El lladre del Wiener Christkindlmarkt

wienerchristkindlmarkt-alisa-antonEl fred que aquest any ha deixat neu sobre Viena en algunes ocasions provoca un lleuger augment de la venda de ponx als diversos mercats de Nadal escampats per la ciutat. Alguns dels seus visitants s’arreceren del vent al costat de les parades, d’altres prefereixen no aturar-se per mantenir-se calents. Molts duen gorres o barrets, guants i bufandes; orelleres, els més fredolics. Els venedors i venedores, excepte els que tenen la sort de dedicar-se al sector gastronòmic calent, mostren el seu patiment en les cares pàl·lides i els intermitents tremolors. Els turistes fan fotos amb la càmera de vídeo perquè la imatge es congela.

El Wiener Christkindlmarkt no n’és una excepció. En la seva ubicació actual, la Rathausplatz, només té la protecció de la neogòtica Rathaus, que per molt gran i preciosa que sigui no aconsegueix escalfar la plaça. Al contrari, la pedra freda i la reminiscència d’un passat sense calefacció augmenta la sensació de fred.

I és envoltat d’aquest fred, però no gaire, on treballa el Hans Meyer. El Hans té una parada de menjar calent al mercat, on la gent gaudeix de les salsitxes que ell mateix ha fet a partir dels porcs de la seva granja de Hollabrunn. A en Hans li agraden les fires, tot i que reconeix que la vida seria més fàcil si vengués la carn a una empresa; però no creu que els diners compensin les bones estones que li proporciona l’artesania i la tradició. Des que el seu pare i el seu avi el van dur per primer cop a la fira, fa quaranta-dos anys, no s’ha perdut mai la fira de Nadal de Viena.

Cada any, quan prepara les coses per anar-hi, recorda un conte que li explicava el seu avi per aquestes dates, un conte que segons l’avi era completament cert, fins al punt que —deia— va ser-ne espectador. El conte relatava que cada cent anys, des del 1307, un Follet de les Llums de Nadal passava pel mercat d’hivern de Viena que més tard es coneixeria per Wiener Christkindlmark. A més, afegia que ell va veure el follet del 1907 quan amb set anys va acompanyar el seu pare a vendre salsitxes al mercat que llavors es podia trobar a Am Hof.

Potser és un bon moment per explicar que, tot i que tothom creu que els Follets de les Llums de Nadal són els que posen els llums de Nadal al carrer, en realitat el que fan és endur-se la llum d’algunes bombetes que els humans després creiem foses. Amb aquestes llums intenten fer enfollir d’amor la follet de torn, mentre es converteixen en folliaires que, per tant, canten follies, en aquest cas verdes camuflades d’un regust romàntic propi d’adolescents. Alhora, dins el seu cap, esfullen una flor (a ser possible la que més bonica es vegi entre la fullaraca) on els pètals duen escrits hipotètics «m’estima» i «no m’estima», alternativament. I tot això només ho fan per foll… perquè són follets. I perquè fa com a mínim un any que no follen.

El Hans no hi creu pas en els Follets de les Llums de Nadal perquè al segle XV, per dir un segle, no hi havia llums de Nadal. Una altra cosa són els Follets dels Ous de Pasqua. (Follets que, per cert, tothom creu que es dediquen a pintar ous de diferents animals —en concret, dels ovípars—, però en realitat el que fan és menjar-se’ls perquè tenen gana). En Hans hi creu, en aquests, perquè d’ous sempre n’hi ha hagut. Ara bé, aquest any, el 2007, en fa cent que l’avi d’en Hans (que també es deia Hans) va veure el follet i, per tant, toca que els follets facin acte de presència. Sempre que existeixin i que la història sigui certa, fets ambdós que el Hans nega amb una racionalitat exemplar. Clar que, sent justos, el Hans de quaranta-nou anys duu un Kleine Hans de set anys a dins. I, per això, perquè el petit Hans no és tan racional, de tant en tant fa una ullada per si veu alguna cosa estranya. No pas un Follet de les Llums de Nadal perquè ni existeixen ni hi creu. Només alguna cosa. I no ho fa el Hans, sinó el Hans petit, l’arrel quadrada del gran.

D’altra banda, el Ding-Dong Dang-Ding és un Follet de les Llums de Nadal que vol enamorar, encara que només sigui temporalment, la Dring-Drang Drang-Dring, nom que, com el de tots els follets i com tot el seu idioma, no s’escriu amb grafies, sinó en pentagrames; aquesta n’és una burda transcripció humana. Però el Ding-Dong, tímid com és, encara no ha passat de saludar-la quan es troben passejant entre l’herba. A les nits s’avergonyeix de la vergonya que té de dia quan no és capaç de preguntar-li ni l’hora. Perquè ella és la follet dels seus somnis quan somia despert i somiant perd la noció del temps. Una raó més per preguntar-li l’hora, que alhora es converteix en una raó més per posar-se nerviós i, així, no preguntar-li. I fer tard.

Ara bé, com diuen els seguidors del Barça quan guanyen (i obliden completament quan perden), el Ding-Dong pensa que aquest any sí. Perquè aquest any ell és l’Escollit, l’encarregat d’anar al Wiener Christkindlmarkt. Si ho fa prou bé potser els altres follets oblidaran la seva actuació al pessebre vivent de l’any passat. Li va tocar el paper de caganer i va decidir, per demostrar la seva vàlua com a actor, fer una representació realista.

La tasca de l’Escollit —la tasca del Ding-Dong!— és anar a la Fira i robar. No. Robar no és la paraula, potser és millor dir agafar. Sí. Agafar fa més per una tradició que no pas robar. I això que robi agafi serà un regal per a l’Escollida, follet femella que escollirà l’Escollit. Després l’Escollida haurà de decidir intuïtivament per què l’Escollit l’hi ha regalat. Si tot surt rodat, l’Escollit i l’Escollida es casaran, seran feliços per sempre i tindrà una descendència formosa. Per exemple, l’any 1507 en Dalalin Din-Din va regalar a na Dialin Dilan-Dong, coneguda per la quantitat de sèrum de les seves orelles, una espelma. Com que hi havia una bona sintonia entre en Dalalin i na Dialin, ella va interpretar correctament el regal i a hores d’ara la família Din-Dilan encara és famosa per les seves Espelmes Aromàtiques Cent Per Cent Naturals. D’altra banda, si la cosa no va bé els dos implicats es tornen bojos. Això és el que va passar l’any 1707, quan en Triquitrin In va regalar unes tisores de podar a la Pong-Ping Pil-Arin. La intenció d’en Triquitrin era que es convertissin en jardiners però ella ho va interpretar com que s’havia de fer perruquera. Vint-i-un follets van morir aquella nit. Però aquest no és un bon moment per explicar com, adesiara, el poble es va omplir de caps amb uns ulls (els que els conservaven) que expressaven el dolor profund i sorprès de qui és conscient de la imminència de la seva pròpia mort, mentre la sang brollava dels troncs decapitats i la por s’estenia entre els follets. No és un bon moment perquè la història d’El lladre del Wiener Christkindlmarkt és una història entranyable i a les històries entranyables, la gent no se la va assassinant a tort i a dret mentre se li talla lentament el coll amb unes tisores. I millor que no digui res sobre la manicura a cops de destral.

Com que avui és l’últim dia de fira el Ding-Dong decideix que és un bon moment per anar-hi. Abans també era un bon moment, però ara ja és tard per anar-hi ahir i, a més, demà serà un mal moment perquè no hi haurà fira i, per tant, no s’hi podrà anar. O sigui que, vist en perspectiva, no tan sols és un bon moment sinó que és el millor que té ara mateix. A més, avui tanquen més d’hora, a les disset, i en conseqüència no es pot entretenir.

L’enorme quantitat de gent que passeja pels carrerons que queden entre les parades mira més que no pas compra. La majoria d’assistents el que volen és arribar a una parada de ponx calent, demanar un ponx calent i prendre’s el ponx calent. Alguns es miren els pessebres perquè potser pensen a canviar el que tenen a casa. D’altres encara no saben què regalar i decideixen anar parada per parada cercant una musa que els digui «compra-li això mateix i si no li agrada que s’hi posi fulles. I després busca una parada de ponx calent».

De cop i volta d’una parada on venen articles de regal relacionats amb cerveses en desapareix una espelma que té forma de gerra de cervesa. La dona que regenta la parada no triga a avisar seguretat per dir-los que algú està robant objectes, probablement un lladre. Poc després els agents de seguretat reben un avís similar d’una venedora de penjolls. Més tard el d’un home que ven barrets. L’equip de seguretat decideix trucar a la policia.

Just quan arriben dues persones vestides de Polizei, el Hans torna a la feina després d’haver-se pres un ponx calentó en una parada propera. Segons després de posar-se davant del taulell, un home de trenta-cinc anys li demana un Riesen Hot Dog. «Amb Ketchup i mostassa?» «Només mostassa». L’home de trenta-cinc anys es gira per parlar amb la noia de també trenta-cinc anys que es vol lligar. Mentrestant el Hans prepara l’entrepà.

Quan el té preparat el deixa sobre la barra. I en un no-res l’entrepà desapareix. En Hans es frega els ulls per intentar tornar a veure aquell follet (de les Llums de Nadal) borrós que s’ha endut el Riesen Hot Dog. Llavors l’home de trenta-cinc anys es gira i, en veure el Hans perplex, li pregunta si es troba bé. «Ah, sí, sí. Mmmm. Ah. Ara surt el Riesen Hot Dog. Ahhh».

Mig hipnotitzat el Hans torna a preparar un entrepà de salsitxa, i es pregunta si s’està tornant boig. Com un autòmat deixa el nou entrepà davant del client. El client paga. Decideix tornar a sortir un moment a fumar una cigarreta. «Però si acabes de sortir!» «Sí, però és que he vist un… És que no em trobo bé».

Fora es troba els policies. Aquests li pregunten subtilment si ha vist res estrany com, per exemple, algú que robés de les botigues. Ell diu que no però afegeix, en un intent d’esborrar el follet de la seva ment, que a ell li han robat un Riesen Hot Dog. Els policies se’l miren, es miren, se’l tornen a mirar. I en veure la mala cara del Hans (i sentir l’olor del ponx) decideixen marxar. «Ja li direm alguna cosa si atrapem el lladre de salsitxes (hi, hi, hi)».

El Ding-Dong torna a la velocitat dels follets (o sigui, follat) cap al poblat follet. Entre tanta herba és molt difícil de trobar un poblat follet, però només cal veure la llum invisible de l’Espelma Aromàtica Cent per Cent Natural que utilitzen de far. Un cop allà convoca a tots els altres follets per anunciar que ja ha anat al Wiener Christkindlmarkt. No es triga a fer una rotllana al voltant del Ding-Dong. És el moment de dir qui serà l’Escollida. És a dir, de pronunciar —o cantar— «Dring-Drang». Llavors l’Escollit i l’Escollida se’n van cadascú a casa seva i els follets mascles treuen les llums de Nadal que haurien d’enamorar les seves estimades. Enlluernar-les. I, a poder ser, escalfar-les.

L’endemà al matí, el Ding-Dong i la Dring-Drang es troben perquè ell li faci el regal en la intimitat. El regal està cobert per un tros de roba quan la Dring-Drang arriba al lloc acordat. Es miren als ulls cansats de no haver dormit en fer créixer l’emoció que ambdós intenten inútilment reprimir. «Dring-Drang», diu el Ding-Dong, «aquest és el regal que t’ofereixo». I ràpidament aparta el tros de roba i la Dring-Drang observa el Riesen Hot Dog. El Ding-Dong espera que ella interpreti correctament el regal i que no es pensi que vol que munti una granja de porcs. Per reforçar la idea li diu: «es menja…»
El Hans no ha dormit en tota la nit. La imatge fugaç d’un follet li ha quedat gravada, com ha quedat gravada en forma de tatuatge olorós la seva aroma de salsitxa bullida en els seus rebregats llençols. Sap que va ser un moment màgic impossible d’oblidar. «Un follet! L’avi no m’enganyava. Necessito dir-ho a algú. A la meva dona potser. Sí, ella és la més indicada, ella no em prendrà per boig. Sí, li ho explicaré aquesta nit després de regalar-li el penjoll i el barret en la tènue llum de l’espelma amb forma de gerra d’Ottakringer». Ara ja es sent millor.

I millor es sent, encara, quan comencen a sonar les campanes de la Votiv Kirche, que amb inherent puntualitat diuen: «Ding-Dong Dang-Ding i Dring-Drang Drang-Dring». Són les vuit del matí del dia de Nadal.

Relat escrit l’any 2007.

La fotografia ha sortit d’aquí: Unsplash (Alisa Anton)

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

2 comments

  1. Elfreelang says:

    noi m’has deixat ding dong o dring drang una gran història plena de follets i tradicions ….literatura que crea mons nous a cops de mots originals,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *