Nit blava

Soir_Bleu_by_Edward_Hopper

El Pallasso va treure’s la cigarreta de la boca i va trencar el silenci:
–Heu vist? El tio de darrera vostra s’assembla al Clark Gable.

Els dos amics van girar el cap i van observar l’home de la taula de darrera.
–No sé, no sé –va dir l’Home del Barret.
–Que sí, que s’hi assembla molt –va insistir el Pallasso.
–Home, jo tampoc no ho tinc clar –va dir el Militar de les Muscleres amb Forma de Raspall de Netejar Sabates.
–I si li preguntem? –va dir el Pallasso.
–Un moment –l’Home del Barret havia tingut una idea. –Quan va néixer Clark Gable?
–No ho sé. Espera que miro a la wiki… –el Pallasso es va adonar del problema. –Merda, no tinc cobertura. Clar, som al 1914.
–A veure, suposant que quan va fer Allò que el vent s’endugué tingués uns trenta-i-pico anys i tenint en compte que la pel·lícula deu ser d’abans de la Segona Guerra Mundial… Ara Clark Gable deu tenir tretze anys –va dir el Militar.
–Doncs no té pinta de tenir tretze anys. Mireu quin bigoti gasta –va dir l’Home del Barret.
–Però, i si ha vingut al 1914 amb una màquina espai-temporal? –va dir el Pallasso.
–No pot ser, la màquina es va inventar la setmana passada –va dir l’Home del Barret.
–És igual, ara podríem anar a 1937, per dir un any, i deixar-li la màquina del temps al Clark Gable. Llavors ell podria venir a 1914 i trobar-se amb nosaltres –va dir el Militar.
–Podríem fer-ho a veure què passa! –va dir l’Home del Barret.
–Però si ho fem, nosaltres ens quedarem a 1937 sense màquina del temps –va dir el Pallasso.
–A no ser que hagi vingut a recollir-nos al 1914. Tornem tots junts a 1937, el deixem allà i tornem a casa –va dir l’Home del Barret.
–Si féssim això, al 1937 nosaltres hi seriem dues vegades. A més, es produiria una paradoxa, perquè si ara anem a 1937 abans d’haver fet servir la màquina del temps el 1914, seria impossible que li haguéssim deixat la màquina del temps a Clark Gable –va dir el Militar.
–I què podem fer? –va dir l’Home del Barret.
–Doncs li hem de dir al Clark que torni a 1937 per a què nosaltres tornem a 2017 –va dir el Pallasso.
–O tornem directament a 2017 –va dir el Militar –. D’aquesta manera no haurem deixat la màquina del temps a Clark Gable.
–Però això no ho podem fer! Petaria el puto món! –va dir l’Home del Barret.
–No, perquè aquest home no és el Clark Gable –va del el Militar.
–Preguntem-li –va dir el Pallasso.

Van quedar-se callats una estona. A tots tres els feia vergonya aixecar-se i preguntar-li a algú famós “Ei! Ets l’Algú Famós?”. Mentrestant una dona es va apropar a ells i es va situar al darrera.
–Vosaltres creieu que aquesta dona és una prostituta? –va dir el Militar.
–Jo crec que sí –va dir el Pallasso.
–Doncs, mira, jo feia temps que pensava en anar de putes –va dir l’Home del Barret –. Us hi apunteu?
–No.
–No.
–Que avorrits que sou.
–A tot això –va començar a dir el Militar –, per què ens has portat aquí?
–Doncs, a veure, és que la meva dona i jo hem tingut una discussió –va dir el Pallasso.
–Ostres i això? –va dir el Militar
–Doncs vés-te’n de putes –va dir l’Home del Barret
–Va ser una discussió molt llarga, però el que més mal em va fer va ser que em digués que ja no la faig riure com abans –va dir el Pallasso.
–Últimament ets un puto conyàs –va dir el Militar.
–És que em passo tot el dia fent riure a la gent i quan arribo a casa estic cansat.
–Doncs explica-li.
–Ja ho fet, però ella diu que els primers anys de casats també treballava i quan arribava a casa la feia riure.
–I quan temps fa que no teniu sexe? –va intervenir l’Home del Barret.
–Un parell d’anys, potser tres.
–Doncs vés-te’n de putes.
–Collons, que no! Que l’estimo!
–I per què ens has portat aquí? –va tornar a preguntar el Militar.
–Perquè volia anar a algun lloc en què poguéssim estar tranquils, sota el cel d’una nit blava, fumant en un bar.
–Podíem haver anat a les Canàries i seure a una terrassa en comptes d’anar a París el 1914 –va contestar el Militar.
–Llavors no hauríem vist al Clark Gable –va dir l’Home del Barret.
–Però no eres tu que deies que no s’hi assemblava?

La Prostituta no deixava de mirar al Pallasso. Li va picar l’ullet.
–Tornant al tema de les putes –va dir l’Home del Barret–. Quan vas conèixer la teva dona?
–T’estàs passant. Com t’atreveixes?
–No, no, perdona. No volia dir això. Quan vas conèixer la teva dona?
–Fa dotze anys, el 2005.
–Doncs ara estem al 1914. Encara no has conegut la teva dona.
–Ni heu nascut –va dir el Militar.
–Per tant, no li estaries posant les banyes.
–No sé –va dubtar el Pallasso –. No m’acaba de convèncer el teu raonament.
–A més, això no solucionaria el problema que té amb la seva dona –va dir el Militar.

El silenci que es va fer va durar pocs segons.
–És que… a vosaltres no us passa? El temps avança i tinc la sensació que no controlo res. En el fons a mi també m’agradaria continuar fent riure la meva dona quan arribo a casa. Tenir l’energia que tenia fa… no sé, fa tres anys, per exemple. Però ens submergim en una rutina que no hem triat, una rutina que ens desgasta, que ens menja l’energia, que ens treu les il·lusions com es despulla una ballarina d’striptease però sense música ni erotisme. Ho fa en la foscor dels nostres sentits, amb traïdoria, amb sigil. I quedem buits de somnis i esperança. Quan va ser que vam perdre la brúixola de la felicitat? Què va passar, que va omplir el camí de fang i totes les cruïlles conduïen al mateix lloc trist i enfonsat, mancat de colors, de joia, d’amor?
–Collons, quina depre –va dir l’Home del Barret.
–Canvia de feina –va proposar el Militar.
–Com?
–Trenca la rutina. Si el problema és la feina, canvia de feina.
–El que dius és interessant. Però… i si ja és massa tard? I si hem passat massa temps en aquesta situació?
–Això no ho sabràs fins que no ho provis.
–No ho sé, és molt arriscat. Tant de bo algú m’hagués dit el 2014 que acceptés aquella altra feina!
–Jo t’ho vaig dir –va dir l’Home del Barret.
–Vull dir algú a qui faci cas.
–Accepta-ho, Pallasso. Només podem viure endavant.

L’home del darrera es va aixecar.
–Adéu, Clark! –va dir la Prostituta.

Relat inspirat pel quadre Soir Bleu, d’Edward Hopper, a proposta de Relats Conjunts.

Pell de serp (II)

snake-1559992_1280Pots llegir aquí el capítol anterior.
Era ben clar que la bruixa era una bruixa perquè duia un barret de bruixa i anava vestida amb roba feta de pedaços. Les arrugues i el caminar cansat deixaven clar que era vella.

La bruixa duia un farcell penjat d’un pal que recolzava sobre l’espatlla. Es va acostar a la Naja, per a veure-la millor.
-No és un bon lloc ni una bona hora per a què una joveneta romangui sola –va dir la bruixa amb veu gastada.
-Espero algú.
-I aquest algú vindrà?
-Crec que sí.
-Ho creus o ho desitges?
-Senyora, si el que vol és que em posi a plorar és que no em coneix.
-Noieta, si em tractes de senyora és que no em coneixes tu a mi.
-Amb tots els respectes, vostè ja té una edat en què deu haver tingut set o vuit fills.
-Amb tots els respectes, tu ja en podries haver tingut dos o tres. I, ja que hi sembles interessada, et diré que jo no he tingut mai fills.
-Ell em va prometre que vindria.
-No et refiïs d’algú que acabes de conèixer.
-Però ell… Escolti, com ho sap que l’acabava de conèixer.
-Perquè sóc una bruixa.
-No em convenç.

La bruixa va somriure complaguda.
-Perquè si sabessis on trobar-lo ja hi series. A més, no vindrà.
-I això, com ho sap?
-Perquè ets una noia preciosa. Si un home sabés que l’esperaries aquí portaria dies esperant-hi ell.
-Però si sóc lletja.
-Tants cops t’ho ha dit algú que no t’estimava que t’ho has cregut? En el fons saps que tinc raó.
-I què faig ara?
-Tens tres opcions. La primera és quedar-te aquí i donar gràcies a l’Univers si demà no t’han menjat els llops. La segona és torna a casa teva, però no hi vols tornar. La tercera és que vinguis amb mi. Podràs passar la nit a cobert i demà ja decidiràs amb calma.

La Naja s’ho va pensar.
-Sembla que vulgui que triï la tercera opció. No hi ha llops en aquest bosc i no pot saber si vull o no tornar a casa.

La bruixa va tornar a somriure.
-Quan deia llops no em referia als animals, si no a uns animals que es creuen persones, si em vols entendre. I que no vols tornar a casa ho sé.
-Com ho sap?
-Perquè sóc una bruixa. Va, no, perquè m’ha arribat la notícia que una noia ha clavat un ganivet a l’ull del seu germà i ha marxat corrent i, quina casualitat, la descripció que m’han donat encaixa molt bé amb tu.

La Naja es va aixecar i es va apropar a la bruixa, rígida per a semblar més alta del que era. I amb una veu una mica més greu i amenaçadora li va dir:
-I si li dic que la dona que cerquen sóc jo?
-Fantàstic! Tinc la sensació que aquell home intentava fer alguna cosa que el faria ser menys home i que la noia ho va impedir. Llavors ets tu?
-No.
-Bé, doncs llavors no he de tenir por. Vens amb mi?
-Vostè m’ha dit que no em refiï d’algú que acabo de conèixer.

La bruixa va riure però no com si fos una bruixa malèvola a punt de llençar a la marmita quatre gotes de sang menstrual d’unicorn verge. No. Va riure com una noieta de deu anys a la que acaben de prendre el pèl i li fa vergonya.
-Sí, ho he dit. Però vens?

Al cap de vint minuts van arribar a una barraca feta de pedra amb unes esquerdes tan grans que tot indicava que si s’aguantava dreta havia de ser gràcies a algun sortilegi. Al costat hi havia un carro petit que podria tirar un poni o una persona. La bruixa va encendre un parell d’espelmes i la Naja va poder veure millor un bon grapat de palla i un munt de pots plens de líquids de colors estranys. Del sostre penjaven parts d’animals i herbes.
-Em dic Carel Cadirabuida –va dir la bruixa.
-Jo em dic Naja Zweiflüsse.
-Hauràs de dormir al costat d’una bruixa vella sobre un llit de palla, si hi estàs d’acord. Per sopar tenim una mica de caldo –va dir mentre encenia la llar de foc. –I una mica de formatge, també. Pots deixar els pots que hi ha sobre la taula al prestatge del fons?
-Què hi ha dins els pots?
-No crec que ho vulguis saber.
-Sí que vull saber-ho.

La bruixa va somriure.
-Ara no t’ho explicaré, però t’ensenyaré una cosa. Agafa el pot amb el líquid verd i serveix-ne un got. Els gots són a l’armari que tens davant. Després agafa el pot amb el líquid negre. I deixa caure una gota negra al got amb líquid verd.

La Naja va seguir les instruccions. Quan la gota negra va tocar el líquid verd, aquest va perdre el color i es va tornar transparent.
-S’ha transformat en aigua?
-Sí. Tens set?

La Naja s’ho va pensar.
-No.

La Carel va agafar el got i se’l va beure.
-Has fet bé i malament a l’hora. Has fet bé no refiant-te. Efectivament no s’ha transformat en aigua, continua sent el líquid verd però sense ser verd. I has fet malament perquè aquest líquid que abans era verd el que fa és treure el cansament en cosa de cinc minuts. El que hi ha als altres pots no és tant bo, però això ho deixarem per un altre dia, si et sembla.

L’endemà, la Naja es va despertar amb palla per tot arreu. La Carel estava preparant cafè (l’olor era de cafè, el color també) en una olla.
-Bon dia, això és cafè o un beuratge mortal?

La Carel va riure.
-Cafè, cafè, dona. No tot el que hi ha aquí són coses estranyes.

La Carel va servir un cafè a la Naja i van seure totes dues al voltant de la taula.
-Llavors, vols quedar-te aquí i ser la meva aprenent de bruixa?
-Què? No. Per què hauria de ser aprenent de bruixa?
-Perquè crec que se’t podria donar bé.
-Suposo que gràcies. Però vostè se’n va, oi?

La Carel va somriure.
-Què t’ho fa pensar?
-No va desfer el farcell, per exemple. I ha recollit gran part dels pots i no són aquí dins, o sigui que suposo que són al carro de fora. I –la Naja va intentar fer-se la interessant –el seu nom és Carel Cadirabuida, que no és un nom mittwochià, més aviat és plinsià. Vostè tot i que parla molt bé el mittwochià no és pas d’aquí. Segurament aquesta casa no és seva.
-Totes les cases de bruixa són de totes les bruixes. Pel demès tens raó en tot menys en el farcell. I això és perquè l’anava a obrir ara.

La Carel es va aixecar, va agafar el farcell i el va deixar al centre de la taula lentament. La Carel va mirar la Naja que, per la seva banda, va mirar la Carel. Poc a poc, la bruixa va desfer el nus del farcell.
-Preparada?
-Fa mitja hora.

Somrient, la Carel va obrir el farcell. Sobra la tela estesa i havia el que semblaven peces de roba molt petites, en el sentit que tenien poca roba.
-Calçotets?
-Ja els coneixes? Sí, són calçotets per als homes i calces per a les dones. En tinc de diferents mides.
-Els calçotets i les calces són màgics?
-No, però estan de moda. Les bruixes també necessitem diners. Ja coneixies aquesta peça de roba?
-És que l’home que havia de venir ahir em va donar els seus calçotets.
-Nets, espero.
-Sí, no els havia fet servir mai.
-Encara el vols veure?
-Sí. Crec que aniré a Kirschlikör, em va dir que vivia allà.
-Podem aprofitar que tens una penyora seva i saber exactament on és.
-Com?
-Deixa’m els calçotets.

La Naja va treure els calçotets del seu farcell i els va donar a la bruixa. La Carel va enganxar els calçotets d’una pota d’àguila que penjava del sostre i va tancar els ulls.
-Llocs, tenebres, silencis –va dir la Carel amb veu solemne. – Homes, dones, éssers. Gira, volta, avança. Camí, origen, destí.

Els calçotets es van moure sense que la Naja sentís ni la més lleugera brisa. La Carel va obrir els ulls i la cara ambigua es va tornar en una cara seriosa.
-Cap allà –va dir la Carel somrient, assenyalant la direcció contrària a la que assenyalaven els calçotets.
-Els calçotets assenyalen cap a l’altra banda.
-No funciona així. La penyora rep l’energia del lloc on és el seu amo i com que ve d’allà, marca cap a l’altre costat. I ja t’he dit massa coses si no vols ser la meva aprenent.
-I és molt lluny?
-Ui, tinc la trigonometria una mica rovellada, però per crec que a un dia i mig a peu.
-Si surto ara, el podria trobar demà a la tarda.
-Sempre hi quan no es mogui d’on és.
-Si es mou, aniré a Kirschlikör.
-D’acord, doncs ves en direcció sud-est. I si no és allà, Kirschlikör et quedarà al nord, i una mica a l’oest, però no tant com aquesta barraca.

Després de donar les gràcies per tot a la Carel i de tornar a ficar els calçotets al farcell, la Naja va sortir de la casa. Quan ja marxava, la Carel la va aturar i li va regalar unes calces i li va donar una bota d’aigua verda. La Naja va dirigir-se en direcció sud-est fins que al cap de cinc minuts es va aturar. Va girar enrere fins la casa de la bruixa i es va amagar. Des de darrere d’uns arbustos la Naja va veure com la Carel acabava d’omplir el carro petit, l’agafava amb les dues mans i com si d’un ase es tractés va posar rumb a l’est.

Quan va sentir que ja era segur sortir de l’amagatall, la Naja va començar a caminar en direcció nord-oest. És allà on havien assenyalat els calçotets. I l’angle era bastant pronunciat, o sigui que devia ser més a prop del que deia la bruixa si, com pensava la Naja, la Carel només deia la veritat a mitges. O a l’inrevés. O, és igual, ho intuïa.

En cap moment va tenir la sensació que el camí se li fes llarg, però poc a poc s’anava cansant. Per sort, tenia la il·lusió de trobar el Käse i això l’empenyia a seguir caminant. Segur que hi havia una bona explicació per a no haver aparegut a l’hora acordada.

Poc a poc el camí s’estretia i pujava lleugerament. Començava a fer un pendent que denotava l’inici d’una muntanya. La Naja va fer un breu descans i va beure una mica d’aigua. En cinc minuts estava totalment refeta i va posar-se en marxa.

Va continuar caminant però un senyal a la paret de la muntanya la va fer aturar-se. Era un símbol gravar a la roca nua: un pal amb dos semicercles, com si el pal d’una P s’ajuntés amb el d’una d, tallat pel mig per un segment en diagonal. I a sota, a terra, hi havia una obertura. Va ajupir-se i es va adonar que era una mena de cova. Per l’obertura hi cabia una persona estirada a terra. S’hi sentia un soroll. Potser eren rat-penats? No. Semblaven crits d’auxili d’un home. Seria el Käse?

La Naja va treure el collaret de la seva mare del farcell i, amb el collaret a la mà, va ficar-se dins la cova. La perla del centre del collaret brillava. Així va veure que deu metres més endavant la cova creixia cap amunt fins que va poder posar-se dreta. Els crits havien cessat. La Naja es va posar el collaret.
-Käse? –va cridar la Naja.

No va obtenir resposta.
-Käse? –va insistir.
-Auxili! –li va semblar que sentia.

La Naja va seguir caminant, fins que al fons, va veure un home lligat de peus i mans amb unes cordes que estaven agafades a uns grillons clavats a la paret. Tenia una caputxa al cap i l’havien torturat. Estava nu de cintura en amunt i els pantalons estaven gastats i bruts.

La Naja li va treure la caputxa.
-Tu no ets el Käse!
-No, em dic Hörstdu Bursche. Tu no véns a torturar-me, oi?

La Naja va veure que a l’home li sagnava una ferida al pit, probablement ocasionada per un cop de fuet. Va deixar el farcell a terra i el va estendre. Va deslligar les cordes de mans i peus del Hörstdu. Va agafar les calces i va taponar-li la ferida.
-Moltes gràcies, dona. Però no ens podem quedar gaire estona aquí dins. Potser tornaran.
-Qui?
-Els… –el Hörstdu no va acabar la frase, sorprès. –Ei! Aquests són els meus calçotets!

Pots llegir el tercer capítol aquí

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/snake-taipan-interior-amenaza-1559992/

Pell de serp (I)

serp1La festa d’esturió i la truita de Schokoladentortestadt, la capital del Regne de Mittwoch, ja feia estona que havia començat. Adornaments de tots els colors penjaven de costat a costat dels carrers, flotant sobre taules llargues. Els crits d’home i dones, nens i nenes, es barrejaven amb la cervesa i la música i la flaire del peix a la brasa i les patates al caliu. Tots els schokoladentortenstadtians, i molta gent de fora, llogarrets, masies, poblets minúsculs de la vora compartien l’alegria de no haver-se de preocupar per res. Almenys fins que despertessin l’endemà havent de treballar amb ressaca.

Davant del Palau Reial, a la plaça principal de la ciutat, la taula més il·lustre de Mittwoch va fer silenci. El rei Arlenten, que seia entre la dragona Phaseolus i el seu escuder Hans, s’havia aixecat.
–Estimats mittwochians, –va començar a dir el rei Arlenten –les cerveses que esteu tastant són el resultat d’anys de feina i mereixen tenir noms propis. En honor als companys de la Caravana de la Dragona que van morir en la seva missió, les cerveses es diran Ottakringer i Moritz. I les torres de la façana del Palau Reial es diran Torre del Gerhard i Torre del Thomas. I les seves famílies de cadascun rebran cent monedes d’or, tot i que ni l’or ni l’honor són suficients.

Els que havien parat atenció van aplaudir fins que el rei va tornar a seure i després van seguir menjant.

En una taula que feia quinze metres, a la vora de la plaça, la Naja Zweiflüsse gaudia d’un esturió mentre les veïnes que l’acompanyaven discutien sobre quina de les dues ensabonaria el noi més atractiu o més fort o amb més diners (o tot a l’hora) mentre bevien i bevien. Quan va acabar-se el plat, la Naja va aixecar la mirada i es va adonar que a l’altra punta de la taula ella era l’objecte d’una altra mirada. Era d’un noi no molt atractiu (però tampoc lleig), més escanyolit que no pas fort i amb poca pinta de tenir gaire diners. I la mirava. I ella el mirava. I ell va somriure. I ella va somriure sense saber per què i després va baixar la mirada cap a l’espina pelada del plat.

Els músics de la plaça principal van començar a tocar cançons de ball animades i molts dels homes que ja havien acabat de sopar van treure a ballar algunes dones. Les veïnes de la Naja van començar a repassar els homes lliures que s’anaven aixecant, posant cara de fastig quan se’ls apropava algun home que no semblava adir-se a les seves expectatives i somrient com imbècils en cas contrari.

L’home que havia creuat la mirada amb la Naja es va aixecar i va caminar fins la noia. Les veïnes es van indignar en adonar-se que ell ignorava les seves mirades de menyspreu i fastig burleta.
–Vols ballar? –va dir el noi somrient mentre allargava la mà a la Naja.

Potser perquè era un dia diferent a la resta de dies grisos, potser per l’efecte de la cervesa (la Moritz? L’Ottakringer? Importava?) o potser per aquella cicatriu que baixava de l’ull a la boca del noi, la Naja va donar-li la mà i es va aixecar.

Van anar corrent cap a una rotllana i van començar a girar. I ara es separaven i es feien parelles i la noia passava fent mitja volta sota el braç del noi. I ara canviaven de parella i repetien la coreografia seguint el ritme. I van canviar de parella una altra vegada, i una altra i una altra i tornaven a ballar junts mirant-se els ulls sense deixar de somriure. I no hi havia res més al món que ells dos en una dansa gràcil i fluïda, com si un somni boirós hagués ocultat la resta, com si la resta no hagués existit mai.

La cançó va acabar i els ballarins van aplaudir els músics. La Naja i el noi van començar a caminar pels carrers de la capital mentre naixia una nova cançó.
–Feia temps que no ballava –va dir el noi.
–Jo ballo cada dia. Diuen que qui balla els mals espanta.
–No diuen “qui canta”?
–Depèn de qui ho digui.
–Suposo que sí –va dir el noi rient. –També diuen que més val talent que pa de forment.
–I què vol dir?
–No ho sé. La gent diu coses molt rares.
–Sí, com les veïnes que m’han acompanyat. Es veu que ara s’ha posat de moda posar-se unes peces de roba que van per dins de la roba normal. Es veu que és una moda que ve de Plins.
–Ah, sí! Ara hi ha homes que porten calçotets i les dones, calces. Mira, jo tinc uns calçotets aquí.

El noi va treure uns calçotets de cotó de la butxaca i els va ensenyar a la Naja.
–Oh! No n’havia vist mai cap.
–Te’ls regalo. No me’ls he posat mai. No acabo d’entendre’n la utilitat.
–Moltes gràcies –va dir la Naja agafant els calçotets i estenent-los per veure’ls bé. –Jo tampoc no porto calces. Suposo que quan fa molt de fred deuen ser útils.

La Naja va guardar aquella peça de roba exòtica en una butxaca gairebé invisible de les faldilles.
–Podria ser. Quan faci fred potser et demano que me’ls deixis.

Van caminar una estona més sense dir res. En la incomoditat del silenci (perquè tot el xivarri dels centenars de persones cridant embriagades els era completament aliè) els seus ulls es cercaven tant com s’esquivaven, en dues lluites paral·leles entre la vergonya i la decisió.
–Com et dius? –va acabar preguntant la Naja.
–Käse Mandel i tu?
–Naja Zweiflüsse. Ets de Shokolandentortestatd?
–No, sóc de Brathähnchen però visc a Kirschlikör. I tu?
–Sóc d’Eintopf. A què et dediques?
–Faig feines aquí i allà, on em criden, perquè sé fer una mica de tot.
–Jo només sé fer totes les feines de casa, cuidar de l’hort, escorxar animals i fer teatre. Quan van morir els pares, el meu germà va començar a treballar fora de casa.
–Escorxar animals…
–Sí, els porcs són una mica complicats, però molt útils. Una vegada –va començar a dir mig rient –vaig fer una llonganissa i en comptes de fer servir els budells vaig posar la vianda dins d’una pell de serp. El meu germà té pànic a les serps i quan se la va trobar penjada a la cuina va caure de cul a terra.

Van riure.
–Suposo que no li va fer gràcia.

La Naja va deixar de riure de cop. Passats uns segons va tornar a mostrar el seu somriure.
–És igual, va ser divertit.

Sense adonar-se’n van arribar a la porta de la muralla. Allà eren sols (de veritat) i es van aturar. Quatre ulls que eren somriures es van mirar dos a dos. Una estranya força feia que els ulls (i els llavis) fossin cada cop més a prop. I més a prop.
–Naja, marxem! –va sentir-se de lluny.

Dues solterones treien el cap al capdamunt del carrer.
–Són les veïnes?
–Sí. Crec que he de marxar.
–Llavors és un adéu.

La Naja estava trista però va tornar a somriure.
–I si ens trobem d’aquí a 2 setmanes, a les 12 del migdia al Clar de Serps del Bosc de la Vella? Saps on és?
–Sí i sí.

Les veïnes ja eren molt a prop.
–Quedem així. Vés-te’n abans que les hagis de conèixer!

El Käse va donar-se la volta i va marxar, no sense deixar de mirar enrere una última vegada. I unes quantes últimes vegades més.

Les tres dones van anar a buscar el cavall i el van enganxar al carro. La veïna més imbècil conduïa i la Naja i l’altra veïna seien al darrere. Durant el trajecte, la Naja es va assabentar que la més imbècil havia intentat fotre mà a un home. L’home no havia oposat resistència, però la seva muller sí. La veïna menys imbècil va trobar que era adequat marxar demostrant així que era la llesta de la parella d’imbècils. D’altra banda, les veïnes van aprofitar per fer preguntes a la Naja, que encara en un núvol, i la noia va respondre encantada. Les veïnes van prometre no dir res al germà de la Naja.

Dos dies més tard, la Naja Zweiflüsse era a casa seva escombrant el menjador. La seva ment era més lluny, ballant amb el Käse. Va sentir que la porta s’obria i va veure el seu germà entrant.
–Hola, Muridœ! Ja has…

Un tomàquet va estampar-se a la cara de la Naja.
–No tornaràs a veure aquell home.
–Què? –va dir la Naja traient-se el tomàquet dels ulls.
–El que has sentit! –va cridar amb totes les seves forces el Muridœ. –Tu no necessites cap altre home! Ja em tens a mi! I neteja aquest merder!

El Muridœ va pujar a anar a la seva habitació i va tancar. La Naja va començar a plorar. De cop es va adonar que portava molts anys aguantant un malparit a qui, en el fons, estimava només perquè era el seu germà. I també es va adonar que si algun cop havia pensat a marxar, no ho havia fet perquè pensava que necessitava el seu germà. Ara, però, s’havia obert una altra possibilitat.

El dia que la Naja i el Käse havien quedat per trobar-se, la Naja va omplir un farcell amb un recanvi de roba, un collaret record de la seva mare i els calçotets del Käse. El Muridœ tornava a ser fora, a fer vés a saber què i la noia va pensar en deixar-li una nota. Una serp al llit seria més divertida, però no n’havia trobat cap. I tampoc no va escriure cap nota: no valia la pena.

Abans de marxar va adonar-se que tenia gana i es va preparar unes salsitxes que va menjar amb fruïció. Va deixar el plat i els coberts a taula, bruts. Un petit acte de rebel·lia abans del gran acte d’ídem. Es va aixecar, va agafar el farcell i el Muridœ va entrar per la porta.
–Què fas?

La Naja no se l’esperava. De cop va tenir por. Podia mentir i esperar un altre moment per marxar –per escapar– o podia ser forta i dir la veritat.
–Me’n vaig.
–I una merda!

El Muridœ va treure’s el cinturó i va fuetejar la cama esquerra de la Naja, que va intentar sense èxit no cridar.
–Tu no te’n vas d’aquí –va dir el Muridœ lentament. –Tu ets meva.

La Naja plorava. El Muridœ es va calmar completament. Es va calmar massa.
–Veig que hauré de fer una cosa que no sabia quan acabaria fent.

La Naja el va mirar atemorida.
–Des que vas tenir la teva primera sang que hi dono voltes.
–No.
–Per què?
–Perquè som germans!
–Els germans s’estimen. L’amor té moltes formes.
–No. No, si us plau, no.

El Muridœ es va treure els pantalons i el que va veure la Naja no ho volia veure.
–No, si us plau.

El Muridœ va intentar agafar la Naja per la cintura però ella va apartar-li els braços. La Naja anava retrocedint i el seu… no, allò no era un germà. El malparit se li acostava més i més. Fins que la Naja va topar amb la taula i no va poder escapar. El Muridœ va agafar-li els braços.
–No!

La va tirar enrere, sobre la taula.
–No!

Amb les seves cames obria les d’ella.
–No!

La Naja intentava moure’s a batzegades però no era prou forta per a alliberar-se del Muridœ, que cada cop estava més enfadat. Quant de temps podria seguir així? Valia la pena resistir-se? Si li deixava fer, podria marxar en un altre moment, oi?
–No!
–Calla!

El Muridœ va deixar-li anar un braç i li va clavar un cop de puny sota el pit que gairebé la va deixar sense respiració. I així la Naja va abandonar la resistència. El membre del Muridœ lliscava entre les cames cercant el seu destí. El Muridœ va intentar ajudar-se amb una mà mentre la Naja intentava agafar aire i la ment l’abandonava.

La ment li va retornar poc després amb olor a sang i el crit del Muridœ. Llavors es va adonar que el seu ex-germà cridava i es duia les mans a la cara i hi havia sang per tot. Ella havia recuperat l’alè i la seva mà dreta encara enlaire empunyava una forquilla amb líquid ocular i sang.
–Filla de puta! –va cridar el Muridœ sortint de la casa. – Un metge! Un metge!

La Naja va agafar el farcell i va sortir de casa per la porta del darrere. I va córrer i va córrer en direcció al Clar de Serps del Bosc de la Vella, pensant que la perseguiria algú. Moriria el seu ex-germà? Una part d’ella esperava que sí. L’altra part també.

Va arribar al Clar de Serps abans de l’hora acordada i va seure a esperar, mig amagada per si de cas. Es sentia alliberada i atemorida. I il·lusionada. Va passar el migdia i el Käse no era allà. Ella va seguir esperant. És difícil saber l’hora en tot moment només per la posició del sol, pensava la Naja per a justificar la tardança del Käse.

I quan el sol ja es ponia, va sentir passes que trepitjaven els branquillons secs. Cada cop més a prop. Però no, no era el Käse. Per sort, tampoc era el Muridœ. Era una dona vella i, jutjant ràpidament, era una bruixa. Jutjant amb deteniment era una bruixa i de les velles.

Pots llegir el segon capítol aquí

La imatge l’he tret de https://pixabay.com/es/europeo-hierba-serpiente-reptil-950565/

El somni dels dracs (VI)

miralltrencatPots llegir aquí el capítol anterior.

–O sigui que aquesta és la dragona –va dir el Winger I, rei de Plins. –Me la imaginava més gran.

El rei Winger mirava com la Phaseolus intentava moure’s, esgotada per l’efecte dels miralls. El mag Celdó l’acompanyava un pas darrere seu.
–Grüss Gott, Phaseolus, Dame von Gewittersturmwald –va saludar lentament el Winger.– Ich heiße Winger und ich bin der König von Plins.
–Grüss Gott –va dir sorpresa i esgotada la Phaseolus.– Sprechen Sie Mittwochisch?
–Nur ein bischen. Me’n va ensenyar el Professor Errantus – va dir mentre li picava l’ullet. –I m’han dit que tu parles català perfectament.
–A Mittwoch som pràcticament bilingües.
–És curiós. L’altre dia vaig fer servir la paraula ‘bilingüe’ en una conversa amb la meva senyora, la reina Varina, i no sé què es va imaginar però no vam sortir del llit en tot el dia. A veure, som joves i tal, és normal. Després vaig comentar-ho amb el mag Celdó i em va dir que així no tindríem fills. Però va ser divertit.
–Heu vingut a parlar de la vostra vida sexual o heu vingut a jutjar-me?
–Tens raó, he vingut a jutjar-te. Però abans de començar el judici, em pots contestar una pregunta? – va dir somrient.– Si perds les forces quan et veus en un mirall, per què no tanques els ulls, destrosses la gàbia i surts volant?

La Phaseolus va esbossar un somriure trist.
–Perquè confio en el rei Arlenten i ell confia en vos.
–Però entens que si el resultat del judici no t’és favorable, moriràs?
–I vos heu entès que puc escapar quan vulgui?
–I tu no has vist que tenim dos-cents arquers amb fletxes amb punta de plata darrera dels miralls?
–I vos no sabeu que sóc una dragona i no pas una dona llop?
–Un moment. Als dracs no us fan mal les fletxes amb punta de plata?
–Sí, i les de punta de ferro també. No cal que hi gasteu tants diners.
–És bo saber-ho. Traieu tots els miralls! –va cridar el rei Winger ben alt.

Els Delegats, el Géllert, els arquers i el poble de Reemto allà present van començar a murmurar.
–Tranquils, que si passa res tenim els arquers i les dues mil fletxes amb punta de plata. És més, tenim el Senyor Géllert, que segons m’ha informat el Delegat Gerk és un heroi. Si us plau Géllert, situeu-vos a prop de la gàbia per si de cas.
–I si em llença foc? –va dir el Géllert.
–En aquest cas et suggereixo que t’apartis a temps. Ja la vas matar un cop, oi? Doncs si fa cap moviment estrany la tornes a matar. Si vols et pagarem un sou fins que es mori del tot, en cas que sigui necessari.

El Géllert es va apropar lentament a la gàbia. El Hans no entenia res i la Phaseolus començava a entendre moltes coses. O això creia.

Van deixar uns quants miralls a la dreta, a l’esquerra i darrera de les gàbies per a donar una falsa tranquil·litat als presents. Davant de les gàbies, en un punt mig entre les dues, només hi havia el Géllert. Davant, però més allunyats, el rei Winger i el mag Celdó van seure en dues cadires. Darrera d’ells, fent un semicercle, els dos-cents arquers tenien una primera fletxa preparada. I damunt de tots ells, un voltor volava voltant.

En veu baixa el rei Winger li va comentar al mag Celdó:
–Saps si els voltors són comestibles?
–Ho podem comprovar per dinar, si et sembla bé.
–Bona idea. Si després del judici encara dóna voltes, que provin de caçar-lo. Però amb fletxes de les barates.

Tothom estava una mica desorientat, excepte el mag Celdó, el Gerk i el Limin, que ja feia uns mesos que coneixien el seu rei. El mag Celdó va demanar silenci i el judici va començar.
–Phaseolus Tumidus, Senyora de Gewittersturmwald, heu sigut acusada de la devastació de Tolmi. Us declareu culpable o innocent?
–Innocent.
–Això allargarà la cosa una mica, oi? –va dir rient el rei Winger. Va ser l’únic que va riure. –Ja veig que no heu entès l’acudit. Cada cop que la reina o jo diem que la cosa s’allarga, doncs… –es va adonar que el comentari no venia al cas – res, que ens fa gràcia i anem al llit. Som joves i etcètera. Tornant al tema que ens ocupa: quina prova pot aportar per a demostrar la seva innocència?

La Phaseolus no tenia cap prova però va intentar defensar-se.
–Uns dies abans d’assabentar-me que havien passat els fets dels que se m’acusa un home em va… –i llavors se’n va adonar. –El Géllert em va robar l’anell!

Tot el públic va dir “oh!” com a gens sorprenent resposta a una sorpresa. El Géllert només va fer un parpelleig imperceptible i va contestar amb total seguretat:
–Això és absurd.
–Això és interessant –va dir el rei Winger. –Senyora, quina prova en teniu d’això?
–Els miralls. Fins fa poc, l’única persona que sap que pateixo verdrehengeistspiegelschmerz era el rei Arlenten. Però el Géllert també ho sabia. Això és perquè mentre em preparava la trampa per a robar-me l’anell devia veure com em mirava al mirall que tinc a la cova. Com podia saber-ho el Géllert, si no?
–És mentida. Jo vaig llegir en un llibre que els dracs perdien la força si es miraven en un mirall.
–Quin llibre? –va preguntar el mag Celdó.
–Un llibre que vaig trobar en un cofre antic ple de pols.
–Aquests solen ser els bons, sí –va dir el mag Celdó – Quin títol tenia?
–“Com matar un drac per a principiants”.
–Aquest no l’he llegit. No el tindràs a mà, per casualitat?
–No. Però… un segon. No s’està jutjant a la dragona? Per què em pregunteu a mi.
–Phaseolus –va intervenir el rei. –Acuseu formalment al Géllert?
–Sí.
–Doncs farem un judici doble.
–Amb tots els respectes, això és ridícul.
–Depèn de com es miri. Per què estem jutjant la Phaseolus?
–Per cremar Tolmi.
–Sí. I nosaltres acabem d’arribar de Tolmi. Quan vam arribar estaven cavant la fossa comú. Els cadàvers cremats estaven apilats al costat del forat, cabra inclosa. I al mag Celdó i a mi ens va semblar curiós que la majoria d’homes tinguessin un tall profund al coll. No se’ns havia acudit mai que el foc pogués tenir aquest efecte. I no crec que un drac, o una dragona si ho preferiu, s’entretingués amb aquestes salvatjades.

El Géllert es va començar a posar nerviós.
–De fet, el mag Celdó i jo hem estat donant voltes al tema quan veníem de camí i em sembla que ara ho tenim tot una mica més clar –el rei Winger es va aixecar i va començar a caminar d’un costat a l’altre. –Ningú no va veure la dragona cremant Tolmi i tot apunta que no va ser només el foc el que va provocar la devastació. Només un anell, que podria ser robat, situa la dragona allà. I d’altra banda, segons la dragona, l’heroi Géllert li va robar l’anell. Quina conclusió en podem treure? Crec que és evident. Tu i la dragona us vau confabular per arrasar Tolmi, però tu la vas trair deixant-hi el seu anell. I ara ella t’acusa a tu, enfadada per haver-la traït (i matat), i així quedar ella lliure de sospites. Tots dos sou culpables!

Enmig de l’estupor que havien causat les paraules del rei Winger ningú no es va adonar que el voltor va descendir. Es va situar davant la cara del rei Winger i es va transformar en un home.
–Hòstia puta!
–Sento haver-vos espantat, rei Winger.
–Collons. Què passa que últimament tot es transforma en persones o a l’inrevés? Comença a ser una mica repetitiu i mancat d’originalitat, si se’m permet dir-ho.

El Hans es va sentir identificat amb aquelles paraules.
–Ai, però si ets el rei Arlenten.

La Phaseolus es va sentir salvada.
–Així és. Com es troba la graciosa majestat Varina.
–Doncs més que graciosa és sarcàstica. Però bé. No parem de… de fer coses de reis i reines.
–En aquest cas deu ser dur haver-vos separat per aquest assumpte.
–Ella volia venir però dos dies abans de sortir va començar a tenir marejos i a vomitar. Tot i així ella tenia ganes de cardar (i no em refereixo a cardar llana), però un cop em va vomitar al damunt i, mira, millor que es quedi allà uns dies descansant a veure si se li passa.
–Espero que no li duri més de nou mesos.
–Ui, no! Espera, què vols dir?
–Res, res. Puc fer una apel·lació contra la teva sentència?
–Ara que ens hem quedat sense haver de caçar el voltor per a dinar, doncs tu mateix.

El rei Arlenten va començar a parlar a crits.
–No hi ha cap prova definitiva suficient per a condemnar a cap dels dos. Ni a la Phaseolus ni al Géllert. En el viatge de la Caravana de la Dragona, després de la mort de l’Ottakringer i del Moritz, vaig marxar i em vaig convertir en voltor per a seguir-los. Però com que no estic acostumat a ser un ocell em vaig desorientar i quan vaig aconseguir trobar el que quedava de la Caravana, la Phaseolus era morta. Estic convençut que el culpable de tot plegat és el Géllert, però tot i així, com que no en tinc proves, no puc sentenciar-lo. Per això crec que els hem de deixar lliures als dos.
–Els murmuris del poble m’indiquen que no hi estan d’acord. El públic ha vingut a veure un espectacle. Ha de morir algú. No és que jo estigui a favor d’anar matant gent, tot i que si sóc rei és perquè vaig matar l’anterior rei, però aquest és un altre tema. Què et sembla un judici per combat?
–Interessant. El més divertit és que en aquest cas, guanyi qui guanyi tothom continuarà pensant que el guanyador és culpable. –va afegir l’Arlenten.
–Rei Arlenten! –va cridar la Phaseolus.
–Digues!
–Què fas? Estàs dient que tothom pensarà que sóc culpable passi el que passi? I et sembla bé?
–Almenys estaràs viva –va dir l’Arlenten. –Si guanyes, és clar.
–Voleu que lluitem la dragona i jo? –va exclamar el Géllert. –Tinc les de perdre, així!
–Però si ja l’has matat un cop!
–Sí, però… –l’heroi Géllert cercava una forma de sortir-se’n. –Com a mínim deixeu-me triar l’arma.

Vint minuts més tard tot estava preparat per al duel. El Géllert tenia un mirall bastant gran a la mà esquerra i una espasa llarga a la dreta. La Phaseolus era fora de la gàbia, ella no feia servir armes.
–I a mi per què no em traieu de la gàbia? –va queixar-se el Hans.
–Perquè la teva sort està lligada a la de la Phaseolus –li va dir el seu rei, que s’havia situat al costat de la gàbia.
–Que comenci el combat! –va cridar el rei Winger.

La Phaseolus va obrir la boca però no va llençar cap bafarada de foc. No, ella no era culpable. Havia de demostrar que no era culpable.

El Géllert tenia por: la Phaseolus no mirava el mirall i se la veia en forma. En comptes d’atacar-la va intentar posar-li el mirall davant de la mirada. Però ella sempre mirava una mica més cap a l’esquerra, evitant veure’s reflectida. El Géllert es movia poc a poc cap a la seva dreta i la dragona anava girant cap a la seva esquerra per a no veure el mirall.
–És el combat més absurd que he vist des que la Varina i jo ens vam enfrontar al Limin i al Gerk –va dir el rei Winger al mag Celdó.

El Géllert va fer un moviment endavant alçant l’espasa amenaçadora i va veure que la reacció de la Phaseolus no va ser la de tirar-se enrere per contraatacar, ni la de fintar per atacar per un costat. La Phaseolus no estava combatent, només esquivava el mirall. I el Géllert va començar a moure el mirall més ràpid, i la Phaseolus va haver de recular. El Géllert dominava els moviments de la dragona i la feia anar ara a la dreta, ara a l’esquerra, aprofitant les seves reaccions, aprofitant que ella semblava no voler combatre ni mirar el mirall. I la Phaseoulus va entrar d’esquenes a la gàbia. Ràpidament el Géllert la va tancar.

El Géllert va deixar l’espasa i el mirall a terra, va apropar-se a un dels arquers i li va prendre l’arc i el carcaix amb les fletxes. Per la seva banda, la Phaseolus va seure a terra i des d’allà va veure un dels miralls que no s’havien retirat. Però no va perdre les forces perquè no va veure-hi el reflex de la Britney. El mirall estava a un costat i el que hi veia reflectit era el Géllert apuntant-la amb una fletxa. I no li va agradar. I va recordar el somni del que havia tornat feia poc. Va agafar la pedra que ella no sabia que la nit abans li havia tirat un nen i va apuntar. El Géllert va disparar la fletxa a l’hora que ella llençava la pedra cap al mirall. La fletxa es va clavar al braç esquerra de la Phaseolus. El mirall es va trencar.

I llavors el Géllert va passar a ser un home que havia sigut fugitiu, observador i pensador abans de ser mussol, abans d’haver-se menjat uns ous ferrats amb patates rosses, abans de convertir-se en heroi atractiu.
–És el Bgs Bnn, el mag de la cort del rei de Pertiumilla! –va exclamar el mag Celdó.
–Què? –van dir el rei Arlenten i el rei Winger a l’hora.

El Bgs Bnn es va mirar el mirall i va veure la seva cara fastigosa autèntica. I es va convertir en formiga. I ningú no va trobar la formiga.
–Rei Arlenten –va dir el rei Winger. –Tenies raó. Sembla que tot era una trampa per a què els nostres regnes entressin en guerra. I ara sabem que qui ho intentava era el regne de Pertiumilla.

El poble de Reemto es va posar en marxa per a preparar un dinar per a celebrar l’amistat entre els regnes de Mittwoch i de Plins. Mentrestant els reis i el mag Celdó van aconseguir parlar amb el rei de Pertiumilla mitjançant el nou mètode per parlar a distància, des d’una sala de l’ajuntament. El Hans i la Phaseolus van esperar-los al passadís.
–No entenc una cosa. Per què el Géllert no s’ha transformat en formiga abans i ha marxat?
–Es veu que per a canviar de forma primer havia de passar per la seva forma original. Si ho hagués fet el mag Celdó l’hauria reconegut. Per això suposo que ha seguit amb la pantomima esperant a trobar la forma de sortir-se’n.
–Ah, ja ho entenc. Com tens el braç?
–Bé. No li diguis al rei Winger, però encara que clavin fletxes a un drac, cap no arriba prou endins com per fer-nos mal.

El Hans va mirar la dragona.
–Phaseolus, no et tornis a morir mai més, si us plau.

Els reis i el mag van sortir de la sala.
–El rei Rck Bllwnkl diu que fa dos mesos que va desterrar al mag Bgs Bnn per espionatge. O sigui que no podem saber a qui serveix ara mateix –va dir el rei Arlenten.
–Tot i que és molt probable que el nostre colega ens hagi mentit –va dir el rei Winger.

Al dinar van parlar de moltes coses. El Gerk es va emborratxar i no parava de repetir que ja no et podies refiar de ningú, per molt atractiu que fos. El Limin el consolava però no massa, no fos cas que ho interpretés en un sentit que trascendís l’amistat. El rei Winger, per la seva banda, sempre acabava dient alguna cosa que suggeria descaradament que ell i la reina fornicaven molt. El rei Arlenten li va preguntar si la reina Varina no tenia pas una germana. Però el que va causar més admiració i interès va ser el somni de la Phaseolus.
–Al final ha estat bé. He après moltes coses. He après que el que m’explicava el meu pare sobre el Somni dels Dracs és cert. He après una endevinalla i un problema de lògica. I també he après que s’ha d’escollir bé amb qui t’ajuntes –va afegir pensant en com va triar la Caravana de la Dragona.
–Parlant d’endevinalles –va dir el rei Winger. –Jo me n’he inventat una. Segur que no l’endevineu. Fa així: “Sobre el cavall t’espanta, però quan et vols amagar no dubtes a posar-te darrera seu”.

FI

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/art%C3%ADstica-fondos-resumen-roto-986293/

El lladre del Wiener Christkindlmarkt

wienerchristkindlmarkt-alisa-antonEl fred que aquest any ha deixat neu sobre Viena en algunes ocasions provoca un lleuger augment de la venda de ponx als diversos mercats de Nadal escampats per la ciutat. Alguns dels seus visitants s’arreceren del vent al costat de les parades, d’altres prefereixen no aturar-se per mantenir-se calents. Molts duen gorres o barrets, guants i bufandes; orelleres, els més fredolics. Els venedors i venedores, excepte els que tenen la sort de dedicar-se al sector gastronòmic calent, mostren el seu patiment en les cares pàl·lides i els intermitents tremolors. Els turistes fan fotos amb la càmera de vídeo perquè la imatge es congela.

El Wiener Christkindlmarkt no n’és una excepció. En la seva ubicació actual, la Rathausplatz, només té la protecció de la neogòtica Rathaus, que per molt gran i preciosa que sigui no aconsegueix escalfar la plaça. Al contrari, la pedra freda i la reminiscència d’un passat sense calefacció augmenta la sensació de fred.

I és envoltat d’aquest fred, però no gaire, on treballa el Hans Meyer. El Hans té una parada de menjar calent al mercat, on la gent gaudeix de les salsitxes que ell mateix ha fet a partir dels porcs de la seva granja de Hollabrunn. A en Hans li agraden les fires, tot i que reconeix que la vida seria més fàcil si vengués la carn a una empresa; però no creu que els diners compensin les bones estones que li proporciona l’artesania i la tradició. Des que el seu pare i el seu avi el van dur per primer cop a la fira, fa quaranta-dos anys, no s’ha perdut mai la fira de Nadal de Viena.

Cada any, quan prepara les coses per anar-hi, recorda un conte que li explicava el seu avi per aquestes dates, un conte que segons l’avi era completament cert, fins al punt que —deia— va ser-ne espectador. El conte relatava que cada cent anys, des del 1307, un Follet de les Llums de Nadal passava pel mercat d’hivern de Viena que més tard es coneixeria per Wiener Christkindlmark. A més, afegia que ell va veure el follet del 1907 quan amb set anys va acompanyar el seu pare a vendre salsitxes al mercat que llavors es podia trobar a Am Hof.

Potser és un bon moment per explicar que, tot i que tothom creu que els Follets de les Llums de Nadal són els que posen els llums de Nadal al carrer, en realitat el que fan és endur-se la llum d’algunes bombetes que els humans després creiem foses. Amb aquestes llums intenten fer enfollir d’amor la follet de torn, mentre es converteixen en folliaires que, per tant, canten follies, en aquest cas verdes camuflades d’un regust romàntic propi d’adolescents. Alhora, dins el seu cap, esfullen una flor (a ser possible la que més bonica es vegi entre la fullaraca) on els pètals duen escrits hipotètics «m’estima» i «no m’estima», alternativament. I tot això només ho fan per foll… perquè són follets. I perquè fa com a mínim un any que no follen.

El Hans no hi creu pas en els Follets de les Llums de Nadal perquè al segle XV, per dir un segle, no hi havia llums de Nadal. Una altra cosa són els Follets dels Ous de Pasqua. (Follets que, per cert, tothom creu que es dediquen a pintar ous de diferents animals —en concret, dels ovípars—, però en realitat el que fan és menjar-se’ls perquè tenen gana). En Hans hi creu, en aquests, perquè d’ous sempre n’hi ha hagut. Ara bé, aquest any, el 2007, en fa cent que l’avi d’en Hans (que també es deia Hans) va veure el follet i, per tant, toca que els follets facin acte de presència. Sempre que existeixin i que la història sigui certa, fets ambdós que el Hans nega amb una racionalitat exemplar. Clar que, sent justos, el Hans de quaranta-nou anys duu un Kleine Hans de set anys a dins. I, per això, perquè el petit Hans no és tan racional, de tant en tant fa una ullada per si veu alguna cosa estranya. No pas un Follet de les Llums de Nadal perquè ni existeixen ni hi creu. Només alguna cosa. I no ho fa el Hans, sinó el Hans petit, l’arrel quadrada del gran.

D’altra banda, el Ding-Dong Dang-Ding és un Follet de les Llums de Nadal que vol enamorar, encara que només sigui temporalment, la Dring-Drang Drang-Dring, nom que, com el de tots els follets i com tot el seu idioma, no s’escriu amb grafies, sinó en pentagrames; aquesta n’és una burda transcripció humana. Però el Ding-Dong, tímid com és, encara no ha passat de saludar-la quan es troben passejant entre l’herba. A les nits s’avergonyeix de la vergonya que té de dia quan no és capaç de preguntar-li ni l’hora. Perquè ella és la follet dels seus somnis quan somia despert i somiant perd la noció del temps. Una raó més per preguntar-li l’hora, que alhora es converteix en una raó més per posar-se nerviós i, així, no preguntar-li. I fer tard.

Ara bé, com diuen els seguidors del Barça quan guanyen (i obliden completament quan perden), el Ding-Dong pensa que aquest any sí. Perquè aquest any ell és l’Escollit, l’encarregat d’anar al Wiener Christkindlmarkt. Si ho fa prou bé potser els altres follets oblidaran la seva actuació al pessebre vivent de l’any passat. Li va tocar el paper de caganer i va decidir, per demostrar la seva vàlua com a actor, fer una representació realista.

La tasca de l’Escollit —la tasca del Ding-Dong!— és anar a la Fira i robar. No. Robar no és la paraula, potser és millor dir agafar. Sí. Agafar fa més per una tradició que no pas robar. I això que robi agafi serà un regal per a l’Escollida, follet femella que escollirà l’Escollit. Després l’Escollida haurà de decidir intuïtivament per què l’Escollit l’hi ha regalat. Si tot surt rodat, l’Escollit i l’Escollida es casaran, seran feliços per sempre i tindrà una descendència formosa. Per exemple, l’any 1507 en Dalalin Din-Din va regalar a na Dialin Dilan-Dong, coneguda per la quantitat de sèrum de les seves orelles, una espelma. Com que hi havia una bona sintonia entre en Dalalin i na Dialin, ella va interpretar correctament el regal i a hores d’ara la família Din-Dilan encara és famosa per les seves Espelmes Aromàtiques Cent Per Cent Naturals. D’altra banda, si la cosa no va bé els dos implicats es tornen bojos. Això és el que va passar l’any 1707, quan en Triquitrin In va regalar unes tisores de podar a la Pong-Ping Pil-Arin. La intenció d’en Triquitrin era que es convertissin en jardiners però ella ho va interpretar com que s’havia de fer perruquera. Vint-i-un follets van morir aquella nit. Però aquest no és un bon moment per explicar com, adesiara, el poble es va omplir de caps amb uns ulls (els que els conservaven) que expressaven el dolor profund i sorprès de qui és conscient de la imminència de la seva pròpia mort, mentre la sang brollava dels troncs decapitats i la por s’estenia entre els follets. No és un bon moment perquè la història d’El lladre del Wiener Christkindlmarkt és una història entranyable i a les històries entranyables, la gent no se la va assassinant a tort i a dret mentre se li talla lentament el coll amb unes tisores. I millor que no digui res sobre la manicura a cops de destral.

Com que avui és l’últim dia de fira el Ding-Dong decideix que és un bon moment per anar-hi. Abans també era un bon moment, però ara ja és tard per anar-hi ahir i, a més, demà serà un mal moment perquè no hi haurà fira i, per tant, no s’hi podrà anar. O sigui que, vist en perspectiva, no tan sols és un bon moment sinó que és el millor que té ara mateix. A més, avui tanquen més d’hora, a les disset, i en conseqüència no es pot entretenir.

L’enorme quantitat de gent que passeja pels carrerons que queden entre les parades mira més que no pas compra. La majoria d’assistents el que volen és arribar a una parada de ponx calent, demanar un ponx calent i prendre’s el ponx calent. Alguns es miren els pessebres perquè potser pensen a canviar el que tenen a casa. D’altres encara no saben què regalar i decideixen anar parada per parada cercant una musa que els digui «compra-li això mateix i si no li agrada que s’hi posi fulles. I després busca una parada de ponx calent».

De cop i volta d’una parada on venen articles de regal relacionats amb cerveses en desapareix una espelma que té forma de gerra de cervesa. La dona que regenta la parada no triga a avisar seguretat per dir-los que algú està robant objectes, probablement un lladre. Poc després els agents de seguretat reben un avís similar d’una venedora de penjolls. Més tard el d’un home que ven barrets. L’equip de seguretat decideix trucar a la policia.

Just quan arriben dues persones vestides de Polizei, el Hans torna a la feina després d’haver-se pres un ponx calentó en una parada propera. Segons després de posar-se davant del taulell, un home de trenta-cinc anys li demana un Riesen Hot Dog. «Amb Ketchup i mostassa?» «Només mostassa». L’home de trenta-cinc anys es gira per parlar amb la noia de també trenta-cinc anys que es vol lligar. Mentrestant el Hans prepara l’entrepà.

Quan el té preparat el deixa sobre la barra. I en un no-res l’entrepà desapareix. En Hans es frega els ulls per intentar tornar a veure aquell follet (de les Llums de Nadal) borrós que s’ha endut el Riesen Hot Dog. Llavors l’home de trenta-cinc anys es gira i, en veure el Hans perplex, li pregunta si es troba bé. «Ah, sí, sí. Mmmm. Ah. Ara surt el Riesen Hot Dog. Ahhh».

Mig hipnotitzat el Hans torna a preparar un entrepà de salsitxa, i es pregunta si s’està tornant boig. Com un autòmat deixa el nou entrepà davant del client. El client paga. Decideix tornar a sortir un moment a fumar una cigarreta. «Però si acabes de sortir!» «Sí, però és que he vist un… És que no em trobo bé».

Fora es troba els policies. Aquests li pregunten subtilment si ha vist res estrany com, per exemple, algú que robés de les botigues. Ell diu que no però afegeix, en un intent d’esborrar el follet de la seva ment, que a ell li han robat un Riesen Hot Dog. Els policies se’l miren, es miren, se’l tornen a mirar. I en veure la mala cara del Hans (i sentir l’olor del ponx) decideixen marxar. «Ja li direm alguna cosa si atrapem el lladre de salsitxes (hi, hi, hi)».

El Ding-Dong torna a la velocitat dels follets (o sigui, follat) cap al poblat follet. Entre tanta herba és molt difícil de trobar un poblat follet, però només cal veure la llum invisible de l’Espelma Aromàtica Cent per Cent Natural que utilitzen de far. Un cop allà convoca a tots els altres follets per anunciar que ja ha anat al Wiener Christkindlmarkt. No es triga a fer una rotllana al voltant del Ding-Dong. És el moment de dir qui serà l’Escollida. És a dir, de pronunciar —o cantar— «Dring-Drang». Llavors l’Escollit i l’Escollida se’n van cadascú a casa seva i els follets mascles treuen les llums de Nadal que haurien d’enamorar les seves estimades. Enlluernar-les. I, a poder ser, escalfar-les.

L’endemà al matí, el Ding-Dong i la Dring-Drang es troben perquè ell li faci el regal en la intimitat. El regal està cobert per un tros de roba quan la Dring-Drang arriba al lloc acordat. Es miren als ulls cansats de no haver dormit en fer créixer l’emoció que ambdós intenten inútilment reprimir. «Dring-Drang», diu el Ding-Dong, «aquest és el regal que t’ofereixo». I ràpidament aparta el tros de roba i la Dring-Drang observa el Riesen Hot Dog. El Ding-Dong espera que ella interpreti correctament el regal i que no es pensi que vol que munti una granja de porcs. Per reforçar la idea li diu: «es menja…»
El Hans no ha dormit en tota la nit. La imatge fugaç d’un follet li ha quedat gravada, com ha quedat gravada en forma de tatuatge olorós la seva aroma de salsitxa bullida en els seus rebregats llençols. Sap que va ser un moment màgic impossible d’oblidar. «Un follet! L’avi no m’enganyava. Necessito dir-ho a algú. A la meva dona potser. Sí, ella és la més indicada, ella no em prendrà per boig. Sí, li ho explicaré aquesta nit després de regalar-li el penjoll i el barret en la tènue llum de l’espelma amb forma de gerra d’Ottakringer». Ara ja es sent millor.

I millor es sent, encara, quan comencen a sonar les campanes de la Votiv Kirche, que amb inherent puntualitat diuen: «Ding-Dong Dang-Ding i Dring-Drang Drang-Dring». Són les vuit del matí del dia de Nadal.

Relat escrit l’any 2007.

La fotografia ha sortit d’aquí: Unsplash (Alisa Anton)

El somni dels dracs (V)

puzzle-587821_1280Pots llegir aquí el capítol anterior.

Amb un total de tres mil cinc-cents vint-i-tres habitants, sense comptar-hi les cabres, Reemto era la segona ciutat més gran de Plins. No hi havia cap castell i, per tant, no hi havia masmorres. El més semblant a una cel·la era una habitació sense clau en la que els guàrdies depositaven el borratxo de torn. Tenia un llit, espelmes, latrina i una finestra enorme per a què el despertar fos més plàcid i natural. Era millor que la majoria d’habitacions de qualsevol casa de la ciutat.

El que sí que tenia Reemto era una plaça. Els dimecres hi disposaven el mercat, en el que els habitants dels pobles veïns podien posar-hi la paradeta i comerciar. Com que era dijous, no hi va haver cap problema per a col·locar-hi dues grans gàbies. En una gàbia hi havia el Hans, assegut, i a l’altra el cos inert de la Phaseolus.

Molts dels habitants del poble van passar a veure’ls. Sobretot miraven la Phaseolus, admirats. Uns quants van intentar tocar-la però no tenien el braç prou llarg. Un nen va tirar-li una pedra, que va rebotar al cap de la dragona, però aquesta no es va moure. A l’altra banda de la plaça el Limin Tristsalmó, el Gerk Castellescapçat i l’heroi Gellért s’ho miraven. El Delegat d’Afers Llunyans va demanar l’atenció de tothom.
–Habitants de Reemto, presencieu la vergonya del Regne de Mittwoch! Aquest és el drac…
–Dragona –va interrompre’l el Limin.
–Aquesta és la dragona que va cremar Tolmi! Aquest home que m’acompanya, tan fort, tan musculós, tan atractiu, és l’heroi que va matar la dragona.

Moltes dones van deixar anar un “Oh!”.
–L’home engabiat és el seu ajudant. Vull dir que és l’ajudant de la dragona. Quan el rei Winger vingui a fer justícia matarem també l’home. I tot el poble del Regne de Plins anirà a la guerra!
–A la guerra? –va cridar un home vell del públic, d’uns trenta anys.
–Sí. Venjarem la devastació de Tolmi sotmetent el Regne de Mittwoch. Estigueu contents perquè els vostres fills moriran per la pàtria!

En un altre món, la Phaseolus estava pensant.
–Va, minidragona, respon la pregunta –va dir l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs.
–Si fos més fàcil ja te l’hauria contestat. Em faries una altra pregunta fàcil, te la respondria, jo tornaria a la vida i els dos ens hauríem lliurat l’un de l’altre. Així que deixa’m pensar.
–He de dir que les preguntes ja estaven decidides d’abans que arribessis.
–Ah, d’acord. Doncs ara deixa’m pensar tranquil·la, Ésser Mentider del Somni dels Dracs.

La dragona va posar-se a pensar. “De l’u al dinou tenim dinou números. I el Martin hauria d’haver escrit de l’u al dinou. En canvi només ha escrit de l’u al nou. En què estava pensant el Martin? Però 19+1… fan vint. I el vint el Martin no el coneix. O sigui que té sentit que no escrigui el vint. D’altra banda, si el pare del Martin s’ho passarà bé per partida doble, vol dir que fornicarà dos cops amb la seva dona? L’única manera que això fos possible seria en cas que el Martin no hagués demostrat dues vegades que no sap els números fins al 19 i això no té sentit.”
–M’espero, eh?
–Vols callar, Zebra Defectuosa dels Malsons?
–Et porto una til·la, minidragona enfadadeta? Vinga, va, que no tenim un temps infinit. Bé, sí que tenim un temps infinit aquí, però ja estic una mica cansat de tu.

La Phaseolus va tapar-se les orelles. “I si resulta que sí que hi ha de l’1 al 19? A veure: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i també 19+1. No, no se m’acut res! Renoi!”.
–Renoi!
–Què, ja saps la resposta incorrecta? La vols dir en veu alta, a veure si et mors d’una puta vegada?
–Calla, anormal, si ens quedem aquí fins l’infinit t’hauràs de fotre com jo!

I llavors quelcom va fer clic al cervell de la Phaseolus.
–Infinit! El 8 del revés es ∞! El Martin no ho sap, això, però potser un nen no veu les coses com nosaltres. Potser per a ell el 8 són dos zeros, per exemple. I el 6 i el 9 també contenen un zero cadascun. Amb això en tenim nou més tres que fan dotze. Clar que el vuit també poden ser dos tresos, si el partim en dos i una de les meitats la posem davant d’un mirall. Ja en tenim catorze. Si hi comptem el 19 i l’1 de la suma ja en tenim setze. Però el dinou el podem separar en dos dígits, l’1 i el 9. Divuit! I aquest últim nou també conté un zero. Per tant, el pare s’ho va passar bé dos cops. El Martin va escriure 20 números, que son tants números com coneix: coneix del 0 fins al 19, però com que no coneix el 20 havia d’escriure 19+1. Per això el pare l’haurà d’acompanyar a pescar. Però al mateix temps això no demostra que sabés els números, per a demostrar-ho hauria d’haver escrit el 10, l’11, etcètera… I per tant, el diumenge el Martin haurà de fer les feines de la casa i el seu pare s’ho passarà bé per segon cop, però aquesta vegada amb la seva dona.
–Filla de puta.
–Eh! Tros de Merda a Pedaços de Restes d’Animals Lluminós del Puto Somni dels Dracs, a veure si deixes d’insultar-me d’una vegada –la Phaseolus va sentir com si l’envaís l’esperit del Hans.
–D’acord, d’acord. Asserenem-nos. Has passat la segona prova. A veure si ho fas malament a la tercera…
–Vinga, vinga, posa’m a prova, Ésser!

Per un moment hi va haver un silenci que, si hi hagués hagut algú més, l’hauria agraït.
–Et mataré? Si respons correctament et deixaré marxar.
–Em mataràs.
–A veure… què faré? Doncs et mataré.
–No. Perquè si em mates, vol dir que he respost correctament i, per tant, m’hauràs de deixar marxar i no podràs perquè seré morta.
–Merda. Ah! Però si et deixo marxar, llavors t’hauràs equivocat i, per tant, t’hauria de matar. Vols canviar la resposta?
–No, perquè llavors tu podries triar què fer. Si dic que no em mataràs, tan compleixes la teva paraula si em mates com si no em mates. L’única opció que tinc per a que no decideixis tu és respondre que em mataràs.
–Vaja, sembla que hem caigut en una paradoxa. Doncs res. Ens quedem aquí fins la Fi dels Temps.
–No fotis.
–Bé, hi ha una possible sortida, però abans digue’m, com és que has contestat tan ràpid a aquesta pregunta.
–Perquè ja me la sabia. El Professor Errantus me la va explicar. És una paradoxa que ja es plantejaven els filòsofs en l’antiguitat.
–Interessant.
–Va, digue’m quina és la possible sortida.
–Doncs resulta que segons les Regles, la situació en la que ens trobem es considera un empat. I per desfer l’empat s’ha de formular una prova.
–Va, formula’n una altra.
–És que no me’n sé més.
–I si la formulo jo i tu has de respondre?
–Mmmm, podria funcionar. Se t’acut alguna cosa?
–Sí, em sembla que és molt fàcil, però me la jugaré. Preparat?
–Sí.
–“El puzle salta pels aires i tot ben negre ho ha deixat. Què és?”

A Reemto, quan la novetat dels empresonats ja no era cap novetat, tot el poble va continuar fent la seva vida, que a aquella hora consistia en fer el sopar. El Limin, el Gerk i el Gellért van anar a veure el Hans. El Gellért somreia.
–Els mittwochians reseu alguna cosa abans de morir? –va preguntar el Gerk al Hans.
–Quan vindrà el vostre rei?
–El rei Winger I està venint de Tolmi. Esperem que arribi demà. Alguna cosa més.

El Hans es va aixecar i va escopir a la cara del Gellért. Aquest es va llençar contra la gàbia, però el Gerk va treure un mocador i va començar a netejar al Gellért amb molt de compte, com una mare. El Gellért es va calmar. Van marxar, passant per davant de la gàbia de la Phaseolus.
–Podeu obrir-la un moment? –va demanar el Gellért.
–Què li faràs? –va cridar el Hans.
–No li farà res, el rei Winger ho va prohibir –va dir el Limin.

El Gerk va obrir la port de la gàbia i el Gellért va entrar-hi. Va tocar el cos de la dragona. Es va apropar al cap i va obrir-li les parpelles. El Gellért va fer cara de preocupat. Va sortir.
–Heu sentit a parlar mai del somni dels dracs? –va preguntar als Delegats.
–No.
–Estic començant a pensar que no és una llegenda. Em podríeu fer un favor? –va preguntar mentre marxaven.

Mentrestant, al somni de la Phaseolus, la dragona esperava una resposta.
–Mmmm –va dir l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs.
La Phaseolus estava aterrada. Era tan fàcil! Era tan fàcil que no s’havia atrevit a formular-li mai a l’Arlenten per por a què es rigués d’ella.
–Mmmm –va dir l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs.
–No se t’acut res?
–Mmmm –va ser la resposta de l’Ésser.
–Mmmm? Mmmm? Mmmm no és la resposta, eh?
–Mmmm –continuava pensant l’Ésser.
–Vols que et burxi com em burxaves tu a mi?
–No cal. Ja està.
–Digues.
–No en tinc ni idea. És que sóc molt dolent amb aquestes coses. No se’m dóna bé. Em rendeixo. Has guanyat.
–Tan fàcil?
–Sí. Però m’has de dir la resposta abans de marxar. La registrarem i li farem a algun altre drac que vingui per aquí.
–La resposta és un “drac”.
–Un drac?
–Sí, un drac el pots veure com un puzle, com si les escames fossin les peces d’un puzle. I els dracs salten pels aires, és a dir, volen. I, és clar, el més tradicional és que escopim foc i quan ho fem tot es calcina i queda negre. Els dracs som puzles que salten pels aires i ho deixem tot ben negre.
–Molt bé, molt bé –va dir l’Ésser, derrotat.– Fins aquí arriba la teva estada al Somni dels Dracs. Per a tornar al món dels vius t’has de menjar aquesta galeta. Jo vaig tirant.

L’Ésser Lluminós va donar-li la galeta a la Phaseolus, es va donar la volta i va començar a allunyar-se.
–Ei, Ésser Lluminós. Ets un imbècil però m’ho he passat bé!
–Tu ets una impertinent, però mereixes viure, Phaseolus –va respondre l’Ésser desapareixent en la boira.

La Phaseolus va mirar-se la galeta. Semblava buida per dins. La va trencar i va resultar que no estava buida. Hi havia un paper. La Phaseolus el va llegir: “No tinguis por de trencar el mirall si el que veus no t’agrada”. No entenia perquè no li havia d’agradar. És cert que no es podia veure a si mateixa en un mirall, que això només ho podia fer mirant-se en l’aigua moguda d’un estany o d’un riu. Però no li desagradava gens veure-hi la Britney. Tant de bo la pogués veure en persona, però això era millor que res.

Va ficar-se la galeta a la boca. La va mastegar. Tenia un gust una mica ranci. Se la va empassar. Un segon després la Phaseolus va despertar del Somni dels Dracs.

El sol ja era ben alt. La dragona va obrir els ulls i va veure que era dins d’una gàbia. Al costat hi havia una altra gàbia i dins d’aquella gàbia el Hans la mirava.
–Ets viva! –va dir plorant.
–Sí. Es veu que sí. I tu també –va dir la Phaseolus somrient.
–Avui ve el rei Winger i ens jutjaran.
–No. No. Marxarem tu i jo junts. N’estic farta d’aquesta injustícia. Trencaré la gàbia, pujaràs a sobre meu i volarem a veure el rei Arlenten. Segur que ell troba la manera de desfer el malentès.

La Phaseolus es va aixecar i va donar-se la volta. I va veure la Britney en el reflex d’un gran mirall. I al voltant seu tot eren miralls i ella no podia moure’s, no tenia força. I més i més gent arribava amb més miralls i allà on mirés la Phaseolus només podia distingir la seva vella amiga mentre queia a terra sense esma.

Pots llegir aquí la sisena part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/puzzle-piezas-del-rompecabezas-mess-587821/

Ritme de tardor

Image blurry especially along left edge Working Title/Artist: Autumn Rhythm (Number 30) Department: Nineteenth-Century, Modern, and Contemporary Art Culture/Period/Location:  HB/TOA Date Code: 11 Working Date: 1950 photography by mma, DT1407.tif retouched by film and media (jnc) 5_6_09
Jackson Pollock, 1950, Autumn Rhythm (Number 30)

Es trobava al llit de casa seva, dormint la mona. Després de l’anterior treball, intens i esgotador, havia anat de festa per a celebrar-ho i havia tornat a casa eufòrica i, per què no dir-ho, borratxa. És clar que mereixia passar-s’ho bé, tanmateix potser s’hauria hagut de controlar. Havia fet xerinola durant un mes seguit, gairebé sense descans. Havia gaudit del fruit del seu treball com si aquella nit que va tornar a casa no hagués de tenir un demà.

Al pardal li va costar despertar-la. Li va fer piu-piu a cau d’orella molta estona, amb tota la minsa potència que un pardalet pot fer. Però ella no es despertava. El pardal va anar a buscar ajuda i va tornar amb uns quants pardals, familiars i amics seus. Duien una galleda d’aigua freda, no gaire gran, no gaire plena, volant cap a la… bé, no en podríem dir bella dorment. Diguem que duien la galleda cap algú que normalment és bella però que el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoreix.

I els pardals, molt ben coordinats, com si el ritme d’una música inaudible els mogués les ales, van llençar l’aigua de la galleda sobre l’algú que normalment és bella però que el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoreix. I d’aquesta manera ella es va despertar entre improperis. Els pardals es van cagar de por, però no literalment perquè es reserven la caca per tirar-la sobre persones innocents. La noia es va aixecar com va poder i va començar a caminar de tort per culpa de la ressaca. Era com si algú li estigués estampant el cap contra un timbal de pedra. Amb tot, va aconseguir arribar a la dutxa, despullar-se i ficar-se sota l’aigua tèbia. I, renoi, si n’era de bella la noia que fins fa un moment el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoria.

Però no era una noia qualsevol. Era la Fada de les Estacions.

Es va posar una roba lleugera –feia molta calor– i va preparar cafè. Se’n va prendre un. I un altre. I un altre. I un altre. Va beure dos litres d’aigua. Es va prendre un ibuprofè. Va menjar unes torrades de pa (torrat perquè estava molt sec) amb (el que va poder aprofitar d’un) tomàquet i un raig d’oli.

Els pardals la miraven però no deien res, encara atemorits. Ella els va veure.
–Què? –va preguntar la Fada de les Estacions.
–Fa calor, oi? –va dir el pardal que havia intentat despertar-la en primer lloc.
–Sí, i què? –va respondre.
–Res, res. És que estem a novembre.
–I? –i llavors la Fada va tenir una pujada d’adrenalina.– Merda!

La Fada es va posar de pressa el Vestit de Canvi d’Estació i va sortir esvalotada de casa seva. I amb la vareta màgica va començar a pintar les fulles dels arbres. Grogues, marrons, vermelles. Després de fer un moviment brusc amb la mà, el vent va començar bufar, els núvols van començar a créixer. El temps avançava i a la Fada encara li quedava feina. Però no defallia i continuava un traç aquí un traç allà. Pintava la tardor a un ritme frenètic.

I un dia va decidir que ja tot estava en mode Tardor. Va seure sota un arbre a descansar. Aquest cop no aniria de festa (només ho feia després de pintar la Primavera i l’Estiu). Ara només volia aixecar-se de bon matí i olorar la natura.

Quan els ulls se li aclucaven i el cap li queia cap al tronc de l’arbre un gat va aparèixer en escena.
–Escolta –va dir el gat.– Te’n recordes que avui és vint-i-u de desembre?

Relat inspirat pel quadre Autumn Rhythm, de Jackson Pollock, a proposta de Relats Conjunts.

El somni dels dracs (IV)

boiraPots llegir aquí el capítol anterior.
El Gellért va lligar les mans al Hans i el Gerk va curar-li la ferida. Després d’apilar el que quedava de provisions a un costat del carro, van pujar-hi el Hans i el cos de la Phaseolus. El Limin va seure al davant, amb les regnes a les mans. A la seva dreta va seure-hi el Gerk.
–No cal que vagis a peu, Gellért. Pots seure aquí, encara que anem una mica estrets.

El Gellért va agrair-li i va pujar. A l’ordre del Limin, els cavalls van arrencar a caminar.
–Has de reconèixer Gerk, que el Gellért ha estat tot un heroi. Ha matat un drac!
–Sí, Limin, tens raó. Però no creus que anem una mica justos els tres aquí? És que estic a punt de caure.
–Doncs acosta’t una mica més. No passa res. I, tu també, si vols Gellért, heroi.

El Gellért i el Gerk començaven a sentir-se una mica incòmodes i no només per la possibilitat de caure del carro.
–És horrible. Sort de tu, Gellért. Segur que el rei Arlenten ha fet el paperot enviant-nos la dragona i el seu amiguet. Però ara que la dragona és morta i que tenim el còmplice, res aturarà Plins per començar la guerra contra Mittwoch.

El Gellért va somriure.
–Ara que ho penso tu no ets de Mittwoch, oi? Aquest nom no em sembla mittwochià.
–La meva mare era de Pertiumilla, ella em va posar el nom. Fa alguns anys que visc a Mittwoch, però prefereixo definir-me com a ciutadà del món. La meva pàtria és la justícia.
–Oh! Ciutadà del món! Sembles un poeta! Veus? Està bé que no tinguis Mittwoch com a pàtria, així podràs estar al nostre costat quan Plins destrueixi el país que ja no té una dragona protegint-lo. Ha, ha!

En un altre lloc tot era boira i completa absència de so. Un punt de llum s’albirava llunyà. La Phaseolus va tocar-se el pit i va veure que no tenia cap ferida. Havia somiat que la mataven? Mentre divagava, la dragona caminava com en un somni cap a aquell punt que era l’únic indici d’haver-hi res que no fos boira. Quan ja era més a prop de la llum, o això li semblava, va començar a distingir una forma, una figura. Era familiar i a l’hora completament estranya. Unes passes més i va veure el que el seu cervell va catalogar com un home amb cap de drac. Després va veure que tenia braços d’orangutan, cames de gat i cos de zebra i va descatalogar-lo dels homínids i el va col·locar a la categoria de coses rares que li dificultaran la son. La llum emanava del cos d’aquell ésser.
–Benvinguda a Nevaeh, Phaseolus –va dir allò amb veu profunda. –Sóc l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs. Benvinguda a l’Elecció del Destí. Aquí només existeix la Veritat. Aquí no existeix el Temps. Aquí decidiràs si tornes a la vida o no. Per la cara que fas, dedueixo que em preguntaràs com?
–Doncs no. Estava pensant que si no existeix el Temps, com és que tinc la sensació que fa deu minuts que sóc aquí?
–El que passa és que tens percepció del temps, però el temps no existeix.
–Però si el temps no existeix, com pot ser que primer parlis tu i després jo et contesti, per exemple? No hauria de passar tot a l’hora?
–A veure, el temps existeix, el que passa és que el temps aquí transcorre diferent del temps de la Vida, on habiten els vius –va dir l’Ésser Lluminós mig emprenyat. –Si tornes amb vida potser et semblarà que aquí ha passat un any, però a la realitat potser hauran passat vint minuts o a l’inrevés. Això que he dit que aquí no existeix el Temps només és una manera de parlar.
–O sigui que sí que existeix el temps aquí. Per tant, has mentit quan has dit que aquí només existeix la Veritat.
–Dramatisme, èpica, figures retòriques… t’han llesta que et creus i no t’has adonat que anava per aquí, dragona pedant? Saps que has de superar tres proves per tornar a la vida?
–No.
–I saps que si en falles una et mors del tot?
–No.
–Doncs ara ja ho saps. I com que m’has tocat els ous, et posaré les proves més difícils.
–Espero que, com a mínim, a les proves diguis la veritat. Veient com te les gastes… Puc parlar amb el teu superior?
–Minidragona, minidragona… És que no saps qui sóc jo?
–Sí, ets l’Ésser Rancuniós del Somni dels Dracs.
–Lluminós!
–També, també.

Enmig de la boira l’Ésser Lluminós s’estava intentant calmar.
–Mira, tu i jo no hem començat gaire bé. Crec que el que hauríem de fer és respectar-nos i tolerar-nos. Et sembla bé?
–D’acord –va respondre la Phaseolus.
–Molt bé, doncs. Vols que comencem amb la primera prova?
–Som-hi.
–Recorda que només que en fallis una et mors del tot, eh?
–Sí, tu, tranquil que m’hi esforçaré.
–I no em demanis ajuda perquè no te’n puc donar.
–Ni crec que me la donessis encara que poguessis.
–Dragona –va dir lentament– recorda que hem quedat que ens respectem i tot això.
–Ai! Disculpa’m.
–Molt bé. La primera prova és una endevinalla. Com portes les endevinalles?
–Bé. Següent prova.
–No, no, no. Només et feia una pregunta per a què et pensis que sento alguna simpatia cap a tu. No era pas l’endevinalla.
–Vols dir que no estàs fent trampa?
–Si us plau, no hi tornem, eh? No hi tornem, que com veus tinc cos de zebra i a les zebres no els va bé això d’enfadar-se.
–Ni a les zebres ni a ningú.
–Vols que et digui la puta endevinalla o no?
–Sí, sí.
–L’endevinalla diu: “Sóc la casa de la teulada multicolor. Canteu, reposeu, amagueu-vos del foc. Jo us protegiré, sigui al matí o a la tarda. Què sóc?”
–Ara anava a respondre que ets una cosa molt rara que es fa dir l’Ésser Rancuniós del Somni dels Dracs, però series capaç de no veure-ho com una broma, pensar que aquesta era la meva resposta i llavors jo moriria del tot.
–M’estàs tocant molt els nassos. I és Lluminós, no Rancuniós. Vols respondre la pregunta?

El Hans plorava al costat del cos inert de la dragona.
–Ho sento, Phaseolus. És culpa meva. Sóc un imbècil.
–Tranquil –va dir el Limin. –Quan arribem a Plins, se’t farà un judici just i et condemnaran a mort per ajudar la dragona a matar els vostres propis companys i per ser còmplice del rei Arlenten en tot plegat.
–Jo no he fet res! I la Phaseolus tampoc!
–No servirà de res que ho neguis. Hem vist les proves. Tu has tallat les cordes.
–Que jo no he fet res!

Al cap d’una estona el Hans es va calmar. Llavors es va adonar que hi havia una cosa que no acabava d’entendre.
–Hi ha una cosa que no acabo d’entendre. Com has pogut matar la Phaseolus tan fàcilment? És una dragona!
–Mmmm. Fa molts anys vaig llegir en un llibre antic que els dracs perden la força si es veuen reflectits en un mirall –va mentir el Géllert.
–Oh! Saps llegir i tot? –va comentar el Limin. –Has vist, Gerk? Sap llegir! Que ets de família noble, Géllert?
–No, no. El meu pare havia treballat per un noble i va decidir que jo havia d’aprendre’n –va seguir mentint el Géllert. – És bastant útil. Vosaltres no en sabeu?
–La veritat és que sí. El rei Winger ens dóna classes a tothom que hi vulgui anar –va dir el Gerk. –Però al Limin no se li dóna gaire bé.
–Amb tots els respectes, quan el Gerk i jo vam conèixer el rei Winger, quan encara no era rei, vam començar amb mal peu. I ara em costa posar atenció a les seves classes. Potser amb un altre professor m’aniria millor. Podries ser tu, Géllert?
–Vol que li doni classes de lectura? –va dir el Géllert sorprès.
–Ja que t’hi ofereixes seria de mala educació refusar. Moltes gràcies. Tu no cal que vinguis Gerk, que a tu ja et va bé amb el rei.

El Hans volia abraçar la Phaseolus però no podia. Va repenjar el seu cap al ventre del dragona esperant notar calidesa, però la Phaseolus estava freda. Després va recordar que la Phaseolus sempre havia estat freda, perquè els dracs són així.
–Sapigueu que no em rendiré. Em defensaré com pugui en el vostre judici de merda. Potser el vostre rei Winger sigui misericordiós o, amb una mica de sort, no serà un imbècil com vosaltres i voldrà escoltar la meva versió. Però si al final m’acabeu matant, m’és igual. Prefereixo morir i anar un lloc on pugui tornar a trobar-me amb la Phaseolus que no ser a un món de merda amb gent com vosaltres.

El Géllert va aixecar l’espasa sense treure-la de la beina i li va donar un cop amb el puny al clatell. El Hans va perdre la consciència i no va poder veure que un voltor els seguia.

La Phaseolus s’estava posant nerviosa. Si no encertava la resposta moriria i tot s’hauria acabat. Es repetia una vegada rere l’altra l’endevinalla que l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs li havia formulat. “Sóc la casa de la teulada multicolor. Canteu, reposeu, amagueu-vos del foc. Jo us protegiré, sigui al matí o a la tarda. Què sóc?”
–Què, minidragona que va de llesta? Encara no tens la resposta? No eres tan llesta? Eh? Eh?
–Vols callar?
–Uh! Què em faràs si no callo? Si vols pots matar-me, però l’única cosa que aconseguiràs és quedar-te aquí per sempre.
–I si no responc?
–Ens hi quedarem els dos.
–Doncs calla o no responc.
–Merda.

“Una casa… què pot ser? No pot ser “una casa”. Un palau? Un castell? Edifici?”. La Phaseolus sabia que no anava bé. A les endevinalles no hi posen paraules tan òbvies, no? “A més, teulada multicolor? Potser un palau… No, hem quedat que no era un palau. A veure, una altra pista… Ens protegeix… de què? Del foc, d’aquell foc del qual ens amaguem? Llavors no serà una casa de fusta, haurà de ser de pedra, per exemple. Però per què només ens protegeix al matí o a la tarda? De nit no ens protegeix del foc?”
–Un arbre!
–És la teva resposta?
–Sí.
–N’estàs segura?
–Sí. El foc és el sol. L’arbre ens protegeix del sol al matí i a la tarda, però no de nit. Fins i tot al migdia ens protegeix molt poc o gens, segons l’arbre. Els que canten són els ocells, que a més, hi viuen: és la seva casa. I la teulada multicolor són les fulles a les diferents èpoques de l’any.
–Merda. D’acord, has superat la primera prova. Ja t’aviso que la següent és més difícil. Estàs preparada?
–Sí –va dir la Phaseolus més animada. Ara s’ho estava passant bé. Per un moment li va semblar que estava amb l’Arlenten proposant-se trencaclosques per a passar les hores.
–Doncs para atenció: “Un dia, el Martin, de 5 anys, arriba a casa. I el seu pare li pregunta: «Què t’ha ensenyat avui el Professor Errantus?». El Martin li contesta: «He après els números fins al 19». El pare no es refiava del Martin perquè deia moltes mentides i per això li va dir: «Molt bé, Martin. Et posaré un exercici per a què m’ho demostris. Si el fas bé et portaré dissabte a pescar. Però si no demostres que saps els números fins al 19, diumenge faràs totes les feines de la casa i així la teva mare i jo aprofitarem per fo… anar de passeig. Escriu en aquest paper tants números com coneguis». El Martin va agafar el paper, va sucar la ploma al tinter i es va posar a escriure. En acabar, li va donar el paper al seu pare. El pare va llegir el paper, que deia: «En aquest paper hi ha 19+1 números: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9». El pare es va enfadar. «Aquí només n’hi ha 9!», va cridar. Però el Martin li va explicar al seu pare el seu error i van convenir que el proper cap de setmana el pare s’ho passaria bé per partida doble. Per què?”

Pots llegir aquí la cinquena part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/%C3%A1rbol-niebla-paisaje-oto%C3%B1o-690253/

El somni dels dracs (III)

camiPots llegir aquí el capítol anterior.

La gent es va col·locar a ambdues bandes del carrer que duia de la plaça a la porta Est de la muralla. Volien veure passar i dir adéu a la Phaseolus. La dragona estava envoltada pels deu acompanyants. A la dreta el Hans. A l’esquerra el Joseph. Davant d’ella, d’esquerra a dreta, l’Ottakringer, el Moritz, el Johannes i el Thomas. Darrera d’ella el Franz, el Wolfgang, el Gerhard i l’atractiu Gellért. A tots ells els havien donat espases. Obrien la comitiva el Delegat de Plins i el Delegat del Delegat de Plins en un carro tirat per dos cavalls, amb les provisions pel viatge.
–Si fem poques aturades, hauríem d’arribar a Tolmi d’aquí a tres dies –va dir el Hans.
–I per què no aneu a cavall, com els de Plins? –va preguntar la Phaseolus.
–Ordres del rei.

I així avançaven, deixant enrere la capital de Mittwoch i resseguint els camins entre els camps de blat, encara verds.
–Què en penses de la màgia? –va preguntar la Phaseolus al Hans.
–Doncs que és una puta merda. Vull dir, està bé, no? Però com que jo no en sé fer…
–Si fossis un mag per a què la faries servir?
–Doncs no sé –el Hans va mirar al seu voltant–. Estaria bé poder fer que plogués per a què no hi hagi sequera, com va passar fa un parell d’anys, no? Va costar que hi tornessin a haver-hi peixos grans i que els camps donessin prou blat per tothom.
–I per a tu, no faries res?
–Doncs és que a mi això ja m’estaria bé. M’agrada molt el peix. I sucar pa a la salsa que fa la meva mare! I tu no et perds mai la festa de l’esturió i la truita. M’agrada que tota la ciutat s’engalani i que la gent posi les taules al carrer. Els nens pinten peixos en taulons de fusta i els que ja són pràcticament homes (perquè ja tenen al voltant de dotze anys) es posen nerviosos per demanar a la noia que els agrada si vol ballar. I sense peix no hi ha festa, no? Ai, perdona, que he parlat molt.
–I no has dit cap paraula grollera!
–Te’n fots de mi? Que puta que ets. Ai, no dic puta en el sentit de puta, eh? Ho dic en l’altre sentit en que no vol dir puta. Collons, si és que parlo fatal.
–Tranquil, fa anys que et conec i sé que no ho dius amb mala intenció. I tornant a la màgia, què en penses de metamorfosar la gent o fins i tot a un mateix?
–Amb metamofro, metafrom, metamorf. Amb això de la meta i la formosa què vols dir exactament?
–Canviar d’aparença.
–Ah! Doncs crec que s’està posant massa de moda. Es veu que l’anterior rei de Plins era mag i es dedicava a convertir la gent en cabres i altres coses. Corren mil històries de gent que es converteix en ocells i en llops i altres coses. Els nens ja n’estan fins als collons d’aquestes històries. Em sembla que els trobadors d’avui en dia ja no saben què inventar i quan no tenen idees noves, doncs, apa, que algú es converteixi en colom.
–O en mussol.
–Doncs sí. Si no tenen imaginació per a inventar històries noves que es dediquin a una altra cosa. Dic, jo, eh?
–No deu ser fàcil ser original.
–No els defensis, Phaseolus, jo agafaria tots els inútils aquests i els fotria a treballar en una mina de carbó. A veure qui és el següent que ve i diu –el Hans va posar veu fatxenda– “el mag va convertir la noia en una cabra”. Dues hòsties li fotria.

Les converses intranscendents que només servien per a demostrar la incultura (i el poc respecte cap a la immensament difícil feina dels creadors d’històries) del Hans van servir per a què tant a ell com a la Phaseolus se’ls fes la travessa menys tediosa. I d’aquesta manera, els camps anaven passant i passant, ara verds de blat, ara grocs de gira-sol. També van passar per una fageda. Asseguts en un clar van dinar i a la tarda van seguir el camí cap a Plins.

Quan al sol ja se li anava acabant la jornada de feina, van aturar-se. L’Ottakringer i el Moritz van anar buscar llenya per a fer una petita foguera. Per a col·laborar, la Phaseolus la va encendre amb dolçor, però veure el foc sortir de la boca de la dragona no va fer gaire gràcia al Delegat d’Afers Llunyans del Regne de Plins. Ni al seu Delegat. Els seus cavalls, lligats a un arbre proper es van esverar per culpa d’un gen ancestral que recordava que els dracs mengen, entre altres animals, cavalls. Els Delegats van prohibir a la Phaseolus tornar a treure foc per la boca, deixant clar que era perquè els cavalls s’espantaven, no perquè a ells els fes cap mena de por. En canvi, el Gellért, que fins feia poc era un Gellért observador, va passar a ser un Gellért pensador.

La foguera no era per a preparar-hi menjar perquè només portaven peix fumat, formatge fumat i pa que llavors encara aguantava prou bé però que l’endemà serviria per enderrocar muntanyes. La foguera servia per ser allà i transmetre que la sensació que la foscor no era tan fosca.

Després de sopar la Phaseolus va tombar-se a terra per a dormir. El Hans i el Joseph van adormir-se al seu costat. La resta van estar bevent cervesa una estona més.

Els crits del Franz van despertar tot el campament, excepte l’Ottakringer i al Moritz. La Phaseolus es va aixecar i va veure gairebé tots els homes fent una rotllana i discutint. El Hans era al seu costat i tots dos junts es van apropar cap als altres homes. A terra, enmig de la rotllana, hi havia el que semblava els cossos de l’Ottakringer i el Moritz calcinats.
–Això només ho ha pogut fer ella! –va dir el Delegat de Plins.
–Ella! –va assenyalar el Delegat del Delegat.

La Phaseolus estava sorpresa.
–Jo? Però si he estat dormint tota la nit! No m’he mogut d’allà!

Els homes s’estaven posant nerviosos.
–Jo no crec que hagi sigut ella. He estat tota la nit al seu costat. –va defensar-la el Hans. – I tu també Joseph.
–Jo… –va dir el Joseph dubtant. – Me’n torno a casa.
–Què? –va dir el Hans.
–Sí, això és massa perillós.
–Jo també marxo –va dir el Franz acollonit.

El Johannes i el Wolfgang també van marxar. El Hans va intentar defensar la Phaseolus, però ningú no el creia. I la dragona no sabia què dir. No podia demostrar que no havia sigut ella. I no la van escoltar quan va argumentar que ells tampoc no podien demostrar que ella era la culpable.
–Sembla que només quedem els valents de veritat –va dir el Limin mirant al Gellért.
–Els que quedem som homes durs –va dir el Gerk, tot i que sense gaire fe.
–A partir d’aquesta nit, dos homes faran guàrdia per torns–va dir el Limin.
–Aquesta nit ja s’ha fet guàrdia, Limin.
–I ningú no ha vist res?
–Sí, els guàrdies ho han vist tot: són aquests dos de terra –va dir el Gellért.
–Si de debò creieu que he estat jo, com és que no us he matat a tots?
–Jo crec que estàs jugant amb nosaltres –va respondre el Gellért. – Algú capaç de destruir un poble sencer sense cap motiu és que no està gaire bé del cap.
–Això que dius no té cap sentit.
–I ara intentes manipular-nos. Ho veieu Delegats de Plins? Ens està intentat confondre! Utilitza la lògica per a despistar-nos i fer-nos creure el que no és.
–Tens raó… Gellért, oi?
–D’acord, doncs aquesta nit vull que em lligueu a un arbre –va dir la Phaseolus. – Així, si passa res, veureu que no he estat jo.

Després d’enterrar els cossos cremats van continuar el camí. El Gellért caminava al costat del carro de Plins.
–Ets molt valent encarant-te així amb la dragona –va dir el Limin.
–Defensar la veritat és el meu deure com a persona –va respondre el Gellért.
–A més de valent, honorable. I veig que ets fort, quins músculs que tens! Me’ls deixes tocar? Segur que tens molt d’èxit amb les dones, eh?
–La veritat és que ahir al matí em van oferir sexe quatre dones que semblaven casades, però no vaig fer-m’ho amb cap.
–Oh, que interessant. Per cert, portes calçotets?
–Calçotets?
–Sí, és una peça de roba interior que ha inventat el rei Winger. Vols veure els que porto jo?

El Thomas i el Gerhard tancaven el grup. Al mig la Phaseolus caminava al costat del Hans.
–Jo no crec que hagis sigut tu.
–Gràcies, Hans.
–Fas mala cara, estàs com pansida.
–És que és injust. Jo no he fet res. Per què no em creuen? Ni tan sols no tenen proves. Sóc innocent.
–No et desanimis: ja se’ns ocorrerà alguna cosa. Vull dir que se t’ocorrerà a tu, jo no serveixo per a aquestes coses. O al rei Arlenten, ell és molt llest. Segur que està investigant pel seu compte.
–Això espero.
–No et deprimeixis, noia. Mentre hi ha vida hi ha esperança. Qui es riurà de mi si et tanquen a Plins?
–Em sembla que no em volen tancar. Em volen matar.
–I una merda! No ho penso permetre.
–I què faràs?
–No ho sé.

Van quedar callats una estona. La Phaseolus caminava sense ganes. Només volia plorar. No entenia perquè li estava passant tot allò. Per la seva banda, el Hans estava cercant la manera d’animar la Phaseolus o, com a mínim, que deixés de preocupar-se una estona. Després de dinar, mentre tornaven a caminar, li va preguntar:
–Phaseolus, com us vau conèixer el rei i tu?
–Ui, d’això en fa uns disset o divuit anys. Jo vivia amb el meu pare, a la muntanya.

I explicant-li la seva història, la Phaseolus no es va adonar que es feia de nit. Van tornar a fer una foguera, però aquest cop la va encendre el Gellért.
–Que manyós! –va dir el Delegat Limin.

Després de sopar la Phaseolus va seure repenjant l’esquena en un arbre. El Gellért la va lligar amb una corda. El Hans va estirar-se al seu costat. Els Delegats de Plins i el Gellért van allunyar-se uns quaranta metres per a dormir. La guàrdia quedava a càrrec del Thomas i el Gerhard.

La Phaseolus va pensar que aquella nit no podria dormir. Donava voltes i voltes a com demostrar la seva innocència. Sempre hi havia la possibilitat de cremar tothom. Sí, podia matar-los a tots, excepte al Hans, i marxar volant a la fi del món. Que pensessin el que volguessin aquells homes! Però ella no era així. Tampoc no seria just que aquells homes morissin. Qui era el culpable? I si el culpable de l’incendi de Tolmi era el mateix que havia cremat a l’Ottakringer i al Moritz? Potser els estava seguint? Potser era algú del grup? Un dels que havia marxat? Un dels que encara era allà? Però, encara pitjor, quin era el motiu? I amb tantes preguntes, unides al cansament de la depressió que li emergia, no va poder més i es va adormir.

L’endemà el que va despertar la Phaseolus va ser el crit del Gerk, que assenyalava els cossos cremats del Gerhard i el Thomas. El Gellért va apropar-se a la dragona i al Hans.
–La corda està tallada! L’has tallada tu? –va dir el Gellért assenyalant al Hans.
–Però si no m’he mogut d’aquí.
–I llavors per què tens brins de corda a la beina de l’espasa?
–Què?
–No hem fet res, nosaltres! –va cridar la Phaseolus.
–Menteixes –va dir el Gellért desembeinant la seva espasa.

El Hans també va desembeinar la seva.
–Pareu! –va cridar la dragona.
-Fill de puta! –va cridar l’amic de la Phaseolus.

El Hans va llençar una estocada cap al Gellért que va aturar amb habilitat. Les espases van començar a trobar-se, mentre els homes estudiaven la força del contrari. Inicialment la lluita semblava igualada, pràcticament no es movien del lloc i els cops metàl·lics d’espasa contra espasa inundaven les oïdes de la Phaseolus.
–Pareu!

I ells seguien. El Gellért va fer una passa enrere, una altra passa, una altra. Aturava tots els atacs del Hans, però no tenia temps de contraatacar. El Hans podia tenir molt mala hòstia quan s’aixecava i havia de fer coses sense haver-se pres un cafè. Encegat de fúria avançava cap al Gellért sense aconseguir ferir-lo.
–Pareu!

El Gellért s’havia adonat que el Hans era més fort que ell, tot i que l’aparença d’ambdós podia suggerir el contrari. No podia guanyar. O sí. Va caure enrere, fent veure que no podia suportar més els cops del Hans. Però també va caure cap a la dreta i quan el Hans va intentar aprofitar-ho per clavar-li l’espasa, va ser el Gellért el que li va fer un tall profund a la cama al Hans. El Hans va caure de genolls a terra i el Gellért va aprofitar per a donar-li una puntada de peu a la cara. El Gellért es va aixecar i va apuntar amb l’espasa al clatell del Hans.

La Phaseulus va desplegar les ales i es va enlairar cap als dos espadatxins. El Gellért es va girar, i quan la Phaseolus va arribar davant seu amb la boca oberta preparada per a llençar-li el foc, el Gellért va somriure, va treure un mirall de la butxaca i el va posar davant de la cara de la Phaseolus. La dragona va caure a terra sense força. I això ho va aprofitar el Gellért per a llençar una estocada al cor de la Phaseolus.

I la Phaseolus va morir.

Pots llegir aquí la quarta part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/camino-forestal-naturaleza-1398227/

El somni dels dracs (II)

riuPots llegir aquí el capítol anterior.La Phaseolus va quedar petrificada.
–M’estàs acusant de matar no sé quantes persones i una cabra d’un poble del Regne de Plins? Però si fa anys que no surto de Mittwoch!
–Phaseolus, a mi em costa de creure que hagis fet res semblant. Jo només compleixo ordres del rei.

La Phaseolus no s’ho acabava de creure. I si…
–I si me’n vaig volant? Vosaltres no podeu fer res contra mi amb les armes que porteu.
–La veritat és que el rei ens ha dit que confiava que vindries sense posar-hi pegues. A més, no pots sortir de la muntanya sense l’anell, oi?
–Com sabeu que no tinc l’anell?
–És la prova que han portat els imbècils de Plins per a acusar-te de l’atac. El van trobar entre les restes del poble. Té –va dir el Hans oferint-li l’anell.
–Si me’l dones podré fugir.
–Però si no te’l dono no podràs creuar la barrera. El rei confia en tu.

Va agafar l’anell i se’l va posar a l’urpa anular de l’arpa esquerra mentre recordava el seu veritable significat. Els guàrdies es van situar al seu voltant i tots plegats es van posar en marxa cap a Schokoladentortestadt. El Hans obria la marxa.

El camí era estret però prou ample per a una dragona com la Phaseolus amb dos guàrdies caminant al seu costat. La Phaseolus va poder traspassar la barrera sense problemes. El Sol amenaçava amb situar-se a sobre seu però els pins negres encara els farien ombra una bona estona. El camí girava constantment car l’erosió del temps i l’aleatorietat de la natura havien volgut que el camí fes sempre un lleuger i constant pendent. Més endavant, el bosc a mà esquerra es va acabar i va deixar pas al riu Flussfluss, que baixava cabalós mentre repel·lia amb suavitat l’atac despietat del Sol de mig matí. Un bri de pinassa aquí, allà un pètal de nimfea, un de jonça, una campaneta extraviada. Dues libèl·lules, una de verda i una de taronja, sobrevolaven el mirall fluid en una batalla contra la brisa fina que baixava del cim de Flugdrachenberg. I al fons, la muralla de la capital s’alçava indòmita com si fos una barrera entre el cel i la terra, com un ample horitzó de pedra.

El Hans va deixar la seva posició per situar-se al costat de la Phaseolus.
–Cada cop que passo per aquí em venen ganes de fer-me poeta –va dir el Hans.– És que és bonic de collons, cagumdéu! Has vist el putos bitxos aquests amb ales? Les d’això… les libèl·lules! Si és que són la polla de maques.
–Sabies que les libèl·lules respiren pel cul? –va dir la Phaseolus.
–No fotis! –Va respondre el Hans – Espero que no es tirin molts pets.

La Phaseolus va riure.
–Ah! M’estàs prenent el pèl!
–No, no, que m’ho va explicar el Professor Errantus.

Poc a poc, tots els guàrdies es van posar a xerrar, entre ells i amb la Phaseolus, i es van oblidar que estaven de servei. Van perdre la formació i van ser el que la seva feina tan sovint ocultava: persones. Per a tots ells, la Phaseolus sempre havia estat allà, però la dragona només tenia cinquanta anys i l’aspecte d’una dragona de vint. Era com una mare, com una professora, com una amiga que cuidaria del regne sense pensar-s’ho dues vegades. Com podia haver matat algú si no era per defensar-los del mal?

Des de dalt de la torre central de la muralla de Schokoladentortestadt el vigia va veure el que semblava una excursió de nanos d’entre vint i trenta anys i una mestra amb forma de dragona. Alguns reien fent bromes, altres quedaven endarrerits llençant pedres planes al riu que rebotaven un, dos, tres i més cops fins que s’enfonsaven. El grassonet menjava un entrepà de truita.

El vigia va fer sonar una banya per a avisar de l’arribada de la dragona detinguda. En sentir-ne el so el Hans va ordenar que els guàrdies es tornessin a posar en formació.
–Hi ha els emissaris del Regne de Plins. Hem de guardar les formes –va dir el Hans a la Phaseolus.

La porta de la muralla es va aixecar i van entrar. Tothom saludava la dragona i ella contestava amablement. Fins que la van fer passar a la gran entrada del Palau Reial.

Allà tot era silenci només trencat per les petjades. La Phaseolus va entrar precedida pel Hans que es va quedar al seu costat. Al fons el rei seia en una cadira normal i corrent. A la seva esquerra dos homes que la Phaseolus no havia vist mai l’observaven amb por. Tots dos duien bastons amb acabats d’or.

El rei Arlenten II es va aixecar. Era un home fort i alt i duia el cabell llarg fins la cintura.
–Aquí teniu la Phaseolus Tumidus, Senyora de Gewittersturmwald. Emissaris del Regne de Plins, formuleu les vostres acusacions.
–Mmmm, eeeeeh… –va començar a dir el foraster de Plins, que semblava un home dur – El meu nom és Limin Tristsalmó, Delegat d’Afers Llunyans del Regne de Plins.

El Limin es va girar cap al seu company i el va mirar fixament. L’altre home va respondre amb un somriure. Cinc segons més tard va reaccionar.
–Ah! I jo sóc el Gerk Castellescapçat, Delegat del Delegat d’Afers Llunyans del Regne de Plins.
–Abans que pregunteu res, –va interrompre el Limin – ja sabem que és una mica estrany que el Delegat i el seu Delegat siguin delegats pel rei en delegació, perquè amb un delegat ja n’hi hauria prou per això de les coses delegades.
–Per no parlar dels cavalls. Un es diu Delegat –va explicar el Delegat del Delegat – i l’altre Delegat del Delegat. A més, som la Delegació Delegada.
–Sí, al rei Winger I li va fer gràcia. Però el que no li va fer gràcia és que tu, Phaselus…
–Phaseolus –va corregir el rei Arlenten.
–Perdó. Cap gràcia li va fer que tu cremessis Tolmi i matessis trenta-set persones!
–I una cabra –va afegir el Gerk.
–Sí, el rei Winger I ha deixat clar que la cabra també mereix venjança. Tu, Pha… dragona, has de pagar amb la teva vida! I si el regne de Mittwoch ho impedeix, es considerarà una declaració de guerra.

La Phaseolus va mirar el rei.
–L’anell que porta la Phaseolus és la vostra prova condemnatòria. Però com he acordat amb el rei Winger I, la Senyora de Gewittersturmwald mereix un judici just. Abans de res, tanmateix, m’agradaria tenir una xerrada en privat amb la meva amiga. Si us plau, Phaseolus, acompanya’m a la Sala dels Miralls.

La Phaseolus va avançar fins al rei i junts van endinsar-se al Palau. Quan ningú no els podia sentir el rei Arlenten va començar a parlar.
–Digue’m Phaseolus… si una persona surt caminant de Schokoladentortestadt en línia recta cap a Pertiumo a una velocitat de dos kilòmetres per hora i una altra persona surt de Pertiumo a Schokoladentortestadt a tres kilòmetres per hora, i tots dos surten a les vuit del matí, quan es trobaran?
–Pertiumo? Al regne de Pertiumilla?
–Sí.
–I quina distància hi ha entre Schokoladentortestadt i Pertiumo?
–Posem que sis-cents kilòmetres.
–Bé, així fent càlculs ràpids diria que a les vuit del matí de cinc dies més tard. Però això seria suposant que no descansin en cinc dies i això és impossible. Per tant, no és la resposta correcta. Més aviat diria que… sí, diria que no es trobaran mai.
–Per què?
–Perquè si van en línia recta es creuaran amb el Diable de Dues Polles i, com que caminen a velocitats ridícules, moriran.
–Correcte!

Van arribar a la Sala dels Miralls.
–Per què em fas això? Per què em vols fer entrar a la Sala dels Miralls?
–Perquè necessito veure-la. I, crec que tu també necessites veure’l a ell.

Van entrar a la Sala dels Miralls. El nom estava molt ben triat perquè era una sala amb les parets de mirall. La Phaseolus es va sentir desfeta. I davant d’ella (i al costat, i darrera, i a l’altre costat, arreu) hi havia una dona formosa, amb el cabell llarg i negre. Estava acompanyada d’un drac enorme, l’ombra del qual ompliria de pànic l’exèrcit més gran del món.

La Phaseolus i l’Arlenten ploraven.
–Pots fer els gestos de presumida?

La Phaseolus es va mirar al mirall i es va tocar el cabell i va mirar-se la cara des de diversos angles. L’Arlenten va somriure entre llàgrimes.
–Bri… Phaseolus, sé que no has sigut tu. Estic segur que t’han parat una trampa. No sé qui, però sospito amb quina intenció. Hauràs d’anar a Plins i sotmetre’t a judici.
–Però no puc demostrar que no vaig sortir de Flugdrachenberg. L’única pista que tinc és la cara del lladre.
–El vas veure?
–Sí, tenia la cara plena de barbs i una barba molt poc densa. Els ulls eren marrons i el cabell curt i gris. Però es va convertir en mussol i va fugir volant.
–Es va convertir en mussol?
–Sí.
–Però que se sàpiga només hi ha quatre persones al món que puguin canviar de forma a voluntat. Convertir a una altra persona ho poden fer molts mags, però a un mateix… Només els que han pujat al cim d’Isofromatem i han passat la prova ho poden fer.
–I saps qui són?
–No, només en conec un… i no encaixa amb la descripció.
–Però pot haver canviat de forma, no?
–Sí, però només es pot canviar a una forma diferent a la pròpia des de la teva forma original.
–O sigui que aquella era la seva forma…
–Suposo que te’n recordes del meu mestre, el mag Celdó. És el mag de la cort del rei Winger. Entre els dos hem creat una forma de comunicació a distància bastant… màgica i he parlat amb el rei. És molt jove i bon paio i diria que em creia quan li he dit que tu no havies pogut ser la culpable, però el poble li demana justícia. Demà al matí escolliràs deu homes que t’escortaran fins a Plins. Tria bé. Jo intentaré esbrinar alguna cosa sobre les altres persones que poden canviar de forma. Quan arribeu a Plins, demana al rei Winger que parli amb mi. Tu intenta recordar tot el que puguis. Confies en mi?
–Sempre –van dir la Phaseolus i la dona que hi havia davant seu.– I tu, confies en mi?
–Sempre –van dir l’Arlenten i el drac que hi havia davant seu.

Van sortir de la Sala dels Miralls.
–Pha, per deferència als emissaris del Regne de Plins no podràs sortir del Palau fins demà. Se t’ha preparat la teva habitació.
–Em sembla que me n’hi vaig ja. No estic de gaire bon humor. Tindré companys?
–No, no tenim ningú a les masmorres actualment.

La Pha va començar a caminar cap a les seves masmorres i el rei cap a la seva cambra.
–Encara no has trobat una reina que et faci el pes?
–I tu, no has trobat cap drac?
–Fa molts anys que no veig cap altre drac.

L’endemà al matí, l’home que feia uns dies havia sigut fugitiu, observador, pensador i mussol, s’acabava els ous ferrats amb patates rosses de l’esmorzar. Després de pagar l’allotjament i l’esmorzar a l’amo de la fonda, va sortir al carrer i es va convertir en un home alt, trenta anys més jove, fornit. Ja no tenia els barbs ni li calia afaitar-se. I convertit en un home molt atractiu va comprovar que duia un mirall de butxaca a la bossa i va començar a caminar. Quatre carrers més enllà va arribar a la plaça principal de Schokoladentortestadt, just davant del Palau Reial, no sense que abans quatre dones casades li oferissin sexe gratuït pel camí i a poder a ser ja mateix. Va refusar, tenia pressa.

A la plaça, hi havia molts homes dels pobles veïns que no tenien res a fer fins que arribés la temporada d’esquilar ovelles. Feien cua per a apuntar-se a la Caravana de la Dragona, que era com s’havia batejat al grup d’escollits per a acompanyar la Phaseolus fins a Plins. El seu deure seria el d’impedir que la dragona escapés, però també que ningú no li fes cap mal, almenys fins que es fes justícia. Cada cop hi havia menys dracs i la seva pell escamosa estava molt ben cotitzada. Cada membre de la Caravana (excepte la Phaseolus i els delegats del Regne de Plins) rebria quinze monedes de plata per cada dia de viatge, que incloïa l’anada i la tornada. L’home molt atractiu es va afegir a la cua. En veure’l, una dona va dir “Oh, quin home més valent!”, mentre pensava marranades.

Una hora més tard la Phaseolus va sortir a la plaça acompanyada del Hans. Els delegats de Plins eren darrera seu.
–Bé, Phaseolus. Tria deu acompanyants, els que vulguis.
–Primer et trio a tu.
–Què? No pots, dona, vull dir dragona. A mi no pots triar-me.
–Per què no puc? M’has dit que triï qui vulgui.
–També tens raó. Vindré amb tu.
–I, saps què, tria un amic teu.
–Ah, doncs a veure…

El Hans va mirar la gent de la plaça.
–Joseph, tu també véns!

Un home de l’alçada del Hans però bastant poca cosa, per dir-ho finament, va apropar-se a la Phaseolus i el Hans, somrient però poruc.
–Joseph? És estrany, creia que coneixia tots els amics del Hans.
–És que he arribat aquesta nit. Vinc de Vanillekipferln. Sóc cosí tercer del Hans per part de mare i oncle avi i cosí tercer per part de pare. I cunyat, també.
–Ai! Que ets el marit de la Marie! Molt de gust! Va marxar embarassada i no me’n vaig poder acomiadar. Així que tu ets el pare de la criatura, eh?
–Sí –va dir el Joseph no gaire convençut.
–Bé, Phaseolus, has de triar set persones més.
–Quan dius set en realitat vols dir… –va dir la Phaseolus esperant que el Hans completés la frase.
–Eh?
–Deu menys dos fan…
–Ai! Tres, no, set, no, sis, no, puta merda. És que el deu té dos números i em faig un embolic.
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuull una pistaaaaa. Ah, no! Cagumlaputa, vuit! Vuit!
–Molt bé! –la Phaseolus va donar dos copets al cap del Hans mentre ell somreia orgullós i el Joseph moria lentament de vergonya aliena.
–Gràcies, Phaseolus –va dir el Hans. – Però hauríem d’anar marxant, que es fa tard.
–Doncs va, mira, aquells tres d’allà, i aquells dos d’allà, aquells altres dos… i… a veure, aquell d’allà, el que sembla que totes les dones vulguin anar-se’n al llit amb ell.

Pots llegir aquí la tercera part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/r%C3%ADo-piedras-%C3%A1rboles-gales-1562262/