La síndrome

Poc abans de començar a escriure amb la intenció de crear històries ja havia llegit contes, diria que d’en Quim Monzó, que feien referència a la síndrome del full en blanc. Tanmateix, vaig trigar una mica a trobar-me amb aquesta síndrome, que es produeix quan les ganes d’escriure no es sincronitzen amb la inspiració. Té molt a veure amb allò que deia Picasso que inspiració t’ha de trobar treballant. Ara bé, hi ha moltes maneres de començar a escriure quan no tens res.

La més clàssica és la d’agafar un grapat de paraules a l’atzar i proposar-se escriure una història que les utilitzi. No aprofundiré més en aquest tema (per ara), qui vulgui endinsar-s’hi que consulti el llibre de Víctor Sunyol Màquines per a escriure.

M’interessa més destacar que la síndrome del full en blanc és una bajanada. No tan sols perquè hi ha maneres de combatre-la sinó perquè, si ho pensem bé, totes les històries neixen en un full en blanc.

I perdoneu-me aquest optimisme inusual. Espero que no es repeteixi.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

3 comments

  1. Lluís A. Laliga Diaz says:

    El de la fotografia ets tú, d’acord, però has de reconèixer que ho poses difícil el teu reconeixement!!!

  2. Lluís A. Laliga Diaz says:

    La més clàssica és la d’agafar un grapat de paraules a l’atzar i proposar-se escriure una història que les utilitzi.
    Aquesta diguem-ne “tècnica” és un dels clàssics al món docent per fer escriure a la canalla, i tu ho has estat, Lluís. D’aquesta manera fas que personetes petitones s’adonin que també són capaços d’escriure coses amb imaginació, tot i que empaitats per unes quantes paraules. Crec que no es pot fer filosofia d’una estratagema docent tan senzilla.

  3. Hola professor Lluís,

    no pretenc fer cap filosofia d’aquesta estratagema. Jo mateix he escrit unes quantes històries (ara “despublicades” i no totes horribles) utilitzant aquesta tècnica. El que volia dir és que hi ha maneres de combatre el full en blanc i que, per tant, no se li ha de tenir por ni traumatitzar-se.
    Per cert, si no coneixes el llibre d’en Sunyol que comento a l’article, te’l recomano. Conté moltes maneres variades per començar a crear històries que em semblen molt interessants per treballar tant amb nens com amb adults.

    Salut!

    PD: Ara encara és més difícil reconèixe’m perquè tot just ahir per la nit em vaig treure la barba i el bigoti i em vaig quedar només amb la perilla…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *