Quan tinguis setze anys (III)

espasa_2

Pots llegir aquí el capítol anterior.

El Winger va desembeinar l’espasa. No és que pogués fer gran cosa contra vuit guàrdies armats amb llances, però tampoc no tenia vuit pantalons cagats per a llençar-los. La Varina va treure el punyal.
–Si hem de morir, millor morir matant –va dir.
–Ja sé que la paraula clau del què has dit és “matant”, però no sé perquè veig més clar el concepte “morir”.

Els vuit guàrdies s’acostaven lentament apuntant-los al coll.
–Un moment –va dir el Winger. –Qui mana de vosaltres?

Els guàrdies es van mirar entre ells, sense deixar d’apuntar-los amb les llances. Semblava que no tinguessin clar qui manava i, en cas de manar ningú, qui ho havia de dir. Al final el que estava més a prop del Winger, davant seu, va contestar.
–La veritat és que tots tenim el mateix rang, som guàrdies i complim ordres.
–No mana cap de nosaltres, però jo sóc el més vell. Ja tinc vint-i-vuit anys. Potser per edat em tocaria a mi manar, ni que sigui una mica –va dir un dels que estava darrera de la Varina.
–Però jo fa més temps que sóc soldat. Recorda que vaig entrar a la guàrdia del castell un mes abans que tu –va dir el de la dreta del primer.
–Però jo sóc el més fort. Us podria fotre d’hòsties a tots a l’hora i ni em despentinaria –va dir el que havia parlat primer.
–Milhomes de merda –va xiuxiuejar un que no havia parlat.
–Qui ha dit això? Que el mato, eh? Que el mato!

El Winger va decidir negociar, aprofitant el desconcert.
–Escolteu. Sí, hem vingut a matar el rei. La profecia parla de mi.
–Com? –va protestar la Varina.
–D’acord, parla dels dos. I, per tant, per molt que feu no ens podreu matar, perquè més tard matarem el rei i per fer-ho haurem d’estar vius. O sigui, que deixeu-nos marxar i no us matarem.

Els guàrdies s’ho estaven pensant. Tenia certa lògica.
–Vist així, potser té raó, no? –va dir el més vell.

Els demés semblaven d’acord. Excepte un que encara no havia parlat:
–Un moment. En primer lloc, no estic d’acord amb el teu raonament. Dius que, segons la profecia, matareu el rei i, per tant, no morireu ara. Però hi ha dues coses que no has tingut en compte. La primera és que també podríeu matar el rei tot i que us capturéssim, sempre i quan no us matéssim. La segona és que la profecia podria ser falsa i, per tant, passi el que passi no mataríeu el rei. Així que pel què has dit no ens convenceràs.

Els demés guàrdies van deixar de pensar.
–Has dit “en primer lloc”. Què hi ha en segon lloc? –va preguntar el Winger, esperant a poder entrar en un debat dialèctic que si s’allargava prou potser el rei moriria de vell.
–En segon lloc, havíem vingut a capturar-vos perquè sou uns intrusos. Però ara que heu reconegut que sou uns traïdors, us haurem de matar.
–Un moment, un moment. –va tallar el Winger. –La profecia no especifica qui dels dos ha de matar el rei. De fet, és ella qui el vol matar. Jo ni tan sols el conec al rei! He vingut amb ella perquè… sí, perquè és preciosa. Què? Què en penseu? Quin és el vostre tipus de dona? Com us agraden?

La Varina estava pensant en unir-se als guàrdies contra el Winger.
–Matem-los!

Els vuit guàrdies van avançar cap als dos joves. I una mica més i els guàrdies es maten entre ells perquè es va obrir una trampa sota el Winger i la Varina, que van caure. La trampa es va tancar.

Sobre un bon grapat de palla la Varina va aixecar el punyal contra el Winger.
–Es pot saber què feies?

Una veu coneguda va parlar des del fons de l’estable:
–Donar-me temps per arribar fins aquí i obrir la trampa –va dir la vella.

La Varina es va calmar. Va seure creuant les cames.
–Hauríem de marxar, ens trobaran!
–Tranquil·la, noia. Aquesta habitació només té tres accessos: la trampa que només s’obre amb aquesta palanca, el passadís secret que he fet servir per arribar aquí i una trampa sota el munt de palla que dóna a un passadís que porta fora de la muralla. Aquesta habitació és la més important del castell.
–Per què?
–Perquè aquí és on va començar el camí de l’Esperança del Regne de Plins. Voleu que una vella us expliqui una història?

“Fa setze anys, un jove que havia sigut aprenent de bruixot va atacar el castell. Havia après a crear llamps i a mutar la gent i havia trobat la manera de ser immortal. Ningú no va poder fer res contra ell mentre avançava. Molts guàrdies van morir aquella nit. Fins que el rei Kolfer III va intervenir. Per salvar el poble el Kolfer va abdicar en favor de Rekki I i aquest el va tancar a les masmorres, on encara és tancat.

“Però el mag Celdó, conseller del rei va tenir una revelació i va pronunciar la profecia: “El Dia de la Caiguda nasqué l’esperança. De l’exili vindrà la mort de l’Indigne quan l’home sigui home, quan la dona sigui dona”. Aquella mateixa nit van néixer dos nadons, un de la reina i l’altre de la seva assistent de cambra. Quan Rekki se’n va assabentar va ordenar que els portessin davant d’ells per a matar-los personalment, però la reina es va avançar: el ferrer va portar els nadons fora del castell, a través de la trampa que és sota el munt de palla.

“I ara aquells nadons que ja no ho són han tornat al castell. Qui dels dos matarà el Rekki no ho sap ningú. Però sou l’Esperança del Regne.

–Collons –va expressar el Winger.
–I què hi ha del cor que batega? –va preguntar la Varina.
–Ningú no l’havia vist mai. El mag Celdó tenia la teoria que el Rekki guardava alguna cosa important i que era seria molt rara. Però ningú no li va fer cas.
–Per què?
–Perquè estava borratxo. Beu molt whisky. De fet sempre està borratxo. Diria que quan va pronunciar la profecia també ho estava.
–I li vau fer cas, tot i estar borratxo?
–Si no li haguéssim fet cas, vosaltres haguéssiu mort poques hores després de néixer.
–Vist així vau fer bé –va dir el Winger.

Hi va haver un silenci com de no saber què dir.
–El pergamí diu que el mag Celdó va pronunciar la profecia abans de morir, però encara és viu?
–Sí. I com que no ha mort, la va pronunciar abans de morir. Ah! Se m’oblidava! Quan el Rekki es va proclamar rei, el primer que va fer va ser demanar al ferrer que fes una clau aquella mateixa nit, però no li va demanar cap pany. També va ordenar destruir-ne els motllos. Quan li va portar, el Rekki el va fer fora. Tothom va suposar que el Rekki utilitzaria la clau per a alguna cosa màgica.
–Potser aquella clau obre el pot del cor que hem amagat… –va deduir el Winger.
–I on és la clau?
–La van fondre.
–Anem bé, doncs…
–Heu d’anar a veure el ferrer.
–I de què serviria? Si no en té el motllo…
–No, no existeix el motllo de la clau, però existeixen les vostres marques, la de la teva cara, la del teu pit. Us les va fer el ferrer amb la clau. Heu d’anar a veure el ferrer. Us farà la clau. Després haureu de recuperar el pot –la vella va fer una pausa dramàtica abans d’afegir:– I matar al Rekki.

La vella els va acompanyar pel passadís secret, que no deixava de ser un laberint, fins que van sortir a un petit pati al costat dels estables. Els va indicar com arribar a la casa del ferrer, que era una de les poques dins de la muralla, i va marxar en direcció contrària dient que si la trobaven a faltar sospitarien.

El Winger i la Verina, sols, es van mirar sota la poca llum que emetia una torxa gairebé consumida.
–Allò que has dit de mi abans, quan ens tenien rodejats els guàrdies…
–Ho sento, era per guanyar temps.
–Ja, sí. Llavors allò de que sóc preciosa, també era per guanyar temps, clar.
–Bé, mmm.

La Verina li va fer un petó. El primer petó del Winger. Tot es va humidificar. Les boques, els llavis, les llengües. Però el Winger es va apartar. La cara del Winger era la definició de la sorpresa i de la por.

La Verina va demanar-li perdó i va marxar, segons deia, per anar a fer un riu. Al Winger li va semblar que deia alguna cosa així com “merda, seré estúpida”. I era just el que pensava el Winger. “Merda, seré estúpid! Mira que ejacular només per un petó. I a sobre ara es pensa que no m’estava agradant. Just al contrari! No pot ser més al contrari! Uf, que llefiscós! Hauria de netejar els pantalons d’alguna manera.”

Va apropar-se a una galleda. Es va abaixar els pantalons i quan es va adonar que la galleda no tenia aigua també es va adonar que tenia la punta d’una llança just a l’alçada del coll. A l’altre costat de la llança hi havia un guàrdia. Al costat d’aquest guàrdia hi havia tres guàrdies més.

No tenia temps de desembeinar l’espasa. I llençar-los els pantalons, tot i que amb una bona quantitat de semen, no aconseguiria l’efecte desitjat, més enllà del fàstic. Va aixecar les mans.

El Winger mai no havia estat en una cel·la, però se la imaginava just com aquella: quatre parets de pedra i una porta de reixes de ferro. Però el que més li molestava era que els pantalons se li estaven quedant enganxats.

Es va ficar la mà dins els pantalons per a aprofitar l’elasticitat cada cop menor per a separar-los del seu cos quan algú va obrir la porta de la masmorra. Va entrar-hi un home corpulent, blanc com la llet d’una óssa polar albina, que empunyava l’espasa del Winger.
–Sóc el rei Rekki I. Mata’m.

Pots llegir aquí la quarta part.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *