El somni dels dracs (V)

puzzle-587821_1280Pots llegir aquí el capítol anterior.

Amb un total de tres mil cinc-cents vint-i-tres habitants, sense comptar-hi les cabres, Reemto era la segona ciutat més gran de Plins. No hi havia cap castell i, per tant, no hi havia masmorres. El més semblant a una cel·la era una habitació sense clau en la que els guàrdies depositaven el borratxo de torn. Tenia un llit, espelmes, latrina i una finestra enorme per a què el despertar fos més plàcid i natural. Era millor que la majoria d’habitacions de qualsevol casa de la ciutat.

El que sí que tenia Reemto era una plaça. Els dimecres hi disposaven el mercat, en el que els habitants dels pobles veïns podien posar-hi la paradeta i comerciar. Com que era dijous, no hi va haver cap problema per a col·locar-hi dues grans gàbies. En una gàbia hi havia el Hans, assegut, i a l’altra el cos inert de la Phaseolus.

Molts dels habitants del poble van passar a veure’ls. Sobretot miraven la Phaseolus, admirats. Uns quants van intentar tocar-la però no tenien el braç prou llarg. Un nen va tirar-li una pedra, que va rebotar al cap de la dragona, però aquesta no es va moure. A l’altra banda de la plaça el Limin Tristsalmó, el Gerk Castellescapçat i l’heroi Gellért s’ho miraven. El Delegat d’Afers Llunyans va demanar l’atenció de tothom.
–Habitants de Reemto, presencieu la vergonya del Regne de Mittwoch! Aquest és el drac…
–Dragona –va interrompre’l el Limin.
–Aquesta és la dragona que va cremar Tolmi! Aquest home que m’acompanya, tan fort, tan musculós, tan atractiu, és l’heroi que va matar la dragona.

Moltes dones van deixar anar un “Oh!”.
–L’home engabiat és el seu ajudant. Vull dir que és l’ajudant de la dragona. Quan el rei Winger vingui a fer justícia matarem també l’home. I tot el poble del Regne de Plins anirà a la guerra!
–A la guerra? –va cridar un home vell del públic, d’uns trenta anys.
–Sí. Venjarem la devastació de Tolmi sotmetent el Regne de Mittwoch. Estigueu contents perquè els vostres fills moriran per la pàtria!

En un altre món, la Phaseolus estava pensant.
–Va, minidragona, respon la pregunta –va dir l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs.
–Si fos més fàcil ja te l’hauria contestat. Em faries una altra pregunta fàcil, te la respondria, jo tornaria a la vida i els dos ens hauríem lliurat l’un de l’altre. Així que deixa’m pensar.
–He de dir que les preguntes ja estaven decidides d’abans que arribessis.
–Ah, d’acord. Doncs ara deixa’m pensar tranquil·la, Ésser Mentider del Somni dels Dracs.

La dragona va posar-se a pensar. “De l’u al dinou tenim dinou números. I el Martin hauria d’haver escrit de l’u al dinou. En canvi només ha escrit de l’u al nou. En què estava pensant el Martin? Però 19+1… fan vint. I el vint el Martin no el coneix. O sigui que té sentit que no escrigui el vint. D’altra banda, si el pare del Martin s’ho passarà bé per partida doble, vol dir que fornicarà dos cops amb la seva dona? L’única manera que això fos possible seria en cas que el Martin no hagués demostrat dues vegades que no sap els números fins al 19 i això no té sentit.”
–M’espero, eh?
–Vols callar, Zebra Defectuosa dels Malsons?
–Et porto una til·la, minidragona enfadadeta? Vinga, va, que no tenim un temps infinit. Bé, sí que tenim un temps infinit aquí, però ja estic una mica cansat de tu.

La Phaseolus va tapar-se les orelles. “I si resulta que sí que hi ha de l’1 al 19? A veure: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i també 19+1. No, no se m’acut res! Renoi!”.
–Renoi!
–Què, ja saps la resposta incorrecta? La vols dir en veu alta, a veure si et mors d’una puta vegada?
–Calla, anormal, si ens quedem aquí fins l’infinit t’hauràs de fotre com jo!

I llavors quelcom va fer clic al cervell de la Phaseolus.
–Infinit! El 8 del revés es ∞! El Martin no ho sap, això, però potser un nen no veu les coses com nosaltres. Potser per a ell el 8 són dos zeros, per exemple. I el 6 i el 9 també contenen un zero cadascun. Amb això en tenim nou més tres que fan dotze. Clar que el vuit també poden ser dos tresos, si el partim en dos i una de les meitats la posem davant d’un mirall. Ja en tenim catorze. Si hi comptem el 19 i l’1 de la suma ja en tenim setze. Però el dinou el podem separar en dos dígits, l’1 i el 9. Divuit! I aquest últim nou també conté un zero. Per tant, el pare s’ho va passar bé dos cops. El Martin va escriure 20 números, que son tants números com coneix: coneix del 0 fins al 19, però com que no coneix el 20 havia d’escriure 19+1. Per això el pare l’haurà d’acompanyar a pescar. Però al mateix temps això no demostra que sabés els números, per a demostrar-ho hauria d’haver escrit el 10, l’11, etcètera… I per tant, el diumenge el Martin haurà de fer les feines de la casa i el seu pare s’ho passarà bé per segon cop, però aquesta vegada amb la seva dona.
–Filla de puta.
–Eh! Tros de Merda a Pedaços de Restes d’Animals Lluminós del Puto Somni dels Dracs, a veure si deixes d’insultar-me d’una vegada –la Phaseolus va sentir com si l’envaís l’esperit del Hans.
–D’acord, d’acord. Asserenem-nos. Has passat la segona prova. A veure si ho fas malament a la tercera…
–Vinga, vinga, posa’m a prova, Ésser!

Per un moment hi va haver un silenci que, si hi hagués hagut algú més, l’hauria agraït.
–Et mataré? Si respons correctament et deixaré marxar.
–Em mataràs.
–A veure… què faré? Doncs et mataré.
–No. Perquè si em mates, vol dir que he respost correctament i, per tant, m’hauràs de deixar marxar i no podràs perquè seré morta.
–Merda. Ah! Però si et deixo marxar, llavors t’hauràs equivocat i, per tant, t’hauria de matar. Vols canviar la resposta?
–No, perquè llavors tu podries triar què fer. Si dic que no em mataràs, tan compleixes la teva paraula si em mates com si no em mates. L’única opció que tinc per a que no decideixis tu és respondre que em mataràs.
–Vaja, sembla que hem caigut en una paradoxa. Doncs res. Ens quedem aquí fins la Fi dels Temps.
–No fotis.
–Bé, hi ha una possible sortida, però abans digue’m, com és que has contestat tan ràpid a aquesta pregunta.
–Perquè ja me la sabia. El Professor Errantus me la va explicar. És una paradoxa que ja es plantejaven els filòsofs en l’antiguitat.
–Interessant.
–Va, digue’m quina és la possible sortida.
–Doncs resulta que segons les Regles, la situació en la que ens trobem es considera un empat. I per desfer l’empat s’ha de formular una prova.
–Va, formula’n una altra.
–És que no me’n sé més.
–I si la formulo jo i tu has de respondre?
–Mmmm, podria funcionar. Se t’acut alguna cosa?
–Sí, em sembla que és molt fàcil, però me la jugaré. Preparat?
–Sí.
–“El puzle salta pels aires i tot ben negre ho ha deixat. Què és?”

A Reemto, quan la novetat dels empresonats ja no era cap novetat, tot el poble va continuar fent la seva vida, que a aquella hora consistia en fer el sopar. El Limin, el Gerk i el Gellért van anar a veure el Hans. El Gellért somreia.
–Els mittwochians reseu alguna cosa abans de morir? –va preguntar el Gerk al Hans.
–Quan vindrà el vostre rei?
–El rei Winger I està venint de Tolmi. Esperem que arribi demà. Alguna cosa més.

El Hans es va aixecar i va escopir a la cara del Gellért. Aquest es va llençar contra la gàbia, però el Gerk va treure un mocador i va començar a netejar al Gellért amb molt de compte, com una mare. El Gellért es va calmar. Van marxar, passant per davant de la gàbia de la Phaseolus.
–Podeu obrir-la un moment? –va demanar el Gellért.
–Què li faràs? –va cridar el Hans.
–No li farà res, el rei Winger ho va prohibir –va dir el Limin.

El Gerk va obrir la port de la gàbia i el Gellért va entrar-hi. Va tocar el cos de la dragona. Es va apropar al cap i va obrir-li les parpelles. El Gellért va fer cara de preocupat. Va sortir.
–Heu sentit a parlar mai del somni dels dracs? –va preguntar als Delegats.
–No.
–Estic començant a pensar que no és una llegenda. Em podríeu fer un favor? –va preguntar mentre marxaven.

Mentrestant, al somni de la Phaseolus, la dragona esperava una resposta.
–Mmmm –va dir l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs.
La Phaseolus estava aterrada. Era tan fàcil! Era tan fàcil que no s’havia atrevit a formular-li mai a l’Arlenten per por a què es rigués d’ella.
–Mmmm –va dir l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs.
–No se t’acut res?
–Mmmm –va ser la resposta de l’Ésser.
–Mmmm? Mmmm? Mmmm no és la resposta, eh?
–Mmmm –continuava pensant l’Ésser.
–Vols que et burxi com em burxaves tu a mi?
–No cal. Ja està.
–Digues.
–No en tinc ni idea. És que sóc molt dolent amb aquestes coses. No se’m dóna bé. Em rendeixo. Has guanyat.
–Tan fàcil?
–Sí. Però m’has de dir la resposta abans de marxar. La registrarem i li farem a algun altre drac que vingui per aquí.
–La resposta és un “drac”.
–Un drac?
–Sí, un drac el pots veure com un puzle, com si les escames fossin les peces d’un puzle. I els dracs salten pels aires, és a dir, volen. I, és clar, el més tradicional és que escopim foc i quan ho fem tot es calcina i queda negre. Els dracs som puzles que salten pels aires i ho deixem tot ben negre.
–Molt bé, molt bé –va dir l’Ésser, derrotat.– Fins aquí arriba la teva estada al Somni dels Dracs. Per a tornar al món dels vius t’has de menjar aquesta galeta. Jo vaig tirant.

L’Ésser Lluminós va donar-li la galeta a la Phaseolus, es va donar la volta i va començar a allunyar-se.
–Ei, Ésser Lluminós. Ets un imbècil però m’ho he passat bé!
–Tu ets una impertinent, però mereixes viure, Phaseolus –va respondre l’Ésser desapareixent en la boira.

La Phaseolus va mirar-se la galeta. Semblava buida per dins. La va trencar i va resultar que no estava buida. Hi havia un paper. La Phaseolus el va llegir: “No tinguis por de trencar el mirall si el que veus no t’agrada”. No entenia perquè no li havia d’agradar. És cert que no es podia veure a si mateixa en un mirall, que això només ho podia fer mirant-se en l’aigua moguda d’un estany o d’un riu. Però no li desagradava gens veure-hi la Britney. Tant de bo la pogués veure en persona, però això era millor que res.

Va ficar-se la galeta a la boca. La va mastegar. Tenia un gust una mica ranci. Se la va empassar. Un segon després la Phaseolus va despertar del Somni dels Dracs.

El sol ja era ben alt. La dragona va obrir els ulls i va veure que era dins d’una gàbia. Al costat hi havia una altra gàbia i dins d’aquella gàbia el Hans la mirava.
–Ets viva! –va dir plorant.
–Sí. Es veu que sí. I tu també –va dir la Phaseolus somrient.
–Avui ve el rei Winger i ens jutjaran.
–No. No. Marxarem tu i jo junts. N’estic farta d’aquesta injustícia. Trencaré la gàbia, pujaràs a sobre meu i volarem a veure el rei Arlenten. Segur que ell troba la manera de desfer el malentès.

La Phaseolus es va aixecar i va donar-se la volta. I va veure la Britney en el reflex d’un gran mirall. I al voltant seu tot eren miralls i ella no podia moure’s, no tenia força. I més i més gent arribava amb més miralls i allà on mirés la Phaseolus només podia distingir la seva vella amiga mentre queia a terra sense esma.

Pots llegir aquí la sisena part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/puzzle-piezas-del-rompecabezas-mess-587821/

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *