Ah

IMG-20141011-WA0009—Hòstia! l’altre dia em vaig recordar de la Laia.
—Quina Laia?
—La Laia López, la de l’institut.
—Ah! Sí… estava bona, eh? Tu n’estaves penjat, no?
—Sí, tio.
—Sí que estava bona o sí que n’estaves penjat?
—Les dues coses.

No té gaire gràcia i encara no han començat a fumar porros però, tot i això, riuen.
—A tu et vaig explicar el primer cop que m’hi vaig fixar?
—Ara no començaràs amb romanticismes i polles d’aquestes? Que si la lluna plena i l’olor de flor de taronger…
—No, tranquil, va ser de dia.
—M’ho explicaràs igualment, oi?
—Sí, tu vés cremant.
—Sempre ho he de fer jo —diu allargant la primera e amb resignació.
—Doncs resulta que abans de començar tercer de BUP em vaig anar a fer fotos de carnet pel carnet de l’institut.
—Aquell carnet molava —l’interromp sense importar-li gens ni mica l’ús incorrecte del verb molar.
—Sí?
—Sí, era enorme i t’hi enganxaven la foto amb cola de barra. I havies de pagar 187 pessetes d’assegurança escolar. 187. Creus que és un nombre primer, 187? —divaga.
—És igual. La qüestió és que vaig anar a fer-me fotos en aquella botiga que ara és una llibreria.
—Que fort.
—El què? —es desespera per culpa de les interrupcions.
—Que hagin obert una altra llibreria. Passa’m un càmel. Qualsevol diria que la gent d’aquest poble llegeix.
—Tant se val. Té. Vaig entrar a la botiga i la vaig veure allà asseguda, esperant.

Es fa un moment de silenci.
—I què esperava?
—No ho sé.
—I ja està? Això és tot?
—Va ser amor a primera vista.
—Si t’expliqués tots els amors a primera vista que he tingut des dels onze fins als… vint… fins ahir, no acabaríem.
—Això teu no és amor, és que ets un pervertit.
—I tu també, collons. Però com a mínim jo no vaig omplir totes les taules de l’institut amb «Oh! Laia, que bonica que ets» ni coses per l’estil.
—No ho entens.
—Però si fins i tot vas escriure-li una cançó! Com es deia?
—«El cavaller del Riu Vermell.»
—Buf! Sí. Quin pastel. Tu sempre muntant-te aquestes històries fantàstiques. Passa’m el paper. Que si cavallers, que si elfs… I diria que encara no t’has adonat que totes aquestes coses no tenen futur a Catalunya.
—Per què?
—Quants llibres de fantasia per a adults s’han publicat en català l’últim any?
—Conegut, cap.
—Doncs això: no hi ha demanda. Estàs sol.
—És igual, escriuré en espanyol i ja està. A més, no estàvem parlant d’això. La Laia va ser molt important per a mi, ho vaig passar molt malament.
—Tens raó, perdona. Per cert, el Pep em va dir que l’havia vista feia poc.
—I què tal? Continua com abans?
—No, ara està embarassada.
—Ah.
—A fumar!
—Això que està embarassada, és veritat?
—Sí.
—Ah.

Relat escrit l’any 2008 (crec), recuperat i revisat per a què se us faci més curta l’espera fins a la següent sèrie de relats.
La foto que acompanya el relat la vaig fer jo.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *