Sobre l’originalitat

Moltes vegades creiem que som originals. Per desgràcia ser original cada cop és més difícil perquè tot i que l’infinit de possibilitats continua sent infinit (per definició d’infinit) és un infinit més petitó. I sempre hi ha algú que se’ns ha avançat. Això és el que vaig pensar quan vaig veure el següent vídeo:

Fer el que fa el Nach no és pas fàcil i no voldria desmerèixer la seva dedicació. És admirable. Tanmateix, hi trobo dos errors.

El primer el trobem en els nivells de dificultat. Segons el vídeo la dificultat augmenta passant de la A a la O, i després de la O a la E. Ara bé, en espanyol tant la A com la E són més freqüents que la O i, per tant, la O hauria de ser el nivell més difícil.

El segon és que no és tan original. El que fa en Nach fa anys que té nom: monovocalisme. L’han practicat anteriorment, entre d’altres, Georges Perec (a Les revenentes) i Rubén Darío (a Amar hasta fracasar (Trazada para la A) i a Querer es perecer).

Ara bé, parlava de l’originalitat i per fer-ho he:

  • Escrit en un blog.
  • Penjat un vídeo d’algú altre.
  • Criticat després d’expressar la meva admiració.
  • Utilitzat la informació que apareix a Verbàlia de Màrius Serra sobre el monovocalisme.

Evidentment tot això defensa la tesi inicial que deia que és molt difícil ser original. No hi ha res com construir teories ad hoc.

Tot plegat em recorda el que deia el meu amic austríac (i salsitxaire), Hans Meyer: “Picasso, Dalí, Klimt… no són tan originals. Serà que no hi va haver gent que va pintar abans que ells!”. I em sembla que una frase com aquesta ja l’havia dit abans Homer Simpson o potser Peter Griffin. O tots dos.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *