Gràcies a la puta magnífica vaga dels FGC m’he passat una hora sense poder fer res a l’estació de Sant Cugat. De les divuit i vint-i-pico que he arribat de Sabadell fins a les dinou i vint-i-pico que ha sortit un tren cap a Terrassa. Anava a dir que no em queixo perquè al metro de Madrid estan pitjor, però finalment dic que em queixo perquè m’han tocat els collons.
Per als que encara no ho sàpiguen una vaga de transport públic significa “per lluitar pels drets que crec que em mereixo vaig a fotre a gent que pel sol fet d’haver pagat bitllet no significa que se li hagi de donar un servei, perquè els meus drets estan per sobre dels drets dels demés”. De què serveix als treballadors de FGC que jo (i molta més gent) hagi perdut una hora de la meva vida? Espero que els cínics orgasmes d’alguns sindicalistes hagin valgut la pena.
A l’estació de Sant Cugat no hi havia informació. Els horaris dels dos trens que apareixien a les pantalles no s’han acomplert. De tant en tant se sentia ding-dong-dang-ding i després… res. I no és conya. Ding-dong-dang-ding i silenci. Mentrestant he pensat en què es pot fer per putejar la gent que m’estava putejant. Ja sé que l’ull per ull està mal vist des de l’època del Nou Testament, però com a mínim jo putejaria a qui m’havia putejat, no a qualsevol altre.
Ara us diré algunes des les coses que he pensat. No les faré mai i espero que ningú no les faci. En primer lloc, es podria (però no s’hauria de) llençar un ninot de la mida d’una persona al davant del tren quan arribi a l’estació, per veure si al conductor li dóna un trauma. Tampoc no seria un gran trauma perquè després veuria que era un ninot i no pas una persona.
Una altra putadeta la podria realitzar algú (però no l’hauria de realitzar ningú) que tingui el mòbil d’un conductor de trens. Només hauria de trucar i dir-li que hi ha una bomba al tren que esclatarà si redueix la velocitat a menys de vint kilòmetres per hora. La idea no és original meva: està basada en la pel·lícula Speed. Per anar bé, se l’hauria de trucar abans d’arribar a l’última estació i dir que era una broma. Això ho arregla tot: “Només era una broma, heheheh”.
En un nivell més macabre, algú es podria (però no hauria de) disfressar-se de Ronald McDonald, apropar-se a un treballador i disparar-li aigua des d’una flor que dugui al pit. En aquest cas, el trauma el provoca el pallasso i l’aigua només serveix per complir amb els clixés humorístics.
Quan se m’estaven acabant les idees ha aparegut un tren que anava en direcció Barcelona i s’ha aturat a la meva andana. La conductora ha informat que el tren sortiria cap a Terrassa. Ja dins del tren, s’ha sentit un ding-dong-dang-ding que, sorprenentment, ha vingut seguit d’una veu que deia que els piquets informatius havien comès actes vandàlics que impedien seguir els serveis mínims. Si un piquet informatiu pot causar desperfectes, queda clar que la informació és poderosa. O que hi ha gent que no es mereix la seva feina.
I em pregunto perquè no existeixen els piquets pro-treball. Si n’hi ha uns que t’informen (informar en aquest cas és sinònim de repetir com lloros les consignes sindicalistes i, ja posats, trencar uns quants vidres, potser de les teves ulleres, esquirol de merda) que estàs en el teu dret de fer vaga, n’hi hauria d’haver d’altres que t’informessin que estàs en el teu dret de no fer vaga. O ja posats, que es respectin els serveis mínims.
Ah! Per a què no diguin que no tinc propostes constructives us en deixo una, treballadors dels transports públics: No cobreu bitllet. Fotreu als que us manen i caureu bé als que normalment doneu pel cul.
Ho deixo aquí. És la història de sempre. Paguem justos per pecadors i encara ens demanen que siguem solidaris amb ells. Però ningú no ens assegura que ells ho siguin amb nosaltres quan ho necessitem.
Mentrestant, busqueu la manera de tornar-me l’hora (o més, si comptem altres vegades) que m’heu fet perdre. Seria tot un detall.
Comentaris recents