El somni dels dracs (II)

riuPots llegir aquí el capítol anterior.La Phaseolus va quedar petrificada.
–M’estàs acusant de matar no sé quantes persones i una cabra d’un poble del Regne de Plins? Però si fa anys que no surto de Mittwoch!
–Phaseolus, a mi em costa de creure que hagis fet res semblant. Jo només compleixo ordres del rei.

La Phaseolus no s’ho acabava de creure. I si…
–I si me’n vaig volant? Vosaltres no podeu fer res contra mi amb les armes que porteu.
–La veritat és que el rei ens ha dit que confiava que vindries sense posar-hi pegues. A més, no pots sortir de la muntanya sense l’anell, oi?
–Com sabeu que no tinc l’anell?
–És la prova que han portat els imbècils de Plins per a acusar-te de l’atac. El van trobar entre les restes del poble. Té –va dir el Hans oferint-li l’anell.
–Si me’l dones podré fugir.
–Però si no te’l dono no podràs creuar la barrera. El rei confia en tu.

Va agafar l’anell i se’l va posar a l’urpa anular de l’arpa esquerra mentre recordava el seu veritable significat. Els guàrdies es van situar al seu voltant i tots plegats es van posar en marxa cap a Schokoladentortestadt. El Hans obria la marxa.

El camí era estret però prou ample per a una dragona com la Phaseolus amb dos guàrdies caminant al seu costat. La Phaseolus va poder traspassar la barrera sense problemes. El Sol amenaçava amb situar-se a sobre seu però els pins negres encara els farien ombra una bona estona. El camí girava constantment car l’erosió del temps i l’aleatorietat de la natura havien volgut que el camí fes sempre un lleuger i constant pendent. Més endavant, el bosc a mà esquerra es va acabar i va deixar pas al riu Flussfluss, que baixava cabalós mentre repel·lia amb suavitat l’atac despietat del Sol de mig matí. Un bri de pinassa aquí, allà un pètal de nimfea, un de jonça, una campaneta extraviada. Dues libèl·lules, una de verda i una de taronja, sobrevolaven el mirall fluid en una batalla contra la brisa fina que baixava del cim de Flugdrachenberg. I al fons, la muralla de la capital s’alçava indòmita com si fos una barrera entre el cel i la terra, com un ample horitzó de pedra.

El Hans va deixar la seva posició per situar-se al costat de la Phaseolus.
–Cada cop que passo per aquí em venen ganes de fer-me poeta –va dir el Hans.– És que és bonic de collons, cagumdéu! Has vist el putos bitxos aquests amb ales? Les d’això… les libèl·lules! Si és que són la polla de maques.
–Sabies que les libèl·lules respiren pel cul? –va dir la Phaseolus.
–No fotis! –Va respondre el Hans – Espero que no es tirin molts pets.

La Phaseolus va riure.
–Ah! M’estàs prenent el pèl!
–No, no, que m’ho va explicar el Professor Errantus.

Poc a poc, tots els guàrdies es van posar a xerrar, entre ells i amb la Phaseolus, i es van oblidar que estaven de servei. Van perdre la formació i van ser el que la seva feina tan sovint ocultava: persones. Per a tots ells, la Phaseolus sempre havia estat allà, però la dragona només tenia cinquanta anys i l’aspecte d’una dragona de vint. Era com una mare, com una professora, com una amiga que cuidaria del regne sense pensar-s’ho dues vegades. Com podia haver matat algú si no era per defensar-los del mal?

Des de dalt de la torre central de la muralla de Schokoladentortestadt el vigia va veure el que semblava una excursió de nanos d’entre vint i trenta anys i una mestra amb forma de dragona. Alguns reien fent bromes, altres quedaven endarrerits llençant pedres planes al riu que rebotaven un, dos, tres i més cops fins que s’enfonsaven. El grassonet menjava un entrepà de truita.

El vigia va fer sonar una banya per a avisar de l’arribada de la dragona detinguda. En sentir-ne el so el Hans va ordenar que els guàrdies es tornessin a posar en formació.
–Hi ha els emissaris del Regne de Plins. Hem de guardar les formes –va dir el Hans a la Phaseolus.

La porta de la muralla es va aixecar i van entrar. Tothom saludava la dragona i ella contestava amablement. Fins que la van fer passar a la gran entrada del Palau Reial.

Allà tot era silenci només trencat per les petjades. La Phaseolus va entrar precedida pel Hans que es va quedar al seu costat. Al fons el rei seia en una cadira normal i corrent. A la seva esquerra dos homes que la Phaseolus no havia vist mai l’observaven amb por. Tots dos duien bastons amb acabats d’or.

El rei Arlenten II es va aixecar. Era un home fort i alt i duia el cabell llarg fins la cintura.
–Aquí teniu la Phaseolus Tumidus, Senyora de Gewittersturmwald. Emissaris del Regne de Plins, formuleu les vostres acusacions.
–Mmmm, eeeeeh… –va començar a dir el foraster de Plins, que semblava un home dur – El meu nom és Limin Tristsalmó, Delegat d’Afers Llunyans del Regne de Plins.

El Limin es va girar cap al seu company i el va mirar fixament. L’altre home va respondre amb un somriure. Cinc segons més tard va reaccionar.
–Ah! I jo sóc el Gerk Castellescapçat, Delegat del Delegat d’Afers Llunyans del Regne de Plins.
–Abans que pregunteu res, –va interrompre el Limin – ja sabem que és una mica estrany que el Delegat i el seu Delegat siguin delegats pel rei en delegació, perquè amb un delegat ja n’hi hauria prou per això de les coses delegades.
–Per no parlar dels cavalls. Un es diu Delegat –va explicar el Delegat del Delegat – i l’altre Delegat del Delegat. A més, som la Delegació Delegada.
–Sí, al rei Winger I li va fer gràcia. Però el que no li va fer gràcia és que tu, Phaselus…
–Phaseolus –va corregir el rei Arlenten.
–Perdó. Cap gràcia li va fer que tu cremessis Tolmi i matessis trenta-set persones!
–I una cabra –va afegir el Gerk.
–Sí, el rei Winger I ha deixat clar que la cabra també mereix venjança. Tu, Pha… dragona, has de pagar amb la teva vida! I si el regne de Mittwoch ho impedeix, es considerarà una declaració de guerra.

La Phaseolus va mirar el rei.
–L’anell que porta la Phaseolus és la vostra prova condemnatòria. Però com he acordat amb el rei Winger I, la Senyora de Gewittersturmwald mereix un judici just. Abans de res, tanmateix, m’agradaria tenir una xerrada en privat amb la meva amiga. Si us plau, Phaseolus, acompanya’m a la Sala dels Miralls.

La Phaseolus va avançar fins al rei i junts van endinsar-se al Palau. Quan ningú no els podia sentir el rei Arlenten va començar a parlar.
–Digue’m Phaseolus… si una persona surt caminant de Schokoladentortestadt en línia recta cap a Pertiumo a una velocitat de dos kilòmetres per hora i una altra persona surt de Pertiumo a Schokoladentortestadt a tres kilòmetres per hora, i tots dos surten a les vuit del matí, quan es trobaran?
–Pertiumo? Al regne de Pertiumilla?
–Sí.
–I quina distància hi ha entre Schokoladentortestadt i Pertiumo?
–Posem que sis-cents kilòmetres.
–Bé, així fent càlculs ràpids diria que a les vuit del matí de cinc dies més tard. Però això seria suposant que no descansin en cinc dies i això és impossible. Per tant, no és la resposta correcta. Més aviat diria que… sí, diria que no es trobaran mai.
–Per què?
–Perquè si van en línia recta es creuaran amb el Diable de Dues Polles i, com que caminen a velocitats ridícules, moriran.
–Correcte!

Van arribar a la Sala dels Miralls.
–Per què em fas això? Per què em vols fer entrar a la Sala dels Miralls?
–Perquè necessito veure-la. I, crec que tu també necessites veure’l a ell.

Van entrar a la Sala dels Miralls. El nom estava molt ben triat perquè era una sala amb les parets de mirall. La Phaseolus es va sentir desfeta. I davant d’ella (i al costat, i darrera, i a l’altre costat, arreu) hi havia una dona formosa, amb el cabell llarg i negre. Estava acompanyada d’un drac enorme, l’ombra del qual ompliria de pànic l’exèrcit més gran del món.

La Phaseolus i l’Arlenten ploraven.
–Pots fer els gestos de presumida?

La Phaseolus es va mirar al mirall i es va tocar el cabell i va mirar-se la cara des de diversos angles. L’Arlenten va somriure entre llàgrimes.
–Bri… Phaseolus, sé que no has sigut tu. Estic segur que t’han parat una trampa. No sé qui, però sospito amb quina intenció. Hauràs d’anar a Plins i sotmetre’t a judici.
–Però no puc demostrar que no vaig sortir de Flugdrachenberg. L’única pista que tinc és la cara del lladre.
–El vas veure?
–Sí, tenia la cara plena de barbs i una barba molt poc densa. Els ulls eren marrons i el cabell curt i gris. Però es va convertir en mussol i va fugir volant.
–Es va convertir en mussol?
–Sí.
–Però que se sàpiga només hi ha quatre persones al món que puguin canviar de forma a voluntat. Convertir a una altra persona ho poden fer molts mags, però a un mateix… Només els que han pujat al cim d’Isofromatem i han passat la prova ho poden fer.
–I saps qui són?
–No, només en conec un… i no encaixa amb la descripció.
–Però pot haver canviat de forma, no?
–Sí, però només es pot canviar a una forma diferent a la pròpia des de la teva forma original.
–O sigui que aquella era la seva forma…
–Suposo que te’n recordes del meu mestre, el mag Celdó. És el mag de la cort del rei Winger. Entre els dos hem creat una forma de comunicació a distància bastant… màgica i he parlat amb el rei. És molt jove i bon paio i diria que em creia quan li he dit que tu no havies pogut ser la culpable, però el poble li demana justícia. Demà al matí escolliràs deu homes que t’escortaran fins a Plins. Tria bé. Jo intentaré esbrinar alguna cosa sobre les altres persones que poden canviar de forma. Quan arribeu a Plins, demana al rei Winger que parli amb mi. Tu intenta recordar tot el que puguis. Confies en mi?
–Sempre –van dir la Phaseolus i la dona que hi havia davant seu.– I tu, confies en mi?
–Sempre –van dir l’Arlenten i el drac que hi havia davant seu.

Van sortir de la Sala dels Miralls.
–Pha, per deferència als emissaris del Regne de Plins no podràs sortir del Palau fins demà. Se t’ha preparat la teva habitació.
–Em sembla que me n’hi vaig ja. No estic de gaire bon humor. Tindré companys?
–No, no tenim ningú a les masmorres actualment.

La Pha va començar a caminar cap a les seves masmorres i el rei cap a la seva cambra.
–Encara no has trobat una reina que et faci el pes?
–I tu, no has trobat cap drac?
–Fa molts anys que no veig cap altre drac.

L’endemà al matí, l’home que feia uns dies havia sigut fugitiu, observador, pensador i mussol, s’acabava els ous ferrats amb patates rosses de l’esmorzar. Després de pagar l’allotjament i l’esmorzar a l’amo de la fonda, va sortir al carrer i es va convertir en un home alt, trenta anys més jove, fornit. Ja no tenia els barbs ni li calia afaitar-se. I convertit en un home molt atractiu va comprovar que duia un mirall de butxaca a la bossa i va començar a caminar. Quatre carrers més enllà va arribar a la plaça principal de Schokoladentortestadt, just davant del Palau Reial, no sense que abans quatre dones casades li oferissin sexe gratuït pel camí i a poder a ser ja mateix. Va refusar, tenia pressa.

A la plaça, hi havia molts homes dels pobles veïns que no tenien res a fer fins que arribés la temporada d’esquilar ovelles. Feien cua per a apuntar-se a la Caravana de la Dragona, que era com s’havia batejat al grup d’escollits per a acompanyar la Phaseolus fins a Plins. El seu deure seria el d’impedir que la dragona escapés, però també que ningú no li fes cap mal, almenys fins que es fes justícia. Cada cop hi havia menys dracs i la seva pell escamosa estava molt ben cotitzada. Cada membre de la Caravana (excepte la Phaseolus i els delegats del Regne de Plins) rebria quinze monedes de plata per cada dia de viatge, que incloïa l’anada i la tornada. L’home molt atractiu es va afegir a la cua. En veure’l, una dona va dir “Oh, quin home més valent!”, mentre pensava marranades.

Una hora més tard la Phaseolus va sortir a la plaça acompanyada del Hans. Els delegats de Plins eren darrera seu.
–Bé, Phaseolus. Tria deu acompanyants, els que vulguis.
–Primer et trio a tu.
–Què? No pots, dona, vull dir dragona. A mi no pots triar-me.
–Per què no puc? M’has dit que triï qui vulgui.
–També tens raó. Vindré amb tu.
–I, saps què, tria un amic teu.
–Ah, doncs a veure…

El Hans va mirar la gent de la plaça.
–Joseph, tu també véns!

Un home de l’alçada del Hans però bastant poca cosa, per dir-ho finament, va apropar-se a la Phaseolus i el Hans, somrient però poruc.
–Joseph? És estrany, creia que coneixia tots els amics del Hans.
–És que he arribat aquesta nit. Vinc de Vanillekipferln. Sóc cosí tercer del Hans per part de mare i oncle avi i cosí tercer per part de pare. I cunyat, també.
–Ai! Que ets el marit de la Marie! Molt de gust! Va marxar embarassada i no me’n vaig poder acomiadar. Així que tu ets el pare de la criatura, eh?
–Sí –va dir el Joseph no gaire convençut.
–Bé, Phaseolus, has de triar set persones més.
–Quan dius set en realitat vols dir… –va dir la Phaseolus esperant que el Hans completés la frase.
–Eh?
–Deu menys dos fan…
–Ai! Tres, no, set, no, sis, no, puta merda. És que el deu té dos números i em faig un embolic.
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuu…
–Vuuuuuull una pistaaaaa. Ah, no! Cagumlaputa, vuit! Vuit!
–Molt bé! –la Phaseolus va donar dos copets al cap del Hans mentre ell somreia orgullós i el Joseph moria lentament de vergonya aliena.
–Gràcies, Phaseolus –va dir el Hans. – Però hauríem d’anar marxant, que es fa tard.
–Doncs va, mira, aquells tres d’allà, i aquells dos d’allà, aquells altres dos… i… a veure, aquell d’allà, el que sembla que totes les dones vulguin anar-se’n al llit amb ell.

Pots llegir aquí la tercera part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/r%C3%ADo-piedras-%C3%A1rboles-gales-1562262/

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *