Quan el tren arriba a l’estació de Sabadell Estació en. Espera. És curiós que una ciutat amb cinc estacions de tren (tres de RENFE i dues de FGC) tingui una estació que es diu Sabadell Estació, com si les altres quatre (Sud, Nord, Centre i Rambla) no en fossin, d’estacions. Potser les altres són restaurants de menjar ràpid i no m’hi he fixat, confós per les andanes i les vies i perquè de les màquines expenedores en comptes de Bigmacs en surten bitllets de tren.
Quan el tren arriba a l’estació de Sabadell Estació en sentit Sabadell Rambla, un home hi entra. No baixarà a Sabadell Rambla, que és final de trajecte, es quedarà dins el tren i anirà en sentit contrari. Cada dia segueix el mateix ritual. Creua el vagó sencer cercant diaris gratuïts que la gent hi ha anat deixant. N’arreplega tants com pot de diferents, és a dir dos o menys. Em pregunto quin és el motiu pel qual un home ben vestit i arreglat (duu maletí i tot) no es compra un puto diari i acaba llegint una cosa com el Qué! O per què no es compra (o agafa en préstec d’una biblioteca) un llibre, que probablement li ofereixi més coses sobre la realitat (especialment si és de gènere fantàstic, vampirs exclosos) que un diari qualsevol.
La resposta és ben senzilla. És un assassí en sèrie que encara no és assassí i que, per tant, tampoc no ho és en sèrie. Ara bé, ha vist moltes pel·lícules sobre el tema. Fins i tot ha demanat a Casa del Libro Asesinatos en serie para dummies (3a edició). L’únic problema és que això de matar no ho porta bé perquè li sap greu que l’altra persona mori. I si comença a matar en sèrie en morirà més d’una! I clar, això és anar malbaratant vides només per a exercir una professió que d’una altra manera (és a dir, excloent això de matar i aquesta conseqüència gairebé natural d’esquarterar cadàvers calents) podria ser ben digna. És més fàcil ser bomber: només t’has de posar l’uniforme i ser el somni eròtic de femelles que necessiten que els apaguin el foc amb una bona mànega. Això és a l’abast de qualsevol, no té cap mèrit. No cal que hi hagi cap foc, ni tan sols l’has d’apagar si hi és. En canvi els assassins en sèrie no en tenen d’uniforme. El seu uniforme és la sang de les seves víctimes. Mentrestant va per la vida amb pinta de comptable al que no li quadren els comptes, que és el que més s’assembla al seu ideal d’assassí en sèrie just abans d’uniformar-se.
Una altra de les coses que li molesta és que ell va tenir una infància feliç. Quina credibilitat té un assassí en sèrie si els seus pares mai no li van posar la mà al damunt? Qui es prendrà seriosament a algú que, de petit, mai no va cremar formigues amb una lupa? Podria inventar-se una altra infància, certament, però és (concedim-li el present) un assassí no pas un mentider. Arribat el moment només mentirà per amagar la seva condició. És més, en certa manera ja ho està fent. Si ara te’l trobessis (posem per cas al tren, a Sabadell Estació) i li preguntessis si vol ser un assassí en sèrie ell respondria que no. És un primer pas, pensa ell, somrient.
Un debat intern de cabdal importància que encara no ha resolt té a veure amb quina arma hauria d’utilitzar per a acabar amb les víctimes. El ganivet li sembla que està una mica suat. L’espasa japonesa podria estar bé. Ha vist que al remake espanyol de Kill Bill (en diuen Águila Roja) el protagonista en té una que fa prou goig. Durant un temps va pensar en el martell, la serra de calar, el tornavís d’estrella, la clau anglesa, la clau allen i altres estris, però després va deixar de veure Bricomanía. Després va invertir temps en I+D i se li va ocórrer que bé podia utilitzar una cullera, però ja se li havien avançat. Ser original en el món dels assassins en sèrie no és tan fàcil com sembla a priori.
Un detall que porta bastant bé és el de semblar bona persona a tots els seus veïns. És agradable i amable. A l’ascensor saluda a tothom i dóna conversa. És tan amable que quan la veïna li va demanar si tenia sucre, no tan sols li va respondre que sí, que en tenia, també va anar a la cuina i va omplir-ne un got que, amb el puto somriure d’amable assassí en sèrie, li va portar fins a la porta. És més, quan ella va dir-li que moltíssimes gràcies, ell li va contestar que de res! D’aquesta faceta n’està ben orgullós.
I ara acaba de pujar al tren, a Sabadell Estació. Busca diaris gratuïts. Sap que quan sigui un assassí en sèrie (perquè, bé, de fet encara no ho és del tot, assumim-ho sisplau) sortirà als diaris i n’haurà de retallar els articles.
Comentaris recents