Pell de serp (II)

snake-1559992_1280Pots llegir aquí el capítol anterior.
Era ben clar que la bruixa era una bruixa perquè duia un barret de bruixa i anava vestida amb roba feta de pedaços. Les arrugues i el caminar cansat deixaven clar que era vella.

La bruixa duia un farcell penjat d’un pal que recolzava sobre l’espatlla. Es va acostar a la Naja, per a veure-la millor.
-No és un bon lloc ni una bona hora per a què una joveneta romangui sola –va dir la bruixa amb veu gastada.
-Espero algú.
-I aquest algú vindrà?
-Crec que sí.
-Ho creus o ho desitges?
-Senyora, si el que vol és que em posi a plorar és que no em coneix.
-Noieta, si em tractes de senyora és que no em coneixes tu a mi.
-Amb tots els respectes, vostè ja té una edat en què deu haver tingut set o vuit fills.
-Amb tots els respectes, tu ja en podries haver tingut dos o tres. I, ja que hi sembles interessada, et diré que jo no he tingut mai fills.
-Ell em va prometre que vindria.
-No et refiïs d’algú que acabes de conèixer.
-Però ell… Escolti, com ho sap que l’acabava de conèixer.
-Perquè sóc una bruixa.
-No em convenç.

La bruixa va somriure complaguda.
-Perquè si sabessis on trobar-lo ja hi series. A més, no vindrà.
-I això, com ho sap?
-Perquè ets una noia preciosa. Si un home sabés que l’esperaries aquí portaria dies esperant-hi ell.
-Però si sóc lletja.
-Tants cops t’ho ha dit algú que no t’estimava que t’ho has cregut? En el fons saps que tinc raó.
-I què faig ara?
-Tens tres opcions. La primera és quedar-te aquí i donar gràcies a l’Univers si demà no t’han menjat els llops. La segona és torna a casa teva, però no hi vols tornar. La tercera és que vinguis amb mi. Podràs passar la nit a cobert i demà ja decidiràs amb calma.

La Naja s’ho va pensar.
-Sembla que vulgui que triï la tercera opció. No hi ha llops en aquest bosc i no pot saber si vull o no tornar a casa.

La bruixa va tornar a somriure.
-Quan deia llops no em referia als animals, si no a uns animals que es creuen persones, si em vols entendre. I que no vols tornar a casa ho sé.
-Com ho sap?
-Perquè sóc una bruixa. Va, no, perquè m’ha arribat la notícia que una noia ha clavat un ganivet a l’ull del seu germà i ha marxat corrent i, quina casualitat, la descripció que m’han donat encaixa molt bé amb tu.

La Naja es va aixecar i es va apropar a la bruixa, rígida per a semblar més alta del que era. I amb una veu una mica més greu i amenaçadora li va dir:
-I si li dic que la dona que cerquen sóc jo?
-Fantàstic! Tinc la sensació que aquell home intentava fer alguna cosa que el faria ser menys home i que la noia ho va impedir. Llavors ets tu?
-No.
-Bé, doncs llavors no he de tenir por. Vens amb mi?
-Vostè m’ha dit que no em refiï d’algú que acabo de conèixer.

La bruixa va riure però no com si fos una bruixa malèvola a punt de llençar a la marmita quatre gotes de sang menstrual d’unicorn verge. No. Va riure com una noieta de deu anys a la que acaben de prendre el pèl i li fa vergonya.
-Sí, ho he dit. Però vens?

Al cap de vint minuts van arribar a una barraca feta de pedra amb unes esquerdes tan grans que tot indicava que si s’aguantava dreta havia de ser gràcies a algun sortilegi. Al costat hi havia un carro petit que podria tirar un poni o una persona. La bruixa va encendre un parell d’espelmes i la Naja va poder veure millor un bon grapat de palla i un munt de pots plens de líquids de colors estranys. Del sostre penjaven parts d’animals i herbes.
-Em dic Carel Cadirabuida –va dir la bruixa.
-Jo em dic Naja Zweiflüsse.
-Hauràs de dormir al costat d’una bruixa vella sobre un llit de palla, si hi estàs d’acord. Per sopar tenim una mica de caldo –va dir mentre encenia la llar de foc. –I una mica de formatge, també. Pots deixar els pots que hi ha sobre la taula al prestatge del fons?
-Què hi ha dins els pots?
-No crec que ho vulguis saber.
-Sí que vull saber-ho.

La bruixa va somriure.
-Ara no t’ho explicaré, però t’ensenyaré una cosa. Agafa el pot amb el líquid verd i serveix-ne un got. Els gots són a l’armari que tens davant. Després agafa el pot amb el líquid negre. I deixa caure una gota negra al got amb líquid verd.

La Naja va seguir les instruccions. Quan la gota negra va tocar el líquid verd, aquest va perdre el color i es va tornar transparent.
-S’ha transformat en aigua?
-Sí. Tens set?

La Naja s’ho va pensar.
-No.

La Carel va agafar el got i se’l va beure.
-Has fet bé i malament a l’hora. Has fet bé no refiant-te. Efectivament no s’ha transformat en aigua, continua sent el líquid verd però sense ser verd. I has fet malament perquè aquest líquid que abans era verd el que fa és treure el cansament en cosa de cinc minuts. El que hi ha als altres pots no és tant bo, però això ho deixarem per un altre dia, si et sembla.

L’endemà, la Naja es va despertar amb palla per tot arreu. La Carel estava preparant cafè (l’olor era de cafè, el color també) en una olla.
-Bon dia, això és cafè o un beuratge mortal?

La Carel va riure.
-Cafè, cafè, dona. No tot el que hi ha aquí són coses estranyes.

La Carel va servir un cafè a la Naja i van seure totes dues al voltant de la taula.
-Llavors, vols quedar-te aquí i ser la meva aprenent de bruixa?
-Què? No. Per què hauria de ser aprenent de bruixa?
-Perquè crec que se’t podria donar bé.
-Suposo que gràcies. Però vostè se’n va, oi?

La Carel va somriure.
-Què t’ho fa pensar?
-No va desfer el farcell, per exemple. I ha recollit gran part dels pots i no són aquí dins, o sigui que suposo que són al carro de fora. I –la Naja va intentar fer-se la interessant –el seu nom és Carel Cadirabuida, que no és un nom mittwochià, més aviat és plinsià. Vostè tot i que parla molt bé el mittwochià no és pas d’aquí. Segurament aquesta casa no és seva.
-Totes les cases de bruixa són de totes les bruixes. Pel demès tens raó en tot menys en el farcell. I això és perquè l’anava a obrir ara.

La Carel es va aixecar, va agafar el farcell i el va deixar al centre de la taula lentament. La Carel va mirar la Naja que, per la seva banda, va mirar la Carel. Poc a poc, la bruixa va desfer el nus del farcell.
-Preparada?
-Fa mitja hora.

Somrient, la Carel va obrir el farcell. Sobra la tela estesa i havia el que semblaven peces de roba molt petites, en el sentit que tenien poca roba.
-Calçotets?
-Ja els coneixes? Sí, són calçotets per als homes i calces per a les dones. En tinc de diferents mides.
-Els calçotets i les calces són màgics?
-No, però estan de moda. Les bruixes també necessitem diners. Ja coneixies aquesta peça de roba?
-És que l’home que havia de venir ahir em va donar els seus calçotets.
-Nets, espero.
-Sí, no els havia fet servir mai.
-Encara el vols veure?
-Sí. Crec que aniré a Kirschlikör, em va dir que vivia allà.
-Podem aprofitar que tens una penyora seva i saber exactament on és.
-Com?
-Deixa’m els calçotets.

La Naja va treure els calçotets del seu farcell i els va donar a la bruixa. La Carel va enganxar els calçotets d’una pota d’àguila que penjava del sostre i va tancar els ulls.
-Llocs, tenebres, silencis –va dir la Carel amb veu solemne. – Homes, dones, éssers. Gira, volta, avança. Camí, origen, destí.

Els calçotets es van moure sense que la Naja sentís ni la més lleugera brisa. La Carel va obrir els ulls i la cara ambigua es va tornar en una cara seriosa.
-Cap allà –va dir la Carel somrient, assenyalant la direcció contrària a la que assenyalaven els calçotets.
-Els calçotets assenyalen cap a l’altra banda.
-No funciona així. La penyora rep l’energia del lloc on és el seu amo i com que ve d’allà, marca cap a l’altre costat. I ja t’he dit massa coses si no vols ser la meva aprenent.
-I és molt lluny?
-Ui, tinc la trigonometria una mica rovellada, però per crec que a un dia i mig a peu.
-Si surto ara, el podria trobar demà a la tarda.
-Sempre hi quan no es mogui d’on és.
-Si es mou, aniré a Kirschlikör.
-D’acord, doncs ves en direcció sud-est. I si no és allà, Kirschlikör et quedarà al nord, i una mica a l’oest, però no tant com aquesta barraca.

Després de donar les gràcies per tot a la Carel i de tornar a ficar els calçotets al farcell, la Naja va sortir de la casa. Quan ja marxava, la Carel la va aturar i li va regalar unes calces i li va donar una bota d’aigua verda. La Naja va dirigir-se en direcció sud-est fins que al cap de cinc minuts es va aturar. Va girar enrere fins la casa de la bruixa i es va amagar. Des de darrere d’uns arbustos la Naja va veure com la Carel acabava d’omplir el carro petit, l’agafava amb les dues mans i com si d’un ase es tractés va posar rumb a l’est.

Quan va sentir que ja era segur sortir de l’amagatall, la Naja va començar a caminar en direcció nord-oest. És allà on havien assenyalat els calçotets. I l’angle era bastant pronunciat, o sigui que devia ser més a prop del que deia la bruixa si, com pensava la Naja, la Carel només deia la veritat a mitges. O a l’inrevés. O, és igual, ho intuïa.

En cap moment va tenir la sensació que el camí se li fes llarg, però poc a poc s’anava cansant. Per sort, tenia la il·lusió de trobar el Käse i això l’empenyia a seguir caminant. Segur que hi havia una bona explicació per a no haver aparegut a l’hora acordada.

Poc a poc el camí s’estretia i pujava lleugerament. Començava a fer un pendent que denotava l’inici d’una muntanya. La Naja va fer un breu descans i va beure una mica d’aigua. En cinc minuts estava totalment refeta i va posar-se en marxa.

Va continuar caminant però un senyal a la paret de la muntanya la va fer aturar-se. Era un símbol gravar a la roca nua: un pal amb dos semicercles, com si el pal d’una P s’ajuntés amb el d’una d, tallat pel mig per un segment en diagonal. I a sota, a terra, hi havia una obertura. Va ajupir-se i es va adonar que era una mena de cova. Per l’obertura hi cabia una persona estirada a terra. S’hi sentia un soroll. Potser eren rat-penats? No. Semblaven crits d’auxili d’un home. Seria el Käse?

La Naja va treure el collaret de la seva mare del farcell i, amb el collaret a la mà, va ficar-se dins la cova. La perla del centre del collaret brillava. Així va veure que deu metres més endavant la cova creixia cap amunt fins que va poder posar-se dreta. Els crits havien cessat. La Naja es va posar el collaret.
-Käse? –va cridar la Naja.

No va obtenir resposta.
-Käse? –va insistir.
-Auxili! –li va semblar que sentia.

La Naja va seguir caminant, fins que al fons, va veure un home lligat de peus i mans amb unes cordes que estaven agafades a uns grillons clavats a la paret. Tenia una caputxa al cap i l’havien torturat. Estava nu de cintura en amunt i els pantalons estaven gastats i bruts.

La Naja li va treure la caputxa.
-Tu no ets el Käse!
-No, em dic Hörstdu Bursche. Tu no véns a torturar-me, oi?

La Naja va veure que a l’home li sagnava una ferida al pit, probablement ocasionada per un cop de fuet. Va deixar el farcell a terra i el va estendre. Va deslligar les cordes de mans i peus del Hörstdu. Va agafar les calces i va taponar-li la ferida.
-Moltes gràcies, dona. Però no ens podem quedar gaire estona aquí dins. Potser tornaran.
-Qui?
-Els… –el Hörstdu no va acabar la frase, sorprès. –Ei! Aquests són els meus calçotets!

Pots llegir el tercer capítol aquí

La imatge que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/snake-taipan-interior-amenaza-1559992/

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *