La cervesa afinada en do

La publicació ahir de l’inici de la meva novel·la inacabada El do musical m’ha fet recordar que vaig escriure un relat intitulat La cervesa afinada en do. Aquest relat va ser publicat originalment al blog Toca’m el La a finals d’abril de 2009 i es correspon a la curiosa tradició dels relats profètics.

Ja fa uns quants concerts que me n’he adonat: abans sentia la música, cantava, saltava, cridava. Ara no. Ara només sento, noto les notes, els acords, les harmonies. Com el baix lliga la bateria amb les guitarres per després anar a la seva. Com el solista ha canviat de pastilla un milisegon abans de tocar la primera nota del solo. Com el cantant evita les notes de la guitarra mantenint-se en la tonalitat. Hi havia un capítol de Beck en que en Ryûsuke li deia a en Koyuki que tanqués el ulls i es concentrés en el que sonava. Jo no ho faig això. Ressegueixo amb els ulls tots els moviments dels músics, veig les notes enmig dels gestos. És un defecte que he adquirit després de tants concerts observant els meus ídols, intentant aprendre tot el que pogués, per després arribar a casa i intentar reproduir-ho –sense gaire èxit– amb la meva guitarra.

Avui no és una excepció. Els meus amics són dalt de l’escenari. Havia tocat el baix amb els dos guitarristes en un projecte que es va acabar fa temps. Hòstia, aquest baixista és molt més bo que no ho era jo. I el bateria? Mai he sabut tocar més de dos compassos del ritme més simple de bateria. Ja vaig fer bé de quedar-me amb la guitarra.

Toquen les cançons del seu últim disc. Tot d’un plegat, noto una vibració a la mà esquerra. Què ha sigut això? Un altre cop. L’ampolla de cervesa ha vibrat a la meva mà. Per què? Em torno a posar en mode escàner. Fa. Res. Sol. Res. Do. L’ampolla vibra. L’últim glop ha deixat la cervesa exacta dins l’ampolla per a que aquesta vibrés en do. Està afinada.

Ho dic a la meva xicota. Mira que ets raro, em diu. Doncs mira que l’ampolla…, li dic jo. Li comento a un amic. Se’n fot de mi. Per què no els sorprèn? Cony! Que he afinat una ampolla de cervesa, eh?! Això no passa cada dia. No bec més de l’ampolla.

El concert s’acaba i els músics comencen a recollir. Seiem una estona i prenem una altra cervesa. I una altra. I una altra. I una altra. Però l’ampolla afinada en do continua amb mi que em sento sol en això que fa la guitarra si es toca l’acord adient (en altre cas, re). A l’hora de marxar faig mans i mànigues per a treure l’ampolla sense que ningú del bar se n’adoni. La meva xicota i els meus amics creuen que tot plegat ho faig per culpa de la borratxera que porto.

Arribo a casa. Són les cinc del matí. Deixo l’ampolla sobre la taula de l’ordinador. Endollo la Ibanez al Crate a través del Digitech Red Special. Pujo el volum de l’amplificador i del pedal al màxim. Poso el dit índex de la mà esquerra al tercer trast de la cinquena corda i el dit del mig al cinquè trast de la quarta. Pujo el volum de la guitarra mentre observo atentament l’ampolla. I sense perdre-la de vista li foto a les dues cordes amb la pua. El gos dels veïns del costat comença a bordar. La bessonada de dalt plora. Se sent un mecagunlaputa gloriós. I la cervesa ha vibrat.

Sóc feliç. D’aquí a una estona arribaran uns policies perquè els veïns es veu que s’hauran queixat. Els ho explicaré tot: el concert, la cervesa afinada. Demà em tocarà explicar-ho a la meva xicota: la policia, la cervesa afinada. Em deixarà, dirà que estic com un llum. A finals de mes em faran fora del pis perquè el propietari ha rebut queixes, a més de la denúncia. Tant hi fa. Tinc l’excusa perfecte: el concert, la cervesa afinada.

Ja al carrer, continuaré sent feliç. Duré ben tapada l’ampolla per a que no se n’evapori ni una gota de cervesa, per a no vessar-ne ni el més petit rajolí. Em penjaré la guitarra a l’esquena i, orgullós, diré a tothom que tinc un do. No pot dir-ho pas tothom, això.

El do musical

Aquest és l’inici de la meva novel·la El do musical que suposo que tampoc no acabaré.

A Àustria hi ha un poble que és conegut pels seus formatges. I els seus formatges són coneguts per la seva olor que impregna ànima endins, de tal manera que els pensaments, els anhels, les pors exhalen a suor de peus podrits de cent mil orcs que han menjat vòmit putrefacte de gegant marrà que es renta les aixelles amb mofetes gangrenades. Deu kilòmetres a la rodona no són més que herba sota vaques lleteres d’olfacte nul i consciència despreocupada que pasten bovinament. Els formatges són transportats en camions dotats de cambres de plom arreu del món. El pateixen encantats alguns sibarites escampats que volen fer patent el seu sibaritisme davant dels pallussos dels seus amics. A Nova York (o a Londres o a Tòquio, on sigui) ara mateix algú creu que està morint per culpa d’una bufetada a les pituïtàries.

Una carretera creua el poble perquè així la van fer, no perquè a la carretera li fes cap gràcia ser allà. Però només els més agosarats, els més anòsmics i alguns tarats la transiten. La resta de la gent voreja la ferum per una autopista circular que disposa d’ambientadors industrials a les mitjanes per a aquells moments en el que el vent es personifica en un gran fill de puta. De vegades no n’hi ha prou. Hi ha accidents. Es veu que el vòmit escampat per la part interior del parabrisa dificulta la visió.

El poble es diu Wohlriechenddorf i, per sort, la història va començar a Viena. També per sort (però de la dolenta), més tard vam haver d’anar a Wohlriechenddorf.

Salva’t tu

En aquests temps en què les acampades ja no es fan al camp sinó al centre de les ciutats (el següent pas és anomenar coves als túnels del metro o escalar a pujar per les escales mecàniques d’El Corte Inglés), podem gaudir d’un tipus de televisió, almenys en aquest àmplia accepció que arriba incloure a Telecinco, que s’ha nodrit durant anys d’aquesta idea: al públic li agrada la incultura disfressada de merda, escampem-la per la graella i se la menjarà. Posem gent d’enormes ovaris i de testicles desorbitats (és un dir, però no sempre), orgullosa de ser la representació de les deixalles d’una societat deformada per uns éssers que tracten la televisió com una manera de dissipar el concepte de dignitat de l’especie humana.

Es tracta de mostrar qui té els òrgans genitals més grans, més ben posats, més cridaners (a poder ser ensordidors), més matadors (especialment per a defensar a filles desvalgudes concebudes per obra i desgràcia d’un… sí, d’un matador) i, en versió deluxe, més lluents. Es tracta d’un munt d’inútils cridant sobre ells mateixos, esverats com la puta de l’acudit (dolent i ofensiu) a la que el tio que l’està donant pel cul li xiuxiueja a l’oïda, sensualment, que té la Sida.

Deia Daniel Closa al seu article “Evolució i nuesa” del diari Ara que als humans “destacar pel cervell ens omple d’orgull i pels òrgans sexuals ens fa gràcia”. És una errata: als humans destacar pels òrgans sexuals ens omple d’orgull i pel cervell ens fa riure. Almenys a la televisió i a pesar del nombre de fans que tingui Eduard Punset al Facebook.

El facebook

El que ve a continuació és un monòleg que vaig escriure fa uns mesos per al màster que estic cursant. Al menys, que serveixi per a omplir el blog. No us heu d’imaginar que l’interpreto jo, penseu en algú que sàpiga parlar. No val el rei, per raons òbvies. Va, posats a posar, posem que l’interpreta el Buenafuente.

Ara sembla que si no ets a les xarxes socials no existeixes. L’altre dia em van posar una multa i el policia en comptes del permís de conduir em va demanar si tenia facebook. I és que al facebook s’hi posa tot, fins i tot l’estat civil: la gent ara es casa pel jutjat, per l’església i pel facebook. Però atenció! Hi ha un estat civil que no acabo d’entendre, aquell que diu “és complicat”. Quan ho veig penso “aquest està casat, té quatre fills, dues amants (una d’elles de la família) i acaba de descobrir que la seva dona es fica al llit amb el seu germà”. Que aquest més que un estat civil el que té és una telenovel·la veneçolana.

He dit que la gent es casa pel facebook, però també s’hi divorcia. Abans d’ahir em surt un missatge “La Laura ara és soltera” i un amic seu, discret ell, prem el botó de “M’agrada” i li deixa el missatge “Vols que et consoli?”, que només li faltaven les babes. Es veu que el botó de “M’agrada” l’utilitzen els tios que creuen que serveix per lligar. Que la Maria diu “Les estrelles són molt maques aquesta nit”. “M’agrada”. Que diu “M’acabo d’afaitar els pèls de les aixelles”, “M’agrada”. Que diu “A la meva àvia li ha escapçat el cap un tren de rodalies”, “M’agrada”. Clar, la Maria s’enfada i diu “Com que t’agrada?”. I l’altre que ho arregla “dona, això vol dir que les catenàries estan bé!”. Però no només fan servir el botó de m’agrada. Si la noia puja una foto en bikini li escriuen “Guapaaaaa!”. De fet, si la noia està vomitant amb cara d’anar restreta escriuen “Guapaaaaa!”. La NASA encara no els ha acabat d’estudiar.

Al facebook pots anar posant el que et passa pel cap i que tothom ho vegi. N’hi que ho diuen tot: “M’acabo d’aixecar”, “M’estic preparant el cafè”, “Em prenc el cafè i encenc la primera cigarreta”, “Vaig a fer caca”, “Sóc al lavabo i estic ca…”. Prou! Vés-te’n al Gran Hermano!

Ser al facebook és com ser membre de l’església catòlica, és fàcil apuntar-t’hi però és difícil donar-te de baixa. Tinc un amic que es va equivocar i va enviar una sol·licitud per donar-se de baixa del facebook al Vaticà. Li van contestar que s’havia equivocat però que gràcies a això estaven treballant en copiar el sistema de baixes del facebook.

Però el millor del facebook és retrobar-te amb els companys del cole que fa més de vint anys que no veus. Que si fa vint anys que no els has vist per alguna cosa serà, no? No home, la veritat és que és bonic veure que la gent s’ha casat, ha tingut fills i que ara la seva vida és tant apassionant que se la passen jugant amb una granja virtual.

Fantasmes

Hi ha qui diu que Ghost és una pel·lícula molt bonica. Però no és tan bonica. Per exemple, Pretty Woman és molt bonica perquè és inspiradora. Tant que gràcies a ella el món ara és ple de putes i puteros. En canvi, ningú vol ser una nòvia enviudada o un nòvio mort. En un punt intermig hi ha Gigolo. No va tenir tant d’èxit com les altres dues, però això és pel que la crítica cinematogràfica anomena “no escollir bé la banda sonora ni, probablement, el guió, el director, els actors i la perruquera”. Tanmateix molts homes (llavors joves) ara són putos (gigolo ve del llatí gigoli (o gigola, segons la font escollida) que significa “home que guanya diners amb el sexe i que, per tant, mata dos ocells d’un tret”) gràcies a aquella pel·lícula. Però no sobren les dones que es tallin una cama voluntàriament per a després trucar a un gigoló que resulta que s’enamorarà d’ella.

Però tornem a Ghost, que hi ha qui diu que és una pel·lícula molt bonica, però que no ho és tant. La pel·lícula té una errada de guió brutal. No, no parlo de Whoopi Goldberg que, sorprenentment, és la que salva el film. Parlo de les coses que poden (no) tocar els fantasmes. Es veu que el protagonista no pot tocar res, tot ho travessa. Segons explica un altre fantasma, no pot tocar res perquè en ser fantasma, d’entrada, no es pot tocar res. Per tant, l’explicació racional i científica és que la culpa d’aquest fenomen la té la fantasmositat intrínseca del protagonista. Vet aquí l’errada. Si no pot tocar res, com és que no se li cau la roba? Bé, podria ser, per desgràcia de tantes i tantes adolescents i no tan adolescents, que com que va morir amb la roba posada la roba hagués adquirit (per simpatia, per proximitat o per simple carinyo (*))  una afecció persecutòria o embolcallant cap al seu fantasma. D’acoooooooord. Però com és que no travessa el sòl fins al centre de la Terra? Posem que als fantasmes no els afecta la gravetat. I per què no vola, llavors?

Per sort (que en som, d’afortunats!) el fantasma científic li dóna una pista al protagonista. Per tocar les coses ha de creure realment que pot tocar les coses. Ah, Pepito! I si pot caminar perquè creu que pot tocar el terra? Mmmm, però llavors… en quin moment ha deixat de creure que pot xutar una llauna? Estudis homeopàtics (anava a dir científics però no ho puc dir perquè són homeopàtics) diuen (anava a dir demostren però no ho puc dir perquè són homeopàtics) que la llum blanca que es veu quan et mors dilueix molt i molt les neurones corresponents al còrtex preanal (si fos un estudi científic diria prefrontal, però bé…). Aquest fenomen fa que al final no quedi res del que hi havia al còrtex però no passa res, perquè la memòria de l’aigua fa que tot quedi igual però millor. Per això, abans de morir, el protagonista creu que pot tocar-ho tot amb normalitat i després ja mort, com que no passa res i res no canvia, ja no pot tocar res excepte el terra, que és molt millor. Magia? No! Homeopatia! Que no cola? Sí! Homeopatia!

I fins aquí Ghost, i d’altres fantasmes. En properes edicions acabaré la Trilogia de la Por. A aquest Fantasmes, l’acompanyarà un Zombies i un Vampirs. En el primer parlaré de com s’ho fa Belén Esteban per a que no li caigui el cap (pista: el cap ha de tenir cert pes, inclús per als zombies amb cirurgies reconstructives). En el segon parlaré dels bancs i de com una bona estaca clavada en un Servicaixa ha fet que alguns joves partícips d’un ancestral i tradicional ritus d’iniciació basc es sentin una mica menys indignats.

—–

(*) Carinyo significa “afecte, estima” en barceloní culte.

#poblesfamosos

Com ja vaig fer (i vaig fent) amb el miccionari, poso aquí les meves aportacions al hashtag #poblesfamosos:

  • Alcover-Mollet del Vallès
  • AironFlix
  • Banyoles Luthier
  • Banyolex Luthor
  • Black Sabbadell
  • CadaQuequés
  • Calella Fitzgerald
  • Cardonna Leon
  • Cassen de la Selva
  • Castellbisval Kilmer
  • Castelldavidbisbal
  • Harrison Fordnells de la Selva
  • Hostalrick Moranis
  • Ingmar Bergaman
  • La Guàrdia Montcada i Carles Reixach
  • La Vall de Pet Shop Boí
  • L’Hosbradpittalet de l’Infanta Cristina d’Aro
  • Molins de puritos Reig
  • MontsEnya
  • Nines Mollerrusses
  • Premia Farrow de Mar (o de Dalt)
  • Saltma Hayek
  • Sant Carles Puyol de la Ràpita
  • Sant Celdoni Fonoll
  • Sant Hillary Clinton Sacalm
  • Sant Xavier Cugat del Vallès
  • Tània Sàrrias de Ter
  • Tyrannosaurus Reus
  • Vallirhannah Montana
  • Viladecans’n’Roses

I recordeu, #poblesfamosos is a Hanna-Barbera del Vallès production

El meu miccionari

El Miccionari (mots nuls per pixar-se de riure) és una iniciativa de Fran Domènech en la que tothom hi pot col·laborar a través del hashtag de Twitter #miccionari. I com que hi he enviat algunes entrades i, sobretot, perquè ara mateix no tinc res per publicar al blog, poso aquí un recull del que hi he anat dient. Aniré actualitzant-ho. Suposo.

Gener
26:

  • UOC-ing dead: Estudiant de la UOC en època d’exàmens
  • Sensei: mestre en arts marcals o en budsme zen
  • 30 menuts: Programa de documentals on es mostren entranyes de nens morts
  • Fotomatón: assassí que et deixa retratat
  • Diccionari: #miccionari per contenir-se el riure

Febrer
21:

  • Asporgar: Netejar (una foto) de jugadors superflus per anar contra el Barça

Març
1:

  • Massatxutxes: Estat americà hiperglucèmic
  • Furmador: professor que t’ensenya a fumar

Abril
6:

  • Esbartacus: gladiador que balla dansa popular catalana

7:

  • Maquis Sushi: grup de guerrillers japonesos que va lluitar contra el règim franquista
  • Conyserola: Parc Natural ple de patates, conillets i figues

21:

  • D’hora l’Exploradora: Nena de dibuixos animats que s’aixeca ben aviat per a que li indiquin el camí
  • Caníbal Smith: líder antropòfag de l’Equip A
  • M.A. Tarracus: Forçut de l’equip A, nat a la Tarragona Imperial
  • Mur-dog: membre de l’equip A que es feia el boig pixant com un gos a la paret.
  • Fènix el gat: membre de l’equip A que sovint era perseguit per en Mur-dog

27:

  • Shourinho: espectacle lamentable

Maig
5:

  • Jose Moquinho: entrenador al que li cauen els mocs de tan plorar
  • NanU: noi que jugarà la final de Champions contra el Barça
  • Nesteso: Cafetera de l’època del destape

6:

  • Campanya pectoral: el que estaria fent Maria Lapiedra si s’hagués presentat a les municipals
  • Ketranka: segon de Mourinho de proporcions nachovidalianes
  • Anatrama: trama desordenada. Vegi’s Pulp Fiction
  • Belén Excretan: màxim exponent de la telemerda.
  • César HuMillant: tio que humilia als gossos amb cops i ofegades
  • Lluís VideoRecorder: conseller que ho grava tot en VHS

10:

  • Un glande libre: dictadura xinesa que és la polla
  • Regina Jiménez Dosantos: ballarina fatxa

13:

  • Desestimada: amant que has deixat per la teva dona.

27:

  • Dolce Susto: ensurt que tens quan has posat massa sucre al cafè

31:

  • Ingmar Vergaman: superheroi superdotat, alter ego d’un superdirector en super 8 insuperable

Juliol

8:

  • Tarragònada: ciutat productora de cèl·lules sexuals

30:

  • Escaletstring: jugar a fer escaletes de programes de televisió

Agost

23:

  • Biciós: algú que no pot deixar d’anar en bicicleta.

Setembre

12:

  • Wifidus: bacteris sense fils

Octubre

7:

  • José Banco: polític acusat de fer com els bancs i cobrar comissions.
  • Artrista: dona que pràctica l’art sense alegria

21:

  • Walking pet: tornar a casa després d’un dissabte de festa

Novembre

2:

  • Sor Olla: monja que pintava estris de cuina

4:

  • Salomó fumat: antic rei que després d’uns petes proposava tallar nens per la meitat
  • CaMac: pixapins adorador de Jobs
  • Mou “el quillo” y los trogloditas: Banda de garrulos coneguts per versionar “We are the second” de Queen

14:

  • Followey: seguidor mexicà

16:

  • Instadamm: foto que deixa d’estar borrosa quan portes unes quantes cerveses

El català, aquella llengua

Algú va dir un cop (no sé si Groucho Marx o Lady Di, sempre els confonc) que el dia que arribés el primer SPAM automàtic en català, el català seria, per fi, una llengua respectada. Doncs bé, això va succeir el 10 de febrer d’enguany quan la Vera (individual) em va enviar aquest e-mail:

Hola estimats

El meu nom és Vera (individual). Em va impressionar quan vaig veure el seu perfil avui i m’agradaria establir una relació duradora amb vostè. A més, m’agradaria que em respongui a través d’aquest quadre del meu correu electrònic privat (vera.simon30@yahoo.com.sg)
Gràcies
esperant sentir de vostè ben aviat.
Vera
Jo us enviaré les meves fotos en el meu pròxim mail a través del meu bústia de correu d’aquest
vera.simon30@yahoo.com.sg

He de dir que em va sorprendre l’exactitud de la meva descripció. En efecte, tinc un perfil impressionant, sobretot de perfil.

D’ençà, he estat esperant rebre més SPAM en català. Però res. El meu encís ha estat més efímer que la Copa del Rei en mans de Sergio Ramos. Però l’esperança és l’última cosa que es perd. Bé, en realitat l’últim que es perd és la vida però l’esperança la segueix de prop. Sé que ben aviat em podré allargar el penis en català.

La pluja

Als que ens agrada la pluja ja ens està bé que no pari de ploure. Ens quedaríem sota l’aigua fins que estiguéssim més arrugats que un híbrid de cadell de sharpei i d’aixella de Dumbledort. Sense cantar. Cantar sota la pluja és més xaró que un rot fúcsia amb regust de novel·la rosa, com una arcada esberlada per la tramuntana. Sense dormir. Perquè ja és un somni i la realitat només tornarà si deixa de ploure.

El carrer de Sant Antoni

És un dia gris però tot just fa uns segons un bri de sol fugisser l’ha fet més agradable. Enfilo aquest carrer -fa anys que no hi passo- recordant que hi ha un restaurant al que no hi vaig tornar. Hi ha llocs als quals no cal tornar-hi. Hi ha temps que tampoc. Ara, tanmateix, un efluvi incert em desencaixa de l’espai-temps. L’olor ha tenyit les parets d’ocres i vermells tènues. L’olor ha transvestit el temps que ara s’arrauleix com un gos maltractat.

Ah! Tant de cercar la mussa i la tenia a les narius.