Ara que hem decidit ser totalment sincers no puc continuar amagant-te una anècdota del meu passat. Tranquil, que no té a veure amb cap nòvio. Recordes que et vaig dir que fins que vaig tenir setze anys sempre vam anar a un poble de la Catalunya Nord a passar les vacances? Doncs va ser aquell últim estiu. Feia poc que havia fet setze anys i era la noia desenvolupada que tot pare preferiria que s’hagués plantat als nou. Jo no volia anar-hi, totes les meves amigues es van quedar a Barcelona. El meu germà, en canvi, tenia onze anys i estava entusiasmat amb les vacances. Allà li deixaven fer el que volia i, a més, es passava el dia tirant-me burilles.
Recordo que en poc temps m’acostumava al parlar de la gent d’aquell poble i m’entenia amb tothom. Tothom no era gaire gent perquè al poble devien viure-hi cent persones, i això que era estiu. A més, la meitat de les cases semblaven a punt de caure. Ara que hi penso, ni tans sols hi havia un sol carrer asfaltat, s’hi arribava sortint per un camí de terra des d’una carretera plena de sots. Al voltant del poble tot eren vinyes, no gaire grans, fins que tot eren boscos. En un dels boscos hi havia una mansió abandonada des dels anys 40, no gaire lluny del cementiri. Per espantar als nens la gent gran deia que hi passaven coses rares. Però m’estic desviant de l’anècdota.
Cada nit, els pares ens duien al bar del poble, que era com el d’Allo, Allo. Només hi faltava un acordió. A la plaça de davant del bar, el meu germà jugava amb la canalla. De vegades paraven i xiuxiuejaven vés a saber què. Jo m’asseia amb els pares però els ignorava, com dient que jo no volia ser allà, llegint Entrevista amb el vampir d’Anne Rice. Has vist la peli, oi?
Anàvem a dormir tard. El meu germà i jo dormíem en habitacions contigües, feia uns quants anys que jo no volia dormir amb ell perquè jo era, o creia que era, una dona. A més, jo fumava d’amagat i això em feia creure que era gran i podia fer el que volgués. Bé, ja saps que ja no fumo. D’acooooord, excepte porros. Bé, em torno a desviar. Doncs resulta que una nit em vaig posar el vestit blanc que m’havia regalat la mare pel meu aniversari i, mentre m’imaginava que… bé, coses de noies adolescents i vampirs atractius, vaig sentir un soroll a l’habitació del meu germà. Era com si s’obrís una finestra i es comencessin a sentir unes veus ofegades. Em vaig posar una rebeca a sobre (per les nits refrescava una mica) i vaig anar a veure què passava.
La llum de la lluna plena traspassava la finestra oberta de bat a bat de l’habitació del meu germà. El llit era buit. Vaig treure el cap per la finestra i em va semblar veure un nen que girava la cantonada. Vaig sortir al carrer i vaig començar a seguir-lo, amagant-me darrera dels cotxes i de les parets cantoneres. Quan arribaven a la carretera vella, quan ja s’acabava el camí polsegós, vaig comptar-hi sis nois, un d’ells el meu germanet. De tant en tant, miraven enrere. Van creuar la carretera i es van endinsar en una vinya. Semblava que es dirigien al cementiri. Un dels nois va encendre una llanterna.
Tenia por que em veiessin. El vestit blanc (i la rebeca blanca) em farien completament visible quan sortís de darrera de l’últim cotxe per creuar la carretera. Però llavors un núvol va tapar la lluna i es va fer una foscor només distorsionada per la llum cansada de l’últim (o del primer) fanal del poble i vaig aprofitar per creuar. Un cop a la vinya vaig veure la llum de la llanterna molt lluny: estaven corrent. Potser m’havien vist? Sabien qui era o no ho sabien? Tindrien més por si sabien que era jo o si no en tenien ni idea? Vaig començar a córrer cap a la llum, enmig de dues fileres de ceps. Encara estava tot a les fosques, però era recte i no vaig ensopegar. Llavors, el núvol es va fer més fi i es podia intuir la lluna rere seu. Vaig arribar al final de la vinya i davant meu hi va aparèixer un camí polsegós. A la dreta, una creu donava fe de la proximitat del cementiri. Però els nens no anaven cap al cementiri. Tant de bo hi haguessin anat! Però no: la llum de la llanterna, cada cop més llunyana, s’endinsava pel bosc completament negre. No vaig tenir cap altre remei que entrar-hi.
Quan vaig fer-hi el primer pas em vaig adonar que la vista se m’havia acostumat a la foscor, si fa no fa. Tanmateix la lluna no va trigar a reaparèixer i, a més, el bosc no era tan espès com m’havia semblat. De totes maneres, veia la llumeta intermitentment entre un munt d’arbres. Em vaig desorientar, no sabia on era el poble ni si seria capaç de tornar-hi. Només podia seguir la llum, enxampar al meu germà i resar perquè els seus amics sabessin on érem. Poc a poc, anava agafant més por. De tant en tant, em feia una esgarrinxada a les cames o als braços. Només sentia les meves petjades i sons d’ocells que identificava com a mussols. I si hi havia llops? Tenia por. Però, finalment vaig arribar a una clariana. Al centre, la mansió abandonada i els nens obrint la porta.
Darrere d’un arbre, vaig esperar que entressin. Si haguessin vist una figura blanca potser s’haurien espantat i haguessin fugit, però jo el que volia era reunir-me amb ells. Vaig pensar que seria millor deixar que entressin a la casa per després entrar-hi jo i cridar-los. Segur que s’espantarien i potser correrien, però sent jo a la porta i confiant que el meu germà reconeixeria la meva veu, vindrien cap a mi. Aquella nit vaig descobrir que per molt infal·lible que et sembli un pla, el més fàcil és que t’equivoquis.
Entraven amb molt de compte. Diria que l’últim a entrar va ser el meu germà, però no t’ho puc assegurar. Quan van tancar la porta, vaig sortir del meu amagatall i em vaig apropar a la casa. Vaig obrir la porta. Vaig mirar dins. La poca llum que entrava per les finestres no em deixava veure gran cosa. Vaig entrar. Vaig rebre un cop al cap i vaig perdre el coneixement.
No sé quan temps va passar però quan vaig despertar estava estirada a un llit de matrimoni i em feia mal el cap. A través de la finestra oberta de l’habitació una brisa onejava les cortines blanques. La resta, ombres. Però darrere d’una ombra una ombra menys fosca es va llançar cap a mi. Era un home i els seus ullals brillaven tènuement. No vaig resistir-m’hi. Al contrari, li vaig donar el meu coll. Dues fiblades simultànies em van transportar a un somni deliciós.
Quan em vaig tornar a despertar em feien mal el coll, el cap i el ventre. Em sentia dèbil. Em sentia estranya, com si fos en un món que ja no era el meu. Com si una vida eterna de somni lluités per fer-se real. I necessitava sang. No era sensació de gana ni de set. Era una sensació que naixia a la punta dels ullals esmolats (que no podia deixar de palpar amb la llengua) i se m’acumulava a l’estómac. I era lliure. Em sentia deslligada d’una família opressora, d’uns pares que m’havien obligat a acompanyar-los a un poble de mala mort, d’un germà insuportable i fastigós. Però a banda dels ullals no vaig percebre cap altre canvi al meu cos. Estirada al llit, em vaig incorporar i em vaig examinar el cos, palpant. M’havien crescut els pits? Només m’ho va semblar un moment. També em feien una mica de mal. És més, tot i que sabia que havia tingut uns ullals normals (i amb normals, vull dir com el que tenen els humans no vampirs) tenia la sensació que sempre havien estat tan llargs com ara. Era desconcertant. Potser sempre havia tingut els pits així. I també tenia la sensació que algú em vigilava.
De cop i volta, una corredissa a l’altra banda de la porta em va fer quedar quieta al llit i els meus pensaments es van evaporar. La porta es va obrir lentament. I lentament el meu germà apareixia darrera la porta. Se’m va quedar mirant atònit. Només pensar d’apropar-m’hi ja vaig ser al seu costat, ajupida, amb la boca a l’alçada del seu coll. Amb els ullals clavats a la seva jugular. Xuclant i xuclant, ignorant els seus crits de dolor. El sabor metàl·lic de la sang m’omplia les narius mentre una veu que em deia que no ho fes s’apagava a la meva ment. Allò que estava fent era correcte perquè és el que fan els vampirs i jo era una vampira. I amb aquests pensaments vaig seguir xuclant, àvida, com si fos el primer cop que em desassedegava de sang. El cap inert del meu germà va caure sobre la meva espatlla i jo continuava nodrint-me’n sense fre. No volia parar. Per què hauria de parar si tot el meu cos bullia de vida? I quina vida! La meva! Que ara, per fi, havia pres sentit, com la resta de vides l’havien perdut.
I quan ja no va rajar més sang vaig continuar mossegant la carn tendra, cada cop més freda, fins que, del seu braç dret només en van quedar els ossos. Estava tipa.
Quan vaig aixecar la mirada em vaig adonar que els amics del meu germà estaven davant meu, en fila, mirant-me fixament. Em vaig alçar i vaig estampar els caps dels dos nens de les puntes amb els dos nens del seu costat, que a l’hora van rebotar amb el del mig. Els vaig empentar per marxar corrent i vaig sentir com alguns queien a terra. Em trobava al segon pis de la casa i vaig córrer cap a les escales. Sabia on era tot però encara ara no sé perquè. Vaig baixar les escales fins la planta baixa i em vaig aturar. Em feia mal el ventre. Se m’havia posat malament la sang del meu germà? O potser el seu braç? El dolor es va fer insuportable i em vaig doblegar mentre em sostenia amb una mà a una cadira. Vaig aixecar la vista i en el reflex d’una porta de vidre vaig veure una gran taca vermella sobre el vestit blanc. No era la sang del meu germà. Era la meva sang menstrual. Des de quan les vampires tenen la regla? No és contraproduent? Però encara pitjor, des de quan els vampirs es reflecteixen als miralls? I si no era una vampira, per què li havia xuclant la sang al meu germà? I per què vaig deixar sense carn el seu braç dret?
No sabia què fer. Ni qui era. Ni què era. Em vaig espantar. La llum del Sol tot just començava a entrar a través dels vidres bruts i de les cortines ronyoses. Vaig sentir soroll a les escales, com si cinc nens les baixessin corrent amb intenció de matar-me. Vaig córrer esperonada per la por. Vaig sortir d’aquella casa i vaig desfer el camí cap a la meva. Dos nens em seguien, els altres tres es van quedar a la casa. Al bosc, cada cop que em girava m’enganxava el vestit amb una branca o un matoll. Els nens corrien més que jo, que estava esgotada i dolorida. No cridaven que m’aturés, només em miraven. Cada cop eren més a prop. No arribaria a casa. No arribaria al poble. Ni tan sols a la vinya.
A punt d’arribar al final del bosc, un dels nens se’m va apropar prou per donar-me un cop a la cintura i em va fer caure contra un arbre. L’altra se’m va llençar a sobre i em va clavar un cop a l’estómac. Jo no tenia forces per defensar-me. Em van arrencar el vestit. Em van arrencar el sostenidor. Però no hi havia lascívia als seus ulls, només la malícia d’una venjança desmesurada. Els primers pits –els meus– que devien veure en directe no els van fer ni fred ni calor. Només em van deixar les calces tacades de sang. Em van començar a colpejar l’estómac, els braços, el cap, els pits, les cames, pertot. Creia que no hi podria fer res, que estava perduda, que em matarien. Els cops gairebé ni em feien mal. I llavors vaig veure una pedra. Estesa a terra la vaig agafar. No em van veure de tan atrafegats que estaven colpejant-me. La vaig llençar a un dels nens –no sé d’on vaig treure les forces– i vaig encertar-li la boca. Va anar a terra. L’altre nen es va mirar el primer, sorprès, i abans que tingués temps d’adonar-se’n, li vaig mossegar la cama amb totes les meves forces, arrancant-n’hi un bon tros de carn. El nen es va agenollar de costat i vaig aprofitar per estampar-li una pedra a la templa. Va caure fulminat.
Em vaig aixecar i vaig intentar córrer cap a la vinya. Però no corria, no podia, tan sols caminava. El món em donava voltes i no sabia si el dolor era real, si el cansament era real, si el món era real. I tot va acabar.
Em vaig despertar a l’hospital. La mare estava asseguda al meu costat, plorant. El pare no hi era. Entre plors, la mare em va explicar que m’havien trobat al mig d’una vinya. Que feia cinc dies que estava en coma. Que primer s’havien pensat que m’havien violat, però que després havien vist que no. Que el meu germà i cinc nens havien desaparegut. Que tot el poble els estava buscant arreu. Que esperaven que tornés en sí per si en sabia res.
Vaig dir-los la veritat. La veritat que volia que ells sabessin. Que vaig seguir al meu germà. Que estava amb cinc nens més. Que al bosc algú –tot era fosc però diria que van ser un tio d’uns vint anys– em va agafar, em va estripar la roba i quan va veure que m’havia baixat la regla em va començar a pegar fins que vaig perdre el coneixement.
Quan em vaig recuperar, em vaig oferir per ajudar en la cerca del meu germà i dels seus amics. Així vaig saber que ja havien mirat i remirat la mansió del bosc i que no hi havien trobat res estrany. Vaig començar a dubtar dels meus records. Potser ho havia somiat tot o gairebé tot. Potser havia caigut a la vinya i no havia arribat al bosc ni a la mansió. Però això no explicava les contusions. I on era el vestit? Qualsevol conjectura que fes fallava per alguna banda.
Però cada cop tinc més clar que, deixant de banda els vampirs, el que t’acabo d’explicar és el que va passar. I és una tortura. Sovint tinc malsons en els que el meu germà es troba damunt d’una safata, estirat com un garrí rostit amb una poma a la boca, però realment cru. l me’l menjo sencer, paladejant-lo… I llavors em desperto amb un capritx insaciable de carn humana. De vegades no cal ni que hi somiï, simplement em menjaria un braç o una cama. Encara m’estimes, carinyo?
Comentaris recents