Ritme de tardor

Image blurry especially along left edge Working Title/Artist: Autumn Rhythm (Number 30) Department: Nineteenth-Century, Modern, and Contemporary Art Culture/Period/Location:  HB/TOA Date Code: 11 Working Date: 1950 photography by mma, DT1407.tif retouched by film and media (jnc) 5_6_09
Jackson Pollock, 1950, Autumn Rhythm (Number 30)

Es trobava al llit de casa seva, dormint la mona. Després de l’anterior treball, intens i esgotador, havia anat de festa per a celebrar-ho i havia tornat a casa eufòrica i, per què no dir-ho, borratxa. És clar que mereixia passar-s’ho bé, tanmateix potser s’hauria hagut de controlar. Havia fet xerinola durant un mes seguit, gairebé sense descans. Havia gaudit del fruit del seu treball com si aquella nit que va tornar a casa no hagués de tenir un demà.

Al pardal li va costar despertar-la. Li va fer piu-piu a cau d’orella molta estona, amb tota la minsa potència que un pardalet pot fer. Però ella no es despertava. El pardal va anar a buscar ajuda i va tornar amb uns quants pardals, familiars i amics seus. Duien una galleda d’aigua freda, no gaire gran, no gaire plena, volant cap a la… bé, no en podríem dir bella dorment. Diguem que duien la galleda cap algú que normalment és bella però que el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoreix.

I els pardals, molt ben coordinats, com si el ritme d’una música inaudible els mogués les ales, van llençar l’aigua de la galleda sobre l’algú que normalment és bella però que el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoreix. I d’aquesta manera ella es va despertar entre improperis. Els pardals es van cagar de por, però no literalment perquè es reserven la caca per tirar-la sobre persones innocents. La noia es va aixecar com va poder i va començar a caminar de tort per culpa de la ressaca. Era com si algú li estigués estampant el cap contra un timbal de pedra. Amb tot, va aconseguir arribar a la dutxa, despullar-se i ficar-se sota l’aigua tèbia. I, renoi, si n’era de bella la noia que fins fa un moment el seu propi vòmit enganxat al cabell no l’afavoria.

Però no era una noia qualsevol. Era la Fada de les Estacions.

Es va posar una roba lleugera –feia molta calor– i va preparar cafè. Se’n va prendre un. I un altre. I un altre. I un altre. Va beure dos litres d’aigua. Es va prendre un ibuprofè. Va menjar unes torrades de pa (torrat perquè estava molt sec) amb (el que va poder aprofitar d’un) tomàquet i un raig d’oli.

Els pardals la miraven però no deien res, encara atemorits. Ella els va veure.
–Què? –va preguntar la Fada de les Estacions.
–Fa calor, oi? –va dir el pardal que havia intentat despertar-la en primer lloc.
–Sí, i què? –va respondre.
–Res, res. És que estem a novembre.
–I? –i llavors la Fada va tenir una pujada d’adrenalina.– Merda!

La Fada es va posar de pressa el Vestit de Canvi d’Estació i va sortir esvalotada de casa seva. I amb la vareta màgica va començar a pintar les fulles dels arbres. Grogues, marrons, vermelles. Després de fer un moviment brusc amb la mà, el vent va començar bufar, els núvols van començar a créixer. El temps avançava i a la Fada encara li quedava feina. Però no defallia i continuava un traç aquí un traç allà. Pintava la tardor a un ritme frenètic.

I un dia va decidir que ja tot estava en mode Tardor. Va seure sota un arbre a descansar. Aquest cop no aniria de festa (només ho feia després de pintar la Primavera i l’Estiu). Ara només volia aixecar-se de bon matí i olorar la natura.

Quan els ulls se li aclucaven i el cap li queia cap al tronc de l’arbre un gat va aparèixer en escena.
–Escolta –va dir el gat.– Te’n recordes que avui és vint-i-u de desembre?

Relat inspirat pel quadre Autumn Rhythm, de Jackson Pollock, a proposta de Relats Conjunts.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

6 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *