Twitter: lmartiaguileraAls que ens agrada la pluja ja ens està bé que no pari de ploure. Ens quedaríem sota l’aigua fins que estiguéssim més arrugats que un híbrid de cadell de sharpei i d’aixella de Dumbledort. Sense cantar. Cantar sota la pluja és més xaró que un rot fúcsia amb regust de novel·la rosa, com una arcada esberlada per la tramuntana. Sense dormir. Perquè ja és un somni i la realitat només tornarà si deixa de ploure.
És un dia gris però tot just fa uns segons un bri de sol fugisser l’ha fet més agradable. Enfilo aquest carrer -fa anys que no hi passo- recordant que hi ha un restaurant al que no hi vaig tornar. Hi ha llocs als quals no cal tornar-hi. Hi ha temps que tampoc. Ara, tanmateix, un efluvi incert em desencaixa de l’espai-temps. L’olor ha tenyit les parets d’ocres i vermells tènues. L’olor ha transvestit el temps que ara s’arrauleix com un gos maltractat.
Ah! Tant de cercar la mussa i la tenia a les narius.
La grua municipal passa amb les llums d’emergència enceses. Després torna amb un cotxe i el deixa al pàrquing. S’envà sense cotxe. Després torna amb un altre cotxe i el deixa al pàrquing. Normalment la grua municipal s’endú cotxes mal estacionats, però aquest els deixa (ben estacionats).
Aquest podria ser l’inici d’una història. De terror. O de tràfic de cotxes. O de drogues. O de sonats. Però no ho és: és el que està passant ara mateix (al voltant de la 1 de la nit) al pàrquing de l’Escardívol de Rubí. No sé què està passant perquè la vergonya m’ha impedit anar-ho a preguntar. De vegades és més divertit especular.
Potser m’inspira una història. I potser hi apareixen centaures enamorats d’amazones vestides amb poca roba.
O potser no.
Comentaris recents