hi haguessin hagut d’anar ho haurien fet en avió. Ara ho fan en tren i cotxe. A veure com tornen. Hi ha quatre bitxos que les trobarem a faltar.

La setmana encara no ha acabat. És el moment de tornar a citar la Filosofia de Murphy: “somriu, que demà pot ser pitjor”.

Paper de vàter

No tinc la sensació que cap dels polítics que es presenten a les eleccions de la Generalitat de Catalunya puguin arreglar els nostres problemes. Cap d’ells tindrà els nassos d’enfrontar-se a la banca ni als altres rics que han provocat el desastre. I seguirem pagant justos per pecadors. La cosa està fotuda (i més que ho estarà).

Si això no ho arregla ni Chuck Norris posseït pel Monstre Volador d’Espagueti, no ho arreglaran els candidats a la Generalitat. Per tant, anar a votar el proper diumenge és com tirar un tros de paper de vàter per l’ídem. Però amb la diferència que després una sèrie de persones faran un recompte per veure si guanya Scottex o Bosque Verde.

D’altra banda, no podré votar Colhogar perquè no estic censat. Resulta que quan vaig tornar de viure a Viena em vaig descensar de l’embaixada de les Espanyes però no em vaig empadronar a Rubí ni a enlloc. Els motius són dos. El primer, que l’oficina d’atenció al ciutadà de Rubí treballa (no faré ara acudits sobre funcionaris (a no ser que això ho sigui)) en un horari incompatible amb el meu. El segon, que tampoc és que censar-me o empadronar-me i tot això m’aporti gran cosa. Els Déus (Hisenda i La Caixa) saben on visc i això els fa feliços. I si ells són feliços, el món no deu ser tan dolent com ens sembla.

Estic a l’espera que aparegui una persona que jo cregui oportú votar. Algú que em convenci. Mentrestant, demano el vot en blanc, l’abstenció o el vot a Escons en blanc (busqueu-ho al google, que no tinc ganes de posar un enllaç). Però què dic!? Feu el que vulgueu, però no ho feu per anar en contra d’un partit polític, sinó a favor del que a vosaltres us representa. Votar a la contra va contra la vostra dignitat perquè no votareu el que voldríeu. Va contra la democràcia perquè procedeix de la por.

Crisi

Això fa temps que molts ho pensem de ja fa temps, però Einstein ho va dir encara fa més temps:

“No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neixen la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a si mateix sense quedar superat.
Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La verdadera crisi és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per a trobar les sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cada persona, perquè sense crisi qualsevol vent és una carícia. Parlar de crisi és promoure-la i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això, treballem dur. Posem fi d’una vegada a l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”

Vinga.

Ni inspiració ni hòsties

Ahir a la nit em trobava donant voltes a un debat virtual sobre teories de l’entreteniment televisiu. Tinc fins demà (avui, en realitat) per fer 4 comentaris en cadascun de dos debats, i ahir només en portava tres en un i un a l’altre. I aquest altre se’m resistia. Per moltes voltes que li donés, res. Per molt que llegís i rellegís la resta de missatges, res. Reeeeeeeeeeee.

Cap a quarts d’una vaig decidir fer alguna altra cosa. Em vaig posar a rentar els plats. I, en acabar, la inspiració tampoc no va arribar.

I d’aquesta història, estimats alumnes, n’heu de treure una moral (“moraleha” (amb hac aspirada), en barceloní): “Si vols inspirar-te renta els plats. No t’inspiraràs, però tindràs els plats nets. Que no és poc”.

La grua de l’Escardívol

La grua municipal passa amb les llums d’emergència enceses. Després torna amb un cotxe i el deixa al pàrquing. S’envà sense cotxe. Després torna amb un altre cotxe i el deixa al pàrquing. Normalment la grua municipal s’endú cotxes mal estacionats, però aquest els deixa (ben estacionats).

Aquest podria ser l’inici d’una història. De terror. O de tràfic de cotxes. O de drogues. O de sonats. Però no ho és: és el que està passant ara mateix (al voltant de la 1 de la nit) al pàrquing de l’Escardívol de Rubí. No sé què està passant perquè la vergonya m’ha impedit anar-ho a preguntar. De vegades és més divertit especular.

Potser m’inspira una història. I potser hi apareixen centaures enamorats d’amazones vestides amb poca roba.

O potser no.

Instint caníbal

Ara que hem decidit ser totalment sincers no puc continuar amagant-te una anècdota del meu passat. Tranquil, que no té a veure amb cap nòvio. Recordes que et vaig dir que fins que vaig tenir setze anys sempre vam anar a un poble de la Catalunya Nord a passar les vacances? Doncs va ser aquell últim estiu. Feia poc que havia fet setze anys i era la noia desenvolupada que tot pare preferiria que s’hagués plantat als nou. Jo no volia anar-hi, totes les meves amigues es van quedar a Barcelona. El meu germà, en canvi, tenia onze anys i estava entusiasmat amb les vacances. Allà li deixaven fer el que volia i, a més, es passava el dia tirant-me burilles.

Recordo que en poc temps m’acostumava al parlar de la gent d’aquell poble i m’entenia amb tothom. Tothom no era gaire gent perquè al poble devien viure-hi cent persones, i això que era estiu. A més, la meitat de les cases semblaven a punt de caure. Ara que hi penso, ni tans sols hi havia un sol carrer asfaltat, s’hi arribava sortint per un camí de terra des d’una carretera plena de sots. Al voltant del poble tot eren vinyes, no gaire grans, fins que tot eren boscos. En un dels boscos hi havia una mansió abandonada des dels anys 40, no gaire lluny del cementiri. Per espantar als nens la gent gran deia que hi passaven coses rares. Però m’estic desviant de l’anècdota.

Cada nit, els pares ens duien al bar del poble, que era com el d’Allo, Allo. Només hi faltava un acordió. A la plaça de davant del bar, el meu germà jugava amb la canalla. De vegades paraven i xiuxiuejaven vés a saber què. Jo m’asseia amb els pares però els ignorava, com dient que jo no volia ser allà, llegint Entrevista amb el vampir d’Anne Rice. Has vist la peli, oi?

Anàvem a dormir tard. El meu germà i jo dormíem en habitacions contigües, feia uns quants anys que jo no volia dormir amb ell perquè jo era, o creia que era, una dona. A més, jo fumava d’amagat i això em feia creure que era gran i podia fer el que volgués. Bé, ja saps que ja no fumo. D’acooooord, excepte porros. Bé, em torno a desviar. Doncs resulta que una nit em vaig posar el vestit blanc que m’havia regalat la mare pel meu aniversari i, mentre m’imaginava que… bé, coses de noies adolescents i vampirs atractius, vaig sentir un soroll a l’habitació del meu germà. Era com si s’obrís una finestra i es comencessin a sentir unes veus ofegades. Em vaig posar una rebeca a sobre (per les nits refrescava una mica) i vaig anar a veure què passava.

La llum de la lluna plena traspassava la finestra oberta de bat a bat de l’habitació del meu germà. El llit era buit. Vaig treure el cap per la finestra i em va semblar veure un nen que girava la cantonada. Vaig sortir al carrer i vaig començar a seguir-lo, amagant-me darrera dels cotxes i de les parets cantoneres. Quan arribaven a la carretera vella, quan ja s’acabava el camí polsegós, vaig comptar-hi sis nois, un d’ells el meu germanet. De tant en tant, miraven enrere. Van creuar la carretera i es van endinsar en una vinya. Semblava que es dirigien al cementiri. Un dels nois va encendre una llanterna.

Tenia por que em veiessin. El vestit blanc (i la rebeca blanca) em farien completament visible quan sortís de darrera de l’últim cotxe per creuar la carretera. Però llavors un núvol va tapar la lluna i es va fer una foscor només distorsionada per la llum cansada de l’últim (o del primer) fanal del poble i vaig aprofitar per creuar. Un cop a la vinya vaig veure la llum de la llanterna molt lluny: estaven corrent. Potser m’havien vist? Sabien qui era o no ho sabien? Tindrien més por si sabien que era jo o si no en tenien ni idea? Vaig començar a córrer cap a la llum, enmig de dues fileres de ceps. Encara estava tot a les fosques, però era recte i no vaig ensopegar. Llavors, el núvol es va fer més fi i es podia intuir la lluna rere seu. Vaig arribar al final de la vinya i davant meu hi va aparèixer un camí polsegós. A la dreta, una creu donava fe de la proximitat del cementiri. Però els nens no anaven cap al cementiri. Tant de bo hi haguessin anat! Però no: la llum de la llanterna, cada cop més llunyana, s’endinsava pel bosc completament negre. No vaig tenir cap altre remei que entrar-hi.

Quan vaig fer-hi el primer pas em vaig adonar que la vista se m’havia acostumat a la foscor, si fa no fa. Tanmateix la lluna no va trigar a reaparèixer i, a més, el bosc no era tan espès com m’havia semblat. De totes maneres, veia la llumeta intermitentment entre un munt d’arbres. Em vaig desorientar, no sabia on era el poble ni si seria capaç de tornar-hi. Només podia seguir la llum, enxampar al meu germà i resar perquè els seus amics sabessin on érem. Poc a poc, anava agafant més por. De tant en tant, em feia una esgarrinxada a les cames o als braços. Només sentia les meves petjades i sons d’ocells que identificava com a mussols. I si hi havia llops? Tenia por. Però, finalment vaig arribar a una clariana. Al centre, la mansió abandonada i els nens obrint la porta.

Darrere d’un arbre, vaig esperar que entressin. Si haguessin vist una figura blanca potser s’haurien espantat i haguessin fugit, però jo el que volia era reunir-me amb ells. Vaig pensar que seria millor deixar que entressin a la casa per després entrar-hi jo i cridar-los. Segur que s’espantarien i potser correrien, però sent jo a la porta i confiant que el meu germà reconeixeria la meva veu, vindrien cap a mi. Aquella nit vaig descobrir que per molt infal·lible que et sembli un pla, el més fàcil és que t’equivoquis.

Entraven amb molt de compte. Diria que l’últim a entrar va ser el meu germà, però no t’ho puc assegurar. Quan van tancar la porta, vaig sortir del meu amagatall i em vaig apropar a la casa. Vaig obrir la porta. Vaig mirar dins. La poca llum que entrava per les finestres no em deixava veure gran cosa. Vaig entrar. Vaig rebre un cop al cap i vaig perdre el coneixement.

No sé quan temps va passar però quan vaig despertar estava estirada a un llit de matrimoni i em feia mal el cap. A través de la finestra oberta de l’habitació una brisa onejava les cortines blanques. La resta, ombres. Però darrere d’una ombra una ombra menys fosca es va llançar cap a mi. Era un home i els seus ullals brillaven tènuement. No vaig resistir-m’hi. Al contrari, li vaig donar el meu coll. Dues fiblades simultànies em van transportar a un somni deliciós.

Quan em vaig tornar a despertar em feien mal el coll, el cap i el ventre. Em sentia dèbil. Em sentia estranya, com si fos en un món que ja no era el meu. Com si una vida eterna de somni lluités per fer-se real. I necessitava sang. No era sensació de gana ni de set. Era una sensació que naixia a la punta dels ullals esmolats (que no podia deixar de palpar amb la llengua) i se m’acumulava a l’estómac. I era lliure. Em sentia deslligada d’una família opressora, d’uns pares que m’havien obligat a acompanyar-los a un poble de mala mort, d’un germà insuportable i fastigós. Però a banda dels ullals no vaig percebre cap altre canvi al meu cos. Estirada al llit, em vaig incorporar i em vaig examinar el cos, palpant. M’havien crescut els pits? Només m’ho va semblar un moment. També em feien una mica de mal. És més, tot i que sabia que havia tingut uns ullals normals (i amb normals, vull dir com el que tenen els humans no vampirs) tenia la sensació que sempre havien estat tan llargs com ara. Era desconcertant. Potser sempre havia tingut els pits així. I també tenia la sensació que algú em vigilava.

De cop i volta, una corredissa a l’altra banda de la porta em va fer quedar quieta al llit i els meus pensaments es van evaporar. La porta es va obrir lentament. I lentament el meu germà apareixia darrera la porta. Se’m va quedar mirant atònit. Només pensar d’apropar-m’hi ja vaig ser al seu costat, ajupida, amb la boca a l’alçada del seu coll. Amb els ullals clavats a la seva jugular. Xuclant i xuclant, ignorant els seus crits de dolor. El sabor metàl·lic de la sang m’omplia les narius mentre una veu que em deia que no ho fes s’apagava a la meva ment. Allò que estava fent era correcte perquè és el que fan els vampirs i jo era una vampira. I amb aquests pensaments vaig seguir xuclant, àvida, com si fos el primer cop que em desassedegava de sang. El cap inert del meu germà va caure sobre la meva espatlla i jo continuava nodrint-me’n sense fre. No volia parar. Per què hauria de parar si tot el meu cos bullia de vida? I quina vida! La meva! Que ara, per fi, havia pres sentit, com la resta de vides l’havien perdut.

I quan ja no va rajar més sang vaig continuar mossegant la carn tendra, cada cop més freda, fins que, del seu braç dret només en van quedar els ossos. Estava tipa.

Quan vaig aixecar la mirada em vaig adonar que els amics del meu germà estaven davant meu, en fila, mirant-me fixament. Em vaig alçar i vaig estampar els caps dels dos nens de les puntes amb els dos nens del seu costat, que a l’hora van rebotar amb el del mig. Els vaig empentar per marxar corrent i vaig sentir com alguns queien a terra. Em trobava al segon pis de la casa i vaig córrer cap a les escales. Sabia on era tot però encara ara no sé perquè. Vaig baixar les escales fins la planta baixa i em vaig aturar. Em feia mal el ventre. Se m’havia posat malament la sang del meu germà? O potser el seu braç? El dolor es va fer insuportable i em vaig doblegar mentre em sostenia amb una mà a una cadira. Vaig aixecar la vista i en el reflex d’una porta de vidre vaig veure una gran taca vermella sobre el vestit blanc. No era la sang del meu germà. Era la meva sang menstrual. Des de quan les vampires tenen la regla? No és contraproduent? Però encara pitjor, des de quan els vampirs es reflecteixen als miralls? I si no era una vampira, per què li havia xuclant la sang al meu germà? I per què vaig deixar sense carn el seu braç dret?

No sabia què fer. Ni qui era. Ni què era. Em vaig espantar. La llum del Sol tot just començava a entrar a través dels vidres bruts i de les cortines ronyoses. Vaig sentir soroll a les escales, com si cinc nens les baixessin corrent amb intenció de matar-me. Vaig córrer esperonada per la por. Vaig sortir d’aquella casa i vaig desfer el camí cap a la meva. Dos nens em seguien, els altres tres es van quedar a la casa. Al bosc, cada cop que em girava m’enganxava el vestit amb una branca o un matoll. Els nens corrien més que jo, que estava esgotada i dolorida. No cridaven que m’aturés, només em miraven. Cada cop eren més a prop. No arribaria a casa. No arribaria al poble. Ni tan sols a la vinya.

A punt d’arribar al final del bosc, un dels nens se’m va apropar prou per donar-me un cop a la cintura i em va fer caure contra un arbre. L’altra se’m va llençar a sobre i em va clavar un cop a l’estómac. Jo no tenia forces per defensar-me. Em van arrencar el vestit. Em van arrencar el sostenidor. Però no hi havia lascívia als seus ulls, només la malícia d’una venjança desmesurada. Els primers pits –els meus– que devien veure en directe no els van fer ni fred ni calor. Només em van deixar les calces tacades de sang. Em van començar a colpejar l’estómac, els braços, el cap, els pits, les cames, pertot. Creia que no hi podria fer res, que estava perduda, que em matarien. Els cops gairebé ni em feien mal. I llavors vaig veure una pedra. Estesa a terra la vaig agafar. No em van veure de tan atrafegats que estaven colpejant-me. La vaig llençar a un dels nens –no sé d’on vaig treure les forces– i vaig encertar-li la boca. Va anar a terra. L’altre nen es va mirar el primer, sorprès, i abans que tingués temps d’adonar-se’n, li vaig mossegar la cama amb totes les meves forces, arrancant-n’hi un bon tros de carn. El nen es va agenollar de costat i vaig aprofitar per estampar-li una pedra a la templa. Va caure fulminat.

Em vaig aixecar i vaig intentar córrer cap a la vinya. Però no corria, no podia, tan sols caminava. El món em donava voltes i no sabia si el dolor era real, si el cansament era real, si el món era real. I tot va acabar.

Em vaig despertar a l’hospital. La mare estava asseguda al meu costat, plorant. El pare no hi era. Entre plors, la mare em va explicar que m’havien trobat al mig d’una vinya. Que feia cinc dies que estava en coma. Que primer s’havien pensat que m’havien violat, però que després havien vist que no. Que el meu germà i cinc nens havien desaparegut. Que tot el poble els estava buscant arreu. Que esperaven que tornés en sí per si en sabia res.

Vaig dir-los la veritat. La veritat que volia que ells sabessin. Que vaig seguir al meu germà. Que estava amb cinc nens més. Que al bosc algú –tot era fosc però diria que van ser un tio d’uns vint anys– em va agafar, em va estripar la roba i quan va veure que m’havia baixat la regla em va començar a pegar fins que vaig perdre el coneixement.

Quan em vaig recuperar, em vaig oferir per ajudar en la cerca del meu germà i dels seus amics. Així vaig saber que ja havien mirat i remirat la mansió del bosc i que no hi havien trobat res estrany. Vaig començar a dubtar dels meus records. Potser ho havia somiat tot o gairebé tot. Potser havia caigut a la vinya i no havia arribat al bosc ni a la mansió. Però això no explicava les contusions. I on era el vestit? Qualsevol conjectura que fes fallava per alguna banda.

Però cada cop tinc més clar que, deixant de banda els vampirs, el que t’acabo d’explicar és el que va passar. I és una tortura. Sovint tinc malsons en els que el meu germà es troba damunt d’una safata, estirat com un garrí rostit amb una poma a la boca, però realment cru. l me’l menjo sencer, paladejant-lo… I llavors em desperto amb un capritx insaciable de carn humana. De vegades no cal ni que hi somiï, simplement em menjaria un braç o una cama. Encara m’estimes, carinyo?

Xerinola

La passada nit de diumenge es va desfermar la joia i la festa. Homes i dones del cap dret van sortir als carrers amb banderoles i vuvuzeles o comcoisescrigui, cridant i cantant. Jolius. L’alegria es desbarriava a dojo, s’escampava pels carrers com s’inunden les rieres a les tardors traïdores. Amb clàxons i gaubança festejaven, com es mereixia, l’ocasió: al pas de la mitjanit, vaig arribar oficialment als trenta anys.

Tant de goig queda explicat pel fet que sóc hipocondríac. Sóc més hipocondríac que Woody Allen i Monk junts. Per això molts cops he pensat que no hi arribaria, als trenta, que ja estaria podrit en un nínxol a hores d’ara. També he pensat en ser cendra perquè els cucs em fan fàstic, però després he pensat que no m’importarà massa quan sigui el moment i que els cucs també tenen dret a viure.

Ara mateix, ja havent passat el primer dia de la tercera dècada, em sento com quan tenia vint anys. Però amb la meitat de la capacitat pulmonar. A més, crec que és un bon moment per a fer un repàs de la meva vida tot i que –toquem ferro, o no perquè sóc hipocondríac però no pas supersticiós– sembli que s’hagi d’acabar aquí. No és el cas, com deia la cosa no s’acaba aquí (espero). Però em feia gràcia.

  • 1980 Neixo
  • 1981 Un dia ploro
  • 1982 M’operen d’apendicitis
  • 1983 Descobreixo que hi ha gent que parla en l’idioma de la tele: en espanyol. I que jo també sé parlar-hi (!)
  • 1984 Veig Gremlins.
  • 1985 Em disfresso de fantasma
  • 1986 Conec la mort
  • 1987 Aprenc a programar en BASIC
  • 1988 Em pixo a classe quan sóc a la pissarra
  • 1989 Em tallo el dit índex de la mà dreta
  • 1990 Llegeixo
  • 1991 Jugo al Sonic de la MegaDrive
  • 1992 Tinc un walkman
  • 1993 Ara no me’n recordo.
  • 1994 El pitjor any de la meva vida
  • 1995 Llegeixo El Senyor dels Anells
  • 1996 Sóc imbècil
  • 1997 Em surten grans
  • 1998 Em compro una guitarra elèctrica
  • 1999 Em donen carbasses
  • 2000 Continuo sent imbècil però menys
  • 2001 Mentida, sóc imbècil però més
  • 2002 Descobreixo Terry Pratchett
  • 2003 Em barallo amb un veí
  • 2004 Em donen el títol d’Enginyer en Informàtica
  • 2005 Planto tomàquets
  • 2006 Màrius Serra em signa Farsa.
  • 2007 Me’n vaig a viure a Viena
  • 2008 Torno de Viena
  • 2009 Abandono Filologia Catalana
  • 2010 Tornem a començar, que no ha estat res