El do musical

Aquest és l’inici de la meva novel·la El do musical que suposo que tampoc no acabaré.

A Àustria hi ha un poble que és conegut pels seus formatges. I els seus formatges són coneguts per la seva olor que impregna ànima endins, de tal manera que els pensaments, els anhels, les pors exhalen a suor de peus podrits de cent mil orcs que han menjat vòmit putrefacte de gegant marrà que es renta les aixelles amb mofetes gangrenades. Deu kilòmetres a la rodona no són més que herba sota vaques lleteres d’olfacte nul i consciència despreocupada que pasten bovinament. Els formatges són transportats en camions dotats de cambres de plom arreu del món. El pateixen encantats alguns sibarites escampats que volen fer patent el seu sibaritisme davant dels pallussos dels seus amics. A Nova York (o a Londres o a Tòquio, on sigui) ara mateix algú creu que està morint per culpa d’una bufetada a les pituïtàries.

Una carretera creua el poble perquè així la van fer, no perquè a la carretera li fes cap gràcia ser allà. Però només els més agosarats, els més anòsmics i alguns tarats la transiten. La resta de la gent voreja la ferum per una autopista circular que disposa d’ambientadors industrials a les mitjanes per a aquells moments en el que el vent es personifica en un gran fill de puta. De vegades no n’hi ha prou. Hi ha accidents. Es veu que el vòmit escampat per la part interior del parabrisa dificulta la visió.

El poble es diu Wohlriechenddorf i, per sort, la història va començar a Viena. També per sort (però de la dolenta), més tard vam haver d’anar a Wohlriechenddorf.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *