Inici » Ficció

Categoria: Ficció

Relats de ficció

Una història sobre una gogó i una advocada (II)

I toca parlar de l’advocada que no va ser gogó però que ara mira com la gogó que no serà advocada balla. A l’advocada l’anomenarem Nabiki Aohime i, com es dedueix del nom, és catalana. Quan la Nabiki estudiava dret a la Universitat Complutense de Banyeres del Penedès, Arizona, va estar temptada de fer-se gogó però no li feia el pes això que se li veiessin les calces, més que res perquè això vol dir que se n’hauria de posar. Les calces, segons la Nabiki, són producte d’aquell feminisme decadent que promou que les dones cometin els mateixos errors que quatre dies abans criticaven als homes. Dones del món, allibereu-vos de l’opressió pseudofeminista i cremeu les calces (treieu-vos-les abans)!, diria la Nabiki després del quart tequila. Per aquest motiu la Nabiki mai no porta calces. Per aquest motiu, la Nabiki mira enlaire i veu i mira i observa les calces que envolten la part que envolten les calces de la Lucy, que balla a les alçades. Roses, havien de ser roses, serà pseudofeminista!

La Nabiki beu tres tequiles seguits mentre rebutja amb mala bava parlar amb tres homes que han gosat dir-li hola somrient (no és que odiï els homes, és que els que hi ha a les discoteques, van al que van, que són tots uns pringats babosos; el príncep blau de Disney no va a les discoteques; ni existeix! puto Disney; posa’m un altre tequila!). Es pren el quart tequila. Es trauria les calces si en portés. I llavors crida: “Cremeu les calces, cremeu les calces, putes feixistes neoputes!” Els homes del voltant la secundarien si no fos perquè en una discoteca no se sent una puta merda. Vist el fracàs, surt de la discoteca, vomita sobre el segurata i demana un taxi.

Dilluns la Nabiki va a treballar al bufet. Sempre li ha fet gràcia la paraula bufet, perquè és com si fos el marit de la bufeta. Per pixar-se, eh? La Nabiki seu a la seva còmoda cadira i encén l’ordinador. Fa dies que no li arriba cap cas i comença a pensar que potser la faran fora de la feina. I, pensa, coi, si em fan fora, tal com va la crisi aquesta, de què treballaré? Els polítics són tan honrats que cada cop tenim menys feina! Ja no tinc edat (ni calces) per fer de gogó!

A l’ordinador, hi mira el correu-e. Oh! Un correu-e del president del bufet! Diu que “Mira la foto i vine al meu despatx”. A la foto adjunta s’hi aprecia com un tros de calamar navega en un mar de vòmit que surt de la boca de la Nabiki i es dirigeix sense obstacles a la camisa d’un segurata.

En aquell mateix moment la Lucy es desperta en un llit estrany. No és el primer cop perquè és gogó i les gogós lliguen que t’hi cagues, encara que sigui amb bavosos fastigosos, prínceps blaus de Disney onanistes. Quan el cos et demana marxa, pensa la Lucy, doncs folles. (Per què? Perquè pot. I insultar-la només demostra que tens enveja de la molt puta. I no em vinguis amb “no, home, que és enveja sana!”, que sàpigues que això mateix ho deia Hitler. I tu em diràs que això és una fal·làcia reductio ad hitlerum. I jo et diré que no, perquè era mentida. Beurem un glop del cubata i tornarem a mirar-li les calces a la gogó uns instants. Sospirarem una mica i debatrem sobre l’art romànic com a inpass en l’evolució de la perspectiva tridimensional. Per això hem vingut a la discoteca, oi? Efectivament, respondràs).

Però la Lucy no recorda haver realitzar la còpula amb fins purament lúdics aquesta nit. Ai, però si el llit és individual… Ves que no sigui que no me n’he anat al llit amb ningú, amb la qual cosa ara sóc al pis de ningú… Foscor, sons estranys, una habitació petita… Mal rotllo, tia. Mira al voltant i veu clarament que no podrà sortir d’aquí fàcilment. Merda, pensa la Lucy, sóc dins d’un llibre de Stephen King. Ah, no! Uf! Si fos dins un llibre les parets serien de paper i hi hauria lletres escrites. No és el cas. Una veu la crida: Lucy Manuela-Smith-Li Hurley-Schnapps, aixeca’t! (Colló quin nom més llarg).

La Nabiki entra al despatx del president. El molt fill de puta (ara veureu per què ho dic això) riu.
-Mira, si no vols que faci pública la foto i s’acabi la teva carrera com a advocada tens dues opcions- diu el president. -L’opció A és que cada dia, quan vinguis a treballar, seràs la meva puta durant mitja hora.
-I la B?
-Que agafis el nou cas que ens arribat.
-I si el denuncio per xantatge i assetjament sexual?
-En tens proves?
-Tinc el correu.
-Al correu només hi diu que vinguis al meu despatx.

Merda. Després hi haurà de pensar en això. Ara no val la pena.

-De què va el nou cas?
-Hauràs de defensar una noia que ha estat acusada d’assassinat, es diu… Lucy M. Hurley-Schnapps. Diguem-li Lucy, que és més curt.

(La Lucy és una assassina? Aconseguirà ajudar-la la Nabiki? Deixarà de tenir sentit la paraula “puta” de tant repetir-la?)

(To be continued, ta taaaaaaaan)

Una història sobre una gogó i una advocada (I)

Totes les gogós que he conegut estudiaven dret. Això no vol dir que totes les advocades hagin estat gogós, però em diverteix pensar que els donaven crèdits de lliure elecció a la universitat per ballar música de merda mig en pilotes davant de quatre pringats babosos que només serien més intel·ligents que elles si la intel·ligència es medís en funció de les mentides que dius per intentar follar-te una tia. Quatre pringats que, en una ignorància que (hòstia puta quina merda de societat, collons) els enorgullia, no s’adonaven d’una de les grans veritats de la història de la humanitat. Una veritat en la que hi estaven d’acord Plató, Nietzsche i el General Sanjurjo: Per què les gogós estan en una plataforma elevada? Perquè són més intel·ligents que els pajilleros que les miren i perquè així les hi pots veure les calces. Ep! Enteneu-me. Que no és ironia. La professió de gogó és molt respectable. Al mateix nivell que la d’advocat, si no més.

I per què us parlo de tot això? Doncs perquè la història que prosseguirà parla d’una gogó i d’una advocada. És una història, com d’altres de fet, en la que les vides de dues persones que aparentment no tenen res en comú, conflueixen en un punt. Una d’aquestes persones és una gogó que no estudia dret. L’altra, sorpresa!, és una advocada que no va fer de gogó. Tinc davant meu dos personatges que han de xocar per força i per tant és una gran història, segur. Allà, al final d’un llarg i tremebund camí, hi ha el premi Nobel esperant-me.

Ara és el moment de les presentacions. Qui voleu que us presenti primer, la gogó o l’advocada? He, he. Ara m’ha fet gràcia recordar una anècdota que va passar fa bastants anys amb ma mare. Ma mare ens pregunta, al meu germà i a mi, què voleu per sopar, bikinis o hamburguesa? Tots dos responem hamburgueses. I ella diu, uf, faré bikinis. Doncs ara és el mateix. Qui voleu que us presenti primer, la gogó o l’advocada? Algú ha dit l’advocada?

La Lucy M. Hurley-Shnapps està ballant a la seva plataforma. La música (ella en diu així) la posa a cent i balla com una calenta-braguetes gata en zel que intenta atraure tots els gats del món, tot i que sap que al final no es deixa follar perquè els tios gats no són més que uns pringats babosos. Per cert, que la Lucy M. Hurley-Schnapps no estaria d’acord amb la comparació anterior perquè sap que les gates en zel no ballen sinó que es dediquen a donar pel cul a tot el veïnat miolant com desesperades, cosa que s’evitaria si les castressin. I la Lucy M. Hurley-Schnapps ho sap perquè, tot i que no estudia dret, ho va veure en un documental a Internet pensant-se que veuria una porno. Clar, el documental es deia Gates en zel, un títol ambigu. I tot i que el sexe no el protagonitzaven persones se’l va quedar mirant perquè la història enganxava com s’enganxa el penis espinat d’un gat en una vagina de gata. A més, com a les porno, al final els gats no es casen.

Permeteu-me que em surti de la història una mica, ara que us tinc enganxats amb una trama que no podien ni somniar els guionistes de Breaking bad, de Lost o d’El diario de Patricia. La Lucy M. Hurley-Schnapps no és una marrana que li vagi el porno, tot i que volgués veure una peli guarra que du per títol Gates en zel en la que, és de suposar, seguint el símil que les gates són noies i que si estan en zel voldran practicar sexe, hi sortiran noies practicant sexe. Siguem clars: no és un home. Ni Britney Spears. És una noia que, per curiositat sana (no com la dels gats, que és curiositat suïcida) ha decidit veure una pel·lícula porno per a què el dia que se li aparegui el príncep blau que li ha promès Disney, ja sàpiga que n’espera el príncep. Perquè el príncep blau Disney no deixa de ser un home que, en tant que home, mira porno per Internet. I Gates en zel és, no ens enganyem, un títol amb ganxo. Com Hook.

Us sap greu si a la Lucy M. Hurley-Schnapps deixo d’anomenar-la Lucy M. Hurley-Schnapps i l’anomeno, per fer-ho més fàcil de llegir, Lucy? Oi que no? És que Lucy M. Hurley-Schnapps és fa llarg. I a ningú no li agrada entretenir-se massa en foteses, sobretot en l’era del ho vull tot i ho vull ja. Us imagineu que comenceu a llegir una història i que en el sisè paràgraf encara no hagi començat? Busques a l’escriptor i li fots dues hòsties, cony, que estem a la puta era del ho vull tot i ho vull ja. Per això, convindreu amb mi, és millor dir-li Lucy que no pas Lucy M. Hurley-Schnapps. De fet, ja li havia escurçat el segon nom amb una misteriosa M. Però em semblava massa llarg dir-li Lucy Manuela-Smith-Li Hurley-Schnapps. Us imagineu que no paro de referir-me a una de les protagonistes com a Lucy Manuela-Smith-Li Hurley-Schnapps? Doncs per això, en comptes de Lucy M. Hurley-Schnapps o de Lucy Manuela-Smith-Li Hurley-Schnapps direm Lucy. Perquè estem en l’era del ho vull tot i ho vull ja i no m’agrada entretenir-me massa en foteses quan tinc una gran història amb mires al Nobel per explicar. Per tant, ara sí, continuem amb la història.

Però això serà un altre dia.

Un assassí en sèrie a Sabadell Estació

Quan el tren arriba a l’estació de Sabadell Estació en. Espera. És curiós que una ciutat amb cinc estacions de tren (tres de RENFE i dues de FGC) tingui una estació que es diu Sabadell Estació, com si les altres quatre (Sud, Nord, Centre i Rambla) no en fossin, d’estacions. Potser les altres són restaurants de menjar ràpid i no m’hi he fixat, confós per les andanes i les vies i perquè de les màquines expenedores en comptes de Bigmacs en surten bitllets de tren.

Quan el tren arriba a l’estació de Sabadell Estació en sentit Sabadell Rambla, un home hi entra. No baixarà a Sabadell Rambla, que és final de trajecte, es quedarà dins el tren i anirà en sentit contrari. Cada dia segueix el mateix ritual. Creua el vagó sencer cercant diaris gratuïts que la gent hi ha anat deixant. N’arreplega tants com pot de diferents, és a dir dos o menys. Em pregunto quin és el motiu pel qual un home ben vestit i arreglat (duu maletí i tot) no es compra un puto diari i acaba llegint una cosa com el Qué! O per què no es compra (o agafa en préstec d’una biblioteca) un llibre, que probablement li ofereixi més coses sobre la realitat (especialment si és de gènere fantàstic, vampirs exclosos) que un diari qualsevol.

La resposta és ben senzilla. És un assassí en sèrie que encara no és assassí i que, per tant, tampoc no ho és en sèrie. Ara bé, ha vist moltes pel·lícules sobre el tema. Fins i tot ha demanat a Casa del Libro Asesinatos en serie para dummies (3a edició). L’únic problema és que això de matar no ho porta bé perquè li sap greu que l’altra persona mori. I si comença a matar en sèrie en morirà més d’una! I clar, això és anar malbaratant vides només per a exercir una professió que d’una altra manera (és a dir, excloent això de matar i aquesta conseqüència gairebé natural d’esquarterar cadàvers calents) podria ser ben digna. És més fàcil ser bomber: només t’has de posar l’uniforme i ser el somni eròtic de femelles que necessiten que els apaguin el foc amb una bona mànega. Això és a l’abast de qualsevol, no té cap mèrit. No cal que hi hagi cap foc, ni tan sols l’has d’apagar si hi és. En canvi els assassins en sèrie no en tenen d’uniforme. El seu uniforme és la sang de les seves víctimes. Mentrestant va per la vida amb pinta de comptable al que no li quadren els comptes, que és el que més s’assembla al seu ideal d’assassí en sèrie just abans d’uniformar-se.

Una altra de les coses que li molesta és que ell va tenir una infància feliç. Quina credibilitat té un assassí en sèrie si els seus pares mai no li van posar la mà al damunt? Qui es prendrà seriosament a algú que, de petit, mai no va cremar formigues amb una lupa? Podria inventar-se una altra infància, certament, però és (concedim-li el present) un assassí no pas un mentider. Arribat el moment només mentirà per amagar la seva condició. És més, en certa manera ja ho està fent. Si ara te’l trobessis (posem per cas al tren, a Sabadell Estació) i li preguntessis si vol ser un assassí en sèrie ell respondria que no. És un primer pas, pensa ell, somrient.

Un debat intern de cabdal importància que encara no ha resolt té a veure amb quina arma hauria d’utilitzar per a acabar amb les víctimes. El ganivet li sembla que està una mica suat. L’espasa japonesa podria estar bé. Ha vist que al remake espanyol de Kill Bill (en diuen Águila Roja) el protagonista en té una que fa prou goig. Durant un temps va pensar en el martell, la serra de calar, el tornavís d’estrella, la clau anglesa, la clau allen i altres estris, però després va deixar de veure Bricomanía. Després va invertir temps en I+D i se li va ocórrer que bé podia utilitzar una cullera, però ja se li havien avançat. Ser original en el món dels assassins en sèrie no és tan fàcil com sembla a priori.

Un detall que porta bastant bé és el de semblar bona persona a tots els seus veïns. És agradable i amable. A l’ascensor saluda a tothom i dóna conversa. És tan amable que quan la veïna li va demanar si tenia sucre, no tan sols li va respondre que sí, que en tenia, també va anar a la cuina i va omplir-ne un got que, amb el puto somriure d’amable assassí en sèrie, li va portar fins a la porta. És més, quan ella va dir-li que moltíssimes gràcies, ell li va contestar que de res! D’aquesta faceta n’està ben orgullós.

I ara acaba de pujar al tren, a Sabadell Estació. Busca diaris gratuïts. Sap que quan sigui un assassí en sèrie (perquè, bé, de fet encara no ho és del tot, assumim-ho sisplau) sortirà als diaris i n’haurà de retallar els articles.

La cervesa afinada en do

La publicació ahir de l’inici de la meva novel·la inacabada El do musical m’ha fet recordar que vaig escriure un relat intitulat La cervesa afinada en do. Aquest relat va ser publicat originalment al blog Toca’m el La a finals d’abril de 2009 i es correspon a la curiosa tradició dels relats profètics.

Ja fa uns quants concerts que me n’he adonat: abans sentia la música, cantava, saltava, cridava. Ara no. Ara només sento, noto les notes, els acords, les harmonies. Com el baix lliga la bateria amb les guitarres per després anar a la seva. Com el solista ha canviat de pastilla un milisegon abans de tocar la primera nota del solo. Com el cantant evita les notes de la guitarra mantenint-se en la tonalitat. Hi havia un capítol de Beck en que en Ryûsuke li deia a en Koyuki que tanqués el ulls i es concentrés en el que sonava. Jo no ho faig això. Ressegueixo amb els ulls tots els moviments dels músics, veig les notes enmig dels gestos. És un defecte que he adquirit després de tants concerts observant els meus ídols, intentant aprendre tot el que pogués, per després arribar a casa i intentar reproduir-ho –sense gaire èxit– amb la meva guitarra.

Avui no és una excepció. Els meus amics són dalt de l’escenari. Havia tocat el baix amb els dos guitarristes en un projecte que es va acabar fa temps. Hòstia, aquest baixista és molt més bo que no ho era jo. I el bateria? Mai he sabut tocar més de dos compassos del ritme més simple de bateria. Ja vaig fer bé de quedar-me amb la guitarra.

Toquen les cançons del seu últim disc. Tot d’un plegat, noto una vibració a la mà esquerra. Què ha sigut això? Un altre cop. L’ampolla de cervesa ha vibrat a la meva mà. Per què? Em torno a posar en mode escàner. Fa. Res. Sol. Res. Do. L’ampolla vibra. L’últim glop ha deixat la cervesa exacta dins l’ampolla per a que aquesta vibrés en do. Està afinada.

Ho dic a la meva xicota. Mira que ets raro, em diu. Doncs mira que l’ampolla…, li dic jo. Li comento a un amic. Se’n fot de mi. Per què no els sorprèn? Cony! Que he afinat una ampolla de cervesa, eh?! Això no passa cada dia. No bec més de l’ampolla.

El concert s’acaba i els músics comencen a recollir. Seiem una estona i prenem una altra cervesa. I una altra. I una altra. I una altra. Però l’ampolla afinada en do continua amb mi que em sento sol en això que fa la guitarra si es toca l’acord adient (en altre cas, re). A l’hora de marxar faig mans i mànigues per a treure l’ampolla sense que ningú del bar se n’adoni. La meva xicota i els meus amics creuen que tot plegat ho faig per culpa de la borratxera que porto.

Arribo a casa. Són les cinc del matí. Deixo l’ampolla sobre la taula de l’ordinador. Endollo la Ibanez al Crate a través del Digitech Red Special. Pujo el volum de l’amplificador i del pedal al màxim. Poso el dit índex de la mà esquerra al tercer trast de la cinquena corda i el dit del mig al cinquè trast de la quarta. Pujo el volum de la guitarra mentre observo atentament l’ampolla. I sense perdre-la de vista li foto a les dues cordes amb la pua. El gos dels veïns del costat comença a bordar. La bessonada de dalt plora. Se sent un mecagunlaputa gloriós. I la cervesa ha vibrat.

Sóc feliç. D’aquí a una estona arribaran uns policies perquè els veïns es veu que s’hauran queixat. Els ho explicaré tot: el concert, la cervesa afinada. Demà em tocarà explicar-ho a la meva xicota: la policia, la cervesa afinada. Em deixarà, dirà que estic com un llum. A finals de mes em faran fora del pis perquè el propietari ha rebut queixes, a més de la denúncia. Tant hi fa. Tinc l’excusa perfecte: el concert, la cervesa afinada.

Ja al carrer, continuaré sent feliç. Duré ben tapada l’ampolla per a que no se n’evapori ni una gota de cervesa, per a no vessar-ne ni el més petit rajolí. Em penjaré la guitarra a l’esquena i, orgullós, diré a tothom que tinc un do. No pot dir-ho pas tothom, això.

El do musical

Aquest és l’inici de la meva novel·la El do musical que suposo que tampoc no acabaré.

A Àustria hi ha un poble que és conegut pels seus formatges. I els seus formatges són coneguts per la seva olor que impregna ànima endins, de tal manera que els pensaments, els anhels, les pors exhalen a suor de peus podrits de cent mil orcs que han menjat vòmit putrefacte de gegant marrà que es renta les aixelles amb mofetes gangrenades. Deu kilòmetres a la rodona no són més que herba sota vaques lleteres d’olfacte nul i consciència despreocupada que pasten bovinament. Els formatges són transportats en camions dotats de cambres de plom arreu del món. El pateixen encantats alguns sibarites escampats que volen fer patent el seu sibaritisme davant dels pallussos dels seus amics. A Nova York (o a Londres o a Tòquio, on sigui) ara mateix algú creu que està morint per culpa d’una bufetada a les pituïtàries.

Una carretera creua el poble perquè així la van fer, no perquè a la carretera li fes cap gràcia ser allà. Però només els més agosarats, els més anòsmics i alguns tarats la transiten. La resta de la gent voreja la ferum per una autopista circular que disposa d’ambientadors industrials a les mitjanes per a aquells moments en el que el vent es personifica en un gran fill de puta. De vegades no n’hi ha prou. Hi ha accidents. Es veu que el vòmit escampat per la part interior del parabrisa dificulta la visió.

El poble es diu Wohlriechenddorf i, per sort, la història va començar a Viena. També per sort (però de la dolenta), més tard vam haver d’anar a Wohlriechenddorf.

Instint caníbal

Ara que hem decidit ser totalment sincers no puc continuar amagant-te una anècdota del meu passat. Tranquil, que no té a veure amb cap nòvio. Recordes que et vaig dir que fins que vaig tenir setze anys sempre vam anar a un poble de la Catalunya Nord a passar les vacances? Doncs va ser aquell últim estiu. Feia poc que havia fet setze anys i era la noia desenvolupada que tot pare preferiria que s’hagués plantat als nou. Jo no volia anar-hi, totes les meves amigues es van quedar a Barcelona. El meu germà, en canvi, tenia onze anys i estava entusiasmat amb les vacances. Allà li deixaven fer el que volia i, a més, es passava el dia tirant-me burilles.

Recordo que en poc temps m’acostumava al parlar de la gent d’aquell poble i m’entenia amb tothom. Tothom no era gaire gent perquè al poble devien viure-hi cent persones, i això que era estiu. A més, la meitat de les cases semblaven a punt de caure. Ara que hi penso, ni tans sols hi havia un sol carrer asfaltat, s’hi arribava sortint per un camí de terra des d’una carretera plena de sots. Al voltant del poble tot eren vinyes, no gaire grans, fins que tot eren boscos. En un dels boscos hi havia una mansió abandonada des dels anys 40, no gaire lluny del cementiri. Per espantar als nens la gent gran deia que hi passaven coses rares. Però m’estic desviant de l’anècdota.

Cada nit, els pares ens duien al bar del poble, que era com el d’Allo, Allo. Només hi faltava un acordió. A la plaça de davant del bar, el meu germà jugava amb la canalla. De vegades paraven i xiuxiuejaven vés a saber què. Jo m’asseia amb els pares però els ignorava, com dient que jo no volia ser allà, llegint Entrevista amb el vampir d’Anne Rice. Has vist la peli, oi?

Anàvem a dormir tard. El meu germà i jo dormíem en habitacions contigües, feia uns quants anys que jo no volia dormir amb ell perquè jo era, o creia que era, una dona. A més, jo fumava d’amagat i això em feia creure que era gran i podia fer el que volgués. Bé, ja saps que ja no fumo. D’acooooord, excepte porros. Bé, em torno a desviar. Doncs resulta que una nit em vaig posar el vestit blanc que m’havia regalat la mare pel meu aniversari i, mentre m’imaginava que… bé, coses de noies adolescents i vampirs atractius, vaig sentir un soroll a l’habitació del meu germà. Era com si s’obrís una finestra i es comencessin a sentir unes veus ofegades. Em vaig posar una rebeca a sobre (per les nits refrescava una mica) i vaig anar a veure què passava.

La llum de la lluna plena traspassava la finestra oberta de bat a bat de l’habitació del meu germà. El llit era buit. Vaig treure el cap per la finestra i em va semblar veure un nen que girava la cantonada. Vaig sortir al carrer i vaig començar a seguir-lo, amagant-me darrera dels cotxes i de les parets cantoneres. Quan arribaven a la carretera vella, quan ja s’acabava el camí polsegós, vaig comptar-hi sis nois, un d’ells el meu germanet. De tant en tant, miraven enrere. Van creuar la carretera i es van endinsar en una vinya. Semblava que es dirigien al cementiri. Un dels nois va encendre una llanterna.

Tenia por que em veiessin. El vestit blanc (i la rebeca blanca) em farien completament visible quan sortís de darrera de l’últim cotxe per creuar la carretera. Però llavors un núvol va tapar la lluna i es va fer una foscor només distorsionada per la llum cansada de l’últim (o del primer) fanal del poble i vaig aprofitar per creuar. Un cop a la vinya vaig veure la llum de la llanterna molt lluny: estaven corrent. Potser m’havien vist? Sabien qui era o no ho sabien? Tindrien més por si sabien que era jo o si no en tenien ni idea? Vaig començar a córrer cap a la llum, enmig de dues fileres de ceps. Encara estava tot a les fosques, però era recte i no vaig ensopegar. Llavors, el núvol es va fer més fi i es podia intuir la lluna rere seu. Vaig arribar al final de la vinya i davant meu hi va aparèixer un camí polsegós. A la dreta, una creu donava fe de la proximitat del cementiri. Però els nens no anaven cap al cementiri. Tant de bo hi haguessin anat! Però no: la llum de la llanterna, cada cop més llunyana, s’endinsava pel bosc completament negre. No vaig tenir cap altre remei que entrar-hi.

Quan vaig fer-hi el primer pas em vaig adonar que la vista se m’havia acostumat a la foscor, si fa no fa. Tanmateix la lluna no va trigar a reaparèixer i, a més, el bosc no era tan espès com m’havia semblat. De totes maneres, veia la llumeta intermitentment entre un munt d’arbres. Em vaig desorientar, no sabia on era el poble ni si seria capaç de tornar-hi. Només podia seguir la llum, enxampar al meu germà i resar perquè els seus amics sabessin on érem. Poc a poc, anava agafant més por. De tant en tant, em feia una esgarrinxada a les cames o als braços. Només sentia les meves petjades i sons d’ocells que identificava com a mussols. I si hi havia llops? Tenia por. Però, finalment vaig arribar a una clariana. Al centre, la mansió abandonada i els nens obrint la porta.

Darrere d’un arbre, vaig esperar que entressin. Si haguessin vist una figura blanca potser s’haurien espantat i haguessin fugit, però jo el que volia era reunir-me amb ells. Vaig pensar que seria millor deixar que entressin a la casa per després entrar-hi jo i cridar-los. Segur que s’espantarien i potser correrien, però sent jo a la porta i confiant que el meu germà reconeixeria la meva veu, vindrien cap a mi. Aquella nit vaig descobrir que per molt infal·lible que et sembli un pla, el més fàcil és que t’equivoquis.

Entraven amb molt de compte. Diria que l’últim a entrar va ser el meu germà, però no t’ho puc assegurar. Quan van tancar la porta, vaig sortir del meu amagatall i em vaig apropar a la casa. Vaig obrir la porta. Vaig mirar dins. La poca llum que entrava per les finestres no em deixava veure gran cosa. Vaig entrar. Vaig rebre un cop al cap i vaig perdre el coneixement.

No sé quan temps va passar però quan vaig despertar estava estirada a un llit de matrimoni i em feia mal el cap. A través de la finestra oberta de l’habitació una brisa onejava les cortines blanques. La resta, ombres. Però darrere d’una ombra una ombra menys fosca es va llançar cap a mi. Era un home i els seus ullals brillaven tènuement. No vaig resistir-m’hi. Al contrari, li vaig donar el meu coll. Dues fiblades simultànies em van transportar a un somni deliciós.

Quan em vaig tornar a despertar em feien mal el coll, el cap i el ventre. Em sentia dèbil. Em sentia estranya, com si fos en un món que ja no era el meu. Com si una vida eterna de somni lluités per fer-se real. I necessitava sang. No era sensació de gana ni de set. Era una sensació que naixia a la punta dels ullals esmolats (que no podia deixar de palpar amb la llengua) i se m’acumulava a l’estómac. I era lliure. Em sentia deslligada d’una família opressora, d’uns pares que m’havien obligat a acompanyar-los a un poble de mala mort, d’un germà insuportable i fastigós. Però a banda dels ullals no vaig percebre cap altre canvi al meu cos. Estirada al llit, em vaig incorporar i em vaig examinar el cos, palpant. M’havien crescut els pits? Només m’ho va semblar un moment. També em feien una mica de mal. És més, tot i que sabia que havia tingut uns ullals normals (i amb normals, vull dir com el que tenen els humans no vampirs) tenia la sensació que sempre havien estat tan llargs com ara. Era desconcertant. Potser sempre havia tingut els pits així. I també tenia la sensació que algú em vigilava.

De cop i volta, una corredissa a l’altra banda de la porta em va fer quedar quieta al llit i els meus pensaments es van evaporar. La porta es va obrir lentament. I lentament el meu germà apareixia darrera la porta. Se’m va quedar mirant atònit. Només pensar d’apropar-m’hi ja vaig ser al seu costat, ajupida, amb la boca a l’alçada del seu coll. Amb els ullals clavats a la seva jugular. Xuclant i xuclant, ignorant els seus crits de dolor. El sabor metàl·lic de la sang m’omplia les narius mentre una veu que em deia que no ho fes s’apagava a la meva ment. Allò que estava fent era correcte perquè és el que fan els vampirs i jo era una vampira. I amb aquests pensaments vaig seguir xuclant, àvida, com si fos el primer cop que em desassedegava de sang. El cap inert del meu germà va caure sobre la meva espatlla i jo continuava nodrint-me’n sense fre. No volia parar. Per què hauria de parar si tot el meu cos bullia de vida? I quina vida! La meva! Que ara, per fi, havia pres sentit, com la resta de vides l’havien perdut.

I quan ja no va rajar més sang vaig continuar mossegant la carn tendra, cada cop més freda, fins que, del seu braç dret només en van quedar els ossos. Estava tipa.

Quan vaig aixecar la mirada em vaig adonar que els amics del meu germà estaven davant meu, en fila, mirant-me fixament. Em vaig alçar i vaig estampar els caps dels dos nens de les puntes amb els dos nens del seu costat, que a l’hora van rebotar amb el del mig. Els vaig empentar per marxar corrent i vaig sentir com alguns queien a terra. Em trobava al segon pis de la casa i vaig córrer cap a les escales. Sabia on era tot però encara ara no sé perquè. Vaig baixar les escales fins la planta baixa i em vaig aturar. Em feia mal el ventre. Se m’havia posat malament la sang del meu germà? O potser el seu braç? El dolor es va fer insuportable i em vaig doblegar mentre em sostenia amb una mà a una cadira. Vaig aixecar la vista i en el reflex d’una porta de vidre vaig veure una gran taca vermella sobre el vestit blanc. No era la sang del meu germà. Era la meva sang menstrual. Des de quan les vampires tenen la regla? No és contraproduent? Però encara pitjor, des de quan els vampirs es reflecteixen als miralls? I si no era una vampira, per què li havia xuclant la sang al meu germà? I per què vaig deixar sense carn el seu braç dret?

No sabia què fer. Ni qui era. Ni què era. Em vaig espantar. La llum del Sol tot just començava a entrar a través dels vidres bruts i de les cortines ronyoses. Vaig sentir soroll a les escales, com si cinc nens les baixessin corrent amb intenció de matar-me. Vaig córrer esperonada per la por. Vaig sortir d’aquella casa i vaig desfer el camí cap a la meva. Dos nens em seguien, els altres tres es van quedar a la casa. Al bosc, cada cop que em girava m’enganxava el vestit amb una branca o un matoll. Els nens corrien més que jo, que estava esgotada i dolorida. No cridaven que m’aturés, només em miraven. Cada cop eren més a prop. No arribaria a casa. No arribaria al poble. Ni tan sols a la vinya.

A punt d’arribar al final del bosc, un dels nens se’m va apropar prou per donar-me un cop a la cintura i em va fer caure contra un arbre. L’altra se’m va llençar a sobre i em va clavar un cop a l’estómac. Jo no tenia forces per defensar-me. Em van arrencar el vestit. Em van arrencar el sostenidor. Però no hi havia lascívia als seus ulls, només la malícia d’una venjança desmesurada. Els primers pits –els meus– que devien veure en directe no els van fer ni fred ni calor. Només em van deixar les calces tacades de sang. Em van començar a colpejar l’estómac, els braços, el cap, els pits, les cames, pertot. Creia que no hi podria fer res, que estava perduda, que em matarien. Els cops gairebé ni em feien mal. I llavors vaig veure una pedra. Estesa a terra la vaig agafar. No em van veure de tan atrafegats que estaven colpejant-me. La vaig llençar a un dels nens –no sé d’on vaig treure les forces– i vaig encertar-li la boca. Va anar a terra. L’altre nen es va mirar el primer, sorprès, i abans que tingués temps d’adonar-se’n, li vaig mossegar la cama amb totes les meves forces, arrancant-n’hi un bon tros de carn. El nen es va agenollar de costat i vaig aprofitar per estampar-li una pedra a la templa. Va caure fulminat.

Em vaig aixecar i vaig intentar córrer cap a la vinya. Però no corria, no podia, tan sols caminava. El món em donava voltes i no sabia si el dolor era real, si el cansament era real, si el món era real. I tot va acabar.

Em vaig despertar a l’hospital. La mare estava asseguda al meu costat, plorant. El pare no hi era. Entre plors, la mare em va explicar que m’havien trobat al mig d’una vinya. Que feia cinc dies que estava en coma. Que primer s’havien pensat que m’havien violat, però que després havien vist que no. Que el meu germà i cinc nens havien desaparegut. Que tot el poble els estava buscant arreu. Que esperaven que tornés en sí per si en sabia res.

Vaig dir-los la veritat. La veritat que volia que ells sabessin. Que vaig seguir al meu germà. Que estava amb cinc nens més. Que al bosc algú –tot era fosc però diria que van ser un tio d’uns vint anys– em va agafar, em va estripar la roba i quan va veure que m’havia baixat la regla em va començar a pegar fins que vaig perdre el coneixement.

Quan em vaig recuperar, em vaig oferir per ajudar en la cerca del meu germà i dels seus amics. Així vaig saber que ja havien mirat i remirat la mansió del bosc i que no hi havien trobat res estrany. Vaig començar a dubtar dels meus records. Potser ho havia somiat tot o gairebé tot. Potser havia caigut a la vinya i no havia arribat al bosc ni a la mansió. Però això no explicava les contusions. I on era el vestit? Qualsevol conjectura que fes fallava per alguna banda.

Però cada cop tinc més clar que, deixant de banda els vampirs, el que t’acabo d’explicar és el que va passar. I és una tortura. Sovint tinc malsons en els que el meu germà es troba damunt d’una safata, estirat com un garrí rostit amb una poma a la boca, però realment cru. l me’l menjo sencer, paladejant-lo… I llavors em desperto amb un capritx insaciable de carn humana. De vegades no cal ni que hi somiï, simplement em menjaria un braç o una cama. Encara m’estimes, carinyo?