Inici » Publicitat

Categoria: Publicitat

La resta és ficció

Portada del llibre "La resta és ficció"Sóc viu, o això sembla. Ho dic perquè feia temps que no escrivia per aquí. De fet, aquest 2018 no he passat pel blog perquè han passat moltes coses. Però això canviarà l’any vinent. A veure, no és que deixin de passar coses, però sí que tinc pensades algunes idees per al blog. Ja anireu veient. Recordeu de subscriure-us per RSS (sí, encara hi ha lectors de RSS) o a la llista de correu. També en faré publicitat al Twitter.

D’altra banda, acabo l’any publicant llibre. El títol és La resta és ficció i, ara per ara, només es pot comprar a Amazon. En teoria si compreu el llibre en paper, la versió Kindle és gratuïta, però no sé com va. Com que avui no estic inspirat, us copio la descripció del llibre d’Amazon: La resta és ficció és una antologia de trenta-quatre relats escrits per Lluís Martí Aguilera. És variat perquè la vida real de vegades és massa monòtona. A La resta és ficció hi trobaràs personatges si més no curiosos. Dimonis, escriptors, enamorats, follets, tomàquets, lladres… Per desgràcia no hi trobaràs elfs, però se’n parla lleugerament. Però si et serveix de consol, coneixeràs la Senyora Alga. La Senyora Alga, per cert, no és una alga; és una senyora.

Alguns dels relats van ser publicats per aquí, són els següents (tot i que per al llibre han estat revisats i corregits):

Pels que llegeixin aquest blog mentre fan coses al vàter, us copio el text de contraportada:

El text de la contraportada és molt important, fins i tot per a un llibre que probablement no es vendrà en llibreries. Imagina que algú, diguem-ne el Lluís, és al tren llegint el llibre. Des del seient del davant, una persona desconeguda mira el llibre que el Lluís llegeix. Aquesta persona mira de reüll, com si no volgués que el Lluís se n’adonés. En llegeix el títol a la portada. Diguem que el llibre s’intitula La resta és ficció. Potser no és un gran títol però potser desperta la curiositat de la persona desconeguda. «Oh! La resta és ficció…», pensa la persona desconeguda, «no és un gran títol però m’ha despertat la curiositat». I la curiositat empeny la persona desconeguda a seguir mirant (de reüll) el llibre. I s’adona que a la contraportada hi ha un text. La persona desconeguda intenta llegir-lo. No és tan fàcil de llegir com el títol de lletres grans de la portada. Però amb esforç i cura aconsegueix llegir-ne les primeres línies. I, a poc a poc, les següents. No pot deixar de llegir.

El Lluís tanca el llibre i s’aixeca mentre el tren redueix la velocitat i finalment s’atura. Ha arribat a la seva parada. La persona desconeguda, que no ha pogut acabar de llegir la contraportada, mira per la finestra i llegeix el cartell: “Blocanera”. «Blocanera?», pensa la persona desconeguda, «quina parada és aquesta?». Aixeca la vista i veu que el Lluís pitja el botó de la porta del vagó.

La persona desconeguda es posa dreta i corre cap a la porta. S’atura dins el tren. Dubta. El senyal de tancada de portes del tren comença a sonar. Salta. De peu dret a l’andana mira l’estació encara sense advertir que ha entrat en un altre món. La persona desconeguda ha esdevingut una persona lectora. I s’adona que a fora del tren la resta és ficció.

Per aquest motiu el text de la contraportada és tan important.

 

Bon Any!

Se suposa que és un ordinador portàtil que té una bombeta dibuixada a la pantalla. Al costat hi ha una tassa de cafè.

Excuses per a no escriure

Manca de temps, manca d’idees. I tot s’acaba algun dia. I quina pena però la vida és així. I bla. I bla. I bla.

Temps. Recordo com si fos ahir el dia que el Gandalf em va dir amb la seva veu profunda “All we have to decide is what to do with the time that is given us.” El Gandalf era un crack. Com ho és la Clara Tiscar, que, resumint resumint, ens diu que per a escriure has de fer sacrificis. Jo, per exemple, estic disposat, no sense conflicte moral intern, a sacrificar les vostres vides. Però ella es refereix al temps: hem de sacrificar temps d’una cosa per a tenir temps de fer-ne una altra. Escriure, sense anar més lluny.

Idees. Us ha passat allò de quedar-vos travats sense poder continuar? És el que em passa amb la història de l’advocada i la gogó. No saber com continuar una història tot i donar-hi voltes i més voltes em paralitza. Però hi ha un truc: decidir que tant me fot, que si algun dia m’inspiro ja m’hi posaré. I llavors el problema és tenir idees per a noves històries. Però (ha ha ha) he ideat un mètode que funciona (per a mi).

Algun dia. El proper dimarts 4 d’octubre començaré a penjar en aquesta pàgina una nova història per fascicles. Un detall interessant és que la història ja està acabada, així que no us deixaré a mitges, que sé que no us agrada (com m’han fet notar algunes dones, tot i que era per un altre tema).

Torno a escriure. I ara, quan escric, la meva ànima trempa com la corba al domini ℝ+ d’una funció exponencial. Voleu recórrer la meva ànima erecta amb els vostres ulls, les vostres mans, la vostra imaginació? Doncs llegiu els següents relats que publicaré i arribem junts al clímax.

Propera parada: Quan tinguis setze anys.

Nota: no seran relats eròtics.

Propaganda pectoral

Entre festa i festa de la democràcia, el poble demana una mica d’assossegament. Si no us n’heu adonat és perquè ho fa de manera silenciosa, que és com s’expressa la majoria, amb silencis que riute’n dels baffles dels concerts d’U2. I entre entrevista a Albert Rivera i entrevista a Albert Rivera, crida calladament que ja n’hi ha prou de tant d’això i tant d’allò i que si esquerres i que si dretes i que ja n’hi ha prou de ballar la yenka.

I per això, el Jaume Torrella (dissenyador) i jo (indigent moral) hem dissenyat samarretes. Perquè sempre havia volgut ser guionista de samarretes. Sí, estic fent propaganda. Pectoral, perquè us adornarem el pit i el pitram amb colors i lletres i coses. Són idees simples, que anirem ampliant amb el temps, fil i agulla i drogues. Espero haver esborrat “i drogues”, que feia referència a almax i ibuprofè.

Us presento, doncs, els tres dissenys:

1. Descomposició en elements químics:

rubi

2. Scrabble:

lluis

3. Espases:

cris

 

Ja tenim 152 models pujats a la botiga de latostadora.com. Enllaç: LA BOTIGA

Si voleu una samarreta (o més d’una!) amb algun nom concret i no la trobeu, no dubteu en enviar-me un correu (teniu l’adreça a la columna de la dreta d’aquesta web) o un missatge per twitter a @lluismarti_cat .

Penseu-ho detingudament, però no massa que se us posa cara de Rajoy: com he pogut viure fins ara sense aquestes samarretes? La resposta és clara com l’aigua de la Riera de Rubí el dia de l’Apocalipsi (fa dos anys i mig, més o menys): sense alegria, sense felicitat, com un zombi corrent la marató mentre plouen bitllets del Monopoly perquè ha passat per la casella de sortida (però després caurà a Impost sobre el Capital i, bé, és una putada).

Per tant, compreu les samarretes. Per a engalanar els vostres pits, ja de natural agraciats. Per a il·luminar de joia la gent que us envolta i fer-ne emergir el nen que porten dins, amagadet. I per a què el Jaume i jo puguem arribar a fi de mes.

 

[Vídeo] Presentació del llibre Areté

El passat 6 de febrer a Skalibur: Wargames & Comics, Rubí (Via Làctia) el David Vallès Ferrer i jo mateix vam fer la presentació en societat d’Areté, intens llibre oníric que el David ha publicat fa poc. I ho vam gravar en vídeo. Un vídeo que demostra que, en ple segle XXI, és possible editar un vídeo amb qualitat amateur del segle XX. Ja ho he demostrat jo, així que no cal que ningú més ho intenti. La segona part, molt més segle XXI, es titularà “Gats que han assolit l’areté de la felinitat”.

Voleu saber què cony collons tiramisú significa “areté”? Doncs veieu el vídeo. Allà us ho explico sàviament. Després el David em corregeix, però aquesta és una altra hist… no, de fet és aquesta història.