Inici » Divagació

Categoria: Divagació

Qui és la primera persona del singular de l’opening de Bola de Drac?

Un opening no és més que els crèdits de començament d’una pel·lícula o d’una sèrie. Es diu opening perquè queda més cool i fashion (no confondre amb cul i merda, valga’m Déu). Afortunadament dels crèdits de final de pel·lícula se’n diu ending. En anime (que és com es diuen els dibuixos animats japonesos fora de Japó, ja que a Japó tot dibuix animat és un anime) es continua dient opening als openings. I ending als endings.

Ara bé, qui cantava l’opening en català de la sèrie Bola de Drac? I no em refereixo al cantant en si, el traspassat Jordi Vila (que va posar veu al General Red, a Dodoria, al Rei de l’Oest i al Bu; però no a Freezer, com s’afirma pels Internets, que en realitat va ser Jordi Vilaseca). Em refereixo a qui és la primera persona de la cançó, qui ens emplaça a anar-la a buscar, la bola de drac. És en Son Goku? (digue-li Son Goku, digue-li Kakarot. De fet, això va inspirar les cançons “No me llames Son Goku, llámame Kakarot” de Pastora i, molt abans,  “Son Goku se llamaba Kakarot” de Los Suaves).

Els primers versos que ens poden donar indicis sobre la persona són “En moltes coses precioses / ara ens podrem transformar”. Quins personatges de Bola de Drac es podien transformar? L’Oolong i el Puar. Però també els guerrers de l’espai i els seus descendents (Goku, Gohan, Goten, Vegeta, Trunks, Broly) que es troben limitats a transformar-se en perdularis. I en Freezer, que al final sembla un Marilyn Manson calb amb cua qualsevol. I en Cèl·lula, que en la primera transformació sembla la nina inflable d’un híbrid de llangardaix i la Duquesa de Alba.

Després la cançó diu “Creuar l’espai en un núvol / i així poder viatjar”. Els únics que podien volar en un núvol Kinton eren en Son Goku, en Son Gohan, en Son Goten, na Xixi i n’ Upà (amic del Koala, que cantava Upà, yo vi hasé un corrá). Si fem la intersecció amb el grup anterior ens queden {Son Goku, Son Gohan, Son Goten}.

Després diu “Anirem per mars i muntanyes/ i per tot l’Univers”. Els que viatgen per tot l’Univers (bé, per una part de l’Univers, devia ser una llicència literària) són en Son Goku, en Son Gohan, en Cor Petit Jr, en Krilin, en Trunks i na Pan. La intersecció conté els elements {Son Goku, Son Gohan}. Cada cop queden menys.

Però, ai l’as! en Son Goku queda descartat, ja que més endavant la cançó diu “units a Goku no hi ha cap perill”. Per tant, només pot ser en Son Gohan. I, per cert, la frase és mentida: units a Goku, tots acaben morint en un moment o altre. Això sí, et ressusciten i aquí no ha passat res.

Si continuem cantant arribarem a “Els meus cops i el kame-hame”. De cops en donen tots, fins i tot jo però de kame-hame només en fan en Son Goku, en Son Gohan (avi), en Follet Tortuga, en Krilin, en Iamsha, en Cèl·lula i, sí, en Son Gohan. Intersecció: {Son Gohan}. Però tenim el guanyador, ja?

El fet que en Son Gohan no hagués nascut a la primera part de la sèrie (la que no porta ni la Z ni el GT com a additius) em fa sospitar que la cosa va per una altra banda. Efectivament, si ens hi fixem bé veurem que a la cançó es parla de “la bola de drac” quan en realitat en són set, de boles. Per tant el personatge en qüestió no és cap dels anteriors, només algú que ha sentit a parlar del tema vagament i que tenia ganes de cantar com un trobador qualsevol enamorat, com tants i tants, de la Bulma. Ai, aquell amor en 2D amb xop-xop imaginari!

Tanmateix, l’opening de Bola de Drac el cantàvem, el cantem i el cantarem sempre tots.

Els immigrants sí que viuen bé

Qui més qui menys ha sentit algun cop a algú que diu que els immigrants reben més ajudes que els estàtics oriünds. Els que parlen d’aquestes ajudes mai no aporten ni una sola prova, perquè les fonts de les quals procedeixen les informacions (és a dir altra gent que no aporta ni una sola prova) són infal·libles. És més, com que la mateixa informació (o una de molt semblant, ara no vindrà d’uns quants euros o del grapat d’anys que no paguen el nosequè)  procedeix de diferents fonts, periodísticament està provat que és cert, encara que no hi hagi proves.

El que molta gent no sap és el que us explicaré ara. Tampoc no us en donaré proves. Hi ha moltes ajudes que resten en la foscor, que encara no han arribat a oïdes de les fonts que no tenen proves del que diuen. Per exemple, sabíeu que quan un immigrant treu el cotxe del pàrking les columnes s’aparten per a què no rasqui el cotxe? No és pas aquest un assumpte fútil. De fet, els immigrants al volant tenen moltes més facilitats que no pas els aborigens. Però fins i tot la gent “d’aquí” en pot treure profit, per exemple, posant-se darrera d’un immigrant quan veu un semàfor vermell: a ells els triga menys el posar-se verd! És més, a la Diagonal els pillen tots seguits en verd. Perquè són immigrants i els immigrants tenen més ajudes que la resta.

També hi ha immigrants que no tenen cotxe i que, en conseqüència, es desplacen en tren. Aquests sempre troben seient. Però si hi hagués overbooking i haguessin d’anar drets, l’ajuntament els pagaria un spa i els donaria un val-descompte per a una T-10, que en el cas d’un immigrant és una T-11 (un 1% més!). Després d’anar a l’spa, si volen tenir un dia rodó, poden anar al McDonald’s. La cadena americana participa també en la conxorxa judeomasònicoesquerranoimmigraciocomunista. En aquest cas els Happy Meals dels immigrants tenen un 2% més de patates fregides.

Mireu si tenen sort els immigrants, que quan compren una Pepsi té gust de Coca Cola. Jo, en canvi, m’he de comprar una Coca Cola. Els Bollycaos tenen adhesius molt més xulos si ets immigrant. I si van a comprar càpsules Nespresso els atén George Clooney. Alguns diran que és qüestió de sort, però per sort la dels immigrants que juguen a la loteria. Si els toca, els toca el doble del premi. I si no els toca, també!

Però com a informàtic el que més m’afecta és que als immigrants no els peta el Windows fins passats 3 anys, 5 si són xinesos. Fins i tot es veu que es va fer una votació secreta al Parlament de Catalunya per canviar la llei de Murphy. Ara, si ets immigrant, la torrada no et cau mai pel costat de la mantega.

El facebook

El que ve a continuació és un monòleg que vaig escriure fa uns mesos per al màster que estic cursant. Al menys, que serveixi per a omplir el blog. No us heu d’imaginar que l’interpreto jo, penseu en algú que sàpiga parlar. No val el rei, per raons òbvies. Va, posats a posar, posem que l’interpreta el Buenafuente.

Ara sembla que si no ets a les xarxes socials no existeixes. L’altre dia em van posar una multa i el policia en comptes del permís de conduir em va demanar si tenia facebook. I és que al facebook s’hi posa tot, fins i tot l’estat civil: la gent ara es casa pel jutjat, per l’església i pel facebook. Però atenció! Hi ha un estat civil que no acabo d’entendre, aquell que diu “és complicat”. Quan ho veig penso “aquest està casat, té quatre fills, dues amants (una d’elles de la família) i acaba de descobrir que la seva dona es fica al llit amb el seu germà”. Que aquest més que un estat civil el que té és una telenovel·la veneçolana.

He dit que la gent es casa pel facebook, però també s’hi divorcia. Abans d’ahir em surt un missatge “La Laura ara és soltera” i un amic seu, discret ell, prem el botó de “M’agrada” i li deixa el missatge “Vols que et consoli?”, que només li faltaven les babes. Es veu que el botó de “M’agrada” l’utilitzen els tios que creuen que serveix per lligar. Que la Maria diu “Les estrelles són molt maques aquesta nit”. “M’agrada”. Que diu “M’acabo d’afaitar els pèls de les aixelles”, “M’agrada”. Que diu “A la meva àvia li ha escapçat el cap un tren de rodalies”, “M’agrada”. Clar, la Maria s’enfada i diu “Com que t’agrada?”. I l’altre que ho arregla “dona, això vol dir que les catenàries estan bé!”. Però no només fan servir el botó de m’agrada. Si la noia puja una foto en bikini li escriuen “Guapaaaaa!”. De fet, si la noia està vomitant amb cara d’anar restreta escriuen “Guapaaaaa!”. La NASA encara no els ha acabat d’estudiar.

Al facebook pots anar posant el que et passa pel cap i que tothom ho vegi. N’hi que ho diuen tot: “M’acabo d’aixecar”, “M’estic preparant el cafè”, “Em prenc el cafè i encenc la primera cigarreta”, “Vaig a fer caca”, “Sóc al lavabo i estic ca…”. Prou! Vés-te’n al Gran Hermano!

Ser al facebook és com ser membre de l’església catòlica, és fàcil apuntar-t’hi però és difícil donar-te de baixa. Tinc un amic que es va equivocar i va enviar una sol·licitud per donar-se de baixa del facebook al Vaticà. Li van contestar que s’havia equivocat però que gràcies a això estaven treballant en copiar el sistema de baixes del facebook.

Però el millor del facebook és retrobar-te amb els companys del cole que fa més de vint anys que no veus. Que si fa vint anys que no els has vist per alguna cosa serà, no? No home, la veritat és que és bonic veure que la gent s’ha casat, ha tingut fills i que ara la seva vida és tant apassionant que se la passen jugant amb una granja virtual.

Venc supositori decoratiu amb xinxetes de colors

Fa anys hi havia un anunci d’Ikea en què un noi rebia un regal que no combinava amb res del seu pis per part d’uns suposats amics als que els feia molta gràcia, en aquest cas també anomenats malparits. El missatge de l’anunci era que el que havia de fer el receptor del regal era canviar tot el mobiliari del pis, encara que el més lògic hagués estat canviar d’amics després de llençar-los el regal a la cara amb intenció de trencar-los-la.

Ara que ja fa uns dies que els Reis ens han dut un munt de regals crec que és un bon moment per preguntar-me si es poden vendre o regalar-se. Hi ha gent que diu que no, que és lleig fer això. Per a aquesta gent, vendre un regal és més lleig que donar a ta mare a canvi d’un sac de fems. Té una idea de les convencions socials unidireccional: la persona que rep un regal ha de ser feliç encara que el regal sigui un supositori decoratiu amb xinxetes de colors. Que quan l’obres, riuen i et diuen “emprova-te’l, emprova-te’l”. Perquè són uns malparits.

Aquesta actitud d’aparent superioritat moral dels que neguen la idoneïtat de desfer-se dels regals que ells fan pot tenir conseqüències. Deixant de banda l’obvi foment i apologia de la síndrome de Diògenes que promulga aquesta gent sense ànima ni perdó del Monstre Volador d’Espagueti nostrosenyor, també provoquen trencaments. Per exemple, si el regal l’ha fet la sogra, pot trencar una parella, amén d’un munt de plats que, probablement, eren un regal de l’altra sogra. Ara bé, si el regal no el fa una mare/sogra es pot donar el cas conegut com a trencament pseudocasual amb orgasme i comunicació telepàtica. Adjunto descripció científica:

Siguin els subjectes A i B els membres d’una parella P que viu a l’habitacle H i sigui FdP un subjecte que regala R a la parella P. Sigui L un lloc dins de H. Quan FdP surt de H, el subjecte A situa R sobre L de forma precària. Passat un temps 0<t<10, expressat en dies, el subjecte B farà caure R de L d’una manera tal que R ni es creï ni es destrueixi, tan sols es transformi en r1, r2, …, rn, on 1<n<∞. En aquest moment B sent un orgasme OB. Quan A descobreix el que ha passat sent l’orgasme OA. A més, si A és present quan B fa la seva part, és a dir si t(OA)=t(OB) llavors podem parlar de trencament pseudocasual amb orgasme simultani i comunicació telepàtica.

Tanmateix les opcions que plantejava abans eren vendre el regal o tornar-lo a regalar. Vendre’l comporta un benefici econòmic. Regalar-lo a un altre “amic” ens converteix en malparits. Però si el regalem a qui ens l’ha regalat tenim cent anys de perdó, un llegat que els nostres hereus ens agrairan, encara que només sigui perquè no seran ells els que hagin de llençar el supositori decoratiu amb xinxetes de colors.