Categoria: Ficció

Relats de ficció

Seràs meva per sempre, amor

La Sara i el Marc feia deu minuts que eren asseguts al banc. Es miraven, es deien coses a cau d’orella, reien. Al parc no hi havia ningú més, potser perquè aquella tardor començava a confondre’s amb l’hivern.

Els fanals es ven encendre quan el sol començava a pondre’s. La llum groguenca feia que la tardor encara s’assemblés més a ella mateixa. La Sara i el Marc ara somreien com dos enamorats que encara no s’havien declarat.

Els somriures es van trencar de cop.

–Seràs malparit! –va dir una noia que va sortir del no-res.

La Sara i el Marc es van girar cap a l’altra banda del banc. La noia era idèntica a la Sara. Els mateixos ulls verds, el mateix cabell ros i llarg, la mateix piga al costat del llavi. El Marc, però, va pensar que l’altra Sara tenia els pits més grans.

–Ets un fill de puta, Gabriel! –va dir la noia sense deixar que el Marc i la Sara poguessin dir res més.– Quedes amb mi al parc i et trobo amb una altra. Fill de puta!

Va fer una pausa, mirant la Sara. Una brisa freda va moure amb suavitat les cabelleres rosses.

–I a sobre la mala puta aquesta s’assembla molt a mi.

La Sara anava a contestar, però el Marc va fer un gest amb la mà.

–Qui ets? –va preguntar el Marc.

–Com que qui sóc? Però si fa tres anys que sortim junts! Ara entenc perquè no volies anar a viure amb mi! Així t’és més fàcil anar amb altres, no? –va dir la noia i va començar a plorar.– Les meves amigues ja em deien que no em fiés de tu.

Amb veu dolça, comprensiva, la Sara va intervenir.

–Com et dius? –va preguntar la Sara.

–Victòria –va respondre la Victòria somicant.

–Mira, és que ell no es diu Gabriel. Ell és el Marc.

–Porto tres anys amb ell, no pot ser que m’equivoqui.

–T’ho juro. Ens hem conegut a les pràctiques de la uni. Ensenya-li el carnet, Gabriel.

El Gabriel dubta. Treu la cartera i l’obre. Fa com que cerca dins, com si la llum minvant no fos suficient per veure el contingut de la cartera.

–Ostres! Em dec haver deixat el carnet a secretaria quan he anat a fer el canvi d’assignatura!

–Una merda! –el va interrompre la Victòria. – Ets el Gabriel, a mi no m’enganyes, malparit.

La Victòria es va abocar cap al Marc amb la mà oberta. Però una altra mà la va frenar.

El parc era tot silenci. Una fulla queia per a afegir-se al llit marró que la tardor estenia a poc a poc.

–Què passa, Victòria? –va dir l’home que havia aturat l’atac.

La Victòria es va girar i va veure un noi clavat al Marc. Els mateixos ulls marrons, la mateixa perilla, les mateixes ulleres de pasta blaves.

–Gabriel?

–Sí, sóc jo. Què passa?

–Ai –es va enfonsar la Victòria. – No pot ser. No pot ser. Mira. Aquest noi és igual que tu.

Es van girar i van mirar al Marc.

–Potser el color dels ulls…

–La perilla on és?

–Jo no he portat mai perilla, va dir el Marc mentre es posava bé les ulleres de muntura a l’aire amb el dit índex.

–I la noia és igual que…

–Que qui?

La Sara la mirava amb els seus ulls blaus, la seva mitja melena castanya i sense piga al costat dels llavis. I la Victòria va trencar a plorar.

–Necessito ajuda, Gabriel. No sé què em passa.

El Gabriel la va abraçar ben fort i li va fer un petó als cabells.

–Vinga, anem. Ja ha passat tot –va dir el noi comprensiu.

–Tinc por Gabriel. No em deixaràs mai, oi que no?

–És clar que no. Seré teu per sempre, amor.

Van començar a caminar.

–Disculpeu –va dir el Gabriel a la Sara i el Marc mentre marxaven.

Els nois del banc van mirar com la Victòria i el Gabriel s’allunyaven lentament. Els va semblar que sentien que el Gabriel deia no sé què d’unes pastilles.

–Uf, que fort, no? –va dir el Marc.

–Sí, ho he passat fatal.

–Doncs se’t veia la mar de tranquil·la.

–Però per dins… buf.

–Ostres, hi ha hagut un moment que gairebé em fot una pinya.

–Ja veus. Quin estrès. Jo no sé ni com m’ha donat temps de treure’m les lents de contacte –va dir la Sara mentre recollia la perruca rossa i pensava en què es gastaria els diners que acabava de guanyar.

—–
La imatge l’he treta de Pixabay: https://pixabay.com/en/park-autumn-garden-bench-leaf-65999/

L’última cruïlla

 

 

 

 

 

Vam creuar-nos. Ens vam mirar després de tants anys d’ignorar-nos. Lluny restava aquella visita a cal fotògraf, com lluny es perdien els somnis d’estiu i les seves cançons d’amor oblidades.

No vam aturar-nos. Sense deixar de mirar-nos els nostres llavis van dir «hola». Però el meu cor va dir «adéu». I vaig ser lliure.


La imatge l’he treta d’aquí: https://pixabay.com/en/the-traffic-light-pedestrian-crossing-2157162/

Cal fotògraf

twin-lens-reflex-camera-1983203_1280Ma mare em va acompanyar a cal fotògraf. Era una botiga de les de tota la vida que ara ja no hi és. Necessitava fotografies de carnet per a la inscripció de tercer de BUP de l’any següent i vaig aprofitar, òbviament per casualitat, que la meva cara encara no era un cúmul de grans. No vaig quedar pas malament tractant-se de mi. Recordo, ara, la foto i el moment de fer-me-la. La fotògrafa em va dir que somrigués, perquè jo no era pas de somriure. I allò és el que va sortir: un jo amb un somriure entre simpàtic i picardiós. Tanmateix, el que més recordo ets tu. Estaves asseguda, esperant vés a saber què, potser que s’acabessin de revelar unes fotos. Potser tu també t’havies fet les fotografies per a la inscripció de l’institut. Eres allà i em vas mirar i em vas agradar.

El més divertit del cas és que em sonaves d’alguna cosa i no era capaç d’esbrinar de què. Sincerament, no vaig tornar a pensar en tu en tot el temps en que no ens vam tornar a veure. Temps en què els grans van aprofitar per aflorar. Tenia setze anys i em vaig veure abocat a una època en què l’acne limitaria enormement la meva relació amb les noies i reduiria a la mínima expressió la meva sociabilitat. Però llavors et vaig tornar a veure. Era el primer dia del tercer curs a l’institut. Octubre de 1996. Potser finals de setembre, ara que ho penso. Tan sols dos mesos abans de l’insípid incident de la botiga de fotos a mitja tarda. Allà, entre tants retrobaments, et vaig veure xerrant amb les teves amigues, algunes d’elles considerades de les més maques de l’institut. I ho eren, fins i tot per a mi, fins aquell mateix dia. Després ja no. Després només existies tu.

Grans, dol. Ens fem grans, din-dol. Ens surten grans, merry-dol. Grans adolescències, sí. De grans, les cares plenes. Així ho podria explicar en Tom Bombadil. Perquè en el meu imaginari a mig camí entre la fantasia, el romanticisme i aquell rumb incert que anomenem adolescència, jo em vaig convertir en el Tom Bombadil i tu en la Goldberry. Potser perquè aquell estiu havia llegit El senyor dels anells i vaig reconèixer en tu la dona alegre, meravellosa i terrible i sensualment melòdica que el gran Tolkien descrivia per companya d’en Tom. I, clar, perquè tot lligués (sobretot nosaltres) jo havia de ser en Tom Bombadil. Però en Tom no tenia grans sinó barba.

Ara llegeixo el que he escrit fins aquí i sembla que els grans em van causar un trauma. Doncs sí. Em vaig entotsolar, vaig reduir inconscientment el cercle d’amistats, sobretot deixant de relacionar-me amb els més populars. I d’aquesta manera vaig deixar d’existir. Metafòricament, clar. Vaig deixar d’existir per a la majoria de companyes i companys de l’institut. Vaig deixar d’existir perquè em feia por, vergonya, pena, jo mateix. Perquè havia perdut el poc atractiu que podia tenir. Perquè, de rebot, em vaig adonar —talment una revelació— que no era tan llest com sempre m’havia cregut. Perquè m’havia tornat més tímid que mai, més introvertit, menys existent. Existeixes si només existeixes per a tu mateix?

Jo era un noi de setze anys enamorat de tu, que eres una noia de setze anys. Amb el teu somriure, somriure que mai no vas destinar a mi, jo hagués pogut viure una vida sense menester res més . D’altra banda, els grans van anar desapareixent lentament gràcies a la vitamina A encapsulada i distribuïda sota el nom de Roacutan que el dermatòleg va tenir a bé receptar-me. Però la timidesa i la vergonya van restar en mi, com encara hi resten ara. I et vaig desitjar en silenci aquells dos anys. Així van ser els meus tercer de BUP i COU.

Després va venir la selectivitat, la universitat, la feina, les feines. I, d’ençà, no he sabut gairebé res de tu. Altres noies, suposo que ho entens, van ocupar el teu lloc després de la teva desaparició de la meva vida. Ara no sé ni si encara vius on vivies (casa teva em quedava de camí a l’institut) o si vius a un altre poble. Tampoc et puc explicar, perquè tampoc no ho sé, què m’ha fet recordar tot això dotze anys després, ara que tots dos tenim vides totalment isolades. Tot i no ser ja el meu amor, ets el meu millor record de l’adolescència. I m’adono que mai no vaig existir per a tu, com tampoc no existeixo ara.

Però t’ho havia de dir perquè la vida és curta i les distàncies grans i els amors finits i la soledat eterna com la mort. I és la nostra ínfima existència, la teva i la meva, aquella que féu que un dia les nostres mirades es creuessin en una botiga de fotografia, el que sobreviurà, gràcies a aquest relat, a nosaltres mateixos. Somriu, em diu la fotògrafa, i jo et somric a tu, només per a tu, que no em veus perquè no em mires. Perquè només existeixes en els somnis d’un noi de setze anys, adolescent i enamorat i ple de grans.

T’ho dic ara, amb dotze anys de retard, perquè no he sabut dir-t’ho abans. Perquè vaig desaprofitar les oportunitats. Perquè, quan va ser el moment (i va ser un moment llarg) no et vaig poder mirar als ulls i dir-te «t’estimo».

Relat recuperat de fa temps.
La imatge l’he treta d’aquí: https://pixabay.com/en/twin-lens-reflex-camera-1983203/

Ah

IMG-20141011-WA0009—Hòstia! l’altre dia em vaig recordar de la Laia.
—Quina Laia?
—La Laia López, la de l’institut.
—Ah! Sí… estava bona, eh? Tu n’estaves penjat, no?
—Sí, tio.
—Sí que estava bona o sí que n’estaves penjat?
—Les dues coses.

No té gaire gràcia i encara no han començat a fumar porros però, tot i això, riuen.
—A tu et vaig explicar el primer cop que m’hi vaig fixar?
—Ara no començaràs amb romanticismes i polles d’aquestes? Que si la lluna plena i l’olor de flor de taronger…
—No, tranquil, va ser de dia.
—M’ho explicaràs igualment, oi?
—Sí, tu vés cremant.
—Sempre ho he de fer jo —diu allargant la primera e amb resignació.
—Doncs resulta que abans de començar tercer de BUP em vaig anar a fer fotos de carnet pel carnet de l’institut.
—Aquell carnet molava —l’interromp sense importar-li gens ni mica l’ús incorrecte del verb molar.
—Sí?
—Sí, era enorme i t’hi enganxaven la foto amb cola de barra. I havies de pagar 187 pessetes d’assegurança escolar. 187. Creus que és un nombre primer, 187? —divaga.
—És igual. La qüestió és que vaig anar a fer-me fotos en aquella botiga que ara és una llibreria.
—Que fort.
—El què? —es desespera per culpa de les interrupcions.
—Que hagin obert una altra llibreria. Passa’m un càmel. Qualsevol diria que la gent d’aquest poble llegeix.
—Tant se val. Té. Vaig entrar a la botiga i la vaig veure allà asseguda, esperant.

Es fa un moment de silenci.
—I què esperava?
—No ho sé.
—I ja està? Això és tot?
—Va ser amor a primera vista.
—Si t’expliqués tots els amors a primera vista que he tingut des dels onze fins als… vint… fins ahir, no acabaríem.
—Això teu no és amor, és que ets un pervertit.
—I tu també, collons. Però com a mínim jo no vaig omplir totes les taules de l’institut amb «Oh! Laia, que bonica que ets» ni coses per l’estil.
—No ho entens.
—Però si fins i tot vas escriure-li una cançó! Com es deia?
—«El cavaller del Riu Vermell.»
—Buf! Sí. Quin pastel. Tu sempre muntant-te aquestes històries fantàstiques. Passa’m el paper. Que si cavallers, que si elfs… I diria que encara no t’has adonat que totes aquestes coses no tenen futur a Catalunya.
—Per què?
—Quants llibres de fantasia per a adults s’han publicat en català l’últim any?
—Conegut, cap.
—Doncs això: no hi ha demanda. Estàs sol.
—És igual, escriuré en espanyol i ja està. A més, no estàvem parlant d’això. La Laia va ser molt important per a mi, ho vaig passar molt malament.
—Tens raó, perdona. Per cert, el Pep em va dir que l’havia vista feia poc.
—I què tal? Continua com abans?
—No, ara està embarassada.
—Ah.
—A fumar!
—Això que està embarassada, és veritat?
—Sí.
—Ah.

Relat escrit l’any 2008 (crec), recuperat i revisat per a què se us faci més curta l’espera fins a la següent sèrie de relats.
La foto que acompanya el relat la vaig fer jo.

Inspiració

P1010786_2Any 1998. D’aquí a poc farà divuit anys que va decidir sortir de l’úter de la seva mare i fa cosa de dues setmanes que va participar en la gran festa de la selectivitat, en la qual va intentar demostrar que sabia el que haurà oblidat completament d’aquí a tres mesos. Es troba assegut al llit amb la seva guitarra sobre la cama dreta. No toca cap cançó, només pensa. El tutor de l’institut els va dir amb melangia, poc abans que s’examinessin, que aquell seria el millor estiu de la seva vida.

O sigui que està vivint el millor estiu de la seva vida. Sí, clar, a partir de l’any que ve serà, si Déu vol, tot un estudiant universitari. Potser haurà de treballar durant els estius i de ben segur que li quedaran assignatures pel setembre que escurçaran el gaudi del sol, de les nits d’anar-se’n a dormir a l’alba, de la platja i del goig estètic de les noies en biquini sobre l’estampa d’un mar tranquil sota el cel clar. Per què ha pensat «noies», en plural, si a ell li n’agrada una de singular? Potser perquè s’adona que difícilment la veurà gaires més cops i que, fet i fet, aquests anys d’institut només l’ha vist.

Des que ha acabat la selectivitat hi ha pensat molt en tot plegat. El proper cop que la vegi serà, segurament, el dia que vagi a l’institut a recollir les notes de la selectivitat i, si tot va bé, la targeta com-se-digui que necessita per a fer la inscripció de la universitat. Després no creu que la torni a veure: ell és de ciències i ella de lletres. Tanca els ulls. La veu, la mira, el mira, somriu, somriuen, riff. Obre els ulls. Riff!

Mira la guitarra. Mi quinta. Sí, comença en mi quinta i després sol i després mi quinta i després do. Tanca els ulls, veu la Laia, sent la cançó. Tot i que s’adona que és una cançó per a guitarra elèctrica i distorsió potent li agrada com sona amb l’espanyola, potser perquè ell sent la distorsió a dins. Potser perquè no en té cap d’elèctrica per comprovar-ho.

Cada cop que tanca els ulls nota quin és el següent acord. Les imatges van canviant. La Laia hi apareix sempre, de vegades també ell. Alguns cops el fons és una aula o el pati de l’institut, d’altres, el centre del poble, uns altres són al costat d’un riu d’arenes rogenques i, encara, algun cop és a l’interior d’una botiga de fotografia. Què hi fot ell, ara, vestit de negre sobre un cavall blanc? La música brolla sola com no ho ha fet mai, provinent de la Laia més que d’ell, però de tots dos a l’hora. Del que no són, ni han sigut, ni mai no seran, tal vegada del que podrien haver sigut junts. Té el riff principal, l’estrofa i la tornada. Falta la lletra.

Sap que els protagonistes són ells dos, que ell és un cavaller i ella una donzella. Hi ha un riu vermell i si hi ha un riu hi ha un turó i si hi ha un turó hi ha un castell que serà la casa d’ella. Com ho farà el cavaller per enamorar la dona més bella que ha vist mai? Com ho hauria d’haver fet ell, a la vida real, si no fos un cagadubtes?

«Viatja cavalcant al vent de la nit» és el primer que li ve al cap. Ho escriu en un full. D’alguna manera sap que escriure la lletra d’una cançó s’acosta molt a escriure poesia. Instintivament compta les síl·labes. Per un moment té el dubte de si ia en català forma diftong o no. No, li sembla recordar que no. Però de totes maneres, també li sembla que es pot forçar el diftong sempre que ho consideris una… com es deia?… sinèresi, això. Per tant, el vers que ha escrit té 10 o 11 síl·labes. La resta hauran de ser del mateix estil, almenys a les estrofes. Com serà la rima? O millor encara, com continua la cançó? I per què no va parar més atenció a les classes de literatura?

«Una nova aventura l’espera aviat / sempre desafiant el destí / com podrà ocultar que no té el cor gelat?», talment li surt. Uf. En aquest punt el que li queda clar és que la primera estrofa parla de l’«ell» que hauria d’haver sigut transportat a l’Edat Mitjana. O l’«ell» que vol ser a qualsevol edat. La rima és ABAB, indiferentment assonant o consonant. La longitud del vers ja és més fotuda. Agafa la guitarra, a veure si encaixa amb la música que, d’altra banda, no deixa de tenir al cap. Sembla que sí però no n’està segur. No s’havia adonat, quan treia els acords, que el tempo s’alenteix a l’últim vers. Per aquest motiu el darrer vers queda un pèl forçat. Per si de cas, grava la música en el doble-platina de son germà gran. Després rebobina i prem el play. Sona Basket Case dels Green Day. Merda, no és la cinta de les seves bestieses guitarreres, és la de les cançons gravades de la ràdio. Bah!, ja es poden fer fotre els Green Day.

Després de la primera estrofa ve la segona, que parla de la donzella del castell. La tercera estrofa explica com es coneixen. La quarta els uneix per sempre. La tornada fa referència a l’última estrofa. Quan l’acaba no acaba d’estar-ne convençut. Li sembla que la lletra li ha sortit molt més forçada per l’«ell» conscient que la música i, a més, que la canta seguint massa el ritme i la melodia de la guitarra. Però s’ha fet tard i ha d’anar a trobar-se amb els amics. En un altre moment ja tornarà a posar-s’hi.

A les quatre de la matinada torna a casa, encara rient d’un acudit molt dolent. Obre la porta de casa amb compte per a no despertar la família. Es dirigeix a la seva habitació de puntetes. Nu es fica al llit. El «Cavaller del Riu Vermell» (aquest sembla que acabarà sent-ne el títol) li torna al cap. Li agrada. És la primera cançó que compon amb cara i ulls, la primera que pot dir, en realitat, que és una cançó. De cop passa al pessimisme. Per què ha escrit la cançó? Només pel mer plaer de compondre? De què servirà la cançó si no l’escolta la seva musa? Es regira al llit. Què ha de fer, gravar-la i enviar-li la cinta? Interrompre-li el son a les tantes de la nit cantant-l’hi davant de casa seva amb un grup de heavy-mariachis? Heavyachis? O també pot muntar un grup de música amb els seus amics, gravar un disc, treure aquesta cançó com a single i que ella l’escolti a la ràdio o a la tele. És una idea tan absurda que ho ha d’intentar. I s’adorm pensant que les idees absurdes de vegades funcionen.

Relat escrit l’any 2008 (crec), recuperat i revisat per a què se us faci més curta l’espera fins a la següent sèrie de relats.
La foto que acompanya el relat l’he fet jo. La guitarra no.

Pell de serp (VI)

snake6Pots llegir aquí el capítol anterior.

A la Naja se li van acumular les emocions. Per un costat, havia trobat al Käse. Per un altre costat, el seu germà era viu i, per tant, ella no era una assassina. Per un tercer costat, el seu germà era viu i, per tant, la vida d’ella corria perill. La d’ella, la del Käse i la del Hörstdu.
–Mateu els dos homes. La meva germana és meva! –va ordenar el Muridœ –. És el meu deure com a germà castigar-la.

Els tres homes van desembeinar les espases i van començar a caminar, sense pressa.

La Naja va córrer cap al Käse i va deixar el farcell a terra. En veure-ho, el Hörstdu va desembeinar.
–Haurem de guanyar temps mentre no arribin els reforços del rei Arlenten –va xiuxiuejar a la Naja quan passava pel seu costat.
–No estic segura que li hagi arribat el missatge.

El Hörstdu va ignorar la Naja i va interposar-se entre el Käse i els tres homes.
–No us permetré que li feu res a la millor dona del món! –va cridar el Hörstdu posant-se en posició defensiva.
–Ah! Tu ets el desgraciat que me la va intentar robar a la festa?
–No. El desgraciat que dius és el Käse. Jo sóc el desgraciat que us matarà a tots si us acosteu una mica més.

Els tres homes van riure amb ganes, però la riallada més gran la va emetre el Muridœ.
–Mateu-lo a poc a poc –va dir el germà de la Naja mentre entrava al castell.

La Naja va intentar deslligar al Käse. Els nusos eren fots.
–Ho sento Naja. Sóc un lladre. Però pensava deixar-ho estar si tu i jo… Si ens hagués anat bé. Però el dia abans de la nostra cita vaig tenir l’oportunitat de robar un bon botí. I em van començar a perseguir els tarats aquests. No vaig poder venir.

Els tres homes, espases a punt, ja eren davant del Hörstdu. L’home de la dreta tenia una cicatriu al llavi superior i uns braços que aparentaven tenir més músculs del compte. L’home del centre semblava el menys fort dels tres però empunyava una espasa curta i fina, segurament per a compensar la manca de força amb agilitat. L’home de l’esquerra només tenia tres dents i semblava poder aguantar l’envestida de deu dracs. De fet, aquest podria ser el motiu pel qual només tenia tres dents, si no fos perquè, probablement, no quedaven tants dracs.
–I si no ens hagués anat bé? –va preguntar la Naja al Käse.
–Sincerament no ho sé. Però si sortim vius d’aquí, canviaré de vida. Estiguis amb mi o no. Ja n’estic fart d’amagar-me i de causar molèsties a la gent.

El Hörstdu vigilava a dreta i a esquerra esperant el primer moviment dels enemics. Era bo amb l’espasa, però contra tres a l’hora seria complicat. Potser podia guanyar temps fins que la Naja i el Käse el poguessin ajudar d’alguna manera.

Els tres homes van atacar al Hörstdu a l’hora i el que van aconseguir va ser que les seves tres espases xoquessin. Els tres es van mirar malament els uns als altres.
Darrera d’ell, la Naja continuava barallant-se amb la corda.

L’home de la cicatriu va intentar avançar però el Hörstdu el va aturar aixecant l’espasa i amb el mateix moviment fluid va fer tornar l’espasa enrere per a aturar l’intent d’estocada del nyicris del centre. El tercer home va quedar darrera del seu company.

Els dos homes de davant van començar a xocar les espases amb el Hörstdu, obligant-lo a forçar els músculs per a aconseguir prou velocitat. Al mateix temps, el Hörstdu feia moure a l’home de l’espasa curta per a què el de les tres dents no pogués entrar a la baralla.

De tant en tant se sentia una mena de xiulet apagat. Sortia de l’home desdentat que s’estava posant nerviós per no poder participar.
–No podies haver tallat la corda abans de començar a barallar-te? –va cridar la Naja.
–Bona idea! No podies haver tingut la idea abans que comencés la baralla? –va replicar el Hörstdu.

Els xocs metàl·lics ressonaven al pati del castell en runes quan la Naja va aconseguir deslligar al Käse. L’home es va acariciar els canells entumits i la Naja el va ajudar a aixecar-se. Quan es van girar cap a la baralla van veure que el Hörstdu queia a terra. L’home àgil va aixecar l’espasa amb la intenció de clavar-la al cos del jove.

Llavors, van passar moltes coses molt ràpidament: la Naja va agafar una pedra gran de terra i la va llençar amb totes les seves forces contra el cap del poca-cosa quan l’espasa era a pocs centímetres del Hörstdu. I l’home àgil i el Käse van caure a terra. La Naja es va girar i va veure que el Käse tenia una fletxa al coll. Al davant de la porta el Muridœ celebrava l’encert amb una ballesta a la mà. I el Hörstdu va aprofitar la sorpresa per a tallar una cama a l’home de la cicatriu, aixecar-se d’un salt i clavar l’espasa a l’estómac del tercer, estrenant-lo en la baralla.

La Naja va ajupir-se cap al Käse però l’home era mort.

El Muridœ va començar a carregar la ballesta i el Hörstdu ho va voler aprofitar, corrent cap a ell. Malauradament quan era a prop el Muridœ va aconseguir carregar, apuntar ràpid i disparar.
La fletxa es va clavar al bíceps del braç dret del Hörstdu que va haver de fer un esforç per no caure a terra del xoc. L’espasa, en canvi, li va caure massa lluny. El Hörstdu va intentar treure’s la fletxa. El Muridœ se li va acostar i li va estampar la ballesta al cap. El Hörstdu va caure inconscient. Només quedaven drets la Naja i el Muridœ.

El Muridœ va somriure i, de cop, la Naja va recordar com feia pocs dies el seu germà la va intentar violar. I en adonar-se que aquest cop no trobaria un ganivet per casualitat va tenir por. Va mirar quina espasa li quedava més a prop encara que no sabia com fer-la servir. Va fixar-se en la de l’home àgil.

Va córrer cap a l’espasa i el Muridœ també. Quan la Naja s’ajupia va rebre una bufetada al clatell que gairebé li va fer perdre l’equilibri. Però no hagués caigut perquè el seu germà li va agafar del braç esquerra.

Sense deixar-la anar, el Muridœ va començar a caminar cap al castell. La Naja es va entrebancar amb l’home que estava morint dessagnat sense mitja cama (ja s’havia desmaiat) i el Muridœ no va tenir inconvenient a arrossegar-la per terra.
–La roba de bruixa no et queda bé –va dir el Muridœ amb la tranquil·litat d’un llac en una nit d’estiu en la que la brisa s’ha quedat a casa perquè fa massa calor –, però no et preocupis que ara te la trauré.

Van passar pel costat del cos estès del Hörstdu. El noi va obrir els ulls i va veure l’escena. Sense que els altres dos ho veiessin es va aixecar lentament i encara amb la fletxa clavada va llençar una pedra amb la mà esquerra. La pedra caure al costat del Muridœ i va seguir rodolant inofensivament algun metre més.

El Hörstdu va començar a córrer –o, millor dit, a caminar ràpid amb cara de velocitat– cap al Muridœ. En veure-ho el germà de la Naja va llençar la noia a terra amb desgana.
–Fuig, bruixeta meva! –va cridar el Hörstdu.

La Naja va fugir cap a l’entrada i no va veure com el Hörstdu rebia un cop de puny a la cara i queia a terra un cop més. El Muridœ va perseguir la Naja fins que va ser prou a prop seu com per empènyer-la i fer-la caure al costat del Käse i del farcell.
–Bruixeta, diu l’imbècil? Una mala puta és el que ets –va dir el Muridœ.

La Naja va obrir el farcell.
–Saps què? Ja estic cansat d’anar amunt i avall. Treu-te la roba. O prefereixes que te la tregui jo?

La Naja es va girar i li va llençar la pell de serp al seu germà. I mentre la pell volava també s’omplia i on hi havia d’haver el cap va aparèixer-hi un cap i la serp remenava en l’aire i treia la llengua bífida. I el Muridœ va caure de cul a terra, completament acollonit com un nen petit atemorit davant d’una bèstia enorme. La Naja va llençar el pot buit que fins feia no res havia contingut el líquid negre.

Es va aixecar i va apropar-se al Muridœ.
–Fa molts anys que vas deixar de ser el meu germà –va dir la Naja just abans de donar-li un cop de peu a la cara amb totes les seves forces.

Enrabiada, va agafar una espasa de terra. L’espasa pesava massa per a què ella la pogués brandar, però no era aquesta la seva intenció. Agafant el puny amb les dues mans va aixecar l’espasa sobre el seu ex-germà. Quan anava a baixar l’espasa contra el Muridœ, una ombra que es movia va fer que s’aturés i aixequés la vista.
–Me cago en la puta hòstia reconsagrada! Però què collons ha passat aquí! Recony! –es va sentir de lluny, d’una veu que provenia del cel.

El sol es va veure eclipsat per una ombra en forma de drac. Millor dit, de dragona. De dragona petita, almenys comparada amb el que se suposa que ha de ser la mida d’un drac.

La Phaseolus va descendir fins arribar a terra.
–Qui ha sigut el fill de puta que ha intentat matar la Phaseolus? –va dir la mateixa veu que abans.
–Ja t’he dit que no crec que m’hagin intentat matar. Ha sigut casualitat, Hans –va dir la dragona mentre de darrera d’ella en sortia un home. Després es va dirigir a la Naja: –és que m’he ennuegat amb un missatge que hi havia en un colom. Sort que no l’he fregit abans, eh? Em venia de gust cru, avui. I, si m’ho permets, et donaré un consell. No ho facis.

ᴪᴪᴪ

En una habitació àmplia del Palau Reial de Schockolandentortestadt, més austera del que algú podria esperar d’un palau, el rei Arlenten i la Naja seien davant per davant. Els separava una tauleta amb dues tasses de cafè. La de la Naja ja era buida. S’havia pres el cafè molt ràpid, amb l’esperança inútil que els esdeveniments dels dies anteriors haguessin estat un somni.
–La Carel m’ha dit que volies ser la seva aprenent.
Ella volia que jo fos la seva aprenent. Que és aquí?
–No, és a la capital de Plins, a visitar la seva néta.
–Aquesta dona és una mentidera. Us diu a vós que vull ser la seva aprenent i a mi em va dir que no tenia fills.
–La Carel no menteix mai: és una bruixa.
–Vós també sou un bruixot, oi?
–Sí, tot i que m’agrada que m’anomenin mag, que té més glamur.
–I els bruixots tampoc no menteixen mai?
–És clar que no.
–Si la Carel és a la capital de Plins i va sortir de casa seva fa tres dies, és impossible que hagueu pogut parlar. Esteu mentint. Els mags o bruixots o com us vulgueu dir mentiu.
–Estàs acusant al teu rei de mentider?

La Naja va dubtar. Li semblava recordar que al llarg de la història la gent que s’enfrontava al seu rei acabava morint, a no ser que tingués un bon exèrcit al darrera. D’altra banda el rei Arlenten no tenia fama de cruel.
–Sí.

El rei va començar a riure.
–Màgia –va respondre l’Arlenten.
–És impossible.
–Oh! Impossible! Has dit la paraula… màgica! –va dir rient l’Arlenten –. Ben mirat que una pell de serp es converteixi en una serp és impossible. Ens has mentit a tots?
–No. Jo no menteixo.
–Per què t’hauria de creure?
–Perquè sóc una bruixa.

La Naja va somriure.
–No, no ho ets –va dir l’Arlenten amb posat seriós, fins i tot regi.

La Naja es va quedar de pedra.
–Has dubtat, i les bruixes no dubten mai sobre el fet que són bruixes. No ets una bruixa. Encara no.
–Tampoc no tinc gaire clar si ho vull ser.
–Ho seràs. Jo te n’ensenyaré.
–I si m’hi nego?
–És la teva vida. Tu decideixes.
–M’ho pensaré.

Van trucar a la porta i el rei va donar permís per a entrar. La Phaseoulus va creuar la sala amb parsimònia. La Naja va aixecar-se.
–Quan temps triga en passar l’efecte d’una poció d’amor?
–Un dia.
–Gràcies.

La Naja va començar a passar i es va creuar amb la dragona. Es van mirar i es van saludar amb una mitja reverència.
–Una última cosa, Naja –va dir el rei –. Les bruixes, oficials o en potència, no m’heu de parlar de vós.

La Naja va assentir amb el cap i va començar a caminar cap a la porta.
–Pel que hem estat investigant, el tal Muridœ captava joves per a una secta i després els enviava a Pertiumilla –va explicar la Phaseoulus al rei.

La Naja va sortir i va tancar la porta.
–Li estaves mirant el cul, Arl? –va dir la Phaseolus–. Per fi!
–No –va dir ell amb la boca petita.

La Phaseolus va somriure.

ᴪᴪᴪ

Fora del Palau Reial el Hörstdu esperava la Naja assegut en un banc de fusta. Duia benes per tot arreu però se’l veia content.
–M’alegro de veure’t –va dir el Hörstdu quan la Naja va arribar al banc.
–Jo també.
–T’agradaria que –va començar a dir nerviós– anéssim a fer un cafè.
–No ho entenc. Segons el rei, l’efecte de la poció ja hauria d’haver-se acabat.
–Deixa’t estar de pocions. M’agrades i crec que jo no et desagrado. Podríem parlar, donar un volt i veure com va la cosa.
–No.

La cara del Hörstdu va perdre tota alegria.
–En certa manera sí que m’agrades, però…
–Però, què?
–Ets valent i fort. I llest. I no ets lleig del tot.
–Però?
–Però les bruixes no es casen –va mentir la Naja.

FI

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/eva-mujer-desnuda-biblia-1235170/

Pell de serp (V)

snake5
Fe d’errates: si algú va llegir el capítol IV abans del dia 8 al vespre, que sàpiga que on deia Käse havia de dir-hi Hörstdu. Això em passa per complicar-me la vida amb els noms. Dit això, segueixo amb les meves coses.

Pots llegir aquí el capítol anterior.

La Naja va apartar les mans.
–No m’estimes –va dir la Naja lentament–. Et penses que m’estimes.
–Quina diferència hi ha?

La Naja va començar a caminar. El Hörstdu la va seguir després d’agafar l’espasa de l’Emil.
–No és real, es màgia!
–Oi, que sí? Aquest sentiment tant poderós que sembla irreal… Hi ha res més bonic?
–És que és irreal. No ho veus que s’acabarà quan et passi l’efecte de la poció?

El Hörstdu s’ho va pensar.
–És una pregunta trampa? No hi cauré: t’estimaré tota la vida.

La Naja va tenir un calfred. Va adonar-se que era inútil discutir. Hauria d’esperar que la poció deixés de funcionar. Quan podia durar? Unes hores? Un dia? Tota la vida?
–Afanya’t. És tard i no crec que arribem a Kirschlikör avui, o sigui que haurem de trobar un bon lloc per acampar.
–Qualsevol lloc serà bo si hi ets tu.
–Brrrrrr –va sentenciar la Naja.

Després de caminar dues hores tot era fosc. El Hörstdu va improvisar un parell de torxes amb uns troncs que va trobar i dos retalls de roba dels pantalons. No feia fred.
–Amb el que has agafat de la casa, segur que hi ha algun líquid inflamable –va dir el Hörstdu mentre treia l’espasa.

La Naja va obrir el farcell i va olorar els líquids un a un. El Hörstdu es va apartar un moment amb una de les torxes i l’espasa a la mà.
–Aquest deu ser inflamable, fa olor d’alcohol –va dir la Naja.

El Hörstdu es va apropar i li va donar la torxa. La Naja va posar unes gotes del líquid a la roba i va encendre’n la punta ràpidament amb una esca. Quan el Hörstdu va apropar l’altra torxa per a encendre-la, la Naja va veure que la seva torxa tenia un cor gravat.
–De veritat? Has gravat un cor en una torxa barroera amb una espasa de metre i mig?
–Gràcies, sabia que t’impressionaria.
–Serà una nit llarga –va sospirar la Naja.
–De debò?
–No ho deia en aquest sentit! Ho deia en el sentit en què et lligaré a un arbre a tres metres de mi i, sobretot, sense genitals en el moment que tingui la mínima impressió que passa pel teu cap alguna marranada.
–No puc pensar en marranades, només puc pensar en tu.
–Per què? –va cridar la Naja desesperada mirant al cel.
–Perquè t’estimo.
–No t’ho deia a tu!
–No ho entenc.
–No és tan difícil. Representa que ets intel·ligent, ets un espia del rei Arlenten –va dir la Naja, però llavors se’n va adonar –. Ah! Cert, estàs enamorat.
–De tu.

La Naja va sospirar i va posar-se un altre cop en marxa seguida pel Hörstdu.

Una hora més tard van arribar a un clar que, com que estava fosc, no era gaire clar, però era més clar gràcies a la llum de les torxes. Allà van recollir branques i van fer una foguera petita. Es van repartir les pastanagues.
–Tant de bo trobem al Käse.
–El lladre?
–No és cap lladre!
–No passa res, tu també ets una lladre i m’he enamorat de tu.
–Sí, és clar –va dir la Naja amb ironia – Sóc una lladre perquè t’he robat el cor i tot això. Molt romàntic, uh!
–Oi que sí?
–Fins a quin punt t’ha deixat de funcionar bé el cervell?
–Em funciona perfectament. Vull trobar al lladre per a protegir-lo. Gràcies a ell sóc viu.
–Això està millor.
–I gràcies a ell t’he conegut.
–Argggg.
–A més, he d’enviar un colom al rei Arlenten amb les noves.
–Només hi ha una nova: tot això de la secta –i llavors la Naja se’n va adonar– Ah! I no cal que li diguis res sobre que t’has enamorat.
–Vols portar-ho en secret? –va dir el Hörstdu en un intent de picardia.
–Sí, tant en secret que no vull saber-ho ni jo!

Es va fer un silenci que, ben pensat, no era gaire silenciós. Els sons apagats del bosc nocturn (les bestioles de la nit anant d’aquí a allà, fent això i allò) se sentien en un rerefons llunyà. Poc a poc les parpelles de la Naja i el Hörstdu s’anaven aclucant. Van decidir fer guàrdies de dues hores per torns. Tot seguit es van adonar que no tenien cap manera de saber que havien passat dues hores. Així que cadascú faria guàrdia fins que no pogués més.

Quan la Naja es va despertar a l’alba el Hörstdu roncava. Tenia una gana horrible i va començar a mirar al seu voltant. Les falgueres potser serien nutritives. O potser no. Es va aixecar i es va endinsar una mica al bosc. Malauradament no era temporada de bolets ni d’espàrrecs però potser hi hauria algun animaló, ni que fos una rata. O una serp, com aquella de pell vermella que la mirava penjada d’un arbre, com dient “sóc molt bonica, vine a acariciar-me” però que també deia “espero que no t’hagis fixat en el color vermell i et pensis que sóc verinosa, perquè ho sóc”.

A la Naja li encantaven les serps, potser per la seva afició a fer teatre, per com li agradava canviar de pell. La Naja va tornar la mirada a la serp. Es van mirar com dient “tinc gana”. Lentament, la Naja es va ajupir per a agafar una pedra. La serp li va treure la llengua. I va deixar-se caure de l’arbre. Però abans que caigués a terra la Naja la va agafar amb una mà del que podríem considerar el coll. La serp intentava escapolir-se. Es va entortolligar al braç de la Naja, però la noia premia amb força. Fins que la serp va deixar de resistir-se i va morir.

I llavors una pedra va xocar contra el cap de la serp.
–Sort que t’he salvat, estimada meva.

La Naja va girar el cap mirant el Hörstdu visiblement enfadada. Sense dir res va anar a les restes del foc de la nit, i amb el ganivet va treure-li la pell a la serp. Després de guardar la pell al farcell, va tornar a encendre el foc, va ficar una branca per la boca de la serp i la va posar sobre les brases. En part a desgana, va compartir la serp amb el Hörstdu.

Quan van acabar de menjar van apagar el foc i van fer camí cap a Kirschlikör. Encara tenien gana i potser això els empenyia amb més força per a arribar al seu destí.

Després de deu minuts de caminar van sortir del bosc. A dreta i esquerra del camí el camp s’estenia verd. El camp de l’esquerra tenia esquitxos blancs en forma de desenes d’ovelles, un esquitx gris en forma de gos i un pastor. A dos-cents metres un grapat de cases convertien el camí en carrer.
–Resulta que hem dormit molt a prop d’un poble.
–La nostra primera nit junts.
–Al final et fotré una hòstia.

La Naja va entrar al camp.
–Bon dia! –va cridar.
–Iep! –va respondre el pastor.

L’home es va apropar a la Naja i el Hörstdu, seguit del gos pelut.
–Tu vigila les ovelles, Mond –li va dir al gos.

El Mond, obedient, va tornar amb els portadors de jerseis en potència.
–Ens podria dir si ens falta molt per arribar a Kirshlikör? –va preguntar la Naja.
–Si us quedeu parats aquí, molta estona. Si seguiu cap al poble a la velocitat mitja del caminar humà, dos minuts –va contestar el pastor.
–Aquest poble és Kirschlikör? –va preguntar retòricament la Naja. – Que ens podria dir on viu el Käse Mandel?
–Käse Mandel? El Lladregot?
–Ho veus? –va intervenir el Hörstdu.
–És un lladre? –va dir la noia.
–Li van posar el malnom de petit perquè sempre robava fruita i verdura dels camps. És un bon home: sempre saluda. No sé a què es dedica, la veritat. Potser roba, però no a Kirschlikör –va dir el pastor, com si això disculpés al Käse.
–I on viu?
–A l’última casa del poble, la que queda una mica separada. Des d’aquí no es veu. Va tornar ahir a la tarda de vés a saber on. Quan he sortit amb les ovelles fa una hora he vist el seu carro. Si hi aneu ara, m’imagino que el despertareu.
–Moltes gràcies.
–Ara que hi penso. Ahir a la nit tres homes em van preguntar el mateix que vosaltres. Sí que té amics el Käse!
–Sí –va dir la Naja per dir alguna cosa–. Moltes gràcies.
–Gràcies.

La Naja i el Hörstdu van arribar al poble. No hi havia gaire moviment encara, tot just algunes xemeneies començaven a treure fum. L’olor de cansalada i ous ferrats els va fer entrar gana.

Quan van arribar a la casa del Käse el primer que van veure va ser que no van veure cap carro. Potser havia marxat? No hi havia cap cavall tampoc al petit cobert que semblava fer d’estable. Van trucar a la porta, però no estava ben tancada i es va obrir. Van entrar.
–Käse? –va dir la Naja.

No va obtenir cap resposta. Amb sigil, la Naja i el Hörstdu van entrar. El menjador estava fent un desastre. La taula estava trencada, com també ho estaven dues cadires. Hi havia un plat trencat i una salsitxa per terra. I molts trossets de vidre.
–Hi ha hagut una baralla.
–Segons el pastor el Käse va arribar ahir a la tarda. Devia tenir gana i es va preparar el sopar.

La Naja va anar a la cuina.
–Va menjar dos ous –va dir la Naja en veure dues closques d’ou trencades. Després va mirar la paella–. Una truita de dos ous. I una salsitxa.
–Devia estar sopant quan els homes que ha dit el pastor van trucar a la porta –va afegir el Hörstdu–. Segur que són de la Secta.
–El Käse es va aixecar per obrir, deixant la salsitxa al plat.
–Quan va obrir devia començar la baralla. Fixa’t, la taula trencada ha quedat a l’esquerra.
–El Käse devia caure a la dreta de la taula. Però mira, aquí hi ha un tros de roba.
–No és de gaire qualitat. El Käse devia arrancar-li a l’atacant.
–Aquí hi ha un rastre de sang –va notar la Naja –. El van arrossegar cap a fora.

Van seguir el rastre que, efectivament sortia al carrer. Allà sobre la sorra es convertia en una petita marca sobre el terra, que seguia fins a les roderes deixades per un carro.
–Se l’han emportat. Cap al nord –va dir la Naja.
–Som a Kirschlikör. El camí del nord és el camí que duu a Pertiumilla, tot i que hi ha alguns pobles de Mittwoch abans d’arribar-hi. He d’avisar al rei Arlenten, sense falta. Vaig a buscar un colom.
–Jo aniré al nord.
–T’acompanyaré, però deixa’m avisar al rei.
–D’acord, faré alguna cosa per esmorzar.
–Perfecte. No trigaré, amor meu.

Per un moment la Naja va pensar en deixar-lo allà, però també va pensar que podria ser perillós i que seria millor anar acompanyada.

Quan el Hörstdu va tornar a la casa amb un colom, la Naja ja havia preparat dues truites de quatre ous. El Hörstdu va escriure un missatge i el va lligar a la pota de l’ocell i el va fer volar.
–No s’han d’entrenar el coloms per a què portin els missatges al destinatari?
–No –va dir el Hörstdu no gaire convençut. – Crec que no. Neixen sabent-ho. Són molt llestos els coloms.

Van acompanyar les truites amb uns bons talls d’embotit i van regar-ho tot amb un te calent. Després van sortir de la casa del Käse en direcció al nord.

El camí seguia planer una bona estona fins que començava a fer una mica de pujada. Es convertia en un camí irregular, amunt i avall, amunt i avall.
–Ara que ho penso –va començar a dir la Naja –. Per aquí no hi haurà el Diable de Dues Polles, no?
–Diria que no –va dir el Käse– . Però ara que ho dius, sí que va viure per aquí. El Diable de Dues Polles vivia per aquesta zona. És pràcticament immortal però un cop es va trobar amb una parella que el va derrotar, o això diu la gent. Pel que sembla van arribar a un tracte i va marxar d’aquí. O sigui que ara és segur. A més, si passa res, saps que donaré la meva vida per tu.
–Estic esperant que arribi aquest moment.
–Què?

I vet-ho aquí que van arribar a una bifurcació. No hi havia marques de roderes ni de cap mena. El Hörstdu va asseure’s mentre la Naja observava l’entorn.
–Per aquí! –va dir assenyalant a l’esquerra.
–Com ho saps?
–Per aquesta marca –va dir assenyalant un arbre.

L’arbre tenia una marca: un pal amb dos semicercles, com si el pal d’una P s’ajuntés amb el d’una d, tallat pel mig per un segment en diagonal. Com al cau on havia trovar al Hörstdu.

Van seguir el camí esquerra una bona estona. Es va bifurcar dos cops més i tots dos cops la marca de la secta els va guiar. En l’últim giravolt van veure a uns tres-cents metres les restes d’un castell petit. Encara conservava una torre i pràcticament tot l’edifici principal, però la muralla no era més que unes quantes pedres mal col·locades.

Quan van arribar al que molts anys abans havia estat la porta principal de la muralla van veure un home ferit lligat a un pal.
–Käse!

La Naja va córrer cap al Käse. Estava inconscient i ple de ferides.

Tres homes van sortir del castell.
–Aquell no és l’home que es va escapar? –va dir un dels homes.
–Sí, sí que l’és –va dir un altre.
–I aquella dona sembla una bruixa –va dir el tercer.

Darrera dels tres homes en va aparèixer un altre. Duia un ull tapat.
–Sí, és una bruixa. La bruixa de la meva germana –va dir el Muridœ.

Continuarà d’aquí a…

-155Dies -22Hores -46Minuts -44Segons

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/serpiente-del-ma%C3%ADz-snake-naranja-414802/

Pell de serp (IV)

snake4Pots llegir aquí el capítol anterior.

El Hörstdu i la Naja es van mirar. El Hörstdu va fer cara de no diguis res a veure si marxen, que aquests malparits ens mataran, ens torturaran i ens violaran. I si tenim sort, en aquest ordre.
–Un moment! –va cridar la Naja intentant imitar la veu de la Carel.
–Què fas! –va cridar en veu molt baixa el Hörstdu.
–Amaga’t. Fica’t sota la palla. A mi no em cerquen, et cerquen a tu.

El Hörstdu va veure a la cara de la Naja una determinació extrema i no va poder negar-s’hi.
–Un moment, que no estic visible! –va tornar a cridar la Naja.

A l’altra banda de la porta els gossos-monstre bordaven i rascaven la porta. Algú va intentar obrir la porta, però aquesta no va cedir. La Naja va sospesar la possibilitat de no obrir, però si la gent de la secta decidia assetjar-los, la Naja i el Hörstdu moririen de gana.

En un armari va trobar roba de bruixa, és a dir roba feta a partir de pedaços. Es va posar un vestit majoritàriament fet de roba negra. Li va semblar curiós quants colors negres diferents existeixen. També va trobar un coixí petit i se’l va posar a mode de gep. Després va acostar-se a la llar de foc i va utilitzar les cendres per a embrutar-se la cara. Va posar una olla plena d’aigua sobre el foc i va tirar-hi una mica de te, que li semblava que faria ambient de casa de bruixa amable. Tot seguir va agafar un pot que contenia un líquid de color groc i hi va sucar dues potes de conill dessecades.

La Naja va encorbar la seva postura i va obrir la porta.
–Hòstia, una bruixa! –va dir un dels homes.

Els gossos-monstre seguien bordant i intentaven saltar a la cara de la Naja. Però la noia –la bruixa– va ensenyar-los les potes de conill i les va llençar lluny. Els gossos-monstre van córrer cap a les potes, obligant als seus amos a deixar anar les corretges. Cada gos va aconseguir una pota.
–Què voleu? –va dir la Naja amb veu de bruixa.
–Estem cercant un home i una dona. Els gossos han seguit el seu rastre fins aquí.
–Aquí no hi ha cap home.
–Els gossos semblen molt segurs que són aquí.
–Els gossos potser només volien menjar.
–Ha vist algun home malferit acompanyat d’una dona passar per aquí? –va començar a dubtar l’home de la secta.
–Un home malparit?
–Malferit.
–De malparits el món n’és ple. Però què us he de dir a vosaltres, oi?
–Ens està insultant, senyora?

Potser no eren tan estúpids com li havien semblat.
–No. El que dic és que em sembla que vosaltres heu conegut molts malparits i per això ara sou on sou.

Els quatre home van posar-se a pensar i a recordar.
–Sí –va dir finalment el que portava la iniciativa –. És veritat, abans de conèixer el Grup de Suport Ncdnld, molta gent m’havia fet mal. Ara ja no. Com ho ha sabut?

La Naja va somriure.
–Si voleu potser us podria ajudar a trobar aquest home.
–Com?
–Passeu –va dir la Naja somrient.

Els homes van entrar a la barraca. Abans de tancar la porta la Naja va veure que els gossos havien deixat de barallar-se. Les potes de conill no eren enlloc (o, millor dit, eren dins els ventres dels gossos). I els gossos-monstre ara dormien abraçats. La Naja va tancar la porta.
–Sóc l’Esgeht Giftnatter –va inventar-se la Naja–. Vosaltres com us dieu?
–Jo em dic Emil Klug –va dir l’home que fins aquell moment era l´únic que havia parlat.
–Jo, Max Dreibeine –va presentar-se el que era al seu costat.
–Tim Beinprothese –va dir el tercer.
–Clemens Schneidersitz –va dir l’últim.
–Emil, Max, Tim, Clemens –va repetir la Naja sense deixar de somriure –, benvinguts.

El Tim i el Clemens miraven l’olla del te, despreocupats, però l’Emil i el Max miraven fixament la Naja.
–Com ens ajudarà, senyora Giftnatter? –va preguntar educadament l’Emil.
–A veure… no tindreu pas una penyora de les persones que cerqueu?
–Sí –va dir el Max ensenyant-li les calces tacades amb sang del Hörstdu.

La Naja va perdre el somriure per un moment. L’Emil se’n va adonar.
–Passa res?
–No, és que no acabo d’entendre perquè s’ha posat tant de mota aquesta peça de roba –va dissimular la Naja.
–Jo tampoc –va intervenir el Max –. L’únic que fan és destorbar a l’hora d’anar per feina, ja m’enteneu –va dir rient.

El Tim i el Clemens van riure, però l’Emil no.
–Recordeu, companys, que vam deixar la luxúria al passat –va dir l’Emil.

Els altres van parar de riure de cop.
–Tranquils, no li diré res al Germà Mckms –va dir l’Emil mirant als seus companys avergonyits.
–Si em permets –va dir la Naja agafant-li les calces de la mà.

La Naja va enganyar les calces en la mateixa pota d’àguila que havia fet servir la Carel.
–Llocs, tenebres, silencis –va dir la Naja imitant la veu solemne de la bruixa. – Homes, dones, éssers. Gira, volta, avança. Camí, origen, destí.

El que va passar la Naja no s’ho esperava i, en el fons del seu subconscient, sí s’ho esperava: les calces es van moure. I l’apuntaven a ella. Demostrant la seva agilitat mental, tot i que ningú ho pogués apreciar, va aixecar les mans i va començar a girar al voltant de les calces. Les calces la seguien. Va tancar els ulls.
–Ammmmmmmm, ammmmmmm –va dir la Naja.

Els quatre homes es van acollonir. La Naja ho va percebre sense saber com. Va acabar de fer la volta sencera i va agafar les calces.
–L’home que cerqueu ha perdut molta sang –va dir concentrada.
–On són? –va preguntar l’Emil.
–Han passat per aquest camí farà un parell d’hores.
–I per què els gossos s’han aturat aquí?

La Naja va somriure a l’Emil.
–Fa un parell d’hores plovia a bots i a barrals. He quedat xopa quan venia cap aquí. Potser ells s’han aixoplugat a la vora.
–Té sentit. I on són ara?
–Estan aturats a dos kilòmetres cap al sud-est. Els trobareu aviat: l’home gairebé no pot moure’s.

És un fet –una cosa coneguda– que les ments senten coses. Això és perquè les coses diuen coses a la gent, però hi ha tantes coses que diuen coses que mai se sap quina cosa ha dit aquella cosa. Ara bé, hi ha moments incerts, però que queden determinats durant un moment en el mateix moment en què succeeixen, en els que una cosa parla amb veu més alta que les altres i la ment, que no sap que les coses diuen coses a l’atzar com qui no vol la cosa, es creu la cosa que la cosa li ha dit. I alguna cosa li deia a la Naja que l’Emil no se l’acabava de creure.
–Per tant, crec que si els voleu trobar heu d’anar marxant.
–Potser li fem nosa? –va preguntar l’Emil.
–La veritat és que m’agrada prendre el te amb tranquil·litat. Sola, mirant per la finestra –va dir la Naja–. Però de tant en tant, potser és bona idea prendre el te acompanyada, oi?

La Naja va somriure.
–Només hi ha dues cadires, però tinc gots per tots, si em voleu acompanyar.

El Tim i el Clemens es van posar contents de cop.
–Emil, si us plau, pots portar l’olla a la taula –va dir la Naja.

Mentre l’Emil agafava l’olla, la Naja va treure cinc gots d’un armari. També va agafar el pot de líquid groc i va deixar-ne caure unes quantes gotes a quatre dels gots.

Va deixar els gots a la taula i amb un cullerot va anar servint el te. Va repartir els gots i va seure a una de les cadires.
–Si algú vol seure, endavant –va dir la Naja assenyalant l’altra cadira.

El Max, el Tim i el Clemens van mirar l’Emil. En adonar-se’n, l’Emil va seure. La Naja va somriure. No volia que l’Emil tafanegés massa i si estava assegut davant d’ella era més fàcil tenir-lo vigilat.
–Digueu-me –va dir la Naja després de fer un glop –, voleu que us ajudi amb algun altre problema?

L’Emil mirava amunt i avall, a dreta i esquerra, però no podia descobrir al Hörstdu des d’allà perquè el tenia darrera, amagat sota la palla.
–No haurà vist un home alt i ros, no molt atractiu, però tampoc lleig, més escanyolit que no pas fort i amb poca pinta de tenir gaire diners –va dir el Max.
–Acabes de descriure la meitat dels homes de Mittwoch.
–Sí, bé. És que ens va robar una cosa. Hi ha tres companys nostres que el cerquen, però no hi ha manera.
–En teniu alguna penyora?
–No.
–Doncs així és complicat –va dir la Naja mentre observava com tots anaven aixecant els gots per a beure el te adulterat.

El Clemens i el Tim es van adormir i van caure a terra gairebé a l’hora. El Max va caure sobre dels dos. I l’Emil va donar un cop molt fort a la taula amb el cap. La Naja va somriure i va acabar-se el te.
–Ja pots sortir –va dir la Naja amb la seva veu.
–Ja era hora –va dir mentre s’aixecava i s’espolsava la palla –. Ets una bruixa impressionant!
–Gràcies –va dir la Naja amb orgull.
–I ara què fem?
–Els deixarem fora i nosaltres marxarem cap a Kirschlikör. Crec que estaran dormint una bona estona, com els gossos.

La Naja anava a treure’s el vestit però s’ho va repensar. Era divertit fer-se passar per bruixa. I útil. El Hörstdu va portar al Max, a fora. Mentrestant la Naja va omplir uns potets petits amb líquids de diferents colors. Després de d’omplir l’últim potet amb un líquid negre, el pot gran li va caure a terra. La Naja va netejar el terra amb un drap, recollint els trossos de vidre amb cura. Quan es va aixecar va tornar a mirar al terra i va veure com dels taulons de fusta en sortien petites branques rematades amb fulles verdes. En aquell moment el Hörstdu duia el Tim a fora.

La noia va agafar un mocador gran per a fer un farcell i el va posar sobre la taula. Va posar els potets a dins i va mirar què més podien necessitar. Fora era fosc, o sigui que haurien de viatjar de nit, potser haurien d’acampar. Esca, un ganivet i unes pastanagues. També va decidir endur-se el pot gran de líquid verd. No va trobar res més que els pogués ser útil. No hi havia més menjar. Va tancar el farcell, unint-lo a un pal amb un nus.

Quan el Hörstdu duia el Clemens amb els altres dos companys, la Naja va començar a recollir els gots. Els va posar a la pica i va buidar-ne un. N’hi havia un de ple? De qui? Se’n va adonar just quan l’Emil li clavava un cop a la nuca i perdia la consciència.

La Naja es va despertar amb un dolor al clatell considerable. El Hörstdu estava assegut a taula mirant-la. Contemplant-la.
–I l’Emil? –va dir la Naja mentre s’aixecava.
–Inconscient. L’he lligat a fora amb els altres tres. Quan he entrat, tu eres a terra i l’Emil havia agafat un ganivet. Per sort, no sembla que sàpiga fer-lo servir. Em sembla que es més un espadatxí. Tot i així he trigat una bona estona a fer-li perdre el ganivet d’un cop de peu. Després hem lluitat a mans nues. L’Emil és fort i resistent. Durant uns minuts he cregut que acabaria perdent contra ell. Però t’he vist a terra un altre cop i m’ha tornat una energia de no sé on, potser gràcies al caldo que em menjat abans i he aconseguit posar-me al seu nivell. Crec que hem estat barallant-nos al voltant de mitja hora. O potser m’ha sembla mitja hora però només han sigut cinc minuts, no ho sé. La qüestió és que he aprofitat que m’anava a atacar, he fet un pas enrere i li he donat un cop a la gola, tallant-li la respiració. Llavors li he pogut donar un quants cops de puny a voluntat fins que ha caigut a terra.
–Molt bé!
–Gràcies, sempre m’han dit que sóc un bon lluitador.
–No, molt bé per haver contestat la pregunta que et deia!

El Hörstdu va sospirar.
–Anem –va dir la Naja tot agafant el farcell.– Si veus res més que pugui ser interessant agafa-ho. Caminarem de nit cap a Kirschlikör i acamparem a un parell d’hores d’aquí.

El Hörstdu va agafar un parell de ganivets i se’ls va col·locar al cinturó, als costat per a no clavar-se’ls estúpidament si s’ajupia. La Naja, a més del farcell, va agafar les últimes dues potes que penjaven i que no eren la d’àguila. Eren de pollastre.

Fora de la barraca, la Naja va veure els quatre homes lligats a l’om sota el que s’havien resguardat de la pluja el Hörstdu i ell feia unes hores.

Els gossos-monstre estaven asseguts esperant ves a saber què. La Naja li va donar una pota de pollastre al Hörstdu. Els nois es van mirar i el Hörstdu va entendre què volia fer la Naja. Tots dos a l’hora van oferir sengles potes als gossos. Els animalons (o animalots, segons com) van apropar-se i van agafar cadascú una pota. Se les van menjar en pocs segons.
–Tu et diràs Leerestuhl –va dir-li la Naja al gos que acabava d’adoptar.
–I tu et diràs Zauberer –va dir el Hörstdu fent que la Naja somrigués de tot cor.

La Naja va posar-se el farcell a l’espatlla i tots quatre van començar a caminar bosc endins. El penjoll de la Naja il·luminava el camí.
–Tinc una pregunta –va dir la Naja.
–Digues.
–No hauries d’estar cansat després de la teva batalla heroica amb l’Emil?
–Sí que ho estic. Però se’m passarà quan em faci efecte el líquid verd que m’he pres. L’he trobat a l’armari. Em sap greu però me l’he acabat.
–Dues coses. La primera és que el líquid fa estona que t’hauria d’haver fet efecte. La segona és que tot el líquid verd que hi havia és al farcell. No en quedava a l’armari.
–Ah! Té gràcia.
–Sí?
–T’havia comentat que sóc daltònic?
–Merda.
–Doncs sí, i ja que hi som, què més vols que t’expliqui? Crec que ho hauries de conèixer tot de mi.
–Merda.

El Hörstdu es va aturar i va agafar-li les mans a la Naja.
–T’estimo.
–Merda puta.

Continuarà d’aquí a…

-162Dies -22Hores -46Minuts -44Segons

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/snake-pit%C3%B3n-bola-python-regius-605344/

Pell de serp (III)

snake-1247053_1280Pots llegir aquí el capítol anterior.

–No són teus. Aquests calçotets són d’un amic meu.
–No, mira. Tenen una hac brodada a l’interior. L’hi vaig demanar a la meva mare.
–I per què els tenia el meu amic?
–Perquè me’ls va robar.

Abans que la Naja pogués contestar, el Hörstdu va continuar parlant.
–Millor que ho parlem fora. Si tornen els de la Secta Ncdnld, ens torturaran i ens mataran. I a tu, probablement et facin coses pitjors.
–Què és la Secta Ncdnld?
–Sortim i t’ho explico? O ens quedem aquí fent petar la xerrada?

La Naja volia contestar-li, però internament va reconèixer que, si el que deia l’home aquell sobre la Secta era cert, el millor era marxar el més ràpid possible.

Un cop fora del cau, la Naja va oferir líquid verd al Hörstdu.
–Oh, gràcies! El meu me’l van robar els de la secta.
–Tu també tenies líquid verd? Que està de moda?

El Hörstdu va beure un glop del líquid i va tornar el que quedava a la Naja. Va començar a caminar, encara taponant-se la ferida del pit amb les calces de la Naja.
–Com que m’has salvat, crec que et mereixes una explicació. Per on començo?
–Pels calçotets.
–Fa uns… a quin dia estem?
–Avui és dimarts, dotze d’agost.
–Ah, ja? El temps passa volant quan et torturen. Doncs, fa dues setmanes i tres dies, vaig haver d’acampar al bosc, a no molts kilòmetres d’aquí. Quan em vaig despertar la meva bossa no hi era.

El Hörstdu va mirar-se la ferida i, en veure que ja no sagnava, va llençar les calces entre els arbres. La Naja, que mirava cap a tot arreu, pendent de si s’acostava algú estrany, potser de la Secta, no ho va veure.
–I no saps qui te la va robar?
–No, però de moment crec que va ser el teu amic.
–M’estranyaria.
–He de reconèixer, tanmateix, que gràcies a que em van robar ara sóc viu.
–I això?
–L’endemà del robatori vaig decidir tornar a Schokoladentortestadt, però quan portava caminats un parell de kilòmetres em van assaltar els de la secta. Em van emmordassar i em van dur al cau on m’has trobat. M’han estat torturant fins ben bé mitja hora abans que arribessis.

La Naja va esperar que el Hörstdu continués parlant i li respongués la pregunta que li havia fet, però l’home va quedar callat.
–I per què dius que ets viu gràcies al robatori?
–Ah! Resulta que es pensaven que jo els havia robat un sac ple d’or i que l’havia enterrat en algun lloc amagat. Per això em torturaven, per saber on l’havia amagat.
–No t’he preguntat això!
–Sí, vols saber perquè sóc viu. Fa mitja hora que t’ho estic explicant. No tens paciència.

Aquell va ser el segon cop que la Naja es va penedir d’haver alliberat al Hörstdu.
–Sóc un espia.
–Un espia? De qui contra qui?
–Del rei Arlenten contra qui pretengui fer res contra el Regne de Mittwoch.
–Després et preguntaré alguna cosa més sobre això –va dir la Naja amb una tranquil·litat que posava nerviós–. De veritat que és molt interessant. Espies, reis, conspiracions. Buf –va afegir sense cap mena de sentiment–. És interessantíssim –de cop, la Naja va pujar la veu molt, molt i molt–. Però em pots dir per què el fet que et robessin fa que siguis viu!
–Però si ja t’ho he dit! –va dir el Hörstdu empipat–. Sóc un espia. Si hagués tingut la bossa que em van robar, els del Secta haurien vist que sóc un espia. Després d’una setmana de tortures van acabar creient gairebé del tot que els deia la veritat sobre l’or robat. Perquè era veritat! I llavors em van continuar torturant però sense ganes, com si no fos més que rutina. Però si haguessin sabut que era un espia no m’haurien cregut, m’haurien continuat torturant i potser ara en comptes d’un home seria un puzle.
–No costava tant, oi?

Es va fer el silenci una bona estona per dos motius. Un d’ells era que havien d’estar atents per si venia algú per alguna banda. L’altre, perquè no tenien ganes de barallar-se fins la mort.

El cel s’enfosquia poc a poc. Els núvols cada cop eren més grisos.
–Ara que ho penso –va dir el Hörstdu –. Estic en deute amb el lladre. I pel que van dir els torturadors, els havia arribat una descripció diferent de la meva. Crec que un parell o tres van marxar per a cercar-lo. A veure… la descripció que vaig sentir deia… que era alt i ros, no molt atractiu, però tampoc lleig, més escanyolit que no pas fort i amb poca pinta de tenir gaire diners.
–Pot ser qualsevol. Però reconec que el meu amic s’hi ajusta.
–Tenint en compte que també em va robar a mi… L’he de trobar abans que ells i avisar-lo. I també he d’avisar al rei Arlenten.
–Viu a Kirschlikör. Jo vaig cap allà.
–T’hi acompanyo. A veure si pel camí trobem un colom.

Durant el trajecte el Hörstdu va explicar a la Naja el que havia de comunicar al rei. La Secta Ncdnld s’encarregava de captar homes i nens per a un exèrcit secret. On era l’exèrcit? No ho sabia. Què volia aconseguir l’exèrcit? Tampoc. A més, realment no en tenia proves, però era el que havia deduït dels comentaris que havien anat fent els torturadors entre cop de fuet i pessic als mugrons.

Van arribar a un cruïlla. Un camí duia al sud i l’altre continuava cap al Clar de Serps del Bosc de la Vella. Al fons del camí del sud dues figures humanes s’apropaven. Abans que els veiessin, la Naja i el Hörstdu es van amagar darrera d’uns arbustos.
–I què farem amb el tal Hörstdu? L’hauríem de matar, no? –va dir una de les figures.
–Sí, però ara que sabem que és un espia, hauríem d’esbrinar què sap –va dir l’altra.
–Espero que el Robiq hagi trobat al lladre de veritat. Si no, ens castigaran a tots. Encara tinc problemes per anar de ventre. I ja fa mig any de l´últim cop que ens van castigar! –va dir la primera figura mentre s’allunyaven d’on s’amagaven la Naja i el Hörstdu.

Les dues figures van girar pel camí que duia al cau.
–Per les veus diria que aquests dos són els que em pegaven sense ganes –va comentar el Hörstdu mentre ell i la Naja sortien de l’amagatall –. Afanyem-nos. Em sona que el Robiq és el més fill de puta –va dir. Però s’ho va repensar – No, el més fill de puta és el que manava.

Van seguir caminant fins que van arribar al Clar de Serps del Bosc de la Vella. Allà van fer una petita parada aturada. Va començar a bufar un aire desagradable i els núvols eren tant foscos que semblava que ja fos el vespre. Ràpidament es van repartir el que quedava de líquid verd i van seguir fins la Barraca de la Bruixa.

La Barraca estava igual que quan la Naja havia marxat: semblava a punt de caure i a l’hora semblava que res ho pogués aconseguir. La Carel ja no hi era i la porta estava tancada.

Començaven a caure gotes.

No es podia entrar per la porta ni per la finestra. La pluja va començar a agafar força. Era un pluja que tenia ganes de ploure, que se la reconegués com a pluja. No era un diluvi, però es notava que aquella pluja volia arribar a ser-ho.
–A les cases de les bruixes només s’hi pot entrar si una bruixa t’obre la porta –va dir el Hörstdu.
–Jo hi he passat l’última nit.
–Sí, però ara la bruixa no hi és, oi?
–Tens raó.

Es van aixoplugar sota un om enorme i frondós. No és que fos perfecte, però els va semblar que es mullaven una mica menys. O més a poc a poc.
–Tens família? –va preguntar el Hörstdu.
–Sí –va dir la Naja –. Bé, ja no. Els meus pares van morir fa anys i el meu germà fa poc.
–I a què et dediques?
–Tu tens família? –va ignorar-lo la Naja.
–Sí –va dir el Hörstdu sense insistir –. El meu pare recull vímet dels salzes i després, amb la meva mare, fan cistells. El meu germà gran els ajuda. La meva germana petita encara és massa petita. I també vaig tenir dos germans més, que van morir d’una grip.

La pluja no escampava però xerrar els ajudava a no pensar-hi. I també a no pensar que si agafaven un refredat potser moririen.
–Vaig començar a treballar pel rei Arlenten una mica abans de la Caravana de la Dragona. La Phaseolus no em va escollir i de vegades penso que si ho hagués fet potser ara seria mort.
–Però haurien posat el teu nom a una cervesa o a una torre del Palau Reial.
–Crec que prefereixo seguir viu.
–I com és el rei Arlenten? Vull dir… el vaig veure a la festa de l’esturió i la truita, però no sé com és ell de tu a tu.
–Ah! És molt trempat. I molt intel·ligent. Li agrada molt estar amb la gent de qualsevol classe mentre sigui bona gent. Fins i tot, diu que té guàrdies al palau més per tradició que per una altra cosa. Crec que si al món hi hagués menys fills de puta, el rei Arlenten diria que casa seva és casa de tots i que hi entréssim quan volguéssim.
–Oh! –va exclamar la Naja.

La noia va començar a caminar sota la pluja fins la porta de la barraca. El Hörstdu la va seguir.
–Què passa? –va preguntar el xicot.
–Oh!

La Naja s’havia posat nerviosa. Somreia i a l’hora movia els braços mentre pensava.
–Digues. Què passa?
–Ja ho tinc! –va dir la Naja. Es va relaxar –. És una pena que no puguem entrar, perquè si entréssim podria fer més líquid verd.
–Ah, sí?
–Sí, i podria preparar un beuratge que et curaria totes les ferides.
–I com?

La Naja només va somriure.
–No fotis que ets una bruixa!

La Naja va somriure encara més.
–Per això no m’has dit a què et dediques! Ets una bruixa! –va dir l’espia –. Ha! Ha! Ja ho diu el rei que serveixo per a investigador.

La Naja va atansar la mà dreta al pom de la porta de la barraca. I va obrir la porta.
–Com ho has fet?
–Perquè sóc una bruixa –va contestar la Naja picant l’ullet.

Van entrar. La Naja va cercar esca mentre el Hörstdu posava troncs i branques a la llar. Quan la noia va trobar l’esca, va començar a encendre foc.
–No ho entenc. Com has pogut obrir? Abans no has pogut!
–Perquè abans no era una bruixa.
–Com?
–T’he mentit. No sé fer res del que he dit. Però tu m’has fet bruixa pensant… no, creient que ho sóc.
–I només per això has pogut obrir?
–Sí, perquè la Carel em va dir que una casa de bruixa és la casa de totes les bruixes. A més, ella em volia fer la seva aprenent, o sigui que en dec tenir fusta.
–La Carel? La Carel Cadirabuida?
–Sí.
–És molt amiga del rei! A ella li vaig comprar els calçotets!

Van deixar que el foc els eixugués mentre una olla bullia amb aigua i quatre trossos d’animals dessecats. Mentrestant, la pluja va marxar cap a una altra banda, desitjant que la nova localització fos més propicia per a fer realitat els seus somnis més humits.

A la mateixa taula en la què aquell mateix matí havia esmorzat amb la bruixa, la Naja va servir dos plats de caldo. Era calent, tenia color de caldo i tenia gust a ranci. Però l’escalfor del beuratge els va reconfortar.

Quan ja acabaven de menjar van sentir uns lladrucs enfurismats, llunyans. I al cap de poc, es van tornar a sentir, però una mica menys llunyans. Els lladrucs anaven acompanyats de crits.
–Aquestes veus… –va començar a dir el Hörstdu aixecant-se.

Es va apropar a la finestra. La Naja també. Des d’allà van veure dos animals que semblaven gossos. La Naja va pensar que potser eren gossos creuats amb algun animal salvatge enorme. O potser un ésser mitològic. O amb un carruatge de càrrega. No deixaven de mostrar els ullals afilats i tenien els ulls inflats de sang. Cadascun d’ells anava lligat amb dues cordes. Cadascuna de les quatre cordes duia al seu extrem un home. Un d’ells duia unes calces a la mà.
–Són de la Secta. Els de la dreta són els d’abans i els de l’esquerra em sembla que els vaig veure el primer dia.

Els animals i els seus amos van aturar-se davant de la porta.

Toc-toc-toc.

I després… TOC-TOC-TOC!

Pots llegir el quart capítol aquí

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/snake-serpientes-cobra-1247053/

Nit blava

Soir_Bleu_by_Edward_Hopper

El Pallasso va treure’s la cigarreta de la boca i va trencar el silenci:
–Heu vist? El tio de darrera vostra s’assembla al Clark Gable.

Els dos amics van girar el cap i van observar l’home de la taula de darrera.
–No sé, no sé –va dir l’Home del Barret.
–Que sí, que s’hi assembla molt –va insistir el Pallasso.
–Home, jo tampoc no ho tinc clar –va dir el Militar de les Muscleres amb Forma de Raspall de Netejar Sabates.
–I si li preguntem? –va dir el Pallasso.
–Un moment –l’Home del Barret havia tingut una idea. –Quan va néixer Clark Gable?
–No ho sé. Espera que miro a la wiki… –el Pallasso es va adonar del problema. –Merda, no tinc cobertura. Clar, som al 1914.
–A veure, suposant que quan va fer Allò que el vent s’endugué tingués uns trenta-i-pico anys i tenint en compte que la pel·lícula deu ser d’abans de la Segona Guerra Mundial… Ara Clark Gable deu tenir tretze anys –va dir el Militar.
–Doncs no té pinta de tenir tretze anys. Mireu quin bigoti gasta –va dir l’Home del Barret.
–Però, i si ha vingut al 1914 amb una màquina espai-temporal? –va dir el Pallasso.
–No pot ser, la màquina es va inventar la setmana passada –va dir l’Home del Barret.
–És igual, ara podríem anar a 1937, per dir un any, i deixar-li la màquina del temps al Clark Gable. Llavors ell podria venir a 1914 i trobar-se amb nosaltres –va dir el Militar.
–Podríem fer-ho a veure què passa! –va dir l’Home del Barret.
–Però si ho fem, nosaltres ens quedarem a 1937 sense màquina del temps –va dir el Pallasso.
–A no ser que hagi vingut a recollir-nos al 1914. Tornem tots junts a 1937, el deixem allà i tornem a casa –va dir l’Home del Barret.
–Si féssim això, al 1937 nosaltres hi seriem dues vegades. A més, es produiria una paradoxa, perquè si ara anem a 1937 abans d’haver fet servir la màquina del temps el 1914, seria impossible que li haguéssim deixat la màquina del temps a Clark Gable –va dir el Militar.
–I què podem fer? –va dir l’Home del Barret.
–Doncs li hem de dir al Clark que torni a 1937 per a què nosaltres tornem a 2017 –va dir el Pallasso.
–O tornem directament a 2017 –va dir el Militar –. D’aquesta manera no haurem deixat la màquina del temps a Clark Gable.
–Però això no ho podem fer! Petaria el puto món! –va dir l’Home del Barret.
–No, perquè aquest home no és el Clark Gable –va del el Militar.
–Preguntem-li –va dir el Pallasso.

Van quedar-se callats una estona. A tots tres els feia vergonya aixecar-se i preguntar-li a algú famós “Ei! Ets l’Algú Famós?”. Mentrestant una dona es va apropar a ells i es va situar al darrera.
–Vosaltres creieu que aquesta dona és una prostituta? –va dir el Militar.
–Jo crec que sí –va dir el Pallasso.
–Doncs, mira, jo feia temps que pensava en anar de putes –va dir l’Home del Barret –. Us hi apunteu?
–No.
–No.
–Que avorrits que sou.
–A tot això –va començar a dir el Militar –, per què ens has portat aquí?
–Doncs, a veure, és que la meva dona i jo hem tingut una discussió –va dir el Pallasso.
–Ostres i això? –va dir el Militar
–Doncs vés-te’n de putes –va dir l’Home del Barret
–Va ser una discussió molt llarga, però el que més mal em va fer va ser que em digués que ja no la faig riure com abans –va dir el Pallasso.
–Últimament ets un puto conyàs –va dir el Militar.
–És que em passo tot el dia fent riure a la gent i quan arribo a casa estic cansat.
–Doncs explica-li.
–Ja ho fet, però ella diu que els primers anys de casats també treballava i quan arribava a casa la feia riure.
–I quan temps fa que no teniu sexe? –va intervenir l’Home del Barret.
–Un parell d’anys, potser tres.
–Doncs vés-te’n de putes.
–Collons, que no! Que l’estimo!
–I per què ens has portat aquí? –va tornar a preguntar el Militar.
–Perquè volia anar a algun lloc en què poguéssim estar tranquils, sota el cel d’una nit blava, fumant en un bar.
–Podíem haver anat a les Canàries i seure a una terrassa en comptes d’anar a París el 1914 –va contestar el Militar.
–Llavors no hauríem vist al Clark Gable –va dir l’Home del Barret.
–Però no eres tu que deies que no s’hi assemblava?

La Prostituta no deixava de mirar al Pallasso. Li va picar l’ullet.
–Tornant al tema de les putes –va dir l’Home del Barret–. Quan vas conèixer la teva dona?
–T’estàs passant. Com t’atreveixes?
–No, no, perdona. No volia dir això. Quan vas conèixer la teva dona?
–Fa dotze anys, el 2005.
–Doncs ara estem al 1914. Encara no has conegut la teva dona.
–Ni heu nascut –va dir el Militar.
–Per tant, no li estaries posant les banyes.
–No sé –va dubtar el Pallasso –. No m’acaba de convèncer el teu raonament.
–A més, això no solucionaria el problema que té amb la seva dona –va dir el Militar.

El silenci que es va fer va durar pocs segons.
–És que… a vosaltres no us passa? El temps avança i tinc la sensació que no controlo res. En el fons a mi també m’agradaria continuar fent riure la meva dona quan arribo a casa. Tenir l’energia que tenia fa… no sé, fa tres anys, per exemple. Però ens submergim en una rutina que no hem triat, una rutina que ens desgasta, que ens menja l’energia, que ens treu les il·lusions com es despulla una ballarina d’striptease però sense música ni erotisme. Ho fa en la foscor dels nostres sentits, amb traïdoria, amb sigil. I quedem buits de somnis i esperança. Quan va ser que vam perdre la brúixola de la felicitat? Què va passar, que va omplir el camí de fang i totes les cruïlles conduïen al mateix lloc trist i enfonsat, mancat de colors, de joia, d’amor?
–Collons, quina depre –va dir l’Home del Barret.
–Canvia de feina –va proposar el Militar.
–Com?
–Trenca la rutina. Si el problema és la feina, canvia de feina.
–El que dius és interessant. Però… i si ja és massa tard? I si hem passat massa temps en aquesta situació?
–Això no ho sabràs fins que no ho provis.
–No ho sé, és molt arriscat. Tant de bo algú m’hagués dit el 2014 que acceptés aquella altra feina!
–Jo t’ho vaig dir –va dir l’Home del Barret.
–Vull dir algú a qui faci cas.
–Accepta-ho, Pallasso. Només podem viure endavant.

L’home del darrera es va aixecar.
–Adéu, Clark! –va dir la Prostituta.

Relat inspirat pel quadre Soir Bleu, d’Edward Hopper, a proposta de Relats Conjunts.