El somni dels dracs (IV)

boiraPots llegir aquí el capítol anterior.
El Gellért va lligar les mans al Hans i el Gerk va curar-li la ferida. Després d’apilar el que quedava de provisions a un costat del carro, van pujar-hi el Hans i el cos de la Phaseolus. El Limin va seure al davant, amb les regnes a les mans. A la seva dreta va seure-hi el Gerk.
–No cal que vagis a peu, Gellért. Pots seure aquí, encara que anem una mica estrets.

El Gellért va agrair-li i va pujar. A l’ordre del Limin, els cavalls van arrencar a caminar.
–Has de reconèixer Gerk, que el Gellért ha estat tot un heroi. Ha matat un drac!
–Sí, Limin, tens raó. Però no creus que anem una mica justos els tres aquí? És que estic a punt de caure.
–Doncs acosta’t una mica més. No passa res. I, tu també, si vols Gellért, heroi.

El Gellért i el Gerk començaven a sentir-se una mica incòmodes i no només per la possibilitat de caure del carro.
–És horrible. Sort de tu, Gellért. Segur que el rei Arlenten ha fet el paperot enviant-nos la dragona i el seu amiguet. Però ara que la dragona és morta i que tenim el còmplice, res aturarà Plins per començar la guerra contra Mittwoch.

El Gellért va somriure.
–Ara que ho penso tu no ets de Mittwoch, oi? Aquest nom no em sembla mittwochià.
–La meva mare era de Pertiumilla, ella em va posar el nom. Fa alguns anys que visc a Mittwoch, però prefereixo definir-me com a ciutadà del món. La meva pàtria és la justícia.
–Oh! Ciutadà del món! Sembles un poeta! Veus? Està bé que no tinguis Mittwoch com a pàtria, així podràs estar al nostre costat quan Plins destrueixi el país que ja no té una dragona protegint-lo. Ha, ha!

En un altre lloc tot era boira i completa absència de so. Un punt de llum s’albirava llunyà. La Phaseolus va tocar-se el pit i va veure que no tenia cap ferida. Havia somiat que la mataven? Mentre divagava, la dragona caminava com en un somni cap a aquell punt que era l’únic indici d’haver-hi res que no fos boira. Quan ja era més a prop de la llum, o això li semblava, va començar a distingir una forma, una figura. Era familiar i a l’hora completament estranya. Unes passes més i va veure el que el seu cervell va catalogar com un home amb cap de drac. Després va veure que tenia braços d’orangutan, cames de gat i cos de zebra i va descatalogar-lo dels homínids i el va col·locar a la categoria de coses rares que li dificultaran la son. La llum emanava del cos d’aquell ésser.
–Benvinguda a Nevaeh, Phaseolus –va dir allò amb veu profunda. –Sóc l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs. Benvinguda a l’Elecció del Destí. Aquí només existeix la Veritat. Aquí no existeix el Temps. Aquí decidiràs si tornes a la vida o no. Per la cara que fas, dedueixo que em preguntaràs com?
–Doncs no. Estava pensant que si no existeix el Temps, com és que tinc la sensació que fa deu minuts que sóc aquí?
–El que passa és que tens percepció del temps, però el temps no existeix.
–Però si el temps no existeix, com pot ser que primer parlis tu i després jo et contesti, per exemple? No hauria de passar tot a l’hora?
–A veure, el temps existeix, el que passa és que el temps aquí transcorre diferent del temps de la Vida, on habiten els vius –va dir l’Ésser Lluminós mig emprenyat. –Si tornes amb vida potser et semblarà que aquí ha passat un any, però a la realitat potser hauran passat vint minuts o a l’inrevés. Això que he dit que aquí no existeix el Temps només és una manera de parlar.
–O sigui que sí que existeix el temps aquí. Per tant, has mentit quan has dit que aquí només existeix la Veritat.
–Dramatisme, èpica, figures retòriques… t’han llesta que et creus i no t’has adonat que anava per aquí, dragona pedant? Saps que has de superar tres proves per tornar a la vida?
–No.
–I saps que si en falles una et mors del tot?
–No.
–Doncs ara ja ho saps. I com que m’has tocat els ous, et posaré les proves més difícils.
–Espero que, com a mínim, a les proves diguis la veritat. Veient com te les gastes… Puc parlar amb el teu superior?
–Minidragona, minidragona… És que no saps qui sóc jo?
–Sí, ets l’Ésser Rancuniós del Somni dels Dracs.
–Lluminós!
–També, també.

Enmig de la boira l’Ésser Lluminós s’estava intentant calmar.
–Mira, tu i jo no hem començat gaire bé. Crec que el que hauríem de fer és respectar-nos i tolerar-nos. Et sembla bé?
–D’acord –va respondre la Phaseolus.
–Molt bé, doncs. Vols que comencem amb la primera prova?
–Som-hi.
–Recorda que només que en fallis una et mors del tot, eh?
–Sí, tu, tranquil que m’hi esforçaré.
–I no em demanis ajuda perquè no te’n puc donar.
–Ni crec que me la donessis encara que poguessis.
–Dragona –va dir lentament– recorda que hem quedat que ens respectem i tot això.
–Ai! Disculpa’m.
–Molt bé. La primera prova és una endevinalla. Com portes les endevinalles?
–Bé. Següent prova.
–No, no, no. Només et feia una pregunta per a què et pensis que sento alguna simpatia cap a tu. No era pas l’endevinalla.
–Vols dir que no estàs fent trampa?
–Si us plau, no hi tornem, eh? No hi tornem, que com veus tinc cos de zebra i a les zebres no els va bé això d’enfadar-se.
–Ni a les zebres ni a ningú.
–Vols que et digui la puta endevinalla o no?
–Sí, sí.
–L’endevinalla diu: “Sóc la casa de la teulada multicolor. Canteu, reposeu, amagueu-vos del foc. Jo us protegiré, sigui al matí o a la tarda. Què sóc?”
–Ara anava a respondre que ets una cosa molt rara que es fa dir l’Ésser Rancuniós del Somni dels Dracs, però series capaç de no veure-ho com una broma, pensar que aquesta era la meva resposta i llavors jo moriria del tot.
–M’estàs tocant molt els nassos. I és Lluminós, no Rancuniós. Vols respondre la pregunta?

El Hans plorava al costat del cos inert de la dragona.
–Ho sento, Phaseolus. És culpa meva. Sóc un imbècil.
–Tranquil –va dir el Limin. –Quan arribem a Plins, se’t farà un judici just i et condemnaran a mort per ajudar la dragona a matar els vostres propis companys i per ser còmplice del rei Arlenten en tot plegat.
–Jo no he fet res! I la Phaseolus tampoc!
–No servirà de res que ho neguis. Hem vist les proves. Tu has tallat les cordes.
–Que jo no he fet res!

Al cap d’una estona el Hans es va calmar. Llavors es va adonar que hi havia una cosa que no acabava d’entendre.
–Hi ha una cosa que no acabo d’entendre. Com has pogut matar la Phaseolus tan fàcilment? És una dragona!
–Mmmm. Fa molts anys vaig llegir en un llibre antic que els dracs perden la força si es veuen reflectits en un mirall –va mentir el Géllert.
–Oh! Saps llegir i tot? –va comentar el Limin. –Has vist, Gerk? Sap llegir! Que ets de família noble, Géllert?
–No, no. El meu pare havia treballat per un noble i va decidir que jo havia d’aprendre’n –va seguir mentint el Géllert. – És bastant útil. Vosaltres no en sabeu?
–La veritat és que sí. El rei Winger ens dóna classes a tothom que hi vulgui anar –va dir el Gerk. –Però al Limin no se li dóna gaire bé.
–Amb tots els respectes, quan el Gerk i jo vam conèixer el rei Winger, quan encara no era rei, vam començar amb mal peu. I ara em costa posar atenció a les seves classes. Potser amb un altre professor m’aniria millor. Podries ser tu, Géllert?
–Vol que li doni classes de lectura? –va dir el Géllert sorprès.
–Ja que t’hi ofereixes seria de mala educació refusar. Moltes gràcies. Tu no cal que vinguis Gerk, que a tu ja et va bé amb el rei.

El Hans volia abraçar la Phaseolus però no podia. Va repenjar el seu cap al ventre del dragona esperant notar calidesa, però la Phaseolus estava freda. Després va recordar que la Phaseolus sempre havia estat freda, perquè els dracs són així.
–Sapigueu que no em rendiré. Em defensaré com pugui en el vostre judici de merda. Potser el vostre rei Winger sigui misericordiós o, amb una mica de sort, no serà un imbècil com vosaltres i voldrà escoltar la meva versió. Però si al final m’acabeu matant, m’és igual. Prefereixo morir i anar un lloc on pugui tornar a trobar-me amb la Phaseolus que no ser a un món de merda amb gent com vosaltres.

El Géllert va aixecar l’espasa sense treure-la de la beina i li va donar un cop amb el puny al clatell. El Hans va perdre la consciència i no va poder veure que un voltor els seguia.

La Phaseolus s’estava posant nerviosa. Si no encertava la resposta moriria i tot s’hauria acabat. Es repetia una vegada rere l’altra l’endevinalla que l’Ésser Lluminós del Somni dels Dracs li havia formulat. “Sóc la casa de la teulada multicolor. Canteu, reposeu, amagueu-vos del foc. Jo us protegiré, sigui al matí o a la tarda. Què sóc?”
–Què, minidragona que va de llesta? Encara no tens la resposta? No eres tan llesta? Eh? Eh?
–Vols callar?
–Uh! Què em faràs si no callo? Si vols pots matar-me, però l’única cosa que aconseguiràs és quedar-te aquí per sempre.
–I si no responc?
–Ens hi quedarem els dos.
–Doncs calla o no responc.
–Merda.

“Una casa… què pot ser? No pot ser “una casa”. Un palau? Un castell? Edifici?”. La Phaseolus sabia que no anava bé. A les endevinalles no hi posen paraules tan òbvies, no? “A més, teulada multicolor? Potser un palau… No, hem quedat que no era un palau. A veure, una altra pista… Ens protegeix… de què? Del foc, d’aquell foc del qual ens amaguem? Llavors no serà una casa de fusta, haurà de ser de pedra, per exemple. Però per què només ens protegeix al matí o a la tarda? De nit no ens protegeix del foc?”
–Un arbre!
–És la teva resposta?
–Sí.
–N’estàs segura?
–Sí. El foc és el sol. L’arbre ens protegeix del sol al matí i a la tarda, però no de nit. Fins i tot al migdia ens protegeix molt poc o gens, segons l’arbre. Els que canten són els ocells, que a més, hi viuen: és la seva casa. I la teulada multicolor són les fulles a les diferents èpoques de l’any.
–Merda. D’acord, has superat la primera prova. Ja t’aviso que la següent és més difícil. Estàs preparada?
–Sí –va dir la Phaseolus més animada. Ara s’ho estava passant bé. Per un moment li va semblar que estava amb l’Arlenten proposant-se trencaclosques per a passar les hores.
–Doncs para atenció: “Un dia, el Martin, de 5 anys, arriba a casa. I el seu pare li pregunta: «Què t’ha ensenyat avui el Professor Errantus?». El Martin li contesta: «He après els números fins al 19». El pare no es refiava del Martin perquè deia moltes mentides i per això li va dir: «Molt bé, Martin. Et posaré un exercici per a què m’ho demostris. Si el fas bé et portaré dissabte a pescar. Però si no demostres que saps els números fins al 19, diumenge faràs totes les feines de la casa i així la teva mare i jo aprofitarem per fo… anar de passeig. Escriu en aquest paper tants números com coneguis». El Martin va agafar el paper, va sucar la ploma al tinter i es va posar a escriure. En acabar, li va donar el paper al seu pare. El pare va llegir el paper, que deia: «En aquest paper hi ha 19+1 números: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9». El pare es va enfadar. «Aquí només n’hi ha 9!», va cridar. Però el Martin li va explicar al seu pare el seu error i van convenir que el proper cap de setmana el pare s’ho passaria bé per partida doble. Per què?”

Pots llegir aquí la cinquena part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/%C3%A1rbol-niebla-paisaje-oto%C3%B1o-690253/

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *