Quan tinguis setze anys (II)

capitol2b

Pots llegir aquí el capítol anterior.

La discussió sobre qui seria el Salvador del Regne de Plins no duia enlloc, però era una bona manera de passar l’estona mentre caminaven a vint metres del Camí Reial en direcció al Castell i el Winger s’aguantava la caca perquè li feia vergonya treure el tema. Poc a poc el dia s’estava tornant nit, en especial enmig de l’espessor.
–La meva marca és l’autèntica.
–No, és la meva.
–A veure ensenya-me-la.
–Sí, clar, el que vols és tenir una excusa per a mirar-me els pits.
–Que no, que és per veure si són iguals o no. Les marques, si són iguals les marques.
–I una merda, que he vist com se’t marcava l’erecció als pantalons.
–Mmm, algú hauria d’inventar una peça de roba que es col·loqui entre els pantalons i les parts, diguem-ne masculines, perquè dissimuli una mica…

Va callar. Més endavant, entre la foscor, la llum groguenca d’una petita foguera destacava entre el verd que aviat seria negre. S’hi van apropar tant com els va semblar segur. Dos guàrdies (un d’ells semblava dur i l’altre encara més dur) seien sobre el terra dur davant la foguera mentre menjaven pa dur amb formatge dur. Un sopar d’home dur. El guàrdia que semblava dur però que no era tan dur com l’altre parlava amb duresa:
–Hem de matar l’intrús, Gerk. Així el rei deixarà de fer experiments amb pocions. Al meu cosí el va convertir en una rata. Sort en va tenir que el mag Celdó sap retornar als convertits en l’original. Però a la dona del meu cosí la va matar un llamp que el rei li va llençar des de l’altre punta del pati central només per provar si encara podia llençar llamps.
–Home, Limin, hi ha qui diu, no jo, eh?, he sentit a dir que algú havia sentit que algú deia (i no era ni jo ni ningú de la meva família) que si algú mata al rei serà el millor per a tots. El Regne se’n va a la merda. Ho he sentit a dir, eh?, no ho dic jo.
–És cert que quan érem petits es vivia millor, però si algú ho diu és un traïdor i se l’ha de matar perquè ho diu el rei.
–Tu ho acabes de dir…
–Però no eren paraules meves, jo també he sentit a dir coses a altra gent.
–I els has matat?
–No, perquè no ho deien ells, ho havien sentit dir a una gent diferent.
–Ah, i aquesta gent que diu coses que diuen els altres, com són, eh? Ens miren malament perquè som guàrdies i complim ordres del rei.
–Què esperen? Som guàrdies. La paraula del rei és llei i és ordre. Si el rei digués que t’he de donar pel cul, ho faria.
–Sort que no ho ha dit pas.

El Limin no va contestar.
–No ho ha dit, oi? Digue’m que no ho ha dit!

Al Winger se li va escapar un pet llarg i alguna cosa més, també llarga. El Limin i el Gerk es van aixecar i van veure al Winger i la Varina; van agafar les espases i van començar a córrer cap a ells. La Varina havia tingut temps de carregar la ballesta i va poder disparar contra el Gerk, que va caure a terra amb una fletxa al genoll. El Limin, però, aprofitant el temps que es triga en carregar una ballesta (que va molt bé i tal però el diable no la carrega perquè no té tot el puto temps del món), seguia corrent cap a ells amb l’espasa en alt i cridant com un boig. El Winger tenia dues opcions. Una era desembeinar l’espasa i enfrontar-se al Limin com l’heroi que suposava que seria. La que va escollir va ser treure’s els pantalons cagats i llençar-los al Limin. Quan els pantalons queien a la cara del guàrdia, aquest va ser prou ràpid com per apartar-los d’un cop d’espasa. Va ser un moviment intel·ligent perquè va apartar els pantalons que van caure a deu metres. També va ser un moviment estúpid perquè la merda no especialment sòlida i sí especialment pudent li va anar a la cara just quan veia les parts púbiques del Winger i obria la boca sorprès. Se’n va empassar una mica i, mentre parava a vomitar, la Varina va disparar-li una fletxa al genoll.
–Una batalla èpica, eh? –va dir el Winger sense pantalons.

La Varina es va girar i va tenir dues reaccions. Una d’elles va fer que es posés vermella i que obrís la boca sorpresa de desig. L’altra va fer que es tapés el nas. El Winger es va tapar les parts amb una fulla d’arbre molt gran però, al lloro noies, una fulla no era suficient.

La Varina va donar-li una muda al Winger. Eren unes faldilles curtíssimes, gairebé ensenyava els genolls, però prou llargues com per a què no ensenyés allò que gairebé li arribava als genolls. Després ella mateixa va treure les fletxes als guàrdies i els va curar les ferides.
–Com és que s’han adormit?
–Les fletxes tenen un somnífer que ha fet la meva àvia. Dormiran fins demà. El problema és que no em queden més fletxes amb somnífer per si fes falta.

Els podien haver matat però els guàrdies no mereixien morir. Qui mereixia morir era el rei Rekki I, l’Aixíettallinelsousambunganivetrovellat. Van deixar els guàrdies estesos i van seguir cap al castell. Van estar alerta en tot moment i només un cop van veure uns guàrdies de lluny. El Winger va tenir la decència de no tornar-se a cagar a sobre.

L’endemà a la nit van arribar al castell i van dirigir-se a la porta de servei. Era lluna nova. Com que la Varina era més sigil·losa va anar a buscar l’amic del Porí que els hauria d’ajudar a entrar. Mentre esperava, el Winger va veure una cabra que dormia en un estable. La cabra li va recordar la Sisapó. I la Sisapó li va recordar la Varina. I la Varina li va recordar els pits de la Varina, les cames de la Varina, el somriure de la Varina.

Quan la Varina va tornar, va trobar el Winger mirant el cel com un idiota amb una erecció important. El Winger es va girar cap a ella, apuntant-la.
–He trobat un home.
–Efectivament.
–A tu no, imbècil. I vols fer el favor de fer baixar la cosa aquesta?
–No és tan fàcil. Bé, hi ha una manera…
–Sí, tens raó. Ja fa una estona que hi estic pensant i cada cop em costa més controlar-me.
–Estàs pensant el mateix que jo?
–Estàs pensant que vols que te la talli?

Pam! La cosa aquella va baixar.
–Tinc dues noticies, una de bona i una de dolenta. La bona és que he trobat l’home que du bigoti, té la cara molt ample i que una cicatriu li talla els llavis.
–I la dolenta?
–Que el cap de l’home està clavat a una pica. Duu un clavell a la boca.
–Potser no és ell. Havia de dur un clavell a la cota de malla, no a la boca.

Van acabar decidint que sí que era ell.

Però la Varina tenia un pla per a desfer-se del guàrdia que substituïa l’home clavat a la porta de servei. Després de netejar la faldilla que havia deixat al Winger, se la va posar i va estirar l’escot per fer-lo més ampli. El Winger, que s’havia posat els pantalons estretíssims, però lleugerament elàstics, de la Varina va tenir un problema però aquest problema li va donar la idea per a un invent revolucionari.

El Winger estava dissenyant prototips de calçotets al terra de sorra quan la Varina va tornar, al cap de deu minuts. Estava vermella i suada i li brillaven els ulls de joia. El camí era lliure. Quan van entrar al pati del castell el Winger va sentir un guàrdia roncant sobre la palla.
–No havies dit que se t’havia acabat el somnífer? –va xiuxiuejar.
–Sí.

Tot era tan fosc que era pràcticament impossible que els veiessin. Només unes torxes feien llum des de dalt de les torres, a dreta i esquerra. Van dirigir-se cap a una porta petita. Devia ser la porta de servei del castell, ja que era la més propera a la de servei de la muralla. La veritat és que no estava gaire ben defensat aquell castell, segurament perquè feia segles que Plins no participava a cap guerra i, amb el pas dels anys, el castell s’havia anat convertint en un palau. La porta es va obrir quan eren a sis passes d’arribar-hi. Algú amb una torxa els esperava.

El Winger va desembeinar l’espasa i li va donar el punyal a la Varina. No era un bon moment per a ballestes lentes com una tortuga que carrega una ballesta. Quan van ser més a prop van veure que l’algú amb torxa era una dona molt vella, d’uns setanta-i-molts anys.
–T’esperàvem, Esperança del Regne de Plins. –va dir amb orgull. Però va afegir amb un sospir: -fa setze anys que t’espero. Seguiu-me.
–Qui ets? –va preguntar la Varina.
–L’Esperança sóc jo, oi? No pas ella.
–Seguiu-me en silenci.

Van caminar pel castell uns deu minuts sense dir res fins que van arribar a una porta vermella.
–Aquí dins hi ha el secret de la nostra victòria. Jo no l’he vist mai, però diuen que sembla impossible, que és màgia. Quan el trobeu amagueu-lo a un lloc segur fins que sapigueu como usar-lo. Després aneu a veure el ferrer. Ara me n’he d’anar, la nit serà llarga. El Regne de Plins confia en vosaltres. Sobretot en tu, Esperança del Regne de Plins.

Va girar i va marxar lentament.
–Però qui és l’Esperança, jo o ella? És que els dos cops ho has dit mirant a terra, coi!

La vella no va contestar i va seguir el seu camí.

La Varina va obrir la porta. Van entrar. Dins tot eren taules i prestatges plens de pots de vidre amb substàncies dels colors més estranys. Un calder treia un fum espès i el líquid que contenia, d’un color que recordava al verd, bombollejava arrítmicament fent sortir a la superfície ossos de diferents animals, inclosos diferents humans.
–S’assembla a casa de la meva àvia –va dir la Varina.- Però aquí hi ha coses que no havia vist mai.
–Hi ha res que sembli impossible?
–Gairebé tot són pocions i ingredients. Allà hi ha estris per tallar, trinxar i demés. Tot és normal, com en una casa normal de tota la vida.
–A veure… Un pot rodó amb líquid rosa. Etiqueta: Converteix en porc. Un pot rodó amb ungles. Etiqueta: ungles de rata. Un pot rodó amb líquid marró. Etiqueta: Diurètic. Un pot rodó amb líquid verd.
–Blau.
–Un pot rodó amb líquid fúcsia. Un pot rodó amb l’esquelet d’una sargantana. Un pot quadrat amb un cor humà que batega. Un pot ro.
–Què?
–Anava a dir: un pot rodó amb líquid gris.
–No, el d’abans.
–Ah.

El pot quadrat era de vidre protegit amb màgia. Havia de ser màgia perquè al Winger li va caure a terra quan l’anava a agafar i en comptes de trencar-se va deixar una marca a la pedra. La tapa era de roca viva amb vetes dor i tenia dos forats irregulars estrets i allargats. El cor bategava com si encara fos dins el cos al que pertanyia però no hi havia sang que anés amunt i avall.

El Winger va recollir el pot de terra i van sortir de l’habitació. Com que no coneixien el castell van anar caminant a l’atzar. Amb sigil. Amagant-se rere armadures buides quan sentien que algú venia per l’altra passadís. En definitiva, allò que es fa quan ets un intrús en un castell i t’has d’amagar aquí i allà. I van arribar al Saló del Tron.

El Saló del Tron era una sala immensa. A més de la porta per la que estaven entrant, hi havia tres portes més a dreta i a esquerra i un parell a la paret del davant, allà al fons. Banderoles penjades, tapissos d’aquells cars, cars a les parets. I més enllà de les columnes, un tron alçat rere tres graons. Era un tron esplèndid: de fusta noble, amb cuir per a fer-lo còmode i petits quarsos i robins finament disposats a les potes. Al costat, una cadira petita, degradada amb un llençol que la tapava fins a terra, recordava al conseller del rei que el rei era el rei i que el conseller només era un conseller i que, fet i fet, això de tenir un conseller és més una tradició o sigui que ves en compte amb els teus consells.

El Winger va tenir una idea.
–La vella ha dit que l’amaguéssim. Crec que he trobat un bon lloc.

El Winger es va acostar al tron i va amagar el pot amb el cor bategant sota la cadira del conseller.
–Aquí no la buscaran.

La Varina no hi va trobar pegues. Però va tenir un dubte interessant:
–I ara què fem?
–No sóc genial? Eh? EH? –va cridar el Winger. –Sóc el més llest!
–Calla. I pensa. Ara què fem?

Durant dos minuts el Winger va pensar.
–Potser el millor és que sortim del castell i intentem trobar el ferrer. Serà fàcil, sembla que hi ha gent que està de la nostra part.

Van desfer les passes per sortir del Saló del Tron per on havien entrat. Quan eren just al mig del Saló, vuit guàrdies armats van entrar per una de les portes a la seva esquena els van rodejar apuntant-los amb les llances aprofitant la sorpresa.
–Això ens passa perquè un tio molt llest ha començat a cridar que ho era…
–Mmmm, i ara què fem?

Pots llegir aquí la tercera part.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *