Quan tinguis setze anys (I)

qt16a1En aquella època quan algú arribava als dotze anys es celebrava una festa per a celebrar que, tot i tenir ja dotze anys, encara era viu. Per això, dos dies abans que el Winger complís dotze anys tot el poble de Remis (amb un cens de trenta-set persones) s’afanyava a preparar-ho tot. L’atracció estrella era un petit escenari per a què els músics estiguessin prou lluny com per a què tingués mèrit fer punteria amb verdures podrides un cop la celebració decaigués, però no massa lluny perquè, fet i fet, a aquelles hores tothom estaria prou trompa com per no encertar ni un elefant.

L’encarregat de supervisar els preparatius de la festa solia ser el pare de l’homenatjat; a no ser que ja fos mort, perquè mai se sap quan t’atacarà un escorpí verinós, quan t’atropellarà un carro tirat per bous o quan t’enxamparà un refredat. En cas que no pogués fer-se’n càrrec el pare, se’n faria càrrec la mare; a no ser que ja fos morta, perquè mai se sap si el divuitè part serà l’últim, especialment després de tres parts múltiples. En cas que no pogués fer-se’n càrrec ni el pare ni la mare, se’n faria càrrec l’hereu o la pubilla, ajudats pels de zero a vint-i-tres germans que havien sobreviscut el temps suficient.

En el cas del Winger, el seu pare era viu, la mare era morta i no tenia germans vius. Així que el pare del Winger, el Wistim Baixospeluts, donava ordres a tort i a dret.
–Tu, Nadís Gosmut, no badis i clava bé la tarima! Tu, Selima Vipicat, tria d’una vegada un bon parell de xais!

Mentrestant, el Winger continuava llaurant el camp de blat amb l’ajuda del seu amic Porí Vipicat, quatre anys més gran que ell, que li explicava les grans lliçons de la vida:
–Quan tinguis setze anys, voldràs estar amb dones.
–Es pot estar amb més d’una?
–Aaaah, suposo. Però el que vull dir és que ja voldràs estar amb alguna dona.
–De totes maneres, no és que hi hagi gaire dones a Remis. I són totes casades, menys la Dorta, que té tres mesos i encara no és gaire dona.
–T’oblides de la Celta, que és vídua. Jo m’ho faig amb ella bastant sovint.
–Però si és una vella, ja deu tenir gairebé trenta anys!
–Doncs si no t’està bé, hauràs d’anar a Quirrom o a Artralis, que hi viu més gent. Diuen que allà hi ha dones que s’ho fan amb tu per un sac de farina.
–Ho estàs tornant a fer.
–El què?
–Parlar mirant-me la marca de naixement en comptes dels ulls.

Al Winger li feia vergonya aquella marca a la galta. El feia sentir culpable de la mort de la seva mare durant el part.
–La mare vol que em faci soldat. Diu que els xais no donen prou com per mantenir-nos a tots. Marxaré la setmana vinent.

No van dir res més, però quan el Winger va arribar a casa no va poder aguantar més la plorera.

El dia de l’aniversari del Winger, els trenta-set habitants de Remis gaudien del dinar en una gran taula, al carrer del poble. Els xais de la Selima Vipicat estaven rostits amb poma i pera. Cebes, olives, pa… no havien escatimat en res, n’hi havia per gairebé tots. El vi corria amunt i avall, i trenta-sis persones estaven borratxes (la Dorta ho estaria més tard, quan li donés el pit la seva mare) i cridaven, cantaven, menjaven, bevien. No es van atipar massa, però el que quedava després de pagar els impostos del rei Rekki I el Gloriós no donaven per més. Per això “el Gloriós” era un nom que només utilitzaven els llepes de la cort, la resta del món preferia anomenar-lo Rekki I el Filldeputaaixíesmoridessagnatperlanus.

Després de dinar van enretirar la taula i es van preparar per ballar. Els músics (el Jofà Salutdanec al llaüt i veu principal, el Recolis Manigasuada a la dolçaina i cops de peu al terra, i el Gigirt Manigasuada al salteri i crits fora d’escala i tempo) s’esperaven per pujar a l’escenari. Primer havia de pujar el Wistim a fer el discurs d’homenatge al seu fill amb tot la sobrietat que la seva ebrietat li permetés.

El Wistim va apropar-se a la tarima i en posar-hi el peu dret la planxa de fusta es va enfonsar. El Wistim va caure de cap contra la barana i tothom va riure, perquè el sentit de l’humor és així. Però el Wistim no s’aixecava. El Winger va córrer a ajudar al seu pare, juntament amb el Porí. El van portar a casa seva i el van estirar al llit.
–Porí, ens podries deixar sols a mi i al meu fill?

El Porí va sortir de l’habitació.
–Winger, no sé si estic marejat del cop o del vi, però per si de cas t’he d’explicar una cosa.
–Pare, tu descansa una estona i veuràs com demà ja estàs bé.
–Sí, però deixa’m explicar-t’ho igualment. A veure per on començo. Mai no se m’han donat massa bé aquestes coses, però potser és perquè no ho he fet mai.
–Deixa-ho per demà, quan et trobis millor, pare.
–Winger, jo no sóc el teu pare.
–I tampoc estàs borratxo, oi?
–Que et dic que no sóc el teu pare! I que sí que estic borratxo! Obre el calaix de la còmoda i agafa un pergamí que hi sota la flassada. Llegeix-me’l, que per això vaig pagar al Professor Errantus per a què te n’ensenyés.

El Winger, cansat, va fer cas del seu pare, o no-pare segons a qui preguntessis. El pergamí, com s’espera d’un pergamí, era groc. El segell estava trencat i la tinta estava perdent color. Però encara es podia llegir.
–“El mag Celdó va pronunciar abans de morir la profecia: «El Dia de la Caiguda nasqué l’esperança. De l’exili vindrà la mort de l’Indigne quan l’home sigui home, quan la dona sigui dona»”. Què vol dir?
–Segueix llegint.
–“El nadó que acompanya aquest pergamí nasqué el dia en què l’Usurpador prengué el Regne de Plins amb males arts. El nadó marcat és l’esperança. Quan sigui major d’edat tornarà i matarà l’Indigne. Pel bé del Regne, crieu el nadó fins que sigui major d’edat. Adjuntem un cupó que val per cent cabres a cobrar quan la profecia es compleixi.” Ah! Hi ha un pergamí més petit. És el cupó.
–Jo ja no hi seré quan et donin les cabres, però al poble segur que hi trobaran lloc. Els més grans ja coneixen la història. Tens sis anys per a entrenar-te. Ells t’ajudaran. T’estimo, fill.

I dient aquestes paraules, el Wistim Baixospeluts va morir.

Tres anys més tard, el Winger Baixospeluts s’entrenava com el seu pare li havia encomanat. L’entrenament diari al que era sotmès pels seus veïns era dur: treballar el camp. Era el mateix que feia tothom durant tota la vida, però molt més espectacular perquè en comptes de dir-ne “treballar”, en deien “entrenament”. El Winger, per educació, va fer veure que creia que era un entrenament, però cada quinze dies, quan el Porí Vipicat estava de permís, s’entrenaven amb espases.

Un cap de setmana el Porí Vipicat va arribar al poble amb males noticies. Es prohibia l’entrada al bosc que encerclava el Castell i l’exèrcit mataria a aquells que no tinguessin un salconduit. La profecia s’havia escampat com un rumor per tot el regne i en Rekki I el Filldelaputamarequeelvacagar no se la volia jugar. El Porí no tornaria al poble en un mínim de tres anys.
–Aquest serà l’últim entrenament.
–Com ho faré d’aquí a un any per entrar al bosc?
–Cinc dies abans del teu aniversari, apropa’t al bosc pel Camí Vell de Porcs. Quan vegis el reflex del sol en un mirall, entra.

Cinc dies abans del seu aniversari, el Winger es va apropar al bosc pel Camí Vell de Porcs. Quan va veure el reflex del sol en un mirall va entrar. El Porí l’esperava.
–El meu company ha anat a cagar. Portes tot el que et vaig dir?
–Sí, menjar per dos dies, la teva espasa de reserva i un punyal.
–Molt bé. A partir d’ara camina sempre entre els arbres a vint metres del camí. L’espessor del bosc dificultarà que algú et vegi. Quan arribis al castell ves a la porta de servei de la muralla. D’aquí a dos dies, quan la lluna sigui nova, un amic meu et deixarà passar. El reconeixeràs perquè té bigoti, la cara molt ample i una cicatriu li talla els llavis. A més, durà un clavell vermell a la cota de malla. Dins el castell hi ha poca vigilància, perquè confien que és inexpugnable. Ara marxa, si et veuen ens mataran a tots dos.
–Moltes gràcies, amic.

Es van abraçar.
–Traïdor! –es va sentir de lluny.

També es va sentir un shhhhhhp, un fuppp i el so de l’aire sortint dels pulmons del Porí. El Winger el va deixar a terra, el seu amic tenia un fletxa clavada a l’esquena.
–Corre! Amaga’t i ves al castell!—van ser les últimes paraules del Porí.

El Winger es va ficar entre els arbres i va començar a córrer. De tant en tant una fletxa passava pel costat i es clavava a terra. Sense saber el perquè es preguntava si alguna fletxa es clavaria a algun arbre, però tot d’un plegat no hi va haver més fletxes. El perseguidor l’havia perdut.

Però el Winger va seguir corrent i corrent, per si de cas, durant una bona mitja hora que a ell li va semblar que durava quatre dies. Tot d’una, va sentir un so com de plantes que es movien. Eren plantes que es movien o, millor dit, plantes que es movien perquè alguna cosa les feia moure. El so venia de davant d’ell, bastant a l’esquerra. Sense deixar de córrer va treure el punyal, potser era un animal salvatge. Si l’animal era petit seria un bon sopar. Si era gran un dels dos seria el sopar de l’altre. Si era molt gran, que algú li fotés dues hòsties al mag Celdó i la seva profecia de merda.

Però d’entre els arbres en va sortir una noia que corria com si la perseguís el Diable De Dos Penis. La noia mirava enrere buscant el perseguidor. I per això la noia no va veure el Winger, que amb prou feines va poder apartar el punyal per a no ferir-la quan la noia es va estampar contra ell.

Mentre la noia s’aixecava de sobre el Winger, ell, en comptes de fixar-se en la ballesta que duia penjada, només podia pensar que era la noia més maca que s’havia estampat contra ell, sense tenir en compte la Sisapó, entre altres coses perquè la Sisapó era una cabra. A veure, la Sisapó era maca com a cabra no com a noia. Com a noia era més maca aquella noia. I pensant en això, el Winger es va adonar que la noia tenia un escot bastant pronunciat. La visió li estava provocant una erecció i contra això la Sisapó no hi podia fer res. Aquella noia li agradava. La Sisapó també però, reconeguem-ho, era una cabra: no és el mateix.

Però aquella noia que li agradava estava començant a deixar d’agradar-li perquè li mirava fixament la marca de la cara. Adéu erecció.
–Què mires?
–La marca que tens a la galta.

El Winger es podria enfadar, però va pensar: “és una noia que m’agrada, em faré el fanfarró; i si intenta matar-me, bé, és una noia i jo tinc un punyal a la… al costat de la noia. És igual: tinc una espasa”.
–Coneixes la profecia de la mort de l’Indigne?
–Sí.
–Doncs resulta que jo sóc el que matarà l’Indigne. Tinc aquesta marca de naixement i vaig néixer el Dia de la Caiguda.
–No pot ser.
–Sí, tinc un pergamí que ho demostra. I un val per un ramat de cent cabres, a cobrar si tot va bé.
–No pot ser.
–Que sí, mira, tinc el pergamí a la bossa.
–No pot ser!

La noia va obrir més l’escot. A banda de la nova erecció, el Winger va notar que al pit esquerre de la noia hi havia una marca molt semblant a la seva.
–Jo també vaig néixer el Dia de la Caiguda. I també tinc un pergamí. Jo, Varina Peusfreds, mataré l’Indigne.

Pots llegir aquí la segona part.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

One comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *