Propaganda pectoral

Entre festa i festa de la democràcia, el poble demana una mica d’assossegament. Si no us n’heu adonat és perquè ho fa de manera silenciosa, que és com s’expressa la majoria, amb silencis que riute’n dels baffles dels concerts d’U2. I entre entrevista a Albert Rivera i entrevista a Albert Rivera, crida calladament que ja n’hi ha prou de tant d’això i tant d’allò i que si esquerres i que si dretes i que ja n’hi ha prou de ballar la yenka.

I per això, el Jaume Torrella (dissenyador) i jo (indigent moral) hem dissenyat samarretes. Perquè sempre havia volgut ser guionista de samarretes. Sí, estic fent propaganda. Pectoral, perquè us adornarem el pit i el pitram amb colors i lletres i coses. Són idees simples, que anirem ampliant amb el temps, fil i agulla i drogues. Espero haver esborrat “i drogues”, que feia referència a almax i ibuprofè.

Us presento, doncs, els tres dissenys:

1. Descomposició en elements químics:

rubi

2. Scrabble:

lluis

3. Espases:

cris

 

Ja tenim 152 models pujats a la botiga de latostadora.com. Enllaç: LA BOTIGA

Si voleu una samarreta (o més d’una!) amb algun nom concret i no la trobeu, no dubteu en enviar-me un correu (teniu l’adreça a la columna de la dreta d’aquesta web) o un missatge per twitter a @lluismarti_cat .

Penseu-ho detingudament, però no massa que se us posa cara de Rajoy: com he pogut viure fins ara sense aquestes samarretes? La resposta és clara com l’aigua de la Riera de Rubí el dia de l’Apocalipsi (fa dos anys i mig, més o menys): sense alegria, sense felicitat, com un zombi corrent la marató mentre plouen bitllets del Monopoly perquè ha passat per la casella de sortida (però després caurà a Impost sobre el Capital i, bé, és una putada).

Per tant, compreu les samarretes. Per a engalanar els vostres pits, ja de natural agraciats. Per a il·luminar de joia la gent que us envolta i fer-ne emergir el nen que porten dins, amagadet. I per a què el Jaume i jo puguem arribar a fi de mes.

 

El pòtol de La Garriga

L’altre dia em va venir al cap la paraula “pòtol”. I vaig recordar que l’havia utilitzada amb un nivell premi Nobel que Déu n’hi do en un relat que vaig escriure l’any 2009. Fa així:

Ah! La jove marquesa de La Garriga del Pingüí! Els seus cabells negres competien amb els seus ulls per veure quina part de la seva anatomia provocava més tremperes. De ben a prop els seguien les espatlles nues que insinuaven el més bell dels cossos, marc incomparable per al seductor mamellam que la cotilla no refrenava sinó que n’accentuava el relleu. Les cuixes dolces s’ocultaven sota la faldilla com el regal amagat dins l’embolcall. I enmig de les cames… ai! la flor més fina i delitosa de tota La Garriga. I la disposició a la promiscuïtat i al sexe incontenible encara li sumava més encís als ulls dels homes, si és que en cabia la possibilitat. Una promiscuïtat una mica selectiva, per cert, atès que el títol nobiliari mínim que havia de menester l’afortunat estava establert en comte o bisbe. Quants barons, quants capellans havien malgastat les seves hores empaitant la damisel·la, privats de reeixida!

El seu marit no era aliè als desitjos d’ella, per això, quan va haver de marxar de viatge, li va posar un cinturó de castedat, previsor. Que després et surten fills però no et surten els números. Amb el currículum de la seva muller no era per menys: només una paraula bonica (com nazgûl, polla o hola) i la noia era un castell de focs. I ara, incapacitada per a la luxúria, la jove marquesa s’enfonsava en la més gran de les tristors. Les criades, que estimaven la seva mestressa perquè era tan bona com ho estava, no sabien com calmar-li el neguit i esborrar-li les llàgrimes. Res en quedava, d’aquella nena xica que cantava i saltava per prats i camins, no feia tants anys. Mes els anys havien passat, per bé i per mal. I ara plorava i gemegava. Hi ha res més trist que el rostre d’una dona que plora sense consol?

Els pensaments obscurs ocupaven la seva ment, cansada de fantasies que el cinturó feia impossibles. Maleïdes calces metàl·liques! N’havia cercat la clau arreu, debades perquè no era cap clau el que tancava el cinturó. El ferrer consultat li digué que no s’hi podia fer res: semblava que la màgia protegís el cinturó de qualsevol intent d’alliberació. Màgia, eh? La marquesa tingué una idea. Feu cridar una bruixa que vivia als afores per a que li examinés el cinturó.
–Hòstia puta reconsagrada! Xurres, turacs i passerins morts! Això és màgia de la bona, senyora marquesa!
–I què hi puc fer? M’has d’ajudar! No puc viure més en aquesta desgràcia.

La bruixa examinà el cinturó, fent totes aquelles coses per les que la gent creia que era una bruixa. I s’inventà:
–Només la bondat sincera, l’oferta de la seva virtut a aquells a qui sempre l’ha negat, traurà el seu presoner de la presó.
–Quin presoner?
–El seu cony, marquesa! El seu cony, que s’ha de dir tot.
–No li digui cony, digui-li patatona. Aquí som gent fina.

Aquesta devia ser la solució, pensà la jove. I així, la marquesa s’empassà el seu orgull (entre altres coses) oferint-se a barons i a cavallers, a monjos i a capellans. Però res. Re de re de re. Els oferia tot el que era a les seves mans (i a la seva boca), ateses les circumstàncies. No menjava… menjar, no vivia per a res que no servís per al propòsit de treure’s el cinturó. La seva bellesa minvava com li minvaven les carns i les forces, com se li marcia la mirada i li desapareixia qualsevol rastre de somriures passats. En la desesperació més absoluta fins decidí fer cosetes amb plebeus. Res. Només li quedava confiar en la tornada del seu marit.

Però un dia arribà la notícia: el marquès havia caigut del vaixell a alta mar i no l’havien vist més. El secret del cinturó morí amb ell i l’esperança de la marquesa s’esvaí en les tenebres.

—-

En Xavi vivia (prenent el verb viure en el sentit més estrictament biològic) als carrers gastats de La Garriga del Pingüí i era un pòtol. Com tots els pòtols, de tant en tant s’aturava i demanava almoina, menjar o una mamada. Per desgràcia per ell, La Garriga del Pingüí era un lloc de gent tant rica que era incapaç de veure ningú que no tingués diners, com qui no veu els fantasmes perquè no hi creu.

Un dia, la marquesa vídua deambulava pel poble, perduda en les seves cabòries, famèlica, mentre intentava imaginar l’ésser menys afortunat en tots els sentits, a part d’ella mateixa. I allà hi havia en Xavi.
–Una fel·lació, per caritaaaat! És trist de demanaaaaar, però més triiiiiist és anar-se’n de puuuuuuteeeeees.
–Quin és el teu nom, jove dropo?
–Xavi el Pòtol, senyora.
–Uf! M’he posat catxonda. Segueix-me al palau.

Al palau hi feren marranades però el cinturó continuava allà, impertèrrit. La marquesa pràcticament nua era un sac d’ossos sobre el llit. En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa es sentia reconfortada perquè sentia que havia fet una gran obra que en Xavi necessitava; o hi havia alguna cosa més? En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa mirava en Xavi com si per fi hagués trobat allò que mai no havia buscat. En Xavi era l’home més feliç del món.
–Allò és una guitarra?
–Sí. El marquès l’adquirí tan sols pel seu valor estètic
–Puc tocar-la?
–Sí.

En Xavi afinà la guitarra i, tot seguit, començà a tocar la melodia més plena d’amor que ningú no pot ni tan sols imaginar. La marquesa extasiada s’alçà i començà a cantar. Com quan era una nena i els prats enormes i la vida bona. No sabia d’on sortien les paraules ni què significaven, però era feliç. Clonc.

La bruixa tenia raó, ai l’as! En Xavi havia alliberat la virtut de la marquesa que no era una altra que la seva veu.

I així nasqué la llegenda d’en Xavi el Baixa-calces, heroi dels kumbes i avantpassat de Tomeu Penya, tot i que en Xavi no tingué res a veure amb el cinturó de castedat.

[Vídeo] Presentació del llibre Areté

El passat 6 de febrer a Skalibur: Wargames & Comics, Rubí (Via Làctia) el David Vallès Ferrer i jo mateix vam fer la presentació en societat d’Areté, intens llibre oníric que el David ha publicat fa poc. I ho vam gravar en vídeo. Un vídeo que demostra que, en ple segle XXI, és possible editar un vídeo amb qualitat amateur del segle XX. Ja ho he demostrat jo, així que no cal que ningú més ho intenti. La segona part, molt més segle XXI, es titularà “Gats que han assolit l’areté de la felinitat”.

Voleu saber què cony collons tiramisú significa “areté”? Doncs veieu el vídeo. Allà us ho explico sàviament. Després el David em corregeix, però aquesta és una altra hist… no, de fet és aquesta història.

Ohnedich és a Llesdoof

Mentre espereu que publiqui (i escrigui) la tercera part d’Una història sobre una gogó i una advocada, penjo un relat que vaig presentar -sense èxit- al I Concurs de relats de la llibreria Skalibur de Rubí. Per cert, el tercer classificat va ser el meu amic David Vallès (@DavScipion) (more news about this soon).


Per cert, si voleu que vagi més ràpid escrivint, pagueu-me entre 1500 i 2500 euros al mes… Millor 2500.


El relat
Ohnedich és a Llesdoof va ser escrit a Viena cap allà al 2008 mentre a la ORF1 hi emetien un capítol de Men in trees. Això últim és irrellevant per al relat però em feia gràcia dir-ho. La idea de l’Unimig (spoiler! o no del tot!) va sorgir en una conversa amb en Jaume Perelló (@jaumeperello) que va adonar-se ràpidament que si sumes tres mitjos el resultat no és u, sinó un i mig. Sí, el Jaume és matemàtic i el meu cervell va a la seva puta bola. Per acabar, el títol prové d’uns dibuixos que es diuen Ohne dich ist alles doof (sense tu tot és trist), que il·lustren llibretes, tasses i altres mandangues allà les Alemanyes i les Àustries.


Espero que el gaudiu tant com jo he gaudit fent-ne copypaste del Word al blog.


Ohnedich és a Llesdoof

L’Ohnedich camina pel bosc de Llesdoof. S’acosta la cantimplora als llavis. Encara és ben plena però sap que n’ha de racionar el contingut perquè també sap que la travessia serà llarga. Tant de bo fos un puto elf, ells no necessiten beure gaire sovint. Ah! Els elfs, pensa, els elfs. La pregunta que s’ha fet des que era petit li torna al cap i sap que s’hi quedarà una bona estona, com aquelles visites que no aconsegueixes fer fora de casa ni sota amenaça de projecció de diapositives de les últimes vacances. Ni sota amenaça de projecció de destral contra els seus caps.
Però la pregunta sense resposta (de fet la resposta ha de ser sí o no, però per ara és una mica schrödingeriana) l’ajuda a continuar el camí, aliè al que podrien ser veritables maldecaps, com per exemple els esquirols zombis que se’l miren des de les soques dels arbres (també zombis) o la formidable i mansoia criatura mig gripau, mig centaure, mig llibre d’acudits dolents. Sí, suma un i mig, però és que és molt gran. I és precisament l’unimig el que salta davant seu.
L’Ohnedich aixeca la vista i observa com s’alcen les potes verdes d’amfibi, que acaben desembocant en un cos de cavall que té per cap el cap d’un home. L’Ohnedich es pregunta si s’hauria de pixar a sobre, però no sap si de por o de riure. L’unimig, amb els ulls il•luminats per un resquill de sol que s’escola entre el fullam (zombi), obre la boca:
―Et saps l’acudit de la marmota, el gibrell i la punta de coixí? ―amenaça l’unimig.
―Sí.
―Merda. ― diu i mor.
Això explica per què els unimitjos són una espècie en vies d’extinció.
O no mor, perquè de fet esdevé zombi. És aquest, doncs, el moment de fer una explicació necessària i suficient tal que un cop formulada i aprehesa sigui tant reveladora com aclaridora i, tanmateix, més curta que la frase introductòria ―és a dir, aquesta―, que és sens cap mena de dubte banal i sobrera: qui «mor» al bosc de Llesdoof, no mor. El problema és que tampoc viu. A més, no es pot reproduir perquè… qui es ficarà al llit amb un zombi? I encara menys si sembla un collage que, a la que et despistes, t’explica l’acudit de les gosses que miraven el riu des del pont i llavors una escup i l’altra va i li diu que què fa i l’altra que es gira i… Bé, tothom el coneix aquest.
L’unimig s’aixeca mentre l’Ohnedich n’observa el nou to gris zombi. Un cop observat, passa pel costat de la bèstia ignorant-la. L’Ohnedich comença a pensar en el veritable perill del bosc.
«El que has de fer és no morir, perquè si mors, de fet, no mors. Per tant, no pots morir, però si no pots morir llavors no mors i, per tant, si mors (que no pots) no pots no morir. I si no pots no morir és que has de morir. Ara bé, si mors, no mors. I si no… aaaaaaaaaaah! Elfs! Com era la pregunta dels elfs? Mmmm. Uf, sí!»
La pregunta dels elfs ajuda l’Ohnedich a no caure en la desgràcia del Pensament-sense-fi, que és el gran perill del bosc de Llesdoof. La majoria de gent que hi ha entrat ha començat a pensar exactament com ell i finalment, asseguts a la vora d’un arbre i donant-se cops al cap amb una mà, han mort per acorament. O no han mort perquè si mors, de fet, no mors. I no m’empatollo més. D’altra banda, l’unimig ha començat a seguir-lo.
―Vols que t’expliqui un acudit?
―No.
―Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí ―repeteix com si algú hagués fet copiar i enganxar―. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí.
―Va, no.
―Ets un desagraït.
―Deixa’m en pau.
―Fixa’t. Per culpa teva he mort. Bé, no he mort perquè, aquí, si mors, de fet, no mors. Diguem que he «mort» per culpa teva.
―Mira, no em fiquis a la teva vida. O mort. O no mort. O el que coi sigui que tens.
―Va, si deixes que t’expliqui un acudit et deixo tranquil.
L’Ohnedich s’atura i s’ho pensa. El tracte sembla bo.
―Digues.
―Això és un tio que li diu a l’altre…. «La Niegenug canvia de parella com qui canvia de calces, però ara fa temps que surt amb l’Ichkriege». I l’altre va i li contesta… «Doncs deu tenir les calces fetes un fàstic».
―Molt bé, doncs ara deixa’m estar.
―Per què?
―Perquè abans m’has dit que si et deixava que m’expliquessis un acudit em deixaries tranquil.
―Era una manera de parlar.
―Deixa’m tranquil!
―I si no què faràs? Matar-me? No pots matar-me perquè ja estic «mort». Saps com funciona això, oi? Si mors, de fet, no mors.
―Fill de puta.
La cançoneta sense fi s’ha instal•lat altre cop al seu cervell. Fa així: «si mors, de fet, no mors. Per tant, no pots morir, però si no pots morir llavors no mors i, per tant, si mors (que no pots) no pots no morir. I si no pots no morir és que has de morir. Ara bé, si mors, no mors». És la mare de les tornades perquè tal com s’acaba ja torna a ser aquí.
―ELFS!!! ― l’Ohnedich exclama i s’allibera.
―Què dius?
Però l’Ohnedich fa un altre glop de la cantimplora i segueix el seu camí, ignorant (amb la força dels raonaments estúpids de la pregunta infantil sobre els elfs) la vergonyosa figura que el segueix i li demana insistentment que li deixi explicar un acudit.
Després de caminar incomptables milles, sobretot si estàs més avesat al sistema mètric decimal, l’Ohnedich albira la fi del bosc, ara que l’aigua se li ha acabat. Comença a córrer. L’unimig salta darrera seu. L’Ohnedich arriba al llindar, el travessa i s’atura. Es gira i contempla com l’unimig se’l mira encara des de sota els arbres, també aturat. No pot sortir del bosc, perquè si surt morirà. De veritat.
―Sembla que les nostres, posem per cas, vides es separen ―li diu l’unimig―. Digue’m una cosa abans de marxar.
―Què?
―Com t’ho has fet per no tornar-te boig com fa tothom?
―Tenia una pregunta al cap que des de petit tinc amb mi i que em fa immune a les pseudoparadoxes.
―Quina?
―Si elf en alemany significa ‘onze’, onze en èlfic significa ‘alemany’?
―És bo, oi? Ja me’l sabia. I tu, et saps el d’aquell que es diu Ohnedich i que camina pel bosc de Llesdoof?

Una història sobre una gogó i una advocada (II)

I toca parlar de l’advocada que no va ser gogó però que ara mira com la gogó que no serà advocada balla. A l’advocada l’anomenarem Nabiki Aohime i, com es dedueix del nom, és catalana. Quan la Nabiki estudiava dret a la Universitat Complutense de Banyeres del Penedès, Arizona, va estar temptada de fer-se gogó però no li feia el pes això que se li veiessin les calces, més que res perquè això vol dir que se n’hauria de posar. Les calces, segons la Nabiki, són producte d’aquell feminisme decadent que promou que les dones cometin els mateixos errors que quatre dies abans criticaven als homes. Dones del món, allibereu-vos de l’opressió pseudofeminista i cremeu les calces (treieu-vos-les abans)!, diria la Nabiki després del quart tequila. Per aquest motiu la Nabiki mai no porta calces. Per aquest motiu, la Nabiki mira enlaire i veu i mira i observa les calces que envolten la part que envolten les calces de la Lucy, que balla a les alçades. Roses, havien de ser roses, serà pseudofeminista!

La Nabiki beu tres tequiles seguits mentre rebutja amb mala bava parlar amb tres homes que han gosat dir-li hola somrient (no és que odiï els homes, és que els que hi ha a les discoteques, van al que van, que són tots uns pringats babosos; el príncep blau de Disney no va a les discoteques; ni existeix! puto Disney; posa’m un altre tequila!). Es pren el quart tequila. Es trauria les calces si en portés. I llavors crida: “Cremeu les calces, cremeu les calces, putes feixistes neoputes!” Els homes del voltant la secundarien si no fos perquè en una discoteca no se sent una puta merda. Vist el fracàs, surt de la discoteca, vomita sobre el segurata i demana un taxi.

Dilluns la Nabiki va a treballar al bufet. Sempre li ha fet gràcia la paraula bufet, perquè és com si fos el marit de la bufeta. Per pixar-se, eh? La Nabiki seu a la seva còmoda cadira i encén l’ordinador. Fa dies que no li arriba cap cas i comença a pensar que potser la faran fora de la feina. I, pensa, coi, si em fan fora, tal com va la crisi aquesta, de què treballaré? Els polítics són tan honrats que cada cop tenim menys feina! Ja no tinc edat (ni calces) per fer de gogó!

A l’ordinador, hi mira el correu-e. Oh! Un correu-e del president del bufet! Diu que “Mira la foto i vine al meu despatx”. A la foto adjunta s’hi aprecia com un tros de calamar navega en un mar de vòmit que surt de la boca de la Nabiki i es dirigeix sense obstacles a la camisa d’un segurata.

En aquell mateix moment la Lucy es desperta en un llit estrany. No és el primer cop perquè és gogó i les gogós lliguen que t’hi cagues, encara que sigui amb bavosos fastigosos, prínceps blaus de Disney onanistes. Quan el cos et demana marxa, pensa la Lucy, doncs folles. (Per què? Perquè pot. I insultar-la només demostra que tens enveja de la molt puta. I no em vinguis amb “no, home, que és enveja sana!”, que sàpigues que això mateix ho deia Hitler. I tu em diràs que això és una fal·làcia reductio ad hitlerum. I jo et diré que no, perquè era mentida. Beurem un glop del cubata i tornarem a mirar-li les calces a la gogó uns instants. Sospirarem una mica i debatrem sobre l’art romànic com a inpass en l’evolució de la perspectiva tridimensional. Per això hem vingut a la discoteca, oi? Efectivament, respondràs).

Però la Lucy no recorda haver realitzar la còpula amb fins purament lúdics aquesta nit. Ai, però si el llit és individual… Ves que no sigui que no me n’he anat al llit amb ningú, amb la qual cosa ara sóc al pis de ningú… Foscor, sons estranys, una habitació petita… Mal rotllo, tia. Mira al voltant i veu clarament que no podrà sortir d’aquí fàcilment. Merda, pensa la Lucy, sóc dins d’un llibre de Stephen King. Ah, no! Uf! Si fos dins un llibre les parets serien de paper i hi hauria lletres escrites. No és el cas. Una veu la crida: Lucy Manuela-Smith-Li Hurley-Schnapps, aixeca’t! (Colló quin nom més llarg).

La Nabiki entra al despatx del president. El molt fill de puta (ara veureu per què ho dic això) riu.
-Mira, si no vols que faci pública la foto i s’acabi la teva carrera com a advocada tens dues opcions- diu el president. -L’opció A és que cada dia, quan vinguis a treballar, seràs la meva puta durant mitja hora.
-I la B?
-Que agafis el nou cas que ens arribat.
-I si el denuncio per xantatge i assetjament sexual?
-En tens proves?
-Tinc el correu.
-Al correu només hi diu que vinguis al meu despatx.

Merda. Després hi haurà de pensar en això. Ara no val la pena.

-De què va el nou cas?
-Hauràs de defensar una noia que ha estat acusada d’assassinat, es diu… Lucy M. Hurley-Schnapps. Diguem-li Lucy, que és més curt.

(La Lucy és una assassina? Aconseguirà ajudar-la la Nabiki? Deixarà de tenir sentit la paraula “puta” de tant repetir-la?)

(To be continued, ta taaaaaaaan)

Una història sobre una gogó i una advocada (I)

Totes les gogós que he conegut estudiaven dret. Això no vol dir que totes les advocades hagin estat gogós, però em diverteix pensar que els donaven crèdits de lliure elecció a la universitat per ballar música de merda mig en pilotes davant de quatre pringats babosos que només serien més intel·ligents que elles si la intel·ligència es medís en funció de les mentides que dius per intentar follar-te una tia. Quatre pringats que, en una ignorància que (hòstia puta quina merda de societat, collons) els enorgullia, no s’adonaven d’una de les grans veritats de la història de la humanitat. Una veritat en la que hi estaven d’acord Plató, Nietzsche i el General Sanjurjo: Per què les gogós estan en una plataforma elevada? Perquè són més intel·ligents que els pajilleros que les miren i perquè així les hi pots veure les calces. Ep! Enteneu-me. Que no és ironia. La professió de gogó és molt respectable. Al mateix nivell que la d’advocat, si no més.

I per què us parlo de tot això? Doncs perquè la història que prosseguirà parla d’una gogó i d’una advocada. És una història, com d’altres de fet, en la que les vides de dues persones que aparentment no tenen res en comú, conflueixen en un punt. Una d’aquestes persones és una gogó que no estudia dret. L’altra, sorpresa!, és una advocada que no va fer de gogó. Tinc davant meu dos personatges que han de xocar per força i per tant és una gran història, segur. Allà, al final d’un llarg i tremebund camí, hi ha el premi Nobel esperant-me.

Ara és el moment de les presentacions. Qui voleu que us presenti primer, la gogó o l’advocada? He, he. Ara m’ha fet gràcia recordar una anècdota que va passar fa bastants anys amb ma mare. Ma mare ens pregunta, al meu germà i a mi, què voleu per sopar, bikinis o hamburguesa? Tots dos responem hamburgueses. I ella diu, uf, faré bikinis. Doncs ara és el mateix. Qui voleu que us presenti primer, la gogó o l’advocada? Algú ha dit l’advocada?

La Lucy M. Hurley-Shnapps està ballant a la seva plataforma. La música (ella en diu així) la posa a cent i balla com una calenta-braguetes gata en zel que intenta atraure tots els gats del món, tot i que sap que al final no es deixa follar perquè els tios gats no són més que uns pringats babosos. Per cert, que la Lucy M. Hurley-Schnapps no estaria d’acord amb la comparació anterior perquè sap que les gates en zel no ballen sinó que es dediquen a donar pel cul a tot el veïnat miolant com desesperades, cosa que s’evitaria si les castressin. I la Lucy M. Hurley-Schnapps ho sap perquè, tot i que no estudia dret, ho va veure en un documental a Internet pensant-se que veuria una porno. Clar, el documental es deia Gates en zel, un títol ambigu. I tot i que el sexe no el protagonitzaven persones se’l va quedar mirant perquè la història enganxava com s’enganxa el penis espinat d’un gat en una vagina de gata. A més, com a les porno, al final els gats no es casen.

Permeteu-me que em surti de la història una mica, ara que us tinc enganxats amb una trama que no podien ni somniar els guionistes de Breaking bad, de Lost o d’El diario de Patricia. La Lucy M. Hurley-Schnapps no és una marrana que li vagi el porno, tot i que volgués veure una peli guarra que du per títol Gates en zel en la que, és de suposar, seguint el símil que les gates són noies i que si estan en zel voldran practicar sexe, hi sortiran noies practicant sexe. Siguem clars: no és un home. Ni Britney Spears. És una noia que, per curiositat sana (no com la dels gats, que és curiositat suïcida) ha decidit veure una pel·lícula porno per a què el dia que se li aparegui el príncep blau que li ha promès Disney, ja sàpiga que n’espera el príncep. Perquè el príncep blau Disney no deixa de ser un home que, en tant que home, mira porno per Internet. I Gates en zel és, no ens enganyem, un títol amb ganxo. Com Hook.

Us sap greu si a la Lucy M. Hurley-Schnapps deixo d’anomenar-la Lucy M. Hurley-Schnapps i l’anomeno, per fer-ho més fàcil de llegir, Lucy? Oi que no? És que Lucy M. Hurley-Schnapps és fa llarg. I a ningú no li agrada entretenir-se massa en foteses, sobretot en l’era del ho vull tot i ho vull ja. Us imagineu que comenceu a llegir una història i que en el sisè paràgraf encara no hagi començat? Busques a l’escriptor i li fots dues hòsties, cony, que estem a la puta era del ho vull tot i ho vull ja. Per això, convindreu amb mi, és millor dir-li Lucy que no pas Lucy M. Hurley-Schnapps. De fet, ja li havia escurçat el segon nom amb una misteriosa M. Però em semblava massa llarg dir-li Lucy Manuela-Smith-Li Hurley-Schnapps. Us imagineu que no paro de referir-me a una de les protagonistes com a Lucy Manuela-Smith-Li Hurley-Schnapps? Doncs per això, en comptes de Lucy M. Hurley-Schnapps o de Lucy Manuela-Smith-Li Hurley-Schnapps direm Lucy. Perquè estem en l’era del ho vull tot i ho vull ja i no m’agrada entretenir-me massa en foteses quan tinc una gran història amb mires al Nobel per explicar. Per tant, ara sí, continuem amb la història.

Però això serà un altre dia.

Qui és la primera persona del singular de l’opening de Bola de Drac?

Un opening no és més que els crèdits de començament d’una pel·lícula o d’una sèrie. Es diu opening perquè queda més cool i fashion (no confondre amb cul i merda, valga’m Déu). Afortunadament dels crèdits de final de pel·lícula se’n diu ending. En anime (que és com es diuen els dibuixos animats japonesos fora de Japó, ja que a Japó tot dibuix animat és un anime) es continua dient opening als openings. I ending als endings.

Ara bé, qui cantava l’opening en català de la sèrie Bola de Drac? I no em refereixo al cantant en si, el traspassat Jordi Vila (que va posar veu al General Red, a Dodoria, al Rei de l’Oest i al Bu; però no a Freezer, com s’afirma pels Internets, que en realitat va ser Jordi Vilaseca). Em refereixo a qui és la primera persona de la cançó, qui ens emplaça a anar-la a buscar, la bola de drac. És en Son Goku? (digue-li Son Goku, digue-li Kakarot. De fet, això va inspirar les cançons “No me llames Son Goku, llámame Kakarot” de Pastora i, molt abans,  “Son Goku se llamaba Kakarot” de Los Suaves).

Els primers versos que ens poden donar indicis sobre la persona són “En moltes coses precioses / ara ens podrem transformar”. Quins personatges de Bola de Drac es podien transformar? L’Oolong i el Puar. Però també els guerrers de l’espai i els seus descendents (Goku, Gohan, Goten, Vegeta, Trunks, Broly) que es troben limitats a transformar-se en perdularis. I en Freezer, que al final sembla un Marilyn Manson calb amb cua qualsevol. I en Cèl·lula, que en la primera transformació sembla la nina inflable d’un híbrid de llangardaix i la Duquesa de Alba.

Després la cançó diu “Creuar l’espai en un núvol / i així poder viatjar”. Els únics que podien volar en un núvol Kinton eren en Son Goku, en Son Gohan, en Son Goten, na Xixi i n’ Upà (amic del Koala, que cantava Upà, yo vi hasé un corrá). Si fem la intersecció amb el grup anterior ens queden {Son Goku, Son Gohan, Son Goten}.

Després diu “Anirem per mars i muntanyes/ i per tot l’Univers”. Els que viatgen per tot l’Univers (bé, per una part de l’Univers, devia ser una llicència literària) són en Son Goku, en Son Gohan, en Cor Petit Jr, en Krilin, en Trunks i na Pan. La intersecció conté els elements {Son Goku, Son Gohan}. Cada cop queden menys.

Però, ai l’as! en Son Goku queda descartat, ja que més endavant la cançó diu “units a Goku no hi ha cap perill”. Per tant, només pot ser en Son Gohan. I, per cert, la frase és mentida: units a Goku, tots acaben morint en un moment o altre. Això sí, et ressusciten i aquí no ha passat res.

Si continuem cantant arribarem a “Els meus cops i el kame-hame”. De cops en donen tots, fins i tot jo però de kame-hame només en fan en Son Goku, en Son Gohan (avi), en Follet Tortuga, en Krilin, en Iamsha, en Cèl·lula i, sí, en Son Gohan. Intersecció: {Son Gohan}. Però tenim el guanyador, ja?

El fet que en Son Gohan no hagués nascut a la primera part de la sèrie (la que no porta ni la Z ni el GT com a additius) em fa sospitar que la cosa va per una altra banda. Efectivament, si ens hi fixem bé veurem que a la cançó es parla de “la bola de drac” quan en realitat en són set, de boles. Per tant el personatge en qüestió no és cap dels anteriors, només algú que ha sentit a parlar del tema vagament i que tenia ganes de cantar com un trobador qualsevol enamorat, com tants i tants, de la Bulma. Ai, aquell amor en 2D amb xop-xop imaginari!

Tanmateix, l’opening de Bola de Drac el cantàvem, el cantem i el cantarem sempre tots.

Un assassí en sèrie a Sabadell Estació

Quan el tren arriba a l’estació de Sabadell Estació en. Espera. És curiós que una ciutat amb cinc estacions de tren (tres de RENFE i dues de FGC) tingui una estació que es diu Sabadell Estació, com si les altres quatre (Sud, Nord, Centre i Rambla) no en fossin, d’estacions. Potser les altres són restaurants de menjar ràpid i no m’hi he fixat, confós per les andanes i les vies i perquè de les màquines expenedores en comptes de Bigmacs en surten bitllets de tren.

Quan el tren arriba a l’estació de Sabadell Estació en sentit Sabadell Rambla, un home hi entra. No baixarà a Sabadell Rambla, que és final de trajecte, es quedarà dins el tren i anirà en sentit contrari. Cada dia segueix el mateix ritual. Creua el vagó sencer cercant diaris gratuïts que la gent hi ha anat deixant. N’arreplega tants com pot de diferents, és a dir dos o menys. Em pregunto quin és el motiu pel qual un home ben vestit i arreglat (duu maletí i tot) no es compra un puto diari i acaba llegint una cosa com el Qué! O per què no es compra (o agafa en préstec d’una biblioteca) un llibre, que probablement li ofereixi més coses sobre la realitat (especialment si és de gènere fantàstic, vampirs exclosos) que un diari qualsevol.

La resposta és ben senzilla. És un assassí en sèrie que encara no és assassí i que, per tant, tampoc no ho és en sèrie. Ara bé, ha vist moltes pel·lícules sobre el tema. Fins i tot ha demanat a Casa del Libro Asesinatos en serie para dummies (3a edició). L’únic problema és que això de matar no ho porta bé perquè li sap greu que l’altra persona mori. I si comença a matar en sèrie en morirà més d’una! I clar, això és anar malbaratant vides només per a exercir una professió que d’una altra manera (és a dir, excloent això de matar i aquesta conseqüència gairebé natural d’esquarterar cadàvers calents) podria ser ben digna. És més fàcil ser bomber: només t’has de posar l’uniforme i ser el somni eròtic de femelles que necessiten que els apaguin el foc amb una bona mànega. Això és a l’abast de qualsevol, no té cap mèrit. No cal que hi hagi cap foc, ni tan sols l’has d’apagar si hi és. En canvi els assassins en sèrie no en tenen d’uniforme. El seu uniforme és la sang de les seves víctimes. Mentrestant va per la vida amb pinta de comptable al que no li quadren els comptes, que és el que més s’assembla al seu ideal d’assassí en sèrie just abans d’uniformar-se.

Una altra de les coses que li molesta és que ell va tenir una infància feliç. Quina credibilitat té un assassí en sèrie si els seus pares mai no li van posar la mà al damunt? Qui es prendrà seriosament a algú que, de petit, mai no va cremar formigues amb una lupa? Podria inventar-se una altra infància, certament, però és (concedim-li el present) un assassí no pas un mentider. Arribat el moment només mentirà per amagar la seva condició. És més, en certa manera ja ho està fent. Si ara te’l trobessis (posem per cas al tren, a Sabadell Estació) i li preguntessis si vol ser un assassí en sèrie ell respondria que no. És un primer pas, pensa ell, somrient.

Un debat intern de cabdal importància que encara no ha resolt té a veure amb quina arma hauria d’utilitzar per a acabar amb les víctimes. El ganivet li sembla que està una mica suat. L’espasa japonesa podria estar bé. Ha vist que al remake espanyol de Kill Bill (en diuen Águila Roja) el protagonista en té una que fa prou goig. Durant un temps va pensar en el martell, la serra de calar, el tornavís d’estrella, la clau anglesa, la clau allen i altres estris, però després va deixar de veure Bricomanía. Després va invertir temps en I+D i se li va ocórrer que bé podia utilitzar una cullera, però ja se li havien avançat. Ser original en el món dels assassins en sèrie no és tan fàcil com sembla a priori.

Un detall que porta bastant bé és el de semblar bona persona a tots els seus veïns. És agradable i amable. A l’ascensor saluda a tothom i dóna conversa. És tan amable que quan la veïna li va demanar si tenia sucre, no tan sols li va respondre que sí, que en tenia, també va anar a la cuina i va omplir-ne un got que, amb el puto somriure d’amable assassí en sèrie, li va portar fins a la porta. És més, quan ella va dir-li que moltíssimes gràcies, ell li va contestar que de res! D’aquesta faceta n’està ben orgullós.

I ara acaba de pujar al tren, a Sabadell Estació. Busca diaris gratuïts. Sap que quan sigui un assassí en sèrie (perquè, bé, de fet encara no ho és del tot, assumim-ho sisplau) sortirà als diaris i n’haurà de retallar els articles.

Els immigrants sí que viuen bé

Qui més qui menys ha sentit algun cop a algú que diu que els immigrants reben més ajudes que els estàtics oriünds. Els que parlen d’aquestes ajudes mai no aporten ni una sola prova, perquè les fonts de les quals procedeixen les informacions (és a dir altra gent que no aporta ni una sola prova) són infal·libles. És més, com que la mateixa informació (o una de molt semblant, ara no vindrà d’uns quants euros o del grapat d’anys que no paguen el nosequè)  procedeix de diferents fonts, periodísticament està provat que és cert, encara que no hi hagi proves.

El que molta gent no sap és el que us explicaré ara. Tampoc no us en donaré proves. Hi ha moltes ajudes que resten en la foscor, que encara no han arribat a oïdes de les fonts que no tenen proves del que diuen. Per exemple, sabíeu que quan un immigrant treu el cotxe del pàrking les columnes s’aparten per a què no rasqui el cotxe? No és pas aquest un assumpte fútil. De fet, els immigrants al volant tenen moltes més facilitats que no pas els aborigens. Però fins i tot la gent “d’aquí” en pot treure profit, per exemple, posant-se darrera d’un immigrant quan veu un semàfor vermell: a ells els triga menys el posar-se verd! És més, a la Diagonal els pillen tots seguits en verd. Perquè són immigrants i els immigrants tenen més ajudes que la resta.

També hi ha immigrants que no tenen cotxe i que, en conseqüència, es desplacen en tren. Aquests sempre troben seient. Però si hi hagués overbooking i haguessin d’anar drets, l’ajuntament els pagaria un spa i els donaria un val-descompte per a una T-10, que en el cas d’un immigrant és una T-11 (un 1% més!). Després d’anar a l’spa, si volen tenir un dia rodó, poden anar al McDonald’s. La cadena americana participa també en la conxorxa judeomasònicoesquerranoimmigraciocomunista. En aquest cas els Happy Meals dels immigrants tenen un 2% més de patates fregides.

Mireu si tenen sort els immigrants, que quan compren una Pepsi té gust de Coca Cola. Jo, en canvi, m’he de comprar una Coca Cola. Els Bollycaos tenen adhesius molt més xulos si ets immigrant. I si van a comprar càpsules Nespresso els atén George Clooney. Alguns diran que és qüestió de sort, però per sort la dels immigrants que juguen a la loteria. Si els toca, els toca el doble del premi. I si no els toca, també!

Però com a informàtic el que més m’afecta és que als immigrants no els peta el Windows fins passats 3 anys, 5 si són xinesos. Fins i tot es veu que es va fer una votació secreta al Parlament de Catalunya per canviar la llei de Murphy. Ara, si ets immigrant, la torrada no et cau mai pel costat de la mantega.