Quan tinguis setze anys (V)

porta

Pots llegir aquí el capítol anterior.
El Jontum va donar d’esmorzar un parell d’ous ferrats i botifarra de sang al Winger. A la Varinacabra li va donar herba. Mentrestant, fora de la casa cada cop hi havia més rebombori. El Jontum i el Winger van veure centenars de guàrdies i soldats movent-se amunt i avall. El Jontum va sortir un moment de casa per a preguntar a un guàrdia amic seu. Així es va assabentar que el rei Rekki I el Queelmatinjaquenosequemesinventarme havia declarat el toc de queda. Es veu que li havien robat una cosa molt important i que un presoner havia escapat. Estava enfurismat. En pocs minuts hi hauria guàrdies i soldats amb l’ordre de no deixar entrar a ningú a totes les entrades del castell, a la muralla i a les entrades de les habitacions més importants del castell: l’habitació reial, les masmorres i el Saló del Tron. El rei estava tant enfadat que avançaria les execucions a cops de llamp inicialment programades per l’endemà a aquell dia mateix a la tarda.
–Fantàstic. No puc fer res i el que he de fer, ho de fer amb presses. He de salvar al mag d’un lloc al que no puc entrar per a portar-lo aquí per a què em facis una clau, tornar a entrar al castell on no es pot entrar, a més d’entrar al Saló al que no es pot entrar, i si, amb una mica de sort, la clau funciona i puc treure el cor d’un pot màgic que se suposa que m’ha d’ajudar a matar al rei que és immortal, matar al rei que és immortal. Això no és professional.
–Però només tu ho pots fer.

La Varinacabra va mirar el Winger, i en aquella mirada s’hi expressava exactament el mateix. Només ell ho podia fer.

El Jontum va dibuixar amb relativa traça plànols del castell i de tota la zona emmurallada. El Winger els va estudiar i va dissenyar un pla. La Varinacabra assentia belant.
–Necessito: una barba postissa, un barril petit, una corretja, un punyal i una espasa.
–Ets boig. Confio en tu –va dir el Jontum, que ràpidament va proveir el Winger amb tot el que necessitava.

Amb la barba postissa que el Jontum havia fet servir en un ball de disfresses, l’espasa embeinada i una motxilla de pell, el Winger va sortir al carrer. No hi havia ningú. Va resseguir els carrers arrambat a les cases de tal manera que no se’l pogués veure des de les torres del castell. Va sentir alguns murmuris que venien d’algunes cases. “És ell”. “Resem per tu”. “Primer uns pantalons cagats i després uns de llefiscosos, mama, no hi ha dret”. Fins que va arribar a la porta de la muralla. Hi havia dos soldats.
–Hola, que em podríeu obrir?
–No podem deixar entrar a ningú. –va dir un d’ells. –Tenim ordres de matar a qualsevol que intenti entrar.
–Però jo no vull entrar, jo vull sortir.

Els soldats es van mirar. No tenien ordres en aquest sentit. Van aixecar la porta tot just per a què passés una persona. El Winger va passar. Quan estaven abaixant la porta el Winger es va ajupir per donar les gràcies, però ho van interpretar malament.
–Vol entrar! Mateu-lo!

El Winger va córrer a amagar-se al bosc. Des de dalt de la muralla les fletxes van caure com una pluja de fletxes però ell ja s’havia amagat. Va caminar resseguint la muralla fins arribar a la porta de servei però la va deixar enrere i va seguir fins al riu. Allà hi havia cinc barques de pescador. Va pujar a una barca i va començar a remar riu amunt. No havia remat mai i aviat es va adonar que no era fàcil. Sense voler girava cap a l’esquerra. Es va preguntar per què tenia més força al braç dret. Potser era perquè tenia setze anys.

El riu s’allunyava de la muralla poc a poc per tornar a acostar-s’hi més endavant, fins que riu i muralla es tocaven i s’acariciaven. El Winger va veure un ganxo que sortia de la paret i hi va lligar la barca. Va fer força contra la muralla i la porta secreta es va fer enrere.

Va entrar i va encendre una torxa que hi havia penjada. Va caminar per sota terra per un passadís llarg i estret fins que va arribar a un atzucac. Sobre seu hi havia una trampa i unes grapes metàl•liques estaven clavades a la paret. Va pujar.

Tornava a ser a l’habitació sota el Saló del Tron però aquest cop sol. Va entrar a l’altre passadís secret, però no va seguir el mateix camí que l’altra vegada. Així s’assegurava no sortir del castell. Va arribar a una porta. Ara comprovaria la seva teoria.

No hi havia ningú. Efectivament, tots els soldats estaven vigilant el que se’ls havia ordenat i les ordres no incloïen vigilar els passadissos del castell excepte, segurament, els de les habitacions que havia dit el soldat. Va pujar fins a l’habitació de la porta vermella. Ni tan sols va haver d’amagar-se darrera de cap armadura buida.

Va entrar a l’habitació de bruixot. I va començar a mirar tots els pots de vidre. Va treure tot el que hi havia sobre de la taula gran i al centre va deixar-hi un pot amb un líquid groc. Va sortir de l’habitació. Pels passadissos anava mirant les armadures buides amb nostàlgia.

Va arribar al passadís que duia a les masmorres i va desembeinar l’espasa. Davant de la porta de les masmorres hi havia dos guàrdies.
–Quiet!
–Sóc l’Esperança del Regne de Plins. Esteu amb mi o amb l’Usurpador?
–El rei Rekki el Gloriós no és cap usurpador –va respondre el que havia donat l’alto.
–Una mica sí –va dir l’altre.
–Què dius? No fotis que ets un traïdor? Però si fins i tot et vaig presentar la meva germana!
–Buf, la tia més avorrida del món. Ja li podeu buscar una bona dot.
–Fill de…

Però el guàrdia lleial al rei Rekki ja tenia l’espasa del seu company travessant-lo.
–Em dic Kolij. Com sabies que hi hauria algú que estaria de part teva? –va preguntar el guàrdia al Winger.
–No ho sabia, però era una possibilitat.
–I si haguéssim sigut tots dos lleials a l’Usurpador?
–Us hauria hagut de matar als dos.
–No sembla que ho puguis fer. Ets un mitjamerda.
–No saps la força que tinc al braç dret.
–Clar, clar. I què has vingut a fer a les masmorres?
–Oi que hi ha el mag Celdó? El necessito.

Van entrar a les masmorres i el Kolij va obrir la porta de la cel•la del mag Celdó.
–Ves a l’habitació de la porta vermella. Prepara el que necessitis per tornar als convertits en animal a persones i posa-ho dins del barril. Despulla’t. No, no et despullis ara. Fes-ho després de posar la poció al barril. El barril te’l penges al coll i després et prens el líquid groc que he deixat sobre la taula. Surt del castell. És fàcil: els soldats tenen ordres de no deixar entrar, però et deixaran sortir. No posis aquesta cara, si els dones la poteta els faràs gràcia i et deixaran passar. Ves a casa del ferrer.

El mag Celdó va marxar.
–Ets tu? –va dir un home des d’una altra cel•la.
–No puc ser ningú més. Si no, no seria jo –va respondre el Winger que es va acostar a la cel•la.
–Crec que és un bon moment per alliberar-lo, altesa –va dir el Kolij.

El Kolij va obrir la porta i es va agenollar davant un home esquelètic. Tenia el cos ple de cicatrius de fuet i una barba que començava a tenir canes.
–Tu deus ser el Winger. El meu fill. Fins i tot duus barba com jo.
–Què? –va dir el Winger, traient-se la barba postissa.
–Ho sento. No vaig poder fer res. El Rekki és immortal. Porto setze anys en aquesta cel•la. Els diumenges toca torturar l’antic rei, i no hi ha hagut diumenge que no fos així. M’han fuetejat. M’han posat estelles sota les ungles. M’han convertit en porc i en mil animals més. Però el que més mal m’ha fet ha sigut no poder criar-te. Perdona’m.
–No t’ho prenguis malament, però fins als dotze anys sempre vaig creure que el Wistim Baixospeluts era el meu pare. I sempre ho seguirà sent. Però el meu pare adoptiu volia que tu tornessis a ser rei i per aquest motiu sóc aquí. Això sí, quan tot acabi podrem passar temps junts. Potser no serem la família que t’havies imaginat, però sempre estaré orgullós d’haver servit un rei que va sacrificar la seva vida per salvar la del seu poble. També voldré conèixer la reina.
–La teva mare, la reina… la va matar el Rekki quan tornava de deixar-te a casa del ferrer. Ella va morir per salvar-te la vida i la de tot el seu poble.
–Pareu, que no vull plorar –va dir el Kolij plorant.

El Kolij es va endur el rei per a amagar-lo. El Winger també va sortir de les masmorres i va dirigir-se a… ostres, començava a tenir dubtes que el pla funcionés. Es va aturar. Tenia clar que el mag Celdó retornaria la Varinacabra en la Varina. Baixa, erecció, no és el moment. El Jontum faria la clau. Després el Jontum i la Varina farien el mateix recorregut que ell per entrar pel passadís secret. Però llavors hauria d’entrar al Saló del Tron (com?), obrir el pot amb el cor que bategava i… i fer què? Si haguessin deixat el pot on era al principi tot hagués estat més fàcil. El Winger va donar-hi voltes i voltes assegut en aquell passadís. De totes maneres, anant tot bé, el Jontum i la Varina encara trigarien un parell d’hores en arribar.

Va calcular que havia passat una hora i mitja, més o menys, la veritat és que no ho podia assegurar. Sense tenir resposta a les seves preguntes va posar-se en marxa en direcció al Saló del Tron. Just abans d’arribar-hi va amagar-se (sí!) darrera d’una armadura. Des d’allà va veure que cada porta tenia dos guàrdies. El Winger havia d’esperar al Jontum i a la Varina i aquell era un bon lloc per a observar si els guàrdies feien algun moviment que poguessin aprofitar.

Uns minuts més tard, a l’altra banda del passadís dos guàrdies portaven dues persones apressades. Els feien caminar a cops i els van fer entrar al Saló del Tron d’una empenta.

El Winger va sortir del seu amagatall perfecte amb l’espasa nua. Els dos guàrdies de la porta més propera no van tenir temps de reaccionar i el seus colls van ser tallats en un únic cop. El Winger va donar un cop de peu a la porta i va entrar al Saló del Tron.

Dins, just a l’altre costat, el rei Rekki I el Taratquemereixmorirlentament seia al tron. Els guàrdies de les demés portes van entrar en sentir soroll i es van posar en guàrdia, que és una postura que els guàrdies claven, segurament afavorits per l’etimologia. A terra, davant del Rekki, hi havia el Kolij i el rei Kolfer III. I la vella.
–Mireu qui tenim aquí –va dir Rekki I l’Irònic–. L’Esperança del Regne. El que em matarà. Ui, sí, quina por.
–Mireu qui tenim aquí –va dir Winger el Sarcàstic–. El rei Rekki el Quenotepor, però que posa mil guàrdies per tot arreu per matar a algú de qui no té por.

El Rekki va aixecar la mà i en va sortir un llamp. El Winger, que estava preparat per qualsevol moviment estrany, es va llençar a terra cap a la dreta i el llamp va encendre un tapís de la paret.
–Tinc ganes de jugar –va dir el Rekki.– A veure què us sembla. Serà molt divertit. Aquestes són les regles: 1) Els guàrdies es faran enrere i vosaltres, el guàrdia traïdor, el que es fa dir Esperança del Regne, l’ex-rei i l’ex-reina us situareu al centre del Saló.
–L’ex-reina? La Varina és viva?
–Sí, és la dona vella que et portava aigua. Ha sigut tan divertit veure com durant setze anys no podíeu estar junts! Tu pensant que era morta i ella patint per no poder-te salvar! Però tranquils que avui s’acaba tot.

El Kolfer i la Varina vella es van abraçar.
–Per què no em vas dir mai que eres tu?
–Perquè si ho feia jo us mataria a tots dos –va respondre el rei actual.

D’un cop de peu el Rekki els va enviar al centre del Saló. Va donar puntades al Kolij fins que va ser al costat dels antics reis. Va fer un senyal al Winger per a què s’acostés. El Winger va situar-se al costat dels seus pares biològics.
–2) Vosaltres quatre intentareu matar-me. 3) Podeu intentar sortir, però llavors us mataré amb un llamp. 4) Cada cinc minuts mataré algú d’aquesta sala amb una bola de foc.
–Bola de foc? –va preguntar el Winger.
–Sí, fa uns dies que n’he après i així aprofito per practicar. Tots preparats? Comencem –va dir amb una bola de foc que li creixia lentament al palmell de la mà dreta.

Pots llegir aquí la cinquena part.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *