El somni dels dracs (II)

riuPots llegir aquí el capítol anterior.La Phaseolus va quedar petrificada.
–M’estàs acusant de matar no sé quantes persones i una cabra d’un poble del Regne de Plins? Però si fa anys que no surto de Mittwoch!
–Phaseolus, a mi em costa de creure que hagis fet res semblant. Jo només compleixo ordres del rei.

La Phaseolus no s’ho acabava de creure. I si…
–I si me’n vaig volant? Vosaltres no podeu fer res contra mi amb les armes que porteu.
–La veritat és que el rei ens ha dit que confiava que vindries sense posar-hi pegues. A més, no pots sortir de la muntanya sense l’anell, oi?
–Com sabeu que no tinc l’anell?
–És la prova que han portat els imbècils de Plins per a acusar-te de l’atac. El van trobar entre les restes del poble. Té –va dir el Hans oferint-li l’anell.
–Si me’l dones podré fugir.
–Però si no te’l dono no podràs creuar la barrera. El rei confia en tu.

Va agafar l’anell i se’l va posar a l’urpa anular de l’arpa esquerra mentre recordava el seu veritable significat. Els guàrdies es van situar al seu voltant i tots plegats es van posar en marxa cap a Schokoladentortestadt. El Hans obria la marxa.

El camí era estret però prou ample per a una dragona com la Phaseolus amb dos guàrdies caminant al seu costat. La Phaseolus va poder traspassar la barrera sense problemes. El Sol amenaçava amb situar-se a sobre seu però els pins negres encara els farien ombra una bona estona. El camí girava constantment car l’erosió del temps i l’aleatorietat de la natura havien volgut que el camí fes sempre un lleuger i constant pendent. Més endavant, el bosc a mà esquerra es va acabar i va deixar pas al riu Flussfluss, que baixava cabalós mentre repel·lia amb suavitat l’atac despietat del Sol de mig matí. Un bri de pinassa aquí, allà un pètal de nimfea, un de jonça, una campaneta extraviada. Dues libèl·lules, una de verda i una de taronja, sobrevolaven el mirall fluid en una batalla contra la brisa fina que baixava del cim de Flugdrachenberg. I al fons, la muralla de la capital s’alçava indòmita com si fos una barrera entre el cel i la terra, com un ample horitzó de pedra.

El Hans va deixar la seva posició per situar-se al costat de la Phaseolus.
–Cada cop que passo per aquí em venen ganes de fer-me poeta –va dir el Hans.– És que és bonic de collons, cagumdéu! Has vist el putos bitxos aquests amb ales? Les d’això… les libèl·lules! Si és que són la polla de maques.
–Sabies que les libèl·lules respiren pel cul? –va dir la Phaseolus.
–No fotis! –Va respondre el Hans – Espero que no es tirin molts pets.

La Phaseolus va riure.
–Ah! M’estàs prenent el pèl!
–No, no, que m’ho va explicar el Professor Errantus.

Poc a poc, tots els guàrdies es van posar a xerrar, entre ells i amb la Phaseolus, i es van oblidar que estaven de servei. Van perdre la formació i van ser el que la seva feina tan sovint ocultava: persones. Per a tots ells, la Phaseolus sempre havia estat allà, però la dragona només tenia cinquanta anys i l’aspecte d’una dragona de vint. Era com una mare, com una professora, com una amiga que cuidaria del regne sense pensar-s’ho dues vegades. Com podia haver matat algú si no era per defensar-los del mal?

Des de dalt de la torre central de la muralla de Schokoladentortestadt el vigia va veure el que semblava una excursió de nanos d’entre vint i trenta anys i una mestra amb forma de dragona. Alguns reien fent bromes, altres quedaven endarrerits llençant pedres planes al riu que rebotaven un, dos, tres i més cops fins que s’enfonsaven. El grassonet menjava un entrepà de truita.

El vigia va fer sonar una banya per a avisar de l’arribada de la dragona detinguda. En sentir-ne el so el Hans va ordenar que els guàrdies es tornessin a posar en formació.
–Hi ha els emissaris del Regne de Plins. Hem de guardar les formes –va dir el Hans a la Phaseolus.

La porta de la muralla es va aixecar i van entrar. Tothom saludava la dragona i ella contestava amablement. Fins que la van fer passar a la gran entrada del Palau Reial.

Allà tot era silenci només trencat per les petjades. La Phaseolus va entrar precedida pel Hans que es va quedar al seu costat. Al fons el rei seia en una cadira normal i corrent. A la seva esquerra dos homes que la Phaseolus no havia vist mai l’observaven amb por. Tots dos duien bastons amb acabats d’or.

El rei Arlenten II es va aixecar. Era un home fort i alt i duia el cabell llarg fins la cintura.
–Aquí teniu la Phaseolus Tumidus, Senyora de Gewittersturmwald. Emissaris del Regne de Plins, formuleu les vostres acusacions.
–Mmmm, eeeeeh… –va començar a dir el foraster de Plins, que semblava un home dur – El meu nom és Limin Tristsalmó, Delegat d’Afers Llunyans del Regne de Plins.

El Limin es va girar cap al seu company i el va mirar fixament. L’altre home va respondre amb un somriure. Cinc segons més tard va reaccionar.
–Ah! I jo sóc el Gerk Castellescapçat, Delegat del Delegat d’Afers Llunyans del Regne de Plins.
–Abans que pregunteu res, –va interrompre el Limin – ja sabem que és una mica estrany que el Delegat i el seu Delegat siguin delegats pel rei en delegació, perquè amb un delegat ja n’hi hauria prou per això de les coses delegades.
–Per no parlar dels cavalls. Un es diu Delegat –va explicar el Delegat del Delegat – i l’altre Delegat del Delegat. A més, som la Delegació Delegada.
–Sí, al rei Winger I li va fer gràcia. Però el que no li va fer gràcia és que tu, Phaselus…
–Phaseolus –va corregir el rei Arlenten.
–Perdó. Cap gràcia li va fer que tu cremessis Tolmi i matessis trenta-set persones!
–I una cabra –va afegir el Gerk.
–Sí, el rei Winger I ha deixat clar que la cabra també mereix venjança. Tu, Pha… dragona, has de pagar amb la teva vida! I si el regne de Mittwoch ho impedeix, es considerarà una declaració de guerra.

La Phaseolus va mirar el rei.
–L’anell que porta la Phaseolus és la vostra prova condemnatòria. Però com he acordat amb el rei Winger I, la Senyora de Gewittersturmwald mereix un judici just. Abans de res, tanmateix, m’agradaria tenir una xerrada en privat amb la meva amiga. Si us plau, Phaseolus, acompanya’m a la Sala dels Miralls.

La Phaseolus va avançar fins al rei i junts van endinsar-se al Palau. Quan ningú no els podia sentir el rei Arlenten va començar a parlar.
–Digue’m Phaseolus… si una persona surt caminant de Schokoladentortestadt en línia recta cap a Pertiumo a una velocitat de dos kilòmetres per hora i una altra persona surt de Pertiumo a Schokoladentortestadt a tres kilòmetres per hora, i tots dos surten a les vuit del matí, quan es trobaran?
–Pertiumo? Al regne de Pertiumilla?
–Sí.
–I quina distància hi ha entre Schokoladentortestadt i Pertiumo?
–Posem que sis-cents kilòmetres.
–Bé, així fent càlculs ràpids diria que a les vuit del matí de cinc dies més tard. Però això seria suposant que no descansin en cinc dies i això és impossible. Per tant, no és la resposta correcta. Més aviat diria que… sí, diria que no es trobaran mai.
–Per què?
–Perquè si van en línia recta es creuaran amb el Diable de Dues Polles i, com que caminen a velocitats ridícules, moriran.
–Correcte!

Van arribar a la Sala dels Miralls.
–Per què em fas això? Per què em vols fer entrar a la Sala dels Miralls?
–Perquè necessito veure-la. I, crec que tu també necessites veure’l a ell.

Van entrar a la Sala dels Miralls. El nom estava molt ben triat perquè era una sala amb les parets de mirall. La Phaseolus es va sentir desfeta. I davant d’ella (i al costat, i darrera, i a l’altre costat, arreu) hi havia una dona formosa, amb el cabell llarg i negre. Estava acompanyada d’un drac enorme, l’ombra del qual ompliria de pànic l’exèrcit més gran del món.

La Phaseolus i l’Arlenten ploraven.
–Pots fer els gestos de presumida?

La Phaseolus es va mirar al mirall i es va tocar el cabell i va mirar-se la cara des de diversos angles. L’Arlenten va somriure entre llàgrimes.
–Bri… Phaseolus, sé que no has sigut tu. Estic segur que t’han parat una trampa. No sé qui, però sospito amb quina intenció. Hauràs d’anar a Plins i sotmetre’t a judici.
–Però no puc demostrar que no vaig sortir de Flugdrachenberg. L’única pista que tinc és la cara del lladre.
–El vas veure?
–Sí, tenia la cara plena de barbs i una barba molt poc densa. Els ulls eren marrons i el cabell curt i gris. Però es va convertir en mussol i va fugir volant.
–Es va convertir en mussol?
–Sí.
–Però que se sàpiga només hi ha quatre persones al món que puguin canviar de forma a voluntat. Convertir a una altra persona ho poden fer molts mags, però a un mateix… Només els que han pujat al cim d’Isofromatem i han passat la prova ho poden fer.
–I saps qui són?
–No, només en conec un… i no encaixa amb la descripció.
–Però pot haver canviat de forma, no?
–Sí, però només es pot canviar a una forma diferent a la pròpia des de la teva forma original.
–O sigui que aquella era la seva forma…
–Suposo que te’n recordes del meu mestre, el mag Celdó. És el mag de la cort del rei Winger. Entre els dos hem creat una forma de comunicació a distància bastant… màgica i he parlat amb el rei. És molt jove i bon paio i diria que em creia quan li he dit que tu no havies pogut ser la culpable, però el poble li demana justícia. Demà al matí escolliràs deu homes que t’escortaran fins a Plins. Tria bé. Jo intentaré esbrinar alguna cosa sobre les altres persones que poden canviar de forma. Quan arribeu a Plins, demana al rei Winger que parli amb mi. Tu intenta recordar tot el que puguis. Confies en mi?
–Sempre –van dir la Phaseolus i la dona que hi havia davant seu.– I tu, confies en mi?
–Sempre –van dir l’Arlenten i el drac que hi havia davant seu.

Van sortir de la Sala dels Miralls.
–Pha, per deferència als emissaris del Regne de Plins no podràs sortir del Palau fins demà. Se t’ha preparat la teva habitació.
–Em sembla que me n’hi vaig ja. No estic de gaire bon humor. Tindré companys?
–No, no tenim ningú a les masmorres actualment.

La Pha va començar a caminar cap a les seves masmorres i el rei cap a la seva cambra.
–Encara no has trobat una reina que et faci el pes?
–I tu, no has trobat cap drac?
–Fa molts anys que no veig cap altre drac.

L’endemà al matí, l’home que feia uns dies havia sigut fugitiu, observador, pensador i mussol, s’acabava els ous ferrats amb patates rosses de l’esmorzar. Després de pagar l’allotjament i l’esmorzar a l’amo de la fonda, va sortir al carrer i es va convertir en un home alt, trenta anys més jove, fornit. Ja no tenia els barbs ni li calia afaitar-se. I convertit en un home molt atractiu va comprovar que duia un mirall de butxaca a la bossa i va començar a caminar. Quatre carrers més enllà va arribar a la plaça principal de Schokoladentortestadt, just davant del Palau Reial, no sense que abans quatre dones casades li oferissin sexe gratuït pel camí i a poder a ser ja mateix. Va refusar, tenia pressa.

A la plaça, hi havia molts homes dels pobles veïns que no tenien res a fer fins que arribés la temporada d’esquilar ovelles. Feien cua per a apuntar-se a la Caravana de la Dragona, que era com s’havia batejat al grup d’escollits per a acompanyar la Phaseolus fins a Plins. El seu deure seria el d’impedir que la dragona escapés, però també que ningú no li fes cap mal, almenys fins que es fes justícia. Cada cop hi havia menys dracs i la seva pell escamosa estava molt ben cotitzada. Cada membre de la Caravana (excepte la Phaseolus i els delegats del Regne de Plins) rebria quinze monedes de plata per cada dia de viatge, que incloïa l’anada i la tornada. L’home molt atractiu es va afegir a la cua. En veure’l, una dona va dir “Oh, quin home més valent!”, mentre pensava marranades.

Una hora més tard la Phaseolus va sortir a la plaça acompanyada del Hans. Els delegats de Plins eren darrera seu.
–Bé, Phaseolus. Tria deu acompanyants, els que vulguis.
–Primer et trio a tu.
–Què? No pots, dona, vull dir dragona. A mi no pots triar-me.
–Per què no puc? M’has dit que triï qui vulgui.
–També tens raó. Vindré amb tu.
–I, saps què, tria un amic teu.
–Ah, doncs a veure…

El Hans va mirar la gent de la plaça.
–Joseph, tu també véns!

Un home de l’alçada del Hans però bastant poca cosa, per dir-ho finament, va apropar-se a la Phaseolus i el Hans, somrient però poruc.
–Joseph? És estrany, creia que coneixia tots els amics del Hans.
–És que he arribat aquesta nit. Vinc de Vanillekipferln. Sóc cosí tercer del Hans per part de mare i oncle avi i cosí tercer per part de pare. I cunyat, també.
–Ai! Que ets el marit de la Marie! Molt de gust! Va marxar embarassada i no me’n vaig poder acomiadar. Així que tu ets el pare de la criatura, eh?
–Sí –va dir el Joseph no gaire convençut.
–Bé, Phaseolus, has de triar set persones més.
–Quan dius set en realitat vols dir… –va dir la Phaseolus esperant que el Hans completés la frase.
–Eh?
–Deu menys dos fan…
–Ai! Tres, no, set, no, sis, no, puta merda. És que el deu té dos números i em faig un embolic.
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuull una pistaaaaa. Ah, no! Cagumlaputa, vuit! Vuit!
–Molt bé! –la Phaseolus va donar dos copets al cap del Hans mentre ell somreia orgullós i el Joseph moria lentament de vergonya aliena.
–Gràcies, Phaseolus –va dir el Hans. – Però hauríem d’anar marxant, que es fa tard.
–Doncs va, mira, aquells tres d’allà, i aquells dos d’allà, aquells altres dos… i… a veure, aquell d’allà, el que sembla que totes les dones vulguin anar-se’n al llit amb ell.

Pots llegir aquí la tercera part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/r%C3%ADo-piedras-%C3%A1rboles-gales-1562262/

El somni dels dracs (I)

muntanyaA la serralada dels Dracs, i més concretament a la muntanya coneguda com a Flugdrachenberg, el sol s’ocultava fins un altre dia. Un altre dia que, efectivament, seria l’endemà. Els ocells diürns s’arreplegaven als seus nius i els animalons de la nit es treien les lleganyes. I gairebé on acabava el bosc Gewittersturmwald un home s’ajupia entre les herbes i observava atentament un gran punt més fosc que la resta, una obertura a la muntanya: una cova.

L’home duia un tub allargat amb uns vidres a cada extrem que li permetien veure-hi de lluny. Qualsevol persona del poble baix (ignorants, incultes, ases dels cops) creurien que era un objecte màgic, però l’home que s’ajupia entre les herbes sabia amb coneixement de causa que no hi havia màgia per enlloc.

L’home tenia tots els sentits atents. Un ull tancat però l’altre rere el tub. L’oïda completament alerta a qualsevol so mínim. Podria observar el drac que deien que habitava la cova? Potser només era una llegenda. Fet i fet, l’entrada d’aquella cova semblava molt petita i si hi havia algun drac hauria de ser molt petit. I un drac petit… quina encant té?

Fxxxp, fxxxp, fxxxp, feien les petjades d’un drac petit que poc a poc marxava cap a la seva cova. L’home va sentir aquells fxxxps i va orientar el tub cap al drac. El drac portava un ós mort carregat a l’esquena que devia pesar el doble que ell.

La foscor ja era tremendament fosca i el drac va començar a escopir foc, que és una habilitat molt útil dels dracs de foc, per a no ensopegar amb les pedres. L’home, mentre veia com el drac entrava a la cova, va calcular que la bèstia no era gaire més corpulenta que ell.

El drac va deixar anar una bafarada groga i taronja que va encendre les torxes penjades a les parets de la cova. A la paret esquerra, que es doblegava fent un racó, hi havia un gran mirall penjat. El drac s’hi va veure reflectit i, de cop, va anar tot ell a terra amb l’ós a sobre. Amb molta dificultat va apartar l’ós de sobre seu i es va incorporar. A l’home li va semblar sentir la veu del drac dient: “Seré imbècil. Cada dia igual”. Podia ser que el drac perdés les forces quan es veiés en un mirall? I, si era així, per què en tenia un a la seva cova?

L’home que seguia mirant per un tub (que sense màgia li permetia veure de lluny) no en tenia prou. Per la seva banda, el drac va començar a escorxar l’ós directament amb les seves arpes. No li era difícil amb aquelles urpes afilades que eren l’enveja de qualsevol ganivet de carnisser i que poc a poc s’anaven omplint de sang freda i greix. Quan va acabar amb l’ós, el drac es va mirar al mirall. Aquest cop no va caure a terra, però els seus moviments eren lents i cansats.

Per poc l’home observador no es va delatar rient. Un drac petit. Un drac petit i presumit. Un drac petit i presumit i que perd gairebé tota la força quan es mira al mirall i que, a més –i d’això en diríem cirereta del pastís–, en té un de penjat a la seva cova. L’home observador va somriure i es va convertir en l’home pensador.

El drac es va espolsar la sang de les mans i es va mirar les ungles. Apa, l’anell. “Sempre m’oblido de treure’m l’anell i se m’acaba embrutant”, va sentir l’home pensador que restava estirat sobre l’herba. El drac es va treure l’anell… L’anell! Segons les històries que corrien sobre el drac de Flugdrachenberg, l’anell era un regal d’amistat del rei de Mittwoch que va segellar la lleialtat mútua entre drac i Regne. L’home pensador va somriure i es va convertir en l’home que tenia un pla.

El drac va deixar l’anell a terra i va endinsar-se a la cova. I l’home va esbramegar com un ós petit. Però l’esbramec no provenia de la seva boca, sinó d’un punt molt allunyat. Ara sí, la màgia intervenia. El drac va tornar i va agafar l’anell mentre amb l’altra mà sostenia un drap i un pot de vinagre. Es va sentir un altre esbramec. El drac es va sorprendre i va deixar anar anell, drap i pot de vinagre (que es va trencar contra el terra) i va sortir corrent.
–Ai, que li he matat la mare a l’osset! Ai, que no era tant vella com semblava! – cridava el drac amb veu no gaire greu mentre encara se sentien esbramecs llunyans.

El drac va córrer cap als esbramecs. I l’home que duia un tub que no era màgic però que de màgia en sabia molt va sortir de l’amagatall. El drac es perdia pel camí i l’home entrava a la cova.
–On ets osset? Vine, que no et faré mal. Et cuidaré fins que siguis gran i et deixaré anar fins que et torni a trobar i llavors et mataré. Però no per esport, et mataré per menjar-te. Els dracs mengem óssos, els óssos mengeu… no sé què mengeu però deu estar bo perquè vosaltres també ho esteu. Però la qüestió és que ara no et menjaré. Ara cuidaré de tu. Si tens gana, tinc sopar. Ai no, millor et buscaré un altra cosa. Osseeeeet! Osseeeeet!

El bosc s’espessia al voltant del drac i es veia obligat a fer les bafarades de foc molt petites. Tanta llum hi havia, tantes ombres apareixien.
–Osset? Em dic Phaseolus, Phaseuolus Tumidus. Sóc un dragona, però sóc bona.

Va tornar a sentir l’osset. Però la Phaseolus es va adonar d’un fet estrany: semblava que l’esbramec vingués d’un altre lloc. Ara que hi pensava, cada cop que havia sentit aquell so agut havia vingut d’un lloc diferent. Era impossible que un ós es desplacés tan ràpid. Potser n’hi havia més d’un, però llavors… com és que el so era sempre idèntic? La Phaseolus es va aturar. Potser era una trampa. Si algú hagués vist com canviava l’expressió de la seva cara hauria pensat que la dragona s’havia transformat en una altra pers… dragona. Si era una trampa, si algú la volia caçar havia de continuar fent-se la innocent, però ara per a enganyar al caçador o, millor dit, caçadors, i no perquè li feia gràcia semblar una bleda.
–Osset? Si et quedes quiet et donaré de menjar el que tu vulguis –va dir com si no sabés que els óssos no parlen i que, per tant, continuaria sense saber què mengen els óssos.

Va sentir un esbramec que venia de davant seu, potser a uns quaranta metres. Va desplegar les ales i es va enlairar en un no-res. En menys d’un segon va volar fins al lloc d’on provenia el so i va llençar una flamarada que va prendre set arbres. Va baixar entre el foc i no va veure-hi res estrany, excepte que ara hauria de córrer a apagar el foc. Era això el que pretenien els caçadors? Se la va jugar quan va volar cap al llac i va omplir el segon estómac amb aigua i, sobretot, quan va arribar al foc i el va apagar. Però no va passar res. I ja no se sentia cap esbramec enlloc.

Sense baixar la guàrdia la Phaseolus va tornar caminant cap a la seva cova. Aquella nit no dormiria però preferia passar-la en un lloc conegut. Mentre caminava va adonar-se que havia tingut por i això li semblava absurd. “Cap drac hauria de tenir por”, li havia dit sempre el seu pare. El primer cop que va sentir aquelles paraules va contestar amb una pregunta tant infantil com científica: “Per què?”. “Doncs”, va dir-li el seu pare, “perquè els dracs tenim una segona oportunitat. Si algú ens mata anem a la casa del Déu Drac i Ell ens retorna la vida”. Per tant, els dracs no haurien de tenir por perquè sempre poden ressuscitar. Recordar aquella història li resultava reconfortant, almenys fins que recordava que els seus pares eren morts i no havien ressuscitat pas.

La Phaseolus va arribar a la seva cova. Havia de preparar-se per a estar en guàrdia tota la nit. Va agafar el drap de terra mentre pensava que hauria d’escombrar el vidre i, a l’hora, buscava l’anell. Però l’anell no hi era.

L’anell no només representava la lleialtat entre ella i el regne de Mittwoch. També era el símbol de l’amistat entre ella i el rei i el record del passat que els uniria per sempre. I també era l’objecte que li permetia traspassar la barrera màgica que separava el bosc de Gewittersturmwald de la capital, Schokoladentortestadt. Una barrera que només l’afectava a ella, i que només impedia que sortís del bosc, però no entrar-hi. Era el producte d’una maledicció que va començar el dia… Bé, aquesta és una altra història.

Nerviosa, la Phaseolus va agafar una torxa de la paret de la cova i va començar la cerca de l’anell per dins i per fora. Fins i tot es va tornar a endinsar al bosc. Pocs minuts després es va adonar que era inútil. Potser tot plegat havia sigut una trampa per robar-li l’anell i, en aquest cas, l’anell de l’aliança ja devia ser lluny. I això li va fer canviar la manera de pensar. No té sentit cercar allò que no hi és, és molt més intel·ligent cercar allò que sí que hi és. Què hi havia que no hi havia de ser?

Sí, petjades. Petjades d’humà. Eren unes petjades de bota molt tènues, tant que calia bona vista i la gran capacitat d’observació de la Phaseolus per a poder advertir-les. Però eren allà. Venien de l’esquerra del bosc i hi tornaven. La dragona les va seguir bosc endins, de pressa, cada cop més de pressa. Corria però no podia desplegar les ales, hi havia molt poc espai i podia perdre la pista si anava massa ràpida o massa amunt. El bosc era negre com les parts dels óssos panda que no són blanques ni de cap altre color excepte negres. En la distància va sentir unes passes ràpides. Va deixar de mirar les petjades i va dirigir-se volant cap al so dèbil. I es va plantar a l’esquena de l’home fugitiu.

L’home fugitiu, ara aturat, abans observador, pensador, que tenia un pla i, ja posats, lladregot, es va girar cap a la dragona. La llum de la torxa va il·luminar lleugerament la seva cara plena de barbs, la seva barba gens poblada, el seu somriure vencedor. La Phaseolus va obrir la boca, a punt per llençar una flamarada. L’home aturat va esdevenir l’home fanfarró quan va ensenyar l’anell a la dragona i, tot seguit, es va convertir en un mussol. Uuu-uuu, va dir el mussol que s’amagava entre les branques volant.

La Phaseolus va llençar una bafarada enorme que va cremar vint arbres, però després no va trobar cap rastre de cap mussol ni de l’anell.

Es va posar a plorar. La Phaseolus no podia traspassar la barrera i arribar a Schokoladentortestadt. No podia dir-li al seu amic, el rei, que li havien robat l’anell. Hauria d’esperar que vingués algú a visitar-la. Esperava que en menys d’una setmana vingués el pelleter a recollir pells d’animals. Derrotada, va tornar al seu cau.

Cinc dies més tard, la Phaseolus descansava avorrida a la seva cova. Va sentir so de gent i va sortir de la seva llar corrent. Quaranta guàrdies reials desfilaven pel bosc cap a la cova. Era estrany, el rei normalment venia sense acompanyants. Tanmateix, aquest cop el rei no hi era.

Els guàrdies van aturar-se. Tots coneixien la Phaseolus i li van dedicar un somriure tímid. Un d’ells es va avançar.
–Hola, Phaseolus –va dir, intentant semblar simpàtic.
–Hola, Hans. Que esteu de maniobres? –però abans que el Hans pogués contestar, la dragona va afegir: – Estic molt contenta que hagueu vingut. Us he de demanar una cosa.
–Phaseolus, espera. Deixa’m que primer et doni el missatge del rei.
–D’acord.
–Phaseolus Tumidus, Senyora de Gewittersturmwald, quedes detinguda acusada de ser l’autora de la devastació i incineració de Tolmi, poble fronterer que pertany al Regne de Plins, l’assassinat de trenta-set persones i una cabra, i per traïció al Regne de Mittwoch.

Pots llegir aquí la segona part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/amanecer-sol-monta%C3%B1a-paisaje-190055/

Quan tinguis setze anys (VI)

161108_181820
Pots llegir aquí el capítol anterior.

La reina, amb quaranta anys més del que li pertocava, intentava aixecar el rei. El Kolij es va posar en guàrdia. Mentre la bola de foc es feia una miqueta més gran, el Winger es va acostar al Kolij i li va donar el punyal. Es van situar davant dels antics reis, protegint-los.

El Rekki va llençar la bola de foc. No només n’havia de practicar la creació si no també la punteria, perquè la bola va passar pel costat del Kolij i va acabar rodant per terra fins que es va apagar en un pffff i fum.
–Sembla que aquestes boles van molt bé per a matar escarabats –va dir el Winger.
–Sí, tu a sobre pica’l –va dir-li el Kolij.

El Rekki ja estava preparant una nova bola de foc. Aquest cop la va llençar amb més força. El Winger va aixecar l’espasa quan la bola se li apropava i la va tallar per la meitat. Una de les meitats gairebé impacte contra els guàrdies del Rekki; l’altra, va passar per sobre de la reina. L’espasa del Winger es va tornar roent on la bola havia impactat.
–Escolta, Rekki. Tot això… quina gràcia té? Per què ho fas? –va preguntar el Winger.
–Perquè és divertit –va contestar mentre feia créixer una altra bola. – M’agrada veure les vostres cares atemorides mentre dubteu sobre quants minuts més viureu. M’agrada veure com patiu de dolor. I m’agradarà que em supliqueu pietat, que em demaneu que us mati per a no seguir patint.
–Vas tenir una adolescència molt fotuda, eh? Què va passar? Les noies passaven de tu?

Al Rekki semblava que li fes gràcia però no va contestar.
–Potser un dia un porc va grunyir prop teu i tu et vas cagar als pantalons? O potser sempre vas ser un imbècil amb complex d’inferioritat que estava disposat a fer qualsevol cosa per deixar de semblar-ho?

El Rekki es va enfadar i va llençar la bola amb tal força que va passar per sobre del cap del Winger tan ràpid que no va tenir temps de reaccionar. La bola es va estavellar contra la paret del fons i va estar a punt de travessar-la abans de fer un pfff i fum. El Rekki ja estava preparant una altra bola.
–Deixa’m endevinar. Un dia vas conèixer un mag i vas pensar que amb màgia tot seria més fàcil. Podries ser poderós i deixaries de sentir-te inferior. Però quan vas sentir-te superior no vas parar i et vas corrompre.

El Rekki va llençar la bola cap amunt. Allà dalt ningú no la podria tallar. Quan va començar a baixar el Kolij i el Winger van apropar-se a la reina. Debades. Va ser el rei Kolfer qui va protegir-la amb l’esquena nua. La bola de foc li consumia la pell, la carn. El Kolfer cridava. La reina Varina cridava. La bola va apagar-se. El Winger i el Kolij es van apropar tement que el rei Kolfer hagués mort. Estava inconscient i malferit.
–Kolij, si ataquem al fill de puta tots dos potser no el matarem, però ell tampoc no podrà atacar –va murmurar el Winger. –Reina Varina, tu treu el rei d’aquí.

Les rialles del rei Rekki van inundar el Saló del Tron.

El Kolij i el Winger es van llençar cap al Rekki, que de la sorpresa li va explotar una nova bola de foc a la mà. Mentre esquivava els atacs, la mà se li anava regenerant.

La reina intentava aixecar el seu marit però li costava. Ella no tenia gaire força, per sort el rei era un sac d’ossos. El rei va recuperar la consciència i, amb l’ajuda de la seva estimada, va poder aixecar-se. Recolzat en la reina i fent un esforç que no semblava possible caminava cap a la porta.

El Winger va fer un tall a la cama del Rekki que va fer que estigués a punt de caure. El Kolij es va llençar amb el punyal amb la intenció de clavar-li a l’ull però el Rekki es va apartar i va respondre amb un cop de colze que va deixar al Kolij sense respiració. El guàrdia estava enmig del Winger i el Rekki, moment que el rei va aprofitar per llençar un llamp contra els antics reis, que va encertar la reina. L’electricitat del llamp també es va escampar pel cos de l’antic rei i tots dos van caure a terra. No es movien.
–Això és trampa! –va dir el Winger.
–No ho és: estaven intentant fugir.

Però el Winger ja sabia que no era trampa només volia guanyar una miqueta més de temps. Per una de les portes del darrera va entrar amb sigil la Varina que ja no tenia forma de cabra. Anava vestida com un home i duia una clau a la mà.
–Però pensa que ells han començat el joc amb desavantatge. Ell fet caldo i ella amb més anys del compte. Hauríem hagut d’esperar que ell es recuperés. I a ella li hauries d’haver retornat la seva edat inicial.

La Varina ja era darrera del tron. Va agafar el pot amb el cor. Va introduir la clau. Va girar-la. Va treure la roca que feia de tapa. Va agafar el cor que bategava en el seu puny. Va donar-li cops i més cops, però seguia bategant.

El Kolig es va estendre a terra per a recuperar oxigen. La Varina va clavar un punyal al cor en un intent inútil. El Winger va saltar amb l’espasa alta, atacant al Rekki amb tal força que el feia recular i girar cap a l’esquerra. Ara ningú s’interposava entre el Winger i la Varina.
–Passa’m el cor! Sóc jo qui l’ha de matar.

Tot va passar molt ràpid. El Rekki es va adonar que la Varina estava llançant el seu cor al Winger i va llençar un llamp que va passar entre la Varina i el cor que era a l’aire. El Winger va llençar-se cap a la seva dreta per a agafar el cor que queia, estirant el braç. Sense pensar-s’ho, el Winger va clavar l’espasa al cor del Rekki. I llavors… no va passar res. El cor seguia bategant.

El Rekki es va recuperar de la sorpresa i va començar a riure com un desesperat.
–Sóc immortal! Si algú pot matar-me, sembla que no ets tu!

Però la reina Varina va aixecar-se i va dir:
–“El Dia de la Caiguda nasqué l’esperança. De l’exili vindrà la mort de l’Indigne quan l’home sigui home, quan la dona sigui dona”.
–Encara no veieu que la profecia no és una profecia? No veieu que només és una bajanada dita per un borratxo? –va dir el Rekki.

El Winger i la Varina es van mirar. La profecia no parlava d’un home. La profecia no parlava d’una dona.

El Rekki va llençar un llamp cap a la reina, que va caure estesa. Quan es va girar, va veure que el Winger i la Varina estaven junts, agafaven l’espasa junts, i junts clavaven l’espasa al seu cor. La profecia parlava d’un home i una dona, i així la van fer complir. El cor del Rekki es va desfer en un munt de pols. I el Rekki va caure a terra. Mort.

El Winger i la Varina es van mirar, somrients, alliberats.
–Qui cony és la Sisapó?

La reina Varina, estirada a terra, va recuperar l’edat que li pertocava, no arribava als quaranta anys. El rei i la reina es van mirar els ulls humits. Van somriure. Es van besar. I besant-se, junts, agafats de les mans, van morir.

*********

Els següents dies van ser molt moguts al regne de Plins, especialment a la capital. Primer es van celebrar els funerals del rei i la reina, oficiats pel mag Celdó que havia recuperat el seu lloc com a conseller del rei. El rei i la reina van ser enterrats junts i el regne sencer va plorar per ells.

Després… quedava un tema per solucionar.
–Que us dic que no vull ser rei. –va dir el Winger.
–Però és que ets el fill natural del rei. Et toca a tu! –va dir el mag Celdó.
–Sí, bé… però el poble no em coneix, no m’acceptarà.
–I tant, que t’acceptarà! Tu ets el Salvador del Regne.
–Sí, sí que ho sóc –va dir amb un somriure d’orella a orella. –Però la Varina també ho és.
–Això es pot arreglar… I si us caséssiu?
–Per mi sí, es clar. Però tinc un dubte. Com és que la Varina es diu igual que la reina? No serem germans, oi?
–La reina i la seva assistent de cambra eren molt amigues. Va ser l’assistent qui us va portar al ferrer i va morir a mans del Rekki. Bé, com deia, eren tan amigues que l’assistent va posar el nom de la reina a la seva filla, i la reina va posar el nom de l’assistent al seu fill.
–Winger és nom de dona?
–De tota la vida. Però a partir d’ara em sembla que molts nens també es diran Winger. I moltes nenes també, clar. Pot ser una mica confús d’aquí a uns anys.

Aquella mateixa tarda el Winger va anar a veure la Varina.
–Et volia comentar una cosa.
–Digue’m.
–T’agradaria…? –el Winger es va posar nerviós. –T’agradaria anar vestida com una reina?
–Què? T’agraden les noies disfressades? Pervertit!
–No m’has entès. És que em volen fer rei…
–I vols que em vesteixi de reina per a després posar-te la meva roba, com l’altre cop? –va dir la Varina rient.
–Allò va ser cosa teva.
–Ah, sí. També va ser cosa meva que et caguessis als pantalons, que trempessis quan duies la meva faldilla posada, que ejaculessis en els meus pantalons… Tot un heroi!
–Que si et vols casar amb mi o no, hòstia? Collons, mira que m’ho estàs posant difícil, cagumlaputa!
–T’has posat la meva roba i me l’has embrutat, m’has tocat les mamelles quan era una cabra i estàs fent la declaració d’amor més antiromàntica que em puc imaginar. I no he marxat corrent. Tu què creus?

Quan tinguis setze anys (V)

porta

Pots llegir aquí el capítol anterior.
El Jontum va donar d’esmorzar un parell d’ous ferrats i botifarra de sang al Winger. A la Varinacabra li va donar herba. Mentrestant, fora de la casa cada cop hi havia més rebombori. El Jontum i el Winger van veure centenars de guàrdies i soldats movent-se amunt i avall. El Jontum va sortir un moment de casa per a preguntar a un guàrdia amic seu. Així es va assabentar que el rei Rekki I el Queelmatinjaquenosequemesinventarme havia declarat el toc de queda. Es veu que li havien robat una cosa molt important i que un presoner havia escapat. Estava enfurismat. En pocs minuts hi hauria guàrdies i soldats amb l’ordre de no deixar entrar a ningú a totes les entrades del castell, a la muralla i a les entrades de les habitacions més importants del castell: l’habitació reial, les masmorres i el Saló del Tron. El rei estava tant enfadat que avançaria les execucions a cops de llamp inicialment programades per l’endemà a aquell dia mateix a la tarda.
–Fantàstic. No puc fer res i el que he de fer, ho de fer amb presses. He de salvar al mag d’un lloc al que no puc entrar per a portar-lo aquí per a què em facis una clau, tornar a entrar al castell on no es pot entrar, a més d’entrar al Saló al que no es pot entrar, i si, amb una mica de sort, la clau funciona i puc treure el cor d’un pot màgic que se suposa que m’ha d’ajudar a matar al rei que és immortal, matar al rei que és immortal. Això no és professional.
–Però només tu ho pots fer.

La Varinacabra va mirar el Winger, i en aquella mirada s’hi expressava exactament el mateix. Només ell ho podia fer.

El Jontum va dibuixar amb relativa traça plànols del castell i de tota la zona emmurallada. El Winger els va estudiar i va dissenyar un pla. La Varinacabra assentia belant.
–Necessito: una barba postissa, un barril petit, una corretja, un punyal i una espasa.
–Ets boig. Confio en tu –va dir el Jontum, que ràpidament va proveir el Winger amb tot el que necessitava.

Amb la barba postissa que el Jontum havia fet servir en un ball de disfresses, l’espasa embeinada i una motxilla de pell, el Winger va sortir al carrer. No hi havia ningú. Va resseguir els carrers arrambat a les cases de tal manera que no se’l pogués veure des de les torres del castell. Va sentir alguns murmuris que venien d’algunes cases. “És ell”. “Resem per tu”. “Primer uns pantalons cagats i després uns de llefiscosos, mama, no hi ha dret”. Fins que va arribar a la porta de la muralla. Hi havia dos soldats.
–Hola, que em podríeu obrir?
–No podem deixar entrar a ningú. –va dir un d’ells. –Tenim ordres de matar a qualsevol que intenti entrar.
–Però jo no vull entrar, jo vull sortir.

Els soldats es van mirar. No tenien ordres en aquest sentit. Van aixecar la porta tot just per a què passés una persona. El Winger va passar. Quan estaven abaixant la porta el Winger es va ajupir per donar les gràcies, però ho van interpretar malament.
–Vol entrar! Mateu-lo!

El Winger va córrer a amagar-se al bosc. Des de dalt de la muralla les fletxes van caure com una pluja de fletxes però ell ja s’havia amagat. Va caminar resseguint la muralla fins arribar a la porta de servei però la va deixar enrere i va seguir fins al riu. Allà hi havia cinc barques de pescador. Va pujar a una barca i va començar a remar riu amunt. No havia remat mai i aviat es va adonar que no era fàcil. Sense voler girava cap a l’esquerra. Es va preguntar per què tenia més força al braç dret. Potser era perquè tenia setze anys.

El riu s’allunyava de la muralla poc a poc per tornar a acostar-s’hi més endavant, fins que riu i muralla es tocaven i s’acariciaven. El Winger va veure un ganxo que sortia de la paret i hi va lligar la barca. Va fer força contra la muralla i la porta secreta es va fer enrere.

Va entrar i va encendre una torxa que hi havia penjada. Va caminar per sota terra per un passadís llarg i estret fins que va arribar a un atzucac. Sobre seu hi havia una trampa i unes grapes metàl•liques estaven clavades a la paret. Va pujar.

Tornava a ser a l’habitació sota el Saló del Tron però aquest cop sol. Va entrar a l’altre passadís secret, però no va seguir el mateix camí que l’altra vegada. Així s’assegurava no sortir del castell. Va arribar a una porta. Ara comprovaria la seva teoria.

No hi havia ningú. Efectivament, tots els soldats estaven vigilant el que se’ls havia ordenat i les ordres no incloïen vigilar els passadissos del castell excepte, segurament, els de les habitacions que havia dit el soldat. Va pujar fins a l’habitació de la porta vermella. Ni tan sols va haver d’amagar-se darrera de cap armadura buida.

Va entrar a l’habitació de bruixot. I va començar a mirar tots els pots de vidre. Va treure tot el que hi havia sobre de la taula gran i al centre va deixar-hi un pot amb un líquid groc. Va sortir de l’habitació. Pels passadissos anava mirant les armadures buides amb nostàlgia.

Va arribar al passadís que duia a les masmorres i va desembeinar l’espasa. Davant de la porta de les masmorres hi havia dos guàrdies.
–Quiet!
–Sóc l’Esperança del Regne de Plins. Esteu amb mi o amb l’Usurpador?
–El rei Rekki el Gloriós no és cap usurpador –va respondre el que havia donat l’alto.
–Una mica sí –va dir l’altre.
–Què dius? No fotis que ets un traïdor? Però si fins i tot et vaig presentar la meva germana!
–Buf, la tia més avorrida del món. Ja li podeu buscar una bona dot.
–Fill de…

Però el guàrdia lleial al rei Rekki ja tenia l’espasa del seu company travessant-lo.
–Em dic Kolij. Com sabies que hi hauria algú que estaria de part teva? –va preguntar el guàrdia al Winger.
–No ho sabia, però era una possibilitat.
–I si haguéssim sigut tots dos lleials a l’Usurpador?
–Us hauria hagut de matar als dos.
–No sembla que ho puguis fer. Ets un mitjamerda.
–No saps la força que tinc al braç dret.
–Clar, clar. I què has vingut a fer a les masmorres?
–Oi que hi ha el mag Celdó? El necessito.

Van entrar a les masmorres i el Kolij va obrir la porta de la cel•la del mag Celdó.
–Ves a l’habitació de la porta vermella. Prepara el que necessitis per tornar als convertits en animal a persones i posa-ho dins del barril. Despulla’t. No, no et despullis ara. Fes-ho després de posar la poció al barril. El barril te’l penges al coll i després et prens el líquid groc que he deixat sobre la taula. Surt del castell. És fàcil: els soldats tenen ordres de no deixar entrar, però et deixaran sortir. No posis aquesta cara, si els dones la poteta els faràs gràcia i et deixaran passar. Ves a casa del ferrer.

El mag Celdó va marxar.
–Ets tu? –va dir un home des d’una altra cel•la.
–No puc ser ningú més. Si no, no seria jo –va respondre el Winger que es va acostar a la cel•la.
–Crec que és un bon moment per alliberar-lo, altesa –va dir el Kolij.

El Kolij va obrir la porta i es va agenollar davant un home esquelètic. Tenia el cos ple de cicatrius de fuet i una barba que començava a tenir canes.
–Tu deus ser el Winger. El meu fill. Fins i tot duus barba com jo.
–Què? –va dir el Winger, traient-se la barba postissa.
–Ho sento. No vaig poder fer res. El Rekki és immortal. Porto setze anys en aquesta cel•la. Els diumenges toca torturar l’antic rei, i no hi ha hagut diumenge que no fos així. M’han fuetejat. M’han posat estelles sota les ungles. M’han convertit en porc i en mil animals més. Però el que més mal m’ha fet ha sigut no poder criar-te. Perdona’m.
–No t’ho prenguis malament, però fins als dotze anys sempre vaig creure que el Wistim Baixospeluts era el meu pare. I sempre ho seguirà sent. Però el meu pare adoptiu volia que tu tornessis a ser rei i per aquest motiu sóc aquí. Això sí, quan tot acabi podrem passar temps junts. Potser no serem la família que t’havies imaginat, però sempre estaré orgullós d’haver servit un rei que va sacrificar la seva vida per salvar la del seu poble. També voldré conèixer la reina.
–La teva mare, la reina… la va matar el Rekki quan tornava de deixar-te a casa del ferrer. Ella va morir per salvar-te la vida i la de tot el seu poble.
–Pareu, que no vull plorar –va dir el Kolij plorant.

El Kolij es va endur el rei per a amagar-lo. El Winger també va sortir de les masmorres i va dirigir-se a… ostres, començava a tenir dubtes que el pla funcionés. Es va aturar. Tenia clar que el mag Celdó retornaria la Varinacabra en la Varina. Baixa, erecció, no és el moment. El Jontum faria la clau. Després el Jontum i la Varina farien el mateix recorregut que ell per entrar pel passadís secret. Però llavors hauria d’entrar al Saló del Tron (com?), obrir el pot amb el cor que bategava i… i fer què? Si haguessin deixat el pot on era al principi tot hagués estat més fàcil. El Winger va donar-hi voltes i voltes assegut en aquell passadís. De totes maneres, anant tot bé, el Jontum i la Varina encara trigarien un parell d’hores en arribar.

Va calcular que havia passat una hora i mitja, més o menys, la veritat és que no ho podia assegurar. Sense tenir resposta a les seves preguntes va posar-se en marxa en direcció al Saló del Tron. Just abans d’arribar-hi va amagar-se (sí!) darrera d’una armadura. Des d’allà va veure que cada porta tenia dos guàrdies. El Winger havia d’esperar al Jontum i a la Varina i aquell era un bon lloc per a observar si els guàrdies feien algun moviment que poguessin aprofitar.

Uns minuts més tard, a l’altra banda del passadís dos guàrdies portaven dues persones apressades. Els feien caminar a cops i els van fer entrar al Saló del Tron d’una empenta.

El Winger va sortir del seu amagatall perfecte amb l’espasa nua. Els dos guàrdies de la porta més propera no van tenir temps de reaccionar i el seus colls van ser tallats en un únic cop. El Winger va donar un cop de peu a la porta i va entrar al Saló del Tron.

Dins, just a l’altre costat, el rei Rekki I el Taratquemereixmorirlentament seia al tron. Els guàrdies de les demés portes van entrar en sentir soroll i es van posar en guàrdia, que és una postura que els guàrdies claven, segurament afavorits per l’etimologia. A terra, davant del Rekki, hi havia el Kolij i el rei Kolfer III. I la vella.
–Mireu qui tenim aquí –va dir Rekki I l’Irònic–. L’Esperança del Regne. El que em matarà. Ui, sí, quina por.
–Mireu qui tenim aquí –va dir Winger el Sarcàstic–. El rei Rekki el Quenotepor, però que posa mil guàrdies per tot arreu per matar a algú de qui no té por.

El Rekki va aixecar la mà i en va sortir un llamp. El Winger, que estava preparat per qualsevol moviment estrany, es va llençar a terra cap a la dreta i el llamp va encendre un tapís de la paret.
–Tinc ganes de jugar –va dir el Rekki.– A veure què us sembla. Serà molt divertit. Aquestes són les regles: 1) Els guàrdies es faran enrere i vosaltres, el guàrdia traïdor, el que es fa dir Esperança del Regne, l’ex-rei i l’ex-reina us situareu al centre del Saló.
–L’ex-reina? La Varina és viva?
–Sí, és la dona vella que et portava aigua. Ha sigut tan divertit veure com durant setze anys no podíeu estar junts! Tu pensant que era morta i ella patint per no poder-te salvar! Però tranquils que avui s’acaba tot.

El Kolfer i la Varina vella es van abraçar.
–Per què no em vas dir mai que eres tu?
–Perquè si ho feia jo us mataria a tots dos –va respondre el rei actual.

D’un cop de peu el Rekki els va enviar al centre del Saló. Va donar puntades al Kolij fins que va ser al costat dels antics reis. Va fer un senyal al Winger per a què s’acostés. El Winger va situar-se al costat dels seus pares biològics.
–2) Vosaltres quatre intentareu matar-me. 3) Podeu intentar sortir, però llavors us mataré amb un llamp. 4) Cada cinc minuts mataré algú d’aquesta sala amb una bola de foc.
–Bola de foc? –va preguntar el Winger.
–Sí, fa uns dies que n’he après i així aprofito per practicar. Tots preparats? Comencem –va dir amb una bola de foc que li creixia lentament al palmell de la mà dreta.

Pots llegir aquí la cinquena part.

Quan tinguis setze anys (IV)

pou2

 

Pots llegir aquí el capítol anterior.

El rei Rekki el Gloriosseraqueettallinenjuliana li va oferir l’espasa al Winger.
–Diuen que tu ets el que la profecia diu que m’ha de matar. Mata’m.

El Winger es va treure les mans dels pantalons, va agafar l’espasa i se la va mirar. El rei va obrir els braços, oferint tot el seu cos com a diana. El Winger portava anys esperant aquell moment. Portava anys imaginant-se’l mentre llaurava els camps. I ara, era així de fàcil. Només havia de clavar l’espasa en determinat lloc. Però on era l’èpica?
–No m’hauries d’haver preguntat el nom? No vols saber com es diu la persona que et matarà?
–No em cal.
–Doncs ara no te’l dic.

Sense avisar, el Winger va clavar l’espasa al ventre del rei. Li va traspassar l’estómac i el ronyó esquerre. Quan el Winger va enretirar l’espasa va adonar-se que no hi havia sang i, on hi havia el trau, poc a poc la carn tornava a unir-se. El rei va posar-se a riure.
–Mata’m, va.
–Doncs no et recuperis. A veure si la culpa serà meva!

Aquest cop no va ser una estocada sinó un tall ferotge a l’alçada del coll, tan fort que les vèrtebres es van separar i el cap del rei va anar a terra.
–Apa. Sóc un puto heroi. Ha!

Del coll del rei en van sortir tires de carn i pell que van baixar fins el cap i s’hi van enganxar. El Winger va córrer per donar cops d’espasa a aquelles tires que poc a poc tornaven el cap del rei al seu lloc. Sense èxit: eren indestructibles. Quan el rei va tornar a estar muntat va començar a riure. El Winger havia perdut la voluntat de guanyar.

El rei li va prendre l’espasa i d’un cop de puny va enviar al Winger a terra. Quan sortia per la porta va dir:
–No em cal saber teu nom perquè tu no ets el que em matarà. Ningú no em pot matar. Que estrany! Com és que el puny de l’espasa està tan llefiscós?

El Winger no va arribar a veure com tancaven la porta perquè es va desmaiar.

Quan va tornar a obrir els ulls, tenia la cara mullada, el cap li feia un mal terrible i els pantalons se li havien quedat enganxats. Davant seu, un home el doble de corpulent que el rei el mirava mentre subjectava una galleda.
–Sóc el Jontum, el ferrer, la… vella m’ha dit que eres aquí. He vingut a alliberar-te. On és la noia?
–La Varina? No ho sé, ens havíem separat just un moment abans que m’enxampessin.
–Doncs l’hauràs de trobar. La necessitem.

El ferrer es va ajupir per a copiar la marca de la galta del Winger.
–Estava pensant que en comptes de fer-nos les marques, podries haver fet el dibuix en un paper, no? Ei, que ja sé que un cop passat el temps és més fàcil veure els errors dels demés i tot això, però… homeeeee.
–El meu pare us va fer les marques i també va fer-ne dibuixos. I quan tornava de salvar-vos la vida, el rei Rekki va cremar la ferreria amb els dibuixos i el meu pare dins.

El Winger no va saber què contestar. El ferrer va acabar el dibuix.
–Hauré de fer-la més petita, la marca se t’ha estirat en créixer. Per sort el meu pare feia totes les claus de la mateixa mida, així que me’n sortiré. Tu ves a buscar la noia mentre vaig fent i porta-la a la ferreria.
–Com ho faig per sortir?
–El guàrdia que et vigilava és dels nostres. Ja ha marxat a amagar-se.

Van caminar junts fins a la sortida de les masmorres. Allà es van separar. El Winger va resseguir els passadissos d’amagat. On era la Varina? Encara seria al castell? Com trobes a algú que s’està amagant en un lloc que no coneixes?

Va arribar a un encreuament de passadissos i es va amagar darrera d’una armadura buida (perquè sempre funciona) quan va sentir unes veus que s’apropaven.
–Què n’ha fet el Rekki de la noia aquella?

Al Winger se li va passar el mal de cap.
–Endevina.
–A veure… els dilluns toca violacions. Els dimarts toca sexe sense consentiment. Els dimecres toquen tocaments. Els dijous, I+D en noves formes de matar amb màgia creativa. Avui és divendres… transformació en animal?
–Sí, l’ha transformat.
–En què?
–Endevina.
–Una mula?
–No, en una cabra. Es veu que és el primer que li ha vingut al cap quan l’ha vista. Se l’ha emportat l’Ertti. El rei li agrada la llet de cabra i l’Ertti té un cabró.

Quan van passar de llarg, el Winger va començar a buscar la sortida del castell. Amb sigil i amagant-se (darrera d’armadures buides) va aconseguir sortir per la porta de servei. Era de dia. Ara només havia de cercar l’Ertti, a poder ser abans que el cabró de l’Ertti copulés amb la Varinacabra.

L’única opció era preguntar però si el descobria algú que no fos amic estaria acabat. Va sentir veus. Es va amagar darrera d’un carro perquè no hi havia cap armadura buida a prop. Dos guàrdies s’acostaven, anaven coixos.
–La puta aquella de la ballesta, segur que és ella.
–Digues el que vulguis però és molt humiliant que et tirin merda a la cara, Gerk.
–Em sembla que em quedaré coix de per vida.
–Feia pudor i era pastosa.
–Sí, Limin, va ser un dia de merda. Però ja som al castell. Vaig a presentar l’informe als superiors. Tu què fas?
–Me’n vaig a casa. Vull plorar.

El Gerk va entrar al castell. El Limin va girar a l’esquerra murmurant que la vida és una merda i que quin fàstic de vida. El Winger el va seguir una estona fins que, en arribar prop d’un pou, va agafar una roca i li va estavellar al cap. Esperava no haver-lo matat. Li sabia greu perquè veia que el Limin i el Gerk eren bona gent, en el fons. Però que l’haguessin intentat matar no li havia fet gràcia.

El Winger va despullar el guàrdia i, tot i que li va costar, li va posar la seva roba llefiscosa de semen. Després va rentar-se amb aigua del pou i es va disfressar de soldat. La roba li quedava gran però no creia que ningú s’hi fixés. Va marxar corrent.

Es va aturar en una casa i va trucar a la porta. Va obrir una dona enorme amb uns pits enormes que el Winger no podia deixar de mirar.
–Conec a tots els guàrdies del castell i tu no sé qui ets. I per què em mires els pits?
–Hola… Grüß Gott. El meu nom és Wing… Winguischwarzenschönenschulenegger i sóc un guàrdia d’intercanvi del programa interregnes Errantus. I li miro els pits perquè al meu país les dones els tenen més grans i m’ha sorprès. Li demano disculpes amb tota sinceritat.
–Sí, parles massa bé per ser d’aquí… Wingui-Wingui. I què vols?
–El rei Rekki el… –aquella dona era amiga o enemiga? – El rei Rekki die Ruhmreichscheise, en diem a casa, m’ha demanat que busqui immediatament un veí del poble que s’anomena Ertti. Com aquell que diu acabo d’arribar i encara no conec a tothom. Que em podria fer la bondat d’indicar-me on puc trobar el susdit?
–Susquè?
–El senyor Ertti.
–De senyor no en té res, és un llepaculs. Viu a una casa prop de la muralla. Ves en direcció al sol i a mà esquerra veuràs un cercat amb un cabró i deu cabres. Si hi ha dos cabrons, l’Ertti és el que fuma.
–Moltes gràcies, senyora.
–Jo t’estaré agraïda quan matis el rei. Té.

Li va donar una bufanda.
–Jo no parlo bé ni sé gaire res, tothom diu que sóc una mica pallussa, però tot el poble sap que l’Esperança de Plins ha arribat i que té una marca a la galta. Tapa-te-la, no tots estan de la nostra banda. I quan salvis el Regne em podràs mirar els pits i tocar-me’ls tant com vulguis!

El Winger es va posar la bufanda i va caminar cap a ca l’Ertti mentre intentava pensar en coses que li fessin baixar l’erecció. Putos setze anys.

I allà al fons va veure el cercat amb un cabró que no fumava i no deu, sinó onze cabres.

Va entrar al cercat.
–Varina? Ets aquí?

No va obtenir cap resposta.
–No deus poder parlar. Ni tan sols em deus entendre, oi?

Totes es movien d’una banda a l’altra sense saber què fer davant d’un desconegut. Per sort, el cabró passava de tot. Si la Varina era allà, com la diferenciaria? Era capaç de distingir la Sisapó dins d’un ramat d’infinites cabres perquè la Sisapó era la Sisapó. Però la resta de cabres li semblaven totes igual. Va tenir una idea. Podria ser que tingués la marca del pit, ara mamella?

Es va ajupir i va mirar cabra per cabra, però es movien i tornava a mirar les que ja havia mirat.
–Varina, em sap greu allò d’abans. M’agrades. M’agrades molt. El problema és que he ejaculat i m’ha fet vergonya. T’he de trobar. Hem de salvar el regne junts. Et necessito.
Cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra amb una marca al pit!
–Varina! –va abraçar-s’hi. –Anem.

Va tocar suaument la Varinacabra i ella el va seguir.
–Hem d’anar a veure al ferrer.

Quan sortien del cercat va arribar un home que fumava.
–Què fas?
–Grüß Gott, el meu nom és Wingui-wingui i sóc un soldat d’intercanvi. El rei Rekki m’ha demanat que li porti aquesta cabra.
–Per què portes bufanda amb la calor que fa?
–Al meu país fa una calor que t’stirbs. Aquí fa fred en comparació.
–Treu-te la bufanda.
–Però agafaré un refredat! Uf, em sembla que ja tinc schmerzen de cap.
–Treu-te-la.

El Winger va treure’s la bufanda però va tapar la marca amb la mà.
–Aparta la mà.

Quan el Winger va apartar la mà, la va apartar cap a l’espasa. Però abans de desembeinar-la, la Varinacabra es va llençar cap als genitals de l’Ertti. La resta de cabres van sortir del cercat i van començar a trepitjar el seu amo, una darrera de l’altra. I el cabró (animal) va estampar el seu cap contra el de l’home i el va matar. Les deu cabres i el cabró van marxar i semblava que només els faltava xiular. Semblava ben bé que cadascú tornés a casa seva.
–Estava pensant que, segons el que va dir la vella, un dels dos ha de ser fill dels anteriors reis. Crec que has de ser tu perquè tens cara de princesa.

La Varinacabra s’hauria posat vermella si les cabres es poguessin posar vermelles.
–Bé, ara no. Ara tens cara de cabra. D’una cabra qualsevol. No destaques gens.

El Winger va rebre un cop al costat, però ell va riure i semblava que la cabra ho estigues intentant.

El Winger i la Varinacabra van anar a veure el ferrer.
–Aquí tens la Varina, Jontum.
–És una cabra.
–Ara sí, però abans era una noia. Era més maca com a noia del que ara és com a cabra. Com a cabra la Sisapó sempre serà la més bonica. Però continua sent igual de valenta.
–I la marca?
–A la mamella.

El ferrer es va ajupir.
–Està molt deformada, no puc treballar amb això. Buf…
–Suposo que demanar-li al Rekki que la torni a la seva forma original no… Ah, ja ho sé! Un guàrdia, el Gerk o el Limin, no ho sé, va dir que el mag Celdó havia retornat el seu cosí que havia estat convertit en rata! Saps on és el mag Celdó?
–Sí, l’he vist aquest matí. És a les masmorres, a la cel·la al costat de la teva, condemnat a mort.

Pots llegir aquí la cinquena part.

Quan tinguis setze anys (III)

espasa_2

Pots llegir aquí el capítol anterior.

El Winger va desembeinar l’espasa. No és que pogués fer gran cosa contra vuit guàrdies armats amb llances, però tampoc no tenia vuit pantalons cagats per a llençar-los. La Varina va treure el punyal.
–Si hem de morir, millor morir matant –va dir.
–Ja sé que la paraula clau del què has dit és “matant”, però no sé perquè veig més clar el concepte “morir”.

Els vuit guàrdies s’acostaven lentament apuntant-los al coll.
–Un moment –va dir el Winger. –Qui mana de vosaltres?

Els guàrdies es van mirar entre ells, sense deixar d’apuntar-los amb les llances. Semblava que no tinguessin clar qui manava i, en cas de manar ningú, qui ho havia de dir. Al final el que estava més a prop del Winger, davant seu, va contestar.
–La veritat és que tots tenim el mateix rang, som guàrdies i complim ordres.
–No mana cap de nosaltres, però jo sóc el més vell. Ja tinc vint-i-vuit anys. Potser per edat em tocaria a mi manar, ni que sigui una mica –va dir un dels que estava darrera de la Varina.
–Però jo fa més temps que sóc soldat. Recorda que vaig entrar a la guàrdia del castell un mes abans que tu –va dir el de la dreta del primer.
–Però jo sóc el més fort. Us podria fotre d’hòsties a tots a l’hora i ni em despentinaria –va dir el que havia parlat primer.
–Milhomes de merda –va xiuxiuejar un que no havia parlat.
–Qui ha dit això? Que el mato, eh? Que el mato!

El Winger va decidir negociar, aprofitant el desconcert.
–Escolteu. Sí, hem vingut a matar el rei. La profecia parla de mi.
–Com? –va protestar la Varina.
–D’acord, parla dels dos. I, per tant, per molt que feu no ens podreu matar, perquè més tard matarem el rei i per fer-ho haurem d’estar vius. O sigui, que deixeu-nos marxar i no us matarem.

Els guàrdies s’ho estaven pensant. Tenia certa lògica.
–Vist així, potser té raó, no? –va dir el més vell.

Els demés semblaven d’acord. Excepte un que encara no havia parlat:
–Un moment. En primer lloc, no estic d’acord amb el teu raonament. Dius que, segons la profecia, matareu el rei i, per tant, no morireu ara. Però hi ha dues coses que no has tingut en compte. La primera és que també podríeu matar el rei tot i que us capturéssim, sempre i quan no us matéssim. La segona és que la profecia podria ser falsa i, per tant, passi el que passi no mataríeu el rei. Així que pel què has dit no ens convenceràs.

Els demés guàrdies van deixar de pensar.
–Has dit “en primer lloc”. Què hi ha en segon lloc? –va preguntar el Winger, esperant a poder entrar en un debat dialèctic que si s’allargava prou potser el rei moriria de vell.
–En segon lloc, havíem vingut a capturar-vos perquè sou uns intrusos. Però ara que heu reconegut que sou uns traïdors, us haurem de matar.
–Un moment, un moment. –va tallar el Winger. –La profecia no especifica qui dels dos ha de matar el rei. De fet, és ella qui el vol matar. Jo ni tan sols el conec al rei! He vingut amb ella perquè… sí, perquè és preciosa. Què? Què en penseu? Quin és el vostre tipus de dona? Com us agraden?

La Varina estava pensant en unir-se als guàrdies contra el Winger.
–Matem-los!

Els vuit guàrdies van avançar cap als dos joves. I una mica més i els guàrdies es maten entre ells perquè es va obrir una trampa sota el Winger i la Varina, que van caure. La trampa es va tancar.

Sobre un bon grapat de palla la Varina va aixecar el punyal contra el Winger.
–Es pot saber què feies?

Una veu coneguda va parlar des del fons de l’estable:
–Donar-me temps per arribar fins aquí i obrir la trampa –va dir la vella.

La Varina es va calmar. Va seure creuant les cames.
–Hauríem de marxar, ens trobaran!
–Tranquil·la, noia. Aquesta habitació només té tres accessos: la trampa que només s’obre amb aquesta palanca, el passadís secret que he fet servir per arribar aquí i una trampa sota el munt de palla que dóna a un passadís que porta fora de la muralla. Aquesta habitació és la més important del castell.
–Per què?
–Perquè aquí és on va començar el camí de l’Esperança del Regne de Plins. Voleu que una vella us expliqui una història?

“Fa setze anys, un jove que havia sigut aprenent de bruixot va atacar el castell. Havia après a crear llamps i a mutar la gent i havia trobat la manera de ser immortal. Ningú no va poder fer res contra ell mentre avançava. Molts guàrdies van morir aquella nit. Fins que el rei Kolfer III va intervenir. Per salvar el poble el Kolfer va abdicar en favor de Rekki I i aquest el va tancar a les masmorres, on encara és tancat.

“Però el mag Celdó, conseller del rei va tenir una revelació i va pronunciar la profecia: “El Dia de la Caiguda nasqué l’esperança. De l’exili vindrà la mort de l’Indigne quan l’home sigui home, quan la dona sigui dona”. Aquella mateixa nit van néixer dos nadons, un de la reina i l’altre de la seva assistent de cambra. Quan Rekki se’n va assabentar va ordenar que els portessin davant d’ells per a matar-los personalment, però la reina es va avançar: el ferrer va portar els nadons fora del castell, a través de la trampa que és sota el munt de palla.

“I ara aquells nadons que ja no ho són han tornat al castell. Qui dels dos matarà el Rekki no ho sap ningú. Però sou l’Esperança del Regne.

–Collons –va expressar el Winger.
–I què hi ha del cor que batega? –va preguntar la Varina.
–Ningú no l’havia vist mai. El mag Celdó tenia la teoria que el Rekki guardava alguna cosa important i que era seria molt rara. Però ningú no li va fer cas.
–Per què?
–Perquè estava borratxo. Beu molt whisky. De fet sempre està borratxo. Diria que quan va pronunciar la profecia també ho estava.
–I li vau fer cas, tot i estar borratxo?
–Si no li haguéssim fet cas, vosaltres haguéssiu mort poques hores després de néixer.
–Vist així vau fer bé –va dir el Winger.

Hi va haver un silenci com de no saber què dir.
–El pergamí diu que el mag Celdó va pronunciar la profecia abans de morir, però encara és viu?
–Sí. I com que no ha mort, la va pronunciar abans de morir. Ah! Se m’oblidava! Quan el Rekki es va proclamar rei, el primer que va fer va ser demanar al ferrer que fes una clau aquella mateixa nit, però no li va demanar cap pany. També va ordenar destruir-ne els motllos. Quan li va portar, el Rekki el va fer fora. Tothom va suposar que el Rekki utilitzaria la clau per a alguna cosa màgica.
–Potser aquella clau obre el pot del cor que hem amagat… –va deduir el Winger.
–I on és la clau?
–La van fondre.
–Anem bé, doncs…
–Heu d’anar a veure el ferrer.
–I de què serviria? Si no en té el motllo…
–No, no existeix el motllo de la clau, però existeixen les vostres marques, la de la teva cara, la del teu pit. Us les va fer el ferrer amb la clau. Heu d’anar a veure el ferrer. Us farà la clau. Després haureu de recuperar el pot –la vella va fer una pausa dramàtica abans d’afegir:– I matar al Rekki.

La vella els va acompanyar pel passadís secret, que no deixava de ser un laberint, fins que van sortir a un petit pati al costat dels estables. Els va indicar com arribar a la casa del ferrer, que era una de les poques dins de la muralla, i va marxar en direcció contrària dient que si la trobaven a faltar sospitarien.

El Winger i la Verina, sols, es van mirar sota la poca llum que emetia una torxa gairebé consumida.
–Allò que has dit de mi abans, quan ens tenien rodejats els guàrdies…
–Ho sento, era per guanyar temps.
–Ja, sí. Llavors allò de que sóc preciosa, també era per guanyar temps, clar.
–Bé, mmm.

La Verina li va fer un petó. El primer petó del Winger. Tot es va humidificar. Les boques, els llavis, les llengües. Però el Winger es va apartar. La cara del Winger era la definició de la sorpresa i de la por.

La Verina va demanar-li perdó i va marxar, segons deia, per anar a fer un riu. Al Winger li va semblar que deia alguna cosa així com “merda, seré estúpida”. I era just el que pensava el Winger. “Merda, seré estúpid! Mira que ejacular només per un petó. I a sobre ara es pensa que no m’estava agradant. Just al contrari! No pot ser més al contrari! Uf, que llefiscós! Hauria de netejar els pantalons d’alguna manera.”

Va apropar-se a una galleda. Es va abaixar els pantalons i quan es va adonar que la galleda no tenia aigua també es va adonar que tenia la punta d’una llança just a l’alçada del coll. A l’altre costat de la llança hi havia un guàrdia. Al costat d’aquest guàrdia hi havia tres guàrdies més.

No tenia temps de desembeinar l’espasa. I llençar-los els pantalons, tot i que amb una bona quantitat de semen, no aconseguiria l’efecte desitjat, més enllà del fàstic. Va aixecar les mans.

El Winger mai no havia estat en una cel·la, però se la imaginava just com aquella: quatre parets de pedra i una porta de reixes de ferro. Però el que més li molestava era que els pantalons se li estaven quedant enganxats.

Es va ficar la mà dins els pantalons per a aprofitar l’elasticitat cada cop menor per a separar-los del seu cos quan algú va obrir la porta de la masmorra. Va entrar-hi un home corpulent, blanc com la llet d’una óssa polar albina, que empunyava l’espasa del Winger.
–Sóc el rei Rekki I. Mata’m.

Pots llegir aquí la quarta part.

Quan tinguis setze anys (II)

capitol2b

Pots llegir aquí el capítol anterior.

La discussió sobre qui seria el Salvador del Regne de Plins no duia enlloc, però era una bona manera de passar l’estona mentre caminaven a vint metres del Camí Reial en direcció al Castell i el Winger s’aguantava la caca perquè li feia vergonya treure el tema. Poc a poc el dia s’estava tornant nit, en especial enmig de l’espessor.
–La meva marca és l’autèntica.
–No, és la meva.
–A veure ensenya-me-la.
–Sí, clar, el que vols és tenir una excusa per a mirar-me els pits.
–Que no, que és per veure si són iguals o no. Les marques, si són iguals les marques.
–I una merda, que he vist com se’t marcava l’erecció als pantalons.
–Mmm, algú hauria d’inventar una peça de roba que es col·loqui entre els pantalons i les parts, diguem-ne masculines, perquè dissimuli una mica…

Va callar. Més endavant, entre la foscor, la llum groguenca d’una petita foguera destacava entre el verd que aviat seria negre. S’hi van apropar tant com els va semblar segur. Dos guàrdies (un d’ells semblava dur i l’altre encara més dur) seien sobre el terra dur davant la foguera mentre menjaven pa dur amb formatge dur. Un sopar d’home dur. El guàrdia que semblava dur però que no era tan dur com l’altre parlava amb duresa:
–Hem de matar l’intrús, Gerk. Així el rei deixarà de fer experiments amb pocions. Al meu cosí el va convertir en una rata. Sort en va tenir que el mag Celdó sap retornar als convertits en l’original. Però a la dona del meu cosí la va matar un llamp que el rei li va llençar des de l’altre punta del pati central només per provar si encara podia llençar llamps.
–Home, Limin, hi ha qui diu, no jo, eh?, he sentit a dir que algú havia sentit que algú deia (i no era ni jo ni ningú de la meva família) que si algú mata al rei serà el millor per a tots. El Regne se’n va a la merda. Ho he sentit a dir, eh?, no ho dic jo.
–És cert que quan érem petits es vivia millor, però si algú ho diu és un traïdor i se l’ha de matar perquè ho diu el rei.
–Tu ho acabes de dir…
–Però no eren paraules meves, jo també he sentit a dir coses a altra gent.
–I els has matat?
–No, perquè no ho deien ells, ho havien sentit dir a una gent diferent.
–Ah, i aquesta gent que diu coses que diuen els altres, com són, eh? Ens miren malament perquè som guàrdies i complim ordres del rei.
–Què esperen? Som guàrdies. La paraula del rei és llei i és ordre. Si el rei digués que t’he de donar pel cul, ho faria.
–Sort que no ho ha dit pas.

El Limin no va contestar.
–No ho ha dit, oi? Digue’m que no ho ha dit!

Al Winger se li va escapar un pet llarg i alguna cosa més, també llarga. El Limin i el Gerk es van aixecar i van veure al Winger i la Varina; van agafar les espases i van començar a córrer cap a ells. La Varina havia tingut temps de carregar la ballesta i va poder disparar contra el Gerk, que va caure a terra amb una fletxa al genoll. El Limin, però, aprofitant el temps que es triga en carregar una ballesta (que va molt bé i tal però el diable no la carrega perquè no té tot el puto temps del món), seguia corrent cap a ells amb l’espasa en alt i cridant com un boig. El Winger tenia dues opcions. Una era desembeinar l’espasa i enfrontar-se al Limin com l’heroi que suposava que seria. La que va escollir va ser treure’s els pantalons cagats i llençar-los al Limin. Quan els pantalons queien a la cara del guàrdia, aquest va ser prou ràpid com per apartar-los d’un cop d’espasa. Va ser un moviment intel·ligent perquè va apartar els pantalons que van caure a deu metres. També va ser un moviment estúpid perquè la merda no especialment sòlida i sí especialment pudent li va anar a la cara just quan veia les parts púbiques del Winger i obria la boca sorprès. Se’n va empassar una mica i, mentre parava a vomitar, la Varina va disparar-li una fletxa al genoll.
–Una batalla èpica, eh? –va dir el Winger sense pantalons.

La Varina es va girar i va tenir dues reaccions. Una d’elles va fer que es posés vermella i que obrís la boca sorpresa de desig. L’altra va fer que es tapés el nas. El Winger es va tapar les parts amb una fulla d’arbre molt gran però, al lloro noies, una fulla no era suficient.

La Varina va donar-li una muda al Winger. Eren unes faldilles curtíssimes, gairebé ensenyava els genolls, però prou llargues com per a què no ensenyés allò que gairebé li arribava als genolls. Després ella mateixa va treure les fletxes als guàrdies i els va curar les ferides.
–Com és que s’han adormit?
–Les fletxes tenen un somnífer que ha fet la meva àvia. Dormiran fins demà. El problema és que no em queden més fletxes amb somnífer per si fes falta.

Els podien haver matat però els guàrdies no mereixien morir. Qui mereixia morir era el rei Rekki I, l’Aixíettallinelsousambunganivetrovellat. Van deixar els guàrdies estesos i van seguir cap al castell. Van estar alerta en tot moment i només un cop van veure uns guàrdies de lluny. El Winger va tenir la decència de no tornar-se a cagar a sobre.

L’endemà a la nit van arribar al castell i van dirigir-se a la porta de servei. Era lluna nova. Com que la Varina era més sigil·losa va anar a buscar l’amic del Porí que els hauria d’ajudar a entrar. Mentre esperava, el Winger va veure una cabra que dormia en un estable. La cabra li va recordar la Sisapó. I la Sisapó li va recordar la Varina. I la Varina li va recordar els pits de la Varina, les cames de la Varina, el somriure de la Varina.

Quan la Varina va tornar, va trobar el Winger mirant el cel com un idiota amb una erecció important. El Winger es va girar cap a ella, apuntant-la.
–He trobat un home.
–Efectivament.
–A tu no, imbècil. I vols fer el favor de fer baixar la cosa aquesta?
–No és tan fàcil. Bé, hi ha una manera…
–Sí, tens raó. Ja fa una estona que hi estic pensant i cada cop em costa més controlar-me.
–Estàs pensant el mateix que jo?
–Estàs pensant que vols que te la talli?

Pam! La cosa aquella va baixar.
–Tinc dues noticies, una de bona i una de dolenta. La bona és que he trobat l’home que du bigoti, té la cara molt ample i que una cicatriu li talla els llavis.
–I la dolenta?
–Que el cap de l’home està clavat a una pica. Duu un clavell a la boca.
–Potser no és ell. Havia de dur un clavell a la cota de malla, no a la boca.

Van acabar decidint que sí que era ell.

Però la Varina tenia un pla per a desfer-se del guàrdia que substituïa l’home clavat a la porta de servei. Després de netejar la faldilla que havia deixat al Winger, se la va posar i va estirar l’escot per fer-lo més ampli. El Winger, que s’havia posat els pantalons estretíssims, però lleugerament elàstics, de la Varina va tenir un problema però aquest problema li va donar la idea per a un invent revolucionari.

El Winger estava dissenyant prototips de calçotets al terra de sorra quan la Varina va tornar, al cap de deu minuts. Estava vermella i suada i li brillaven els ulls de joia. El camí era lliure. Quan van entrar al pati del castell el Winger va sentir un guàrdia roncant sobre la palla.
–No havies dit que se t’havia acabat el somnífer? –va xiuxiuejar.
–Sí.

Tot era tan fosc que era pràcticament impossible que els veiessin. Només unes torxes feien llum des de dalt de les torres, a dreta i esquerra. Van dirigir-se cap a una porta petita. Devia ser la porta de servei del castell, ja que era la més propera a la de servei de la muralla. La veritat és que no estava gaire ben defensat aquell castell, segurament perquè feia segles que Plins no participava a cap guerra i, amb el pas dels anys, el castell s’havia anat convertint en un palau. La porta es va obrir quan eren a sis passes d’arribar-hi. Algú amb una torxa els esperava.

El Winger va desembeinar l’espasa i li va donar el punyal a la Varina. No era un bon moment per a ballestes lentes com una tortuga que carrega una ballesta. Quan van ser més a prop van veure que l’algú amb torxa era una dona molt vella, d’uns setanta-i-molts anys.
–T’esperàvem, Esperança del Regne de Plins. –va dir amb orgull. Però va afegir amb un sospir: -fa setze anys que t’espero. Seguiu-me.
–Qui ets? –va preguntar la Varina.
–L’Esperança sóc jo, oi? No pas ella.
–Seguiu-me en silenci.

Van caminar pel castell uns deu minuts sense dir res fins que van arribar a una porta vermella.
–Aquí dins hi ha el secret de la nostra victòria. Jo no l’he vist mai, però diuen que sembla impossible, que és màgia. Quan el trobeu amagueu-lo a un lloc segur fins que sapigueu como usar-lo. Després aneu a veure el ferrer. Ara me n’he d’anar, la nit serà llarga. El Regne de Plins confia en vosaltres. Sobretot en tu, Esperança del Regne de Plins.

Va girar i va marxar lentament.
–Però qui és l’Esperança, jo o ella? És que els dos cops ho has dit mirant a terra, coi!

La vella no va contestar i va seguir el seu camí.

La Varina va obrir la porta. Van entrar. Dins tot eren taules i prestatges plens de pots de vidre amb substàncies dels colors més estranys. Un calder treia un fum espès i el líquid que contenia, d’un color que recordava al verd, bombollejava arrítmicament fent sortir a la superfície ossos de diferents animals, inclosos diferents humans.
–S’assembla a casa de la meva àvia –va dir la Varina.- Però aquí hi ha coses que no havia vist mai.
–Hi ha res que sembli impossible?
–Gairebé tot són pocions i ingredients. Allà hi ha estris per tallar, trinxar i demés. Tot és normal, com en una casa normal de tota la vida.
–A veure… Un pot rodó amb líquid rosa. Etiqueta: Converteix en porc. Un pot rodó amb ungles. Etiqueta: ungles de rata. Un pot rodó amb líquid marró. Etiqueta: Diurètic. Un pot rodó amb líquid verd.
–Blau.
–Un pot rodó amb líquid fúcsia. Un pot rodó amb l’esquelet d’una sargantana. Un pot quadrat amb un cor humà que batega. Un pot ro.
–Què?
–Anava a dir: un pot rodó amb líquid gris.
–No, el d’abans.
–Ah.

El pot quadrat era de vidre protegit amb màgia. Havia de ser màgia perquè al Winger li va caure a terra quan l’anava a agafar i en comptes de trencar-se va deixar una marca a la pedra. La tapa era de roca viva amb vetes dor i tenia dos forats irregulars estrets i allargats. El cor bategava com si encara fos dins el cos al que pertanyia però no hi havia sang que anés amunt i avall.

El Winger va recollir el pot de terra i van sortir de l’habitació. Com que no coneixien el castell van anar caminant a l’atzar. Amb sigil. Amagant-se rere armadures buides quan sentien que algú venia per l’altra passadís. En definitiva, allò que es fa quan ets un intrús en un castell i t’has d’amagar aquí i allà. I van arribar al Saló del Tron.

El Saló del Tron era una sala immensa. A més de la porta per la que estaven entrant, hi havia tres portes més a dreta i a esquerra i un parell a la paret del davant, allà al fons. Banderoles penjades, tapissos d’aquells cars, cars a les parets. I més enllà de les columnes, un tron alçat rere tres graons. Era un tron esplèndid: de fusta noble, amb cuir per a fer-lo còmode i petits quarsos i robins finament disposats a les potes. Al costat, una cadira petita, degradada amb un llençol que la tapava fins a terra, recordava al conseller del rei que el rei era el rei i que el conseller només era un conseller i que, fet i fet, això de tenir un conseller és més una tradició o sigui que ves en compte amb els teus consells.

El Winger va tenir una idea.
–La vella ha dit que l’amaguéssim. Crec que he trobat un bon lloc.

El Winger es va acostar al tron i va amagar el pot amb el cor bategant sota la cadira del conseller.
–Aquí no la buscaran.

La Varina no hi va trobar pegues. Però va tenir un dubte interessant:
–I ara què fem?
–No sóc genial? Eh? EH? –va cridar el Winger. –Sóc el més llest!
–Calla. I pensa. Ara què fem?

Durant dos minuts el Winger va pensar.
–Potser el millor és que sortim del castell i intentem trobar el ferrer. Serà fàcil, sembla que hi ha gent que està de la nostra part.

Van desfer les passes per sortir del Saló del Tron per on havien entrat. Quan eren just al mig del Saló, vuit guàrdies armats van entrar per una de les portes a la seva esquena els van rodejar apuntant-los amb les llances aprofitant la sorpresa.
–Això ens passa perquè un tio molt llest ha començat a cridar que ho era…
–Mmmm, i ara què fem?

Pots llegir aquí la tercera part.

Quan tinguis setze anys (I)

qt16a1En aquella època quan algú arribava als dotze anys es celebrava una festa per a celebrar que, tot i tenir ja dotze anys, encara era viu. Per això, dos dies abans que el Winger complís dotze anys tot el poble de Remis (amb un cens de trenta-set persones) s’afanyava a preparar-ho tot. L’atracció estrella era un petit escenari per a què els músics estiguessin prou lluny com per a què tingués mèrit fer punteria amb verdures podrides un cop la celebració decaigués, però no massa lluny perquè, fet i fet, a aquelles hores tothom estaria prou trompa com per no encertar ni un elefant.

L’encarregat de supervisar els preparatius de la festa solia ser el pare de l’homenatjat; a no ser que ja fos mort, perquè mai se sap quan t’atacarà un escorpí verinós, quan t’atropellarà un carro tirat per bous o quan t’enxamparà un refredat. En cas que no pogués fer-se’n càrrec el pare, se’n faria càrrec la mare; a no ser que ja fos morta, perquè mai se sap si el divuitè part serà l’últim, especialment després de tres parts múltiples. En cas que no pogués fer-se’n càrrec ni el pare ni la mare, se’n faria càrrec l’hereu o la pubilla, ajudats pels de zero a vint-i-tres germans que havien sobreviscut el temps suficient.

En el cas del Winger, el seu pare era viu, la mare era morta i no tenia germans vius. Així que el pare del Winger, el Wistim Baixospeluts, donava ordres a tort i a dret.
–Tu, Nadís Gosmut, no badis i clava bé la tarima! Tu, Selima Vipicat, tria d’una vegada un bon parell de xais!

Mentrestant, el Winger continuava llaurant el camp de blat amb l’ajuda del seu amic Porí Vipicat, quatre anys més gran que ell, que li explicava les grans lliçons de la vida:
–Quan tinguis setze anys, voldràs estar amb dones.
–Es pot estar amb més d’una?
–Aaaah, suposo. Però el que vull dir és que ja voldràs estar amb alguna dona.
–De totes maneres, no és que hi hagi gaire dones a Remis. I són totes casades, menys la Dorta, que té tres mesos i encara no és gaire dona.
–T’oblides de la Celta, que és vídua. Jo m’ho faig amb ella bastant sovint.
–Però si és una vella, ja deu tenir gairebé trenta anys!
–Doncs si no t’està bé, hauràs d’anar a Quirrom o a Artralis, que hi viu més gent. Diuen que allà hi ha dones que s’ho fan amb tu per un sac de farina.
–Ho estàs tornant a fer.
–El què?
–Parlar mirant-me la marca de naixement en comptes dels ulls.

Al Winger li feia vergonya aquella marca a la galta. El feia sentir culpable de la mort de la seva mare durant el part.
–La mare vol que em faci soldat. Diu que els xais no donen prou com per mantenir-nos a tots. Marxaré la setmana vinent.

No van dir res més, però quan el Winger va arribar a casa no va poder aguantar més la plorera.

El dia de l’aniversari del Winger, els trenta-set habitants de Remis gaudien del dinar en una gran taula, al carrer del poble. Els xais de la Selima Vipicat estaven rostits amb poma i pera. Cebes, olives, pa… no havien escatimat en res, n’hi havia per gairebé tots. El vi corria amunt i avall, i trenta-sis persones estaven borratxes (la Dorta ho estaria més tard, quan li donés el pit la seva mare) i cridaven, cantaven, menjaven, bevien. No es van atipar massa, però el que quedava després de pagar els impostos del rei Rekki I el Gloriós no donaven per més. Per això “el Gloriós” era un nom que només utilitzaven els llepes de la cort, la resta del món preferia anomenar-lo Rekki I el Filldeputaaixíesmoridessagnatperlanus.

Després de dinar van enretirar la taula i es van preparar per ballar. Els músics (el Jofà Salutdanec al llaüt i veu principal, el Recolis Manigasuada a la dolçaina i cops de peu al terra, i el Gigirt Manigasuada al salteri i crits fora d’escala i tempo) s’esperaven per pujar a l’escenari. Primer havia de pujar el Wistim a fer el discurs d’homenatge al seu fill amb tot la sobrietat que la seva ebrietat li permetés.

El Wistim va apropar-se a la tarima i en posar-hi el peu dret la planxa de fusta es va enfonsar. El Wistim va caure de cap contra la barana i tothom va riure, perquè el sentit de l’humor és així. Però el Wistim no s’aixecava. El Winger va córrer a ajudar al seu pare, juntament amb el Porí. El van portar a casa seva i el van estirar al llit.
–Porí, ens podries deixar sols a mi i al meu fill?

El Porí va sortir de l’habitació.
–Winger, no sé si estic marejat del cop o del vi, però per si de cas t’he d’explicar una cosa.
–Pare, tu descansa una estona i veuràs com demà ja estàs bé.
–Sí, però deixa’m explicar-t’ho igualment. A veure per on començo. Mai no se m’han donat massa bé aquestes coses, però potser és perquè no ho he fet mai.
–Deixa-ho per demà, quan et trobis millor, pare.
–Winger, jo no sóc el teu pare.
–I tampoc estàs borratxo, oi?
–Que et dic que no sóc el teu pare! I que sí que estic borratxo! Obre el calaix de la còmoda i agafa un pergamí que hi sota la flassada. Llegeix-me’l, que per això vaig pagar al Professor Errantus per a què te n’ensenyés.

El Winger, cansat, va fer cas del seu pare, o no-pare segons a qui preguntessis. El pergamí, com s’espera d’un pergamí, era groc. El segell estava trencat i la tinta estava perdent color. Però encara es podia llegir.
–“El mag Celdó va pronunciar abans de morir la profecia: «El Dia de la Caiguda nasqué l’esperança. De l’exili vindrà la mort de l’Indigne quan l’home sigui home, quan la dona sigui dona»”. Què vol dir?
–Segueix llegint.
–“El nadó que acompanya aquest pergamí nasqué el dia en què l’Usurpador prengué el Regne de Plins amb males arts. El nadó marcat és l’esperança. Quan sigui major d’edat tornarà i matarà l’Indigne. Pel bé del Regne, crieu el nadó fins que sigui major d’edat. Adjuntem un cupó que val per cent cabres a cobrar quan la profecia es compleixi.” Ah! Hi ha un pergamí més petit. És el cupó.
–Jo ja no hi seré quan et donin les cabres, però al poble segur que hi trobaran lloc. Els més grans ja coneixen la història. Tens sis anys per a entrenar-te. Ells t’ajudaran. T’estimo, fill.

I dient aquestes paraules, el Wistim Baixospeluts va morir.

Tres anys més tard, el Winger Baixospeluts s’entrenava com el seu pare li havia encomanat. L’entrenament diari al que era sotmès pels seus veïns era dur: treballar el camp. Era el mateix que feia tothom durant tota la vida, però molt més espectacular perquè en comptes de dir-ne “treballar”, en deien “entrenament”. El Winger, per educació, va fer veure que creia que era un entrenament, però cada quinze dies, quan el Porí Vipicat estava de permís, s’entrenaven amb espases.

Un cap de setmana el Porí Vipicat va arribar al poble amb males noticies. Es prohibia l’entrada al bosc que encerclava el Castell i l’exèrcit mataria a aquells que no tinguessin un salconduit. La profecia s’havia escampat com un rumor per tot el regne i en Rekki I el Filldelaputamarequeelvacagar no se la volia jugar. El Porí no tornaria al poble en un mínim de tres anys.
–Aquest serà l’últim entrenament.
–Com ho faré d’aquí a un any per entrar al bosc?
–Cinc dies abans del teu aniversari, apropa’t al bosc pel Camí Vell de Porcs. Quan vegis el reflex del sol en un mirall, entra.

Cinc dies abans del seu aniversari, el Winger es va apropar al bosc pel Camí Vell de Porcs. Quan va veure el reflex del sol en un mirall va entrar. El Porí l’esperava.
–El meu company ha anat a cagar. Portes tot el que et vaig dir?
–Sí, menjar per dos dies, la teva espasa de reserva i un punyal.
–Molt bé. A partir d’ara camina sempre entre els arbres a vint metres del camí. L’espessor del bosc dificultarà que algú et vegi. Quan arribis al castell ves a la porta de servei de la muralla. D’aquí a dos dies, quan la lluna sigui nova, un amic meu et deixarà passar. El reconeixeràs perquè té bigoti, la cara molt ample i una cicatriu li talla els llavis. A més, durà un clavell vermell a la cota de malla. Dins el castell hi ha poca vigilància, perquè confien que és inexpugnable. Ara marxa, si et veuen ens mataran a tots dos.
–Moltes gràcies, amic.

Es van abraçar.
–Traïdor! –es va sentir de lluny.

També es va sentir un shhhhhhp, un fuppp i el so de l’aire sortint dels pulmons del Porí. El Winger el va deixar a terra, el seu amic tenia un fletxa clavada a l’esquena.
–Corre! Amaga’t i ves al castell!—van ser les últimes paraules del Porí.

El Winger es va ficar entre els arbres i va començar a córrer. De tant en tant una fletxa passava pel costat i es clavava a terra. Sense saber el perquè es preguntava si alguna fletxa es clavaria a algun arbre, però tot d’un plegat no hi va haver més fletxes. El perseguidor l’havia perdut.

Però el Winger va seguir corrent i corrent, per si de cas, durant una bona mitja hora que a ell li va semblar que durava quatre dies. Tot d’una, va sentir un so com de plantes que es movien. Eren plantes que es movien o, millor dit, plantes que es movien perquè alguna cosa les feia moure. El so venia de davant d’ell, bastant a l’esquerra. Sense deixar de córrer va treure el punyal, potser era un animal salvatge. Si l’animal era petit seria un bon sopar. Si era gran un dels dos seria el sopar de l’altre. Si era molt gran, que algú li fotés dues hòsties al mag Celdó i la seva profecia de merda.

Però d’entre els arbres en va sortir una noia que corria com si la perseguís el Diable De Dos Penis. La noia mirava enrere buscant el perseguidor. I per això la noia no va veure el Winger, que amb prou feines va poder apartar el punyal per a no ferir-la quan la noia es va estampar contra ell.

Mentre la noia s’aixecava de sobre el Winger, ell, en comptes de fixar-se en la ballesta que duia penjada, només podia pensar que era la noia més maca que s’havia estampat contra ell, sense tenir en compte la Sisapó, entre altres coses perquè la Sisapó era una cabra. A veure, la Sisapó era maca com a cabra no com a noia. Com a noia era més maca aquella noia. I pensant en això, el Winger es va adonar que la noia tenia un escot bastant pronunciat. La visió li estava provocant una erecció i contra això la Sisapó no hi podia fer res. Aquella noia li agradava. La Sisapó també però, reconeguem-ho, era una cabra: no és el mateix.

Però aquella noia que li agradava estava començant a deixar d’agradar-li perquè li mirava fixament la marca de la cara. Adéu erecció.
–Què mires?
–La marca que tens a la galta.

El Winger es podria enfadar, però va pensar: “és una noia que m’agrada, em faré el fanfarró; i si intenta matar-me, bé, és una noia i jo tinc un punyal a la… al costat de la noia. És igual: tinc una espasa”.
–Coneixes la profecia de la mort de l’Indigne?
–Sí.
–Doncs resulta que jo sóc el que matarà l’Indigne. Tinc aquesta marca de naixement i vaig néixer el Dia de la Caiguda.
–No pot ser.
–Sí, tinc un pergamí que ho demostra. I un val per un ramat de cent cabres, a cobrar si tot va bé.
–No pot ser.
–Que sí, mira, tinc el pergamí a la bossa.
–No pot ser!

La noia va obrir més l’escot. A banda de la nova erecció, el Winger va notar que al pit esquerre de la noia hi havia una marca molt semblant a la seva.
–Jo també vaig néixer el Dia de la Caiguda. I també tinc un pergamí. Jo, Varina Peusfreds, mataré l’Indigne.

Pots llegir aquí la segona part.

Excuses per a no escriure

Manca de temps, manca d’idees. I tot s’acaba algun dia. I quina pena però la vida és així. I bla. I bla. I bla.

Temps. Recordo com si fos ahir el dia que el Gandalf em va dir amb la seva veu profunda “All we have to decide is what to do with the time that is given us.” El Gandalf era un crack. Com ho és la Clara Tiscar, que, resumint resumint, ens diu que per a escriure has de fer sacrificis. Jo, per exemple, estic disposat, no sense conflicte moral intern, a sacrificar les vostres vides. Però ella es refereix al temps: hem de sacrificar temps d’una cosa per a tenir temps de fer-ne una altra. Escriure, sense anar més lluny.

Idees. Us ha passat allò de quedar-vos travats sense poder continuar? És el que em passa amb la història de l’advocada i la gogó. No saber com continuar una història tot i donar-hi voltes i més voltes em paralitza. Però hi ha un truc: decidir que tant me fot, que si algun dia m’inspiro ja m’hi posaré. I llavors el problema és tenir idees per a noves històries. Però (ha ha ha) he ideat un mètode que funciona (per a mi).

Algun dia. El proper dimarts 4 d’octubre començaré a penjar en aquesta pàgina una nova història per fascicles. Un detall interessant és que la història ja està acabada, així que no us deixaré a mitges, que sé que no us agrada (com m’han fet notar algunes dones, tot i que era per un altre tema).

Torno a escriure. I ara, quan escric, la meva ànima trempa com la corba al domini ℝ+ d’una funció exponencial. Voleu recórrer la meva ànima erecta amb els vostres ulls, les vostres mans, la vostra imaginació? Doncs llegiu els següents relats que publicaré i arribem junts al clímax.

Propera parada: Quan tinguis setze anys.

Nota: no seran relats eròtics.

Propaganda pectoral

Entre festa i festa de la democràcia, el poble demana una mica d’assossegament. Si no us n’heu adonat és perquè ho fa de manera silenciosa, que és com s’expressa la majoria, amb silencis que riute’n dels baffles dels concerts d’U2. I entre entrevista a Albert Rivera i entrevista a Albert Rivera, crida calladament que ja n’hi ha prou de tant d’això i tant d’allò i que si esquerres i que si dretes i que ja n’hi ha prou de ballar la yenka.

I per això, el Jaume Torrella (dissenyador) i jo (indigent moral) hem dissenyat samarretes. Perquè sempre havia volgut ser guionista de samarretes. Sí, estic fent propaganda. Pectoral, perquè us adornarem el pit i el pitram amb colors i lletres i coses. Són idees simples, que anirem ampliant amb el temps, fil i agulla i drogues. Espero haver esborrat “i drogues”, que feia referència a almax i ibuprofè.

Us presento, doncs, els tres dissenys:

1. Descomposició en elements químics:

rubi

2. Scrabble:

lluis

3. Espases:

cris

 

Ja tenim 152 models pujats a la botiga de latostadora.com. Enllaç: LA BOTIGA

Si voleu una samarreta (o més d’una!) amb algun nom concret i no la trobeu, no dubteu en enviar-me un correu (teniu l’adreça a la columna de la dreta d’aquesta web) o un missatge per twitter a @lluismarti_cat .

Penseu-ho detingudament, però no massa que se us posa cara de Rajoy: com he pogut viure fins ara sense aquestes samarretes? La resposta és clara com l’aigua de la Riera de Rubí el dia de l’Apocalipsi (fa dos anys i mig, més o menys): sense alegria, sense felicitat, com un zombi corrent la marató mentre plouen bitllets del Monopoly perquè ha passat per la casella de sortida (però després caurà a Impost sobre el Capital i, bé, és una putada).

Per tant, compreu les samarretes. Per a engalanar els vostres pits, ja de natural agraciats. Per a il·luminar de joia la gent que us envolta i fer-ne emergir el nen que porten dins, amagadet. I per a què el Jaume i jo puguem arribar a fi de mes.