Ohnedich és a Llesdoof

Mentre espereu que publiqui (i escrigui) la tercera part d’Una història sobre una gogó i una advocada, penjo un relat que vaig presentar -sense èxit- al I Concurs de relats de la llibreria Skalibur de Rubí. Per cert, el tercer classificat va ser el meu amic David Vallès (@DavScipion) (more news about this soon).


Per cert, si voleu que vagi més ràpid escrivint, pagueu-me entre 1500 i 2500 euros al mes… Millor 2500.


El relat
Ohnedich és a Llesdoof va ser escrit a Viena cap allà al 2008 mentre a la ORF1 hi emetien un capítol de Men in trees. Això últim és irrellevant per al relat però em feia gràcia dir-ho. La idea de l’Unimig (spoiler! o no del tot!) va sorgir en una conversa amb en Jaume Perelló (@jaumeperello) que va adonar-se ràpidament que si sumes tres mitjos el resultat no és u, sinó un i mig. Sí, el Jaume és matemàtic i el meu cervell va a la seva puta bola. Per acabar, el títol prové d’uns dibuixos que es diuen Ohne dich ist alles doof (sense tu tot és trist), que il·lustren llibretes, tasses i altres mandangues allà les Alemanyes i les Àustries.


Espero que el gaudiu tant com jo he gaudit fent-ne copypaste del Word al blog.


Ohnedich és a Llesdoof

L’Ohnedich camina pel bosc de Llesdoof. S’acosta la cantimplora als llavis. Encara és ben plena però sap que n’ha de racionar el contingut perquè també sap que la travessia serà llarga. Tant de bo fos un puto elf, ells no necessiten beure gaire sovint. Ah! Els elfs, pensa, els elfs. La pregunta que s’ha fet des que era petit li torna al cap i sap que s’hi quedarà una bona estona, com aquelles visites que no aconsegueixes fer fora de casa ni sota amenaça de projecció de diapositives de les últimes vacances. Ni sota amenaça de projecció de destral contra els seus caps.
Però la pregunta sense resposta (de fet la resposta ha de ser sí o no, però per ara és una mica schrödingeriana) l’ajuda a continuar el camí, aliè al que podrien ser veritables maldecaps, com per exemple els esquirols zombis que se’l miren des de les soques dels arbres (també zombis) o la formidable i mansoia criatura mig gripau, mig centaure, mig llibre d’acudits dolents. Sí, suma un i mig, però és que és molt gran. I és precisament l’unimig el que salta davant seu.
L’Ohnedich aixeca la vista i observa com s’alcen les potes verdes d’amfibi, que acaben desembocant en un cos de cavall que té per cap el cap d’un home. L’Ohnedich es pregunta si s’hauria de pixar a sobre, però no sap si de por o de riure. L’unimig, amb els ulls il•luminats per un resquill de sol que s’escola entre el fullam (zombi), obre la boca:
―Et saps l’acudit de la marmota, el gibrell i la punta de coixí? ―amenaça l’unimig.
―Sí.
―Merda. ― diu i mor.
Això explica per què els unimitjos són una espècie en vies d’extinció.
O no mor, perquè de fet esdevé zombi. És aquest, doncs, el moment de fer una explicació necessària i suficient tal que un cop formulada i aprehesa sigui tant reveladora com aclaridora i, tanmateix, més curta que la frase introductòria ―és a dir, aquesta―, que és sens cap mena de dubte banal i sobrera: qui «mor» al bosc de Llesdoof, no mor. El problema és que tampoc viu. A més, no es pot reproduir perquè… qui es ficarà al llit amb un zombi? I encara menys si sembla un collage que, a la que et despistes, t’explica l’acudit de les gosses que miraven el riu des del pont i llavors una escup i l’altra va i li diu que què fa i l’altra que es gira i… Bé, tothom el coneix aquest.
L’unimig s’aixeca mentre l’Ohnedich n’observa el nou to gris zombi. Un cop observat, passa pel costat de la bèstia ignorant-la. L’Ohnedich comença a pensar en el veritable perill del bosc.
«El que has de fer és no morir, perquè si mors, de fet, no mors. Per tant, no pots morir, però si no pots morir llavors no mors i, per tant, si mors (que no pots) no pots no morir. I si no pots no morir és que has de morir. Ara bé, si mors, no mors. I si no… aaaaaaaaaaah! Elfs! Com era la pregunta dels elfs? Mmmm. Uf, sí!»
La pregunta dels elfs ajuda l’Ohnedich a no caure en la desgràcia del Pensament-sense-fi, que és el gran perill del bosc de Llesdoof. La majoria de gent que hi ha entrat ha començat a pensar exactament com ell i finalment, asseguts a la vora d’un arbre i donant-se cops al cap amb una mà, han mort per acorament. O no han mort perquè si mors, de fet, no mors. I no m’empatollo més. D’altra banda, l’unimig ha començat a seguir-lo.
―Vols que t’expliqui un acudit?
―No.
―Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí ―repeteix com si algú hagués fet copiar i enganxar―. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí.
―Va, no.
―Ets un desagraït.
―Deixa’m en pau.
―Fixa’t. Per culpa teva he mort. Bé, no he mort perquè, aquí, si mors, de fet, no mors. Diguem que he «mort» per culpa teva.
―Mira, no em fiquis a la teva vida. O mort. O no mort. O el que coi sigui que tens.
―Va, si deixes que t’expliqui un acudit et deixo tranquil.
L’Ohnedich s’atura i s’ho pensa. El tracte sembla bo.
―Digues.
―Això és un tio que li diu a l’altre…. «La Niegenug canvia de parella com qui canvia de calces, però ara fa temps que surt amb l’Ichkriege». I l’altre va i li contesta… «Doncs deu tenir les calces fetes un fàstic».
―Molt bé, doncs ara deixa’m estar.
―Per què?
―Perquè abans m’has dit que si et deixava que m’expliquessis un acudit em deixaries tranquil.
―Era una manera de parlar.
―Deixa’m tranquil!
―I si no què faràs? Matar-me? No pots matar-me perquè ja estic «mort». Saps com funciona això, oi? Si mors, de fet, no mors.
―Fill de puta.
La cançoneta sense fi s’ha instal•lat altre cop al seu cervell. Fa així: «si mors, de fet, no mors. Per tant, no pots morir, però si no pots morir llavors no mors i, per tant, si mors (que no pots) no pots no morir. I si no pots no morir és que has de morir. Ara bé, si mors, no mors». És la mare de les tornades perquè tal com s’acaba ja torna a ser aquí.
―ELFS!!! ― l’Ohnedich exclama i s’allibera.
―Què dius?
Però l’Ohnedich fa un altre glop de la cantimplora i segueix el seu camí, ignorant (amb la força dels raonaments estúpids de la pregunta infantil sobre els elfs) la vergonyosa figura que el segueix i li demana insistentment que li deixi explicar un acudit.
Després de caminar incomptables milles, sobretot si estàs més avesat al sistema mètric decimal, l’Ohnedich albira la fi del bosc, ara que l’aigua se li ha acabat. Comença a córrer. L’unimig salta darrera seu. L’Ohnedich arriba al llindar, el travessa i s’atura. Es gira i contempla com l’unimig se’l mira encara des de sota els arbres, també aturat. No pot sortir del bosc, perquè si surt morirà. De veritat.
―Sembla que les nostres, posem per cas, vides es separen ―li diu l’unimig―. Digue’m una cosa abans de marxar.
―Què?
―Com t’ho has fet per no tornar-te boig com fa tothom?
―Tenia una pregunta al cap que des de petit tinc amb mi i que em fa immune a les pseudoparadoxes.
―Quina?
―Si elf en alemany significa ‘onze’, onze en èlfic significa ‘alemany’?
―És bo, oi? Ja me’l sabia. I tu, et saps el d’aquell que es diu Ohnedich i que camina pel bosc de Llesdoof?

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *