Quan tinguis setze anys (IV)

pou2

 

Pots llegir aquí el capítol anterior.

El rei Rekki el Gloriosseraqueettallinenjuliana li va oferir l’espasa al Winger.
–Diuen que tu ets el que la profecia diu que m’ha de matar. Mata’m.

El Winger es va treure les mans dels pantalons, va agafar l’espasa i se la va mirar. El rei va obrir els braços, oferint tot el seu cos com a diana. El Winger portava anys esperant aquell moment. Portava anys imaginant-se’l mentre llaurava els camps. I ara, era així de fàcil. Només havia de clavar l’espasa en determinat lloc. Però on era l’èpica?
–No m’hauries d’haver preguntat el nom? No vols saber com es diu la persona que et matarà?
–No em cal.
–Doncs ara no te’l dic.

Sense avisar, el Winger va clavar l’espasa al ventre del rei. Li va traspassar l’estómac i el ronyó esquerre. Quan el Winger va enretirar l’espasa va adonar-se que no hi havia sang i, on hi havia el trau, poc a poc la carn tornava a unir-se. El rei va posar-se a riure.
–Mata’m, va.
–Doncs no et recuperis. A veure si la culpa serà meva!

Aquest cop no va ser una estocada sinó un tall ferotge a l’alçada del coll, tan fort que les vèrtebres es van separar i el cap del rei va anar a terra.
–Apa. Sóc un puto heroi. Ha!

Del coll del rei en van sortir tires de carn i pell que van baixar fins el cap i s’hi van enganxar. El Winger va córrer per donar cops d’espasa a aquelles tires que poc a poc tornaven el cap del rei al seu lloc. Sense èxit: eren indestructibles. Quan el rei va tornar a estar muntat va començar a riure. El Winger havia perdut la voluntat de guanyar.

El rei li va prendre l’espasa i d’un cop de puny va enviar al Winger a terra. Quan sortia per la porta va dir:
–No em cal saber teu nom perquè tu no ets el que em matarà. Ningú no em pot matar. Que estrany! Com és que el puny de l’espasa està tan llefiscós?

El Winger no va arribar a veure com tancaven la porta perquè es va desmaiar.

Quan va tornar a obrir els ulls, tenia la cara mullada, el cap li feia un mal terrible i els pantalons se li havien quedat enganxats. Davant seu, un home el doble de corpulent que el rei el mirava mentre subjectava una galleda.
–Sóc el Jontum, el ferrer, la… vella m’ha dit que eres aquí. He vingut a alliberar-te. On és la noia?
–La Varina? No ho sé, ens havíem separat just un moment abans que m’enxampessin.
–Doncs l’hauràs de trobar. La necessitem.

El ferrer es va ajupir per a copiar la marca de la galta del Winger.
–Estava pensant que en comptes de fer-nos les marques, podries haver fet el dibuix en un paper, no? Ei, que ja sé que un cop passat el temps és més fàcil veure els errors dels demés i tot això, però… homeeeee.
–El meu pare us va fer les marques i també va fer-ne dibuixos. I quan tornava de salvar-vos la vida, el rei Rekki va cremar la ferreria amb els dibuixos i el meu pare dins.

El Winger no va saber què contestar. El ferrer va acabar el dibuix.
–Hauré de fer-la més petita, la marca se t’ha estirat en créixer. Per sort el meu pare feia totes les claus de la mateixa mida, així que me’n sortiré. Tu ves a buscar la noia mentre vaig fent i porta-la a la ferreria.
–Com ho faig per sortir?
–El guàrdia que et vigilava és dels nostres. Ja ha marxat a amagar-se.

Van caminar junts fins a la sortida de les masmorres. Allà es van separar. El Winger va resseguir els passadissos d’amagat. On era la Varina? Encara seria al castell? Com trobes a algú que s’està amagant en un lloc que no coneixes?

Va arribar a un encreuament de passadissos i es va amagar darrera d’una armadura buida (perquè sempre funciona) quan va sentir unes veus que s’apropaven.
–Què n’ha fet el Rekki de la noia aquella?

Al Winger se li va passar el mal de cap.
–Endevina.
–A veure… els dilluns toca violacions. Els dimarts toca sexe sense consentiment. Els dimecres toquen tocaments. Els dijous, I+D en noves formes de matar amb màgia creativa. Avui és divendres… transformació en animal?
–Sí, l’ha transformat.
–En què?
–Endevina.
–Una mula?
–No, en una cabra. Es veu que és el primer que li ha vingut al cap quan l’ha vista. Se l’ha emportat l’Ertti. El rei li agrada la llet de cabra i l’Ertti té un cabró.

Quan van passar de llarg, el Winger va començar a buscar la sortida del castell. Amb sigil i amagant-se (darrera d’armadures buides) va aconseguir sortir per la porta de servei. Era de dia. Ara només havia de cercar l’Ertti, a poder ser abans que el cabró de l’Ertti copulés amb la Varinacabra.

L’única opció era preguntar però si el descobria algú que no fos amic estaria acabat. Va sentir veus. Es va amagar darrera d’un carro perquè no hi havia cap armadura buida a prop. Dos guàrdies s’acostaven, anaven coixos.
–La puta aquella de la ballesta, segur que és ella.
–Digues el que vulguis però és molt humiliant que et tirin merda a la cara, Gerk.
–Em sembla que em quedaré coix de per vida.
–Feia pudor i era pastosa.
–Sí, Limin, va ser un dia de merda. Però ja som al castell. Vaig a presentar l’informe als superiors. Tu què fas?
–Me’n vaig a casa. Vull plorar.

El Gerk va entrar al castell. El Limin va girar a l’esquerra murmurant que la vida és una merda i que quin fàstic de vida. El Winger el va seguir una estona fins que, en arribar prop d’un pou, va agafar una roca i li va estavellar al cap. Esperava no haver-lo matat. Li sabia greu perquè veia que el Limin i el Gerk eren bona gent, en el fons. Però que l’haguessin intentat matar no li havia fet gràcia.

El Winger va despullar el guàrdia i, tot i que li va costar, li va posar la seva roba llefiscosa de semen. Després va rentar-se amb aigua del pou i es va disfressar de soldat. La roba li quedava gran però no creia que ningú s’hi fixés. Va marxar corrent.

Es va aturar en una casa i va trucar a la porta. Va obrir una dona enorme amb uns pits enormes que el Winger no podia deixar de mirar.
–Conec a tots els guàrdies del castell i tu no sé qui ets. I per què em mires els pits?
–Hola… Grüß Gott. El meu nom és Wing… Winguischwarzenschönenschulenegger i sóc un guàrdia d’intercanvi del programa interregnes Errantus. I li miro els pits perquè al meu país les dones els tenen més grans i m’ha sorprès. Li demano disculpes amb tota sinceritat.
–Sí, parles massa bé per ser d’aquí… Wingui-Wingui. I què vols?
–El rei Rekki el… –aquella dona era amiga o enemiga? – El rei Rekki die Ruhmreichscheise, en diem a casa, m’ha demanat que busqui immediatament un veí del poble que s’anomena Ertti. Com aquell que diu acabo d’arribar i encara no conec a tothom. Que em podria fer la bondat d’indicar-me on puc trobar el susdit?
–Susquè?
–El senyor Ertti.
–De senyor no en té res, és un llepaculs. Viu a una casa prop de la muralla. Ves en direcció al sol i a mà esquerra veuràs un cercat amb un cabró i deu cabres. Si hi ha dos cabrons, l’Ertti és el que fuma.
–Moltes gràcies, senyora.
–Jo t’estaré agraïda quan matis el rei. Té.

Li va donar una bufanda.
–Jo no parlo bé ni sé gaire res, tothom diu que sóc una mica pallussa, però tot el poble sap que l’Esperança de Plins ha arribat i que té una marca a la galta. Tapa-te-la, no tots estan de la nostra banda. I quan salvis el Regne em podràs mirar els pits i tocar-me’ls tant com vulguis!

El Winger es va posar la bufanda i va caminar cap a ca l’Ertti mentre intentava pensar en coses que li fessin baixar l’erecció. Putos setze anys.

I allà al fons va veure el cercat amb un cabró que no fumava i no deu, sinó onze cabres.

Va entrar al cercat.
–Varina? Ets aquí?

No va obtenir cap resposta.
–No deus poder parlar. Ni tan sols em deus entendre, oi?

Totes es movien d’una banda a l’altra sense saber què fer davant d’un desconegut. Per sort, el cabró passava de tot. Si la Varina era allà, com la diferenciaria? Era capaç de distingir la Sisapó dins d’un ramat d’infinites cabres perquè la Sisapó era la Sisapó. Però la resta de cabres li semblaven totes igual. Va tenir una idea. Podria ser que tingués la marca del pit, ara mamella?

Es va ajupir i va mirar cabra per cabra, però es movien i tornava a mirar les que ja havia mirat.
–Varina, em sap greu allò d’abans. M’agrades. M’agrades molt. El problema és que he ejaculat i m’ha fet vergonya. T’he de trobar. Hem de salvar el regne junts. Et necessito.
Cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra normal, cabra amb una marca al pit!
–Varina! –va abraçar-s’hi. –Anem.

Va tocar suaument la Varinacabra i ella el va seguir.
–Hem d’anar a veure al ferrer.

Quan sortien del cercat va arribar un home que fumava.
–Què fas?
–Grüß Gott, el meu nom és Wingui-wingui i sóc un soldat d’intercanvi. El rei Rekki m’ha demanat que li porti aquesta cabra.
–Per què portes bufanda amb la calor que fa?
–Al meu país fa una calor que t’stirbs. Aquí fa fred en comparació.
–Treu-te la bufanda.
–Però agafaré un refredat! Uf, em sembla que ja tinc schmerzen de cap.
–Treu-te-la.

El Winger va treure’s la bufanda però va tapar la marca amb la mà.
–Aparta la mà.

Quan el Winger va apartar la mà, la va apartar cap a l’espasa. Però abans de desembeinar-la, la Varinacabra es va llençar cap als genitals de l’Ertti. La resta de cabres van sortir del cercat i van començar a trepitjar el seu amo, una darrera de l’altra. I el cabró (animal) va estampar el seu cap contra el de l’home i el va matar. Les deu cabres i el cabró van marxar i semblava que només els faltava xiular. Semblava ben bé que cadascú tornés a casa seva.
–Estava pensant que, segons el que va dir la vella, un dels dos ha de ser fill dels anteriors reis. Crec que has de ser tu perquè tens cara de princesa.

La Varinacabra s’hauria posat vermella si les cabres es poguessin posar vermelles.
–Bé, ara no. Ara tens cara de cabra. D’una cabra qualsevol. No destaques gens.

El Winger va rebre un cop al costat, però ell va riure i semblava que la cabra ho estigues intentant.

El Winger i la Varinacabra van anar a veure el ferrer.
–Aquí tens la Varina, Jontum.
–És una cabra.
–Ara sí, però abans era una noia. Era més maca com a noia del que ara és com a cabra. Com a cabra la Sisapó sempre serà la més bonica. Però continua sent igual de valenta.
–I la marca?
–A la mamella.

El ferrer es va ajupir.
–Està molt deformada, no puc treballar amb això. Buf…
–Suposo que demanar-li al Rekki que la torni a la seva forma original no… Ah, ja ho sé! Un guàrdia, el Gerk o el Limin, no ho sé, va dir que el mag Celdó havia retornat el seu cosí que havia estat convertit en rata! Saps on és el mag Celdó?
–Sí, l’he vist aquest matí. És a les masmorres, a la cel·la al costat de la teva, condemnat a mort.

Pots llegir aquí la cinquena part.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *