Inici » Ficció » El somni dels dracs

Categoria: El somni dels dracs

El somni dels dracs (VI)

miralltrencatPots llegir aquí el capítol anterior.

–O sigui que aquesta és la dragona –va dir el Winger I, rei de Plins. –Me la imaginava més gran.

El rei Winger mirava com la Phaseolus intentava moure’s, esgotada per l’efecte dels miralls. El mag Celdó l’acompanyava un pas darrere seu.
–Grüss Gott, Phaseolus, Dame von Gewittersturmwald –va saludar lentament el Winger.– Ich heiße Winger und ich bin der König von Plins.
–Grüss Gott –va dir sorpresa i esgotada la Phaseolus.– Sprechen Sie Mittwochisch?
–Nur ein bischen. Me’n va ensenyar el Professor Errantus – va dir mentre li picava l’ullet. –I m’han dit que tu parles català perfectament.
–A Mittwoch som pràcticament bilingües.
–És curiós. L’altre dia vaig fer servir la paraula ‘bilingüe’ en una conversa amb la meva senyora, la reina Varina, i no sé què es va imaginar però no vam sortir del llit en tot el dia. A veure, som joves i tal, és normal. Després vaig comentar-ho amb el mag Celdó i em va dir que així no tindríem fills. Però va ser divertit.
–Heu vingut a parlar de la vostra vida sexual o heu vingut a jutjar-me?
–Tens raó, he vingut a jutjar-te. Però abans de començar el judici, em pots contestar una pregunta? – va dir somrient.– Si perds les forces quan et veus en un mirall, per què no tanques els ulls, destrosses la gàbia i surts volant?

La Phaseolus va esbossar un somriure trist.
–Perquè confio en el rei Arlenten i ell confia en vos.
–Però entens que si el resultat del judici no t’és favorable, moriràs?
–I vos heu entès que puc escapar quan vulgui?
–I tu no has vist que tenim dos-cents arquers amb fletxes amb punta de plata darrera dels miralls?
–I vos no sabeu que sóc una dragona i no pas una dona llop?
–Un moment. Als dracs no us fan mal les fletxes amb punta de plata?
–Sí, i les de punta de ferro també. No cal que hi gasteu tants diners.
–És bo saber-ho. Traieu tots els miralls! –va cridar el rei Winger ben alt.

Els Delegats, el Géllert, els arquers i el poble de Reemto allà present van començar a murmurar.
–Tranquils, que si passa res tenim els arquers i les dues mil fletxes amb punta de plata. És més, tenim el Senyor Géllert, que segons m’ha informat el Delegat Gerk és un heroi. Si us plau Géllert, situeu-vos a prop de la gàbia per si de cas.
–I si em llença foc? –va dir el Géllert.
–En aquest cas et suggereixo que t’apartis a temps. Ja la vas matar un cop, oi? Doncs si fa cap moviment estrany la tornes a matar. Si vols et pagarem un sou fins que es mori del tot, en cas que sigui necessari.

El Géllert es va apropar lentament a la gàbia. El Hans no entenia res i la Phaseolus començava a entendre moltes coses. O això creia.

Van deixar uns quants miralls a la dreta, a l’esquerra i darrera de les gàbies per a donar una falsa tranquil·litat als presents. Davant de les gàbies, en un punt mig entre les dues, només hi havia el Géllert. Davant, però més allunyats, el rei Winger i el mag Celdó van seure en dues cadires. Darrera d’ells, fent un semicercle, els dos-cents arquers tenien una primera fletxa preparada. I damunt de tots ells, un voltor volava voltant.

En veu baixa el rei Winger li va comentar al mag Celdó:
–Saps si els voltors són comestibles?
–Ho podem comprovar per dinar, si et sembla bé.
–Bona idea. Si després del judici encara dóna voltes, que provin de caçar-lo. Però amb fletxes de les barates.

Tothom estava una mica desorientat, excepte el mag Celdó, el Gerk i el Limin, que ja feia uns mesos que coneixien el seu rei. El mag Celdó va demanar silenci i el judici va començar.
–Phaseolus Tumidus, Senyora de Gewittersturmwald, heu sigut acusada de la devastació de Tolmi. Us declareu culpable o innocent?
–Innocent.
–Això allargarà la cosa una mica, oi? –va dir rient el rei Winger. Va ser l’únic que va riure. –Ja veig que no heu entès l’acudit. Cada cop que la reina o jo diem que la cosa s’allarga, doncs… –es va adonar que el comentari no venia al cas – res, que ens fa gràcia i anem al llit. Som joves i etcètera. Tornant al tema que ens ocupa: quina prova pot aportar per a demostrar la seva innocència?

La Phaseolus no tenia cap prova però va intentar defensar-se.
–Uns dies abans d’assabentar-me que havien passat els fets dels que se m’acusa un home em va… –i llavors se’n va adonar. –El Géllert em va robar l’anell!

Tot el públic va dir “oh!” com a gens sorprenent resposta a una sorpresa. El Géllert només va fer un parpelleig imperceptible i va contestar amb total seguretat:
–Això és absurd.
–Això és interessant –va dir el rei Winger. –Senyora, quina prova en teniu d’això?
–Els miralls. Fins fa poc, l’única persona que sap que pateixo verdrehengeistspiegelschmerz era el rei Arlenten. Però el Géllert també ho sabia. Això és perquè mentre em preparava la trampa per a robar-me l’anell devia veure com em mirava al mirall que tinc a la cova. Com podia saber-ho el Géllert, si no?
–És mentida. Jo vaig llegir en un llibre que els dracs perdien la força si es miraven en un mirall.
–Quin llibre? –va preguntar el mag Celdó.
–Un llibre que vaig trobar en un cofre antic ple de pols.
–Aquests solen ser els bons, sí –va dir el mag Celdó – Quin títol tenia?
–“Com matar un drac per a principiants”.
–Aquest no l’he llegit. No el tindràs a mà, per casualitat?
–No. Però… un segon. No s’està jutjant a la dragona? Per què em pregunteu a mi.
–Phaseolus –va intervenir el rei. –Acuseu formalment al Géllert?
–Sí.
–Doncs farem un judici doble.
–Amb tots els respectes, això és ridícul.
–Depèn de com es miri. Per què estem jutjant la Phaseolus?
–Per cremar Tolmi.
–Sí. I nosaltres acabem d’arribar de Tolmi. Quan vam arribar estaven cavant la fossa comú. Els cadàvers cremats estaven apilats al costat del forat, cabra inclosa. I al mag Celdó i a mi ens va semblar curiós que la majoria d’homes tinguessin un tall profund al coll. No se’ns havia acudit mai que el foc pogués tenir aquest efecte. I no crec que un drac, o una dragona si ho preferiu, s’entretingués amb aquestes salvatjades.

El Géllert es va començar a posar nerviós.
–De fet, el mag Celdó i jo hem estat donant voltes al tema quan veníem de camí i em sembla que ara ho tenim tot una mica més clar –el rei Winger es va aixecar i va començar a caminar d’un costat a l’altre. –Ningú no va veure la dragona cremant Tolmi i tot apunta que no va ser només el foc el que va provocar la devastació. Només un anell, que podria ser robat, situa la dragona allà. I d’altra banda, segons la dragona, l’heroi Géllert li va robar l’anell. Quina conclusió en podem treure? Crec que és evident. Tu i la dragona us vau confabular per arrasar Tolmi, però tu la vas trair deixant-hi el seu anell. I ara ella t’acusa a tu, enfadada per haver-la traït (i matat), i així quedar ella lliure de sospites. Tots dos sou culpables!

Enmig de l’estupor que havien causat les paraules del rei Winger ningú no es va adonar que el voltor va descendir. Es va situar davant la cara del rei Winger i es va transformar en un home.
–Hòstia puta!
–Sento haver-vos espantat, rei Winger.
–Collons. Què passa que últimament tot es transforma en persones o a l’inrevés? Comença a ser una mica repetitiu i mancat d’originalitat, si se’m permet dir-ho.

El Hans es va sentir identificat amb aquelles paraules.
–Ai, però si ets el rei Arlenten.

La Phaseolus es va sentir salvada.
–Així és. Com es troba la graciosa majestat Varina.
–Doncs més que graciosa és sarcàstica. Però bé. No parem de… de fer coses de reis i reines.
–En aquest cas deu ser dur haver-vos separat per aquest assumpte.
–Ella volia venir però dos dies abans de sortir va començar a tenir marejos i a vomitar. Tot i així ella tenia ganes de cardar (i no em refereixo a cardar llana), però un cop em va vomitar al damunt i, mira, millor que es quedi allà uns dies descansant a veure si se li passa.
–Espero que no li duri més de nou mesos.
–Ui, no! Espera, què vols dir?
–Res, res. Puc fer una apel·lació contra la teva sentència?
–Ara que ens hem quedat sense haver de caçar el voltor per a dinar, doncs tu mateix.

El rei Arlenten va començar a parlar a crits.
–No hi ha cap prova definitiva suficient per a condemnar a cap dels dos. Ni a la Phaseolus ni al Géllert. En el viatge de la Caravana de la Dragona, després de la mort de l’Ottakringer i del Moritz, vaig marxar i em vaig convertir en voltor per a seguir-los. Però com que no estic acostumat a ser un ocell em vaig desorientar i quan vaig aconseguir trobar el que quedava de la Caravana, la Phaseolus era morta. Estic convençut que el culpable de tot plegat és el Géllert, però tot i així, com que no en tinc proves, no puc sentenciar-lo. Per això crec que els hem de deixar lliures als dos.
–Els murmuris del poble m’indiquen que no hi estan d’acord. El públic ha vingut a veure un espectacle. Ha de morir algú. No és que jo estigui a favor d’anar matant gent, tot i que si sóc rei és perquè vaig matar l’anterior rei, però aquest és un altre tema. Què et sembla un judici per combat?
–Interessant. El més divertit és que en aquest cas, guanyi qui guanyi tothom continuarà pensant que el guanyador és culpable. –va afegir l’Arlenten.
–Rei Arlenten! –va cridar la Phaseolus.
–Digues!
–Què fas? Estàs dient que tothom pensarà que sóc culpable passi el que passi? I et sembla bé?
–Almenys estaràs viva –va dir l’Arlenten. –Si guanyes, és clar.
–Voleu que lluitem la dragona i jo? –va exclamar el Géllert. –Tinc les de perdre, així!
–Però si ja l’has matat un cop!
–Sí, però… –l’heroi Géllert cercava una forma de sortir-se’n. –Com a mínim deixeu-me triar l’arma.

Vint minuts més tard tot estava preparat per al duel. El Géllert tenia un mirall bastant gran a la mà esquerra i una espasa llarga a la dreta. La Phaseolus era fora de la gàbia, ella no feia servir armes.
–I a mi per què no em traieu de la gàbia? –va queixar-se el Hans.
–Perquè la teva sort està lligada a la de la Phaseolus –li va dir el seu rei, que s’havia situat al costat de la gàbia.
–Que comenci el combat! –va cridar el rei Winger.

La Phaseolus va obrir la boca però no va llençar cap bafarada de foc. No, ella no era culpable. Havia de demostrar que no era culpable.

El Géllert tenia por: la Phaseolus no mirava el mirall i se la veia en forma. En comptes d’atacar-la va intentar posar-li el mirall davant de la mirada. Però ella sempre mirava una mica més cap a l’esquerra, evitant veure’s reflectida. El Géllert es movia poc a poc cap a la seva dreta i la dragona anava girant cap a la seva esquerra per a no veure el mirall.
–És el combat més absurd que he vist des que la Varina i jo ens vam enfrontar al Limin i al Gerk –va dir el rei Winger al mag Celdó.

El Géllert va fer un moviment endavant alçant l’espasa amenaçadora i va veure que la reacció de la Phaseolus no va ser la de tirar-se enrere per contraatacar, ni la de fintar per atacar per un costat. La Phaseolus no estava combatent, només esquivava el mirall. I el Géllert va començar a moure el mirall més ràpid, i la Phaseolus va haver de recular. El Géllert dominava els moviments de la dragona i la feia anar ara a la dreta, ara a l’esquerra, aprofitant les seves reaccions, aprofitant que ella semblava no voler combatre ni mirar el mirall. I la Phaseoulus va entrar d’esquenes a la gàbia. Ràpidament el Géllert la va tancar.

El Géllert va deixar l’espasa i el mirall a terra, va apropar-se a un dels arquers i li va prendre l’arc i el carcaix amb les fletxes. Per la seva banda, la Phaseolus va seure a terra i des d’allà va veure un dels miralls que no s’havien retirat. Però no va perdre les forces perquè no va veure-hi el reflex de la Britney. El mirall estava a un costat i el que hi veia reflectit era el Géllert apuntant-la amb una fletxa. I no li va agradar. I va recordar el somni del que havia tornat feia poc. Va agafar la pedra que ella no sabia que la nit abans li havia tirat un nen i va apuntar. El Géllert va disparar la fletxa a l’hora que ella llençava la pedra cap al mirall. La fletxa es va clavar al braç esquerra de la Phaseolus. El mirall es va trencar.

I llavors el Géllert va passar a ser un home que havia sigut fugitiu, observador i pensador abans de ser mussol, abans d’haver-se menjat uns ous ferrats amb patates rosses, abans de convertir-se en heroi atractiu.
–És el Bgs Bnn, el mag de la cort del rei de Pertiumilla! –va exclamar el mag Celdó.
–Què? –van dir el rei Arlenten i el rei Winger a l’hora.

El Bgs Bnn es va mirar el mirall i va veure la seva cara fastigosa autèntica. I es va convertir en formiga. I ningú no va trobar la formiga.
–Rei Arlenten –va dir el rei Winger. –Tenies raó. Sembla que tot era una trampa per a què els nostres regnes entressin en guerra. I ara sabem que qui ho intentava era el regne de Pertiumilla.

El poble de Reemto es va posar en marxa per a preparar un dinar per a celebrar l’amistat entre els regnes de Mittwoch i de Plins. Mentrestant els reis i el mag Celdó van aconseguir parlar amb el rei de Pertiumilla mitjançant el nou mètode per parlar a distància, des d’una sala de l’ajuntament. El Hans i la Phaseolus van esperar-los al passadís.
–No entenc una cosa. Per què el Géllert no s’ha transformat en formiga abans i ha marxat?
–Es veu que per a canviar de forma primer havia de passar per la seva forma original. Si ho hagués fet el mag Celdó l’hauria reconegut. Per això suposo que ha seguit amb la pantomima esperant a trobar la forma de sortir-se’n.
–Ah, ja ho entenc. Com tens el braç?
–Bé. No li diguis al rei Winger, però encara que clavin fletxes a un drac, cap no arriba prou endins com per fer-nos mal.

El Hans va mirar la dragona.
–Phaseolus, no et tornis a morir mai més, si us plau.

Els reis i el mag van sortir de la sala.
–El rei Rck Bllwnkl diu que fa dos mesos que va desterrar al mag Bgs Bnn per espionatge. O sigui que no podem saber a qui serveix ara mateix –va dir el rei Arlenten.
–Tot i que és molt probable que el nostre colega ens hagi mentit –va dir el rei Winger.

Al dinar van parlar de moltes coses. El Gerk es va emborratxar i no parava de repetir que ja no et podies refiar de ningú, per molt atractiu que fos. El Limin el consolava però no massa, no fos cas que ho interpretés en un sentit que trascendís l’amistat. El rei Winger, per la seva banda, sempre acabava dient alguna cosa que suggeria descaradament que ell i la reina fornicaven molt. El rei Arlenten li va preguntar si la reina Varina no tenia pas una germana. Però el que va causar més admiració i interès va ser el somni de la Phaseolus.
–Al final ha estat bé. He après moltes coses. He après que el que m’explicava el meu pare sobre el Somni dels Dracs és cert. He après una endevinalla i un problema de lògica. I també he après que s’ha d’escollir bé amb qui t’ajuntes –va afegir pensant en com va triar la Caravana de la Dragona.
–Parlant d’endevinalles –va dir el rei Winger. –Jo me n’he inventat una. Segur que no l’endevineu. Fa així: “Sobre el cavall t’espanta, però quan et vols amagar no dubtes a posar-te darrera seu”.

FI

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/art%C3%ADstica-fondos-resumen-roto-986293/

El somni dels dracs (V)

puzzle-587821_1280Pots llegir aquí el capítol anterior.

Amb un total de tres mil cinc-cents vint-i-tres habitants, sense comptar-hi les cabres, Reemto era la segona ciutat més gran de Plins. No hi havia cap castell i, per tant, no hi havia masmorres. El més semblant a una cel·la era una habitació sense clau en la que els guàrdies depositaven el borratxo de torn. Tenia un llit, espelmes, latrina i una finestra enorme per a què el despertar fos més plàcid i natural. Era millor que la majoria d’habitacions de qualsevol casa de la ciutat.

El que sí que tenia Reemto era una plaça. Els dimecres hi disposaven el mercat, en el que els habitants dels pobles veïns podien posar-hi la paradeta i comerciar. Com que era dijous, no hi va haver cap problema per a col·locar-hi dues grans gàbies. En una gàbia hi havia el Hans, assegut, i a l’altra el cos inert de la Phaseolus.

Molts dels habitants del poble van passar a veure’ls. Sobretot miraven la Phaseolus, admirats. Uns quants van intentar tocar-la però no tenien el braç prou llarg. Un nen va tirar-li una pedra, que va rebotar al cap de la dragona, però aquesta no es va moure. A l’altra banda de la plaça el Limin Tristsalmó, el Gerk Castellescapçat i l’heroi Gellért s’ho miraven. El Delegat d’Afers Llunyans va demanar l’atenció de tothom.
–Habitants de Reemto, presencieu la vergonya del Regne de Mittwoch! Aquest és el drac…
–Dragona –va interrompre’l el Limin.
–Aquesta és la dragona que va cremar Tolmi! Aquest home que m’acompanya, tan fort, tan musculós, tan atractiu, és l’heroi que va matar la dragona.

Moltes dones van deixar anar un “Oh!”.
–L’home engabiat és el seu ajudant. Vull dir que és l’ajudant de la dragona. Quan el rei Winger vingui a fer justícia matarem també l’home. I tot el poble del Regne de Plins anirà a la guerra!
–A la guerra? –va cridar un home vell del públic, d’uns trenta anys.
–Sí. Venjarem la devastació de Tolmi sotmetent el Regne de Mittwoch. Estigueu contents perquè els vostres fills moriran per la pàtria!

En un altre món, la Phaseolus estava pensant.
–Va, minidragona, respon la pregunta –va dir l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs.
–Si fos més fàcil ja te l’hauria contestat. Em faries una altra pregunta fàcil, te la respondria, jo tornaria a la vida i els dos ens hauríem lliurat l’un de l’altre. Així que deixa’m pensar.
–He de dir que les preguntes ja estaven decidides d’abans que arribessis.
–Ah, d’acord. Doncs ara deixa’m pensar tranquil·la, Ésser Mentider del Somni dels Dracs.

La dragona va posar-se a pensar. “De l’u al dinou tenim dinou números. I el Martin hauria d’haver escrit de l’u al dinou. En canvi només ha escrit de l’u al nou. En què estava pensant el Martin? Però 19+1… fan vint. I el vint el Martin no el coneix. O sigui que té sentit que no escrigui el vint. D’altra banda, si el pare del Martin s’ho passarà bé per partida doble, vol dir que fornicarà dos cops amb la seva dona? L’única manera que això fos possible seria en cas que el Martin no hagués demostrat dues vegades que no sap els números fins al 19 i això no té sentit.”
–M’espero, eh?
–Vols callar, Zebra Defectuosa dels Malsons?
–Et porto una til·la, minidragona enfadadeta? Vinga, va, que no tenim un temps infinit. Bé, sí que tenim un temps infinit aquí, però ja estic una mica cansat de tu.

La Phaseolus va tapar-se les orelles. “I si resulta que sí que hi ha de l’1 al 19? A veure: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i també 19+1. No, no se m’acut res! Renoi!”.
–Renoi!
–Què, ja saps la resposta incorrecta? La vols dir en veu alta, a veure si et mors d’una puta vegada?
–Calla, anormal, si ens quedem aquí fins l’infinit t’hauràs de fotre com jo!

I llavors quelcom va fer clic al cervell de la Phaseolus.
–Infinit! El 8 del revés es ∞! El Martin no ho sap, això, però potser un nen no veu les coses com nosaltres. Potser per a ell el 8 són dos zeros, per exemple. I el 6 i el 9 també contenen un zero cadascun. Amb això en tenim nou més tres que fan dotze. Clar que el vuit també poden ser dos tresos, si el partim en dos i una de les meitats la posem davant d’un mirall. Ja en tenim catorze. Si hi comptem el 19 i l’1 de la suma ja en tenim setze. Però el dinou el podem separar en dos dígits, l’1 i el 9. Divuit! I aquest últim nou també conté un zero. Per tant, el pare s’ho va passar bé dos cops. El Martin va escriure 20 números, que son tants números com coneix: coneix del 0 fins al 19, però com que no coneix el 20 havia d’escriure 19+1. Per això el pare l’haurà d’acompanyar a pescar. Però al mateix temps això no demostra que sabés els números, per a demostrar-ho hauria d’haver escrit el 10, l’11, etcètera… I per tant, el diumenge el Martin haurà de fer les feines de la casa i el seu pare s’ho passarà bé per segon cop, però aquesta vegada amb la seva dona.
–Filla de puta.
–Eh! Tros de Merda a Pedaços de Restes d’Animals Lluminós del Puto Somni dels Dracs, a veure si deixes d’insultar-me d’una vegada –la Phaseolus va sentir com si l’envaís l’esperit del Hans.
–D’acord, d’acord. Asserenem-nos. Has passat la segona prova. A veure si ho fas malament a la tercera…
–Vinga, vinga, posa’m a prova, Ésser!

Per un moment hi va haver un silenci que, si hi hagués hagut algú més, l’hauria agraït.
–Et mataré? Si respons correctament et deixaré marxar.
–Em mataràs.
–A veure… què faré? Doncs et mataré.
–No. Perquè si em mates, vol dir que he respost correctament i, per tant, m’hauràs de deixar marxar i no podràs perquè seré morta.
–Merda. Ah! Però si et deixo marxar, llavors t’hauràs equivocat i, per tant, t’hauria de matar. Vols canviar la resposta?
–No, perquè llavors tu podries triar què fer. Si dic que no em mataràs, tan compleixes la teva paraula si em mates com si no em mates. L’única opció que tinc per a que no decideixis tu és respondre que em mataràs.
–Vaja, sembla que hem caigut en una paradoxa. Doncs res. Ens quedem aquí fins la Fi dels Temps.
–No fotis.
–Bé, hi ha una possible sortida, però abans digue’m, com és que has contestat tan ràpid a aquesta pregunta.
–Perquè ja me la sabia. El Professor Errantus me la va explicar. És una paradoxa que ja es plantejaven els filòsofs en l’antiguitat.
–Interessant.
–Va, digue’m quina és la possible sortida.
–Doncs resulta que segons les Regles, la situació en la que ens trobem es considera un empat. I per desfer l’empat s’ha de formular una prova.
–Va, formula’n una altra.
–És que no me’n sé més.
–I si la formulo jo i tu has de respondre?
–Mmmm, podria funcionar. Se t’acut alguna cosa?
–Sí, em sembla que és molt fàcil, però me la jugaré. Preparat?
–Sí.
–“El puzle salta pels aires i tot ben negre ho ha deixat. Què és?”

A Reemto, quan la novetat dels empresonats ja no era cap novetat, tot el poble va continuar fent la seva vida, que a aquella hora consistia en fer el sopar. El Limin, el Gerk i el Gellért van anar a veure el Hans. El Gellért somreia.
–Els mittwochians reseu alguna cosa abans de morir? –va preguntar el Gerk al Hans.
–Quan vindrà el vostre rei?
–El rei Winger I està venint de Tolmi. Esperem que arribi demà. Alguna cosa més.

El Hans es va aixecar i va escopir a la cara del Gellért. Aquest es va llençar contra la gàbia, però el Gerk va treure un mocador i va començar a netejar al Gellért amb molt de compte, com una mare. El Gellért es va calmar. Van marxar, passant per davant de la gàbia de la Phaseolus.
–Podeu obrir-la un moment? –va demanar el Gellért.
–Què li faràs? –va cridar el Hans.
–No li farà res, el rei Winger ho va prohibir –va dir el Limin.

El Gerk va obrir la port de la gàbia i el Gellért va entrar-hi. Va tocar el cos de la dragona. Es va apropar al cap i va obrir-li les parpelles. El Gellért va fer cara de preocupat. Va sortir.
–Heu sentit a parlar mai del somni dels dracs? –va preguntar als Delegats.
–No.
–Estic començant a pensar que no és una llegenda. Em podríeu fer un favor? –va preguntar mentre marxaven.

Mentrestant, al somni de la Phaseolus, la dragona esperava una resposta.
–Mmmm –va dir l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs.
La Phaseolus estava aterrada. Era tan fàcil! Era tan fàcil que no s’havia atrevit a formular-li mai a l’Arlenten per por a què es rigués d’ella.
–Mmmm –va dir l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs.
–No se t’acut res?
–Mmmm –va ser la resposta de l’Ésser.
–Mmmm? Mmmm? Mmmm no és la resposta, eh?
–Mmmm –continuava pensant l’Ésser.
–Vols que et burxi com em burxaves tu a mi?
–No cal. Ja està.
–Digues.
–No en tinc ni idea. És que sóc molt dolent amb aquestes coses. No se’m dóna bé. Em rendeixo. Has guanyat.
–Tan fàcil?
–Sí. Però m’has de dir la resposta abans de marxar. La registrarem i li farem a algun altre drac que vingui per aquí.
–La resposta és un “drac”.
–Un drac?
–Sí, un drac el pots veure com un puzle, com si les escames fossin les peces d’un puzle. I els dracs salten pels aires, és a dir, volen. I, és clar, el més tradicional és que escopim foc i quan ho fem tot es calcina i queda negre. Els dracs som puzles que salten pels aires i ho deixem tot ben negre.
–Molt bé, molt bé –va dir l’Ésser, derrotat.– Fins aquí arriba la teva estada al Somni dels Dracs. Per a tornar al món dels vius t’has de menjar aquesta galeta. Jo vaig tirant.

L’Ésser Lluminós va donar-li la galeta a la Phaseolus, es va donar la volta i va començar a allunyar-se.
–Ei, Ésser Lluminós. Ets un imbècil però m’ho he passat bé!
–Tu ets una impertinent, però mereixes viure, Phaseolus –va respondre l’Ésser desapareixent en la boira.

La Phaseolus va mirar-se la galeta. Semblava buida per dins. La va trencar i va resultar que no estava buida. Hi havia un paper. La Phaseolus el va llegir: “No tinguis por de trencar el mirall si el que veus no t’agrada”. No entenia perquè no li havia d’agradar. És cert que no es podia veure a si mateixa en un mirall, que això només ho podia fer mirant-se en l’aigua moguda d’un estany o d’un riu. Però no li desagradava gens veure-hi la Britney. Tant de bo la pogués veure en persona, però això era millor que res.

Va ficar-se la galeta a la boca. La va mastegar. Tenia un gust una mica ranci. Se la va empassar. Un segon després la Phaseolus va despertar del Somni dels Dracs.

El sol ja era ben alt. La dragona va obrir els ulls i va veure que era dins d’una gàbia. Al costat hi havia una altra gàbia i dins d’aquella gàbia el Hans la mirava.
–Ets viva! –va dir plorant.
–Sí. Es veu que sí. I tu també –va dir la Phaseolus somrient.
–Avui ve el rei Winger i ens jutjaran.
–No. No. Marxarem tu i jo junts. N’estic farta d’aquesta injustícia. Trencaré la gàbia, pujaràs a sobre meu i volarem a veure el rei Arlenten. Segur que ell troba la manera de desfer el malentès.

La Phaseolus es va aixecar i va donar-se la volta. I va veure la Britney en el reflex d’un gran mirall. I al voltant seu tot eren miralls i ella no podia moure’s, no tenia força. I més i més gent arribava amb més miralls i allà on mirés la Phaseolus només podia distingir la seva vella amiga mentre queia a terra sense esma.

Pots llegir aquí la sisena part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/puzzle-piezas-del-rompecabezas-mess-587821/

El somni dels dracs (IV)

boiraPots llegir aquí el capítol anterior.
El Gellért va lligar les mans al Hans i el Gerk va curar-li la ferida. Després d’apilar el que quedava de provisions a un costat del carro, van pujar-hi el Hans i el cos de la Phaseolus. El Limin va seure al davant, amb les regnes a les mans. A la seva dreta va seure-hi el Gerk.
–No cal que vagis a peu, Gellért. Pots seure aquí, encara que anem una mica estrets.

El Gellért va agrair-li i va pujar. A l’ordre del Limin, els cavalls van arrencar a caminar.
–Has de reconèixer Gerk, que el Gellért ha estat tot un heroi. Ha matat un drac!
–Sí, Limin, tens raó. Però no creus que anem una mica justos els tres aquí? És que estic a punt de caure.
–Doncs acosta’t una mica més. No passa res. I, tu també, si vols Gellért, heroi.

El Gellért i el Gerk començaven a sentir-se una mica incòmodes i no només per la possibilitat de caure del carro.
–És horrible. Sort de tu, Gellért. Segur que el rei Arlenten ha fet el paperot enviant-nos la dragona i el seu amiguet. Però ara que la dragona és morta i que tenim el còmplice, res aturarà Plins per començar la guerra contra Mittwoch.

El Gellért va somriure.
–Ara que ho penso tu no ets de Mittwoch, oi? Aquest nom no em sembla mittwochià.
–La meva mare era de Pertiumilla, ella em va posar el nom. Fa alguns anys que visc a Mittwoch, però prefereixo definir-me com a ciutadà del món. La meva pàtria és la justícia.
–Oh! Ciutadà del món! Sembles un poeta! Veus? Està bé que no tinguis Mittwoch com a pàtria, així podràs estar al nostre costat quan Plins destrueixi el país que ja no té una dragona protegint-lo. Ha, ha!

En un altre lloc tot era boira i completa absència de so. Un punt de llum s’albirava llunyà. La Phaseolus va tocar-se el pit i va veure que no tenia cap ferida. Havia somiat que la mataven? Mentre divagava, la dragona caminava com en un somni cap a aquell punt que era l’únic indici d’haver-hi res que no fos boira. Quan ja era més a prop de la llum, o això li semblava, va començar a distingir una forma, una figura. Era familiar i a l’hora completament estranya. Unes passes més i va veure el que el seu cervell va catalogar com un home amb cap de drac. Després va veure que tenia braços d’orangutan, cames de gat i cos de zebra i va descatalogar-lo dels homínids i el va col·locar a la categoria de coses rares que li dificultaran la son. La llum emanava del cos d’aquell ésser.
–Benvinguda a Nevaeh, Phaseolus –va dir allò amb veu profunda. –Sóc l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs. Benvinguda a l’Elecció del Destí. Aquí només existeix la Veritat. Aquí no existeix el Temps. Aquí decidiràs si tornes a la vida o no. Per la cara que fas, dedueixo que em preguntaràs com?
–Doncs no. Estava pensant que si no existeix el Temps, com és que tinc la sensació que fa deu minuts que sóc aquí?
–El que passa és que tens percepció del temps, però el temps no existeix.
–Però si el temps no existeix, com pot ser que primer parlis tu i després jo et contesti, per exemple? No hauria de passar tot a l’hora?
–A veure, el temps existeix, el que passa és que el temps aquí transcorre diferent del temps de la Vida, on habiten els vius –va dir l’Ésser Lluminós mig emprenyat. –Si tornes amb vida potser et semblarà que aquí ha passat un any, però a la realitat potser hauran passat vint minuts o a l’inrevés. Això que he dit que aquí no existeix el Temps només és una manera de parlar.
–O sigui que sí que existeix el temps aquí. Per tant, has mentit quan has dit que aquí només existeix la Veritat.
–Dramatisme, èpica, figures retòriques… t’han llesta que et creus i no t’has adonat que anava per aquí, dragona pedant? Saps que has de superar tres proves per tornar a la vida?
–No.
–I saps que si en falles una et mors del tot?
–No.
–Doncs ara ja ho saps. I com que m’has tocat els ous, et posaré les proves més difícils.
–Espero que, com a mínim, a les proves diguis la veritat. Veient com te les gastes… Puc parlar amb el teu superior?
–Minidragona, minidragona… És que no saps qui sóc jo?
–Sí, ets l’Ésser Rancuniós del Somni dels Dracs.
–Lluminós!
–També, també.

Enmig de la boira l’Ésser Lluminós s’estava intentant calmar.
–Mira, tu i jo no hem començat gaire bé. Crec que el que hauríem de fer és respectar-nos i tolerar-nos. Et sembla bé?
–D’acord –va respondre la Phaseolus.
–Molt bé, doncs. Vols que comencem amb la primera prova?
–Som-hi.
–Recorda que només que en fallis una et mors del tot, eh?
–Sí, tu, tranquil que m’hi esforçaré.
–I no em demanis ajuda perquè no te’n puc donar.
–Ni crec que me la donessis encara que poguessis.
–Dragona –va dir lentament– recorda que hem quedat que ens respectem i tot això.
–Ai! Disculpa’m.
–Molt bé. La primera prova és una endevinalla. Com portes les endevinalles?
–Bé. Següent prova.
–No, no, no. Només et feia una pregunta per a què et pensis que sento alguna simpatia cap a tu. No era pas l’endevinalla.
–Vols dir que no estàs fent trampa?
–Si us plau, no hi tornem, eh? No hi tornem, que com veus tinc cos de zebra i a les zebres no els va bé això d’enfadar-se.
–Ni a les zebres ni a ningú.
–Vols que et digui la puta endevinalla o no?
–Sí, sí.
–L’endevinalla diu: “Sóc la casa de la teulada multicolor. Canteu, reposeu, amagueu-vos del foc. Jo us protegiré, sigui al matí o a la tarda. Què sóc?”
–Ara anava a respondre que ets una cosa molt rara que es fa dir l’Ésser Rancuniós del Somni dels Dracs, però series capaç de no veure-ho com una broma, pensar que aquesta era la meva resposta i llavors jo moriria del tot.
–M’estàs tocant molt els nassos. I és Lluminós, no Rancuniós. Vols respondre la pregunta?

El Hans plorava al costat del cos inert de la dragona.
–Ho sento, Phaseolus. És culpa meva. Sóc un imbècil.
–Tranquil –va dir el Limin. –Quan arribem a Plins, se’t farà un judici just i et condemnaran a mort per ajudar la dragona a matar els vostres propis companys i per ser còmplice del rei Arlenten en tot plegat.
–Jo no he fet res! I la Phaseolus tampoc!
–No servirà de res que ho neguis. Hem vist les proves. Tu has tallat les cordes.
–Que jo no he fet res!

Al cap d’una estona el Hans es va calmar. Llavors es va adonar que hi havia una cosa que no acabava d’entendre.
–Hi ha una cosa que no acabo d’entendre. Com has pogut matar la Phaseolus tan fàcilment? És una dragona!
–Mmmm. Fa molts anys vaig llegir en un llibre antic que els dracs perden la força si es veuen reflectits en un mirall –va mentir el Géllert.
–Oh! Saps llegir i tot? –va comentar el Limin. –Has vist, Gerk? Sap llegir! Que ets de família noble, Géllert?
–No, no. El meu pare havia treballat per un noble i va decidir que jo havia d’aprendre’n –va seguir mentint el Géllert. – És bastant útil. Vosaltres no en sabeu?
–La veritat és que sí. El rei Winger ens dóna classes a tothom que hi vulgui anar –va dir el Gerk. –Però al Limin no se li dóna gaire bé.
–Amb tots els respectes, quan el Gerk i jo vam conèixer el rei Winger, quan encara no era rei, vam començar amb mal peu. I ara em costa posar atenció a les seves classes. Potser amb un altre professor m’aniria millor. Podries ser tu, Géllert?
–Vol que li doni classes de lectura? –va dir el Géllert sorprès.
–Ja que t’hi ofereixes seria de mala educació refusar. Moltes gràcies. Tu no cal que vinguis Gerk, que a tu ja et va bé amb el rei.

El Hans volia abraçar la Phaseolus però no podia. Va repenjar el seu cap al ventre del dragona esperant notar calidesa, però la Phaseolus estava freda. Després va recordar que la Phaseolus sempre havia estat freda, perquè els dracs són així.
–Sapigueu que no em rendiré. Em defensaré com pugui en el vostre judici de merda. Potser el vostre rei Winger sigui misericordiós o, amb una mica de sort, no serà un imbècil com vosaltres i voldrà escoltar la meva versió. Però si al final m’acabeu matant, m’és igual. Prefereixo morir i anar un lloc on pugui tornar a trobar-me amb la Phaseolus que no ser a un món de merda amb gent com vosaltres.

El Géllert va aixecar l’espasa sense treure-la de la beina i li va donar un cop amb el puny al clatell. El Hans va perdre la consciència i no va poder veure que un voltor els seguia.

La Phaseolus s’estava posant nerviosa. Si no encertava la resposta moriria i tot s’hauria acabat. Es repetia una vegada rere l’altra l’endevinalla que l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs li havia formulat. “Sóc la casa de la teulada multicolor. Canteu, reposeu, amagueu-vos del foc. Jo us protegiré, sigui al matí o a la tarda. Què sóc?”
–Què, minidragona que va de llesta? Encara no tens la resposta? No eres tan llesta? Eh? Eh?
–Vols callar?
–Uh! Què em faràs si no callo? Si vols pots matar-me, però l’única cosa que aconseguiràs és quedar-te aquí per sempre.
–I si no responc?
–Ens hi quedarem els dos.
–Doncs calla o no responc.
–Merda.

“Una casa… què pot ser? No pot ser “una casa”. Un palau? Un castell? Edifici?”. La Phaseolus sabia que no anava bé. A les endevinalles no hi posen paraules tan òbvies, no? “A més, teulada multicolor? Potser un palau… No, hem quedat que no era un palau. A veure, una altra pista… Ens protegeix… de què? Del foc, d’aquell foc del qual ens amaguem? Llavors no serà una casa de fusta, haurà de ser de pedra, per exemple. Però per què només ens protegeix al matí o a la tarda? De nit no ens protegeix del foc?”
–Un arbre!
–És la teva resposta?
–Sí.
–N’estàs segura?
–Sí. El foc és el sol. L’arbre ens protegeix del sol al matí i a la tarda, però no de nit. Fins i tot al migdia ens protegeix molt poc o gens, segons l’arbre. Els que canten són els ocells, que a més, hi viuen: és la seva casa. I la teulada multicolor són les fulles a les diferents èpoques de l’any.
–Merda. D’acord, has superat la primera prova. Ja t’aviso que la següent és més difícil. Estàs preparada?
–Sí –va dir la Phaseolus més animada. Ara s’ho estava passant bé. Per un moment li va semblar que estava amb l’Arlenten proposant-se trencaclosques per a passar les hores.
–Doncs para atenció: “Un dia, el Martin, de 5 anys, arriba a casa. I el seu pare li pregunta: «Què t’ha ensenyat avui el Professor Errantus?». El Martin li contesta: «He après els números fins al 19». El pare no es refiava del Martin perquè deia moltes mentides i per això li va dir: «Molt bé, Martin. Et posaré un exercici per a què m’ho demostris. Si el fas bé et portaré dissabte a pescar. Però si no demostres que saps els números fins al 19, diumenge faràs totes les feines de la casa i així la teva mare i jo aprofitarem per fo… anar de passeig. Escriu en aquest paper tants números com coneguis». El Martin va agafar el paper, va sucar la ploma al tinter i es va posar a escriure. En acabar, li va donar el paper al seu pare. El pare va llegir el paper, que deia: «En aquest paper hi ha 19+1 números: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9». El pare es va enfadar. «Aquí només n’hi ha 9!», va cridar. Però el Martin li va explicar al seu pare el seu error i van convenir que el proper cap de setmana el pare s’ho passaria bé per partida doble. Per què?”

Pots llegir aquí la cinquena part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/%C3%A1rbol-niebla-paisaje-oto%C3%B1o-690253/

El somni dels dracs (III)

camiPots llegir aquí el capítol anterior.

La gent es va col·locar a ambdues bandes del carrer que duia de la plaça a la porta Est de la muralla. Volien veure passar i dir adéu a la Phaseolus. La dragona estava envoltada pels deu acompanyants. A la dreta el Hans. A l’esquerra el Joseph. Davant d’ella, d’esquerra a dreta, l’Ottakringer, el Moritz, el Johannes i el Thomas. Darrera d’ella el Franz, el Wolfgang, el Gerhard i l’atractiu Gellért. A tots ells els havien donat espases. Obrien la comitiva el Delegat de Plins i el Delegat del Delegat de Plins en un carro tirat per dos cavalls, amb les provisions pel viatge.
–Si fem poques aturades, hauríem d’arribar a Tolmi d’aquí a tres dies –va dir el Hans.
–I per què no aneu a cavall, com els de Plins? –va preguntar la Phaseolus.
–Ordres del rei.

I així avançaven, deixant enrere la capital de Mittwoch i resseguint els camins entre els camps de blat, encara verds.
–Què en penses de la màgia? –va preguntar la Phaseolus al Hans.
–Doncs que és una puta merda. Vull dir, està bé, no? Però com que jo no en sé fer…
–Si fossis un mag per a què la faries servir?
–Doncs no sé –el Hans va mirar al seu voltant–. Estaria bé poder fer que plogués per a què no hi hagi sequera, com va passar fa un parell d’anys, no? Va costar que hi tornessin a haver-hi peixos grans i que els camps donessin prou blat per tothom.
–I per a tu, no faries res?
–Doncs és que a mi això ja m’estaria bé. M’agrada molt el peix. I sucar pa a la salsa que fa la meva mare! I tu no et perds mai la festa de l’esturió i la truita. M’agrada que tota la ciutat s’engalani i que la gent posi les taules al carrer. Els nens pinten peixos en taulons de fusta i els que ja són pràcticament homes (perquè ja tenen al voltant de dotze anys) es posen nerviosos per demanar a la noia que els agrada si vol ballar. I sense peix no hi ha festa, no? Ai, perdona, que he parlat molt.
–I no has dit cap paraula grollera!
–Te’n fots de mi? Que puta que ets. Ai, no dic puta en el sentit de puta, eh? Ho dic en l’altre sentit en que no vol dir puta. Collons, si és que parlo fatal.
–Tranquil, fa anys que et conec i sé que no ho dius amb mala intenció. I tornant a la màgia, què en penses de metamorfosar la gent o fins i tot a un mateix?
–Amb metamofro, metafrom, metamorf. Amb això de la meta i la formosa què vols dir exactament?
–Canviar d’aparença.
–Ah! Doncs crec que s’està posant massa de moda. Es veu que l’anterior rei de Plins era mag i es dedicava a convertir la gent en cabres i altres coses. Corren mil històries de gent que es converteix en ocells i en llops i altres coses. Els nens ja n’estan fins als collons d’aquestes històries. Em sembla que els trobadors d’avui en dia ja no saben què inventar i quan no tenen idees noves, doncs, apa, que algú es converteixi en colom.
–O en mussol.
–Doncs sí. Si no tenen imaginació per a inventar històries noves que es dediquin a una altra cosa. Dic, jo, eh?
–No deu ser fàcil ser original.
–No els defensis, Phaseolus, jo agafaria tots els inútils aquests i els fotria a treballar en una mina de carbó. A veure qui és el següent que ve i diu –el Hans va posar veu fatxenda– “el mag va convertir la noia en una cabra”. Dues hòsties li fotria.

Les converses intranscendents que només servien per a demostrar la incultura (i el poc respecte cap a la immensament difícil feina dels creadors d’històries) del Hans van servir per a què tant a ell com a la Phaseolus se’ls fes la travessa menys tediosa. I d’aquesta manera, els camps anaven passant i passant, ara verds de blat, ara grocs de gira-sol. També van passar per una fageda. Asseguts en un clar van dinar i a la tarda van seguir el camí cap a Plins.

Quan al sol ja se li anava acabant la jornada de feina, van aturar-se. L’Ottakringer i el Moritz van anar buscar llenya per a fer una petita foguera. Per a col·laborar, la Phaseolus la va encendre amb dolçor, però veure el foc sortir de la boca de la dragona no va fer gaire gràcia al Delegat d’Afers Llunyans del Regne de Plins. Ni al seu Delegat. Els seus cavalls, lligats a un arbre proper es van esverar per culpa d’un gen ancestral que recordava que els dracs mengen, entre altres animals, cavalls. Els Delegats van prohibir a la Phaseolus tornar a treure foc per la boca, deixant clar que era perquè els cavalls s’espantaven, no perquè a ells els fes cap mena de por. En canvi, el Gellért, que fins feia poc era un Gellért observador, va passar a ser un Gellért pensador.

La foguera no era per a preparar-hi menjar perquè només portaven peix fumat, formatge fumat i pa que llavors encara aguantava prou bé però que l’endemà serviria per enderrocar muntanyes. La foguera servia per ser allà i transmetre que la sensació que la foscor no era tan fosca.

Després de sopar la Phaseolus va tombar-se a terra per a dormir. El Hans i el Joseph van adormir-se al seu costat. La resta van estar bevent cervesa una estona més.

Els crits del Franz van despertar tot el campament, excepte l’Ottakringer i al Moritz. La Phaseolus es va aixecar i va veure gairebé tots els homes fent una rotllana i discutint. El Hans era al seu costat i tots dos junts es van apropar cap als altres homes. A terra, enmig de la rotllana, hi havia el que semblava els cossos de l’Ottakringer i el Moritz calcinats.
–Això només ho ha pogut fer ella! –va dir el Delegat de Plins.
–Ella! –va assenyalar el Delegat del Delegat.

La Phaseolus estava sorpresa.
–Jo? Però si he estat dormint tota la nit! No m’he mogut d’allà!

Els homes s’estaven posant nerviosos.
–Jo no crec que hagi sigut ella. He estat tota la nit al seu costat. –va defensar-la el Hans. – I tu també Joseph.
–Jo… –va dir el Joseph dubtant. – Me’n torno a casa.
–Què? –va dir el Hans.
–Sí, això és massa perillós.
–Jo també marxo –va dir el Franz acollonit.

El Johannes i el Wolfgang també van marxar. El Hans va intentar defensar la Phaseolus, però ningú no el creia. I la dragona no sabia què dir. No podia demostrar que no havia sigut ella. I no la van escoltar quan va argumentar que ells tampoc no podien demostrar que ella era la culpable.
–Sembla que només quedem els valents de veritat –va dir el Limin mirant al Gellért.
–Els que quedem som homes durs –va dir el Gerk, tot i que sense gaire fe.
–A partir d’aquesta nit, dos homes faran guàrdia per torns–va dir el Limin.
–Aquesta nit ja s’ha fet guàrdia, Limin.
–I ningú no ha vist res?
–Sí, els guàrdies ho han vist tot: són aquests dos de terra –va dir el Gellért.
–Si de debò creieu que he estat jo, com és que no us he matat a tots?
–Jo crec que estàs jugant amb nosaltres –va respondre el Gellért. – Algú capaç de destruir un poble sencer sense cap motiu és que no està gaire bé del cap.
–Això que dius no té cap sentit.
–I ara intentes manipular-nos. Ho veieu Delegats de Plins? Ens està intentat confondre! Utilitza la lògica per a despistar-nos i fer-nos creure el que no és.
–Tens raó… Gellért, oi?
–D’acord, doncs aquesta nit vull que em lligueu a un arbre –va dir la Phaseolus. – Així, si passa res, veureu que no he estat jo.

Després d’enterrar els cossos cremats van continuar el camí. El Gellért caminava al costat del carro de Plins.
–Ets molt valent encarant-te així amb la dragona –va dir el Limin.
–Defensar la veritat és el meu deure com a persona –va respondre el Gellért.
–A més de valent, honorable. I veig que ets fort, quins músculs que tens! Me’ls deixes tocar? Segur que tens molt d’èxit amb les dones, eh?
–La veritat és que ahir al matí em van oferir sexe quatre dones que semblaven casades, però no vaig fer-m’ho amb cap.
–Oh, que interessant. Per cert, portes calçotets?
–Calçotets?
–Sí, és una peça de roba interior que ha inventat el rei Winger. Vols veure els que porto jo?

El Thomas i el Gerhard tancaven el grup. Al mig la Phaseolus caminava al costat del Hans.
–Jo no crec que hagis sigut tu.
–Gràcies, Hans.
–Fas mala cara, estàs com pansida.
–És que és injust. Jo no he fet res. Per què no em creuen? Ni tan sols no tenen proves. Sóc innocent.
–No et desanimis: ja se’ns ocorrerà alguna cosa. Vull dir que se t’ocorrerà a tu, jo no serveixo per a aquestes coses. O al rei Arlenten, ell és molt llest. Segur que està investigant pel seu compte.
–Això espero.
–No et deprimeixis, noia. Mentre hi ha vida hi ha esperança. Qui es riurà de mi si et tanquen a Plins?
–Em sembla que no em volen tancar. Em volen matar.
–I una merda! No ho penso permetre.
–I què faràs?
–No ho sé.

Van quedar callats una estona. La Phaseolus caminava sense ganes. Només volia plorar. No entenia perquè li estava passant tot allò. Per la seva banda, el Hans estava cercant la manera d’animar la Phaseolus o, com a mínim, que deixés de preocupar-se una estona. Després de dinar, mentre tornaven a caminar, li va preguntar:
–Phaseolus, com us vau conèixer el rei i tu?
–Ui, d’això en fa uns disset o divuit anys. Jo vivia amb el meu pare, a la muntanya.

I explicant-li la seva història, la Phaseolus no es va adonar que es feia de nit. Van tornar a fer una foguera, però aquest cop la va encendre el Gellért.
–Que manyós! –va dir el Delegat Limin.

Després de sopar la Phaseolus va seure repenjant l’esquena en un arbre. El Gellért la va lligar amb una corda. El Hans va estirar-se al seu costat. Els Delegats de Plins i el Gellért van allunyar-se uns quaranta metres per a dormir. La guàrdia quedava a càrrec del Thomas i el Gerhard.

La Phaseolus va pensar que aquella nit no podria dormir. Donava voltes i voltes a com demostrar la seva innocència. Sempre hi havia la possibilitat de cremar tothom. Sí, podia matar-los a tots, excepte al Hans, i marxar volant a la fi del món. Que pensessin el que volguessin aquells homes! Però ella no era així. Tampoc no seria just que aquells homes morissin. Qui era el culpable? I si el culpable de l’incendi de Tolmi era el mateix que havia cremat a l’Ottakringer i al Moritz? Potser els estava seguint? Potser era algú del grup? Un dels que havia marxat? Un dels que encara era allà? Però, encara pitjor, quin era el motiu? I amb tantes preguntes, unides al cansament de la depressió que li emergia, no va poder més i es va adormir.

L’endemà el que va despertar la Phaseolus va ser el crit del Gerk, que assenyalava els cossos cremats del Gerhard i el Thomas. El Gellért va apropar-se a la dragona i al Hans.
–La corda està tallada! L’has tallada tu? –va dir el Gellért assenyalant al Hans.
–Però si no m’he mogut d’aquí.
–I llavors per què tens brins de corda a la beina de l’espasa?
–Què?
–No hem fet res, nosaltres! –va cridar la Phaseolus.
–Menteixes –va dir el Gellért desembeinant la seva espasa.

El Hans també va desembeinar la seva.
–Pareu! –va cridar la dragona.
-Fill de puta! –va cridar l’amic de la Phaseolus.

El Hans va llençar una estocada cap al Gellért que va aturar amb habilitat. Les espases van començar a trobar-se, mentre els homes estudiaven la força del contrari. Inicialment la lluita semblava igualada, pràcticament no es movien del lloc i els cops metàl·lics d’espasa contra espasa inundaven les oïdes de la Phaseolus.
–Pareu!

I ells seguien. El Gellért va fer una passa enrere, una altra passa, una altra. Aturava tots els atacs del Hans, però no tenia temps de contraatacar. El Hans podia tenir molt mala hòstia quan s’aixecava i havia de fer coses sense haver-se pres un cafè. Encegat de fúria avançava cap al Gellért sense aconseguir ferir-lo.
–Pareu!

El Gellért s’havia adonat que el Hans era més fort que ell, tot i que l’aparença d’ambdós podia suggerir el contrari. No podia guanyar. O sí. Va caure enrere, fent veure que no podia suportar més els cops del Hans. Però també va caure cap a la dreta i quan el Hans va intentar aprofitar-ho per clavar-li l’espasa, va ser el Gellért el que li va fer un tall profund a la cama al Hans. El Hans va caure de genolls a terra i el Gellért va aprofitar per a donar-li una puntada de peu a la cara. El Gellért es va aixecar i va apuntar amb l’espasa al clatell del Hans.

La Phaseulus va desplegar les ales i es va enlairar cap als dos espadatxins. El Gellért es va girar, i quan la Phaseolus va arribar davant seu amb la boca oberta preparada per a llençar-li el foc, el Gellért va somriure, va treure un mirall de la butxaca i el va posar davant de la cara de la Phaseolus. La dragona va caure a terra sense força. I això ho va aprofitar el Gellért per a llençar una estocada al cor de la Phaseolus.

I la Phaseolus va morir.

Pots llegir aquí la quarta part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/camino-forestal-naturaleza-1398227/

El somni dels dracs (II)

riuPots llegir aquí el capítol anterior.La Phaseolus va quedar petrificada.
–M’estàs acusant de matar no sé quantes persones i una cabra d’un poble del Regne de Plins? Però si fa anys que no surto de Mittwoch!
–Phaseolus, a mi em costa de creure que hagis fet res semblant. Jo només compleixo ordres del rei.

La Phaseolus no s’ho acabava de creure. I si…
–I si me’n vaig volant? Vosaltres no podeu fer res contra mi amb les armes que porteu.
–La veritat és que el rei ens ha dit que confiava que vindries sense posar-hi pegues. A més, no pots sortir de la muntanya sense l’anell, oi?
–Com sabeu que no tinc l’anell?
–És la prova que han portat els imbècils de Plins per a acusar-te de l’atac. El van trobar entre les restes del poble. Té –va dir el Hans oferint-li l’anell.
–Si me’l dones podré fugir.
–Però si no te’l dono no podràs creuar la barrera. El rei confia en tu.

Va agafar l’anell i se’l va posar a l’urpa anular de l’arpa esquerra mentre recordava el seu veritable significat. Els guàrdies es van situar al seu voltant i tots plegats es van posar en marxa cap a Schokoladentortestadt. El Hans obria la marxa.

El camí era estret però prou ample per a una dragona com la Phaseolus amb dos guàrdies caminant al seu costat. La Phaseolus va poder traspassar la barrera sense problemes. El Sol amenaçava amb situar-se a sobre seu però els pins negres encara els farien ombra una bona estona. El camí girava constantment car l’erosió del temps i l’aleatorietat de la natura havien volgut que el camí fes sempre un lleuger i constant pendent. Més endavant, el bosc a mà esquerra es va acabar i va deixar pas al riu Flussfluss, que baixava cabalós mentre repel·lia amb suavitat l’atac despietat del Sol de mig matí. Un bri de pinassa aquí, allà un pètal de nimfea, un de jonça, una campaneta extraviada. Dues libèl·lules, una de verda i una de taronja, sobrevolaven el mirall fluid en una batalla contra la brisa fina que baixava del cim de Flugdrachenberg. I al fons, la muralla de la capital s’alçava indòmita com si fos una barrera entre el cel i la terra, com un ample horitzó de pedra.

El Hans va deixar la seva posició per situar-se al costat de la Phaseolus.
–Cada cop que passo per aquí em venen ganes de fer-me poeta –va dir el Hans.– És que és bonic de collons, cagumdéu! Has vist el putos bitxos aquests amb ales? Les d’això… les libèl·lules! Si és que són la polla de maques.
–Sabies que les libèl·lules respiren pel cul? –va dir la Phaseolus.
–No fotis! –Va respondre el Hans – Espero que no es tirin molts pets.

La Phaseolus va riure.
–Ah! M’estàs prenent el pèl!
–No, no, que m’ho va explicar el Professor Errantus.

Poc a poc, tots els guàrdies es van posar a xerrar, entre ells i amb la Phaseolus, i es van oblidar que estaven de servei. Van perdre la formació i van ser el que la seva feina tan sovint ocultava: persones. Per a tots ells, la Phaseolus sempre havia estat allà, però la dragona només tenia cinquanta anys i l’aspecte d’una dragona de vint. Era com una mare, com una professora, com una amiga que cuidaria del regne sense pensar-s’ho dues vegades. Com podia haver matat algú si no era per defensar-los del mal?

Des de dalt de la torre central de la muralla de Schokoladentortestadt el vigia va veure el que semblava una excursió de nanos d’entre vint i trenta anys i una mestra amb forma de dragona. Alguns reien fent bromes, altres quedaven endarrerits llençant pedres planes al riu que rebotaven un, dos, tres i més cops fins que s’enfonsaven. El grassonet menjava un entrepà de truita.

El vigia va fer sonar una banya per a avisar de l’arribada de la dragona detinguda. En sentir-ne el so el Hans va ordenar que els guàrdies es tornessin a posar en formació.
–Hi ha els emissaris del Regne de Plins. Hem de guardar les formes –va dir el Hans a la Phaseolus.

La porta de la muralla es va aixecar i van entrar. Tothom saludava la dragona i ella contestava amablement. Fins que la van fer passar a la gran entrada del Palau Reial.

Allà tot era silenci només trencat per les petjades. La Phaseolus va entrar precedida pel Hans que es va quedar al seu costat. Al fons el rei seia en una cadira normal i corrent. A la seva esquerra dos homes que la Phaseolus no havia vist mai l’observaven amb por. Tots dos duien bastons amb acabats d’or.

El rei Arlenten II es va aixecar. Era un home fort i alt i duia el cabell llarg fins la cintura.
–Aquí teniu la Phaseolus Tumidus, Senyora de Gewittersturmwald. Emissaris del Regne de Plins, formuleu les vostres acusacions.
–Mmmm, eeeeeh… –va començar a dir el foraster de Plins, que semblava un home dur – El meu nom és Limin Tristsalmó, Delegat d’Afers Llunyans del Regne de Plins.

El Limin es va girar cap al seu company i el va mirar fixament. L’altre home va respondre amb un somriure. Cinc segons més tard va reaccionar.
–Ah! I jo sóc el Gerk Castellescapçat, Delegat del Delegat d’Afers Llunyans del Regne de Plins.
–Abans que pregunteu res, –va interrompre el Limin – ja sabem que és una mica estrany que el Delegat i el seu Delegat siguin delegats pel rei en delegació, perquè amb un delegat ja n’hi hauria prou per això de les coses delegades.
–Per no parlar dels cavalls. Un es diu Delegat –va explicar el Delegat del Delegat – i l’altre Delegat del Delegat. A més, som la Delegació Delegada.
–Sí, al rei Winger I li va fer gràcia. Però el que no li va fer gràcia és que tu, Phaselus…
–Phaseolus –va corregir el rei Arlenten.
–Perdó. Cap gràcia li va fer que tu cremessis Tolmi i matessis trenta-set persones!
–I una cabra –va afegir el Gerk.
–Sí, el rei Winger I ha deixat clar que la cabra també mereix venjança. Tu, Pha… dragona, has de pagar amb la teva vida! I si el regne de Mittwoch ho impedeix, es considerarà una declaració de guerra.

La Phaseolus va mirar el rei.
–L’anell que porta la Phaseolus és la vostra prova condemnatòria. Però com he acordat amb el rei Winger I, la Senyora de Gewittersturmwald mereix un judici just. Abans de res, tanmateix, m’agradaria tenir una xerrada en privat amb la meva amiga. Si us plau, Phaseolus, acompanya’m a la Sala dels Miralls.

La Phaseolus va avançar fins al rei i junts van endinsar-se al Palau. Quan ningú no els podia sentir el rei Arlenten va començar a parlar.
–Digue’m Phaseolus… si una persona surt caminant de Schokoladentortestadt en línia recta cap a Pertiumo a una velocitat de dos kilòmetres per hora i una altra persona surt de Pertiumo a Schokoladentortestadt a tres kilòmetres per hora, i tots dos surten a les vuit del matí, quan es trobaran?
–Pertiumo? Al regne de Pertiumilla?
–Sí.
–I quina distància hi ha entre Schokoladentortestadt i Pertiumo?
–Posem que sis-cents kilòmetres.
–Bé, així fent càlculs ràpids diria que a les vuit del matí de cinc dies més tard. Però això seria suposant que no descansin en cinc dies i això és impossible. Per tant, no és la resposta correcta. Més aviat diria que… sí, diria que no es trobaran mai.
–Per què?
–Perquè si van en línia recta es creuaran amb el Diable de Dues Polles i, com que caminen a velocitats ridícules, moriran.
–Correcte!

Van arribar a la Sala dels Miralls.
–Per què em fas això? Per què em vols fer entrar a la Sala dels Miralls?
–Perquè necessito veure-la. I, crec que tu també necessites veure’l a ell.

Van entrar a la Sala dels Miralls. El nom estava molt ben triat perquè era una sala amb les parets de mirall. La Phaseolus es va sentir desfeta. I davant d’ella (i al costat, i darrera, i a l’altre costat, arreu) hi havia una dona formosa, amb el cabell llarg i negre. Estava acompanyada d’un drac enorme, l’ombra del qual ompliria de pànic l’exèrcit més gran del món.

La Phaseolus i l’Arlenten ploraven.
–Pots fer els gestos de presumida?

La Phaseolus es va mirar al mirall i es va tocar el cabell i va mirar-se la cara des de diversos angles. L’Arlenten va somriure entre llàgrimes.
–Bri… Phaseolus, sé que no has sigut tu. Estic segur que t’han parat una trampa. No sé qui, però sospito amb quina intenció. Hauràs d’anar a Plins i sotmetre’t a judici.
–Però no puc demostrar que no vaig sortir de Flugdrachenberg. L’única pista que tinc és la cara del lladre.
–El vas veure?
–Sí, tenia la cara plena de barbs i una barba molt poc densa. Els ulls eren marrons i el cabell curt i gris. Però es va convertir en mussol i va fugir volant.
–Es va convertir en mussol?
–Sí.
–Però que se sàpiga només hi ha quatre persones al món que puguin canviar de forma a voluntat. Convertir a una altra persona ho poden fer molts mags, però a un mateix… Només els que han pujat al cim d’Isofromatem i han passat la prova ho poden fer.
–I saps qui són?
–No, només en conec un… i no encaixa amb la descripció.
–Però pot haver canviat de forma, no?
–Sí, però només es pot canviar a una forma diferent a la pròpia des de la teva forma original.
–O sigui que aquella era la seva forma…
–Suposo que te’n recordes del meu mestre, el mag Celdó. És el mag de la cort del rei Winger. Entre els dos hem creat una forma de comunicació a distància bastant… màgica i he parlat amb el rei. És molt jove i bon paio i diria que em creia quan li he dit que tu no havies pogut ser la culpable, però el poble li demana justícia. Demà al matí escolliràs deu homes que t’escortaran fins a Plins. Tria bé. Jo intentaré esbrinar alguna cosa sobre les altres persones que poden canviar de forma. Quan arribeu a Plins, demana al rei Winger que parli amb mi. Tu intenta recordar tot el que puguis. Confies en mi?
–Sempre –van dir la Phaseolus i la dona que hi havia davant seu.– I tu, confies en mi?
–Sempre –van dir l’Arlenten i el drac que hi havia davant seu.

Van sortir de la Sala dels Miralls.
–Pha, per deferència als emissaris del Regne de Plins no podràs sortir del Palau fins demà. Se t’ha preparat la teva habitació.
–Em sembla que me n’hi vaig ja. No estic de gaire bon humor. Tindré companys?
–No, no tenim ningú a les masmorres actualment.

La Pha va començar a caminar cap a les seves masmorres i el rei cap a la seva cambra.
–Encara no has trobat una reina que et faci el pes?
–I tu, no has trobat cap drac?
–Fa molts anys que no veig cap altre drac.

L’endemà al matí, l’home que feia uns dies havia sigut fugitiu, observador, pensador i mussol, s’acabava els ous ferrats amb patates rosses de l’esmorzar. Després de pagar l’allotjament i l’esmorzar a l’amo de la fonda, va sortir al carrer i es va convertir en un home alt, trenta anys més jove, fornit. Ja no tenia els barbs ni li calia afaitar-se. I convertit en un home molt atractiu va comprovar que duia un mirall de butxaca a la bossa i va començar a caminar. Quatre carrers més enllà va arribar a la plaça principal de Schokoladentortestadt, just davant del Palau Reial, no sense que abans quatre dones casades li oferissin sexe gratuït pel camí i a poder a ser ja mateix. Va refusar, tenia pressa.

A la plaça, hi havia molts homes dels pobles veïns que no tenien res a fer fins que arribés la temporada d’esquilar ovelles. Feien cua per a apuntar-se a la Caravana de la Dragona, que era com s’havia batejat al grup d’escollits per a acompanyar la Phaseolus fins a Plins. El seu deure seria el d’impedir que la dragona escapés, però també que ningú no li fes cap mal, almenys fins que es fes justícia. Cada cop hi havia menys dracs i la seva pell escamosa estava molt ben cotitzada. Cada membre de la Caravana (excepte la Phaseolus i els delegats del Regne de Plins) rebria quinze monedes de plata per cada dia de viatge, que incloïa l’anada i la tornada. L’home molt atractiu es va afegir a la cua. En veure’l, una dona va dir “Oh, quin home més valent!”, mentre pensava marranades.

Una hora més tard la Phaseolus va sortir a la plaça acompanyada del Hans. Els delegats de Plins eren darrera seu.
–Bé, Phaseolus. Tria deu acompanyants, els que vulguis.
–Primer et trio a tu.
–Què? No pots, dona, vull dir dragona. A mi no pots triar-me.
–Per què no puc? M’has dit que triï qui vulgui.
–També tens raó. Vindré amb tu.
–I, saps què, tria un amic teu.
–Ah, doncs a veure…

El Hans va mirar la gent de la plaça.
–Joseph, tu també véns!

Un home de l’alçada del Hans però bastant poca cosa, per dir-ho finament, va apropar-se a la Phaseolus i el Hans, somrient però poruc.
–Joseph? És estrany, creia que coneixia tots els amics del Hans.
–És que he arribat aquesta nit. Vinc de Vanillekipferln. Sóc cosí tercer del Hans per part de mare i oncle avi i cosí tercer per part de pare. I cunyat, també.
–Ai! Que ets el marit de la Marie! Molt de gust! Va marxar embarassada i no me’n vaig poder acomiadar. Així que tu ets el pare de la criatura, eh?
–Sí –va dir el Joseph no gaire convençut.
–Bé, Phaseolus, has de triar set persones més.
–Quan dius set en realitat vols dir… –va dir la Phaseolus esperant que el Hans completés la frase.
–Eh?
–Deu menys dos fan…
–Ai! Tres, no, set, no, sis, no, puta merda. És que el deu té dos números i em faig un embolic.
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuull una pistaaaaa. Ah, no! Cagumlaputa, vuit! Vuit!
–Molt bé! –la Phaseolus va donar dos copets al cap del Hans mentre ell somreia orgullós i el Joseph moria lentament de vergonya aliena.
–Gràcies, Phaseolus –va dir el Hans. – Però hauríem d’anar marxant, que es fa tard.
–Doncs va, mira, aquells tres d’allà, i aquells dos d’allà, aquells altres dos… i… a veure, aquell d’allà, el que sembla que totes les dones vulguin anar-se’n al llit amb ell.

Pots llegir aquí la tercera part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/r%C3%ADo-piedras-%C3%A1rboles-gales-1562262/

El somni dels dracs (I)

muntanyaA la serralada dels Dracs, i més concretament a la muntanya coneguda com a Flugdrachenberg, el sol s’ocultava fins un altre dia. Un altre dia que, efectivament, seria l’endemà. Els ocells diürns s’arreplegaven als seus nius i els animalons de la nit es treien les lleganyes. I gairebé on acabava el bosc Gewittersturmwald un home s’ajupia entre les herbes i observava atentament un gran punt més fosc que la resta, una obertura a la muntanya: una cova.

L’home duia un tub allargat amb uns vidres a cada extrem que li permetien veure-hi de lluny. Qualsevol persona del poble baix (ignorants, incultes, ases dels cops) creurien que era un objecte màgic, però l’home que s’ajupia entre les herbes sabia amb coneixement de causa que no hi havia màgia per enlloc.

L’home tenia tots els sentits atents. Un ull tancat però l’altre rere el tub. L’oïda completament alerta a qualsevol so mínim. Podria observar el drac que deien que habitava la cova? Potser només era una llegenda. Fet i fet, l’entrada d’aquella cova semblava molt petita i si hi havia algun drac hauria de ser molt petit. I un drac petit… quina encant té?

Fxxxp, fxxxp, fxxxp, feien les petjades d’un drac petit que poc a poc marxava cap a la seva cova. L’home va sentir aquells fxxxps i va orientar el tub cap al drac. El drac portava un ós mort carregat a l’esquena que devia pesar el doble que ell.

La foscor ja era tremendament fosca i el drac va començar a escopir foc, que és una habilitat molt útil dels dracs de foc, per a no ensopegar amb les pedres. L’home, mentre veia com el drac entrava a la cova, va calcular que la bèstia no era gaire més corpulenta que ell.

El drac va deixar anar una bafarada groga i taronja que va encendre les torxes penjades a les parets de la cova. A la paret esquerra, que es doblegava fent un racó, hi havia un gran mirall penjat. El drac s’hi va veure reflectit i, de cop, va anar tot ell a terra amb l’ós a sobre. Amb molta dificultat va apartar l’ós de sobre seu i es va incorporar. A l’home li va semblar sentir la veu del drac dient: “Seré imbècil. Cada dia igual”. Podia ser que el drac perdés les forces quan es veiés en un mirall? I, si era així, per què en tenia un a la seva cova?

L’home que seguia mirant per un tub (que sense màgia li permetia veure de lluny) no en tenia prou. Per la seva banda, el drac va començar a escorxar l’ós directament amb les seves arpes. No li era difícil amb aquelles urpes afilades que eren l’enveja de qualsevol ganivet de carnisser i que poc a poc s’anaven omplint de sang freda i greix. Quan va acabar amb l’ós, el drac es va mirar al mirall. Aquest cop no va caure a terra, però els seus moviments eren lents i cansats.

Per poc l’home observador no es va delatar rient. Un drac petit. Un drac petit i presumit. Un drac petit i presumit i que perd gairebé tota la força quan es mira al mirall i que, a més –i d’això en diríem cirereta del pastís–, en té un de penjat a la seva cova. L’home observador va somriure i es va convertir en l’home pensador.

El drac es va espolsar la sang de les mans i es va mirar les ungles. Apa, l’anell. “Sempre m’oblido de treure’m l’anell i se m’acaba embrutant”, va sentir l’home pensador que restava estirat sobre l’herba. El drac es va treure l’anell… L’anell! Segons les històries que corrien sobre el drac de Flugdrachenberg, l’anell era un regal d’amistat del rei de Mittwoch que va segellar la lleialtat mútua entre drac i Regne. L’home pensador va somriure i es va convertir en l’home que tenia un pla.

El drac va deixar l’anell a terra i va endinsar-se a la cova. I l’home va esbramegar com un ós petit. Però l’esbramec no provenia de la seva boca, sinó d’un punt molt allunyat. Ara sí, la màgia intervenia. El drac va tornar i va agafar l’anell mentre amb l’altra mà sostenia un drap i un pot de vinagre. Es va sentir un altre esbramec. El drac es va sorprendre i va deixar anar anell, drap i pot de vinagre (que es va trencar contra el terra) i va sortir corrent.
–Ai, que li he matat la mare a l’osset! Ai, que no era tant vella com semblava! – cridava el drac amb veu no gaire greu mentre encara se sentien esbramecs llunyans.

El drac va córrer cap als esbramecs. I l’home que duia un tub que no era màgic però que de màgia en sabia molt va sortir de l’amagatall. El drac es perdia pel camí i l’home entrava a la cova.
–On ets osset? Vine, que no et faré mal. Et cuidaré fins que siguis gran i et deixaré anar fins que et torni a trobar i llavors et mataré. Però no per esport, et mataré per menjar-te. Els dracs mengem óssos, els óssos mengeu… no sé què mengeu però deu estar bo perquè vosaltres també ho esteu. Però la qüestió és que ara no et menjaré. Ara cuidaré de tu. Si tens gana, tinc sopar. Ai no, millor et buscaré un altra cosa. Osseeeeet! Osseeeeet!

El bosc s’espessia al voltant del drac i es veia obligat a fer les bafarades de foc molt petites. Tanta llum hi havia, tantes ombres apareixien.
–Osset? Em dic Phaseolus, Phaseuolus Tumidus. Sóc un dragona, però sóc bona.

Va tornar a sentir l’osset. Però la Phaseolus es va adonar d’un fet estrany: semblava que l’esbramec vingués d’un altre lloc. Ara que hi pensava, cada cop que havia sentit aquell so agut havia vingut d’un lloc diferent. Era impossible que un ós es desplacés tan ràpid. Potser n’hi havia més d’un, però llavors… com és que el so era sempre idèntic? La Phaseolus es va aturar. Potser era una trampa. Si algú hagués vist com canviava l’expressió de la seva cara hauria pensat que la dragona s’havia transformat en una altra pers… dragona. Si era una trampa, si algú la volia caçar havia de continuar fent-se la innocent, però ara per a enganyar al caçador o, millor dit, caçadors, i no perquè li feia gràcia semblar una bleda.
–Osset? Si et quedes quiet et donaré de menjar el que tu vulguis –va dir com si no sabés que els óssos no parlen i que, per tant, continuaria sense saber què mengen els óssos.

Va sentir un esbramec que venia de davant seu, potser a uns quaranta metres. Va desplegar les ales i es va enlairar en un no-res. En menys d’un segon va volar fins al lloc d’on provenia el so i va llençar una flamarada que va prendre set arbres. Va baixar entre el foc i no va veure-hi res estrany, excepte que ara hauria de córrer a apagar el foc. Era això el que pretenien els caçadors? Se la va jugar quan va volar cap al llac i va omplir el segon estómac amb aigua i, sobretot, quan va arribar al foc i el va apagar. Però no va passar res. I ja no se sentia cap esbramec enlloc.

Sense baixar la guàrdia la Phaseolus va tornar caminant cap a la seva cova. Aquella nit no dormiria però preferia passar-la en un lloc conegut. Mentre caminava va adonar-se que havia tingut por i això li semblava absurd. “Cap drac hauria de tenir por”, li havia dit sempre el seu pare. El primer cop que va sentir aquelles paraules va contestar amb una pregunta tant infantil com científica: “Per què?”. “Doncs”, va dir-li el seu pare, “perquè els dracs tenim una segona oportunitat. Si algú ens mata anem a la casa del Déu Drac i Ell ens retorna la vida”. Per tant, els dracs no haurien de tenir por perquè sempre poden ressuscitar. Recordar aquella història li resultava reconfortant, almenys fins que recordava que els seus pares eren morts i no havien ressuscitat pas.

La Phaseolus va arribar a la seva cova. Havia de preparar-se per a estar en guàrdia tota la nit. Va agafar el drap de terra mentre pensava que hauria d’escombrar el vidre i, a l’hora, buscava l’anell. Però l’anell no hi era.

L’anell no només representava la lleialtat entre ella i el regne de Mittwoch. També era el símbol de l’amistat entre ella i el rei i el record del passat que els uniria per sempre. I també era l’objecte que li permetia traspassar la barrera màgica que separava el bosc de Gewittersturmwald de la capital, Schokoladentortestadt. Una barrera que només l’afectava a ella, i que només impedia que sortís del bosc, però no entrar-hi. Era el producte d’una maledicció que va començar el dia… Bé, aquesta és una altra història.

Nerviosa, la Phaseolus va agafar una torxa de la paret de la cova i va començar la cerca de l’anell per dins i per fora. Fins i tot es va tornar a endinsar al bosc. Pocs minuts després es va adonar que era inútil. Potser tot plegat havia sigut una trampa per robar-li l’anell i, en aquest cas, l’anell de l’aliança ja devia ser lluny. I això li va fer canviar la manera de pensar. No té sentit cercar allò que no hi és, és molt més intel·ligent cercar allò que sí que hi és. Què hi havia que no hi havia de ser?

Sí, petjades. Petjades d’humà. Eren unes petjades de bota molt tènues, tant que calia bona vista i la gran capacitat d’observació de la Phaseolus per a poder advertir-les. Però eren allà. Venien de l’esquerra del bosc i hi tornaven. La dragona les va seguir bosc endins, de pressa, cada cop més de pressa. Corria però no podia desplegar les ales, hi havia molt poc espai i podia perdre la pista si anava massa ràpida o massa amunt. El bosc era negre com les parts dels óssos panda que no són blanques ni de cap altre color excepte negres. En la distància va sentir unes passes ràpides. Va deixar de mirar les petjades i va dirigir-se volant cap al so dèbil. I es va plantar a l’esquena de l’home fugitiu.

L’home fugitiu, ara aturat, abans observador, pensador, que tenia un pla i, ja posats, lladregot, es va girar cap a la dragona. La llum de la torxa va il·luminar lleugerament la seva cara plena de barbs, la seva barba gens poblada, el seu somriure vencedor. La Phaseolus va obrir la boca, a punt per llençar una flamarada. L’home aturat va esdevenir l’home fanfarró quan va ensenyar l’anell a la dragona i, tot seguit, es va convertir en un mussol. Uuu-uuu, va dir el mussol que s’amagava entre les branques volant.

La Phaseolus va llençar una bafarada enorme que va cremar vint arbres, però després no va trobar cap rastre de cap mussol ni de l’anell.

Es va posar a plorar. La Phaseolus no podia traspassar la barrera i arribar a Schokoladentortestadt. No podia dir-li al seu amic, el rei, que li havien robat l’anell. Hauria d’esperar que vingués algú a visitar-la. Esperava que en menys d’una setmana vingués el pelleter a recollir pells d’animals. Derrotada, va tornar al seu cau.

Cinc dies més tard, la Phaseolus descansava avorrida a la seva cova. Va sentir so de gent i va sortir de la seva llar corrent. Quaranta guàrdies reials desfilaven pel bosc cap a la cova. Era estrany, el rei normalment venia sense acompanyants. Tanmateix, aquest cop el rei no hi era.

Els guàrdies van aturar-se. Tots coneixien la Phaseolus i li van dedicar un somriure tímid. Un d’ells es va avançar.
–Hola, Phaseolus –va dir, intentant semblar simpàtic.
–Hola, Hans. Que esteu de maniobres? –però abans que el Hans pogués contestar, la dragona va afegir: – Estic molt contenta que hagueu vingut. Us he de demanar una cosa.
–Phaseolus, espera. Deixa’m que primer et doni el missatge del rei.
–D’acord.
–Phaseolus Tumidus, Senyora de Gewittersturmwald, quedes detinguda acusada de ser l’autora de la devastació i incineració de Tolmi, poble fronterer que pertany al Regne de Plins, l’assassinat de trenta-set persones i una cabra, i per traïció al Regne de Mittwoch.

Pots llegir aquí la segona part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/amanecer-sol-monta%C3%B1a-paisaje-190055/