Inici » Reality show

Categoria: Reality show

Sobre el món real

[Vídeo] Presentació del llibre Areté

El passat 6 de febrer a Skalibur: Wargames & Comics, Rubí (Via Làctia) el David Vallès Ferrer i jo mateix vam fer la presentació en societat d’Areté, intens llibre oníric que el David ha publicat fa poc. I ho vam gravar en vídeo. Un vídeo que demostra que, en ple segle XXI, és possible editar un vídeo amb qualitat amateur del segle XX. Ja ho he demostrat jo, així que no cal que ningú més ho intenti. La segona part, molt més segle XXI, es titularà “Gats que han assolit l’areté de la felinitat”.

Voleu saber què cony collons tiramisú significa “areté”? Doncs veieu el vídeo. Allà us ho explico sàviament. Després el David em corregeix, però aquesta és una altra hist… no, de fet és aquesta història.

Salva’t tu

En aquests temps en què les acampades ja no es fan al camp sinó al centre de les ciutats (el següent pas és anomenar coves als túnels del metro o escalar a pujar per les escales mecàniques d’El Corte Inglés), podem gaudir d’un tipus de televisió, almenys en aquest àmplia accepció que arriba incloure a Telecinco, que s’ha nodrit durant anys d’aquesta idea: al públic li agrada la incultura disfressada de merda, escampem-la per la graella i se la menjarà. Posem gent d’enormes ovaris i de testicles desorbitats (és un dir, però no sempre), orgullosa de ser la representació de les deixalles d’una societat deformada per uns éssers que tracten la televisió com una manera de dissipar el concepte de dignitat de l’especie humana.

Es tracta de mostrar qui té els òrgans genitals més grans, més ben posats, més cridaners (a poder ser ensordidors), més matadors (especialment per a defensar a filles desvalgudes concebudes per obra i desgràcia d’un… sí, d’un matador) i, en versió deluxe, més lluents. Es tracta d’un munt d’inútils cridant sobre ells mateixos, esverats com la puta de l’acudit (dolent i ofensiu) a la que el tio que l’està donant pel cul li xiuxiueja a l’oïda, sensualment, que té la Sida.

Deia Daniel Closa al seu article “Evolució i nuesa” del diari Ara que als humans “destacar pel cervell ens omple d’orgull i pels òrgans sexuals ens fa gràcia”. És una errata: als humans destacar pels òrgans sexuals ens omple d’orgull i pel cervell ens fa riure. Almenys a la televisió i a pesar del nombre de fans que tingui Eduard Punset al Facebook.

El català, aquella llengua

Algú va dir un cop (no sé si Groucho Marx o Lady Di, sempre els confonc) que el dia que arribés el primer SPAM automàtic en català, el català seria, per fi, una llengua respectada. Doncs bé, això va succeir el 10 de febrer d’enguany quan la Vera (individual) em va enviar aquest e-mail:

Hola estimats

El meu nom és Vera (individual). Em va impressionar quan vaig veure el seu perfil avui i m’agradaria establir una relació duradora amb vostè. A més, m’agradaria que em respongui a través d’aquest quadre del meu correu electrònic privat (vera.simon30@yahoo.com.sg)
Gràcies
esperant sentir de vostè ben aviat.
Vera
Jo us enviaré les meves fotos en el meu pròxim mail a través del meu bústia de correu d’aquest
vera.simon30@yahoo.com.sg

He de dir que em va sorprendre l’exactitud de la meva descripció. En efecte, tinc un perfil impressionant, sobretot de perfil.

D’ençà, he estat esperant rebre més SPAM en català. Però res. El meu encís ha estat més efímer que la Copa del Rei en mans de Sergio Ramos. Però l’esperança és l’última cosa que es perd. Bé, en realitat l’últim que es perd és la vida però l’esperança la segueix de prop. Sé que ben aviat em podré allargar el penis en català.

Les notícies del dia

Algunes empreses dels Estats Units deixen de contractar fumadors. Continuaran contractant cocaïnòmans perquè els proletaris no poden pagar-se la droga.
Almenys cinc detinguts en una operació contra el dopatge a l’esport a Catalunya. Els van poder detenir perquè en aquell moment se’ls havia passat l’efecte i corrien com persones normals.
Totes les models de Cibeles superen la prova de pes. Per sort l’índex de massa corporal no se’l van haver de calcular elles.
El Govern demana “sentit comú” a Camps sobre l’apagada de TV-3 al País Valencià. També demana pau al món, que dos més dos sumin tres, que Telecinco emeti programes de qualitat, que el PP es faci independentista i que no hi hagi polítics corruptes.
Elena Salgado no té “sobre la taula” la petició d’endeutament de Catalunya. La ministra l’espera amb delit perquè no li queden folis per fer avions de paper.

Quina una, de setmana!

Ereccions. Aquesta deu haver estat una de les setmanes més divertides de l’any per als periodistes d’aquest país. I també pels que parlen d’esports, es clar. Resultats d’eleccions que amb una mica de sort serviran per a que s’acabi la limitació dels 80 kilòmetres/hora a l’entrada-sortida de Barcelona que avui m’he menjat d’anada i de tornada i per a que als frikis de Ciudadanos se’ls sumin els frikis del Laporta. Només hagués faltat que entressin els de la CORI amb Carmen de Mairena i els malparits racistes de l’Anglada (aquell que diu en veu alta el que el PP tan sols insinua) per a que Catalunya es sentís veritablement representada en aquest circ infame que és la política catalana. Però bé, mentre els que hi hagin continuïn parodiant als personatges de Polònia encara queda esperança.

Futbol 5 – R.Madrid 0. “Mourinho sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo, sal del banquiiiiiilloooo, Mourinho sal del banquiiiilloooo”. I la Federación Sevillana de Fútbol li dóna un Premi al joc net a Sergio Ramos. Això és perquè els senyors de la Federación Sevillana de Fútbol no només són graciosos pel seu accent andalús sinó perquè dominen l’art de la fina ironia.

Wikileaks. Llegiu: L’home que parava els llamps de Jordi Nebot.

Controladors aeris. No em crec ningú. Ni al Gobierno de España (recordem que Zapatero continua sent per allà) ni als controladors. Encara ningú no m’ha ensenyat els papers que demostrin el que diuen els uns o els altres (potser apareixerà tot a wikileaks algun dia?). I això que he llegit els enllaços que parlen des del punt de vista dels controladors (gràcies Jaume!). El que sé és que la gent que es dedica als transports no tenen cap consideració cap als que els necessitem i algun dia els havia d’explotar a la cara. No pot ser que per a reclamar el temps i els diners que (dius que) et mereixes facis perdre el temps i els diners a aquells que són la font principal de la teva nòmina. Els que t’estan putejant són uns altres.

Estrés. Un cop més treballo i estudio i això sempre estressa. Però resulta que l’organització dels estudis està bastant mal feta i l’entrega de treballs és absurda per la seva alta freqüència, que impedeix dedicar el temps necessari per a realitzar-los amb prou qualitat i, sobretot, per a aprendre alguna cosa. Molts estudiants ens hem queixat a la tutora, que ens ha dit que els responsables del màster (que a hores d’ara encara no han donat senyals de vida) hi estan rumiant. Mentrestant seguiré enviant primeres versions dels treballs. M’és igual suspendre, intentaré aprendre ni que sigui alguna cosa de cada tema. I intentaré dormir més de cinc hores al dia. I no somiar amb Belén Esteban.

I elles (suripantes!) m’abandonen. Però el més important és el futur. Com ja va dir Einstein, ara és el moment de mirar endavant. És el moment de fer les primeres passes en nous camins. Com diu Bilbo a la pel·lícula de El senyor dels anells (no tinc temps de consultar el llibre per si també hi surt), “es perillós, Frodo, creuar la teva porta, poses el teu peu al camí, i si no cuides les teves passes, mai no saps on et poden portar”. Però si cuides les teves passes arribaràs on et proposes. I així ho espero. L’aventura s’ho val.

Altres coses. Les meves claus de l’oficina (dimarts treballo) estan de camí a Galícia i tornaran diumenge. No havien d’anar cap a Galícia, però en cas que hi haguessin hagut d’anar ho haurien fet en avió. Ara ho fan en tren i cotxe. A veure com tornen. Hi ha quatre bitxos que les trobarem a faltar.

La setmana encara no ha acabat. És el moment de tornar a citar la Filosofia de Murphy: “somriu, que demà pot ser pitjor”.

Paper de vàter

No tinc la sensació que cap dels polítics que es presenten a les eleccions de la Generalitat de Catalunya puguin arreglar els nostres problemes. Cap d’ells tindrà els nassos d’enfrontar-se a la banca ni als altres rics que han provocat el desastre. I seguirem pagant justos per pecadors. La cosa està fotuda (i més que ho estarà).

Si això no ho arregla ni Chuck Norris posseït pel Monstre Volador d’Espagueti, no ho arreglaran els candidats a la Generalitat. Per tant, anar a votar el proper diumenge és com tirar un tros de paper de vàter per l’ídem. Però amb la diferència que després una sèrie de persones faran un recompte per veure si guanya Scottex o Bosque Verde.

D’altra banda, no podré votar Colhogar perquè no estic censat. Resulta que quan vaig tornar de viure a Viena em vaig descensar de l’embaixada de les Espanyes però no em vaig empadronar a Rubí ni a enlloc. Els motius són dos. El primer, que l’oficina d’atenció al ciutadà de Rubí treballa (no faré ara acudits sobre funcionaris (a no ser que això ho sigui)) en un horari incompatible amb el meu. El segon, que tampoc és que censar-me o empadronar-me i tot això m’aporti gran cosa. Els Déus (Hisenda i La Caixa) saben on visc i això els fa feliços. I si ells són feliços, el món no deu ser tan dolent com ens sembla.

Estic a l’espera que aparegui una persona que jo cregui oportú votar. Algú que em convenci. Mentrestant, demano el vot en blanc, l’abstenció o el vot a Escons en blanc (busqueu-ho al google, que no tinc ganes de posar un enllaç). Però què dic!? Feu el que vulgueu, però no ho feu per anar en contra d’un partit polític, sinó a favor del que a vosaltres us representa. Votar a la contra va contra la vostra dignitat perquè no votareu el que voldríeu. Va contra la democràcia perquè procedeix de la por.