Una història sobre una gogó i una advocada (II)

I toca parlar de l’advocada que no va ser gogó però que ara mira com la gogó que no serà advocada balla. A l’advocada l’anomenarem Nabiki Aohime i, com es dedueix del nom, és catalana. Quan la Nabiki estudiava dret a la Universitat Complutense de Banyeres del Penedès, Arizona, va estar temptada de fer-se gogó però no li feia el pes això que se li veiessin les calces, més que res perquè això vol dir que se n’hauria de posar. Les calces, segons la Nabiki, són producte d’aquell feminisme decadent que promou que les dones cometin els mateixos errors que quatre dies abans criticaven als homes. Dones del món, allibereu-vos de l’opressió pseudofeminista i cremeu les calces (treieu-vos-les abans)!, diria la Nabiki després del quart tequila. Per aquest motiu la Nabiki mai no porta calces. Per aquest motiu, la Nabiki mira enlaire i veu i mira i observa les calces que envolten la part que envolten les calces de la Lucy, que balla a les alçades. Roses, havien de ser roses, serà pseudofeminista!

La Nabiki beu tres tequiles seguits mentre rebutja amb mala bava parlar amb tres homes que han gosat dir-li hola somrient (no és que odiï els homes, és que els que hi ha a les discoteques, van al que van, que són tots uns pringats babosos; el príncep blau de Disney no va a les discoteques; ni existeix! puto Disney; posa’m un altre tequila!). Es pren el quart tequila. Es trauria les calces si en portés. I llavors crida: “Cremeu les calces, cremeu les calces, putes feixistes neoputes!” Els homes del voltant la secundarien si no fos perquè en una discoteca no se sent una puta merda. Vist el fracàs, surt de la discoteca, vomita sobre el segurata i demana un taxi.

Dilluns la Nabiki va a treballar al bufet. Sempre li ha fet gràcia la paraula bufet, perquè és com si fos el marit de la bufeta. Per pixar-se, eh? La Nabiki seu a la seva còmoda cadira i encén l’ordinador. Fa dies que no li arriba cap cas i comença a pensar que potser la faran fora de la feina. I, pensa, coi, si em fan fora, tal com va la crisi aquesta, de què treballaré? Els polítics són tan honrats que cada cop tenim menys feina! Ja no tinc edat (ni calces) per fer de gogó!

A l’ordinador, hi mira el correu-e. Oh! Un correu-e del president del bufet! Diu que “Mira la foto i vine al meu despatx”. A la foto adjunta s’hi aprecia com un tros de calamar navega en un mar de vòmit que surt de la boca de la Nabiki i es dirigeix sense obstacles a la camisa d’un segurata.

En aquell mateix moment la Lucy es desperta en un llit estrany. No és el primer cop perquè és gogó i les gogós lliguen que t’hi cagues, encara que sigui amb bavosos fastigosos, prínceps blaus de Disney onanistes. Quan el cos et demana marxa, pensa la Lucy, doncs folles. (Per què? Perquè pot. I insultar-la només demostra que tens enveja de la molt puta. I no em vinguis amb “no, home, que és enveja sana!”, que sàpigues que això mateix ho deia Hitler. I tu em diràs que això és una fal·làcia reductio ad hitlerum. I jo et diré que no, perquè era mentida. Beurem un glop del cubata i tornarem a mirar-li les calces a la gogó uns instants. Sospirarem una mica i debatrem sobre l’art romànic com a inpass en l’evolució de la perspectiva tridimensional. Per això hem vingut a la discoteca, oi? Efectivament, respondràs).

Però la Lucy no recorda haver realitzar la còpula amb fins purament lúdics aquesta nit. Ai, però si el llit és individual… Ves que no sigui que no me n’he anat al llit amb ningú, amb la qual cosa ara sóc al pis de ningú… Foscor, sons estranys, una habitació petita… Mal rotllo, tia. Mira al voltant i veu clarament que no podrà sortir d’aquí fàcilment. Merda, pensa la Lucy, sóc dins d’un llibre de Stephen King. Ah, no! Uf! Si fos dins un llibre les parets serien de paper i hi hauria lletres escrites. No és el cas. Una veu la crida: Lucy Manuela-Smith-Li Hurley-Schnapps, aixeca’t! (Colló quin nom més llarg).

La Nabiki entra al despatx del president. El molt fill de puta (ara veureu per què ho dic això) riu.
-Mira, si no vols que faci pública la foto i s’acabi la teva carrera com a advocada tens dues opcions- diu el president. -L’opció A és que cada dia, quan vinguis a treballar, seràs la meva puta durant mitja hora.
-I la B?
-Que agafis el nou cas que ens arribat.
-I si el denuncio per xantatge i assetjament sexual?
-En tens proves?
-Tinc el correu.
-Al correu només hi diu que vinguis al meu despatx.

Merda. Després hi haurà de pensar en això. Ara no val la pena.

-De què va el nou cas?
-Hauràs de defensar una noia que ha estat acusada d’assassinat, es diu… Lucy M. Hurley-Schnapps. Diguem-li Lucy, que és més curt.

(La Lucy és una assassina? Aconseguirà ajudar-la la Nabiki? Deixarà de tenir sentit la paraula “puta” de tant repetir-la?)

(To be continued, ta taaaaaaaan)

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *