Categoria: Relats conjunts

Nit blava

Soir_Bleu_by_Edward_Hopper

El Pallasso va treure’s la cigarreta de la boca i va trencar el silenci:
–Heu vist? El tio de darrera vostra s’assembla al Clark Gable.

Els dos amics van girar el cap i van observar l’home de la taula de darrera.
–No sé, no sé –va dir l’Home del Barret.
–Que sí, que s’hi assembla molt –va insistir el Pallasso.
–Home, jo tampoc no ho tinc clar –va dir el Militar de les Muscleres amb Forma de Raspall de Netejar Sabates.
–I si li preguntem? –va dir el Pallasso.
–Un moment –l’Home del Barret havia tingut una idea. –Quan va néixer Clark Gable?
–No ho sé. Espera que miro a la wiki… –el Pallasso es va adonar del problema. –Merda, no tinc cobertura. Clar, som al 1914.
–A veure, suposant que quan va fer Allò que el vent s’endugué tingués uns trenta-i-pico anys i tenint en compte que la pel·lícula deu ser d’abans de la Segona Guerra Mundial… Ara Clark Gable deu tenir tretze anys –va dir el Militar.
–Doncs no té pinta de tenir tretze anys. Mireu quin bigoti gasta –va dir l’Home del Barret.
–Però, i si ha vingut al 1914 amb una màquina espai-temporal? –va dir el Pallasso.
–No pot ser, la màquina es va inventar la setmana passada –va dir l’Home del Barret.
–És igual, ara podríem anar a 1937, per dir un any, i deixar-li la màquina del temps al Clark Gable. Llavors ell podria venir a 1914 i trobar-se amb nosaltres –va dir el Militar.
–Podríem fer-ho a veure què passa! –va dir l’Home del Barret.
–Però si ho fem, nosaltres ens quedarem a 1937 sense màquina del temps –va dir el Pallasso.
–A no ser que hagi vingut a recollir-nos al 1914. Tornem tots junts a 1937, el deixem allà i tornem a casa –va dir l’Home del Barret.
–Si féssim això, al 1937 nosaltres hi seriem dues vegades. A més, es produiria una paradoxa, perquè si ara anem a 1937 abans d’haver fet servir la màquina del temps el 1914, seria impossible que li haguéssim deixat la màquina del temps a Clark Gable –va dir el Militar.
–I què podem fer? –va dir l’Home del Barret.
–Doncs li hem de dir al Clark que torni a 1937 per a què nosaltres tornem a 2017 –va dir el Pallasso.
–O tornem directament a 2017 –va dir el Militar –. D’aquesta manera no haurem deixat la màquina del temps a Clark Gable.
–Però això no ho podem fer! Petaria el puto món! –va dir l’Home del Barret.
–No, perquè aquest home no és el Clark Gable –va del el Militar.
–Preguntem-li –va dir el Pallasso.

Van quedar-se callats una estona. A tots tres els feia vergonya aixecar-se i preguntar-li a algú famós “Ei! Ets l’Algú Famós?”. Mentrestant una dona es va apropar a ells i es va situar al darrera.
–Vosaltres creieu que aquesta dona és una prostituta? –va dir el Militar.
–Jo crec que sí –va dir el Pallasso.
–Doncs, mira, jo feia temps que pensava en anar de putes –va dir l’Home del Barret –. Us hi apunteu?
–No.
–No.
–Que avorrits que sou.
–A tot això –va començar a dir el Militar –, per què ens has portat aquí?
–Doncs, a veure, és que la meva dona i jo hem tingut una discussió –va dir el Pallasso.
–Ostres i això? –va dir el Militar
–Doncs vés-te’n de putes –va dir l’Home del Barret
–Va ser una discussió molt llarga, però el que més mal em va fer va ser que em digués que ja no la faig riure com abans –va dir el Pallasso.
–Últimament ets un puto conyàs –va dir el Militar.
–És que em passo tot el dia fent riure a la gent i quan arribo a casa estic cansat.
–Doncs explica-li.
–Ja ho fet, però ella diu que els primers anys de casats també treballava i quan arribava a casa la feia riure.
–I quan temps fa que no teniu sexe? –va intervenir l’Home del Barret.
–Un parell d’anys, potser tres.
–Doncs vés-te’n de putes.
–Collons, que no! Que l’estimo!
–I per què ens has portat aquí? –va tornar a preguntar el Militar.
–Perquè volia anar a algun lloc en què poguéssim estar tranquils, sota el cel d’una nit blava, fumant en un bar.
–Podíem haver anat a les Canàries i seure a una terrassa en comptes d’anar a París el 1914 –va contestar el Militar.
–Llavors no hauríem vist al Clark Gable –va dir l’Home del Barret.
–Però no eres tu que deies que no s’hi assemblava?

La Prostituta no deixava de mirar al Pallasso. Li va picar l’ullet.
–Tornant al tema de les putes –va dir l’Home del Barret–. Quan vas conèixer la teva dona?
–T’estàs passant. Com t’atreveixes?
–No, no, perdona. No volia dir això. Quan vas conèixer la teva dona?
–Fa dotze anys, el 2005.
–Doncs ara estem al 1914. Encara no has conegut la teva dona.
–Ni heu nascut –va dir el Militar.
–Per tant, no li estaries posant les banyes.
–No sé –va dubtar el Pallasso –. No m’acaba de convèncer el teu raonament.
–A més, això no solucionaria el problema que té amb la seva dona –va dir el Militar.

El silenci que es va fer va durar pocs segons.
–És que… a vosaltres no us passa? El temps avança i tinc la sensació que no controlo res. En el fons a mi també m’agradaria continuar fent riure la meva dona quan arribo a casa. Tenir l’energia que tenia fa… no sé, fa tres anys, per exemple. Però ens submergim en una rutina que no hem triat, una rutina que ens desgasta, que ens menja l’energia, que ens treu les il·lusions com es despulla una ballarina d’striptease però sense música ni erotisme. Ho fa en la foscor dels nostres sentits, amb traïdoria, amb sigil. I quedem buits de somnis i esperança. Quan va ser que vam perdre la brúixola de la felicitat? Què va passar, que va omplir el camí de fang i totes les cruïlles conduïen al mateix lloc trist i enfonsat, mancat de colors, de joia, d’amor?
–Collons, quina depre –va dir l’Home del Barret.
–Canvia de feina –va proposar el Militar.
–Com?
–Trenca la rutina. Si el problema és la feina, canvia de feina.
–El que dius és interessant. Però… i si ja és massa tard? I si hem passat massa temps en aquesta situació?
–Això no ho sabràs fins que no ho provis.
–No ho sé, és molt arriscat. Tant de bo algú m’hagués dit el 2014 que acceptés aquella altra feina!
–Jo t’ho vaig dir –va dir l’Home del Barret.
–Vull dir algú a qui faci cas.
–Accepta-ho, Pallasso. Només podem viure endavant.

L’home del darrera es va aixecar.
–Adéu, Clark! –va dir la Prostituta.

Relat inspirat pel quadre Soir Bleu, d’Edward Hopper, a proposta de Relats Conjunts.

Ritme de tardor

Image blurry especially along left edge Working Title/Artist: Autumn Rhythm (Number 30) Department: Nineteenth-Century, Modern, and Contemporary Art Culture/Period/Location:  HB/TOA Date Code: 11 Working Date: 1950 photography by mma, DT1407.tif retouched by film and media (jnc) 5_6_09
Jackson Pollock, 1950, Autumn Rhythm (Number 30)

Es trobava al llit de casa seva, dormint la mona. Després de l’anterior treball, intens i esgotador, havia anat de festa per a celebrar-ho i havia tornat a casa eufòrica i, per què no dir-ho, borratxa. És clar que mereixia passar-s’ho bé, tanmateix potser s’hauria hagut de controlar. Havia fet xerinola durant un mes seguit, gairebé sense descans. Havia gaudit del fruit del seu treball com si aquella nit que va tornar a casa no hagués de tenir un demà.

Al pardal li va costar despertar-la. Li va fer piu-piu a cau d’orella molta estona, amb tota la minsa potència que un pardalet pot fer. Però ella no es despertava. El pardal va anar a buscar ajuda i va tornar amb uns quants pardals, familiars i amics seus. Duien una galleda d’aigua freda, no gaire gran, no gaire plena, volant cap a la… bé, no en podríem dir bella dorment. Diguem que duien la galleda cap algú que normalment és bella però que el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoreix.

I els pardals, molt ben coordinats, com si el ritme d’una música inaudible els mogués les ales, van llençar l’aigua de la galleda sobre l’algú que normalment és bella però que el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoreix. I d’aquesta manera ella es va despertar entre improperis. Els pardals es van cagar de por, però no literalment perquè es reserven la caca per tirar-la sobre persones innocents. La noia es va aixecar com va poder i va començar a caminar de tort per culpa de la ressaca. Era com si algú li estigués estampant el cap contra un timbal de pedra. Amb tot, va aconseguir arribar a la dutxa, despullar-se i ficar-se sota l’aigua tèbia. I, renoi, si n’era de bella la noia que fins fa un moment el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoria.

Però no era una noia qualsevol. Era la Fada de les Estacions.

Es va posar una roba lleugera –feia molta calor– i va preparar cafè. Se’n va prendre un. I un altre. I un altre. I un altre. Va beure dos litres d’aigua. Es va prendre un ibuprofè. Va menjar unes torrades de pa (torrat perquè estava molt sec) amb (el que va poder aprofitar d’un) tomàquet i un raig d’oli.

Els pardals la miraven però no deien res, encara atemorits. Ella els va veure.
–Què? –va preguntar la Fada de les Estacions.
–Fa calor, oi? –va dir el pardal que havia intentat despertar-la en primer lloc.
–Sí, i què? –va respondre.
–Res, res. És que estem a novembre.
–I? –i llavors la Fada va tenir una pujada d’adrenalina.– Merda!

La Fada es va posar de pressa el Vestit de Canvi d’Estació i va sortir esvalotada de casa seva. I amb la vareta màgica va començar a pintar les fulles dels arbres. Grogues, marrons, vermelles. Després de fer un moviment brusc amb la mà, el vent va començar bufar, els núvols van començar a créixer. El temps avançava i a la Fada encara li quedava feina. Però no defallia i continuava un traç aquí un traç allà. Pintava la tardor a un ritme frenètic.

I un dia va decidir que ja tot estava en mode Tardor. Va seure sota un arbre a descansar. Aquest cop no aniria de festa (només ho feia després de pintar la Primavera i l’Estiu). Ara només volia aixecar-se de bon matí i olorar la natura.

Quan els ulls se li aclucaven i el cap li queia cap al tronc de l’arbre un gat va aparèixer en escena.
–Escolta –va dir el gat.– Te’n recordes que avui és vint-i-u de desembre?

Relat inspirat pel quadre Autumn Rhythm, de Jackson Pollock, a proposta de Relats Conjunts.