Categoria: Pell de serp

Pell de serp (VI)

snake6Pots llegir aquí el capítol anterior.

A la Naja se li van acumular les emocions. Per un costat, havia trobat al Käse. Per un altre costat, el seu germà era viu i, per tant, ella no era una assassina. Per un tercer costat, el seu germà era viu i, per tant, la vida d’ella corria perill. La d’ella, la del Käse i la del Hörstdu.
–Mateu els dos homes. La meva germana és meva! –va ordenar el Muridœ –. És el meu deure com a germà castigar-la.

Els tres homes van desembeinar les espases i van començar a caminar, sense pressa.

La Naja va córrer cap al Käse i va deixar el farcell a terra. En veure-ho, el Hörstdu va desembeinar.
–Haurem de guanyar temps mentre no arribin els reforços del rei Arlenten –va xiuxiuejar a la Naja quan passava pel seu costat.
–No estic segura que li hagi arribat el missatge.

El Hörstdu va ignorar la Naja i va interposar-se entre el Käse i els tres homes.
–No us permetré que li feu res a la millor dona del món! –va cridar el Hörstdu posant-se en posició defensiva.
–Ah! Tu ets el desgraciat que me la va intentar robar a la festa?
–No. El desgraciat que dius és el Käse. Jo sóc el desgraciat que us matarà a tots si us acosteu una mica més.

Els tres homes van riure amb ganes, però la riallada més gran la va emetre el Muridœ.
–Mateu-lo a poc a poc –va dir el germà de la Naja mentre entrava al castell.

La Naja va intentar deslligar al Käse. Els nusos eren fots.
–Ho sento Naja. Sóc un lladre. Però pensava deixar-ho estar si tu i jo… Si ens hagués anat bé. Però el dia abans de la nostra cita vaig tenir l’oportunitat de robar un bon botí. I em van començar a perseguir els tarats aquests. No vaig poder venir.

Els tres homes, espases a punt, ja eren davant del Hörstdu. L’home de la dreta tenia una cicatriu al llavi superior i uns braços que aparentaven tenir més músculs del compte. L’home del centre semblava el menys fort dels tres però empunyava una espasa curta i fina, segurament per a compensar la manca de força amb agilitat. L’home de l’esquerra només tenia tres dents i semblava poder aguantar l’envestida de deu dracs. De fet, aquest podria ser el motiu pel qual només tenia tres dents, si no fos perquè, probablement, no quedaven tants dracs.
–I si no ens hagués anat bé? –va preguntar la Naja al Käse.
–Sincerament no ho sé. Però si sortim vius d’aquí, canviaré de vida. Estiguis amb mi o no. Ja n’estic fart d’amagar-me i de causar molèsties a la gent.

El Hörstdu vigilava a dreta i a esquerra esperant el primer moviment dels enemics. Era bo amb l’espasa, però contra tres a l’hora seria complicat. Potser podia guanyar temps fins que la Naja i el Käse el poguessin ajudar d’alguna manera.

Els tres homes van atacar al Hörstdu a l’hora i el que van aconseguir va ser que les seves tres espases xoquessin. Els tres es van mirar malament els uns als altres.
Darrera d’ell, la Naja continuava barallant-se amb la corda.

L’home de la cicatriu va intentar avançar però el Hörstdu el va aturar aixecant l’espasa i amb el mateix moviment fluid va fer tornar l’espasa enrere per a aturar l’intent d’estocada del nyicris del centre. El tercer home va quedar darrera del seu company.

Els dos homes de davant van començar a xocar les espases amb el Hörstdu, obligant-lo a forçar els músculs per a aconseguir prou velocitat. Al mateix temps, el Hörstdu feia moure a l’home de l’espasa curta per a què el de les tres dents no pogués entrar a la baralla.

De tant en tant se sentia una mena de xiulet apagat. Sortia de l’home desdentat que s’estava posant nerviós per no poder participar.
–No podies haver tallat la corda abans de començar a barallar-te? –va cridar la Naja.
–Bona idea! No podies haver tingut la idea abans que comencés la baralla? –va replicar el Hörstdu.

Els xocs metàl·lics ressonaven al pati del castell en runes quan la Naja va aconseguir deslligar al Käse. L’home es va acariciar els canells entumits i la Naja el va ajudar a aixecar-se. Quan es van girar cap a la baralla van veure que el Hörstdu queia a terra. L’home àgil va aixecar l’espasa amb la intenció de clavar-la al cos del jove.

Llavors, van passar moltes coses molt ràpidament: la Naja va agafar una pedra gran de terra i la va llençar amb totes les seves forces contra el cap del poca-cosa quan l’espasa era a pocs centímetres del Hörstdu. I l’home àgil i el Käse van caure a terra. La Naja es va girar i va veure que el Käse tenia una fletxa al coll. Al davant de la porta el Muridœ celebrava l’encert amb una ballesta a la mà. I el Hörstdu va aprofitar la sorpresa per a tallar una cama a l’home de la cicatriu, aixecar-se d’un salt i clavar l’espasa a l’estómac del tercer, estrenant-lo en la baralla.

La Naja va ajupir-se cap al Käse però l’home era mort.

El Muridœ va començar a carregar la ballesta i el Hörstdu ho va voler aprofitar, corrent cap a ell. Malauradament quan era a prop el Muridœ va aconseguir carregar, apuntar ràpid i disparar.
La fletxa es va clavar al bíceps del braç dret del Hörstdu que va haver de fer un esforç per no caure a terra del xoc. L’espasa, en canvi, li va caure massa lluny. El Hörstdu va intentar treure’s la fletxa. El Muridœ se li va acostar i li va estampar la ballesta al cap. El Hörstdu va caure inconscient. Només quedaven drets la Naja i el Muridœ.

El Muridœ va somriure i, de cop, la Naja va recordar com feia pocs dies el seu germà la va intentar violar. I en adonar-se que aquest cop no trobaria un ganivet per casualitat va tenir por. Va mirar quina espasa li quedava més a prop encara que no sabia com fer-la servir. Va fixar-se en la de l’home àgil.

Va córrer cap a l’espasa i el Muridœ també. Quan la Naja s’ajupia va rebre una bufetada al clatell que gairebé li va fer perdre l’equilibri. Però no hagués caigut perquè el seu germà li va agafar del braç esquerra.

Sense deixar-la anar, el Muridœ va començar a caminar cap al castell. La Naja es va entrebancar amb l’home que estava morint dessagnat sense mitja cama (ja s’havia desmaiat) i el Muridœ no va tenir inconvenient a arrossegar-la per terra.
–La roba de bruixa no et queda bé –va dir el Muridœ amb la tranquil·litat d’un llac en una nit d’estiu en la que la brisa s’ha quedat a casa perquè fa massa calor –, però no et preocupis que ara te la trauré.

Van passar pel costat del cos estès del Hörstdu. El noi va obrir els ulls i va veure l’escena. Sense que els altres dos ho veiessin es va aixecar lentament i encara amb la fletxa clavada va llençar una pedra amb la mà esquerra. La pedra caure al costat del Muridœ i va seguir rodolant inofensivament algun metre més.

El Hörstdu va començar a córrer –o, millor dit, a caminar ràpid amb cara de velocitat– cap al Muridœ. En veure-ho el germà de la Naja va llençar la noia a terra amb desgana.
–Fuig, bruixeta meva! –va cridar el Hörstdu.

La Naja va fugir cap a l’entrada i no va veure com el Hörstdu rebia un cop de puny a la cara i queia a terra un cop més. El Muridœ va perseguir la Naja fins que va ser prou a prop seu com per empènyer-la i fer-la caure al costat del Käse i del farcell.
–Bruixeta, diu l’imbècil? Una mala puta és el que ets –va dir el Muridœ.

La Naja va obrir el farcell.
–Saps què? Ja estic cansat d’anar amunt i avall. Treu-te la roba. O prefereixes que te la tregui jo?

La Naja es va girar i li va llençar la pell de serp al seu germà. I mentre la pell volava també s’omplia i on hi havia d’haver el cap va aparèixer-hi un cap i la serp remenava en l’aire i treia la llengua bífida. I el Muridœ va caure de cul a terra, completament acollonit com un nen petit atemorit davant d’una bèstia enorme. La Naja va llençar el pot buit que fins feia no res havia contingut el líquid negre.

Es va aixecar i va apropar-se al Muridœ.
–Fa molts anys que vas deixar de ser el meu germà –va dir la Naja just abans de donar-li un cop de peu a la cara amb totes les seves forces.

Enrabiada, va agafar una espasa de terra. L’espasa pesava massa per a què ella la pogués brandar, però no era aquesta la seva intenció. Agafant el puny amb les dues mans va aixecar l’espasa sobre el seu ex-germà. Quan anava a baixar l’espasa contra el Muridœ, una ombra que es movia va fer que s’aturés i aixequés la vista.
–Me cago en la puta hòstia reconsagrada! Però què collons ha passat aquí! Recony! –es va sentir de lluny, d’una veu que provenia del cel.

El sol es va veure eclipsat per una ombra en forma de drac. Millor dit, de dragona. De dragona petita, almenys comparada amb el que se suposa que ha de ser la mida d’un drac.

La Phaseolus va descendir fins arribar a terra.
–Qui ha sigut el fill de puta que ha intentat matar la Phaseolus? –va dir la mateixa veu que abans.
–Ja t’he dit que no crec que m’hagin intentat matar. Ha sigut casualitat, Hans –va dir la dragona mentre de darrera d’ella en sortia un home. Després es va dirigir a la Naja: –és que m’he ennuegat amb un missatge que hi havia en un colom. Sort que no l’he fregit abans, eh? Em venia de gust cru, avui. I, si m’ho permets, et donaré un consell. No ho facis.

ᴪᴪᴪ

En una habitació àmplia del Palau Reial de Schockolandentortestadt, més austera del que algú podria esperar d’un palau, el rei Arlenten i la Naja seien davant per davant. Els separava una tauleta amb dues tasses de cafè. La de la Naja ja era buida. S’havia pres el cafè molt ràpid, amb l’esperança inútil que els esdeveniments dels dies anteriors haguessin estat un somni.
–La Carel m’ha dit que volies ser la seva aprenent.
Ella volia que jo fos la seva aprenent. Que és aquí?
–No, és a la capital de Plins, a visitar la seva néta.
–Aquesta dona és una mentidera. Us diu a vós que vull ser la seva aprenent i a mi em va dir que no tenia fills.
–La Carel no menteix mai: és una bruixa.
–Vós també sou un bruixot, oi?
–Sí, tot i que m’agrada que m’anomenin mag, que té més glamur.
–I els bruixots tampoc no menteixen mai?
–És clar que no.
–Si la Carel és a la capital de Plins i va sortir de casa seva fa tres dies, és impossible que hagueu pogut parlar. Esteu mentint. Els mags o bruixots o com us vulgueu dir mentiu.
–Estàs acusant al teu rei de mentider?

La Naja va dubtar. Li semblava recordar que al llarg de la història la gent que s’enfrontava al seu rei acabava morint, a no ser que tingués un bon exèrcit al darrera. D’altra banda el rei Arlenten no tenia fama de cruel.
–Sí.

El rei va començar a riure.
–Màgia –va respondre l’Arlenten.
–És impossible.
–Oh! Impossible! Has dit la paraula… màgica! –va dir rient l’Arlenten –. Ben mirat que una pell de serp es converteixi en una serp és impossible. Ens has mentit a tots?
–No. Jo no menteixo.
–Per què t’hauria de creure?
–Perquè sóc una bruixa.

La Naja va somriure.
–No, no ho ets –va dir l’Arlenten amb posat seriós, fins i tot regi.

La Naja es va quedar de pedra.
–Has dubtat, i les bruixes no dubten mai sobre el fet que són bruixes. No ets una bruixa. Encara no.
–Tampoc no tinc gaire clar si ho vull ser.
–Ho seràs. Jo te n’ensenyaré.
–I si m’hi nego?
–És la teva vida. Tu decideixes.
–M’ho pensaré.

Van trucar a la porta i el rei va donar permís per a entrar. La Phaseoulus va creuar la sala amb parsimònia. La Naja va aixecar-se.
–Quan temps triga en passar l’efecte d’una poció d’amor?
–Un dia.
–Gràcies.

La Naja va començar a passar i es va creuar amb la dragona. Es van mirar i es van saludar amb una mitja reverència.
–Una última cosa, Naja –va dir el rei –. Les bruixes, oficials o en potència, no m’heu de parlar de vós.

La Naja va assentir amb el cap i va començar a caminar cap a la porta.
–Pel que hem estat investigant, el tal Muridœ captava joves per a una secta i després els enviava a Pertiumilla –va explicar la Phaseoulus al rei.

La Naja va sortir i va tancar la porta.
–Li estaves mirant el cul, Arl? –va dir la Phaseolus–. Per fi!
–No –va dir ell amb la boca petita.

La Phaseolus va somriure.

ᴪᴪᴪ

Fora del Palau Reial el Hörstdu esperava la Naja assegut en un banc de fusta. Duia benes per tot arreu però se’l veia content.
–M’alegro de veure’t –va dir el Hörstdu quan la Naja va arribar al banc.
–Jo també.
–T’agradaria que –va començar a dir nerviós– anéssim a fer un cafè.
–No ho entenc. Segons el rei, l’efecte de la poció ja hauria d’haver-se acabat.
–Deixa’t estar de pocions. M’agrades i crec que jo no et desagrado. Podríem parlar, donar un volt i veure com va la cosa.
–No.

La cara del Hörstdu va perdre tota alegria.
–En certa manera sí que m’agrades, però…
–Però, què?
–Ets valent i fort. I llest. I no ets lleig del tot.
–Però?
–Però les bruixes no es casen –va mentir la Naja.

FI

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/eva-mujer-desnuda-biblia-1235170/

Pell de serp (V)

snake5
Fe d’errates: si algú va llegir el capítol IV abans del dia 8 al vespre, que sàpiga que on deia Käse havia de dir-hi Hörstdu. Això em passa per complicar-me la vida amb els noms. Dit això, segueixo amb les meves coses.

Pots llegir aquí el capítol anterior.

La Naja va apartar les mans.
–No m’estimes –va dir la Naja lentament–. Et penses que m’estimes.
–Quina diferència hi ha?

La Naja va començar a caminar. El Hörstdu la va seguir després d’agafar l’espasa de l’Emil.
–No és real, es màgia!
–Oi, que sí? Aquest sentiment tant poderós que sembla irreal… Hi ha res més bonic?
–És que és irreal. No ho veus que s’acabarà quan et passi l’efecte de la poció?

El Hörstdu s’ho va pensar.
–És una pregunta trampa? No hi cauré: t’estimaré tota la vida.

La Naja va tenir un calfred. Va adonar-se que era inútil discutir. Hauria d’esperar que la poció deixés de funcionar. Quan podia durar? Unes hores? Un dia? Tota la vida?
–Afanya’t. És tard i no crec que arribem a Kirschlikör avui, o sigui que haurem de trobar un bon lloc per acampar.
–Qualsevol lloc serà bo si hi ets tu.
–Brrrrrr –va sentenciar la Naja.

Després de caminar dues hores tot era fosc. El Hörstdu va improvisar un parell de torxes amb uns troncs que va trobar i dos retalls de roba dels pantalons. No feia fred.
–Amb el que has agafat de la casa, segur que hi ha algun líquid inflamable –va dir el Hörstdu mentre treia l’espasa.

La Naja va obrir el farcell i va olorar els líquids un a un. El Hörstdu es va apartar un moment amb una de les torxes i l’espasa a la mà.
–Aquest deu ser inflamable, fa olor d’alcohol –va dir la Naja.

El Hörstdu es va apropar i li va donar la torxa. La Naja va posar unes gotes del líquid a la roba i va encendre’n la punta ràpidament amb una esca. Quan el Hörstdu va apropar l’altra torxa per a encendre-la, la Naja va veure que la seva torxa tenia un cor gravat.
–De veritat? Has gravat un cor en una torxa barroera amb una espasa de metre i mig?
–Gràcies, sabia que t’impressionaria.
–Serà una nit llarga –va sospirar la Naja.
–De debò?
–No ho deia en aquest sentit! Ho deia en el sentit en què et lligaré a un arbre a tres metres de mi i, sobretot, sense genitals en el moment que tingui la mínima impressió que passa pel teu cap alguna marranada.
–No puc pensar en marranades, només puc pensar en tu.
–Per què? –va cridar la Naja desesperada mirant al cel.
–Perquè t’estimo.
–No t’ho deia a tu!
–No ho entenc.
–No és tan difícil. Representa que ets intel·ligent, ets un espia del rei Arlenten –va dir la Naja, però llavors se’n va adonar –. Ah! Cert, estàs enamorat.
–De tu.

La Naja va sospirar i va posar-se un altre cop en marxa seguida pel Hörstdu.

Una hora més tard van arribar a un clar que, com que estava fosc, no era gaire clar, però era més clar gràcies a la llum de les torxes. Allà van recollir branques i van fer una foguera petita. Es van repartir les pastanagues.
–Tant de bo trobem al Käse.
–El lladre?
–No és cap lladre!
–No passa res, tu també ets una lladre i m’he enamorat de tu.
–Sí, és clar –va dir la Naja amb ironia – Sóc una lladre perquè t’he robat el cor i tot això. Molt romàntic, uh!
–Oi que sí?
–Fins a quin punt t’ha deixat de funcionar bé el cervell?
–Em funciona perfectament. Vull trobar al lladre per a protegir-lo. Gràcies a ell sóc viu.
–Això està millor.
–I gràcies a ell t’he conegut.
–Argggg.
–A més, he d’enviar un colom al rei Arlenten amb les noves.
–Només hi ha una nova: tot això de la secta –i llavors la Naja se’n va adonar– Ah! I no cal que li diguis res sobre que t’has enamorat.
–Vols portar-ho en secret? –va dir el Hörstdu en un intent de picardia.
–Sí, tant en secret que no vull saber-ho ni jo!

Es va fer un silenci que, ben pensat, no era gaire silenciós. Els sons apagats del bosc nocturn (les bestioles de la nit anant d’aquí a allà, fent això i allò) se sentien en un rerefons llunyà. Poc a poc les parpelles de la Naja i el Hörstdu s’anaven aclucant. Van decidir fer guàrdies de dues hores per torns. Tot seguit es van adonar que no tenien cap manera de saber que havien passat dues hores. Així que cadascú faria guàrdia fins que no pogués més.

Quan la Naja es va despertar a l’alba el Hörstdu roncava. Tenia una gana horrible i va començar a mirar al seu voltant. Les falgueres potser serien nutritives. O potser no. Es va aixecar i es va endinsar una mica al bosc. Malauradament no era temporada de bolets ni d’espàrrecs però potser hi hauria algun animaló, ni que fos una rata. O una serp, com aquella de pell vermella que la mirava penjada d’un arbre, com dient “sóc molt bonica, vine a acariciar-me” però que també deia “espero que no t’hagis fixat en el color vermell i et pensis que sóc verinosa, perquè ho sóc”.

A la Naja li encantaven les serps, potser per la seva afició a fer teatre, per com li agradava canviar de pell. La Naja va tornar la mirada a la serp. Es van mirar com dient “tinc gana”. Lentament, la Naja es va ajupir per a agafar una pedra. La serp li va treure la llengua. I va deixar-se caure de l’arbre. Però abans que caigués a terra la Naja la va agafar amb una mà del que podríem considerar el coll. La serp intentava escapolir-se. Es va entortolligar al braç de la Naja, però la noia premia amb força. Fins que la serp va deixar de resistir-se i va morir.

I llavors una pedra va xocar contra el cap de la serp.
–Sort que t’he salvat, estimada meva.

La Naja va girar el cap mirant el Hörstdu visiblement enfadada. Sense dir res va anar a les restes del foc de la nit, i amb el ganivet va treure-li la pell a la serp. Després de guardar la pell al farcell, va tornar a encendre el foc, va ficar una branca per la boca de la serp i la va posar sobre les brases. En part a desgana, va compartir la serp amb el Hörstdu.

Quan van acabar de menjar van apagar el foc i van fer camí cap a Kirschlikör. Encara tenien gana i potser això els empenyia amb més força per a arribar al seu destí.

Després de deu minuts de caminar van sortir del bosc. A dreta i esquerra del camí el camp s’estenia verd. El camp de l’esquerra tenia esquitxos blancs en forma de desenes d’ovelles, un esquitx gris en forma de gos i un pastor. A dos-cents metres un grapat de cases convertien el camí en carrer.
–Resulta que hem dormit molt a prop d’un poble.
–La nostra primera nit junts.
–Al final et fotré una hòstia.

La Naja va entrar al camp.
–Bon dia! –va cridar.
–Iep! –va respondre el pastor.

L’home es va apropar a la Naja i el Hörstdu, seguit del gos pelut.
–Tu vigila les ovelles, Mond –li va dir al gos.

El Mond, obedient, va tornar amb els portadors de jerseis en potència.
–Ens podria dir si ens falta molt per arribar a Kirshlikör? –va preguntar la Naja.
–Si us quedeu parats aquí, molta estona. Si seguiu cap al poble a la velocitat mitja del caminar humà, dos minuts –va contestar el pastor.
–Aquest poble és Kirschlikör? –va preguntar retòricament la Naja. – Que ens podria dir on viu el Käse Mandel?
–Käse Mandel? El Lladregot?
–Ho veus? –va intervenir el Hörstdu.
–És un lladre? –va dir la noia.
–Li van posar el malnom de petit perquè sempre robava fruita i verdura dels camps. És un bon home: sempre saluda. No sé a què es dedica, la veritat. Potser roba, però no a Kirschlikör –va dir el pastor, com si això disculpés al Käse.
–I on viu?
–A l’última casa del poble, la que queda una mica separada. Des d’aquí no es veu. Va tornar ahir a la tarda de vés a saber on. Quan he sortit amb les ovelles fa una hora he vist el seu carro. Si hi aneu ara, m’imagino que el despertareu.
–Moltes gràcies.
–Ara que hi penso. Ahir a la nit tres homes em van preguntar el mateix que vosaltres. Sí que té amics el Käse!
–Sí –va dir la Naja per dir alguna cosa–. Moltes gràcies.
–Gràcies.

La Naja i el Hörstdu van arribar al poble. No hi havia gaire moviment encara, tot just algunes xemeneies començaven a treure fum. L’olor de cansalada i ous ferrats els va fer entrar gana.

Quan van arribar a la casa del Käse el primer que van veure va ser que no van veure cap carro. Potser havia marxat? No hi havia cap cavall tampoc al petit cobert que semblava fer d’estable. Van trucar a la porta, però no estava ben tancada i es va obrir. Van entrar.
–Käse? –va dir la Naja.

No va obtenir cap resposta. Amb sigil, la Naja i el Hörstdu van entrar. El menjador estava fent un desastre. La taula estava trencada, com també ho estaven dues cadires. Hi havia un plat trencat i una salsitxa per terra. I molts trossets de vidre.
–Hi ha hagut una baralla.
–Segons el pastor el Käse va arribar ahir a la tarda. Devia tenir gana i es va preparar el sopar.

La Naja va anar a la cuina.
–Va menjar dos ous –va dir la Naja en veure dues closques d’ou trencades. Després va mirar la paella–. Una truita de dos ous. I una salsitxa.
–Devia estar sopant quan els homes que ha dit el pastor van trucar a la porta –va afegir el Hörstdu–. Segur que són de la Secta.
–El Käse es va aixecar per obrir, deixant la salsitxa al plat.
–Quan va obrir devia començar la baralla. Fixa’t, la taula trencada ha quedat a l’esquerra.
–El Käse devia caure a la dreta de la taula. Però mira, aquí hi ha un tros de roba.
–No és de gaire qualitat. El Käse devia arrancar-li a l’atacant.
–Aquí hi ha un rastre de sang –va notar la Naja –. El van arrossegar cap a fora.

Van seguir el rastre que, efectivament sortia al carrer. Allà sobre la sorra es convertia en una petita marca sobre el terra, que seguia fins a les roderes deixades per un carro.
–Se l’han emportat. Cap al nord –va dir la Naja.
–Som a Kirschlikör. El camí del nord és el camí que duu a Pertiumilla, tot i que hi ha alguns pobles de Mittwoch abans d’arribar-hi. He d’avisar al rei Arlenten, sense falta. Vaig a buscar un colom.
–Jo aniré al nord.
–T’acompanyaré, però deixa’m avisar al rei.
–D’acord, faré alguna cosa per esmorzar.
–Perfecte. No trigaré, amor meu.

Per un moment la Naja va pensar en deixar-lo allà, però també va pensar que podria ser perillós i que seria millor anar acompanyada.

Quan el Hörstdu va tornar a la casa amb un colom, la Naja ja havia preparat dues truites de quatre ous. El Hörstdu va escriure un missatge i el va lligar a la pota de l’ocell i el va fer volar.
–No s’han d’entrenar el coloms per a què portin els missatges al destinatari?
–No –va dir el Hörstdu no gaire convençut. – Crec que no. Neixen sabent-ho. Són molt llestos els coloms.

Van acompanyar les truites amb uns bons talls d’embotit i van regar-ho tot amb un te calent. Després van sortir de la casa del Käse en direcció al nord.

El camí seguia planer una bona estona fins que començava a fer una mica de pujada. Es convertia en un camí irregular, amunt i avall, amunt i avall.
–Ara que ho penso –va començar a dir la Naja –. Per aquí no hi haurà el Diable de Dues Polles, no?
–Diria que no –va dir el Käse– . Però ara que ho dius, sí que va viure per aquí. El Diable de Dues Polles vivia per aquesta zona. És pràcticament immortal però un cop es va trobar amb una parella que el va derrotar, o això diu la gent. Pel que sembla van arribar a un tracte i va marxar d’aquí. O sigui que ara és segur. A més, si passa res, saps que donaré la meva vida per tu.
–Estic esperant que arribi aquest moment.
–Què?

I vet-ho aquí que van arribar a una bifurcació. No hi havia marques de roderes ni de cap mena. El Hörstdu va asseure’s mentre la Naja observava l’entorn.
–Per aquí! –va dir assenyalant a l’esquerra.
–Com ho saps?
–Per aquesta marca –va dir assenyalant un arbre.

L’arbre tenia una marca: un pal amb dos semicercles, com si el pal d’una P s’ajuntés amb el d’una d, tallat pel mig per un segment en diagonal. Com al cau on havia trovar al Hörstdu.

Van seguir el camí esquerra una bona estona. Es va bifurcar dos cops més i tots dos cops la marca de la secta els va guiar. En l’últim giravolt van veure a uns tres-cents metres les restes d’un castell petit. Encara conservava una torre i pràcticament tot l’edifici principal, però la muralla no era més que unes quantes pedres mal col·locades.

Quan van arribar al que molts anys abans havia estat la porta principal de la muralla van veure un home ferit lligat a un pal.
–Käse!

La Naja va córrer cap al Käse. Estava inconscient i ple de ferides.

Tres homes van sortir del castell.
–Aquell no és l’home que es va escapar? –va dir un dels homes.
–Sí, sí que l’és –va dir un altre.
–I aquella dona sembla una bruixa –va dir el tercer.

Darrera dels tres homes en va aparèixer un altre. Duia un ull tapat.
–Sí, és una bruixa. La bruixa de la meva germana –va dir el Muridœ.

Continuarà d’aquí a…

-272Dies -21Hores -48Minuts -32Segons

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/serpiente-del-ma%C3%ADz-snake-naranja-414802/

Pell de serp (IV)

snake4Pots llegir aquí el capítol anterior.

El Hörstdu i la Naja es van mirar. El Hörstdu va fer cara de no diguis res a veure si marxen, que aquests malparits ens mataran, ens torturaran i ens violaran. I si tenim sort, en aquest ordre.
–Un moment! –va cridar la Naja intentant imitar la veu de la Carel.
–Què fas! –va cridar en veu molt baixa el Hörstdu.
–Amaga’t. Fica’t sota la palla. A mi no em cerquen, et cerquen a tu.

El Hörstdu va veure a la cara de la Naja una determinació extrema i no va poder negar-s’hi.
–Un moment, que no estic visible! –va tornar a cridar la Naja.

A l’altra banda de la porta els gossos-monstre bordaven i rascaven la porta. Algú va intentar obrir la porta, però aquesta no va cedir. La Naja va sospesar la possibilitat de no obrir, però si la gent de la secta decidia assetjar-los, la Naja i el Hörstdu moririen de gana.

En un armari va trobar roba de bruixa, és a dir roba feta a partir de pedaços. Es va posar un vestit majoritàriament fet de roba negra. Li va semblar curiós quants colors negres diferents existeixen. També va trobar un coixí petit i se’l va posar a mode de gep. Després va acostar-se a la llar de foc i va utilitzar les cendres per a embrutar-se la cara. Va posar una olla plena d’aigua sobre el foc i va tirar-hi una mica de te, que li semblava que faria ambient de casa de bruixa amable. Tot seguir va agafar un pot que contenia un líquid de color groc i hi va sucar dues potes de conill dessecades.

La Naja va encorbar la seva postura i va obrir la porta.
–Hòstia, una bruixa! –va dir un dels homes.

Els gossos-monstre seguien bordant i intentaven saltar a la cara de la Naja. Però la noia –la bruixa– va ensenyar-los les potes de conill i les va llençar lluny. Els gossos-monstre van córrer cap a les potes, obligant als seus amos a deixar anar les corretges. Cada gos va aconseguir una pota.
–Què voleu? –va dir la Naja amb veu de bruixa.
–Estem cercant un home i una dona. Els gossos han seguit el seu rastre fins aquí.
–Aquí no hi ha cap home.
–Els gossos semblen molt segurs que són aquí.
–Els gossos potser només volien menjar.
–Ha vist algun home malferit acompanyat d’una dona passar per aquí? –va començar a dubtar l’home de la secta.
–Un home malparit?
–Malferit.
–De malparits el món n’és ple. Però què us he de dir a vosaltres, oi?
–Ens està insultant, senyora?

Potser no eren tan estúpids com li havien semblat.
–No. El que dic és que em sembla que vosaltres heu conegut molts malparits i per això ara sou on sou.

Els quatre home van posar-se a pensar i a recordar.
–Sí –va dir finalment el que portava la iniciativa –. És veritat, abans de conèixer el Grup de Suport Ncdnld, molta gent m’havia fet mal. Ara ja no. Com ho ha sabut?

La Naja va somriure.
–Si voleu potser us podria ajudar a trobar aquest home.
–Com?
–Passeu –va dir la Naja somrient.

Els homes van entrar a la barraca. Abans de tancar la porta la Naja va veure que els gossos havien deixat de barallar-se. Les potes de conill no eren enlloc (o, millor dit, eren dins els ventres dels gossos). I els gossos-monstre ara dormien abraçats. La Naja va tancar la porta.
–Sóc l’Esgeht Giftnatter –va inventar-se la Naja–. Vosaltres com us dieu?
–Jo em dic Emil Klug –va dir l’home que fins aquell moment era l´únic que havia parlat.
–Jo, Max Dreibeine –va presentar-se el que era al seu costat.
–Tim Beinprothese –va dir el tercer.
–Clemens Schneidersitz –va dir l’últim.
–Emil, Max, Tim, Clemens –va repetir la Naja sense deixar de somriure –, benvinguts.

El Tim i el Clemens miraven l’olla del te, despreocupats, però l’Emil i el Max miraven fixament la Naja.
–Com ens ajudarà, senyora Giftnatter? –va preguntar educadament l’Emil.
–A veure… no tindreu pas una penyora de les persones que cerqueu?
–Sí –va dir el Max ensenyant-li les calces tacades amb sang del Hörstdu.

La Naja va perdre el somriure per un moment. L’Emil se’n va adonar.
–Passa res?
–No, és que no acabo d’entendre perquè s’ha posat tant de mota aquesta peça de roba –va dissimular la Naja.
–Jo tampoc –va intervenir el Max –. L’únic que fan és destorbar a l’hora d’anar per feina, ja m’enteneu –va dir rient.

El Tim i el Clemens van riure, però l’Emil no.
–Recordeu, companys, que vam deixar la luxúria al passat –va dir l’Emil.

Els altres van parar de riure de cop.
–Tranquils, no li diré res al Germà Mckms –va dir l’Emil mirant als seus companys avergonyits.
–Si em permets –va dir la Naja agafant-li les calces de la mà.

La Naja va enganyar les calces en la mateixa pota d’àguila que havia fet servir la Carel.
–Llocs, tenebres, silencis –va dir la Naja imitant la veu solemne de la bruixa. – Homes, dones, éssers. Gira, volta, avança. Camí, origen, destí.

El que va passar la Naja no s’ho esperava i, en el fons del seu subconscient, sí s’ho esperava: les calces es van moure. I l’apuntaven a ella. Demostrant la seva agilitat mental, tot i que ningú ho pogués apreciar, va aixecar les mans i va començar a girar al voltant de les calces. Les calces la seguien. Va tancar els ulls.
–Ammmmmmmm, ammmmmmm –va dir la Naja.

Els quatre homes es van acollonir. La Naja ho va percebre sense saber com. Va acabar de fer la volta sencera i va agafar les calces.
–L’home que cerqueu ha perdut molta sang –va dir concentrada.
–On són? –va preguntar l’Emil.
–Han passat per aquest camí farà un parell d’hores.
–I per què els gossos s’han aturat aquí?

La Naja va somriure a l’Emil.
–Fa un parell d’hores plovia a bots i a barrals. He quedat xopa quan venia cap aquí. Potser ells s’han aixoplugat a la vora.
–Té sentit. I on són ara?
–Estan aturats a dos kilòmetres cap al sud-est. Els trobareu aviat: l’home gairebé no pot moure’s.

És un fet –una cosa coneguda– que les ments senten coses. Això és perquè les coses diuen coses a la gent, però hi ha tantes coses que diuen coses que mai se sap quina cosa ha dit aquella cosa. Ara bé, hi ha moments incerts, però que queden determinats durant un moment en el mateix moment en què succeeixen, en els que una cosa parla amb veu més alta que les altres i la ment, que no sap que les coses diuen coses a l’atzar com qui no vol la cosa, es creu la cosa que la cosa li ha dit. I alguna cosa li deia a la Naja que l’Emil no se l’acabava de creure.
–Per tant, crec que si els voleu trobar heu d’anar marxant.
–Potser li fem nosa? –va preguntar l’Emil.
–La veritat és que m’agrada prendre el te amb tranquil·litat. Sola, mirant per la finestra –va dir la Naja–. Però de tant en tant, potser és bona idea prendre el te acompanyada, oi?

La Naja va somriure.
–Només hi ha dues cadires, però tinc gots per tots, si em voleu acompanyar.

El Tim i el Clemens es van posar contents de cop.
–Emil, si us plau, pots portar l’olla a la taula –va dir la Naja.

Mentre l’Emil agafava l’olla, la Naja va treure cinc gots d’un armari. També va agafar el pot de líquid groc i va deixar-ne caure unes quantes gotes a quatre dels gots.

Va deixar els gots a la taula i amb un cullerot va anar servint el te. Va repartir els gots i va seure a una de les cadires.
–Si algú vol seure, endavant –va dir la Naja assenyalant l’altra cadira.

El Max, el Tim i el Clemens van mirar l’Emil. En adonar-se’n, l’Emil va seure. La Naja va somriure. No volia que l’Emil tafanegés massa i si estava assegut davant d’ella era més fàcil tenir-lo vigilat.
–Digueu-me –va dir la Naja després de fer un glop –, voleu que us ajudi amb algun altre problema?

L’Emil mirava amunt i avall, a dreta i esquerra, però no podia descobrir al Hörstdu des d’allà perquè el tenia darrera, amagat sota la palla.
–No haurà vist un home alt i ros, no molt atractiu, però tampoc lleig, més escanyolit que no pas fort i amb poca pinta de tenir gaire diners –va dir el Max.
–Acabes de descriure la meitat dels homes de Mittwoch.
–Sí, bé. És que ens va robar una cosa. Hi ha tres companys nostres que el cerquen, però no hi ha manera.
–En teniu alguna penyora?
–No.
–Doncs així és complicat –va dir la Naja mentre observava com tots anaven aixecant els gots per a beure el te adulterat.

El Clemens i el Tim es van adormir i van caure a terra gairebé a l’hora. El Max va caure sobre dels dos. I l’Emil va donar un cop molt fort a la taula amb el cap. La Naja va somriure i va acabar-se el te.
–Ja pots sortir –va dir la Naja amb la seva veu.
–Ja era hora –va dir mentre s’aixecava i s’espolsava la palla –. Ets una bruixa impressionant!
–Gràcies –va dir la Naja amb orgull.
–I ara què fem?
–Els deixarem fora i nosaltres marxarem cap a Kirschlikör. Crec que estaran dormint una bona estona, com els gossos.

La Naja anava a treure’s el vestit però s’ho va repensar. Era divertit fer-se passar per bruixa. I útil. El Hörstdu va portar al Max, a fora. Mentrestant la Naja va omplir uns potets petits amb líquids de diferents colors. Després de d’omplir l’últim potet amb un líquid negre, el pot gran li va caure a terra. La Naja va netejar el terra amb un drap, recollint els trossos de vidre amb cura. Quan es va aixecar va tornar a mirar al terra i va veure com dels taulons de fusta en sortien petites branques rematades amb fulles verdes. En aquell moment el Hörstdu duia el Tim a fora.

La noia va agafar un mocador gran per a fer un farcell i el va posar sobre la taula. Va posar els potets a dins i va mirar què més podien necessitar. Fora era fosc, o sigui que haurien de viatjar de nit, potser haurien d’acampar. Esca, un ganivet i unes pastanagues. També va decidir endur-se el pot gran de líquid verd. No va trobar res més que els pogués ser útil. No hi havia més menjar. Va tancar el farcell, unint-lo a un pal amb un nus.

Quan el Hörstdu duia el Clemens amb els altres dos companys, la Naja va començar a recollir els gots. Els va posar a la pica i va buidar-ne un. N’hi havia un de ple? De qui? Se’n va adonar just quan l’Emil li clavava un cop a la nuca i perdia la consciència.

La Naja es va despertar amb un dolor al clatell considerable. El Hörstdu estava assegut a taula mirant-la. Contemplant-la.
–I l’Emil? –va dir la Naja mentre s’aixecava.
–Inconscient. L’he lligat a fora amb els altres tres. Quan he entrat, tu eres a terra i l’Emil havia agafat un ganivet. Per sort, no sembla que sàpiga fer-lo servir. Em sembla que es més un espadatxí. Tot i així he trigat una bona estona a fer-li perdre el ganivet d’un cop de peu. Després hem lluitat a mans nues. L’Emil és fort i resistent. Durant uns minuts he cregut que acabaria perdent contra ell. Però t’he vist a terra un altre cop i m’ha tornat una energia de no sé on, potser gràcies al caldo que em menjat abans i he aconseguit posar-me al seu nivell. Crec que hem estat barallant-nos al voltant de mitja hora. O potser m’ha sembla mitja hora però només han sigut cinc minuts, no ho sé. La qüestió és que he aprofitat que m’anava a atacar, he fet un pas enrere i li he donat un cop a la gola, tallant-li la respiració. Llavors li he pogut donar un quants cops de puny a voluntat fins que ha caigut a terra.
–Molt bé!
–Gràcies, sempre m’han dit que sóc un bon lluitador.
–No, molt bé per haver contestat la pregunta que et deia!

El Hörstdu va sospirar.
–Anem –va dir la Naja tot agafant el farcell.– Si veus res més que pugui ser interessant agafa-ho. Caminarem de nit cap a Kirschlikör i acamparem a un parell d’hores d’aquí.

El Hörstdu va agafar un parell de ganivets i se’ls va col·locar al cinturó, als costat per a no clavar-se’ls estúpidament si s’ajupia. La Naja, a més del farcell, va agafar les últimes dues potes que penjaven i que no eren la d’àguila. Eren de pollastre.

Fora de la barraca, la Naja va veure els quatre homes lligats a l’om sota el que s’havien resguardat de la pluja el Hörstdu i ell feia unes hores.

Els gossos-monstre estaven asseguts esperant ves a saber què. La Naja li va donar una pota de pollastre al Hörstdu. Els nois es van mirar i el Hörstdu va entendre què volia fer la Naja. Tots dos a l’hora van oferir sengles potes als gossos. Els animalons (o animalots, segons com) van apropar-se i van agafar cadascú una pota. Se les van menjar en pocs segons.
–Tu et diràs Leerestuhl –va dir-li la Naja al gos que acabava d’adoptar.
–I tu et diràs Zauberer –va dir el Hörstdu fent que la Naja somrigués de tot cor.

La Naja va posar-se el farcell a l’espatlla i tots quatre van començar a caminar bosc endins. El penjoll de la Naja il·luminava el camí.
–Tinc una pregunta –va dir la Naja.
–Digues.
–No hauries d’estar cansat després de la teva batalla heroica amb l’Emil?
–Sí que ho estic. Però se’m passarà quan em faci efecte el líquid verd que m’he pres. L’he trobat a l’armari. Em sap greu però me l’he acabat.
–Dues coses. La primera és que el líquid fa estona que t’hauria d’haver fet efecte. La segona és que tot el líquid verd que hi havia és al farcell. No en quedava a l’armari.
–Ah! Té gràcia.
–Sí?
–T’havia comentat que sóc daltònic?
–Merda.
–Doncs sí, i ja que hi som, què més vols que t’expliqui? Crec que ho hauries de conèixer tot de mi.
–Merda.

El Hörstdu es va aturar i va agafar-li les mans a la Naja.
–T’estimo.
–Merda puta.

Continuarà d’aquí a…

-279Dies -21Hores -48Minuts -32Segons

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/snake-pit%C3%B3n-bola-python-regius-605344/

Pell de serp (III)

snake-1247053_1280Pots llegir aquí el capítol anterior.

–No són teus. Aquests calçotets són d’un amic meu.
–No, mira. Tenen una hac brodada a l’interior. L’hi vaig demanar a la meva mare.
–I per què els tenia el meu amic?
–Perquè me’ls va robar.

Abans que la Naja pogués contestar, el Hörstdu va continuar parlant.
–Millor que ho parlem fora. Si tornen els de la Secta Ncdnld, ens torturaran i ens mataran. I a tu, probablement et facin coses pitjors.
–Què és la Secta Ncdnld?
–Sortim i t’ho explico? O ens quedem aquí fent petar la xerrada?

La Naja volia contestar-li, però internament va reconèixer que, si el que deia l’home aquell sobre la Secta era cert, el millor era marxar el més ràpid possible.

Un cop fora del cau, la Naja va oferir líquid verd al Hörstdu.
–Oh, gràcies! El meu me’l van robar els de la secta.
–Tu també tenies líquid verd? Que està de moda?

El Hörstdu va beure un glop del líquid i va tornar el que quedava a la Naja. Va començar a caminar, encara taponant-se la ferida del pit amb les calces de la Naja.
–Com que m’has salvat, crec que et mereixes una explicació. Per on començo?
–Pels calçotets.
–Fa uns… a quin dia estem?
–Avui és dimarts, dotze d’agost.
–Ah, ja? El temps passa volant quan et torturen. Doncs, fa dues setmanes i tres dies, vaig haver d’acampar al bosc, a no molts kilòmetres d’aquí. Quan em vaig despertar la meva bossa no hi era.

El Hörstdu va mirar-se la ferida i, en veure que ja no sagnava, va llençar les calces entre els arbres. La Naja, que mirava cap a tot arreu, pendent de si s’acostava algú estrany, potser de la Secta, no ho va veure.
–I no saps qui te la va robar?
–No, però de moment crec que va ser el teu amic.
–M’estranyaria.
–He de reconèixer, tanmateix, que gràcies a que em van robar ara sóc viu.
–I això?
–L’endemà del robatori vaig decidir tornar a Schokoladentortestadt, però quan portava caminats un parell de kilòmetres em van assaltar els de la secta. Em van emmordassar i em van dur al cau on m’has trobat. M’han estat torturant fins ben bé mitja hora abans que arribessis.

La Naja va esperar que el Hörstdu continués parlant i li respongués la pregunta que li havia fet, però l’home va quedar callat.
–I per què dius que ets viu gràcies al robatori?
–Ah! Resulta que es pensaven que jo els havia robat un sac ple d’or i que l’havia enterrat en algun lloc amagat. Per això em torturaven, per saber on l’havia amagat.
–No t’he preguntat això!
–Sí, vols saber perquè sóc viu. Fa mitja hora que t’ho estic explicant. No tens paciència.

Aquell va ser el segon cop que la Naja es va penedir d’haver alliberat al Hörstdu.
–Sóc un espia.
–Un espia? De qui contra qui?
–Del rei Arlenten contra qui pretengui fer res contra el Regne de Mittwoch.
–Després et preguntaré alguna cosa més sobre això –va dir la Naja amb una tranquil·litat que posava nerviós–. De veritat que és molt interessant. Espies, reis, conspiracions. Buf –va afegir sense cap mena de sentiment–. És interessantíssim –de cop, la Naja va pujar la veu molt, molt i molt–. Però em pots dir per què el fet que et robessin fa que siguis viu!
–Però si ja t’ho he dit! –va dir el Hörstdu empipat–. Sóc un espia. Si hagués tingut la bossa que em van robar, els del Secta haurien vist que sóc un espia. Després d’una setmana de tortures van acabar creient gairebé del tot que els deia la veritat sobre l’or robat. Perquè era veritat! I llavors em van continuar torturant però sense ganes, com si no fos més que rutina. Però si haguessin sabut que era un espia no m’haurien cregut, m’haurien continuat torturant i potser ara en comptes d’un home seria un puzle.
–No costava tant, oi?

Es va fer el silenci una bona estona per dos motius. Un d’ells era que havien d’estar atents per si venia algú per alguna banda. L’altre, perquè no tenien ganes de barallar-se fins la mort.

El cel s’enfosquia poc a poc. Els núvols cada cop eren més grisos.
–Ara que ho penso –va dir el Hörstdu –. Estic en deute amb el lladre. I pel que van dir els torturadors, els havia arribat una descripció diferent de la meva. Crec que un parell o tres van marxar per a cercar-lo. A veure… la descripció que vaig sentir deia… que era alt i ros, no molt atractiu, però tampoc lleig, més escanyolit que no pas fort i amb poca pinta de tenir gaire diners.
–Pot ser qualsevol. Però reconec que el meu amic s’hi ajusta.
–Tenint en compte que també em va robar a mi… L’he de trobar abans que ells i avisar-lo. I també he d’avisar al rei Arlenten.
–Viu a Kirschlikör. Jo vaig cap allà.
–T’hi acompanyo. A veure si pel camí trobem un colom.

Durant el trajecte el Hörstdu va explicar a la Naja el que havia de comunicar al rei. La Secta Ncdnld s’encarregava de captar homes i nens per a un exèrcit secret. On era l’exèrcit? No ho sabia. Què volia aconseguir l’exèrcit? Tampoc. A més, realment no en tenia proves, però era el que havia deduït dels comentaris que havien anat fent els torturadors entre cop de fuet i pessic als mugrons.

Van arribar a un cruïlla. Un camí duia al sud i l’altre continuava cap al Clar de Serps del Bosc de la Vella. Al fons del camí del sud dues figures humanes s’apropaven. Abans que els veiessin, la Naja i el Hörstdu es van amagar darrera d’uns arbustos.
–I què farem amb el tal Hörstdu? L’hauríem de matar, no? –va dir una de les figures.
–Sí, però ara que sabem que és un espia, hauríem d’esbrinar què sap –va dir l’altra.
–Espero que el Robiq hagi trobat al lladre de veritat. Si no, ens castigaran a tots. Encara tinc problemes per anar de ventre. I ja fa mig any de l´últim cop que ens van castigar! –va dir la primera figura mentre s’allunyaven d’on s’amagaven la Naja i el Hörstdu.

Les dues figures van girar pel camí que duia al cau.
–Per les veus diria que aquests dos són els que em pegaven sense ganes –va comentar el Hörstdu mentre ell i la Naja sortien de l’amagatall –. Afanyem-nos. Em sona que el Robiq és el més fill de puta –va dir. Però s’ho va repensar – No, el més fill de puta és el que manava.

Van seguir caminant fins que van arribar al Clar de Serps del Bosc de la Vella. Allà van fer una petita parada aturada. Va començar a bufar un aire desagradable i els núvols eren tant foscos que semblava que ja fos el vespre. Ràpidament es van repartir el que quedava de líquid verd i van seguir fins la Barraca de la Bruixa.

La Barraca estava igual que quan la Naja havia marxat: semblava a punt de caure i a l’hora semblava que res ho pogués aconseguir. La Carel ja no hi era i la porta estava tancada.

Començaven a caure gotes.

No es podia entrar per la porta ni per la finestra. La pluja va començar a agafar força. Era un pluja que tenia ganes de ploure, que se la reconegués com a pluja. No era un diluvi, però es notava que aquella pluja volia arribar a ser-ho.
–A les cases de les bruixes només s’hi pot entrar si una bruixa t’obre la porta –va dir el Hörstdu.
–Jo hi he passat l’última nit.
–Sí, però ara la bruixa no hi és, oi?
–Tens raó.

Es van aixoplugar sota un om enorme i frondós. No és que fos perfecte, però els va semblar que es mullaven una mica menys. O més a poc a poc.
–Tens família? –va preguntar el Hörstdu.
–Sí –va dir la Naja –. Bé, ja no. Els meus pares van morir fa anys i el meu germà fa poc.
–I a què et dediques?
–Tu tens família? –va ignorar-lo la Naja.
–Sí –va dir el Hörstdu sense insistir –. El meu pare recull vímet dels salzes i després, amb la meva mare, fan cistells. El meu germà gran els ajuda. La meva germana petita encara és massa petita. I també vaig tenir dos germans més, que van morir d’una grip.

La pluja no escampava però xerrar els ajudava a no pensar-hi. I també a no pensar que si agafaven un refredat potser moririen.
–Vaig començar a treballar pel rei Arlenten una mica abans de la Caravana de la Dragona. La Phaseolus no em va escollir i de vegades penso que si ho hagués fet potser ara seria mort.
–Però haurien posat el teu nom a una cervesa o a una torre del Palau Reial.
–Crec que prefereixo seguir viu.
–I com és el rei Arlenten? Vull dir… el vaig veure a la festa de l’esturió i la truita, però no sé com és ell de tu a tu.
–Ah! És molt trempat. I molt intel·ligent. Li agrada molt estar amb la gent de qualsevol classe mentre sigui bona gent. Fins i tot, diu que té guàrdies al palau més per tradició que per una altra cosa. Crec que si al món hi hagués menys fills de puta, el rei Arlenten diria que casa seva és casa de tots i que hi entréssim quan volguéssim.
–Oh! –va exclamar la Naja.

La noia va començar a caminar sota la pluja fins la porta de la barraca. El Hörstdu la va seguir.
–Què passa? –va preguntar el xicot.
–Oh!

La Naja s’havia posat nerviosa. Somreia i a l’hora movia els braços mentre pensava.
–Digues. Què passa?
–Ja ho tinc! –va dir la Naja. Es va relaxar –. És una pena que no puguem entrar, perquè si entréssim podria fer més líquid verd.
–Ah, sí?
–Sí, i podria preparar un beuratge que et curaria totes les ferides.
–I com?

La Naja només va somriure.
–No fotis que ets una bruixa!

La Naja va somriure encara més.
–Per això no m’has dit a què et dediques! Ets una bruixa! –va dir l’espia –. Ha! Ha! Ja ho diu el rei que serveixo per a investigador.

La Naja va atansar la mà dreta al pom de la porta de la barraca. I va obrir la porta.
–Com ho has fet?
–Perquè sóc una bruixa –va contestar la Naja picant l’ullet.

Van entrar. La Naja va cercar esca mentre el Hörstdu posava troncs i branques a la llar. Quan la noia va trobar l’esca, va començar a encendre foc.
–No ho entenc. Com has pogut obrir? Abans no has pogut!
–Perquè abans no era una bruixa.
–Com?
–T’he mentit. No sé fer res del que he dit. Però tu m’has fet bruixa pensant… no, creient que ho sóc.
–I només per això has pogut obrir?
–Sí, perquè la Carel em va dir que una casa de bruixa és la casa de totes les bruixes. A més, ella em volia fer la seva aprenent, o sigui que en dec tenir fusta.
–La Carel? La Carel Cadirabuida?
–Sí.
–És molt amiga del rei! A ella li vaig comprar els calçotets!

Van deixar que el foc els eixugués mentre una olla bullia amb aigua i quatre trossos d’animals dessecats. Mentrestant, la pluja va marxar cap a una altra banda, desitjant que la nova localització fos més propicia per a fer realitat els seus somnis més humits.

A la mateixa taula en la què aquell mateix matí havia esmorzat amb la bruixa, la Naja va servir dos plats de caldo. Era calent, tenia color de caldo i tenia gust a ranci. Però l’escalfor del beuratge els va reconfortar.

Quan ja acabaven de menjar van sentir uns lladrucs enfurismats, llunyans. I al cap de poc, es van tornar a sentir, però una mica menys llunyans. Els lladrucs anaven acompanyats de crits.
–Aquestes veus… –va començar a dir el Hörstdu aixecant-se.

Es va apropar a la finestra. La Naja també. Des d’allà van veure dos animals que semblaven gossos. La Naja va pensar que potser eren gossos creuats amb algun animal salvatge enorme. O potser un ésser mitològic. O amb un carruatge de càrrega. No deixaven de mostrar els ullals afilats i tenien els ulls inflats de sang. Cadascun d’ells anava lligat amb dues cordes. Cadascuna de les quatre cordes duia al seu extrem un home. Un d’ells duia unes calces a la mà.
–Són de la Secta. Els de la dreta són els d’abans i els de l’esquerra em sembla que els vaig veure el primer dia.

Els animals i els seus amos van aturar-se davant de la porta.

Toc-toc-toc.

I després… TOC-TOC-TOC!

Pots llegir el quart capítol aquí

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/snake-serpientes-cobra-1247053/

Pell de serp (II)

snake-1559992_1280Pots llegir aquí el capítol anterior.
Era ben clar que la bruixa era una bruixa perquè duia un barret de bruixa i anava vestida amb roba feta de pedaços. Les arrugues i el caminar cansat deixaven clar que era vella.

La bruixa duia un farcell penjat d’un pal que recolzava sobre l’espatlla. Es va acostar a la Naja, per a veure-la millor.
-No és un bon lloc ni una bona hora per a què una joveneta romangui sola –va dir la bruixa amb veu gastada.
-Espero algú.
-I aquest algú vindrà?
-Crec que sí.
-Ho creus o ho desitges?
-Senyora, si el que vol és que em posi a plorar és que no em coneix.
-Noieta, si em tractes de senyora és que no em coneixes tu a mi.
-Amb tots els respectes, vostè ja té una edat en què deu haver tingut set o vuit fills.
-Amb tots els respectes, tu ja en podries haver tingut dos o tres. I, ja que hi sembles interessada, et diré que jo no he tingut mai fills.
-Ell em va prometre que vindria.
-No et refiïs d’algú que acabes de conèixer.
-Però ell… Escolti, com ho sap que l’acabava de conèixer.
-Perquè sóc una bruixa.
-No em convenç.

La bruixa va somriure complaguda.
-Perquè si sabessis on trobar-lo ja hi series. A més, no vindrà.
-I això, com ho sap?
-Perquè ets una noia preciosa. Si un home sabés que l’esperaries aquí portaria dies esperant-hi ell.
-Però si sóc lletja.
-Tants cops t’ho ha dit algú que no t’estimava que t’ho has cregut? En el fons saps que tinc raó.
-I què faig ara?
-Tens tres opcions. La primera és quedar-te aquí i donar gràcies a l’Univers si demà no t’han menjat els llops. La segona és torna a casa teva, però no hi vols tornar. La tercera és que vinguis amb mi. Podràs passar la nit a cobert i demà ja decidiràs amb calma.

La Naja s’ho va pensar.
-Sembla que vulgui que triï la tercera opció. No hi ha llops en aquest bosc i no pot saber si vull o no tornar a casa.

La bruixa va tornar a somriure.
-Quan deia llops no em referia als animals, si no a uns animals que es creuen persones, si em vols entendre. I que no vols tornar a casa ho sé.
-Com ho sap?
-Perquè sóc una bruixa. Va, no, perquè m’ha arribat la notícia que una noia ha clavat un ganivet a l’ull del seu germà i ha marxat corrent i, quina casualitat, la descripció que m’han donat encaixa molt bé amb tu.

La Naja es va aixecar i es va apropar a la bruixa, rígida per a semblar més alta del que era. I amb una veu una mica més greu i amenaçadora li va dir:
-I si li dic que la dona que cerquen sóc jo?
-Fantàstic! Tinc la sensació que aquell home intentava fer alguna cosa que el faria ser menys home i que la noia ho va impedir. Llavors ets tu?
-No.
-Bé, doncs llavors no he de tenir por. Vens amb mi?
-Vostè m’ha dit que no em refiï d’algú que acabo de conèixer.

La bruixa va riure però no com si fos una bruixa malèvola a punt de llençar a la marmita quatre gotes de sang menstrual d’unicorn verge. No. Va riure com una noieta de deu anys a la que acaben de prendre el pèl i li fa vergonya.
-Sí, ho he dit. Però vens?

Al cap de vint minuts van arribar a una barraca feta de pedra amb unes esquerdes tan grans que tot indicava que si s’aguantava dreta havia de ser gràcies a algun sortilegi. Al costat hi havia un carro petit que podria tirar un poni o una persona. La bruixa va encendre un parell d’espelmes i la Naja va poder veure millor un bon grapat de palla i un munt de pots plens de líquids de colors estranys. Del sostre penjaven parts d’animals i herbes.
-Em dic Carel Cadirabuida –va dir la bruixa.
-Jo em dic Naja Zweiflüsse.
-Hauràs de dormir al costat d’una bruixa vella sobre un llit de palla, si hi estàs d’acord. Per sopar tenim una mica de caldo –va dir mentre encenia la llar de foc. –I una mica de formatge, també. Pots deixar els pots que hi ha sobre la taula al prestatge del fons?
-Què hi ha dins els pots?
-No crec que ho vulguis saber.
-Sí que vull saber-ho.

La bruixa va somriure.
-Ara no t’ho explicaré, però t’ensenyaré una cosa. Agafa el pot amb el líquid verd i serveix-ne un got. Els gots són a l’armari que tens davant. Després agafa el pot amb el líquid negre. I deixa caure una gota negra al got amb líquid verd.

La Naja va seguir les instruccions. Quan la gota negra va tocar el líquid verd, aquest va perdre el color i es va tornar transparent.
-S’ha transformat en aigua?
-Sí. Tens set?

La Naja s’ho va pensar.
-No.

La Carel va agafar el got i se’l va beure.
-Has fet bé i malament a l’hora. Has fet bé no refiant-te. Efectivament no s’ha transformat en aigua, continua sent el líquid verd però sense ser verd. I has fet malament perquè aquest líquid que abans era verd el que fa és treure el cansament en cosa de cinc minuts. El que hi ha als altres pots no és tant bo, però això ho deixarem per un altre dia, si et sembla.

L’endemà, la Naja es va despertar amb palla per tot arreu. La Carel estava preparant cafè (l’olor era de cafè, el color també) en una olla.
-Bon dia, això és cafè o un beuratge mortal?

La Carel va riure.
-Cafè, cafè, dona. No tot el que hi ha aquí són coses estranyes.

La Carel va servir un cafè a la Naja i van seure totes dues al voltant de la taula.
-Llavors, vols quedar-te aquí i ser la meva aprenent de bruixa?
-Què? No. Per què hauria de ser aprenent de bruixa?
-Perquè crec que se’t podria donar bé.
-Suposo que gràcies. Però vostè se’n va, oi?

La Carel va somriure.
-Què t’ho fa pensar?
-No va desfer el farcell, per exemple. I ha recollit gran part dels pots i no són aquí dins, o sigui que suposo que són al carro de fora. I –la Naja va intentar fer-se la interessant –el seu nom és Carel Cadirabuida, que no és un nom mittwochià, més aviat és plinsià. Vostè tot i que parla molt bé el mittwochià no és pas d’aquí. Segurament aquesta casa no és seva.
-Totes les cases de bruixa són de totes les bruixes. Pel demès tens raó en tot menys en el farcell. I això és perquè l’anava a obrir ara.

La Carel es va aixecar, va agafar el farcell i el va deixar al centre de la taula lentament. La Carel va mirar la Naja que, per la seva banda, va mirar la Carel. Poc a poc, la bruixa va desfer el nus del farcell.
-Preparada?
-Fa mitja hora.

Somrient, la Carel va obrir el farcell. Sobra la tela estesa i havia el que semblaven peces de roba molt petites, en el sentit que tenien poca roba.
-Calçotets?
-Ja els coneixes? Sí, són calçotets per als homes i calces per a les dones. En tinc de diferents mides.
-Els calçotets i les calces són màgics?
-No, però estan de moda. Les bruixes també necessitem diners. Ja coneixies aquesta peça de roba?
-És que l’home que havia de venir ahir em va donar els seus calçotets.
-Nets, espero.
-Sí, no els havia fet servir mai.
-Encara el vols veure?
-Sí. Crec que aniré a Kirschlikör, em va dir que vivia allà.
-Podem aprofitar que tens una penyora seva i saber exactament on és.
-Com?
-Deixa’m els calçotets.

La Naja va treure els calçotets del seu farcell i els va donar a la bruixa. La Carel va enganxar els calçotets d’una pota d’àguila que penjava del sostre i va tancar els ulls.
-Llocs, tenebres, silencis –va dir la Carel amb veu solemne. – Homes, dones, éssers. Gira, volta, avança. Camí, origen, destí.

Els calçotets es van moure sense que la Naja sentís ni la més lleugera brisa. La Carel va obrir els ulls i la cara ambigua es va tornar en una cara seriosa.
-Cap allà –va dir la Carel somrient, assenyalant la direcció contrària a la que assenyalaven els calçotets.
-Els calçotets assenyalen cap a l’altra banda.
-No funciona així. La penyora rep l’energia del lloc on és el seu amo i com que ve d’allà, marca cap a l’altre costat. I ja t’he dit massa coses si no vols ser la meva aprenent.
-I és molt lluny?
-Ui, tinc la trigonometria una mica rovellada, però per crec que a un dia i mig a peu.
-Si surto ara, el podria trobar demà a la tarda.
-Sempre hi quan no es mogui d’on és.
-Si es mou, aniré a Kirschlikör.
-D’acord, doncs ves en direcció sud-est. I si no és allà, Kirschlikör et quedarà al nord, i una mica a l’oest, però no tant com aquesta barraca.

Després de donar les gràcies per tot a la Carel i de tornar a ficar els calçotets al farcell, la Naja va sortir de la casa. Quan ja marxava, la Carel la va aturar i li va regalar unes calces i li va donar una bota d’aigua verda. La Naja va dirigir-se en direcció sud-est fins que al cap de cinc minuts es va aturar. Va girar enrere fins la casa de la bruixa i es va amagar. Des de darrere d’uns arbustos la Naja va veure com la Carel acabava d’omplir el carro petit, l’agafava amb les dues mans i com si d’un ase es tractés va posar rumb a l’est.

Quan va sentir que ja era segur sortir de l’amagatall, la Naja va començar a caminar en direcció nord-oest. És allà on havien assenyalat els calçotets. I l’angle era bastant pronunciat, o sigui que devia ser més a prop del que deia la bruixa si, com pensava la Naja, la Carel només deia la veritat a mitges. O a l’inrevés. O, és igual, ho intuïa.

En cap moment va tenir la sensació que el camí se li fes llarg, però poc a poc s’anava cansant. Per sort, tenia la il·lusió de trobar el Käse i això l’empenyia a seguir caminant. Segur que hi havia una bona explicació per a no haver aparegut a l’hora acordada.

Poc a poc el camí s’estretia i pujava lleugerament. Començava a fer un pendent que denotava l’inici d’una muntanya. La Naja va fer un breu descans i va beure una mica d’aigua. En cinc minuts estava totalment refeta i va posar-se en marxa.

Va continuar caminant però un senyal a la paret de la muntanya la va fer aturar-se. Era un símbol gravar a la roca nua: un pal amb dos semicercles, com si el pal d’una P s’ajuntés amb el d’una d, tallat pel mig per un segment en diagonal. I a sota, a terra, hi havia una obertura. Va ajupir-se i es va adonar que era una mena de cova. Per l’obertura hi cabia una persona estirada a terra. S’hi sentia un soroll. Potser eren rat-penats? No. Semblaven crits d’auxili d’un home. Seria el Käse?

La Naja va treure el collaret de la seva mare del farcell i, amb el collaret a la mà, va ficar-se dins la cova. La perla del centre del collaret brillava. Així va veure que deu metres més endavant la cova creixia cap amunt fins que va poder posar-se dreta. Els crits havien cessat. La Naja es va posar el collaret.
-Käse? –va cridar la Naja.

No va obtenir resposta.
-Käse? –va insistir.
-Auxili! –li va semblar que sentia.

La Naja va seguir caminant, fins que al fons, va veure un home lligat de peus i mans amb unes cordes que estaven agafades a uns grillons clavats a la paret. Tenia una caputxa al cap i l’havien torturat. Estava nu de cintura en amunt i els pantalons estaven gastats i bruts.

La Naja li va treure la caputxa.
-Tu no ets el Käse!
-No, em dic Hörstdu Bursche. Tu no véns a torturar-me, oi?

La Naja va veure que a l’home li sagnava una ferida al pit, probablement ocasionada per un cop de fuet. Va deixar el farcell a terra i el va estendre. Va deslligar les cordes de mans i peus del Hörstdu. Va agafar les calces i va taponar-li la ferida.
-Moltes gràcies, dona. Però no ens podem quedar gaire estona aquí dins. Potser tornaran.
-Qui?
-Els… –el Hörstdu no va acabar la frase, sorprès. –Ei! Aquests són els meus calçotets!

Pots llegir el tercer capítol aquí

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/snake-taipan-interior-amenaza-1559992/

Pell de serp (I)

serp1La festa d’esturió i la truita de Schokoladentortestadt, la capital del Regne de Mittwoch, ja feia estona que havia començat. Adornaments de tots els colors penjaven de costat a costat dels carrers, flotant sobre taules llargues. Els crits d’home i dones, nens i nenes, es barrejaven amb la cervesa i la música i la flaire del peix a la brasa i les patates al caliu. Tots els schokoladentortenstadtians, i molta gent de fora, llogarrets, masies, poblets minúsculs de la vora compartien l’alegria de no haver-se de preocupar per res. Almenys fins que despertessin l’endemà havent de treballar amb ressaca.

Davant del Palau Reial, a la plaça principal de la ciutat, la taula més il·lustre de Mittwoch va fer silenci. El rei Arlenten, que seia entre la dragona Phaseolus i el seu escuder Hans, s’havia aixecat.
–Estimats mittwochians, –va començar a dir el rei Arlenten –les cerveses que esteu tastant són el resultat d’anys de feina i mereixen tenir noms propis. En honor als companys de la Caravana de la Dragona que van morir en la seva missió, les cerveses es diran Ottakringer i Moritz. I les torres de la façana del Palau Reial es diran Torre del Gerhard i Torre del Thomas. I les seves famílies de cadascun rebran cent monedes d’or, tot i que ni l’or ni l’honor són suficients.

Els que havien parat atenció van aplaudir fins que el rei va tornar a seure i després van seguir menjant.

En una taula que feia quinze metres, a la vora de la plaça, la Naja Zweiflüsse gaudia d’un esturió mentre les veïnes que l’acompanyaven discutien sobre quina de les dues ensabonaria el noi més atractiu o més fort o amb més diners (o tot a l’hora) mentre bevien i bevien. Quan va acabar-se el plat, la Naja va aixecar la mirada i es va adonar que a l’altra punta de la taula ella era l’objecte d’una altra mirada. Era d’un noi no molt atractiu (però tampoc lleig), més escanyolit que no pas fort i amb poca pinta de tenir gaire diners. I la mirava. I ella el mirava. I ell va somriure. I ella va somriure sense saber per què i després va baixar la mirada cap a l’espina pelada del plat.

Els músics de la plaça principal van començar a tocar cançons de ball animades i molts dels homes que ja havien acabat de sopar van treure a ballar algunes dones. Les veïnes de la Naja van començar a repassar els homes lliures que s’anaven aixecant, posant cara de fastig quan se’ls apropava algun home que no semblava adir-se a les seves expectatives i somrient com imbècils en cas contrari.

L’home que havia creuat la mirada amb la Naja es va aixecar i va caminar fins la noia. Les veïnes es van indignar en adonar-se que ell ignorava les seves mirades de menyspreu i fastig burleta.
–Vols ballar? –va dir el noi somrient mentre allargava la mà a la Naja.

Potser perquè era un dia diferent a la resta de dies grisos, potser per l’efecte de la cervesa (la Moritz? L’Ottakringer? Importava?) o potser per aquella cicatriu que baixava de l’ull a la boca del noi, la Naja va donar-li la mà i es va aixecar.

Van anar corrent cap a una rotllana i van començar a girar. I ara es separaven i es feien parelles i la noia passava fent mitja volta sota el braç del noi. I ara canviaven de parella i repetien la coreografia seguint el ritme. I van canviar de parella una altra vegada, i una altra i una altra i tornaven a ballar junts mirant-se els ulls sense deixar de somriure. I no hi havia res més al món que ells dos en una dansa gràcil i fluïda, com si un somni boirós hagués ocultat la resta, com si la resta no hagués existit mai.

La cançó va acabar i els ballarins van aplaudir els músics. La Naja i el noi van començar a caminar pels carrers de la capital mentre naixia una nova cançó.
–Feia temps que no ballava –va dir el noi.
–Jo ballo cada dia. Diuen que qui balla els mals espanta.
–No diuen “qui canta”?
–Depèn de qui ho digui.
–Suposo que sí –va dir el noi rient. –També diuen que més val talent que pa de forment.
–I què vol dir?
–No ho sé. La gent diu coses molt rares.
–Sí, com les veïnes que m’han acompanyat. Es veu que ara s’ha posat de moda posar-se unes peces de roba que van per dins de la roba normal. Es veu que és una moda que ve de Plins.
–Ah, sí! Ara hi ha homes que porten calçotets i les dones, calces. Mira, jo tinc uns calçotets aquí.

El noi va treure uns calçotets de cotó de la butxaca i els va ensenyar a la Naja.
–Oh! No n’havia vist mai cap.
–Te’ls regalo. No me’ls he posat mai. No acabo d’entendre’n la utilitat.
–Moltes gràcies –va dir la Naja agafant els calçotets i estenent-los per veure’ls bé. –Jo tampoc no porto calces. Suposo que quan fa molt de fred deuen ser útils.

La Naja va guardar aquella peça de roba exòtica en una butxaca gairebé invisible de les faldilles.
–Podria ser. Quan faci fred potser et demano que me’ls deixis.

Van caminar una estona més sense dir res. En la incomoditat del silenci (perquè tot el xivarri dels centenars de persones cridant embriagades els era completament aliè) els seus ulls es cercaven tant com s’esquivaven, en dues lluites paral·leles entre la vergonya i la decisió.
–Com et dius? –va acabar preguntant la Naja.
–Käse Mandel i tu?
–Naja Zweiflüsse. Ets de Shokolandentortestatd?
–No, sóc de Brathähnchen però visc a Kirschlikör. I tu?
–Sóc d’Eintopf. A què et dediques?
–Faig feines aquí i allà, on em criden, perquè sé fer una mica de tot.
–Jo només sé fer totes les feines de casa, cuidar de l’hort, escorxar animals i fer teatre. Quan van morir els pares, el meu germà va començar a treballar fora de casa.
–Escorxar animals…
–Sí, els porcs són una mica complicats, però molt útils. Una vegada –va començar a dir mig rient –vaig fer una llonganissa i en comptes de fer servir els budells vaig posar la vianda dins d’una pell de serp. El meu germà té pànic a les serps i quan se la va trobar penjada a la cuina va caure de cul a terra.

Van riure.
–Suposo que no li va fer gràcia.

La Naja va deixar de riure de cop. Passats uns segons va tornar a mostrar el seu somriure.
–És igual, va ser divertit.

Sense adonar-se’n van arribar a la porta de la muralla. Allà eren sols (de veritat) i es van aturar. Quatre ulls que eren somriures es van mirar dos a dos. Una estranya força feia que els ulls (i els llavis) fossin cada cop més a prop. I més a prop.
–Naja, marxem! –va sentir-se de lluny.

Dues solterones treien el cap al capdamunt del carrer.
–Són les veïnes?
–Sí. Crec que he de marxar.
–Llavors és un adéu.

La Naja estava trista però va tornar a somriure.
–I si ens trobem d’aquí a 2 setmanes, a les 12 del migdia al Clar de Serps del Bosc de la Vella? Saps on és?
–Sí i sí.

Les veïnes ja eren molt a prop.
–Quedem així. Vés-te’n abans que les hagis de conèixer!

El Käse va donar-se la volta i va marxar, no sense deixar de mirar enrere una última vegada. I unes quantes últimes vegades més.

Les tres dones van anar a buscar el cavall i el van enganxar al carro. La veïna més imbècil conduïa i la Naja i l’altra veïna seien al darrere. Durant el trajecte, la Naja es va assabentar que la més imbècil havia intentat fotre mà a un home. L’home no havia oposat resistència, però la seva muller sí. La veïna menys imbècil va trobar que era adequat marxar demostrant així que era la llesta de la parella d’imbècils. D’altra banda, les veïnes van aprofitar per fer preguntes a la Naja, que encara en un núvol, i la noia va respondre encantada. Les veïnes van prometre no dir res al germà de la Naja.

Dos dies més tard, la Naja Zweiflüsse era a casa seva escombrant el menjador. La seva ment era més lluny, ballant amb el Käse. Va sentir que la porta s’obria i va veure el seu germà entrant.
–Hola, Muridœ! Ja has…

Un tomàquet va estampar-se a la cara de la Naja.
–No tornaràs a veure aquell home.
–Què? –va dir la Naja traient-se el tomàquet dels ulls.
–El que has sentit! –va cridar amb totes les seves forces el Muridœ. –Tu no necessites cap altre home! Ja em tens a mi! I neteja aquest merder!

El Muridœ va pujar a anar a la seva habitació i va tancar. La Naja va començar a plorar. De cop es va adonar que portava molts anys aguantant un malparit a qui, en el fons, estimava només perquè era el seu germà. I també es va adonar que si algun cop havia pensat a marxar, no ho havia fet perquè pensava que necessitava el seu germà. Ara, però, s’havia obert una altra possibilitat.

El dia que la Naja i el Käse havien quedat per trobar-se, la Naja va omplir un farcell amb un recanvi de roba, un collaret record de la seva mare i els calçotets del Käse. El Muridœ tornava a ser fora, a fer vés a saber què i la noia va pensar en deixar-li una nota. Una serp al llit seria més divertida, però no n’havia trobat cap. I tampoc no va escriure cap nota: no valia la pena.

Abans de marxar va adonar-se que tenia gana i es va preparar unes salsitxes que va menjar amb fruïció. Va deixar el plat i els coberts a taula, bruts. Un petit acte de rebel·lia abans del gran acte d’ídem. Es va aixecar, va agafar el farcell i el Muridœ va entrar per la porta.
–Què fas?

La Naja no se l’esperava. De cop va tenir por. Podia mentir i esperar un altre moment per marxar –per escapar– o podia ser forta i dir la veritat.
–Me’n vaig.
–I una merda!

El Muridœ va treure’s el cinturó i va fuetejar la cama esquerra de la Naja, que va intentar sense èxit no cridar.
–Tu no te’n vas d’aquí –va dir el Muridœ lentament. –Tu ets meva.

La Naja plorava. El Muridœ es va calmar completament. Es va calmar massa.
–Veig que hauré de fer una cosa que no sabia quan acabaria fent.

La Naja el va mirar atemorida.
–Des que vas tenir la teva primera sang que hi dono voltes.
–No.
–Per què?
–Perquè som germans!
–Els germans s’estimen. L’amor té moltes formes.
–No. No, si us plau, no.

El Muridœ es va treure els pantalons i el que va veure la Naja no ho volia veure.
–No, si us plau.

El Muridœ va intentar agafar la Naja per la cintura però ella va apartar-li els braços. La Naja anava retrocedint i el seu… no, allò no era un germà. El malparit se li acostava més i més. Fins que la Naja va topar amb la taula i no va poder escapar. El Muridœ va agafar-li els braços.
–No!

La va tirar enrere, sobre la taula.
–No!

Amb les seves cames obria les d’ella.
–No!

La Naja intentava moure’s a batzegades però no era prou forta per a alliberar-se del Muridœ, que cada cop estava més enfadat. Quant de temps podria seguir així? Valia la pena resistir-se? Si li deixava fer, podria marxar en un altre moment, oi?
–No!
–Calla!

El Muridœ va deixar-li anar un braç i li va clavar un cop de puny sota el pit que gairebé la va deixar sense respiració. I així la Naja va abandonar la resistència. El membre del Muridœ lliscava entre les cames cercant el seu destí. El Muridœ va intentar ajudar-se amb una mà mentre la Naja intentava agafar aire i la ment l’abandonava.

La ment li va retornar poc després amb olor a sang i el crit del Muridœ. Llavors es va adonar que el seu ex-germà cridava i es duia les mans a la cara i hi havia sang per tot. Ella havia recuperat l’alè i la seva mà dreta encara enlaire empunyava una forquilla amb líquid ocular i sang.
–Filla de puta! –va cridar el Muridœ sortint de la casa. – Un metge! Un metge!

La Naja va agafar el farcell i va sortir de casa per la porta del darrere. I va córrer i va córrer en direcció al Clar de Serps del Bosc de la Vella, pensant que la perseguiria algú. Moriria el seu ex-germà? Una part d’ella esperava que sí. L’altra part també.

Va arribar al Clar de Serps abans de l’hora acordada i va seure a esperar, mig amagada per si de cas. Es sentia alliberada i atemorida. I il·lusionada. Va passar el migdia i el Käse no era allà. Ella va seguir esperant. És difícil saber l’hora en tot moment només per la posició del sol, pensava la Naja per a justificar la tardança del Käse.

I quan el sol ja es ponia, va sentir passes que trepitjaven els branquillons secs. Cada cop més a prop. Però no, no era el Käse. Per sort, tampoc era el Muridœ. Era una dona vella i, jutjant ràpidament, era una bruixa. Jutjant amb deteniment era una bruixa i de les velles.

Pots llegir el segon capítol aquí

La imatge l’he tret de https://pixabay.com/es/europeo-hierba-serpiente-reptil-950565/