Cal fotògraf

twin-lens-reflex-camera-1983203_1280Ma mare em va acompanyar a cal fotògraf. Era una botiga de les de tota la vida que ara ja no hi és. Necessitava fotografies de carnet per a la inscripció de tercer de BUP de l’any següent i vaig aprofitar, òbviament per casualitat, que la meva cara encara no era un cúmul de grans. No vaig quedar pas malament tractant-se de mi. Recordo, ara, la foto i el moment de fer-me-la. La fotògrafa em va dir que somrigués, perquè jo no era pas de somriure. I allò és el que va sortir: un jo amb un somriure entre simpàtic i picardiós. Tanmateix, el que més recordo ets tu. Estaves asseguda, esperant vés a saber què, potser que s’acabessin de revelar unes fotos. Potser tu també t’havies fet les fotografies per a la inscripció de l’institut. Eres allà i em vas mirar i em vas agradar.

El més divertit del cas és que em sonaves d’alguna cosa i no era capaç d’esbrinar de què. Sincerament, no vaig tornar a pensar en tu en tot el temps en que no ens vam tornar a veure. Temps en què els grans van aprofitar per aflorar. Tenia setze anys i em vaig veure abocat a una època en què l’acne limitaria enormement la meva relació amb les noies i reduiria a la mínima expressió la meva sociabilitat. Però llavors et vaig tornar a veure. Era el primer dia del tercer curs a l’institut. Octubre de 1996. Potser finals de setembre, ara que ho penso. Tan sols dos mesos abans de l’insípid incident de la botiga de fotos a mitja tarda. Allà, entre tants retrobaments, et vaig veure xerrant amb les teves amigues, algunes d’elles considerades de les més maques de l’institut. I ho eren, fins i tot per a mi, fins aquell mateix dia. Després ja no. Després només existies tu.

Grans, dol. Ens fem grans, din-dol. Ens surten grans, merry-dol. Grans adolescències, sí. De grans, les cares plenes. Així ho podria explicar en Tom Bombadil. Perquè en el meu imaginari a mig camí entre la fantasia, el romanticisme i aquell rumb incert que anomenem adolescència, jo em vaig convertir en el Tom Bombadil i tu en la Goldberry. Potser perquè aquell estiu havia llegit El senyor dels anells i vaig reconèixer en tu la dona alegre, meravellosa i terrible i sensualment melòdica que el gran Tolkien descrivia per companya d’en Tom. I, clar, perquè tot lligués (sobretot nosaltres) jo havia de ser en Tom Bombadil. Però en Tom no tenia grans sinó barba.

Ara llegeixo el que he escrit fins aquí i sembla que els grans em van causar un trauma. Doncs sí. Em vaig entotsolar, vaig reduir inconscientment el cercle d’amistats, sobretot deixant de relacionar-me amb els més populars. I d’aquesta manera vaig deixar d’existir. Metafòricament, clar. Vaig deixar d’existir per a la majoria de companyes i companys de l’institut. Vaig deixar d’existir perquè em feia por, vergonya, pena, jo mateix. Perquè havia perdut el poc atractiu que podia tenir. Perquè, de rebot, em vaig adonar —talment una revelació— que no era tan llest com sempre m’havia cregut. Perquè m’havia tornat més tímid que mai, més introvertit, menys existent. Existeixes si només existeixes per a tu mateix?

Jo era un noi de setze anys enamorat de tu, que eres una noia de setze anys. Amb el teu somriure, somriure que mai no vas destinar a mi, jo hagués pogut viure una vida sense menester res més . D’altra banda, els grans van anar desapareixent lentament gràcies a la vitamina A encapsulada i distribuïda sota el nom de Roacutan que el dermatòleg va tenir a bé receptar-me. Però la timidesa i la vergonya van restar en mi, com encara hi resten ara. I et vaig desitjar en silenci aquells dos anys. Així van ser els meus tercer de BUP i COU.

Després va venir la selectivitat, la universitat, la feina, les feines. I, d’ençà, no he sabut gairebé res de tu. Altres noies, suposo que ho entens, van ocupar el teu lloc després de la teva desaparició de la meva vida. Ara no sé ni si encara vius on vivies (casa teva em quedava de camí a l’institut) o si vius a un altre poble. Tampoc et puc explicar, perquè tampoc no ho sé, què m’ha fet recordar tot això dotze anys després, ara que tots dos tenim vides totalment isolades. Tot i no ser ja el meu amor, ets el meu millor record de l’adolescència. I m’adono que mai no vaig existir per a tu, com tampoc no existeixo ara.

Però t’ho havia de dir perquè la vida és curta i les distàncies grans i els amors finits i la soledat eterna com la mort. I és la nostra ínfima existència, la teva i la meva, aquella que féu que un dia les nostres mirades es creuessin en una botiga de fotografia, el que sobreviurà, gràcies a aquest relat, a nosaltres mateixos. Somriu, em diu la fotògrafa, i jo et somric a tu, només per a tu, que no em veus perquè no em mires. Perquè només existeixes en els somnis d’un noi de setze anys, adolescent i enamorat i ple de grans.

T’ho dic ara, amb dotze anys de retard, perquè no he sabut dir-t’ho abans. Perquè vaig desaprofitar les oportunitats. Perquè, quan va ser el moment (i va ser un moment llarg) no et vaig poder mirar als ulls i dir-te «t’estimo».

Relat recuperat de fa temps.
La imatge l’he treta d’aquí: https://pixabay.com/en/twin-lens-reflex-camera-1983203/

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *