Pell de serp (I)

serp1La festa d’esturió i la truita de Schokoladentortestadt, la capital del Regne de Mittwoch, ja feia estona que havia començat. Adornaments de tots els colors penjaven de costat a costat dels carrers, flotant sobre taules llargues. Els crits d’home i dones, nens i nenes, es barrejaven amb la cervesa i la música i la flaire del peix a la brasa i les patates al caliu. Tots els schokoladentortenstadtians, i molta gent de fora, llogarrets, masies, poblets minúsculs de la vora compartien l’alegria de no haver-se de preocupar per res. Almenys fins que despertessin l’endemà havent de treballar amb ressaca.

Davant del Palau Reial, a la plaça principal de la ciutat, la taula més il·lustre de Mittwoch va fer silenci. El rei Arlenten, que seia entre la dragona Phaseolus i el seu escuder Hans, s’havia aixecat.
–Estimats mittwochians, –va començar a dir el rei Arlenten –les cerveses que esteu tastant són el resultat d’anys de feina i mereixen tenir noms propis. En honor als companys de la Caravana de la Dragona que van morir en la seva missió, les cerveses es diran Ottakringer i Moritz. I les torres de la façana del Palau Reial es diran Torre del Gerhard i Torre del Thomas. I les seves famílies de cadascun rebran cent monedes d’or, tot i que ni l’or ni l’honor són suficients.

Els que havien parat atenció van aplaudir fins que el rei va tornar a seure i després van seguir menjant.

En una taula que feia quinze metres, a la vora de la plaça, la Naja Zweiflüsse gaudia d’un esturió mentre les veïnes que l’acompanyaven discutien sobre quina de les dues ensabonaria el noi més atractiu o més fort o amb més diners (o tot a l’hora) mentre bevien i bevien. Quan va acabar-se el plat, la Naja va aixecar la mirada i es va adonar que a l’altra punta de la taula ella era l’objecte d’una altra mirada. Era d’un noi no molt atractiu (però tampoc lleig), més escanyolit que no pas fort i amb poca pinta de tenir gaire diners. I la mirava. I ella el mirava. I ell va somriure. I ella va somriure sense saber per què i després va baixar la mirada cap a l’espina pelada del plat.

Els músics de la plaça principal van començar a tocar cançons de ball animades i molts dels homes que ja havien acabat de sopar van treure a ballar algunes dones. Les veïnes de la Naja van començar a repassar els homes lliures que s’anaven aixecant, posant cara de fastig quan se’ls apropava algun home que no semblava adir-se a les seves expectatives i somrient com imbècils en cas contrari.

L’home que havia creuat la mirada amb la Naja es va aixecar i va caminar fins la noia. Les veïnes es van indignar en adonar-se que ell ignorava les seves mirades de menyspreu i fastig burleta.
–Vols ballar? –va dir el noi somrient mentre allargava la mà a la Naja.

Potser perquè era un dia diferent a la resta de dies grisos, potser per l’efecte de la cervesa (la Moritz? L’Ottakringer? Importava?) o potser per aquella cicatriu que baixava de l’ull a la boca del noi, la Naja va donar-li la mà i es va aixecar.

Van anar corrent cap a una rotllana i van començar a girar. I ara es separaven i es feien parelles i la noia passava fent mitja volta sota el braç del noi. I ara canviaven de parella i repetien la coreografia seguint el ritme. I van canviar de parella una altra vegada, i una altra i una altra i tornaven a ballar junts mirant-se els ulls sense deixar de somriure. I no hi havia res més al món que ells dos en una dansa gràcil i fluïda, com si un somni boirós hagués ocultat la resta, com si la resta no hagués existit mai.

La cançó va acabar i els ballarins van aplaudir els músics. La Naja i el noi van començar a caminar pels carrers de la capital mentre naixia una nova cançó.
–Feia temps que no ballava –va dir el noi.
–Jo ballo cada dia. Diuen que qui balla els mals espanta.
–No diuen “qui canta”?
–Depèn de qui ho digui.
–Suposo que sí –va dir el noi rient. –També diuen que més val talent que pa de forment.
–I què vol dir?
–No ho sé. La gent diu coses molt rares.
–Sí, com les veïnes que m’han acompanyat. Es veu que ara s’ha posat de moda posar-se unes peces de roba que van per dins de la roba normal. Es veu que és una moda que ve de Plins.
–Ah, sí! Ara hi ha homes que porten calçotets i les dones, calces. Mira, jo tinc uns calçotets aquí.

El noi va treure uns calçotets de cotó de la butxaca i els va ensenyar a la Naja.
–Oh! No n’havia vist mai cap.
–Te’ls regalo. No me’ls he posat mai. No acabo d’entendre’n la utilitat.
–Moltes gràcies –va dir la Naja agafant els calçotets i estenent-los per veure’ls bé. –Jo tampoc no porto calces. Suposo que quan fa molt de fred deuen ser útils.

La Naja va guardar aquella peça de roba exòtica en una butxaca gairebé invisible de les faldilles.
–Podria ser. Quan faci fred potser et demano que me’ls deixis.

Van caminar una estona més sense dir res. En la incomoditat del silenci (perquè tot el xivarri dels centenars de persones cridant embriagades els era completament aliè) els seus ulls es cercaven tant com s’esquivaven, en dues lluites paral·leles entre la vergonya i la decisió.
–Com et dius? –va acabar preguntant la Naja.
–Käse Mandel i tu?
–Naja Zweiflüsse. Ets de Shokolandentortestatd?
–No, sóc de Brathähnchen però visc a Kirschlikör. I tu?
–Sóc d’Eintopf. A què et dediques?
–Faig feines aquí i allà, on em criden, perquè sé fer una mica de tot.
–Jo només sé fer totes les feines de casa, cuidar de l’hort, escorxar animals i fer teatre. Quan van morir els pares, el meu germà va començar a treballar fora de casa.
–Escorxar animals…
–Sí, els porcs són una mica complicats, però molt útils. Una vegada –va començar a dir mig rient –vaig fer una llonganissa i en comptes de fer servir els budells vaig posar la vianda dins d’una pell de serp. El meu germà té pànic a les serps i quan se la va trobar penjada a la cuina va caure de cul a terra.

Van riure.
–Suposo que no li va fer gràcia.

La Naja va deixar de riure de cop. Passats uns segons va tornar a mostrar el seu somriure.
–És igual, va ser divertit.

Sense adonar-se’n van arribar a la porta de la muralla. Allà eren sols (de veritat) i es van aturar. Quatre ulls que eren somriures es van mirar dos a dos. Una estranya força feia que els ulls (i els llavis) fossin cada cop més a prop. I més a prop.
–Naja, marxem! –va sentir-se de lluny.

Dues solterones treien el cap al capdamunt del carrer.
–Són les veïnes?
–Sí. Crec que he de marxar.
–Llavors és un adéu.

La Naja estava trista però va tornar a somriure.
–I si ens trobem d’aquí a 2 setmanes, a les 12 del migdia al Clar de Serps del Bosc de la Vella? Saps on és?
–Sí i sí.

Les veïnes ja eren molt a prop.
–Quedem així. Vés-te’n abans que les hagis de conèixer!

El Käse va donar-se la volta i va marxar, no sense deixar de mirar enrere una última vegada. I unes quantes últimes vegades més.

Les tres dones van anar a buscar el cavall i el van enganxar al carro. La veïna més imbècil conduïa i la Naja i l’altra veïna seien al darrere. Durant el trajecte, la Naja es va assabentar que la més imbècil havia intentat fotre mà a un home. L’home no havia oposat resistència, però la seva muller sí. La veïna menys imbècil va trobar que era adequat marxar demostrant així que era la llesta de la parella d’imbècils. D’altra banda, les veïnes van aprofitar per fer preguntes a la Naja, que encara en un núvol, i la noia va respondre encantada. Les veïnes van prometre no dir res al germà de la Naja.

Dos dies més tard, la Naja Zweiflüsse era a casa seva escombrant el menjador. La seva ment era més lluny, ballant amb el Käse. Va sentir que la porta s’obria i va veure el seu germà entrant.
–Hola, Muridœ! Ja has…

Un tomàquet va estampar-se a la cara de la Naja.
–No tornaràs a veure aquell home.
–Què? –va dir la Naja traient-se el tomàquet dels ulls.
–El que has sentit! –va cridar amb totes les seves forces el Muridœ. –Tu no necessites cap altre home! Ja em tens a mi! I neteja aquest merder!

El Muridœ va pujar a anar a la seva habitació i va tancar. La Naja va començar a plorar. De cop es va adonar que portava molts anys aguantant un malparit a qui, en el fons, estimava només perquè era el seu germà. I també es va adonar que si algun cop havia pensat a marxar, no ho havia fet perquè pensava que necessitava el seu germà. Ara, però, s’havia obert una altra possibilitat.

El dia que la Naja i el Käse havien quedat per trobar-se, la Naja va omplir un farcell amb un recanvi de roba, un collaret record de la seva mare i els calçotets del Käse. El Muridœ tornava a ser fora, a fer vés a saber què i la noia va pensar en deixar-li una nota. Una serp al llit seria més divertida, però no n’havia trobat cap. I tampoc no va escriure cap nota: no valia la pena.

Abans de marxar va adonar-se que tenia gana i es va preparar unes salsitxes que va menjar amb fruïció. Va deixar el plat i els coberts a taula, bruts. Un petit acte de rebel·lia abans del gran acte d’ídem. Es va aixecar, va agafar el farcell i el Muridœ va entrar per la porta.
–Què fas?

La Naja no se l’esperava. De cop va tenir por. Podia mentir i esperar un altre moment per marxar –per escapar– o podia ser forta i dir la veritat.
–Me’n vaig.
–I una merda!

El Muridœ va treure’s el cinturó i va fuetejar la cama esquerra de la Naja, que va intentar sense èxit no cridar.
–Tu no te’n vas d’aquí –va dir el Muridœ lentament. –Tu ets meva.

La Naja plorava. El Muridœ es va calmar completament. Es va calmar massa.
–Veig que hauré de fer una cosa que no sabia quan acabaria fent.

La Naja el va mirar atemorida.
–Des que vas tenir la teva primera sang que hi dono voltes.
–No.
–Per què?
–Perquè som germans!
–Els germans s’estimen. L’amor té moltes formes.
–No. No, si us plau, no.

El Muridœ es va treure els pantalons i el que va veure la Naja no ho volia veure.
–No, si us plau.

El Muridœ va intentar agafar la Naja per la cintura però ella va apartar-li els braços. La Naja anava retrocedint i el seu… no, allò no era un germà. El malparit se li acostava més i més. Fins que la Naja va topar amb la taula i no va poder escapar. El Muridœ va agafar-li els braços.
–No!

La va tirar enrere, sobre la taula.
–No!

Amb les seves cames obria les d’ella.
–No!

La Naja intentava moure’s a batzegades però no era prou forta per a alliberar-se del Muridœ, que cada cop estava més enfadat. Quant de temps podria seguir així? Valia la pena resistir-se? Si li deixava fer, podria marxar en un altre moment, oi?
–No!
–Calla!

El Muridœ va deixar-li anar un braç i li va clavar un cop de puny sota el pit que gairebé la va deixar sense respiració. I així la Naja va abandonar la resistència. El membre del Muridœ lliscava entre les cames cercant el seu destí. El Muridœ va intentar ajudar-se amb una mà mentre la Naja intentava agafar aire i la ment l’abandonava.

La ment li va retornar poc després amb olor a sang i el crit del Muridœ. Llavors es va adonar que el seu ex-germà cridava i es duia les mans a la cara i hi havia sang per tot. Ella havia recuperat l’alè i la seva mà dreta encara enlaire empunyava una forquilla amb líquid ocular i sang.
–Filla de puta! –va cridar el Muridœ sortint de la casa. – Un metge! Un metge!

La Naja va agafar el farcell i va sortir de casa per la porta del darrere. I va córrer i va córrer en direcció al Clar de Serps del Bosc de la Vella, pensant que la perseguiria algú. Moriria el seu ex-germà? Una part d’ella esperava que sí. L’altra part també.

Va arribar al Clar de Serps abans de l’hora acordada i va seure a esperar, mig amagada per si de cas. Es sentia alliberada i atemorida. I il·lusionada. Va passar el migdia i el Käse no era allà. Ella va seguir esperant. És difícil saber l’hora en tot moment només per la posició del sol, pensava la Naja per a justificar la tardança del Käse.

I quan el sol ja es ponia, va sentir passes que trepitjaven els branquillons secs. Cada cop més a prop. Però no, no era el Käse. Per sort, tampoc era el Muridœ. Era una dona vella i, jutjant ràpidament, era una bruixa. Jutjant amb deteniment era una bruixa i de les velles.

Pots llegir el segon capítol aquí

La imatge l’he tret de https://pixabay.com/es/europeo-hierba-serpiente-reptil-950565/

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

One comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *