Pell de serp (V)

snake5
Fe d’errates: si algú va llegir el capítol IV abans del dia 8 al vespre, que sàpiga que on deia Käse havia de dir-hi Hörstdu. Això em passa per complicar-me la vida amb els noms. Dit això, segueixo amb les meves coses.

Pots llegir aquí el capítol anterior.

La Naja va apartar les mans.
–No m’estimes –va dir la Naja lentament–. Et penses que m’estimes.
–Quina diferència hi ha?

La Naja va començar a caminar. El Hörstdu la va seguir després d’agafar l’espasa de l’Emil.
–No és real, es màgia!
–Oi, que sí? Aquest sentiment tant poderós que sembla irreal… Hi ha res més bonic?
–És que és irreal. No ho veus que s’acabarà quan et passi l’efecte de la poció?

El Hörstdu s’ho va pensar.
–És una pregunta trampa? No hi cauré: t’estimaré tota la vida.

La Naja va tenir un calfred. Va adonar-se que era inútil discutir. Hauria d’esperar que la poció deixés de funcionar. Quan podia durar? Unes hores? Un dia? Tota la vida?
–Afanya’t. És tard i no crec que arribem a Kirschlikör avui, o sigui que haurem de trobar un bon lloc per acampar.
–Qualsevol lloc serà bo si hi ets tu.
–Brrrrrr –va sentenciar la Naja.

Després de caminar dues hores tot era fosc. El Hörstdu va improvisar un parell de torxes amb uns troncs que va trobar i dos retalls de roba dels pantalons. No feia fred.
–Amb el que has agafat de la casa, segur que hi ha algun líquid inflamable –va dir el Hörstdu mentre treia l’espasa.

La Naja va obrir el farcell i va olorar els líquids un a un. El Hörstdu es va apartar un moment amb una de les torxes i l’espasa a la mà.
–Aquest deu ser inflamable, fa olor d’alcohol –va dir la Naja.

El Hörstdu es va apropar i li va donar la torxa. La Naja va posar unes gotes del líquid a la roba i va encendre’n la punta ràpidament amb una esca. Quan el Hörstdu va apropar l’altra torxa per a encendre-la, la Naja va veure que la seva torxa tenia un cor gravat.
–De veritat? Has gravat un cor en una torxa barroera amb una espasa de metre i mig?
–Gràcies, sabia que t’impressionaria.
–Serà una nit llarga –va sospirar la Naja.
–De debò?
–No ho deia en aquest sentit! Ho deia en el sentit en què et lligaré a un arbre a tres metres de mi i, sobretot, sense genitals en el moment que tingui la mínima impressió que passa pel teu cap alguna marranada.
–No puc pensar en marranades, només puc pensar en tu.
–Per què? –va cridar la Naja desesperada mirant al cel.
–Perquè t’estimo.
–No t’ho deia a tu!
–No ho entenc.
–No és tan difícil. Representa que ets intel·ligent, ets un espia del rei Arlenten –va dir la Naja, però llavors se’n va adonar –. Ah! Cert, estàs enamorat.
–De tu.

La Naja va sospirar i va posar-se un altre cop en marxa seguida pel Hörstdu.

Una hora més tard van arribar a un clar que, com que estava fosc, no era gaire clar, però era més clar gràcies a la llum de les torxes. Allà van recollir branques i van fer una foguera petita. Es van repartir les pastanagues.
–Tant de bo trobem al Käse.
–El lladre?
–No és cap lladre!
–No passa res, tu també ets una lladre i m’he enamorat de tu.
–Sí, és clar –va dir la Naja amb ironia – Sóc una lladre perquè t’he robat el cor i tot això. Molt romàntic, uh!
–Oi que sí?
–Fins a quin punt t’ha deixat de funcionar bé el cervell?
–Em funciona perfectament. Vull trobar al lladre per a protegir-lo. Gràcies a ell sóc viu.
–Això està millor.
–I gràcies a ell t’he conegut.
–Argggg.
–A més, he d’enviar un colom al rei Arlenten amb les noves.
–Només hi ha una nova: tot això de la secta –i llavors la Naja se’n va adonar– Ah! I no cal que li diguis res sobre que t’has enamorat.
–Vols portar-ho en secret? –va dir el Hörstdu en un intent de picardia.
–Sí, tant en secret que no vull saber-ho ni jo!

Es va fer un silenci que, ben pensat, no era gaire silenciós. Els sons apagats del bosc nocturn (les bestioles de la nit anant d’aquí a allà, fent això i allò) se sentien en un rerefons llunyà. Poc a poc les parpelles de la Naja i el Hörstdu s’anaven aclucant. Van decidir fer guàrdies de dues hores per torns. Tot seguit es van adonar que no tenien cap manera de saber que havien passat dues hores. Així que cadascú faria guàrdia fins que no pogués més.

Quan la Naja es va despertar a l’alba el Hörstdu roncava. Tenia una gana horrible i va començar a mirar al seu voltant. Les falgueres potser serien nutritives. O potser no. Es va aixecar i es va endinsar una mica al bosc. Malauradament no era temporada de bolets ni d’espàrrecs però potser hi hauria algun animaló, ni que fos una rata. O una serp, com aquella de pell vermella que la mirava penjada d’un arbre, com dient “sóc molt bonica, vine a acariciar-me” però que també deia “espero que no t’hagis fixat en el color vermell i et pensis que sóc verinosa, perquè ho sóc”.

A la Naja li encantaven les serps, potser per la seva afició a fer teatre, per com li agradava canviar de pell. La Naja va tornar la mirada a la serp. Es van mirar com dient “tinc gana”. Lentament, la Naja es va ajupir per a agafar una pedra. La serp li va treure la llengua. I va deixar-se caure de l’arbre. Però abans que caigués a terra la Naja la va agafar amb una mà del que podríem considerar el coll. La serp intentava escapolir-se. Es va entortolligar al braç de la Naja, però la noia premia amb força. Fins que la serp va deixar de resistir-se i va morir.

I llavors una pedra va xocar contra el cap de la serp.
–Sort que t’he salvat, estimada meva.

La Naja va girar el cap mirant el Hörstdu visiblement enfadada. Sense dir res va anar a les restes del foc de la nit, i amb el ganivet va treure-li la pell a la serp. Després de guardar la pell al farcell, va tornar a encendre el foc, va ficar una branca per la boca de la serp i la va posar sobre les brases. En part a desgana, va compartir la serp amb el Hörstdu.

Quan van acabar de menjar van apagar el foc i van fer camí cap a Kirschlikör. Encara tenien gana i potser això els empenyia amb més força per a arribar al seu destí.

Després de deu minuts de caminar van sortir del bosc. A dreta i esquerra del camí el camp s’estenia verd. El camp de l’esquerra tenia esquitxos blancs en forma de desenes d’ovelles, un esquitx gris en forma de gos i un pastor. A dos-cents metres un grapat de cases convertien el camí en carrer.
–Resulta que hem dormit molt a prop d’un poble.
–La nostra primera nit junts.
–Al final et fotré una hòstia.

La Naja va entrar al camp.
–Bon dia! –va cridar.
–Iep! –va respondre el pastor.

L’home es va apropar a la Naja i el Hörstdu, seguit del gos pelut.
–Tu vigila les ovelles, Mond –li va dir al gos.

El Mond, obedient, va tornar amb els portadors de jerseis en potència.
–Ens podria dir si ens falta molt per arribar a Kirshlikör? –va preguntar la Naja.
–Si us quedeu parats aquí, molta estona. Si seguiu cap al poble a la velocitat mitja del caminar humà, dos minuts –va contestar el pastor.
–Aquest poble és Kirschlikör? –va preguntar retòricament la Naja. – Que ens podria dir on viu el Käse Mandel?
–Käse Mandel? El Lladregot?
–Ho veus? –va intervenir el Hörstdu.
–És un lladre? –va dir la noia.
–Li van posar el malnom de petit perquè sempre robava fruita i verdura dels camps. És un bon home: sempre saluda. No sé a què es dedica, la veritat. Potser roba, però no a Kirschlikör –va dir el pastor, com si això disculpés al Käse.
–I on viu?
–A l’última casa del poble, la que queda una mica separada. Des d’aquí no es veu. Va tornar ahir a la tarda de vés a saber on. Quan he sortit amb les ovelles fa una hora he vist el seu carro. Si hi aneu ara, m’imagino que el despertareu.
–Moltes gràcies.
–Ara que hi penso. Ahir a la nit tres homes em van preguntar el mateix que vosaltres. Sí que té amics el Käse!
–Sí –va dir la Naja per dir alguna cosa–. Moltes gràcies.
–Gràcies.

La Naja i el Hörstdu van arribar al poble. No hi havia gaire moviment encara, tot just algunes xemeneies començaven a treure fum. L’olor de cansalada i ous ferrats els va fer entrar gana.

Quan van arribar a la casa del Käse el primer que van veure va ser que no van veure cap carro. Potser havia marxat? No hi havia cap cavall tampoc al petit cobert que semblava fer d’estable. Van trucar a la porta, però no estava ben tancada i es va obrir. Van entrar.
–Käse? –va dir la Naja.

No va obtenir cap resposta. Amb sigil, la Naja i el Hörstdu van entrar. El menjador estava fent un desastre. La taula estava trencada, com també ho estaven dues cadires. Hi havia un plat trencat i una salsitxa per terra. I molts trossets de vidre.
–Hi ha hagut una baralla.
–Segons el pastor el Käse va arribar ahir a la tarda. Devia tenir gana i es va preparar el sopar.

La Naja va anar a la cuina.
–Va menjar dos ous –va dir la Naja en veure dues closques d’ou trencades. Després va mirar la paella–. Una truita de dos ous. I una salsitxa.
–Devia estar sopant quan els homes que ha dit el pastor van trucar a la porta –va afegir el Hörstdu–. Segur que són de la Secta.
–El Käse es va aixecar per obrir, deixant la salsitxa al plat.
–Quan va obrir devia començar la baralla. Fixa’t, la taula trencada ha quedat a l’esquerra.
–El Käse devia caure a la dreta de la taula. Però mira, aquí hi ha un tros de roba.
–No és de gaire qualitat. El Käse devia arrancar-li a l’atacant.
–Aquí hi ha un rastre de sang –va notar la Naja –. El van arrossegar cap a fora.

Van seguir el rastre que, efectivament sortia al carrer. Allà sobre la sorra es convertia en una petita marca sobre el terra, que seguia fins a les roderes deixades per un carro.
–Se l’han emportat. Cap al nord –va dir la Naja.
–Som a Kirschlikör. El camí del nord és el camí que duu a Pertiumilla, tot i que hi ha alguns pobles de Mittwoch abans d’arribar-hi. He d’avisar al rei Arlenten, sense falta. Vaig a buscar un colom.
–Jo aniré al nord.
–T’acompanyaré, però deixa’m avisar al rei.
–D’acord, faré alguna cosa per esmorzar.
–Perfecte. No trigaré, amor meu.

Per un moment la Naja va pensar en deixar-lo allà, però també va pensar que podria ser perillós i que seria millor anar acompanyada.

Quan el Hörstdu va tornar a la casa amb un colom, la Naja ja havia preparat dues truites de quatre ous. El Hörstdu va escriure un missatge i el va lligar a la pota de l’ocell i el va fer volar.
–No s’han d’entrenar el coloms per a què portin els missatges al destinatari?
–No –va dir el Hörstdu no gaire convençut. – Crec que no. Neixen sabent-ho. Són molt llestos els coloms.

Van acompanyar les truites amb uns bons talls d’embotit i van regar-ho tot amb un te calent. Després van sortir de la casa del Käse en direcció al nord.

El camí seguia planer una bona estona fins que començava a fer una mica de pujada. Es convertia en un camí irregular, amunt i avall, amunt i avall.
–Ara que ho penso –va començar a dir la Naja –. Per aquí no hi haurà el Diable de Dues Polles, no?
–Diria que no –va dir el Käse– . Però ara que ho dius, sí que va viure per aquí. El Diable de Dues Polles vivia per aquesta zona. És pràcticament immortal però un cop es va trobar amb una parella que el va derrotar, o això diu la gent. Pel que sembla van arribar a un tracte i va marxar d’aquí. O sigui que ara és segur. A més, si passa res, saps que donaré la meva vida per tu.
–Estic esperant que arribi aquest moment.
–Què?

I vet-ho aquí que van arribar a una bifurcació. No hi havia marques de roderes ni de cap mena. El Hörstdu va asseure’s mentre la Naja observava l’entorn.
–Per aquí! –va dir assenyalant a l’esquerra.
–Com ho saps?
–Per aquesta marca –va dir assenyalant un arbre.

L’arbre tenia una marca: un pal amb dos semicercles, com si el pal d’una P s’ajuntés amb el d’una d, tallat pel mig per un segment en diagonal. Com al cau on havia trovar al Hörstdu.

Van seguir el camí esquerra una bona estona. Es va bifurcar dos cops més i tots dos cops la marca de la secta els va guiar. En l’últim giravolt van veure a uns tres-cents metres les restes d’un castell petit. Encara conservava una torre i pràcticament tot l’edifici principal, però la muralla no era més que unes quantes pedres mal col·locades.

Quan van arribar al que molts anys abans havia estat la porta principal de la muralla van veure un home ferit lligat a un pal.
–Käse!

La Naja va córrer cap al Käse. Estava inconscient i ple de ferides.

Tres homes van sortir del castell.
–Aquell no és l’home que es va escapar? –va dir un dels homes.
–Sí, sí que l’és –va dir un altre.
–I aquella dona sembla una bruixa –va dir el tercer.

Darrera dels tres homes en va aparèixer un altre. Duia un ull tapat.
–Sí, és una bruixa. La bruixa de la meva germana –va dir el Muridœ.

Continuarà d’aquí a…

-155Dies -22Hores -45Minuts -45Segons

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/serpiente-del-ma%C3%ADz-snake-naranja-414802/

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *