Seràs meva per sempre, amor

La Sara i el Marc feia deu minuts que eren asseguts al banc. Es miraven, es deien coses a cau d’orella, reien. Al parc no hi havia ningú més, potser perquè aquella tardor començava a confondre’s amb l’hivern.

Els fanals es ven encendre quan el sol començava a pondre’s. La llum groguenca feia que la tardor encara s’assemblés més a ella mateixa. La Sara i el Marc ara somreien com dos enamorats que encara no s’havien declarat.

Els somriures es van trencar de cop.

–Seràs malparit! –va dir una noia que va sortir del no-res.

La Sara i el Marc es van girar cap a l’altra banda del banc. La noia era idèntica a la Sara. Els mateixos ulls verds, el mateix cabell ros i llarg, la mateix piga al costat del llavi. El Marc, però, va pensar que l’altra Sara tenia els pits més grans.

–Ets un fill de puta, Gabriel! –va dir la noia sense deixar que el Marc i la Sara poguessin dir res més.– Quedes amb mi al parc i et trobo amb una altra. Fill de puta!

Va fer una pausa, mirant la Sara. Una brisa freda va moure amb suavitat les cabelleres rosses.

–I a sobre la mala puta aquesta s’assembla molt a mi.

La Sara anava a contestar, però el Marc va fer un gest amb la mà.

–Qui ets? –va preguntar el Marc.

–Com que qui sóc? Però si fa tres anys que sortim junts! Ara entenc perquè no volies anar a viure amb mi! Així t’és més fàcil anar amb altres, no? –va dir la noia i va començar a plorar.– Les meves amigues ja em deien que no em fiés de tu.

Amb veu dolça, comprensiva, la Sara va intervenir.

–Com et dius? –va preguntar la Sara.

–Victòria –va respondre la Victòria somicant.

–Mira, és que ell no es diu Gabriel. Ell és el Marc.

–Porto tres anys amb ell, no pot ser que m’equivoqui.

–T’ho juro. Ens hem conegut a les pràctiques de la uni. Ensenya-li el carnet, Gabriel.

El Gabriel dubta. Treu la cartera i l’obre. Fa com que cerca dins, com si la llum minvant no fos suficient per veure el contingut de la cartera.

–Ostres! Em dec haver deixat el carnet a secretaria quan he anat a fer el canvi d’assignatura!

–Una merda! –el va interrompre la Victòria. – Ets el Gabriel, a mi no m’enganyes, malparit.

La Victòria es va abocar cap al Marc amb la mà oberta. Però una altra mà la va frenar.

El parc era tot silenci. Una fulla queia per a afegir-se al llit marró que la tardor estenia a poc a poc.

–Què passa, Victòria? –va dir l’home que havia aturat l’atac.

La Victòria es va girar i va veure un noi clavat al Marc. Els mateixos ulls marrons, la mateixa perilla, les mateixes ulleres de pasta blaves.

–Gabriel?

–Sí, sóc jo. Què passa?

–Ai –es va enfonsar la Victòria. – No pot ser. No pot ser. Mira. Aquest noi és igual que tu.

Es van girar i van mirar al Marc.

–Potser el color dels ulls…

–La perilla on és?

–Jo no he portat mai perilla, va dir el Marc mentre es posava bé les ulleres de muntura a l’aire amb el dit índex.

–I la noia és igual que…

–Que qui?

La Sara la mirava amb els seus ulls blaus, la seva mitja melena castanya i sense piga al costat dels llavis. I la Victòria va trencar a plorar.

–Necessito ajuda, Gabriel. No sé què em passa.

El Gabriel la va abraçar ben fort i li va fer un petó als cabells.

–Vinga, anem. Ja ha passat tot –va dir el noi comprensiu.

–Tinc por Gabriel. No em deixaràs mai, oi que no?

–És clar que no. Seré teu per sempre, amor.

Van començar a caminar.

–Disculpeu –va dir el Gabriel a la Sara i el Marc mentre marxaven.

Els nois del banc van mirar com la Victòria i el Gabriel s’allunyaven lentament. Els va semblar que sentien que el Gabriel deia no sé què d’unes pastilles.

–Uf, que fort, no? –va dir el Marc.

–Sí, ho he passat fatal.

–Doncs se’t veia la mar de tranquil·la.

–Però per dins… buf.

–Ostres, hi ha hagut un moment que gairebé em fot una pinya.

–Ja veus. Quin estrès. Jo no sé ni com m’ha donat temps de treure’m les lents de contacte –va dir la Sara mentre recollia la perruca rossa i pensava en què es gastaria els diners que acabava de guanyar.

—–
La imatge l’he treta de Pixabay: https://pixabay.com/en/park-autumn-garden-bench-leaf-65999/

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *