El somni dels dracs (III)

camiPots llegir aquí el capítol anterior.

La gent es va col·locar a ambdues bandes del carrer que duia de la plaça a la porta Est de la muralla. Volien veure passar i dir adéu a la Phaseolus. La dragona estava envoltada pels deu acompanyants. A la dreta el Hans. A l’esquerra el Joseph. Davant d’ella, d’esquerra a dreta, l’Ottakringer, el Moritz, el Johannes i el Thomas. Darrera d’ella el Franz, el Wolfgang, el Gerhard i l’atractiu Gellért. A tots ells els havien donat espases. Obrien la comitiva el Delegat de Plins i el Delegat del Delegat de Plins en un carro tirat per dos cavalls, amb les provisions pel viatge.
–Si fem poques aturades, hauríem d’arribar a Tolmi d’aquí a tres dies –va dir el Hans.
–I per què no aneu a cavall, com els de Plins? –va preguntar la Phaseolus.
–Ordres del rei.

I així avançaven, deixant enrere la capital de Mittwoch i resseguint els camins entre els camps de blat, encara verds.
–Què en penses de la màgia? –va preguntar la Phaseolus al Hans.
–Doncs que és una puta merda. Vull dir, està bé, no? Però com que jo no en sé fer…
–Si fossis un mag per a què la faries servir?
–Doncs no sé –el Hans va mirar al seu voltant–. Estaria bé poder fer que plogués per a què no hi hagi sequera, com va passar fa un parell d’anys, no? Va costar que hi tornessin a haver-hi peixos grans i que els camps donessin prou blat per tothom.
–I per a tu, no faries res?
–Doncs és que a mi això ja m’estaria bé. M’agrada molt el peix. I sucar pa a la salsa que fa la meva mare! I tu no et perds mai la festa de l’esturió i la truita. M’agrada que tota la ciutat s’engalani i que la gent posi les taules al carrer. Els nens pinten peixos en taulons de fusta i els que ja són pràcticament homes (perquè ja tenen al voltant de dotze anys) es posen nerviosos per demanar a la noia que els agrada si vol ballar. I sense peix no hi ha festa, no? Ai, perdona, que he parlat molt.
–I no has dit cap paraula grollera!
–Te’n fots de mi? Que puta que ets. Ai, no dic puta en el sentit de puta, eh? Ho dic en l’altre sentit en que no vol dir puta. Collons, si és que parlo fatal.
–Tranquil, fa anys que et conec i sé que no ho dius amb mala intenció. I tornant a la màgia, què en penses de metamorfosar la gent o fins i tot a un mateix?
–Amb metamofro, metafrom, metamorf. Amb això de la meta i la formosa què vols dir exactament?
–Canviar d’aparença.
–Ah! Doncs crec que s’està posant massa de moda. Es veu que l’anterior rei de Plins era mag i es dedicava a convertir la gent en cabres i altres coses. Corren mil històries de gent que es converteix en ocells i en llops i altres coses. Els nens ja n’estan fins als collons d’aquestes històries. Em sembla que els trobadors d’avui en dia ja no saben què inventar i quan no tenen idees noves, doncs, apa, que algú es converteixi en colom.
–O en mussol.
–Doncs sí. Si no tenen imaginació per a inventar històries noves que es dediquin a una altra cosa. Dic, jo, eh?
–No deu ser fàcil ser original.
–No els defensis, Phaseolus, jo agafaria tots els inútils aquests i els fotria a treballar en una mina de carbó. A veure qui és el següent que ve i diu –el Hans va posar veu fatxenda– “el mag va convertir la noia en una cabra”. Dues hòsties li fotria.

Les converses intranscendents que només servien per a demostrar la incultura (i el poc respecte cap a la immensament difícil feina dels creadors d’històries) del Hans van servir per a què tant a ell com a la Phaseolus se’ls fes la travessa menys tediosa. I d’aquesta manera, els camps anaven passant i passant, ara verds de blat, ara grocs de gira-sol. També van passar per una fageda. Asseguts en un clar van dinar i a la tarda van seguir el camí cap a Plins.

Quan al sol ja se li anava acabant la jornada de feina, van aturar-se. L’Ottakringer i el Moritz van anar buscar llenya per a fer una petita foguera. Per a col·laborar, la Phaseolus la va encendre amb dolçor, però veure el foc sortir de la boca de la dragona no va fer gaire gràcia al Delegat d’Afers Llunyans del Regne de Plins. Ni al seu Delegat. Els seus cavalls, lligats a un arbre proper es van esverar per culpa d’un gen ancestral que recordava que els dracs mengen, entre altres animals, cavalls. Els Delegats van prohibir a la Phaseolus tornar a treure foc per la boca, deixant clar que era perquè els cavalls s’espantaven, no perquè a ells els fes cap mena de por. En canvi, el Gellért, que fins feia poc era un Gellért observador, va passar a ser un Gellért pensador.

La foguera no era per a preparar-hi menjar perquè només portaven peix fumat, formatge fumat i pa que llavors encara aguantava prou bé però que l’endemà serviria per enderrocar muntanyes. La foguera servia per ser allà i transmetre que la sensació que la foscor no era tan fosca.

Després de sopar la Phaseolus va tombar-se a terra per a dormir. El Hans i el Joseph van adormir-se al seu costat. La resta van estar bevent cervesa una estona més.

Els crits del Franz van despertar tot el campament, excepte l’Ottakringer i al Moritz. La Phaseolus es va aixecar i va veure gairebé tots els homes fent una rotllana i discutint. El Hans era al seu costat i tots dos junts es van apropar cap als altres homes. A terra, enmig de la rotllana, hi havia el que semblava els cossos de l’Ottakringer i el Moritz calcinats.
–Això només ho ha pogut fer ella! –va dir el Delegat de Plins.
–Ella! –va assenyalar el Delegat del Delegat.

La Phaseolus estava sorpresa.
–Jo? Però si he estat dormint tota la nit! No m’he mogut d’allà!

Els homes s’estaven posant nerviosos.
–Jo no crec que hagi sigut ella. He estat tota la nit al seu costat. –va defensar-la el Hans. – I tu també Joseph.
–Jo… –va dir el Joseph dubtant. – Me’n torno a casa.
–Què? –va dir el Hans.
–Sí, això és massa perillós.
–Jo també marxo –va dir el Franz acollonit.

El Johannes i el Wolfgang també van marxar. El Hans va intentar defensar la Phaseolus, però ningú no el creia. I la dragona no sabia què dir. No podia demostrar que no havia sigut ella. I no la van escoltar quan va argumentar que ells tampoc no podien demostrar que ella era la culpable.
–Sembla que només quedem els valents de veritat –va dir el Limin mirant al Gellért.
–Els que quedem som homes durs –va dir el Gerk, tot i que sense gaire fe.
–A partir d’aquesta nit, dos homes faran guàrdia per torns–va dir el Limin.
–Aquesta nit ja s’ha fet guàrdia, Limin.
–I ningú no ha vist res?
–Sí, els guàrdies ho han vist tot: són aquests dos de terra –va dir el Gellért.
–Si de debò creieu que he estat jo, com és que no us he matat a tots?
–Jo crec que estàs jugant amb nosaltres –va respondre el Gellért. – Algú capaç de destruir un poble sencer sense cap motiu és que no està gaire bé del cap.
–Això que dius no té cap sentit.
–I ara intentes manipular-nos. Ho veieu Delegats de Plins? Ens està intentat confondre! Utilitza la lògica per a despistar-nos i fer-nos creure el que no és.
–Tens raó… Gellért, oi?
–D’acord, doncs aquesta nit vull que em lligueu a un arbre –va dir la Phaseolus. – Així, si passa res, veureu que no he estat jo.

Després d’enterrar els cossos cremats van continuar el camí. El Gellért caminava al costat del carro de Plins.
–Ets molt valent encarant-te així amb la dragona –va dir el Limin.
–Defensar la veritat és el meu deure com a persona –va respondre el Gellért.
–A més de valent, honorable. I veig que ets fort, quins músculs que tens! Me’ls deixes tocar? Segur que tens molt d’èxit amb les dones, eh?
–La veritat és que ahir al matí em van oferir sexe quatre dones que semblaven casades, però no vaig fer-m’ho amb cap.
–Oh, que interessant. Per cert, portes calçotets?
–Calçotets?
–Sí, és una peça de roba interior que ha inventat el rei Winger. Vols veure els que porto jo?

El Thomas i el Gerhard tancaven el grup. Al mig la Phaseolus caminava al costat del Hans.
–Jo no crec que hagis sigut tu.
–Gràcies, Hans.
–Fas mala cara, estàs com pansida.
–És que és injust. Jo no he fet res. Per què no em creuen? Ni tan sols no tenen proves. Sóc innocent.
–No et desanimis: ja se’ns ocorrerà alguna cosa. Vull dir que se t’ocorrerà a tu, jo no serveixo per a aquestes coses. O al rei Arlenten, ell és molt llest. Segur que està investigant pel seu compte.
–Això espero.
–No et deprimeixis, noia. Mentre hi ha vida hi ha esperança. Qui es riurà de mi si et tanquen a Plins?
–Em sembla que no em volen tancar. Em volen matar.
–I una merda! No ho penso permetre.
–I què faràs?
–No ho sé.

Van quedar callats una estona. La Phaseolus caminava sense ganes. Només volia plorar. No entenia perquè li estava passant tot allò. Per la seva banda, el Hans estava cercant la manera d’animar la Phaseolus o, com a mínim, que deixés de preocupar-se una estona. Després de dinar, mentre tornaven a caminar, li va preguntar:
–Phaseolus, com us vau conèixer el rei i tu?
–Ui, d’això en fa uns disset o divuit anys. Jo vivia amb el meu pare, a la muntanya.

I explicant-li la seva història, la Phaseolus no es va adonar que es feia de nit. Van tornar a fer una foguera, però aquest cop la va encendre el Gellért.
–Que manyós! –va dir el Delegat Limin.

Després de sopar la Phaseolus va seure repenjant l’esquena en un arbre. El Gellért la va lligar amb una corda. El Hans va estirar-se al seu costat. Els Delegats de Plins i el Gellért van allunyar-se uns quaranta metres per a dormir. La guàrdia quedava a càrrec del Thomas i el Gerhard.

La Phaseolus va pensar que aquella nit no podria dormir. Donava voltes i voltes a com demostrar la seva innocència. Sempre hi havia la possibilitat de cremar tothom. Sí, podia matar-los a tots, excepte al Hans, i marxar volant a la fi del món. Que pensessin el que volguessin aquells homes! Però ella no era així. Tampoc no seria just que aquells homes morissin. Qui era el culpable? I si el culpable de l’incendi de Tolmi era el mateix que havia cremat a l’Ottakringer i al Moritz? Potser els estava seguint? Potser era algú del grup? Un dels que havia marxat? Un dels que encara era allà? Però, encara pitjor, quin era el motiu? I amb tantes preguntes, unides al cansament de la depressió que li emergia, no va poder més i es va adormir.

L’endemà el que va despertar la Phaseolus va ser el crit del Gerk, que assenyalava els cossos cremats del Gerhard i el Thomas. El Gellért va apropar-se a la dragona i al Hans.
–La corda està tallada! L’has tallada tu? –va dir el Gellért assenyalant al Hans.
–Però si no m’he mogut d’aquí.
–I llavors per què tens brins de corda a la beina de l’espasa?
–Què?
–No hem fet res, nosaltres! –va cridar la Phaseolus.
–Menteixes –va dir el Gellért desembeinant la seva espasa.

El Hans també va desembeinar la seva.
–Pareu! –va cridar la dragona.
-Fill de puta! –va cridar l’amic de la Phaseolus.

El Hans va llençar una estocada cap al Gellért que va aturar amb habilitat. Les espases van començar a trobar-se, mentre els homes estudiaven la força del contrari. Inicialment la lluita semblava igualada, pràcticament no es movien del lloc i els cops metàl·lics d’espasa contra espasa inundaven les oïdes de la Phaseolus.
–Pareu!

I ells seguien. El Gellért va fer una passa enrere, una altra passa, una altra. Aturava tots els atacs del Hans, però no tenia temps de contraatacar. El Hans podia tenir molt mala hòstia quan s’aixecava i havia de fer coses sense haver-se pres un cafè. Encegat de fúria avançava cap al Gellért sense aconseguir ferir-lo.
–Pareu!

El Gellért s’havia adonat que el Hans era més fort que ell, tot i que l’aparença d’ambdós podia suggerir el contrari. No podia guanyar. O sí. Va caure enrere, fent veure que no podia suportar més els cops del Hans. Però també va caure cap a la dreta i quan el Hans va intentar aprofitar-ho per clavar-li l’espasa, va ser el Gellért el que li va fer un tall profund a la cama al Hans. El Hans va caure de genolls a terra i el Gellért va aprofitar per a donar-li una puntada de peu a la cara. El Gellért es va aixecar i va apuntar amb l’espasa al clatell del Hans.

La Phaseulus va desplegar les ales i es va enlairar cap als dos espadatxins. El Gellért es va girar, i quan la Phaseolus va arribar davant seu amb la boca oberta preparada per a llençar-li el foc, el Gellért va somriure, va treure un mirall de la butxaca i el va posar davant de la cara de la Phaseolus. La dragona va caure a terra sense força. I això ho va aprofitar el Gellért per a llençar una estocada al cor de la Phaseolus.

I la Phaseolus va morir.

Pots llegir aquí la quarta part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/camino-forestal-naturaleza-1398227/

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

One comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *