El somni dels dracs (I)

muntanyaA la serralada dels Dracs, i més concretament a la muntanya coneguda com a Flugdrachenberg, el sol s’ocultava fins un altre dia. Un altre dia que, efectivament, seria l’endemà. Els ocells diürns s’arreplegaven als seus nius i els animalons de la nit es treien les lleganyes. I gairebé on acabava el bosc Gewittersturmwald un home s’ajupia entre les herbes i observava atentament un gran punt més fosc que la resta, una obertura a la muntanya: una cova.

L’home duia un tub allargat amb uns vidres a cada extrem que li permetien veure-hi de lluny. Qualsevol persona del poble baix (ignorants, incultes, ases dels cops) creurien que era un objecte màgic, però l’home que s’ajupia entre les herbes sabia amb coneixement de causa que no hi havia màgia per enlloc.

L’home tenia tots els sentits atents. Un ull tancat però l’altre rere el tub. L’oïda completament alerta a qualsevol so mínim. Podria observar el drac que deien que habitava la cova? Potser només era una llegenda. Fet i fet, l’entrada d’aquella cova semblava molt petita i si hi havia algun drac hauria de ser molt petit. I un drac petit… quina encant té?

Fxxxp, fxxxp, fxxxp, feien les petjades d’un drac petit que poc a poc marxava cap a la seva cova. L’home va sentir aquells fxxxps i va orientar el tub cap al drac. El drac portava un ós mort carregat a l’esquena que devia pesar el doble que ell.

La foscor ja era tremendament fosca i el drac va començar a escopir foc, que és una habilitat molt útil dels dracs de foc, per a no ensopegar amb les pedres. L’home, mentre veia com el drac entrava a la cova, va calcular que la bèstia no era gaire més corpulenta que ell.

El drac va deixar anar una bafarada groga i taronja que va encendre les torxes penjades a les parets de la cova. A la paret esquerra, que es doblegava fent un racó, hi havia un gran mirall penjat. El drac s’hi va veure reflectit i, de cop, va anar tot ell a terra amb l’ós a sobre. Amb molta dificultat va apartar l’ós de sobre seu i es va incorporar. A l’home li va semblar sentir la veu del drac dient: “Seré imbècil. Cada dia igual”. Podia ser que el drac perdés les forces quan es veiés en un mirall? I, si era així, per què en tenia un a la seva cova?

L’home que seguia mirant per un tub (que sense màgia li permetia veure de lluny) no en tenia prou. Per la seva banda, el drac va començar a escorxar l’ós directament amb les seves arpes. No li era difícil amb aquelles urpes afilades que eren l’enveja de qualsevol ganivet de carnisser i que poc a poc s’anaven omplint de sang freda i greix. Quan va acabar amb l’ós, el drac es va mirar al mirall. Aquest cop no va caure a terra, però els seus moviments eren lents i cansats.

Per poc l’home observador no es va delatar rient. Un drac petit. Un drac petit i presumit. Un drac petit i presumit i que perd gairebé tota la força quan es mira al mirall i que, a més –i d’això en diríem cirereta del pastís–, en té un de penjat a la seva cova. L’home observador va somriure i es va convertir en l’home pensador.

El drac es va espolsar la sang de les mans i es va mirar les ungles. Apa, l’anell. “Sempre m’oblido de treure’m l’anell i se m’acaba embrutant”, va sentir l’home pensador que restava estirat sobre l’herba. El drac es va treure l’anell… L’anell! Segons les històries que corrien sobre el drac de Flugdrachenberg, l’anell era un regal d’amistat del rei de Mittwoch que va segellar la lleialtat mútua entre drac i Regne. L’home pensador va somriure i es va convertir en l’home que tenia un pla.

El drac va deixar l’anell a terra i va endinsar-se a la cova. I l’home va esbramegar com un ós petit. Però l’esbramec no provenia de la seva boca, sinó d’un punt molt allunyat. Ara sí, la màgia intervenia. El drac va tornar i va agafar l’anell mentre amb l’altra mà sostenia un drap i un pot de vinagre. Es va sentir un altre esbramec. El drac es va sorprendre i va deixar anar anell, drap i pot de vinagre (que es va trencar contra el terra) i va sortir corrent.
–Ai, que li he matat la mare a l’osset! Ai, que no era tant vella com semblava! – cridava el drac amb veu no gaire greu mentre encara se sentien esbramecs llunyans.

El drac va córrer cap als esbramecs. I l’home que duia un tub que no era màgic però que de màgia en sabia molt va sortir de l’amagatall. El drac es perdia pel camí i l’home entrava a la cova.
–On ets osset? Vine, que no et faré mal. Et cuidaré fins que siguis gran i et deixaré anar fins que et torni a trobar i llavors et mataré. Però no per esport, et mataré per menjar-te. Els dracs mengem óssos, els óssos mengeu… no sé què mengeu però deu estar bo perquè vosaltres també ho esteu. Però la qüestió és que ara no et menjaré. Ara cuidaré de tu. Si tens gana, tinc sopar. Ai no, millor et buscaré un altra cosa. Osseeeeet! Osseeeeet!

El bosc s’espessia al voltant del drac i es veia obligat a fer les bafarades de foc molt petites. Tanta llum hi havia, tantes ombres apareixien.
–Osset? Em dic Phaseolus, Phaseuolus Tumidus. Sóc un dragona, però sóc bona.

Va tornar a sentir l’osset. Però la Phaseolus es va adonar d’un fet estrany: semblava que l’esbramec vingués d’un altre lloc. Ara que hi pensava, cada cop que havia sentit aquell so agut havia vingut d’un lloc diferent. Era impossible que un ós es desplacés tan ràpid. Potser n’hi havia més d’un, però llavors… com és que el so era sempre idèntic? La Phaseolus es va aturar. Potser era una trampa. Si algú hagués vist com canviava l’expressió de la seva cara hauria pensat que la dragona s’havia transformat en una altra pers… dragona. Si era una trampa, si algú la volia caçar havia de continuar fent-se la innocent, però ara per a enganyar al caçador o, millor dit, caçadors, i no perquè li feia gràcia semblar una bleda.
–Osset? Si et quedes quiet et donaré de menjar el que tu vulguis –va dir com si no sabés que els óssos no parlen i que, per tant, continuaria sense saber què mengen els óssos.

Va sentir un esbramec que venia de davant seu, potser a uns quaranta metres. Va desplegar les ales i es va enlairar en un no-res. En menys d’un segon va volar fins al lloc d’on provenia el so i va llençar una flamarada que va prendre set arbres. Va baixar entre el foc i no va veure-hi res estrany, excepte que ara hauria de córrer a apagar el foc. Era això el que pretenien els caçadors? Se la va jugar quan va volar cap al llac i va omplir el segon estómac amb aigua i, sobretot, quan va arribar al foc i el va apagar. Però no va passar res. I ja no se sentia cap esbramec enlloc.

Sense baixar la guàrdia la Phaseolus va tornar caminant cap a la seva cova. Aquella nit no dormiria però preferia passar-la en un lloc conegut. Mentre caminava va adonar-se que havia tingut por i això li semblava absurd. “Cap drac hauria de tenir por”, li havia dit sempre el seu pare. El primer cop que va sentir aquelles paraules va contestar amb una pregunta tant infantil com científica: “Per què?”. “Doncs”, va dir-li el seu pare, “perquè els dracs tenim una segona oportunitat. Si algú ens mata anem a la casa del Déu Drac i Ell ens retorna la vida”. Per tant, els dracs no haurien de tenir por perquè sempre poden ressuscitar. Recordar aquella història li resultava reconfortant, almenys fins que recordava que els seus pares eren morts i no havien ressuscitat pas.

La Phaseolus va arribar a la seva cova. Havia de preparar-se per a estar en guàrdia tota la nit. Va agafar el drap de terra mentre pensava que hauria d’escombrar el vidre i, a l’hora, buscava l’anell. Però l’anell no hi era.

L’anell no només representava la lleialtat entre ella i el regne de Mittwoch. També era el símbol de l’amistat entre ella i el rei i el record del passat que els uniria per sempre. I també era l’objecte que li permetia traspassar la barrera màgica que separava el bosc de Gewittersturmwald de la capital, Schokoladentortestadt. Una barrera que només l’afectava a ella, i que només impedia que sortís del bosc, però no entrar-hi. Era el producte d’una maledicció que va començar el dia… Bé, aquesta és una altra història.

Nerviosa, la Phaseolus va agafar una torxa de la paret de la cova i va començar la cerca de l’anell per dins i per fora. Fins i tot es va tornar a endinsar al bosc. Pocs minuts després es va adonar que era inútil. Potser tot plegat havia sigut una trampa per robar-li l’anell i, en aquest cas, l’anell de l’aliança ja devia ser lluny. I això li va fer canviar la manera de pensar. No té sentit cercar allò que no hi és, és molt més intel·ligent cercar allò que sí que hi és. Què hi havia que no hi havia de ser?

Sí, petjades. Petjades d’humà. Eren unes petjades de bota molt tènues, tant que calia bona vista i la gran capacitat d’observació de la Phaseolus per a poder advertir-les. Però eren allà. Venien de l’esquerra del bosc i hi tornaven. La dragona les va seguir bosc endins, de pressa, cada cop més de pressa. Corria però no podia desplegar les ales, hi havia molt poc espai i podia perdre la pista si anava massa ràpida o massa amunt. El bosc era negre com les parts dels óssos panda que no són blanques ni de cap altre color excepte negres. En la distància va sentir unes passes ràpides. Va deixar de mirar les petjades i va dirigir-se volant cap al so dèbil. I es va plantar a l’esquena de l’home fugitiu.

L’home fugitiu, ara aturat, abans observador, pensador, que tenia un pla i, ja posats, lladregot, es va girar cap a la dragona. La llum de la torxa va il·luminar lleugerament la seva cara plena de barbs, la seva barba gens poblada, el seu somriure vencedor. La Phaseolus va obrir la boca, a punt per llençar una flamarada. L’home aturat va esdevenir l’home fanfarró quan va ensenyar l’anell a la dragona i, tot seguit, es va convertir en un mussol. Uuu-uuu, va dir el mussol que s’amagava entre les branques volant.

La Phaseolus va llençar una bafarada enorme que va cremar vint arbres, però després no va trobar cap rastre de cap mussol ni de l’anell.

Es va posar a plorar. La Phaseolus no podia traspassar la barrera i arribar a Schokoladentortestadt. No podia dir-li al seu amic, el rei, que li havien robat l’anell. Hauria d’esperar que vingués algú a visitar-la. Esperava que en menys d’una setmana vingués el pelleter a recollir pells d’animals. Derrotada, va tornar al seu cau.

Cinc dies més tard, la Phaseolus descansava avorrida a la seva cova. Va sentir so de gent i va sortir de la seva llar corrent. Quaranta guàrdies reials desfilaven pel bosc cap a la cova. Era estrany, el rei normalment venia sense acompanyants. Tanmateix, aquest cop el rei no hi era.

Els guàrdies van aturar-se. Tots coneixien la Phaseolus i li van dedicar un somriure tímid. Un d’ells es va avançar.
–Hola, Phaseolus –va dir, intentant semblar simpàtic.
–Hola, Hans. Que esteu de maniobres? –però abans que el Hans pogués contestar, la dragona va afegir: – Estic molt contenta que hagueu vingut. Us he de demanar una cosa.
–Phaseolus, espera. Deixa’m que primer et doni el missatge del rei.
–D’acord.
–Phaseolus Tumidus, Senyora de Gewittersturmwald, quedes detinguda acusada de ser l’autora de la devastació i incineració de Tolmi, poble fronterer que pertany al Regne de Plins, l’assassinat de trenta-set persones i una cabra, i per traïció al Regne de Mittwoch.

Pots llegir aquí la segona part.

La fotografia que il·lustra aquest capítol ha sortit d’aquí: https://pixabay.com/es/amanecer-sol-monta%C3%B1a-paisaje-190055/

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

One comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *