Inici » Ficció

Categoria: Ficció

Relats de ficció

Seràs meva per sempre, amor

La Sara i el Marc feia deu minuts que eren asseguts al banc. Es miraven, es deien coses a cau d’orella, reien. Al parc no hi havia ningú més, potser perquè aquella tardor començava a confondre’s amb l’hivern.

Els fanals es ven encendre quan el sol començava a pondre’s. La llum groguenca feia que la tardor encara s’assemblés més a ella mateixa. La Sara i el Marc ara somreien com dos enamorats que encara no s’havien declarat.

Els somriures es van trencar de cop.

–Seràs malparit! –va dir una noia que va sortir del no-res.

La Sara i el Marc es van girar cap a l’altra banda del banc. La noia era idèntica a la Sara. Els mateixos ulls verds, el mateix cabell ros i llarg, la mateix piga al costat del llavi. El Marc, però, va pensar que l’altra Sara tenia els pits més grans.

–Ets un fill de puta, Gabriel! –va dir la noia sense deixar que el Marc i la Sara poguessin dir res més.– Quedes amb mi al parc i et trobo amb una altra. Fill de puta!

Va fer una pausa, mirant la Sara. Una brisa freda va moure amb suavitat les cabelleres rosses.

–I a sobre la mala puta aquesta s’assembla molt a mi.

La Sara anava a contestar, però el Marc va fer un gest amb la mà.

–Qui ets? –va preguntar el Marc.

–Com que qui sóc? Però si fa tres anys que sortim junts! Ara entenc perquè no volies anar a viure amb mi! Així t’és més fàcil anar amb altres, no? –va dir la noia i va començar a plorar.– Les meves amigues ja em deien que no em fiés de tu.

Amb veu dolça, comprensiva, la Sara va intervenir.

–Com et dius? –va preguntar la Sara.

–Victòria –va respondre la Victòria somicant.

–Mira, és que ell no es diu Gabriel. Ell és el Marc.

–Porto tres anys amb ell, no pot ser que m’equivoqui.

–T’ho juro. Ens hem conegut a les pràctiques de la uni. Ensenya-li el carnet, Gabriel.

El Gabriel dubta. Treu la cartera i l’obre. Fa com que cerca dins, com si la llum minvant no fos suficient per veure el contingut de la cartera.

–Ostres! Em dec haver deixat el carnet a secretaria quan he anat a fer el canvi d’assignatura!

–Una merda! –el va interrompre la Victòria. – Ets el Gabriel, a mi no m’enganyes, malparit.

La Victòria es va abocar cap al Marc amb la mà oberta. Però una altra mà la va frenar.

El parc era tot silenci. Una fulla queia per a afegir-se al llit marró que la tardor estenia a poc a poc.

–Què passa, Victòria? –va dir l’home que havia aturat l’atac.

La Victòria es va girar i va veure un noi clavat al Marc. Els mateixos ulls marrons, la mateixa perilla, les mateixes ulleres de pasta blaves.

–Gabriel?

–Sí, sóc jo. Què passa?

–Ai –es va enfonsar la Victòria. – No pot ser. No pot ser. Mira. Aquest noi és igual que tu.

Es van girar i van mirar al Marc.

–Potser el color dels ulls…

–La perilla on és?

–Jo no he portat mai perilla, va dir el Marc mentre es posava bé les ulleres de muntura a l’aire amb el dit índex.

–I la noia és igual que…

–Que qui?

La Sara la mirava amb els seus ulls blaus, la seva mitja melena castanya i sense piga al costat dels llavis. I la Victòria va trencar a plorar.

–Necessito ajuda, Gabriel. No sé què em passa.

El Gabriel la va abraçar ben fort i li va fer un petó als cabells.

–Vinga, anem. Ja ha passat tot –va dir el noi comprensiu.

–Tinc por Gabriel. No em deixaràs mai, oi que no?

–És clar que no. Seré teu per sempre, amor.

Van començar a caminar.

–Disculpeu –va dir el Gabriel a la Sara i el Marc mentre marxaven.

Els nois del banc van mirar com la Victòria i el Gabriel s’allunyaven lentament. Els va semblar que sentien que el Gabriel deia no sé què d’unes pastilles.

–Uf, que fort, no? –va dir el Marc.

–Sí, ho he passat fatal.

–Doncs se’t veia la mar de tranquil·la.

–Però per dins… buf.

–Ostres, hi ha hagut un moment que gairebé em fot una pinya.

–Ja veus. Quin estrès. Jo no sé ni com m’ha donat temps de treure’m les lents de contacte –va dir la Sara mentre recollia la perruca rossa i pensava en què es gastaria els diners que acabava de guanyar.

—–
La imatge l’he treta de Pixabay: https://pixabay.com/en/park-autumn-garden-bench-leaf-65999/

L’última cruïlla

 

 

 

 

 

Vam creuar-nos. Ens vam mirar després de tants anys d’ignorar-nos. Lluny restava aquella visita a cal fotògraf, com lluny es perdien els somnis d’estiu i les seves cançons d’amor oblidades.

No vam aturar-nos. Sense deixar de mirar-nos els nostres llavis van dir «hola». Però el meu cor va dir «adéu». I vaig ser lliure.


La imatge l’he treta d’aquí: https://pixabay.com/en/the-traffic-light-pedestrian-crossing-2157162/

Cal fotògraf

twin-lens-reflex-camera-1983203_1280Ma mare em va acompanyar a cal fotògraf. Era una botiga de les de tota la vida que ara ja no hi és. Necessitava fotografies de carnet per a la inscripció de tercer de BUP de l’any següent i vaig aprofitar, òbviament per casualitat, que la meva cara encara no era un cúmul de grans. No vaig quedar pas malament tractant-se de mi. Recordo, ara, la foto i el moment de fer-me-la. La fotògrafa em va dir que somrigués, perquè jo no era pas de somriure. I allò és el que va sortir: un jo amb un somriure entre simpàtic i picardiós. Tanmateix, el que més recordo ets tu. Estaves asseguda, esperant vés a saber què, potser que s’acabessin de revelar unes fotos. Potser tu també t’havies fet les fotografies per a la inscripció de l’institut. Eres allà i em vas mirar i em vas agradar.

El més divertit del cas és que em sonaves d’alguna cosa i no era capaç d’esbrinar de què. Sincerament, no vaig tornar a pensar en tu en tot el temps en que no ens vam tornar a veure. Temps en què els grans van aprofitar per aflorar. Tenia setze anys i em vaig veure abocat a una època en què l’acne limitaria enormement la meva relació amb les noies i reduiria a la mínima expressió la meva sociabilitat. Però llavors et vaig tornar a veure. Era el primer dia del tercer curs a l’institut. Octubre de 1996. Potser finals de setembre, ara que ho penso. Tan sols dos mesos abans de l’insípid incident de la botiga de fotos a mitja tarda. Allà, entre tants retrobaments, et vaig veure xerrant amb les teves amigues, algunes d’elles considerades de les més maques de l’institut. I ho eren, fins i tot per a mi, fins aquell mateix dia. Després ja no. Després només existies tu.

Grans, dol. Ens fem grans, din-dol. Ens surten grans, merry-dol. Grans adolescències, sí. De grans, les cares plenes. Així ho podria explicar en Tom Bombadil. Perquè en el meu imaginari a mig camí entre la fantasia, el romanticisme i aquell rumb incert que anomenem adolescència, jo em vaig convertir en el Tom Bombadil i tu en la Goldberry. Potser perquè aquell estiu havia llegit El senyor dels anells i vaig reconèixer en tu la dona alegre, meravellosa i terrible i sensualment melòdica que el gran Tolkien descrivia per companya d’en Tom. I, clar, perquè tot lligués (sobretot nosaltres) jo havia de ser en Tom Bombadil. Però en Tom no tenia grans sinó barba.

Ara llegeixo el que he escrit fins aquí i sembla que els grans em van causar un trauma. Doncs sí. Em vaig entotsolar, vaig reduir inconscientment el cercle d’amistats, sobretot deixant de relacionar-me amb els més populars. I d’aquesta manera vaig deixar d’existir. Metafòricament, clar. Vaig deixar d’existir per a la majoria de companyes i companys de l’institut. Vaig deixar d’existir perquè em feia por, vergonya, pena, jo mateix. Perquè havia perdut el poc atractiu que podia tenir. Perquè, de rebot, em vaig adonar —talment una revelació— que no era tan llest com sempre m’havia cregut. Perquè m’havia tornat més tímid que mai, més introvertit, menys existent. Existeixes si només existeixes per a tu mateix?

Jo era un noi de setze anys enamorat de tu, que eres una noia de setze anys. Amb el teu somriure, somriure que mai no vas destinar a mi, jo hagués pogut viure una vida sense menester res més . D’altra banda, els grans van anar desapareixent lentament gràcies a la vitamina A encapsulada i distribuïda sota el nom de Roacutan que el dermatòleg va tenir a bé receptar-me. Però la timidesa i la vergonya van restar en mi, com encara hi resten ara. I et vaig desitjar en silenci aquells dos anys. Així van ser els meus tercer de BUP i COU.

Després va venir la selectivitat, la universitat, la feina, les feines. I, d’ençà, no he sabut gairebé res de tu. Altres noies, suposo que ho entens, van ocupar el teu lloc després de la teva desaparició de la meva vida. Ara no sé ni si encara vius on vivies (casa teva em quedava de camí a l’institut) o si vius a un altre poble. Tampoc et puc explicar, perquè tampoc no ho sé, què m’ha fet recordar tot això dotze anys després, ara que tots dos tenim vides totalment isolades. Tot i no ser ja el meu amor, ets el meu millor record de l’adolescència. I m’adono que mai no vaig existir per a tu, com tampoc no existeixo ara.

Però t’ho havia de dir perquè la vida és curta i les distàncies grans i els amors finits i la soledat eterna com la mort. I és la nostra ínfima existència, la teva i la meva, aquella que féu que un dia les nostres mirades es creuessin en una botiga de fotografia, el que sobreviurà, gràcies a aquest relat, a nosaltres mateixos. Somriu, em diu la fotògrafa, i jo et somric a tu, només per a tu, que no em veus perquè no em mires. Perquè només existeixes en els somnis d’un noi de setze anys, adolescent i enamorat i ple de grans.

T’ho dic ara, amb dotze anys de retard, perquè no he sabut dir-t’ho abans. Perquè vaig desaprofitar les oportunitats. Perquè, quan va ser el moment (i va ser un moment llarg) no et vaig poder mirar als ulls i dir-te «t’estimo».

Relat recuperat de fa temps.
La imatge l’he treta d’aquí: https://pixabay.com/en/twin-lens-reflex-camera-1983203/

Ah

IMG-20141011-WA0009—Hòstia! l’altre dia em vaig recordar de la Laia.
—Quina Laia?
—La Laia López, la de l’institut.
—Ah! Sí… estava bona, eh? Tu n’estaves penjat, no?
—Sí, tio.
—Sí que estava bona o sí que n’estaves penjat?
—Les dues coses.

No té gaire gràcia i encara no han començat a fumar porros però, tot i això, riuen.
—A tu et vaig explicar el primer cop que m’hi vaig fixar?
—Ara no començaràs amb romanticismes i polles d’aquestes? Que si la lluna plena i l’olor de flor de taronger…
—No, tranquil, va ser de dia.
—M’ho explicaràs igualment, oi?
—Sí, tu vés cremant.
—Sempre ho he de fer jo —diu allargant la primera e amb resignació.
—Doncs resulta que abans de començar tercer de BUP em vaig anar a fer fotos de carnet pel carnet de l’institut.
—Aquell carnet molava —l’interromp sense importar-li gens ni mica l’ús incorrecte del verb molar.
—Sí?
—Sí, era enorme i t’hi enganxaven la foto amb cola de barra. I havies de pagar 187 pessetes d’assegurança escolar. 187. Creus que és un nombre primer, 187? —divaga.
—És igual. La qüestió és que vaig anar a fer-me fotos en aquella botiga que ara és una llibreria.
—Que fort.
—El què? —es desespera per culpa de les interrupcions.
—Que hagin obert una altra llibreria. Passa’m un càmel. Qualsevol diria que la gent d’aquest poble llegeix.
—Tant se val. Té. Vaig entrar a la botiga i la vaig veure allà asseguda, esperant.

Es fa un moment de silenci.
—I què esperava?
—No ho sé.
—I ja està? Això és tot?
—Va ser amor a primera vista.
—Si t’expliqués tots els amors a primera vista que he tingut des dels onze fins als… vint… fins ahir, no acabaríem.
—Això teu no és amor, és que ets un pervertit.
—I tu també, collons. Però com a mínim jo no vaig omplir totes les taules de l’institut amb «Oh! Laia, que bonica que ets» ni coses per l’estil.
—No ho entens.
—Però si fins i tot vas escriure-li una cançó! Com es deia?
—«El cavaller del Riu Vermell.»
—Buf! Sí. Quin pastel. Tu sempre muntant-te aquestes històries fantàstiques. Passa’m el paper. Que si cavallers, que si elfs… I diria que encara no t’has adonat que totes aquestes coses no tenen futur a Catalunya.
—Per què?
—Quants llibres de fantasia per a adults s’han publicat en català l’últim any?
—Conegut, cap.
—Doncs això: no hi ha demanda. Estàs sol.
—És igual, escriuré en espanyol i ja està. A més, no estàvem parlant d’això. La Laia va ser molt important per a mi, ho vaig passar molt malament.
—Tens raó, perdona. Per cert, el Pep em va dir que l’havia vista feia poc.
—I què tal? Continua com abans?
—No, ara està embarassada.
—Ah.
—A fumar!
—Això que està embarassada, és veritat?
—Sí.
—Ah.

Relat escrit l’any 2008 (crec), recuperat i revisat per a què se us faci més curta l’espera fins a la següent sèrie de relats.
La foto que acompanya el relat la vaig fer jo.

Inspiració

P1010786_2Any 1998. D’aquí a poc farà divuit anys que va decidir sortir de l’úter de la seva mare i fa cosa de dues setmanes que va participar en la gran festa de la selectivitat, en la qual va intentar demostrar que sabia el que haurà oblidat completament d’aquí a tres mesos. Es troba assegut al llit amb la seva guitarra sobre la cama dreta. No toca cap cançó, només pensa. El tutor de l’institut els va dir amb melangia, poc abans que s’examinessin, que aquell seria el millor estiu de la seva vida.

O sigui que està vivint el millor estiu de la seva vida. Sí, clar, a partir de l’any que ve serà, si Déu vol, tot un estudiant universitari. Potser haurà de treballar durant els estius i de ben segur que li quedaran assignatures pel setembre que escurçaran el gaudi del sol, de les nits d’anar-se’n a dormir a l’alba, de la platja i del goig estètic de les noies en biquini sobre l’estampa d’un mar tranquil sota el cel clar. Per què ha pensat «noies», en plural, si a ell li n’agrada una de singular? Potser perquè s’adona que difícilment la veurà gaires més cops i que, fet i fet, aquests anys d’institut només l’ha vist.

Des que ha acabat la selectivitat hi ha pensat molt en tot plegat. El proper cop que la vegi serà, segurament, el dia que vagi a l’institut a recollir les notes de la selectivitat i, si tot va bé, la targeta com-se-digui que necessita per a fer la inscripció de la universitat. Després no creu que la torni a veure: ell és de ciències i ella de lletres. Tanca els ulls. La veu, la mira, el mira, somriu, somriuen, riff. Obre els ulls. Riff!

Mira la guitarra. Mi quinta. Sí, comença en mi quinta i després sol i després mi quinta i després do. Tanca els ulls, veu la Laia, sent la cançó. Tot i que s’adona que és una cançó per a guitarra elèctrica i distorsió potent li agrada com sona amb l’espanyola, potser perquè ell sent la distorsió a dins. Potser perquè no en té cap d’elèctrica per comprovar-ho.

Cada cop que tanca els ulls nota quin és el següent acord. Les imatges van canviant. La Laia hi apareix sempre, de vegades també ell. Alguns cops el fons és una aula o el pati de l’institut, d’altres, el centre del poble, uns altres són al costat d’un riu d’arenes rogenques i, encara, algun cop és a l’interior d’una botiga de fotografia. Què hi fot ell, ara, vestit de negre sobre un cavall blanc? La música brolla sola com no ho ha fet mai, provinent de la Laia més que d’ell, però de tots dos a l’hora. Del que no són, ni han sigut, ni mai no seran, tal vegada del que podrien haver sigut junts. Té el riff principal, l’estrofa i la tornada. Falta la lletra.

Sap que els protagonistes són ells dos, que ell és un cavaller i ella una donzella. Hi ha un riu vermell i si hi ha un riu hi ha un turó i si hi ha un turó hi ha un castell que serà la casa d’ella. Com ho farà el cavaller per enamorar la dona més bella que ha vist mai? Com ho hauria d’haver fet ell, a la vida real, si no fos un cagadubtes?

«Viatja cavalcant al vent de la nit» és el primer que li ve al cap. Ho escriu en un full. D’alguna manera sap que escriure la lletra d’una cançó s’acosta molt a escriure poesia. Instintivament compta les síl·labes. Per un moment té el dubte de si ia en català forma diftong o no. No, li sembla recordar que no. Però de totes maneres, també li sembla que es pot forçar el diftong sempre que ho consideris una… com es deia?… sinèresi, això. Per tant, el vers que ha escrit té 10 o 11 síl·labes. La resta hauran de ser del mateix estil, almenys a les estrofes. Com serà la rima? O millor encara, com continua la cançó? I per què no va parar més atenció a les classes de literatura?

«Una nova aventura l’espera aviat / sempre desafiant el destí / com podrà ocultar que no té el cor gelat?», talment li surt. Uf. En aquest punt el que li queda clar és que la primera estrofa parla de l’«ell» que hauria d’haver sigut transportat a l’Edat Mitjana. O l’«ell» que vol ser a qualsevol edat. La rima és ABAB, indiferentment assonant o consonant. La longitud del vers ja és més fotuda. Agafa la guitarra, a veure si encaixa amb la música que, d’altra banda, no deixa de tenir al cap. Sembla que sí però no n’està segur. No s’havia adonat, quan treia els acords, que el tempo s’alenteix a l’últim vers. Per aquest motiu el darrer vers queda un pèl forçat. Per si de cas, grava la música en el doble-platina de son germà gran. Després rebobina i prem el play. Sona Basket Case dels Green Day. Merda, no és la cinta de les seves bestieses guitarreres, és la de les cançons gravades de la ràdio. Bah!, ja es poden fer fotre els Green Day.

Després de la primera estrofa ve la segona, que parla de la donzella del castell. La tercera estrofa explica com es coneixen. La quarta els uneix per sempre. La tornada fa referència a l’última estrofa. Quan l’acaba no acaba d’estar-ne convençut. Li sembla que la lletra li ha sortit molt més forçada per l’«ell» conscient que la música i, a més, que la canta seguint massa el ritme i la melodia de la guitarra. Però s’ha fet tard i ha d’anar a trobar-se amb els amics. En un altre moment ja tornarà a posar-s’hi.

A les quatre de la matinada torna a casa, encara rient d’un acudit molt dolent. Obre la porta de casa amb compte per a no despertar la família. Es dirigeix a la seva habitació de puntetes. Nu es fica al llit. El «Cavaller del Riu Vermell» (aquest sembla que acabarà sent-ne el títol) li torna al cap. Li agrada. És la primera cançó que compon amb cara i ulls, la primera que pot dir, en realitat, que és una cançó. De cop passa al pessimisme. Per què ha escrit la cançó? Només pel mer plaer de compondre? De què servirà la cançó si no l’escolta la seva musa? Es regira al llit. Què ha de fer, gravar-la i enviar-li la cinta? Interrompre-li el son a les tantes de la nit cantant-l’hi davant de casa seva amb un grup de heavy-mariachis? Heavyachis? O també pot muntar un grup de música amb els seus amics, gravar un disc, treure aquesta cançó com a single i que ella l’escolti a la ràdio o a la tele. És una idea tan absurda que ho ha d’intentar. I s’adorm pensant que les idees absurdes de vegades funcionen.

Relat escrit l’any 2008 (crec), recuperat i revisat per a què se us faci més curta l’espera fins a la següent sèrie de relats.
La foto que acompanya el relat l’he fet jo. La guitarra no.

Nit blava

Soir_Bleu_by_Edward_Hopper

El Pallasso va treure’s la cigarreta de la boca i va trencar el silenci:
–Heu vist? El tio de darrera vostra s’assembla al Clark Gable.

Els dos amics van girar el cap i van observar l’home de la taula de darrera.
–No sé, no sé –va dir l’Home del Barret.
–Que sí, que s’hi assembla molt –va insistir el Pallasso.
–Home, jo tampoc no ho tinc clar –va dir el Militar de les Muscleres amb Forma de Raspall de Netejar Sabates.
–I si li preguntem? –va dir el Pallasso.
–Un moment –l’Home del Barret havia tingut una idea. –Quan va néixer Clark Gable?
–No ho sé. Espera que miro a la wiki… –el Pallasso es va adonar del problema. –Merda, no tinc cobertura. Clar, som al 1914.
–A veure, suposant que quan va fer Allò que el vent s’endugué tingués uns trenta-i-pico anys i tenint en compte que la pel·lícula deu ser d’abans de la Segona Guerra Mundial… Ara Clark Gable deu tenir tretze anys –va dir el Militar.
–Doncs no té pinta de tenir tretze anys. Mireu quin bigoti gasta –va dir l’Home del Barret.
–Però, i si ha vingut al 1914 amb una màquina espai-temporal? –va dir el Pallasso.
–No pot ser, la màquina es va inventar la setmana passada –va dir l’Home del Barret.
–És igual, ara podríem anar a 1937, per dir un any, i deixar-li la màquina del temps al Clark Gable. Llavors ell podria venir a 1914 i trobar-se amb nosaltres –va dir el Militar.
–Podríem fer-ho a veure què passa! –va dir l’Home del Barret.
–Però si ho fem, nosaltres ens quedarem a 1937 sense màquina del temps –va dir el Pallasso.
–A no ser que hagi vingut a recollir-nos al 1914. Tornem tots junts a 1937, el deixem allà i tornem a casa –va dir l’Home del Barret.
–Si féssim això, al 1937 nosaltres hi seriem dues vegades. A més, es produiria una paradoxa, perquè si ara anem a 1937 abans d’haver fet servir la màquina del temps el 1914, seria impossible que li haguéssim deixat la màquina del temps a Clark Gable –va dir el Militar.
–I què podem fer? –va dir l’Home del Barret.
–Doncs li hem de dir al Clark que torni a 1937 per a què nosaltres tornem a 2017 –va dir el Pallasso.
–O tornem directament a 2017 –va dir el Militar –. D’aquesta manera no haurem deixat la màquina del temps a Clark Gable.
–Però això no ho podem fer! Petaria el puto món! –va dir l’Home del Barret.
–No, perquè aquest home no és el Clark Gable –va del el Militar.
–Preguntem-li –va dir el Pallasso.

Van quedar-se callats una estona. A tots tres els feia vergonya aixecar-se i preguntar-li a algú famós “Ei! Ets l’Algú Famós?”. Mentrestant una dona es va apropar a ells i es va situar al darrera.
–Vosaltres creieu que aquesta dona és una prostituta? –va dir el Militar.
–Jo crec que sí –va dir el Pallasso.
–Doncs, mira, jo feia temps que pensava en anar de putes –va dir l’Home del Barret –. Us hi apunteu?
–No.
–No.
–Que avorrits que sou.
–A tot això –va començar a dir el Militar –, per què ens has portat aquí?
–Doncs, a veure, és que la meva dona i jo hem tingut una discussió –va dir el Pallasso.
–Ostres i això? –va dir el Militar
–Doncs vés-te’n de putes –va dir l’Home del Barret
–Va ser una discussió molt llarga, però el que més mal em va fer va ser que em digués que ja no la faig riure com abans –va dir el Pallasso.
–Últimament ets un puto conyàs –va dir el Militar.
–És que em passo tot el dia fent riure a la gent i quan arribo a casa estic cansat.
–Doncs explica-li.
–Ja ho fet, però ella diu que els primers anys de casats també treballava i quan arribava a casa la feia riure.
–I quan temps fa que no teniu sexe? –va intervenir l’Home del Barret.
–Un parell d’anys, potser tres.
–Doncs vés-te’n de putes.
–Collons, que no! Que l’estimo!
–I per què ens has portat aquí? –va tornar a preguntar el Militar.
–Perquè volia anar a algun lloc en què poguéssim estar tranquils, sota el cel d’una nit blava, fumant en un bar.
–Podíem haver anat a les Canàries i seure a una terrassa en comptes d’anar a París el 1914 –va contestar el Militar.
–Llavors no hauríem vist al Clark Gable –va dir l’Home del Barret.
–Però no eres tu que deies que no s’hi assemblava?

La Prostituta no deixava de mirar al Pallasso. Li va picar l’ullet.
–Tornant al tema de les putes –va dir l’Home del Barret–. Quan vas conèixer la teva dona?
–T’estàs passant. Com t’atreveixes?
–No, no, perdona. No volia dir això. Quan vas conèixer la teva dona?
–Fa dotze anys, el 2005.
–Doncs ara estem al 1914. Encara no has conegut la teva dona.
–Ni heu nascut –va dir el Militar.
–Per tant, no li estaries posant les banyes.
–No sé –va dubtar el Pallasso –. No m’acaba de convèncer el teu raonament.
–A més, això no solucionaria el problema que té amb la seva dona –va dir el Militar.

El silenci que es va fer va durar pocs segons.
–És que… a vosaltres no us passa? El temps avança i tinc la sensació que no controlo res. En el fons a mi també m’agradaria continuar fent riure la meva dona quan arribo a casa. Tenir l’energia que tenia fa… no sé, fa tres anys, per exemple. Però ens submergim en una rutina que no hem triat, una rutina que ens desgasta, que ens menja l’energia, que ens treu les il·lusions com es despulla una ballarina d’striptease però sense música ni erotisme. Ho fa en la foscor dels nostres sentits, amb traïdoria, amb sigil. I quedem buits de somnis i esperança. Quan va ser que vam perdre la brúixola de la felicitat? Què va passar, que va omplir el camí de fang i totes les cruïlles conduïen al mateix lloc trist i enfonsat, mancat de colors, de joia, d’amor?
–Collons, quina depre –va dir l’Home del Barret.
–Canvia de feina –va proposar el Militar.
–Com?
–Trenca la rutina. Si el problema és la feina, canvia de feina.
–El que dius és interessant. Però… i si ja és massa tard? I si hem passat massa temps en aquesta situació?
–Això no ho sabràs fins que no ho provis.
–No ho sé, és molt arriscat. Tant de bo algú m’hagués dit el 2014 que acceptés aquella altra feina!
–Jo t’ho vaig dir –va dir l’Home del Barret.
–Vull dir algú a qui faci cas.
–Accepta-ho, Pallasso. Només podem viure endavant.

L’home del darrera es va aixecar.
–Adéu, Clark! –va dir la Prostituta.

Relat inspirat pel quadre Soir Bleu, d’Edward Hopper, a proposta de Relats Conjunts.

El lladre del Wiener Christkindlmarkt

wienerchristkindlmarkt-alisa-antonEl fred que aquest any ha deixat neu sobre Viena en algunes ocasions provoca un lleuger augment de la venda de ponx als diversos mercats de Nadal escampats per la ciutat. Alguns dels seus visitants s’arreceren del vent al costat de les parades, d’altres prefereixen no aturar-se per mantenir-se calents. Molts duen gorres o barrets, guants i bufandes; orelleres, els més fredolics. Els venedors i venedores, excepte els que tenen la sort de dedicar-se al sector gastronòmic calent, mostren el seu patiment en les cares pàl·lides i els intermitents tremolors. Els turistes fan fotos amb la càmera de vídeo perquè la imatge es congela.

El Wiener Christkindlmarkt no n’és una excepció. En la seva ubicació actual, la Rathausplatz, només té la protecció de la neogòtica Rathaus, que per molt gran i preciosa que sigui no aconsegueix escalfar la plaça. Al contrari, la pedra freda i la reminiscència d’un passat sense calefacció augmenta la sensació de fred.

I és envoltat d’aquest fred, però no gaire, on treballa el Hans Meyer. El Hans té una parada de menjar calent al mercat, on la gent gaudeix de les salsitxes que ell mateix ha fet a partir dels porcs de la seva granja de Hollabrunn. A en Hans li agraden les fires, tot i que reconeix que la vida seria més fàcil si vengués la carn a una empresa; però no creu que els diners compensin les bones estones que li proporciona l’artesania i la tradició. Des que el seu pare i el seu avi el van dur per primer cop a la fira, fa quaranta-dos anys, no s’ha perdut mai la fira de Nadal de Viena.

Cada any, quan prepara les coses per anar-hi, recorda un conte que li explicava el seu avi per aquestes dates, un conte que segons l’avi era completament cert, fins al punt que —deia— va ser-ne espectador. El conte relatava que cada cent anys, des del 1307, un Follet de les Llums de Nadal passava pel mercat d’hivern de Viena que més tard es coneixeria per Wiener Christkindlmark. A més, afegia que ell va veure el follet del 1907 quan amb set anys va acompanyar el seu pare a vendre salsitxes al mercat que llavors es podia trobar a Am Hof.

Potser és un bon moment per explicar que, tot i que tothom creu que els Follets de les Llums de Nadal són els que posen els llums de Nadal al carrer, en realitat el que fan és endur-se la llum d’algunes bombetes que els humans després creiem foses. Amb aquestes llums intenten fer enfollir d’amor la follet de torn, mentre es converteixen en folliaires que, per tant, canten follies, en aquest cas verdes camuflades d’un regust romàntic propi d’adolescents. Alhora, dins el seu cap, esfullen una flor (a ser possible la que més bonica es vegi entre la fullaraca) on els pètals duen escrits hipotètics «m’estima» i «no m’estima», alternativament. I tot això només ho fan per foll… perquè són follets. I perquè fa com a mínim un any que no follen.

El Hans no hi creu pas en els Follets de les Llums de Nadal perquè al segle XV, per dir un segle, no hi havia llums de Nadal. Una altra cosa són els Follets dels Ous de Pasqua. (Follets que, per cert, tothom creu que es dediquen a pintar ous de diferents animals —en concret, dels ovípars—, però en realitat el que fan és menjar-se’ls perquè tenen gana). En Hans hi creu, en aquests, perquè d’ous sempre n’hi ha hagut. Ara bé, aquest any, el 2007, en fa cent que l’avi d’en Hans (que també es deia Hans) va veure el follet i, per tant, toca que els follets facin acte de presència. Sempre que existeixin i que la història sigui certa, fets ambdós que el Hans nega amb una racionalitat exemplar. Clar que, sent justos, el Hans de quaranta-nou anys duu un Kleine Hans de set anys a dins. I, per això, perquè el petit Hans no és tan racional, de tant en tant fa una ullada per si veu alguna cosa estranya. No pas un Follet de les Llums de Nadal perquè ni existeixen ni hi creu. Només alguna cosa. I no ho fa el Hans, sinó el Hans petit, l’arrel quadrada del gran.

D’altra banda, el Ding-Dong Dang-Ding és un Follet de les Llums de Nadal que vol enamorar, encara que només sigui temporalment, la Dring-Drang Drang-Dring, nom que, com el de tots els follets i com tot el seu idioma, no s’escriu amb grafies, sinó en pentagrames; aquesta n’és una burda transcripció humana. Però el Ding-Dong, tímid com és, encara no ha passat de saludar-la quan es troben passejant entre l’herba. A les nits s’avergonyeix de la vergonya que té de dia quan no és capaç de preguntar-li ni l’hora. Perquè ella és la follet dels seus somnis quan somia despert i somiant perd la noció del temps. Una raó més per preguntar-li l’hora, que alhora es converteix en una raó més per posar-se nerviós i, així, no preguntar-li. I fer tard.

Ara bé, com diuen els seguidors del Barça quan guanyen (i obliden completament quan perden), el Ding-Dong pensa que aquest any sí. Perquè aquest any ell és l’Escollit, l’encarregat d’anar al Wiener Christkindlmarkt. Si ho fa prou bé potser els altres follets oblidaran la seva actuació al pessebre vivent de l’any passat. Li va tocar el paper de caganer i va decidir, per demostrar la seva vàlua com a actor, fer una representació realista.

La tasca de l’Escollit —la tasca del Ding-Dong!— és anar a la Fira i robar. No. Robar no és la paraula, potser és millor dir agafar. Sí. Agafar fa més per una tradició que no pas robar. I això que robi agafi serà un regal per a l’Escollida, follet femella que escollirà l’Escollit. Després l’Escollida haurà de decidir intuïtivament per què l’Escollit l’hi ha regalat. Si tot surt rodat, l’Escollit i l’Escollida es casaran, seran feliços per sempre i tindrà una descendència formosa. Per exemple, l’any 1507 en Dalalin Din-Din va regalar a na Dialin Dilan-Dong, coneguda per la quantitat de sèrum de les seves orelles, una espelma. Com que hi havia una bona sintonia entre en Dalalin i na Dialin, ella va interpretar correctament el regal i a hores d’ara la família Din-Dilan encara és famosa per les seves Espelmes Aromàtiques Cent Per Cent Naturals. D’altra banda, si la cosa no va bé els dos implicats es tornen bojos. Això és el que va passar l’any 1707, quan en Triquitrin In va regalar unes tisores de podar a la Pong-Ping Pil-Arin. La intenció d’en Triquitrin era que es convertissin en jardiners però ella ho va interpretar com que s’havia de fer perruquera. Vint-i-un follets van morir aquella nit. Però aquest no és un bon moment per explicar com, adesiara, el poble es va omplir de caps amb uns ulls (els que els conservaven) que expressaven el dolor profund i sorprès de qui és conscient de la imminència de la seva pròpia mort, mentre la sang brollava dels troncs decapitats i la por s’estenia entre els follets. No és un bon moment perquè la història d’El lladre del Wiener Christkindlmarkt és una història entranyable i a les històries entranyables, la gent no se la va assassinant a tort i a dret mentre se li talla lentament el coll amb unes tisores. I millor que no digui res sobre la manicura a cops de destral.

Com que avui és l’últim dia de fira el Ding-Dong decideix que és un bon moment per anar-hi. Abans també era un bon moment, però ara ja és tard per anar-hi ahir i, a més, demà serà un mal moment perquè no hi haurà fira i, per tant, no s’hi podrà anar. O sigui que, vist en perspectiva, no tan sols és un bon moment sinó que és el millor que té ara mateix. A més, avui tanquen més d’hora, a les disset, i en conseqüència no es pot entretenir.

L’enorme quantitat de gent que passeja pels carrerons que queden entre les parades mira més que no pas compra. La majoria d’assistents el que volen és arribar a una parada de ponx calent, demanar un ponx calent i prendre’s el ponx calent. Alguns es miren els pessebres perquè potser pensen a canviar el que tenen a casa. D’altres encara no saben què regalar i decideixen anar parada per parada cercant una musa que els digui «compra-li això mateix i si no li agrada que s’hi posi fulles. I després busca una parada de ponx calent».

De cop i volta d’una parada on venen articles de regal relacionats amb cerveses en desapareix una espelma que té forma de gerra de cervesa. La dona que regenta la parada no triga a avisar seguretat per dir-los que algú està robant objectes, probablement un lladre. Poc després els agents de seguretat reben un avís similar d’una venedora de penjolls. Més tard el d’un home que ven barrets. L’equip de seguretat decideix trucar a la policia.

Just quan arriben dues persones vestides de Polizei, el Hans torna a la feina després d’haver-se pres un ponx calentó en una parada propera. Segons després de posar-se davant del taulell, un home de trenta-cinc anys li demana un Riesen Hot Dog. «Amb Ketchup i mostassa?» «Només mostassa». L’home de trenta-cinc anys es gira per parlar amb la noia de també trenta-cinc anys que es vol lligar. Mentrestant el Hans prepara l’entrepà.

Quan el té preparat el deixa sobre la barra. I en un no-res l’entrepà desapareix. En Hans es frega els ulls per intentar tornar a veure aquell follet (de les Llums de Nadal) borrós que s’ha endut el Riesen Hot Dog. Llavors l’home de trenta-cinc anys es gira i, en veure el Hans perplex, li pregunta si es troba bé. «Ah, sí, sí. Mmmm. Ah. Ara surt el Riesen Hot Dog. Ahhh».

Mig hipnotitzat el Hans torna a preparar un entrepà de salsitxa, i es pregunta si s’està tornant boig. Com un autòmat deixa el nou entrepà davant del client. El client paga. Decideix tornar a sortir un moment a fumar una cigarreta. «Però si acabes de sortir!» «Sí, però és que he vist un… És que no em trobo bé».

Fora es troba els policies. Aquests li pregunten subtilment si ha vist res estrany com, per exemple, algú que robés de les botigues. Ell diu que no però afegeix, en un intent d’esborrar el follet de la seva ment, que a ell li han robat un Riesen Hot Dog. Els policies se’l miren, es miren, se’l tornen a mirar. I en veure la mala cara del Hans (i sentir l’olor del ponx) decideixen marxar. «Ja li direm alguna cosa si atrapem el lladre de salsitxes (hi, hi, hi)».

El Ding-Dong torna a la velocitat dels follets (o sigui, follat) cap al poblat follet. Entre tanta herba és molt difícil de trobar un poblat follet, però només cal veure la llum invisible de l’Espelma Aromàtica Cent per Cent Natural que utilitzen de far. Un cop allà convoca a tots els altres follets per anunciar que ja ha anat al Wiener Christkindlmarkt. No es triga a fer una rotllana al voltant del Ding-Dong. És el moment de dir qui serà l’Escollida. És a dir, de pronunciar —o cantar— «Dring-Drang». Llavors l’Escollit i l’Escollida se’n van cadascú a casa seva i els follets mascles treuen les llums de Nadal que haurien d’enamorar les seves estimades. Enlluernar-les. I, a poder ser, escalfar-les.

L’endemà al matí, el Ding-Dong i la Dring-Drang es troben perquè ell li faci el regal en la intimitat. El regal està cobert per un tros de roba quan la Dring-Drang arriba al lloc acordat. Es miren als ulls cansats de no haver dormit en fer créixer l’emoció que ambdós intenten inútilment reprimir. «Dring-Drang», diu el Ding-Dong, «aquest és el regal que t’ofereixo». I ràpidament aparta el tros de roba i la Dring-Drang observa el Riesen Hot Dog. El Ding-Dong espera que ella interpreti correctament el regal i que no es pensi que vol que munti una granja de porcs. Per reforçar la idea li diu: «es menja…»
El Hans no ha dormit en tota la nit. La imatge fugaç d’un follet li ha quedat gravada, com ha quedat gravada en forma de tatuatge olorós la seva aroma de salsitxa bullida en els seus rebregats llençols. Sap que va ser un moment màgic impossible d’oblidar. «Un follet! L’avi no m’enganyava. Necessito dir-ho a algú. A la meva dona potser. Sí, ella és la més indicada, ella no em prendrà per boig. Sí, li ho explicaré aquesta nit després de regalar-li el penjoll i el barret en la tènue llum de l’espelma amb forma de gerra d’Ottakringer». Ara ja es sent millor.

I millor es sent, encara, quan comencen a sonar les campanes de la Votiv Kirche, que amb inherent puntualitat diuen: «Ding-Dong Dang-Ding i Dring-Drang Drang-Dring». Són les vuit del matí del dia de Nadal.

Relat escrit l’any 2007.

La fotografia ha sortit d’aquí: Unsplash (Alisa Anton)

Ritme de tardor

Image blurry especially along left edge Working Title/Artist: Autumn Rhythm (Number 30) Department: Nineteenth-Century, Modern, and Contemporary Art Culture/Period/Location:  HB/TOA Date Code: 11 Working Date: 1950 photography by mma, DT1407.tif retouched by film and media (jnc) 5_6_09
Jackson Pollock, 1950, Autumn Rhythm (Number 30)

Es trobava al llit de casa seva, dormint la mona. Després de l’anterior treball, intens i esgotador, havia anat de festa per a celebrar-ho i havia tornat a casa eufòrica i, per què no dir-ho, borratxa. És clar que mereixia passar-s’ho bé, tanmateix potser s’hauria hagut de controlar. Havia fet xerinola durant un mes seguit, gairebé sense descans. Havia gaudit del fruit del seu treball com si aquella nit que va tornar a casa no hagués de tenir un demà.

Al pardal li va costar despertar-la. Li va fer piu-piu a cau d’orella molta estona, amb tota la minsa potència que un pardalet pot fer. Però ella no es despertava. El pardal va anar a buscar ajuda i va tornar amb uns quants pardals, familiars i amics seus. Duien una galleda d’aigua freda, no gaire gran, no gaire plena, volant cap a la… bé, no en podríem dir bella dorment. Diguem que duien la galleda cap algú que normalment és bella però que el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoreix.

I els pardals, molt ben coordinats, com si el ritme d’una música inaudible els mogués les ales, van llençar l’aigua de la galleda sobre l’algú que normalment és bella però que el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoreix. I d’aquesta manera ella es va despertar entre improperis. Els pardals es van cagar de por, però no literalment perquè es reserven la caca per tirar-la sobre persones innocents. La noia es va aixecar com va poder i va començar a caminar de tort per culpa de la ressaca. Era com si algú li estigués estampant el cap contra un timbal de pedra. Amb tot, va aconseguir arribar a la dutxa, despullar-se i ficar-se sota l’aigua tèbia. I, renoi, si n’era de bella la noia que fins fa un moment el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoria.

Però no era una noia qualsevol. Era la Fada de les Estacions.

Es va posar una roba lleugera –feia molta calor– i va preparar cafè. Se’n va prendre un. I un altre. I un altre. I un altre. Va beure dos litres d’aigua. Es va prendre un ibuprofè. Va menjar unes torrades de pa (torrat perquè estava molt sec) amb (el que va poder aprofitar d’un) tomàquet i un raig d’oli.

Els pardals la miraven però no deien res, encara atemorits. Ella els va veure.
–Què? –va preguntar la Fada de les Estacions.
–Fa calor, oi? –va dir el pardal que havia intentat despertar-la en primer lloc.
–Sí, i què? –va respondre.
–Res, res. És que estem a novembre.
–I? –i llavors la Fada va tenir una pujada d’adrenalina.– Merda!

La Fada es va posar de pressa el Vestit de Canvi d’Estació i va sortir esvalotada de casa seva. I amb la vareta màgica va començar a pintar les fulles dels arbres. Grogues, marrons, vermelles. Després de fer un moviment brusc amb la mà, el vent va començar bufar, els núvols van començar a créixer. El temps avançava i a la Fada encara li quedava feina. Però no defallia i continuava un traç aquí un traç allà. Pintava la tardor a un ritme frenètic.

I un dia va decidir que ja tot estava en mode Tardor. Va seure sota un arbre a descansar. Aquest cop no aniria de festa (només ho feia després de pintar la Primavera i l’Estiu). Ara només volia aixecar-se de bon matí i olorar la natura.

Quan els ulls se li aclucaven i el cap li queia cap al tronc de l’arbre un gat va aparèixer en escena.
–Escolta –va dir el gat.– Te’n recordes que avui és vint-i-u de desembre?

Relat inspirat pel quadre Autumn Rhythm, de Jackson Pollock, a proposta de Relats Conjunts.

El pòtol de La Garriga

L’altre dia em va venir al cap la paraula “pòtol”. I vaig recordar que l’havia utilitzada amb un nivell premi Nobel que Déu n’hi do en un relat que vaig escriure l’any 2009. Fa així:

Ah! La jove marquesa de La Garriga del Pingüí! Els seus cabells negres competien amb els seus ulls per veure quina part de la seva anatomia provocava més tremperes. De ben a prop els seguien les espatlles nues que insinuaven el més bell dels cossos, marc incomparable per al seductor mamellam que la cotilla no refrenava sinó que n’accentuava el relleu. Les cuixes dolces s’ocultaven sota la faldilla com el regal amagat dins l’embolcall. I enmig de les cames… ai! la flor més fina i delitosa de tota La Garriga. I la disposició a la promiscuïtat i al sexe incontenible encara li sumava més encís als ulls dels homes, si és que en cabia la possibilitat. Una promiscuïtat una mica selectiva, per cert, atès que el títol nobiliari mínim que havia de menester l’afortunat estava establert en comte o bisbe. Quants barons, quants capellans havien malgastat les seves hores empaitant la damisel·la, privats de reeixida!

El seu marit no era aliè als desitjos d’ella, per això, quan va haver de marxar de viatge, li va posar un cinturó de castedat, previsor. Que després et surten fills però no et surten els números. Amb el currículum de la seva muller no era per menys: només una paraula bonica (com nazgûl, polla o hola) i la noia era un castell de focs. I ara, incapacitada per a la luxúria, la jove marquesa s’enfonsava en la més gran de les tristors. Les criades, que estimaven la seva mestressa perquè era tan bona com ho estava, no sabien com calmar-li el neguit i esborrar-li les llàgrimes. Res en quedava, d’aquella nena xica que cantava i saltava per prats i camins, no feia tants anys. Mes els anys havien passat, per bé i per mal. I ara plorava i gemegava. Hi ha res més trist que el rostre d’una dona que plora sense consol?

Els pensaments obscurs ocupaven la seva ment, cansada de fantasies que el cinturó feia impossibles. Maleïdes calces metàl·liques! N’havia cercat la clau arreu, debades perquè no era cap clau el que tancava el cinturó. El ferrer consultat li digué que no s’hi podia fer res: semblava que la màgia protegís el cinturó de qualsevol intent d’alliberació. Màgia, eh? La marquesa tingué una idea. Feu cridar una bruixa que vivia als afores per a que li examinés el cinturó.
–Hòstia puta reconsagrada! Xurres, turacs i passerins morts! Això és màgia de la bona, senyora marquesa!
–I què hi puc fer? M’has d’ajudar! No puc viure més en aquesta desgràcia.

La bruixa examinà el cinturó, fent totes aquelles coses per les que la gent creia que era una bruixa. I s’inventà:
–Només la bondat sincera, l’oferta de la seva virtut a aquells a qui sempre l’ha negat, traurà el seu presoner de la presó.
–Quin presoner?
–El seu cony, marquesa! El seu cony, que s’ha de dir tot.
–No li digui cony, digui-li patatona. Aquí som gent fina.

Aquesta devia ser la solució, pensà la jove. I així, la marquesa s’empassà el seu orgull (entre altres coses) oferint-se a barons i a cavallers, a monjos i a capellans. Però res. Re de re de re. Els oferia tot el que era a les seves mans (i a la seva boca), ateses les circumstàncies. No menjava… menjar, no vivia per a res que no servís per al propòsit de treure’s el cinturó. La seva bellesa minvava com li minvaven les carns i les forces, com se li marcia la mirada i li desapareixia qualsevol rastre de somriures passats. En la desesperació més absoluta fins decidí fer cosetes amb plebeus. Res. Només li quedava confiar en la tornada del seu marit.

Però un dia arribà la notícia: el marquès havia caigut del vaixell a alta mar i no l’havien vist més. El secret del cinturó morí amb ell i l’esperança de la marquesa s’esvaí en les tenebres.

—-

En Xavi vivia (prenent el verb viure en el sentit més estrictament biològic) als carrers gastats de La Garriga del Pingüí i era un pòtol. Com tots els pòtols, de tant en tant s’aturava i demanava almoina, menjar o una mamada. Per desgràcia per ell, La Garriga del Pingüí era un lloc de gent tant rica que era incapaç de veure ningú que no tingués diners, com qui no veu els fantasmes perquè no hi creu.

Un dia, la marquesa vídua deambulava pel poble, perduda en les seves cabòries, famèlica, mentre intentava imaginar l’ésser menys afortunat en tots els sentits, a part d’ella mateixa. I allà hi havia en Xavi.
–Una fel·lació, per caritaaaat! És trist de demanaaaaar, però més triiiiiist és anar-se’n de puuuuuuteeeeees.
–Quin és el teu nom, jove dropo?
–Xavi el Pòtol, senyora.
–Uf! M’he posat catxonda. Segueix-me al palau.

Al palau hi feren marranades però el cinturó continuava allà, impertèrrit. La marquesa pràcticament nua era un sac d’ossos sobre el llit. En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa es sentia reconfortada perquè sentia que havia fet una gran obra que en Xavi necessitava; o hi havia alguna cosa més? En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa mirava en Xavi com si per fi hagués trobat allò que mai no havia buscat. En Xavi era l’home més feliç del món.
–Allò és una guitarra?
–Sí. El marquès l’adquirí tan sols pel seu valor estètic
–Puc tocar-la?
–Sí.

En Xavi afinà la guitarra i, tot seguit, començà a tocar la melodia més plena d’amor que ningú no pot ni tan sols imaginar. La marquesa extasiada s’alçà i començà a cantar. Com quan era una nena i els prats enormes i la vida bona. No sabia d’on sortien les paraules ni què significaven, però era feliç. Clonc.

La bruixa tenia raó, ai l’as! En Xavi havia alliberat la virtut de la marquesa que no era una altra que la seva veu.

I així nasqué la llegenda d’en Xavi el Baixa-calces, heroi dels kumbes i avantpassat de Tomeu Penya, tot i que en Xavi no tingué res a veure amb el cinturó de castedat.

Ohnedich és a Llesdoof

Mentre espereu que publiqui (i escrigui) la tercera part d’Una història sobre una gogó i una advocada, penjo un relat que vaig presentar -sense èxit- al I Concurs de relats de la llibreria Skalibur de Rubí. Per cert, el tercer classificat va ser el meu amic David Vallès (@DavScipion) (more news about this soon).


Per cert, si voleu que vagi més ràpid escrivint, pagueu-me entre 1500 i 2500 euros al mes… Millor 2500.


El relat
Ohnedich és a Llesdoof va ser escrit a Viena cap allà al 2008 mentre a la ORF1 hi emetien un capítol de Men in trees. Això últim és irrellevant per al relat però em feia gràcia dir-ho. La idea de l’Unimig (spoiler! o no del tot!) va sorgir en una conversa amb en Jaume Perelló (@jaumeperello) que va adonar-se ràpidament que si sumes tres mitjos el resultat no és u, sinó un i mig. Sí, el Jaume és matemàtic i el meu cervell va a la seva puta bola. Per acabar, el títol prové d’uns dibuixos que es diuen Ohne dich ist alles doof (sense tu tot és trist), que il·lustren llibretes, tasses i altres mandangues allà les Alemanyes i les Àustries.


Espero que el gaudiu tant com jo he gaudit fent-ne copypaste del Word al blog.


Ohnedich és a Llesdoof

L’Ohnedich camina pel bosc de Llesdoof. S’acosta la cantimplora als llavis. Encara és ben plena però sap que n’ha de racionar el contingut perquè també sap que la travessia serà llarga. Tant de bo fos un puto elf, ells no necessiten beure gaire sovint. Ah! Els elfs, pensa, els elfs. La pregunta que s’ha fet des que era petit li torna al cap i sap que s’hi quedarà una bona estona, com aquelles visites que no aconsegueixes fer fora de casa ni sota amenaça de projecció de diapositives de les últimes vacances. Ni sota amenaça de projecció de destral contra els seus caps.
Però la pregunta sense resposta (de fet la resposta ha de ser sí o no, però per ara és una mica schrödingeriana) l’ajuda a continuar el camí, aliè al que podrien ser veritables maldecaps, com per exemple els esquirols zombis que se’l miren des de les soques dels arbres (també zombis) o la formidable i mansoia criatura mig gripau, mig centaure, mig llibre d’acudits dolents. Sí, suma un i mig, però és que és molt gran. I és precisament l’unimig el que salta davant seu.
L’Ohnedich aixeca la vista i observa com s’alcen les potes verdes d’amfibi, que acaben desembocant en un cos de cavall que té per cap el cap d’un home. L’Ohnedich es pregunta si s’hauria de pixar a sobre, però no sap si de por o de riure. L’unimig, amb els ulls il•luminats per un resquill de sol que s’escola entre el fullam (zombi), obre la boca:
―Et saps l’acudit de la marmota, el gibrell i la punta de coixí? ―amenaça l’unimig.
―Sí.
―Merda. ― diu i mor.
Això explica per què els unimitjos són una espècie en vies d’extinció.
O no mor, perquè de fet esdevé zombi. És aquest, doncs, el moment de fer una explicació necessària i suficient tal que un cop formulada i aprehesa sigui tant reveladora com aclaridora i, tanmateix, més curta que la frase introductòria ―és a dir, aquesta―, que és sens cap mena de dubte banal i sobrera: qui «mor» al bosc de Llesdoof, no mor. El problema és que tampoc viu. A més, no es pot reproduir perquè… qui es ficarà al llit amb un zombi? I encara menys si sembla un collage que, a la que et despistes, t’explica l’acudit de les gosses que miraven el riu des del pont i llavors una escup i l’altra va i li diu que què fa i l’altra que es gira i… Bé, tothom el coneix aquest.
L’unimig s’aixeca mentre l’Ohnedich n’observa el nou to gris zombi. Un cop observat, passa pel costat de la bèstia ignorant-la. L’Ohnedich comença a pensar en el veritable perill del bosc.
«El que has de fer és no morir, perquè si mors, de fet, no mors. Per tant, no pots morir, però si no pots morir llavors no mors i, per tant, si mors (que no pots) no pots no morir. I si no pots no morir és que has de morir. Ara bé, si mors, no mors. I si no… aaaaaaaaaaah! Elfs! Com era la pregunta dels elfs? Mmmm. Uf, sí!»
La pregunta dels elfs ajuda l’Ohnedich a no caure en la desgràcia del Pensament-sense-fi, que és el gran perill del bosc de Llesdoof. La majoria de gent que hi ha entrat ha començat a pensar exactament com ell i finalment, asseguts a la vora d’un arbre i donant-se cops al cap amb una mà, han mort per acorament. O no han mort perquè si mors, de fet, no mors. I no m’empatollo més. D’altra banda, l’unimig ha començat a seguir-lo.
―Vols que t’expliqui un acudit?
―No.
―Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí ―repeteix com si algú hagués fet copiar i enganxar―. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí.
―Va, no.
―Ets un desagraït.
―Deixa’m en pau.
―Fixa’t. Per culpa teva he mort. Bé, no he mort perquè, aquí, si mors, de fet, no mors. Diguem que he «mort» per culpa teva.
―Mira, no em fiquis a la teva vida. O mort. O no mort. O el que coi sigui que tens.
―Va, si deixes que t’expliqui un acudit et deixo tranquil.
L’Ohnedich s’atura i s’ho pensa. El tracte sembla bo.
―Digues.
―Això és un tio que li diu a l’altre…. «La Niegenug canvia de parella com qui canvia de calces, però ara fa temps que surt amb l’Ichkriege». I l’altre va i li contesta… «Doncs deu tenir les calces fetes un fàstic».
―Molt bé, doncs ara deixa’m estar.
―Per què?
―Perquè abans m’has dit que si et deixava que m’expliquessis un acudit em deixaries tranquil.
―Era una manera de parlar.
―Deixa’m tranquil!
―I si no què faràs? Matar-me? No pots matar-me perquè ja estic «mort». Saps com funciona això, oi? Si mors, de fet, no mors.
―Fill de puta.
La cançoneta sense fi s’ha instal•lat altre cop al seu cervell. Fa així: «si mors, de fet, no mors. Per tant, no pots morir, però si no pots morir llavors no mors i, per tant, si mors (que no pots) no pots no morir. I si no pots no morir és que has de morir. Ara bé, si mors, no mors». És la mare de les tornades perquè tal com s’acaba ja torna a ser aquí.
―ELFS!!! ― l’Ohnedich exclama i s’allibera.
―Què dius?
Però l’Ohnedich fa un altre glop de la cantimplora i segueix el seu camí, ignorant (amb la força dels raonaments estúpids de la pregunta infantil sobre els elfs) la vergonyosa figura que el segueix i li demana insistentment que li deixi explicar un acudit.
Després de caminar incomptables milles, sobretot si estàs més avesat al sistema mètric decimal, l’Ohnedich albira la fi del bosc, ara que l’aigua se li ha acabat. Comença a córrer. L’unimig salta darrera seu. L’Ohnedich arriba al llindar, el travessa i s’atura. Es gira i contempla com l’unimig se’l mira encara des de sota els arbres, també aturat. No pot sortir del bosc, perquè si surt morirà. De veritat.
―Sembla que les nostres, posem per cas, vides es separen ―li diu l’unimig―. Digue’m una cosa abans de marxar.
―Què?
―Com t’ho has fet per no tornar-te boig com fa tothom?
―Tenia una pregunta al cap que des de petit tinc amb mi i que em fa immune a les pseudoparadoxes.
―Quina?
―Si elf en alemany significa ‘onze’, onze en èlfic significa ‘alemany’?
―És bo, oi? Ja me’l sabia. I tu, et saps el d’aquell que es diu Ohnedich i que camina pel bosc de Llesdoof?