Inici » Literatura del jo

Categoria: Literatura del jo

Sobre mi, més o menys

Xerinola

La passada nit de diumenge es va desfermar la joia i la festa. Homes i dones del cap dret van sortir als carrers amb banderoles i vuvuzeles o comcoisescrigui, cridant i cantant. Jolius. L’alegria es desbarriava a dojo, s’escampava pels carrers com s’inunden les rieres a les tardors traïdores. Amb clàxons i gaubança festejaven, com es mereixia, l’ocasió: al pas de la mitjanit, vaig arribar oficialment als trenta anys.

Tant de goig queda explicat pel fet que sóc hipocondríac. Sóc més hipocondríac que Woody Allen i Monk junts. Per això molts cops he pensat que no hi arribaria, als trenta, que ja estaria podrit en un nínxol a hores d’ara. També he pensat en ser cendra perquè els cucs em fan fàstic, però després he pensat que no m’importarà massa quan sigui el moment i que els cucs també tenen dret a viure.

Ara mateix, ja havent passat el primer dia de la tercera dècada, em sento com quan tenia vint anys. Però amb la meitat de la capacitat pulmonar. A més, crec que és un bon moment per a fer un repàs de la meva vida tot i que –toquem ferro, o no perquè sóc hipocondríac però no pas supersticiós– sembli que s’hagi d’acabar aquí. No és el cas, com deia la cosa no s’acaba aquí (espero). Però em feia gràcia.

  • 1980 Neixo
  • 1981 Un dia ploro
  • 1982 M’operen d’apendicitis
  • 1983 Descobreixo que hi ha gent que parla en l’idioma de la tele: en espanyol. I que jo també sé parlar-hi (!)
  • 1984 Veig Gremlins.
  • 1985 Em disfresso de fantasma
  • 1986 Conec la mort
  • 1987 Aprenc a programar en BASIC
  • 1988 Em pixo a classe quan sóc a la pissarra
  • 1989 Em tallo el dit índex de la mà dreta
  • 1990 Llegeixo
  • 1991 Jugo al Sonic de la MegaDrive
  • 1992 Tinc un walkman
  • 1993 Ara no me’n recordo.
  • 1994 El pitjor any de la meva vida
  • 1995 Llegeixo El Senyor dels Anells
  • 1996 Sóc imbècil
  • 1997 Em surten grans
  • 1998 Em compro una guitarra elèctrica
  • 1999 Em donen carbasses
  • 2000 Continuo sent imbècil però menys
  • 2001 Mentida, sóc imbècil però més
  • 2002 Descobreixo Terry Pratchett
  • 2003 Em barallo amb un veí
  • 2004 Em donen el títol d’Enginyer en Informàtica
  • 2005 Planto tomàquets
  • 2006 Màrius Serra em signa Farsa.
  • 2007 Me’n vaig a viure a Viena
  • 2008 Torno de Viena
  • 2009 Abandono Filologia Catalana
  • 2010 Tornem a començar, que no ha estat res

El tren

Sóc un asocial. Quan vaig al cercador d’amics del Facebook em surt la foto d’una bola de palla de pel·lícula del Far West i se sent un grill. Al tren a rebentar i jo assegut sol amb tres seients buits: la gent social no em reconeix com un dels seus. Sabeu aquell típic informàtic que no parla amb ningú? Aquell de qui la gent sent pena, llàstima, fàstic o (encara pitjor) res? És el meu estigma.

Intento deixar de ser asocial però sense èxit. Em fa por la gent, no l’entenc, no sé què espera de mi. Si estic a soles amb algú no sé de quin cony de tema parlar. Recordo un dia que vaig coincidir al tren amb una companya de la carrera. Davant per davant, callats i somrient (això ella, que jo no en sé de somriure) jo no feia res més que pensar “un tema, un tema, un tema”. No sé per què vaig dir: “Rússia!”. Es veu que havia passat alguna cosa amb el Boris Ieltsin i el meu cervell no trobar res millor, ni pitjor. Ella va respondre: “Què?”. No sé com me’n vaig sortir. Ah, sí! Vaig baixar dues estacions més enllà.

Per intentar eixir d’aquest aïllament innat, he provat d’observar com es comporta la gent. El tren ha estat el lloc més productiu. La gent (en aquest país) parla d’absolutament tot perquè “com els del voltant no em coneixen…” o “com que no puc sortir a la tele com la Belen Esteban faig servir el tren de públic”. I després, de tota aquesta observació no n’he tret res. No entenc la gent. No sé què li importa ni interessa. El que val per un no val per l’altre.

Normalment no sé si m’interessa relacionar-me amb algú. Però fins i tot si m’interessa, sóc capaç de sortir corrent perquè em fa por. No en sé. Ningú no me n’ha ensenyat o jo no n’he sabut aprendre. M’hi he esforçat. Però he fracassat. Sóc un fracassat, Betty. (*)

Almenys tinc temps d’aprendre’n fins que em mori.

—-

(*) Aquesta frase l’he afegida perquè representa que el to d’aquest blog és humorístic.

Reincident

Quan era petit, la Tv3, que encara era més petita que jo, va començar a emetre una gran sèrie d’humor. La veu en off de l’anunci de la sèrie deia (a la web de la Tv3 encara ho diu) “N’hi ha que neixen amb estrella… i n’hi ha que neixen estrellats”. El títol de la sèrie era (sorpresa!) N’hi ha que neixen estrellats, en anglès Some Mothers Do ‘Ave ‘Em. Ara bé, la frase la podríem ampliar amb “n’hi ha que viuen estrellats”. O *”n’hi ha que visc estrellat” i escric un asterisc per marcar que la frase és agramatical, no fos cas que ho llegeixi un filòleg i es mori del sus… de l’ensurt.

Suposo que poc a poc aniré explicant perquè visc estrellat però no pas en forma d’estrella. Per començar diré que aquest deu ser el vuitanta-novè blog que enceto. La major part dels meus blogs anteriors ja hauria d’haver desaparegut de la faç d’internet. Internet és ple de merda i m’agrada pensar que eliminant-los aconsegueixo una mica d’higiene.

Però hi torno. Ja ho diuen “l’home és l’únic animal que ensopega noranta cops amb el mateix internet”. És un home que té una patologia diagnosticada amb el nom de blogger reincident.

Sobre la reincidència hi ha tres escoles de pensament. La primera escola pensa que si ja l’he pifiat vuitanta-nou cops, la tornaré a pifiar el cop que fa noranta. La segona pensa que cada cop que l’he pifiat he après i, per tant, tinc més possibilitats de no pifiar-la. La tercera pensa que al món li importa ben poc si la pifio o no. La tercera és la bona.

Però com a resposta a aquesta tercera escola de pensament, jo tinc un pensament que se m’escola bufeta avall: i a mi què?

En aquests temps de crisi econòmica els innovadors són els que sortiran endavant. Les idees, les grans idees, buscaran emergir sobre les deixalles del passat, restes ignominioses d’una cultura obsoleta. Per això, per a innovar, comença aquest blog. Sí, un blog. [Inici d’ironia] L’avantguarda del futur. Allò que mai no s’ha fet. [Fi d’ironia]. I és que fins i tot aquest blog em neix estrellat per se.