La cervesa afinada en do

La publicació ahir de l’inici de la meva novel·la inacabada El do musical m’ha fet recordar que vaig escriure un relat intitulat La cervesa afinada en do. Aquest relat va ser publicat originalment al blog Toca’m el La a finals d’abril de 2009 i es correspon a la curiosa tradició dels relats profètics.

Ja fa uns quants concerts que me n’he adonat: abans sentia la música, cantava, saltava, cridava. Ara no. Ara només sento, noto les notes, els acords, les harmonies. Com el baix lliga la bateria amb les guitarres per després anar a la seva. Com el solista ha canviat de pastilla un milisegon abans de tocar la primera nota del solo. Com el cantant evita les notes de la guitarra mantenint-se en la tonalitat. Hi havia un capítol de Beck en que en Ryûsuke li deia a en Koyuki que tanqués el ulls i es concentrés en el que sonava. Jo no ho faig això. Ressegueixo amb els ulls tots els moviments dels músics, veig les notes enmig dels gestos. És un defecte que he adquirit després de tants concerts observant els meus ídols, intentant aprendre tot el que pogués, per després arribar a casa i intentar reproduir-ho –sense gaire èxit– amb la meva guitarra.

Avui no és una excepció. Els meus amics són dalt de l’escenari. Havia tocat el baix amb els dos guitarristes en un projecte que es va acabar fa temps. Hòstia, aquest baixista és molt més bo que no ho era jo. I el bateria? Mai he sabut tocar més de dos compassos del ritme més simple de bateria. Ja vaig fer bé de quedar-me amb la guitarra.

Toquen les cançons del seu últim disc. Tot d’un plegat, noto una vibració a la mà esquerra. Què ha sigut això? Un altre cop. L’ampolla de cervesa ha vibrat a la meva mà. Per què? Em torno a posar en mode escàner. Fa. Res. Sol. Res. Do. L’ampolla vibra. L’últim glop ha deixat la cervesa exacta dins l’ampolla per a que aquesta vibrés en do. Està afinada.

Ho dic a la meva xicota. Mira que ets raro, em diu. Doncs mira que l’ampolla…, li dic jo. Li comento a un amic. Se’n fot de mi. Per què no els sorprèn? Cony! Que he afinat una ampolla de cervesa, eh?! Això no passa cada dia. No bec més de l’ampolla.

El concert s’acaba i els músics comencen a recollir. Seiem una estona i prenem una altra cervesa. I una altra. I una altra. I una altra. Però l’ampolla afinada en do continua amb mi que em sento sol en això que fa la guitarra si es toca l’acord adient (en altre cas, re). A l’hora de marxar faig mans i mànigues per a treure l’ampolla sense que ningú del bar se n’adoni. La meva xicota i els meus amics creuen que tot plegat ho faig per culpa de la borratxera que porto.

Arribo a casa. Són les cinc del matí. Deixo l’ampolla sobre la taula de l’ordinador. Endollo la Ibanez al Crate a través del Digitech Red Special. Pujo el volum de l’amplificador i del pedal al màxim. Poso el dit índex de la mà esquerra al tercer trast de la cinquena corda i el dit del mig al cinquè trast de la quarta. Pujo el volum de la guitarra mentre observo atentament l’ampolla. I sense perdre-la de vista li foto a les dues cordes amb la pua. El gos dels veïns del costat comença a bordar. La bessonada de dalt plora. Se sent un mecagunlaputa gloriós. I la cervesa ha vibrat.

Sóc feliç. D’aquí a una estona arribaran uns policies perquè els veïns es veu que s’hauran queixat. Els ho explicaré tot: el concert, la cervesa afinada. Demà em tocarà explicar-ho a la meva xicota: la policia, la cervesa afinada. Em deixarà, dirà que estic com un llum. A finals de mes em faran fora del pis perquè el propietari ha rebut queixes, a més de la denúncia. Tant hi fa. Tinc l’excusa perfecte: el concert, la cervesa afinada.

Ja al carrer, continuaré sent feliç. Duré ben tapada l’ampolla per a que no se n’evapori ni una gota de cervesa, per a no vessar-ne ni el més petit rajolí. Em penjaré la guitarra a l’esquena i, orgullós, diré a tothom que tinc un do. No pot dir-ho pas tothom, això.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *