El tren

Sóc un asocial. Quan vaig al cercador d’amics del Facebook em surt la foto d’una bola de palla de pel·lícula del Far West i se sent un grill. Al tren a rebentar i jo assegut sol amb tres seients buits: la gent social no em reconeix com un dels seus. Sabeu aquell típic informàtic que no parla amb ningú? Aquell de qui la gent sent pena, llàstima, fàstic o (encara pitjor) res? És el meu estigma.

Intento deixar de ser asocial però sense èxit. Em fa por la gent, no l’entenc, no sé què espera de mi. Si estic a soles amb algú no sé de quin cony de tema parlar. Recordo un dia que vaig coincidir al tren amb una companya de la carrera. Davant per davant, callats i somrient (això ella, que jo no en sé de somriure) jo no feia res més que pensar “un tema, un tema, un tema”. No sé per què vaig dir: “Rússia!”. Es veu que havia passat alguna cosa amb el Boris Ieltsin i el meu cervell no trobar res millor, ni pitjor. Ella va respondre: “Què?”. No sé com me’n vaig sortir. Ah, sí! Vaig baixar dues estacions més enllà.

Per intentar eixir d’aquest aïllament innat, he provat d’observar com es comporta la gent. El tren ha estat el lloc més productiu. La gent (en aquest país) parla d’absolutament tot perquè “com els del voltant no em coneixen…” o “com que no puc sortir a la tele com la Belen Esteban faig servir el tren de públic”. I després, de tota aquesta observació no n’he tret res. No entenc la gent. No sé què li importa ni interessa. El que val per un no val per l’altre.

Normalment no sé si m’interessa relacionar-me amb algú. Però fins i tot si m’interessa, sóc capaç de sortir corrent perquè em fa por. No en sé. Ningú no me n’ha ensenyat o jo no n’he sabut aprendre. M’hi he esforçat. Però he fracassat. Sóc un fracassat, Betty. (*)

Almenys tinc temps d’aprendre’n fins que em mori.

—-

(*) Aquesta frase l’he afegida perquè representa que el to d’aquest blog és humorístic.

Compartir és estimar! Estimeu-me compartint-me

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *