El pòtol de La Garriga

L’altre dia em va venir al cap la paraula “pòtol”. I vaig recordar que l’havia utilitzada amb un nivell premi Nobel que Déu n’hi do en un relat que vaig escriure l’any 2009. Fa així:

Ah! La jove marquesa de La Garriga del Pingüí! Els seus cabells negres competien amb els seus ulls per veure quina part de la seva anatomia provocava més tremperes. De ben a prop els seguien les espatlles nues que insinuaven el més bell dels cossos, marc incomparable per al seductor mamellam que la cotilla no refrenava sinó que n’accentuava el relleu. Les cuixes dolces s’ocultaven sota la faldilla com el regal amagat dins l’embolcall. I enmig de les cames… ai! la flor més fina i delitosa de tota La Garriga. I la disposició a la promiscuïtat i al sexe incontenible encara li sumava més encís als ulls dels homes, si és que en cabia la possibilitat. Una promiscuïtat una mica selectiva, per cert, atès que el títol nobiliari mínim que havia de menester l’afortunat estava establert en comte o bisbe. Quants barons, quants capellans havien malgastat les seves hores empaitant la damisel·la, privats de reeixida!

El seu marit no era aliè als desitjos d’ella, per això, quan va haver de marxar de viatge, li va posar un cinturó de castedat, previsor. Que després et surten fills però no et surten els números. Amb el currículum de la seva muller no era per menys: només una paraula bonica (com nazgûl, polla o hola) i la noia era un castell de focs. I ara, incapacitada per a la luxúria, la jove marquesa s’enfonsava en la més gran de les tristors. Les criades, que estimaven la seva mestressa perquè era tan bona com ho estava, no sabien com calmar-li el neguit i esborrar-li les llàgrimes. Res en quedava, d’aquella nena xica que cantava i saltava per prats i camins, no feia tants anys. Mes els anys havien passat, per bé i per mal. I ara plorava i gemegava. Hi ha res més trist que el rostre d’una dona que plora sense consol?

Els pensaments obscurs ocupaven la seva ment, cansada de fantasies que el cinturó feia impossibles. Maleïdes calces metàl·liques! N’havia cercat la clau arreu, debades perquè no era cap clau el que tancava el cinturó. El ferrer consultat li digué que no s’hi podia fer res: semblava que la màgia protegís el cinturó de qualsevol intent d’alliberació. Màgia, eh? La marquesa tingué una idea. Feu cridar una bruixa que vivia als afores per a que li examinés el cinturó.
–Hòstia puta reconsagrada! Xurres, turacs i passerins morts! Això és màgia de la bona, senyora marquesa!
–I què hi puc fer? M’has d’ajudar! No puc viure més en aquesta desgràcia.

La bruixa examinà el cinturó, fent totes aquelles coses per les que la gent creia que era una bruixa. I s’inventà:
–Només la bondat sincera, l’oferta de la seva virtut a aquells a qui sempre l’ha negat, traurà el seu presoner de la presó.
–Quin presoner?
–El seu cony, marquesa! El seu cony, que s’ha de dir tot.
–No li digui cony, digui-li patatona. Aquí som gent fina.

Aquesta devia ser la solució, pensà la jove. I així, la marquesa s’empassà el seu orgull (entre altres coses) oferint-se a barons i a cavallers, a monjos i a capellans. Però res. Re de re de re. Els oferia tot el que era a les seves mans (i a la seva boca), ateses les circumstàncies. No menjava… menjar, no vivia per a res que no servís per al propòsit de treure’s el cinturó. La seva bellesa minvava com li minvaven les carns i les forces, com se li marcia la mirada i li desapareixia qualsevol rastre de somriures passats. En la desesperació més absoluta fins decidí fer cosetes amb plebeus. Res. Només li quedava confiar en la tornada del seu marit.

Però un dia arribà la notícia: el marquès havia caigut del vaixell a alta mar i no l’havien vist més. El secret del cinturó morí amb ell i l’esperança de la marquesa s’esvaí en les tenebres.

—-

En Xavi vivia (prenent el verb viure en el sentit més estrictament biològic) als carrers gastats de La Garriga del Pingüí i era un pòtol. Com tots els pòtols, de tant en tant s’aturava i demanava almoina, menjar o una mamada. Per desgràcia per ell, La Garriga del Pingüí era un lloc de gent tant rica que era incapaç de veure ningú que no tingués diners, com qui no veu els fantasmes perquè no hi creu.

Un dia, la marquesa vídua deambulava pel poble, perduda en les seves cabòries, famèlica, mentre intentava imaginar l’ésser menys afortunat en tots els sentits, a part d’ella mateixa. I allà hi havia en Xavi.
–Una fel·lació, per caritaaaat! És trist de demanaaaaar, però més triiiiiist és anar-se’n de puuuuuuteeeeees.
–Quin és el teu nom, jove dropo?
–Xavi el Pòtol, senyora.
–Uf! M’he posat catxonda. Segueix-me al palau.

Al palau hi feren marranades però el cinturó continuava allà, impertèrrit. La marquesa pràcticament nua era un sac d’ossos sobre el llit. En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa es sentia reconfortada perquè sentia que havia fet una gran obra que en Xavi necessitava; o hi havia alguna cosa més? En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa mirava en Xavi com si per fi hagués trobat allò que mai no havia buscat. En Xavi era l’home més feliç del món.
–Allò és una guitarra?
–Sí. El marquès l’adquirí tan sols pel seu valor estètic
–Puc tocar-la?
–Sí.

En Xavi afinà la guitarra i, tot seguit, començà a tocar la melodia més plena d’amor que ningú no pot ni tan sols imaginar. La marquesa extasiada s’alçà i començà a cantar. Com quan era una nena i els prats enormes i la vida bona. No sabia d’on sortien les paraules ni què significaven, però era feliç. Clonc.

La bruixa tenia raó, ai l’as! En Xavi havia alliberat la virtut de la marquesa que no era una altra que la seva veu.

I així nasqué la llegenda d’en Xavi el Baixa-calces, heroi dels kumbes i avantpassat de Tomeu Penya, tot i que en Xavi no tingué res a veure amb el cinturó de castedat.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *