Pell de serp (III)

snake-1247053_1280Pots llegir aquí el capítol anterior.

–No són teus. Aquests calçotets són d’un amic meu.
–No, mira. Tenen una hac brodada a l’interior. L’hi vaig demanar a la meva mare.
–I per què els tenia el meu amic?
–Perquè me’ls va robar.

Abans que la Naja pogués contestar, el Hörstdu va continuar parlant.
–Millor que ho parlem fora. Si tornen els de la Secta Ncdnld, ens torturaran i ens mataran. I a tu, probablement et facin coses pitjors.
–Què és la Secta Ncdnld?
–Sortim i t’ho explico? O ens quedem aquí fent petar la xerrada?

La Naja volia contestar-li, però internament va reconèixer que, si el que deia l’home aquell sobre la Secta era cert, el millor era marxar el més ràpid possible.

Un cop fora del cau, la Naja va oferir líquid verd al Hörstdu.
–Oh, gràcies! El meu me’l van robar els de la secta.
–Tu també tenies líquid verd? Que està de moda?

El Hörstdu va beure un glop del líquid i va tornar el que quedava a la Naja. Va començar a caminar, encara taponant-se la ferida del pit amb les calces de la Naja.
–Com que m’has salvat, crec que et mereixes una explicació. Per on començo?
–Pels calçotets.
–Fa uns… a quin dia estem?
–Avui és dimarts, dotze d’agost.
–Ah, ja? El temps passa volant quan et torturen. Doncs, fa dues setmanes i tres dies, vaig haver d’acampar al bosc, a no molts kilòmetres d’aquí. Quan em vaig despertar la meva bossa no hi era.

El Hörstdu va mirar-se la ferida i, en veure que ja no sagnava, va llençar les calces entre els arbres. La Naja, que mirava cap a tot arreu, pendent de si s’acostava algú estrany, potser de la Secta, no ho va veure.
–I no saps qui te la va robar?
–No, però de moment crec que va ser el teu amic.
–M’estranyaria.
–He de reconèixer, tanmateix, que gràcies a que em van robar ara sóc viu.
–I això?
–L’endemà del robatori vaig decidir tornar a Schokoladentortestadt, però quan portava caminats un parell de kilòmetres em van assaltar els de la secta. Em van emmordassar i em van dur al cau on m’has trobat. M’han estat torturant fins ben bé mitja hora abans que arribessis.

La Naja va esperar que el Hörstdu continués parlant i li respongués la pregunta que li havia fet, però l’home va quedar callat.
–I per què dius que ets viu gràcies al robatori?
–Ah! Resulta que es pensaven que jo els havia robat un sac ple d’or i que l’havia enterrat en algun lloc amagat. Per això em torturaven, per saber on l’havia amagat.
–No t’he preguntat això!
–Sí, vols saber perquè sóc viu. Fa mitja hora que t’ho estic explicant. No tens paciència.

Aquell va ser el segon cop que la Naja es va penedir d’haver alliberat al Hörstdu.
–Sóc un espia.
–Un espia? De qui contra qui?
–Del rei Arlenten contra qui pretengui fer res contra el Regne de Mittwoch.
–Després et preguntaré alguna cosa més sobre això –va dir la Naja amb una tranquil·litat que posava nerviós–. De veritat que és molt interessant. Espies, reis, conspiracions. Buf –va afegir sense cap mena de sentiment–. És interessantíssim –de cop, la Naja va pujar la veu molt, molt i molt–. Però em pots dir per què el fet que et robessin fa que siguis viu!
–Però si ja t’ho he dit! –va dir el Hörstdu empipat–. Sóc un espia. Si hagués tingut la bossa que em van robar, els del Secta haurien vist que sóc un espia. Després d’una setmana de tortures van acabar creient gairebé del tot que els deia la veritat sobre l’or robat. Perquè era veritat! I llavors em van continuar torturant però sense ganes, com si no fos més que rutina. Però si haguessin sabut que era un espia no m’haurien cregut, m’haurien continuat torturant i potser ara en comptes d’un home seria un puzle.
–No costava tant, oi?

Es va fer el silenci una bona estona per dos motius. Un d’ells era que havien d’estar atents per si venia algú per alguna banda. L’altre, perquè no tenien ganes de barallar-se fins la mort.

El cel s’enfosquia poc a poc. Els núvols cada cop eren més grisos.
–Ara que ho penso –va dir el Hörstdu –. Estic en deute amb el lladre. I pel que van dir els torturadors, els havia arribat una descripció diferent de la meva. Crec que un parell o tres van marxar per a cercar-lo. A veure… la descripció que vaig sentir deia… que era alt i ros, no molt atractiu, però tampoc lleig, més escanyolit que no pas fort i amb poca pinta de tenir gaire diners.
–Pot ser qualsevol. Però reconec que el meu amic s’hi ajusta.
–Tenint en compte que també em va robar a mi… L’he de trobar abans que ells i avisar-lo. I també he d’avisar al rei Arlenten.
–Viu a Kirschlikör. Jo vaig cap allà.
–T’hi acompanyo. A veure si pel camí trobem un colom.

Durant el trajecte el Hörstdu va explicar a la Naja el que havia de comunicar al rei. La Secta Ncdnld s’encarregava de captar homes i nens per a un exèrcit secret. On era l’exèrcit? No ho sabia. Què volia aconseguir l’exèrcit? Tampoc. A més, realment no en tenia proves, però era el que havia deduït dels comentaris que havien anat fent els torturadors entre cop de fuet i pessic als mugrons.

Van arribar a un cruïlla. Un camí duia al sud i l’altre continuava cap al Clar de Serps del Bosc de la Vella. Al fons del camí del sud dues figures humanes s’apropaven. Abans que els veiessin, la Naja i el Hörstdu es van amagar darrera d’uns arbustos.
–I què farem amb el tal Hörstdu? L’hauríem de matar, no? –va dir una de les figures.
–Sí, però ara que sabem que és un espia, hauríem d’esbrinar què sap –va dir l’altra.
–Espero que el Robiq hagi trobat al lladre de veritat. Si no, ens castigaran a tots. Encara tinc problemes per anar de ventre. I ja fa mig any de l´últim cop que ens van castigar! –va dir la primera figura mentre s’allunyaven d’on s’amagaven la Naja i el Hörstdu.

Les dues figures van girar pel camí que duia al cau.
–Per les veus diria que aquests dos són els que em pegaven sense ganes –va comentar el Hörstdu mentre ell i la Naja sortien de l’amagatall –. Afanyem-nos. Em sona que el Robiq és el més fill de puta –va dir. Però s’ho va repensar – No, el més fill de puta és el que manava.

Van seguir caminant fins que van arribar al Clar de Serps del Bosc de la Vella. Allà van fer una petita parada aturada. Va començar a bufar un aire desagradable i els núvols eren tant foscos que semblava que ja fos el vespre. Ràpidament es van repartir el que quedava de líquid verd i van seguir fins la Barraca de la Bruixa.

La Barraca estava igual que quan la Naja havia marxat: semblava a punt de caure i a l’hora semblava que res ho pogués aconseguir. La Carel ja no hi era i la porta estava tancada.

Començaven a caure gotes.

No es podia entrar per la porta ni per la finestra. La pluja va començar a agafar força. Era un pluja que tenia ganes de ploure, que se la reconegués com a pluja. No era un diluvi, però es notava que aquella pluja volia arribar a ser-ho.
–A les cases de les bruixes només s’hi pot entrar si una bruixa t’obre la porta –va dir el Hörstdu.
–Jo hi he passat l’última nit.
–Sí, però ara la bruixa no hi és, oi?
–Tens raó.

Es van aixoplugar sota un om enorme i frondós. No és que fos perfecte, però els va semblar que es mullaven una mica menys. O més a poc a poc.
–Tens família? –va preguntar el Hörstdu.
–Sí –va dir la Naja –. Bé, ja no. Els meus pares van morir fa anys i el meu germà fa poc.
–I a què et dediques?
–Tu tens família? –va ignorar-lo la Naja.
–Sí –va dir el Hörstdu sense insistir –. El meu pare recull vímet dels salzes i després, amb la meva mare, fan cistells. El meu germà gran els ajuda. La meva germana petita encara és massa petita. I també vaig tenir dos germans més, que van morir d’una grip.

La pluja no escampava però xerrar els ajudava a no pensar-hi. I també a no pensar que si agafaven un refredat potser moririen.
–Vaig començar a treballar pel rei Arlenten una mica abans de la Caravana de la Dragona. La Phaseolus no em va escollir i de vegades penso que si ho hagués fet potser ara seria mort.
–Però haurien posat el teu nom a una cervesa o a una torre del Palau Reial.
–Crec que prefereixo seguir viu.
–I com és el rei Arlenten? Vull dir… el vaig veure a la festa de l’esturió i la truita, però no sé com és ell de tu a tu.
–Ah! És molt trempat. I molt intel·ligent. Li agrada molt estar amb la gent de qualsevol classe mentre sigui bona gent. Fins i tot, diu que té guàrdies al palau més per tradició que per una altra cosa. Crec que si al món hi hagués menys fills de puta, el rei Arlenten diria que casa seva és casa de tots i que hi entréssim quan volguéssim.
–Oh! –va exclamar la Naja.

La noia va començar a caminar sota la pluja fins la porta de la barraca. El Hörstdu la va seguir.
–Què passa? –va preguntar el xicot.
–Oh!

La Naja s’havia posat nerviosa. Somreia i a l’hora movia els braços mentre pensava.
–Digues. Què passa?
–Ja ho tinc! –va dir la Naja. Es va relaxar –. És una pena que no puguem entrar, perquè si entréssim podria fer més líquid verd.
–Ah, sí?
–Sí, i podria preparar un beuratge que et curaria totes les ferides.
–I com?

La Naja només va somriure.
–No fotis que ets una bruixa!

La Naja va somriure encara més.
–Per això no m’has dit a què et dediques! Ets una bruixa! –va dir l’espia –. Ha! Ha! Ja ho diu el rei que serveixo per a investigador.

La Naja va atansar la mà dreta al pom de la porta de la barraca. I va obrir la porta.
–Com ho has fet?
–Perquè sóc una bruixa –va contestar la Naja picant l’ullet.

Van entrar. La Naja va cercar esca mentre el Hörstdu posava troncs i branques a la llar. Quan la noia va trobar l’esca, va començar a encendre foc.
–No ho entenc. Com has pogut obrir? Abans no has pogut!
–Perquè abans no era una bruixa.
–Com?
–T’he mentit. No sé fer res del que he dit. Però tu m’has fet bruixa pensant… no, creient que ho sóc.
–I només per això has pogut obrir?
–Sí, perquè la Carel em va dir que una casa de bruixa és la casa de totes les bruixes. A més, ella em volia fer la seva aprenent, o sigui que en dec tenir fusta.
–La Carel? La Carel Cadirabuida?
–Sí.
–És molt amiga del rei! A ella li vaig comprar els calçotets!

Van deixar que el foc els eixugués mentre una olla bullia amb aigua i quatre trossos d’animals dessecats. Mentrestant, la pluja va marxar cap a una altra banda, desitjant que la nova localització fos més propicia per a fer realitat els seus somnis més humits.

A la mateixa taula en la què aquell mateix matí havia esmorzat amb la bruixa, la Naja va servir dos plats de caldo. Era calent, tenia color de caldo i tenia gust a ranci. Però l’escalfor del beuratge els va reconfortar.

Quan ja acabaven de menjar van sentir uns lladrucs enfurismats, llunyans. I al cap de poc, es van tornar a sentir, però una mica menys llunyans. Els lladrucs anaven acompanyats de crits.
–Aquestes veus… –va començar a dir el Hörstdu aixecant-se.

Es va apropar a la finestra. La Naja també. Des d’allà van veure dos animals que semblaven gossos. La Naja va pensar que potser eren gossos creuats amb algun animal salvatge enorme. O potser un ésser mitològic. O amb un carruatge de càrrega. No deixaven de mostrar els ullals afilats i tenien els ulls inflats de sang. Cadascun d’ells anava lligat amb dues cordes. Cadascuna de les quatre cordes duia al seu extrem un home. Un d’ells duia unes calces a la mà.
–Són de la Secta. Els de la dreta són els d’abans i els de l’esquerra em sembla que els vaig veure el primer dia.

Els animals i els seus amos van aturar-se davant de la porta.

Toc-toc-toc.

I després… TOC-TOC-TOC!

Pots llegir el quart capítol aquí

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/snake-serpientes-cobra-1247053/

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *